dijous, 31 de desembre del 2015

“L’important és parlar del que t’angoixa”

James Rhodes, concertista de piano
Foto: Quim Manresa
Tinc 40 anys. Vaig néixer i visc a Londres. Irònicament em vaig llicenciar en Psicologia. Estic feliçment casat amb la Hattie i tinc un fill (de 12 anys) del meu anterior matrimoni. En política ens cal més bondat, compassió i creativitat i les meves creences es redueixen a ser amable, bo i intentar fer allò que és correcte

Per què explica la seva història?
Jo volia parlar de música, escriure’ls una carta d’amor al meu fill i a la Hattie, la meva dona, i parlar d’aquelles coses que a la gent li costa de parlar però que ja és hora. Al Regne Unit pocs adults que van patir abusos ho expliquen. I encara hi ha molt estigma al voltant del tema de les autolesions, el suïcidi i la salut mental. Cal parlar-ne.

Parlem-ne: van abusar de vostè repetidament durant cinc anys.
Sí, entre els sis i els deu anys, el professor d’educació física. Aquelles violacions contínues em van produir danys físics, em van haver d’operar diverses vegades de la part baixa de l’esquena i els meus músculs ja no responien: em cagava a sobre. El cos no oblida mai.

I les conseqüències psicològiques?
Falta de confiança en tu mateix i en els altres, autoodi, fracassos en les relacions, ganes de fer-te mal, tics, depressió, paranoia i vergonya, perquè penses que vas ser còmplice dels abusos, te’n sents culpable i també dels efectes dels teus problemes mentals en els que estimes.

Una mare no percep els abusos?
Els passa cada dia a centenars de milers de nens. A mi em va passar als anys vuitanta i hi va haver professors que sí que ho intuïen perquè sovint em veien sagnant, però el mecanisme de negar el que estàs veient és molt potent.

A quina edat va començar a beure?
A fumar als sis amb el meu abusador, i amb les drogues i l’alcohol als dotze. Però vaig aconseguir, malgrat que jo volia ser músic i els meus pares s’hi van negar, treure’m la carrera de Psicologia amb un notable. Vaig caure en l’error de creure que allò se superava oblidant-ho.

A quines conclusions ha arribat?
Que som més forts del que pensem i que el més important és parlar del que t’angoixa, una cosa que jo no vaig fer durant anys. La por que no et creguin o que t’ignorin t’inhibeix. M’hauria estalviat molt dolor si m’hagués centrat a resoldre els meus problemes.

Com va abandonar les drogues i l’alcohol?
Als 18 anys vaig ingressar al meu primer hospital psiquiàtric i vaig començar a anar a les reunions d’ Alcohòlics Anònims, així vaig canviar les drogues il·legals per les legals.

Per quants psiquiàtrics ha passat?
Cinc. Alguns eren espantosos, et tenien incomunicat, drogat tot el dia, bavejava, coordinava malament els moviments... però em van mantenir amb vida quan jo volia matar-me.

Va saber enganyar psiquiatres i psicòlegs perquè el deixessin marxar d’uns quants.
Quan n’has vist uns quants, saps exactament què volen sentir.

Què el feia recaure?
La ràbia, la vergonya i la por; la convicció que era una batalla perduda.

Però vostè lluitava, tenia un fill al qual adorava i una dona.
Per un costat volia morir-me, per l’altre no volia fer-li això al meu fill. Quan el meu fill va complir l’edat en la qual jo vaig començar a ser violat tot es va enfonsar, el meu cervell es va col·lapsar, una cosa que no t’expliquen però que passa.

Per què va mantenir relacions destructives amb homes grans?
Als deu anys vaig ingressar en un internat i en vaig sortir als 18 amb la sensació de tenir-ne 68. Era un nen, i em dol dir-ho, però el que buscava era afecte i intimitat i creia que l’únic que podia oferir als altres era sexe, que per mi era tan senzill i fred com prendre un cafè i ho feia drogat.

Va poder tallar amb allò, com ho va fer?
Es va acabar després de sortir del primer hospital psiquiàtric i deixar l’alcohol i les drogues. Vaig trobar feina a la City, em vaig casar, vaig tenir el meu fill i m’hi vaig entregar a fons. Vaig intentar girar full.

No n’hi va haver prou?
No et pots escapar d’una cosa així, t’hi has d’enfrontar i processar-ho. Vaig topar a internet amb el tema de les autolesions, ho vaig provar i m’hi vaig enganxar.

Posats a autodestruir-te, tant és les drogues com fer-te talls...
No tens sobredosis i les fulles són barates i fàcils de comprar. Al Regne Unit és una autèntica epidèmia. Però l’autodestrucció en les nostres societat és, en una mesura o una altra, una cosa molt recurrent. Tots estem molt espatllats, va tot molt de pressa, vivim massa pendents del que hi ha a fora. Bàsicament és més fàcil viure malament ( menjar malament, beure, fumar, buscar sexe fàcil a través d’internet...) que viure bé. Viure bé requereix un esforç.

Quin és el poder que ha tingut la música clàssica sobre vostè?
Ha estat la certesa més definitiva de la meva ­vida. Amb set anys vaig trobar a casa un casset amb la Xacona de Bach i Busoni i va ser un consol inesperat, un refugi. Aquest amor no va deixar de créixer en mi. Al cap dels anys un vell amic em va enviar al psiquiàtric un iPod mini dins d’una ampolla de xampú amb una peça de Bach. I novament la música ho va canviar tot.

Ningú no es converteix en concertista de piano als 34 anys sense una carrera darrere.
És una bogeria. Entre les meves sortides i entrades als psiquiàtrics vaig estudiar amb algun mestre. Després de manera casual vaig conèixer el meu mànager, vam gravar un disc i van sorgir els concerts.

Què ha entès de la vida?
Que si ens tractéssim millor i tinguéssim més compassió pels altres, les coses només podrien millorar.

Ima Sanchís
29/12/2015

dimecres, 30 de desembre del 2015

Els herois de l'Ebola

Durant mesos, joves africans han posat en perill la seva vida treballant en crematoris per eradicar l'epidèmia. Guinea, el país on es va originar el pitjor brot de la malaltia, declara superat el virus
William Tokpah és una de les 30 persones que van treballar als crematoris de Libèria durant el pitjor moment de la crisi de l'Ebola, un brot que al gener quedarà eradicat / SAMUEL ARANDA

William Tokpah i Sherdrick Koffa són dos dels 30 joves que en els últims 4 mesos ha treballat al crematori de Libèria fent una feina que ningú més volia fer: cremar els cossos de fins a 2.000 persones mortes per la malaltia. Al mes d’agost, durant el pic de la crisi, els cossos s’amuntegaven als carrers i els oficials de salut demanaven a la població que renunciés a una de les seves tradicions ancestrals: els funerals i enterraments contribuïen a estendre la malaltia. La principal font de contagi eren els cadàvers. Va ser llavors quan un grup d’herois, com Tokpah i Koffa, van accedir a posar en risc la seva vida per intentar eradicar l’epidèmia. 

Sherdrick Koffa, un altre dels 30 treballadors del crematori de Libèria / SAMUEL ARANDA

Guinea està lliure de l’Ebola
Només queda Libèria, que s'espera que declari que ha superat el virus el 14 de gener

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va anunciar ahir que Guinea Conakry per fi està lliure del virus de l’Ebola, que es va declarar epidèmia en aquest país el març del 2014. Els tres països de l’Àfrica més afectats per l’epidèmia -Guinea, Libèria i Sierra Leone- ja han aportat proves d’haver aturat la cadena original d’infeccions, que els experts fixen que es va iniciar el mes de desembre del 2013 amb la malaltia (no diagnosticada) d’un noi, l’Émile, al poble de Meliandou, a la regió forestal de Guinea Conakry. “És una gran victòria per a la nació i per al poble de Guinea”, va dir ahir Fode Sylla Tass, portaveu del grup de treball de l’Ebola al país.

Ja han passat dos cicles de 21 dies d’incubació des que l’última persona a Guinea Conakry amb la malaltia, una nena de 3 setmanes de vida, va donar negatiu dos cops en el test del virus. El país entra ara en un període d’extrema vigilància de tres mesos, durant el qual el virus podria rebrotar, com ja ha passat dues vegades a la veïna Libèria. El 14 de gener, si no hi ha sorgit cap nou cas, aquest segon país serà declarat també lliure de l’Ebola, i s’eradicarà del tot el brot.

En dos anys, l’epidèmia ha matat més d’11.000 persones i n’ha infectat més de 28.000 en 10 països, segons l’OMS. Els mecanismes de resposta van fracassar a l’hora de reconèixer l’abast i el perill de l’epidèmia, que va travessar ràpidament les fronteres i va aterrir el món sencer.

Des de llavors, es van abocar esforços locals, regionals i internacionals per posar fi a l’epidèmia. “Ara és important fer una pausa, estar agraïts i posar-nos a treballar per reconstruir el sistema de salut perquè sigui més resistent de cara al futur”, va dir el doctor Rick Brennan, director de la resposta a l’Ebola de l’OMS.

Entre la celebració i el dol
El govern de Guinea va anunciar una gran celebració oficial per avui a Conakry, la capital guineana, tot i que alguns residents opinaven que el país més aviat hauria de centrar-se en el dol pels morts. Alguns guineans expressaven també la seva esperança que la declaració de l’OMS permeti reprendre el comerç i els viatges internacionals. “Crec que ara podré obtenir el visat per anar a la Xina a comprar els meus productes”, deia Dian Diallo, un importador d’aliments que treballa al mercat de Madina, a Conakry. “Aquest any no he pogut fer el pelegrinatge a la Meca, però espero fer-ho el 2016 si ja no hi ha Ebola”, afegeix.

Altres guineans, però, tenien el pensament més centrat en tot el que s’ha perdut. Camara Fode Abdulai, un venedor de fruites que va sobreviure a l’Ebola, relatava entre llàgrimes la mort de 13 membres de la seva família per culpa de la terrible malaltia. El preocupa que altres països no actuïn amb prou rapidesa si esclata un nou brot, i diu que els clients, i fins i tot els amics, encara tenen por d’acostar-se-li. “Ara mateix no venc res”, assegura.

L’OMS ha documentat 10 episodis de la malaltia des del març, en què el rebrot de l’Ebola s’ha atribuït a la persistència del virus en certes parts del cos dels supervivents, incloent-hi els testicles. Investigacions científiques apunten a la transmissió sexual en diversos casos. Es creu que un nadó va contreure l’Ebola de la llet materna d’una supervivent. Tot i així, en altres casos segueix sent un misteri com va reemergir el virus.

Brennan diu que l’OMS està provant medicaments experimentals que poden ajudar a eradicar els últims vestigis de l’Ebola a les persones amb el virus persistent, així com vacunes experimentals que els podrien protegir en les relacions sexuals.

Sheri Fink
30/12/2015

dimarts, 29 de desembre del 2015

Homes davant la infertilitat

Els experts assenyalen que la pèrdua de la qualitat del semen és un problema de salut pública que afecta tothom

Sobrevola una tempesta perfecta. Al progressiu augment de l’edat en què les dones decideixen ser mares s’hi suma dècada rere dècada una caiguda en picat de la qualitat del semen dels homes. En els últims 50 anys, la qualitat del semen s’ha reduït a la meitat, assenyala el doctor Mario Brassesco, director mèdic del Centre d’ Infertilitat i Reproducció Humana ( CIRH) i andròleg, que creu que quan es parla d’infertilitat i reproducció assistida cal incidir en la mirada sobre l’home. No només en qüestions físiques, sinó també psicològiques.

“Ja ha passat l’època en què ells no volien saber res; l’home agraeix que se l’estudiï d’entrada, i davant un procés de reproducció assistida també pateixen psicològicament”, comenta. És evident que qui carrega amb la pitjor part d’un procés de fecundació in vitro ( FIV) són les dones, recorda la doctora Amelia Rodríguez, directora mèdica d’ Eugin, un centre de reproducció assistida a Barcelona. A més, la introducció de la tècnica de la microinjecció espermàtica –ICSI– (fecundació dels ovòcits per injecció d’un espermatozoide) ha estat fonamental per resoldre molts casos de deteriorament sever del semen. Però si bé la dona s’emporta la pitjor part, indica la doctora, l’home pateix perquè la infertilitat masculina (entesa aquí com la dificultat per concebre) té una càrrega negativa en una societat amb estereotips masclistes i on es vincula erròniament infertilitat i impotència. S’envolta de silenci.

Per això, els experts consideren que els problemes d’infertilitat s’han d’abordar des d’una perspectiva comuna, com una qüestió de parella. Entre les parelles que demanen assistència mèdica, les dificultats per aconseguir un embaràs es deuen en un 30% a un problema exclusivament masculí, i la mala qualitat del semen també és clau en el 50% dels casos de dificultats per aconseguir l’embaràs. I cal assenyalar que encara que l’edat influeix menys en l’home, també té la seva repercussió.

Els homes expressen poc el seu patiment psicològic davant la infertilitat a causa del pes del paper dels estereotips (BSIP - Getty) Per això es considera que si el missatge sobre com influeix l’edat de la mare en la possibilitats d’aconseguir un embaràs s’ha assumit –al marge que augmenti l’edat mitjana, fruit de molts factors socioeconòmics–, els homes també han de ser conscients del seu paper i han de preocupar-se sobre el que està passant.

El declivi de la qualitat del semen és multifactorial, però en aquesta corba descendent hi tenen un paper fonamental els contaminants químics del medi ambient (vegeu la informació adjunta). Un 58% dels homes espanyols –segons l’únic gran estudi general dut a terme a Espanya el 2008– tenen un semen de qualitat inferior als paràmetres establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Al marge que es pugui aconseguir l’embaràs via FIV i ICSI, els experts consideren que s’ha d’obrir una reflexió en clau de salut pública sobre les conseqüències d’aquesta situació, on s’ha de tenir en compte com afecta les generacions posteriors.

L’home, per tant, no pot ser el gran oblidat a l’hora de parlar de reproducció humana. L’estudi publicat a la Revista Internacional d’ Andrologia sobre la percepció de l’home quan va a un centre de reproducció assistida ( Rafael Lafuente i Ana Segura) assenyala que ells perceben una falta d’informació general tant en la fase diagnòstica com durant el tractament (vegeu el gràfic). Els autors indiquen que hi ha pocs treballs fets sobre la infertilitat masculina i la relació de parella, però majoritàriament indiquen que té efectes negatius.

En aquest sentit, també s’insisteix en la cura de l’aspecte emocional. Les dones són les que reben el tractament, per la qual cosa la situació és sens dubte més dura, però ells en moltes ocasions són patidors passius i silenciosos. “Ho veig –assenyala el doctor Brassesco– quan vénen sols a la consulta i poden parlar sense pressions, sense les pressions socials del rol de gènere”.

La invasió dels contaminants químics
El mapa que va sorgir del primer i únic estudi realitzat a tot Espanya sobre la quali­tat del semen va deixar un retrat clar:a les zones més industrialitzades era molt pitjor. L'estudi indicava que les alteracions detectades poden estar causades ja en el període embrionari a causa de la seva exposició als dis­ruptors endocrins a través del cordó umbilical. Els dis­ruptors endocrins són subs­tàncies químiques que dins de l'organisme humà actuen com a hormones femenines. N'existeixen més de 550 que s'utilitzen habitualment en la indústria, l'agricultura i a la llar i que són també pre­sents en l'alimentació. L'OMS va fer una crida fa dos anys a actuar contra determinades substàncies químiques presents en la vida quotidiana, aquests disruptors endocrins que estan contribuint, s'assenya­lava, a augmentar les malal­ties hormonals. Entre les substàncies més perilloses, l'OMS esmentava el bisfenol A (matèria primera utilitza­da per fabricar pintures i plàstics amb resina epoxi i policarbonat), els ftalats (plastificants utilitzats en articles fabricats amb plàstic PVC) o els parabens (pre­sent en xampús i gels). L'estudi dut a terme a Espa­nya indicava que les zones amb pitjor qualitat del se­ men són la Comunitat Va­lenciana i Catalunya, i la millor es troba a Galícia. L'estudi, dirigit per l'Institut Marquès, va ser motiu d'una denúncia del grup ecologista L'Escurçó a Tarragona, en què es vinculava la mala qualitat amb els efectes de la petroquímica. El jutge va arxivar la causa, contra la qual ha recorregut el fiscal de medi ambient.


Cristina Sen
27/12/2015
La Vanguardia

dilluns, 28 de desembre del 2015

Adolescència i salut mental: un fràgil equilibri

Més del 50% dels trastorns mentals de l'edat adulta s'inicien en l'adolescència. La prevenció i una detecció precoç són claus 

Tendeix a aïllar-se dels amics cada vegada més, no pot dormir gaires nits seguides, experimenta una pèrdua de pes brusca o una davallada de rendiment sobtada. Ha passat de sentir-se una mica depre a mostrar símptomes de depressió, o ha deixat d’interessar-se pel que abans li agradava. Poden semblar símptomes propis de l’edat, però quan s’acumulen o apareixen de forma brusca dibuixen la línia que separa l’adolescència d’un problema de salut mental. I sovint costa detectar-ho, però no és un problema menor perquè els estudis mostren com més del 50% dels trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència, i entre un 20% i un 30% de les visites al metge de capçalera de les persones joves responen a símptomes relacionats amb l’ansietat i la depressió.

Dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que, en aquesta ciutat, el nombre d’infants i joves atesos als centres de salut mental infanto-juvenils ha augmentat més d’un 112% en els últims 14 anys. D’aquest total el percentatge de diagnosticats amb trastorns mentals greus, com psicosi, trastorn bipolar, trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha doblat (d’un 4,2% el 2005 a un 9,5% el 2014).

Arreu del món, i també a Catalunya, els centres de salut mental infanto-juvenil han començat a reorganitzar-se en els últims anys per atendre un nombre creixent de primers episodis psicòtics, en molts casos, també associats a un augment en el consum de tòxics (alcohol i cànnabis, principalment, però també amfetamines i cocaïna, entre d’altres). Els programes de psicosi incipient enfocats a la detecció precoç i prevenció de nous episodis a través d’una bateria de mesures, com la psicoteràpia, la intervenció amb les famílies i la rehabilitació, aconsegueixen evitar hospitalitzacions en 9 de cada 10 casos durant el primer any d’implantació, segons estudis publicats al Regne Unit i als Estats Units.

Centre pioner
A Catalunya el Centre d’Higiene Mental Les Corts del Grup CHM Salut Mental va ser un dels primers a implantar aquest servei l’any 2007. Segons la seva coordinadora, la psiquiatra Maite Carbonero, durant aquests anys el programa ha aconseguit un percentatge de vinculació al tractament del 80% -molt alt tenint en compte que un dels principals problemes d’aquesta població és que abandona el tractament- i una millora en el funcionament global, sobretot en aspectes de projectes de futur i relacions socials i familiars, també en un 80% dels casos.

El professor i investigador en salut mental jove de la Facultat de Medicina de la Universitat de Warwick, Max Birchwood, va fundar el primer servei d’intervenció precoç en psicosi al Regne Unit l’any 1994. Aquest psiquiatre anglès, que és membre del grup de treball de la prestigiosa guia de pràctica clínica NICE, d’esquizofrènia en nens i joves, va crear l’anomenada teoria del període crític, segons la qual és fonamental intervenir en els primers tres anys després d’un primer episodi o fins i tot abans, quan es comencen a detectar “estats mentals de risc”, per aconseguir un bon pronòstic de recuperació. Convidat pel Centre Higiene Mental Les Corts, durant una jornada celebrada al novembre al CaixaForum de Barcelona, amb motiu del 40è aniversari d’aquest centre barceloní, Birchwood va recordar els enormes beneficis que, tant a nivell assistencial com econòmic, suposen aquest tipus de programes, ja que, en vincular els joves amb la xarxa sanitària, s’estalvien costos d’hospitalització, tractaments de per vida i pèrdua de perspectives de futur. Segons el psiquiatre anglès, però, avui cal anar un pas més enllà i implicar els mateixos usuaris en el disseny dels serveis d’atenció especialitzada per a joves: “Bona part dels adolescents o joves que han tingut un primer episodi psicòtic escapen a la xarxa de salut mental perquè, quan els detectem, el problema ja està avançat i els hem de donar medicació, que té importants efectes secundaris, i ingressar en un hospital. Com que no volen tornar a passar per aquest procés, es desvinculen sovint del tractament”. A més, segons Birchwood, els dispositius d’assistència per a adolescents i joves “estan dissenyats des de la nostra mentalitat adulta i només es pot aconseguir que no abandonin el tractament i la rehabilitació, si ens esforcem a implicar-los en el disseny dels serveis i tenim en compte les seves propostes”.

En el programa Youthspace, que el psiquiatre dirigeix a Birmingham, han iniciat una reorganització integral dels serveis i han creat un comitè format per joves usuaris que reclama una altra mirada cap a la salut mental jove i l’atenció a les seves especificitats. Entre els serveis, Birchwood emfatitza que cada dia més programes i assaigs clínics internacionals demostren que tant la rehabilitació com algunes tècniques de psicoteràpia i intervenció amb les famílies són de vital importància per a la recuperació en aquests casos.

Cristina Molina, directora del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del departament de Salut de la Generalitat, coincideix que la detecció precoç és un dels primers objectius a assolir, perquè es tracta d’una població que no acostuma a acudir fàcilment als serveis de salut. “El pla director ha engegat diversos programes de coordinació amb el departament d’Ensenyament per donar suport als docents i, amb el de Benestar Social, per actuar sobre grups de risc. També ha posat en marxa un sistema de consultes entre els centres d’atenció primària i la xarxa especialitzada”. Tot plegat amb un objectiu comú: actuar “així que es pugui en tots els nivells i evitar la cronificació d’aquests trastorns, que, a més, tenen una enorme repercussió sobre l’entorn familiar i educatiu del jove i les seves perspectives de futur”, insisteix Molina.

I és que, a diferència del que els prejudicis acostumen a fer pensar, tothom es pot recuperar d’un trastorn mental. Així ho subratlla el psicòleg Francisco Villegas, cap de servei de l’àrea de rehabilitació psicosocial del Grup CHM Salut Mental: “Amb més o menys dificultats, sempre hi ha possibilitats de recuperació. La gent recupera un projecte de vida i els professionals el que fem és donar-los eines i suport en aquest procés a partir de programes de rehabilitació, habitatge, reinserció laboral, etc.”

Imagina un món…
La Declaració Internacional sobre Salut Mental elaborada l’any 2010 per l’Associació Internacional per a la Salut Mental Jove i presentada a Barcelona al novembre en la seva versió en català, “imagina un món on els joves amb problemes de salut mental rebin el suport i l’assistència que necessiten, quan i on ho necessitin; i cap d’ells hagi de suportar estigma, prejudicis ni discriminació”. Un dels seus primers objectius és reduir a la meitat els índexs de suïcidi entre joves de 12 a 25 anys durant els pròxims 10 anys. I és que a Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort evitable en la franja dels 20 als 35 anys.

El Pla Director de Salut Mental i Addiccions va engegar el 2014 l’anomenat codi risc suïcidi, un programa que té com a objectiu disminuir les temptatives de suïcidi mitjançant un protocol de monitorització i seguiment proactiu de les persones de risc identificades pel sistema sanitari. En el cas dels adolescents, Molina recorda que el codi risc suïcidi preveu un temps límit d’atenció després de l’alta de màxim 72 hores.

Emocions, nou idioma
Alguns dels adolescents que participen als tallers o xerrades que fa pels instituts el programa comunitari d’educació sanitària Espai Jove, dels districtes de les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, expliquen que no acostumen a parlar de les seves emocions o dels problemes de salut mental amb els pares o amics. Asseguren, però, que comentar què és l’ansietat o si en senten en un moment determinat, els aniria molt bé. Des de diferents àmbits socioeducatius i sanitaris fa temps que es reclama que l’alfabetització en salut mental i l’educació emocional siguin una assignatura a les escoles. Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que agrupa 91 entitats catalanes, també han detectat aquesta necessitat que expressen els joves. Per aquest motiu, en l’última Ágora Jove van decidir engegar la campanya Ja tens la salut en ment? #AssociativaMent a les xarxes socials amb lemes com: “Ser conscients de les nostres emocions i expressar com ens sentim és guanyar un idioma” i “Educació emocional a cada escola! Volem un sistema educatiu que promogui habilitats socioemocionals a l’aula!”

Núria Ramon, psicòloga i presidenta del CNJC, explica que “discriminacions patides diàriament pels joves d’esferes diverses, com el masclisme, el racisme o l’orientació sexual, així com les expectatives i exigències respecte als canons de bellesa i mposats, els models normatius de parella i familiars o la pressió del grup i la família, afecten el benestar emocional dels joves i poden ser font de trastorns com l’ansietat, la depressió, l’anorèxia i la bulímia o, fins i tot, el suïcidi”.

Marta Espar
25/12/2015

dissabte, 26 de desembre del 2015

“Afusellen els joves que es penedeixen de la gihad”

Dounia Bouzar, desradicalitzadora
Foto: Jordi Play
Tinc 50 anys. Vaig néixer a Grenoble i visc a París. Sóc antropòloga social i ‘ Tinc dues filles d’uns vint anys que m’ajuden. Política? Prosperitat i justícia. Sóc musulmana. Ni estat ni islàmic: una secta assassina, destructiva!

Diu que és “ desradicalitzadora”...
És la meva feina, recuperar joves francesos captats pel gihadisme.

Un radicalisme letal...
Sí, aquests nois ho deixen tot: estudis, amics, família, casa..., per tocar el dos a Síria i l’ Iraq a morir matant.

Com són, aquests joves?
Nois i noies de 14 a 24 anys, de famílies franceses de classe mitjana.

D’origen magribí?
No tots, ni sempre de famílies religioses.

Són molts? Quants?
En els últims dos anys, les nostres forces de seguretat han detingut 700 nois a la frontera amb destinació a les files del Daeix.

Les forces de l’Estat Islàmic.
Ni estat ni islàmic: una secta criminal, destructiva conjura d’assassins.

Com capten els joves?
Mitjançant internet.

Sense internet, no hi hauria radicals?
N’hi hauria, però no tants ni radicalitzats tan ràpidament. Per això els trec internet...

Expliqui’m un cas que hagi tractat.
Una noia de quinze anys, la Lea. D’una petita ciutat de Bretanya. Pares ateus. Casa amb piscina. Bones notes...

Em sorprèn...
Vol ser infermera per ajudar els nens del món. Troba a internet vídeos de nens morts, esventrats per les bombes d’ Al-Assad...

Ai!
Uns vídeos la porten a d’altres sobre persecucions i èxodes de musulmans, sobre la inacció i culpabilitat d’Occident, i ella sent que ha de fer-hi alguna cosa...

I què fa?
La convencen que el seu país li impedirà d’ajudar, i li ofereixen entrar en un hospital per salvar nens! I la Lea decideix anar-se’n.

Un altre cas.
En Brian, de 18 anys, jove de família catòlica, adora el seu pare, el seu heroi. El pare té un infart, el supera, però el noi s’angoixa i s’obsessiona amb la mort...

I això el porta al gihadisme?
El seu pànic el porta al non sense vital, i els vídeos gihadistes el consolen: hi ha un paradís! Prèvia destrucció d’aquest món...

Increïble.
Els convencen que un contuberni d’ illuminati domina aquest món podrit.

“Illuminati”?
Una secta judeomaçònica sionista que domina els mitjans de comunicació i els polítics... I trenquen a cops el televisor de casa!

Ostres.
Hi ha vídeos a internet que “demostren” que la manifestació a París contra l’atemptat de Charlie Hebdo, vista des de l’aire, dibuixa el perfil de l’ Estat d’Israel!

Una paranoia galopant, sí.
O que l’ampolla de Coca-Cola, amb certa il·luminació, resa “No Mahoma”! O que a l’etiqueta del refresc Oranginaes veu el cap d’un diable!

Aquests vídeos, els fan els terroristes?
Sospito que hi ha bons psicòlegs a les seves files: són vídeos pèrfidament eficaços.

I vostè recupera joves tan alterats?
He desradicalitzat 250 joves en gairebé dos anys, ho considero un èxit!

Amb quines tècniques?
La via de l’intel·lecte és inútil: estan convençuts que tenen la veritat. L’única via és la del cor, l’emoció.

Com?
Hi implico els pares, els millors desradicalitzadors! Si restableix vincles emotius, canals d’afecte, el noi pot recuperar-se: cau en una depressió.

Ah, i això és bon senyal?
Sí: perd un món en el qual tot estava tan clar...! Comença a reconstruir altres vincles.

Quins símptomes haurien d’alertar els pares que ens llegeixin?
El jove deixa d’estudiar, de treballar, de seguir les seves aficions, de tractar amb la família i amics, diu que els pares no saben res, que aquest món està podrit i que ell sí que coneix la veritat, i que ell... és un escollit.

Se sent especial?
Viu l’efecte cocooning: se sent protegit pel grup, la seva nova família, se sent elegit per a una “missió divina”: salvar el món. Per continuar allà, farà el que sigui!

Matar i morir. I si un cop a Síria... se’n penedeix?
Si flaqueja, l’envien a immolar-se en un atemptat amb explosius. I si pretén anar-se’n, l’afusellen! Només una noia es va poder escapar i va tornar.

L’ha recuperat?
No, està empresonada. Des de l’últim atemptat, França ha decidit empresonar aquests nois, quin error! Això alimenta la idea d’injustícia, tot un regal per al Daeix!

És per la pressió del Front Nacional.
Que enforteix encara més la prèdica del ­Daeix: “Si aquests occidentals volen destruir l’islam, destruïm abans Occident!”.

Què s’hi pot fer?
Evitar discriminacions, respectar l’ús del vel, per exemple... Això els restaria força.

Vostè és optimista?
Només l’amor pot tornar a relligar aquests joves amb la vida. Sense amor, venç la destrucció, venç la mort!

Víctor-M. Amela
22/12/2015

dijous, 24 de desembre del 2015

Participació femenina: un deute d'anys

És un discurs comú d’aquest segle, i el sentim en boca de milers, la qual cosa afirma que la lluita femenina per l’equitat ja ha complert els seus objectius. Des de les primeres sufragistes, fins a les independents dones amb alts càrrecs en el món actual, tot semblaria indicar que, en els temps que corren, la lluita femenina per la participació ha anat guanyant terreny fins a col·locar el món en mans de les dones. Però n’hi ha prou amb una mirada només una mica més atenta perquè sigui evident que aquest discurs porta imprès a cada una de les seves lletres la marca de la dominació patriarcal.

Si bé són innegables les conquestes de drets per part de les dones, encara falta un llarg recorregut de lluita per poder parlar de participació plena de la dona. En totes les esferes a contemplar, existeixen dades que demostren la baixíssima incidència de la participació femenina. Es coneix, per exemple, que en l’àmbit polític els darrers 20 anys el percentatge de dones en els parlaments s’ha duplicat... per arribar a representar tot just un 22% del total dels parlamentaris del món. A la regió de les Amèriques, el total de dones parlamentàries és un vergonyós 26,3%. El mercat laboral, per la seva part, és terreny de les més marcades desigualtats entre els sexes: en la majoria dels països, les dones guanyen de mitjana menys que els homes; alhora que conformen el percentatge més gran de la massa que engrandeix les files del treball informal i les feines vulnerables i infravalorades. Les dones dediquen entre una i tres hores més que els homes a les tasques domèstiques i a la prestació de cures a fills, persones grans i malalts (xifres: ONU dones).

La història universal ha estat sotmesa a una minuciosa tasca d’invisibilització dels seus personatges femenins més destacats, quedant les seves contribucions al marge del reconeixement cultural. En l’àmbit de les arts, escenari de les dones des dels temps més antics, s’ha recorregut a nombroses argúcies per esborrar-ne la petja, com canviar el seu cognom pel del marit o del pare, alterar les firmes de les seves obres o limitar el seu pas per les acadèmies. El món científic 240 no és pas més grat: beques, llocs de treball, sous, invitacions a parlar en conferències... es distribueixen desigualment entre persones amb els mateixos mèrits i diferent sexe. Els currículums de dones obtenen una puntuació menor, alhora que existeix una llarga llista de tasques científiques dutes a terme per dones, per les quals van obtenir reconeixement científic homes. Alarmants són, a més, el nombre de casos de violència contra les dones i l’índex de feminicidis en el món: és l’acte extrem de limitació de la dona que li impedeix participar de la vida.

Aquestes xifres i fets revelen la invisible trama patriarcal que teixeixen des de fa mil·lennis les societats del món i ordena les relacions entre els éssers humans, la seva vida quotidiana, les seves produccions, els esquemes de pensament amb els quals s’aprehèn la realitat. Les conquestes de la lluita femenina són proves de la indubtable capacitat de les dones per a l’anàlisi crítica de la societat i la seva transformació, així com de la força de la seva organització col·lectiva, però és un moviment jove davant de tota una història de dominació masculina. Les dones, en gran mesura, continuen quedant fora de diverses esferes, sovint a causa de les violències del sistema masclista: lleis, pràctiques i estereotips de gènere que no les afavoreixen, baixos nivells d'educació entre d’altres. Fer visible l’efectiva dominació masculina és el primer pas per pensar la participació femenina en el món actual. El segon pas és interrogar-la en el lloc que la situen les coordenades traçades pel neoliberalisme i la globalització, que han donat lloc a noves formes d’opressió de les dones. En la conjuntura actual, l’opressió de les dones s'entrellaça amb l'opressió de la societat de classes pròpia del capitalisme. En un context de producció capitalista, la família patriarcal es configura com l’òrgan social que reprodueix i sosté les condicions del sistema, i es produeix la divisió d’espais d’acord amb el gènere. L’home es defineix com a productor de mercaderies, mentre que la dona es veu restringida a l'elaboració de valors d’ús per al consum directe i privat.

Paula Luciana Consoli 
Premi del concurs de "Perspectiva de gènera 2016"

dimarts, 22 de desembre del 2015

"Si vols fer riure Déu , explica-li els teus plans"

John Rutter, director i compositor de música coral
Tinc 70 anys i em sento de 27. De Londres, visc a la ciutat universitària de Cambridge. La meva dona és violista. Tenim dos fills, un va morir. Sóc un liberal idealista, la meva simpatia està amb el feble. La música ajunta la gent i la política la separa. Sense espiritualitat seríem cossos sense ànima. Sóc anglicà.

La música és un valor essencial de la comunitat, i quan dic essencial ho dic amb tot el pes de la paraula.

Sí, de comunitats humanes, d’ocells, de grills...
La música crea harmonia. Hi ha un component de misteri com hi és en la religió. Per a molts músics és una forma de pregària.

En la religió anglicana es canta.
Jo el que li dic a la gent és que sigui humil: l’home no ho és tot. Creu que alguns teòrics s’enfadarien amb mi per dir això?

Jo no m’enfadaria.
Jo no vull que es perdi la religió, però tampoc no vull que oprimeixi. I tot això que li explico és present en la meva música.

Mister Christmas creu en Jesucrist?
Ha, ha, ha... M’encanta el Nadal; en aquesta època quan era petit assajàvem intensament al cor i recordo que en la representació jo volia fer de Sant Josep, però no vaig passar mai de ser l’hostaler que els va rebutjar.

No sé com consolar-lo.
Em consola que en aquestes dates, per uns quants dies, no sentim parlar dels polítics i tinguem l’oportunitat de veure com podria ser el món quan ens concentrem en la família (en un temps en què les famílies tendeixen a trencar-se) i a agrair l’amistat. El Nadal simbolitza l’oportunitat de tornar a començar. Després tot torna a ser com abans.

Creu que el relat del naixement és històric?
Sí, per molt que certs passatges de l’Evangeli semblin un conte. La seva història ens parla de gent ordinària i oprimida que obre la porta als miracles. De tota manera, l’important no és tant si és una història veritable, sinó si és inspiradora.

Com la música.
Exacte, l’important d’una simfonia de Beethoven és que ens inspira. No importa d’on ve sinó on ens porta.

Recorda algun Nadal especial?
Tenia dotze anys i em van donar el paper principal en una òpera infantil. Va ser l’última obra en la qual vaig tenir veu de soprano, en sis mesos la vaig perdre. Va ser el meu últim moment de glòria.

Quines coses essencials ha comprès?
Clixés, ha, ha, ha..., però els subscric. Un de fonamental: Obtens de la vida el que dónes.

També hi ha regals inesperats...
Has d’intentar deixar una cosa positiva darrere teu, és molt trist veure gent amb talent que ha estat vençuda per la mandra. No s’obté res sense molt d’esforç i molta feina, i això és especialment cert en la música.

I quin és el premi?
Intenta deixar un món millor del que vas trobar.

Això és pretendre molt.
En l’intent hi ha el premi. A mi el que em funciona és triar una cosa negativa i intentar canviar-la, un objectiu de la meva mida. Si vols canviar el món comença pel més pròxim. Li explicaré les coses que lamento de la meva vida.

Endavant.
M’hauria encantat passar més temps amb els meus fills i m’atreveixo a aconsellar als joves que abans de tenir fills s’assegurin que poden passar temps amb ells.

A vostè se li va morir un fill.
En Christopher va morir als 19 anys d’un accident. Tenia tota la vida per davant. Va passar fa catorze anys, encara que sovint sembla que va ser ahir. La ferida no s’acaba de tancar mai, però pots viure amb això. Una experiència així et dóna una perspectiva diferent sobre el món.

Quina perspectiva?
Al Regne Unit hi ha moltíssims memorials de guerra i cementiris plens de làpides que recorden joves com en Christopher. No m’havia adonat mai que eren allà fins que ell va morir, llavors vaig prendre consciència que cada nom escrit en aquests memorials era el d’algú que va ser estimat com el nostre fill.

Vostè va escriure una obra de gran format dedicada al seu fill, Mass of the children.
Dos anys després de la seva mort. No volia escriure un rèquiem. Vaig voler mostrar un món lluminós en el qual apareixien elements que eren especials per al meu fill. Vaig fer servir els himnes que cantaven al matí i a la nit a la seva escola. Un obre l’obra i l’altre la tanca. Dos records feliços.

Què ha buscat vostè a la vida?
Subscric aquesta frase que diu: “Si vols fer riure Déu, explica-li els teus plans”. Som jugadors de la vida, ens toquen unes cartes determinades amb les quals hem de jugar, jo sóc conscient que entre elles hi havia certs dons musicals, intel·lectuals, socials, i amb tot plegat he intentat fer-ho el millor que he sabut.

La seva música sona en celebracions de la corona britànica...
Sí, però no és elitista. Intento arribar a un gran públic, gent que tingui la música al cor encara que no tingui una educació musical, però això no vol dir ser menys exigent o més fàcil o senzill.

Senzill és tot el que és veritablement gran.
He intentat portar l’accessibilitat del pop, que té un gran públic, sobretot entre els joves, a la música clàssica. Però jo sóc un compositor de clàssica, i sempre s’ha de ser sincer, això és indispensable, és el punt de partida: compondre allò en què un creu.

Ha viscut algun miracle?
Ha, ha, ha, la música és el meu miracle diari.


Harmonia
És el compositor de música coral viu més interpretat del món, insisteix a assenyalar que quan cantem junts estem en harmonia. Li agrada compondre nadales i en té una producció enorme. Cada any protagonitza i dirigeix a Londres concerts nadalencs que són molt populars, la qual cosa no li impedeix fer-se amb l'aristocràcia, és d'aquells personatges que tothom estima. Va compondre per encàrrec el tema This is the day, que es va interpretar al casament de príncep Guillem i Caterina i la seva música sona en celebracions de la corona. Va celebrar el seu aniversari dirigint els cors de l'Orfeó Català interpretant les seves obres al Palau de la Música, i la seva música tornarà a interpretar-s'hi en el Concert de Sant Esteve.

Ima Sanchís
21/12/2015

dilluns, 21 de desembre del 2015

“No hi ha res a tapar: ell és feliç”

Una nova generació de pares de menors transsexuals s’uneixen per trencar estigmes

BENESTAR SOCIAL El Govern ha lliurat targetes sanitàries amb el nom sentit a nou de menors 
A L’ESCOLA En Dani, amb vuit anys, ha millorat encara més les seves notes des que pot ser qui és CHRYSALLIS A CATALUNYA Les famílies lluiten per normalitzar una situació envoltada de silenci i tòpics

En Dani ja té la seva targeta sanitària conforme al que sempre s’ha sentit, un nen. L’hi han donat aquesta setmana des del Departament de Salut amb les gestions de Benestar Social però, sobretot, per l’afany dels seus pares i de tots els pares de nens transsexuals que lluiten perquè els seus petits puguin viure amb normalitat i sense amagar-se d’acord amb la identitat de gènere sentida. Quan cridin en Dani a la sala d’espera ho faran pel seu nom i no amb el que va ser registrat quan va néixer i als seus pares els van dir que era una nena.
David Tello, president de l’acabada de crear a Catalunya associació Chrysallis, a l’habitació del seu fill Dani

En Dani té vuit anys i des de fa dos anys és feliç. Es van acabar els mals de panxa, els vòmits, que van marxar junt amb els vestits i els llaços. “El metge et va dir que quan vaig néixer vau tenir una nena, però es va equivocar”, li va comentar amb només sis anys a David Tello, el seu pare. Ell i la seva dona ja sabien que alguna cosa passava perquè així ho expressava el nen. Parlava d’ell mateix en masculí, demanava anar disfressat de Superman per evitar els vestits de nena. “Li vam tallar els cabells i estava tan content que explicava a tothom que es deia Dani. Llavors vam anar al pediatre a demanar-li consell, però no va saber què dir-nos”. Ningú no els explicava res, ell i la seva dona se sentien perduts, fins que en David, navegant per internet, va trobar Chrysallis, una associació de famílies de menors transsexuals, va trucar i després de dues hores de conversa va entendre tot el que passava. I va entendre que tot el que passava era normal. En Dani i vuit menors més han rebut aquesta setmana la targeta sanitària amb el seu nom, i a partir d’ara qualsevol que vulgui disposar d’una nova identificació d’acord amb el gènere sentit només ha de posar-se en contacte amb l’Àrea per a la Igualtat de Tracte i no-Discriminació de Persones LGTBI. Catalunya ha estat pionera a obrir aquesta via per als menors, i ha establert un important precedent perquè a la resta d’Espanya se segueixin els mateixos passos.

També aquest mes, i per primera vegada a Catalunya, dos magistrats han donat el vistiplau al canvi de nom de dos menors transsexuals al registre civil. A Espanya –es permet per als majors d’edat amb una sèrie de justificants mèdics– s’havien produït 25 interlocutòries favorables, però cap aquí perquè depèn de la decisió personal del jutge. Ara, Alan i Tori ja es diuen “oficialment” com se senten. És cert que les coses s’estan movent, explica David Tello, que avui és el president de Chrysallis a Catalunya, acabada de crear, però queda gairebé tot per fer perquè es parteix del desconeixement i la incomprensió profunda, que és el que genera discriminació. És la societat la que estigmatitza i per això la majoria d’aquests nens no poden viure en llibertat. “Negar a un menor trans la seva identitat és el pitjor dels maltractaments, no poden continuar amagats”, explicava fa uns mesos a aquest diari África Pastor, mare de la Daniela, i impulsora de la fundació que porta el seu nom. La identitat sexual depèn del cervell, i no dels cromosomes o de la configuració dels òrgans de reproducció –s’indica des de l’associació Chrysallis–, per això de vegades la identitat de gènere no coincideix amb el sexe assignat en néixer. És una nota més en l’escala de la diversitat que ha de ser percebuda amb plena normalitat.

Les famílies d’aquests menors estan absolutament en contra que es patologitzi una forma de sentir-se, i per això rebutgen el concepte de disfòria de gènere, que remet a una “contradicció” una anomalia entre la identitat i l’òrgan sexual. Per deixar-ho clar, David Tello explica que aquests nens –i tothom– ha de saber que “hi ha nens amb vulva, i nenes amb penis”. I per això es mira amb recel els que li pregunten si el seu fill s’operarà quan sigui més gran. Molts, indica, poden sentir-se a gust amb els seus genitals.

El petit Dani va explotar d’alegria quan als 7 anys va poder fer el trànsit social. És a dir, aquell moment en què després que els seus pares parlessin amb l’escola i la família va poder mostrar-se tal com era. No hi va haver cap problema a l’escola, indica el seu pare, es va fer el canvi de nom, va poder començar a utilitzar els vestidors de nois i per fi va poder anar vestit tal com se sentia. Tot plegat li va produir una eufòria increïble, si ja era un bon alumne va fer un altre pas endavant i va començar a aconseguir excel·lents. El seu pare parla d’eufòria de gènere per rebatre els qui ho fan de “disfòria”.

Cal descórrer el vel perquè aquests petits puguin viure lliures i es respectin els seus drets com a persones. Una generació de pares està fent per primera vegada un pas endavant perquè des de la pedagogia la societat deixi d’estigmatitzar-los, per trencar prejudicis. No volen que els seus fills es perdin la infantesa. Però encara són pocs els que fan el pas. Chrysallis a Espanya té 250 famílies associades, a Madrid creix amb força al costat de la Fundació Daniela i Chrysallis a Catalunya ha arrencat amb 14 famílies. Ara treballen per establir un protocol escolar i, sobretot, perquè s’elabori una llei d’identitat sexual i expressió de gènere a tot l’Estat. I també queden entre ells, surten, fan excursions, calçotades, perquè sempre és un descans per a l’ànima estar amb aquells que no estigmatitzen i comparteixen preocupacions i alegries.

En Dani ha estat i és per als seus pares una lliçó de vida. Ens ha donat, explica en David, una lliçó de maduresa i de comprensió, i té molt clar que ell no respectarà qui no el respecti. I normalment són els petits els que van per davant dels pares, són ells els que ho tenen clar.

De molt petit ja em deia que volia ser com jo, recorda el seu pare. Però en David ho entenia com un símptoma d’admiració, i no com l’expressió del seu sentir com a nen, com a home. Quan mirem les fotos, prossegueix, ho entenem tot: aquells empipaments quan li posàvem els vestits per sortir el cap de setmana a veure algú, el seu afany per anar vestit de jugador de futbol. No es pot tapar tot això, forma part de la diversitat humana, indica amb l’ànim de deixar un missatge positiu.

Evidentment el camí no és fàcil com succeeix sempre que hi ha forts prejudicis socials i un profund desconeixement. Abordar la situació en el context escolar requereix el seu temps, també en l’entorn pròxim però sobretot s’insisteix que la família més propera ha d’evitar obstacles que causin ansietat a aquests menors. I des de la Fundació Daniela s’assenyala la importància que en arribar a la pubertat i si ells així ho volen puguin tenir accés a inhibidors hormonals –el seu efecte és reversible– per evitar el desenvolupament sexual fins que puguin prendre una decisió en la majoria d’edat.

Una nova generació de pares està canviant les coses gràcies a les seves filles i els seus fills. Volen parlar perquè la societat desmunti les barreres i aquests nens puguin fer el seu camí ben acompanyats.
Què és la transsexualitat?
En néixer. Segons la guia que ofereix l'associació Chrysallis, de famílies de menors transsexuals, quan a un nadó neix se li assigna un sexe depenent només dels seus genitals. Però cal tenir en compte la immensa diversitat humana i saber que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva.

La identitat sexual. Depèn del cervell, no dels cromosomes.
 
Als dos anys. Al voltant d'aquesta edat es comença a ser conscient de la identitat sexual.

Infantesa trans. Els nens i les nenes trans mostren de forma espontània la seva disconformitat amb el sexe assignat en néixer. Per això, es recomana que per al seu benestar se'ls deixi expressar lliurement, sense rebutjar-los ni jutjar-los.

Senyals. Nens que es col·loquen fulards a tall de cabellera o es vesteixen constantment amb roba femenina. Nenes que es resisteixen que les vesteixin amb faldilles o qualsevol accessori femení.

Senyals per a tots dos. Nens i nenes que s'identifiquen amb noms del sexe oposat a l'assignat i demanen que se'ls parli d'aquesta manera

Cristina Sen
19/12/2015

dissabte, 19 de desembre del 2015

El Trueta disposa d´un nou aparell d'hemodinàmica

Està valorat en més de 741.000 euros i permet visualitzar altres proves mèdiques fetes en el mateix hospital 

L'Hospital Josep Trueta ha posat en marxa aquesta setmana un nou aparell d'hemodinàmica que substitueix l'aparell que hi havia fins ara, instal'lada l'any 2004, quan es va posar en marxa la Unitat d'Hemodinàmica. El nou equipament, que ha suposat una inversió de 741.730 euros, és d'última generació i presenta moltes millores. La principal és la qualitat de la imatge, que facilita tant els diagnòstics com els tractaments, però també que irradia menys que l'aparell que hi havia fins ara. Un altre guany per als professionals de la Unitat és facilita la visualització de proves d'imatge realitzades per altres equipaments del Trueta, com ara els aparells de tomografia axial computada (TAC), les ressonàncies magnètiques o els ecògrafs. A la Unitat d’Hemodinàmica del Trueta es realitzen cada any unes 1.600 proves diagnòstiques i uns 700 tractaments (angioplàsties).

La substitució de la màquina d'hemodinàmica d'última generació ha comportat també unes obres d'adequació de la sala. Aquests treballs i la instal·lació s'han fet en els últims 15 dies, temps durant el qual l'activitat s'ha realitzat a la sala de radiologia intervencionista, que també ha estat adaptada per poder-hi fer angioplàsties i atendre així els casos de Codi infart que s'han activat a la Regió Sanitària de Girona mentre han durat els treballs. Així doncs, a partir d'ara es disposarà d'una segona màquina d'hemodinàmica, en cas de necessitat.

El nou aparell permetrà en un futur fer altres tècniques terapèutiques de cardiologia estructural a la Regió Sanitària de Girona, com ara la implantació de vàlvules percutànies.

Increment de l'activitat
A la Unitat d’Hemodinàmica del Trueta es realitzen cada any unes 1.600 proves diagnòstiques i uns 700 tractaments (angioplàsties). Aquest és l'aparell de referència a la Regió Sanitària de Girona pel que fa a l’activació del Codi Infart. Des de gener fins a novembre de 2015, el Codi infart s'ha activat en 344 ocasions, en 108 dels casos en franja horària nocturna, que es va implantar el mes de febrer passat quan es va ampliar l'horari d’atenció del Codi infart al Trueta de 12 hores a 24 hores diàries). L'objectiu de l'ampliació horària era millorar l'accessibilitat a l'angioplàstia primària, el procediment terapèutic que cal fer als pacients que han patit un infart de miocardi amb elevació del segment ST (IAMEST) per desobstruir l'artèria, tècnica que es realitza a les sales d'hemodinàmica.

ACN/Girona
11/12/2015