“Els corruptes van a la presó, però no tornen els diners”

José Luis Peñas, imputat i delator de la trama Gürtel, advocat, exmilitant del PP

Colab.LV | Foto: Jordi Roviralta

Tinc 51 anys i n’he passat deu al PP, del qual vaig ser expulsat per denunciar la corrupció. Vaig gravar 80 hores de converses de Francisco Correa i en vaig lliurar 18 a la policia, que han fundat 57 imputacions. Rajoy agafava els sobres de Bárcenas, perquè preferia no saber d'on venien i creia que els mereixia.

Vaig acabar Dret, vaig fer oposicions i en un màster vaig conèixer Guillermo Ortega, alcalde de Majadahonda, que el 2001 em va fer cap de gabinet.

Com va conèixer Correa, àlies Don i cap de la trama Gürtel?

També a Majadahonda, a través de la seva dona, Mari Carmen, que treballava amb nosaltres i amb qui vaig tenir una relació de confiança. Jo em vaig presentar en la llista del PP a l’Ajuntament i vaig ser regidor d’ Urbanisme.

Una regidoria calenta.

Per això de seguida vaig veure el batibull: la corrupció sistèmica i sistemàtica que ha proliferat a Espanya durant vint anys. El 2005 l’hi explico a Esperanza Aguirre, que no em fa ni cas, i també a Cristina Cifuentes, que tampoc, i m’acaben expulsant del PP. Avui la majoria dels que vaig esmentar llavors estan imputats.

Quan i per què va començar a gravar Correa i els altres imputats?

El 2005 el vaig sentir parlar amb Benjamín Martín Vasco d’“els meus 300 milions”. Eren de pessetes, però em va semblar una quantitat estratosfèrica. Jo no sabia que Bárcenas ja tenia 49 milions d’euros a Suïssa. Ningú no ens imaginàvem la magnitud de les xifres de la trama.

No veia el tren de vida de Correa?

Sí, però també que era un gran empresari que es feia amb l’elit del poder espanyol i amb Aznar i anava al casament de la seva filla. El dia dels 300 milions vaig decidir començar a gravar-lo en converses compromeses per a ell. Vaig gravar 80 hores i el 2007 en vaig lliurar 18 a la UDEF.

La justícia el tractarà millor per delatar?

Sí, però no ho vaig fer per això. Dec ser ingenu, però el meu pare em llegia Plutarc, i jo encara llegeixo Heròdot. Sempre vaig aspirar a la virtus clàssica. Tinc fills i no vull deixar-los un país de mafiosos.

Pot citar-me Plutarc ara?

I tant: “L’omissió del bé no és menys reprensible que la comissió del mal”.

Què era el pitjor de Correa a part que va muntar una trama per empobrir-nos?

El tracte que donaven a les dones ell i els seus companys. El seu masclisme era insuportable.

Per exemple.

Amb les prostitutes arribaven a allò d’“et tanco a l’habitació i me n’enduc la clau” i els cridaven en públic: “Et faré una anàlisi de la sida!”.

Poc edificant.

També patíem la seva estètica lamentable: veure’ls tornar per sistema la primera ampolla del vi que demanaven; l’obsessió pel pernil i perquè es veiessin diners; els vestits, rellotges, camises, or, joies, a dotzenes; el complex d’infe­rioritat per la seva falta d’educació superior... Que suplien amb molta gramàtica parda.

Un eco tardà de l’ Espanya de la gana?

Dominava el mercadeig de la xafarderia: conserges comprats per saber qui es fica al llit amb qui; qui es veu amb qui... Això és el que Correa convertia en contactes, diners: la seva trama.

Es diria que entre Torrente i Valdemoro.

Doncs una mica, perquè Don, com es feia anomenar Correa, patia una ingenuïtat d’estafat del tocomocho. El va arribar a enganyar un home que es feia passar per jutge venut.

Per què tothom ho sabia i ningú no feia res?

Els líders no tenien control sobre el seu partit o no en volien tenir. Quan Rajoy agafava el sobre de Bárcenas, preferia no saber res. Com que es pensava que haurien guanyat més a l’empresa privada, donava per legítim el sobresou.

Per què creu que aquestes trames espanyoles no han arribat a la violència?

En l’última fase, Correa va freqüentar Panamà i Colòmbia i allà va contactar amb gent...

No ha tingut mai por?

No i no vull escorta. Per mi, les amenaces dels implicats ni eren ni són el pitjor. El pitjor eren les senyores al supermercat que m’insultaven quan portava el meu fill en braços.

Quants imputats hi ha en la Gürtel?

Em posa en un compromís! Només en la part del sumari Gürtel 1 n’hi ha 57 incloent-me a mi. Però és que a Gürtel 2, i els seus derivats a València, els papers de Bárcenas, Jerez i alguna cosa que queda a Castella i Lleó... Molts més.

I això només en els sumaris Gürtel.

Bé, després hi ha la Púnica, esclar... El que passa és que durant una dècada es va estar tapant tot i ara els jutges s’hi posen com mai.

Creu que aniran a la presó?

A Correa li demanen més de 100 anys; i en la causa ja sentenciada de València hi ha hagut condemnes d’entre 9 i 13 anys: es va condemnar un vicepresident de comunitat, el de València. I hi ha senadors, exministres, alcaldes, empresaris: 7 de les 15 constructores espanyoles més grans s’han vist implicades en aquests sumaris i han fet fallida amb molts directius imputats.

Tornaran els diners?

Les sumes immobilitzades a la banca en espera de sentència no són ni l’1% dels diners defraudats. No tornaran els diners, em temo, i molts que conec veig que viuen formidablement.

Serviran d’alguna cosa els processos?

Siguem gradualistes: a Espanya hi haurà menys corrupció, però hauran de passar encara un parell de generacions en democràcia perquè tinguem una corrupció que no sigui sistèmica.

Per què les urnes no els castiguen?

A València han hagut de fe fora del poder el PP amb un tripartit i a la resta d’ Espanya l’elector tolera la corrupció. Haurem de recordar que la corrupció ens roba diners a tots que després es retallen en hospitals, ambulàncies, llistes d’ espera... Ens està matant.

Forma, fons...

Els països solen presumir de la història dels seus herois, però és molt més reveladora la dels seus crims. Els de la trama Gürtel són els d’una colla de nouvinguts que s’uneixen a la festa de les elits de tota la vida després d’una postguerra de 40 anys. I s’empastifen per fi de brillantina, jabugo i perfum de senyora de pagament. I unten polítics, conserges i fins i tot l’apuntador –algun periodista– que passava per allà. El relat de José Luis Peñas a Uno de los nuestros resulta previsible en el fons: el vell mecanisme d’aconseguir favors de qui mana per quedar-se els diners de la gent, però té alguns detalls sucosos, o millor, llardosos en la forma. Al final, els desgraciats de debò som tots els altres.

Lluís Amiguet

29/03/2016

La Vanguardia

Massagué troba la clau per prevenir la metàstasi del càncer

El científic descriu l’existència de cèl·lules latents, capaces d’amagar-se durant anys 

Joan Massagué dirigeix el Memorial Sloan Kettering Cancer Center i va ser un dels fundadors de l’IRB Barcelona. / RUTH MARIGOT

La metàstasi és capaç de reaparèixer tot i que passin anys des del moment en què es detecta el tumor primari, es tracta i s’eradica. De fet, hi ha documentats casos extrems, com el d’un individu a qui 29 anys després d’haver-li extirpat un tumor al ronyó i considerar-lo lliure de la malaltia li va reaparèixer una metàstasi en un altre òrgan.

És un cas real que forma part dels molts pacients estudiats des del Centre de Recerca del Càncer del Memorial Sloan Kettering Center, a Nova York, que dirigeix l’investigador Joan Massagué i, més concretament, és un cas que forma part dels estudis que han obert camí a la gran troballa que acaba de donar a conèixer el grup que dirigeix el científic català: les cèl·lules metastàtiques latents són capaces d’escapar-se del tumor fins i tot quan està en un estat incipient perquè saben com disfressar-se de cèl·lules mare, fer que el sistema immune no les reconegui, escampar-se a altres òrgans i amagar-s’hi durant anys. Els resultats, que publica Cell, obren la porta a noves estratègies per prevenir la metàstasi ja d’entrada, després d’acabar amb el tumor. “Ara cal descobrir la manera de reactivar la detecció de les cèl·lules latents perquè actuï el sistema immune”, explica Massagué a l’ARA.

De fet, el sistema immune reconeix i elimina la majoria de les cèl·lules que es comporten de manera anormal, i ho fa amb l’artilleria més forta al seu abast: les cèl·lules conegudes com a natural killer (NK). L’equip de Massagué ha trobat la manera com les cèl·lules metastàtiques són capaces d’enganyar els grans guardians del sistema immune i hivernar durant molt de temps.

Delinqüents camuflats

Els científics han pogut crear un model de laboratori que ha permès observar les cèl·lules metastàtiques des que s’escapen fins que s’instal·len al seu amagatall. Per fer-ho han fet servir cèl·lules de pacients amb tumors de mama i de pulmó en estat incipient. En el cas del càncer de mama, un 25% de les dones amb la mutació HER-2 pateixen metàstasi. En el cas de càncer de pulmó, el 50% dels pacients tornaran a patir el càncer. A aquestes cèl·lules se les ha marcat amb un contrast fluorescent per seguir la seva pista un cop injectades en ratolins i veure com s’ho fan per escapar-se de les defenses i amagar-se dins d’altres òrgans, en concret al ronyó i als pulmons.

Així va poder veure’s que gairebé totes les cèl·lules injectades en ratolins van morir aniquilades pel seu sistema immune. Les poques que van sobreviure es van amagar, tal com era d’esperar pel que s’havia vist en altres investigacions. Ara bé, els investigadors han estudiat a fons aquestes poques delinqüents que gràcies al contrast tenien fitxades, i així han pogut detectar els mecanismes que fan servir per escapar-se. La troballa han sigut dues proteïnes, la SOX2 per al càncer de pulmó i la SOX9 per al de mama, que les cèl·lules metastàtiques latents utilitzen per incidir en un altre grup de proteïnes i fer veure que són cèl·lules mare que es troben en estat de quiescència -la fase del cicle cel·lular en la qual no es divideixen-. Les cèl·lules NK patrullen pel cos olorant i atacant agents estranys, però la investigació mostra que quan les cèl·lules es troben en aquest estat de quiescència deixen de produir les molècules que les NK oloren per detectar-les. Per això alguns fàrmacs que s’usen en quimioteràpia actuen com a NK.

Davant la metàstasi latent, alguns estudis han suggerit aplicar fàrmacs que despertin aquestes cèl·lules dorments perquè surtin del seu cau, s’activin i, així, poder matar-les. Ara bé, tenint en compte que les cèl·lules metastàtiques latents no sempre acaben despertant-se, aquesta tècnica podria ser una arma amb efectes indesitjats. Amb la nova troballa, l’equip de Massagué obre pas a noves estratègies per desactivar la possibilitat de metàstasi d’una forma més subtil.

Mònica L. Ferrado

30/03/2016

Ara.cat

“Un trauma infantil és factor de risc de suïcidi”

Investigadors de la Universitat de Vic recullen el testimoni de persones que han intentat suïcidar-se

“L’intent de suïcidi és un pensament que et ve al cap. Després, quan era a l’hospital, pensava: «Per què ho he fet?»Són moments impulsius, moments en què tot et va malament i el que vols és desaparèixer, però després et passa”. Ho diu la Julia (nom fictici), un dels cinc testimonis que expliquen sense embuts els motius que els han portat a intentar suïcidar-se i que els investigadors Salvador Simó, Francesc Arrufat i Carlos Peña, del grup de recerca en salut mental de la Universitat de Vic i el Consorci Hospitalari de Vic, han recollit en el llibre Suicidio y vida (Círculo Rojo). Són històries de vida que intenten aportar una mica de llum a un problema de salut que és la primera causa de mort a Catalunya entre els joves de 29 a 34 anys. “És un problema social important del qual no es parla perquè hi ha la creença, molt rebatuda, que parlar-ne fa que n’hi hagi més. L’objectiu de l’estudi és desestigmatizar el suïcidi per poder-lo prevenir”, apunta Salvador Simó.

Les històries que recull el llibre són dures. El Sebastián va tenir una infància marcada pels maltractaments físics de la seva mare, la Frida va ser víctima d’abusos sexuals en la infància, la Yanka va créixer en un orfenat on va patir maltractaments, al Javier el va marcar el divorci traumàtic dels seus pares i arrossega problemes relacionats amb el consum de drogues, com la Julia, que també prové d’una família desestructurada. “Però que lluitin per tirar endavant, i la capacitat que tenen de sobreviure, és el que impressiona”, indica Simó.

La investigació se centra en els factors que han portat aquestes persones a fer un (o diversos) intents de suïcidi i han conclòs que, sovint, els intents de suïcidi es presenten com una via d’escapament a la falta de sentit a la vida: “Estic cansada de la vida, em costa viure, no sé per què vaig néixer”, diu la Frida. Altres cops és una resposta a situacions traumàtiques. “La primera conclusió és que un trauma infantil és un factor de risc dels intents de suïcidi. Les cinc històries han començat amb un abús físic, amb un abús sexual, amb un divorci traumàtic dels pares o amb una infantesa trencada”, indica Simó. Per això insta a promoure la protecció de la salut mental dels nens: “Hi hauria d’haver polítiques més actives per garantir el benestar dels infants i intervenir precoçment per prevenir una malaltia mental”.

L’estudi també posa l’accent en la prevenció. Per això els investigadors han preguntat a la Julia, la Frida, el Javier, la Yanka i el Sebastián què els havia ajudat a tirar endavant. “I hem vist la importància que té per a una persona tenir un projecte de vida significatiu, així com tenir una feina i contribuir a la societat -explica Simó-. Si la vida t’aporta coses significatives, no prens la decisió de suïcidar-te”, diu.

El rol de la família

Els entrevistats, d’entre 25 i 50 anys, tenen una patologia mental prèvia i reben tractament a la xarxa de salut mental del Consorci Hospitalari de Vic. Tots coincideixen que se senten jutjats o culpabilitzats per la societat i lamenten que les malalties mentals encara estiguin estigmatitzades. “Per a la meva família, el fet que jo tingués una malaltia mental va ser un tabú que ha durat tota la vida”, explica la Frida. “Quan dius que vas al psiquiatre, molts s’aparten de tu”, afegeix la Julia. Una altra de les conclusions de la recerca és que la família i la xarxa social determinaran la nostra capacitat de resiliència davant d’un trauma. Però també cal una xarxa de salut mental que hi doni resposta. “És important que hi hagi espais de teràpia de grup on ho pugui compartir amb persones que han passat pel mateix i sentir-me compresa”, diu la Yanka.

Per aquest motiu, Simó demana prioritzar les polítiques de prevenció del suïcidi -a Catalunya ja hi ha el Codi Risc de Suïcidi-, però també d’ocupació laboral, ja que opina que el treball és “un factor protector”. També reconeix que la vinculació entre crisi i suïcidi és controvertida, però admet que la “crisi empitjora la salut mental de les persones”.

Lara Bonilla

28/03/2016

Ara.cat

Superavis, un mite?

Sociòlogues de la UB relativitzen la magnitud de l’ajuda de la gent gran a les seves famílies a Espanya en un context de crisi

El discurs dels avis com a xarxa de suport amaga la falta d’ajuts públics, diu la sociòloga Sandra Escapa

Espanya és el país europeu on les transferències a generacions més joves en temps i recursos són menys freqüents”. Els estudis de què es disposa sobre els fluxos de solidaritat intergeneracional revelen que la idea estesa a Espanya i Catalunya que la majoria d’avis es dediquen intensivament a tenir cura dels néts i són coixins familiars indispensables “és un mite”. Amb aquesta contundència i després de l’anàlisi de les dades disponibles en la Unió Europea, sociòlegs vinculats principalment a la Universitat de Barcelona (UB) han publicat diversos treballs en què indiquen que “els avis ajuden, però no tant”.

Els matisos dels estudis són importants, però el marc general d’anàlisi es basa en una comparativa amb la resta de països europeus amb dues dades clau. Espanya és el país europeu analitzat on una proporció d’avis (a partir de 50 anys o més) més petita diu que han cuidat dels néts l’últim any, un 36,8% davant del 55,9% de Dinamarca. En canvi, la intensitat dels que ho fan és molt alta (un 14,1% s’hi dediquen cada dia), una intensitat només superada per Itàlia. “S’ha exagerat –explica Sandra Escapa, professora de Sociologia (UB)– el paper de sustentador familiar que s’ha atribuït als avis en aquesta crisi, el seu paper generalitzat com a xarxa de seguretat de les famílies en dificultat”.

Sandra Escapa i la sociòloga Marga Marí-Klose (UB) van publicar un extens estudi a la revista Panorama Social (Funcas) a finals del 2015 que critica el discurs familista en entendre que serveix com a excusa perquè l’Estat no inverteixi en polítiques públiques d’ajuda real les famílies, a l’atur o, entre moltes altres qüestions, a pal·liar la pobresa infantil. A partir d’aquest treball, dimecres passat Escapa va publicar una nova versió a Agenda Pública. Hi ha una enorme distància, subratlla la sociòloga, entre el relat públic que s’ha construït en la crisi i les evidències de què disposem sobre la magnitud dels ajuts econòmics i les atencions que ofereixen els avis, així com la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. No és una crítica, el que se subratlla és que la seva capacitat per respondre a les necessitats en un context de crisi és limitada i discontínua, cosa que crea “llacunes de desprotecció” que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

A partir de les dades de la Survey of Health Ageing and Retirement (Share) del 2013, els països en els quals més persones grans diuen que s’han hagut d’ocupar dels néts l’últim any són Dinamarca, Suècia i Holanda. Els canvis que s’han produït en els darrers anys als països familistes (sud d’Europa) han pogut influir en les pautes de solidaritat familiar, expliquen les sociòlogues: les necessitats dels receptors, les oportunitats dels proveïdors per ajudar, les noves formes de família o la incorporació de la dona al mercat laboral.

Evidentment durant la crisi ha augmentat de manera general el temps que els avis dediquen als néts, però moderadament. Quant a les transferències econòmiques, Espanya segueix la mateixa pauta: són menys freqüents però més intenses quan es necessiten.

L’esquema familiar pesa en aquesta anàlisi. L’extensió de la convivència entre pares i fills. molt alta a Espanya, pot condicionar aquestes xifres més petites de suport econòmic o d’atenció directa, ja que tindria lloc dins de la mateixa llar.

Tot i aquests matisos, les investigadores indiquen que hi ha una gran distància entre el relat sobre la solidaritat intergeneracional i l’impacte dels ajuts que han pogut oferir els avis. “En cap cas no es vol menystenir el seu paper”, indica Escapa.

Es tracta de cridar l’atenció sobre les situacions de vulnerabilitat de moltes famílies, que no poden resoldre els avis.

Cristina Sen

27/03/2016

La Vanguardia

El silenci no és l'absència de soroll sinó l'absència d'ego

Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa

Foto: Gemma Miralda

Tinc 53 anys: sense l'experiència de Déu no tindrien sentit. Vaig néixer a Barcelona. Casat amb la vida. Fills? Hi ha molts maneres d'engendrar. La política ha conjugar l'impossible. Un mica de ciència et fa ateu; molta ciència et fa un creient. El místic experimenta el que la ciència demostrarà

El va molestar la blasfèmia d’aquella poeta a l’Ajuntament de Barcelona?

Molt, però no per Déu, perquè a Déu la blasfèmia no li arriba, sinó pel que tenia d’agressió contra les persones creients. Em va sorprendre la seva ràbia i m’agradaria que m’expliqués la raó i el sentit d’aquesta ràbia.

Vostè d’on creu que ve?

És la reacció contra el residu de la imposició de l’antic Déu autoritari. Avui es blasfema menys, perquè aquest Déu imposat està desapareixent del nostre imaginari.

La blasfèmia en una societat lliure surt barata, gràcies a Déu.

A l’ Iran l’haurien lapidat. Cert.

Per què en la nostra era postreligiosa hi ha menys capellans i més artistes?

Perquè aquest ateisme infantil bloqueja la irrenunciable aspiració a transcendir i molts la busquen en l’art. Aquest ateisme del Déu ­autoritari és la fase purificadora en el procés de la fe cap a la trobada interreligiosa.

D’altres tornen cap al Déu medieval.

Després de l’ateisme d’aquest Déu arcaic hi ha una forma progressiva de recuperar Déu i una altra de regressiva: el fonamentalisme.

Quin és el nostre fonamentalisme?

Un narcisisme paradoxalment addicte a tot. La seva expressió ridícula són les xarxes socials i les selfies: ja només ens interessa veure’ns i fotografiar-nos a nosaltres mateixos.

I ens enganxem a qualsevol cosa: drogues, el mòbil, les sèries televisives...

Per això necessitem exercici espiritual per superar-lo. I ara... Silenci!

...!

...

...?

El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego. A les escoles laiques més avançades del planeta es practica la meditació. És un indici esperançador que tots convergim cap a un nou estadi.

Doni’m un consell per la Setmana Santa.

Posi’s una alarma i aturi’s cada hora en aquest silenci de l’ego. Deixi que irrompi el moment en tota la seva densitat en la seva consciència. Passi així de ser simple okupa de l’espai i el temps a integrar-s’hi. I viurà més. Cada instant és irrepetible: repeteixi-ho cada hora.

Magnífic! Algun altre suggeriment?

Renunciï a alguna cosa. La renúncia no pren; la renúncia dóna. Dóna llibertat. Experimenti-la. Alliberi’s d’una cosa que ara necessiti.

Però, si la necessito, no podré deixar-la.

Progressarà: el narcisisme i l’addicció són estancaments, fixacions. Quan els superi tindrà una autoestima sana. El següent pas és convertir-la en realització i després en transcendència. És un procés de superació personal – ontogènesi– que després es repeteix – filogènesi– en tota l’espècie.

De debò creu que progressem?

Com les persones, els pobles i les religions també s’estanquen en el narcisisme. Per superar-lo, han de morir en aquest estadi primari i reaparèixer en un de superior.

Com?

Les paraules condensen significat i energia: designen el món, però també capturen allò que designen, el tanquen. Per això, fins que no substitueixes una paraula per una altra, no pots percebre el món de cap altra manera: no progresses. Per arribar al mar de la nova consciència, potser el riu de cada religió hagi de perdre el seu nom. I adoptar el nou.

Quina nova fase?

Avui els humans entre fases de progrés estem entre la por d’aquesta evolució espiritual i l’audàcia de la ciència. En ciència sí que hem estat audaços fins a transcendir la matèria i arribar a l’energia.

Vostè diu que ja ho feien els místics.

Els místics experimentaven per via espiritual el que després la ciència recorreria amb la raó empírica al laboratori. Sentien l’energia que després demostraria la física.

Eren visionaris de l’energia de l’univers.

La mística només anticipava el camí de la ­ciència. Per això, una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient. Les religions orientals són l’acceptació del ja és i les occidentals hi afegeixen la rebel·lia profètica: l’ascensió cap a allò que encara no és.

I cap a on anem?

Anem a la síntesi de les religions. I dic síntesi, perquè és la superació de l’anterior amb una unió harmònica i no sincretisme, que és la degradació en la barreja.

Com i per què ara?

La densitat de coneixement ens porta a un canvi qualitatiu de consciència. L’esforç místic ha d’aconseguir que l’experiència mística torni a ser de nou anticipació del camí que recorrerà la ciència.

I vostè ho intentarà: ser místic?

Vull fer un pas més enllà de l’estudi a què he dedicat quinze anys.

Cilicis, dejuni, mortificació?

En absolut. Vida normal i concentració.

Està molt prim.

Perquè estic molt ocupat. La mística no és una experiència religiosa, sinó que intenta transcendir la religió.

Com?

La globalització és aquí, però hem d’evitar que provoqui traumes i violència. Jo intentaré modestament fer el possible perquè hi hagi lucidesa cap a la síntesi.

Abans que la ciència

Els lames i els místics van transcendir la religió en experimentar en la seva consciència l’energia de l’univers que Einstein descriuria segles després en fórmula i que avui podem verificar en el GPS. El jesuïta Melloni, coautor amb Josep Cobo de Déu sense Déu ( Fragmenta), es disposa a recórrer a la Cova de Sant Ignasi la via mística per transcendir les religions i anticipar-ne la síntesi, perquè creu, amb Teilhard de Chardin, que la humanitat evoluciona cap a un estadi de consciència harmònic, que superarà la divisió en nacions i esglésies. Alguns s’entossudeixen a retrocedir cap al Déu tribal i terrible de les execucions, però acabaran unint-se –anuncia Melloni– als qui avancem cap a la llum.

Lluís Amiguet

21/03/2016

La Vanguardia

“El dolor per una pèrdua no és etern, es va diluint”

El doctor Álvarez, cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, assegura que tot i que la tragèdia no s’acaba de superar mai, a partir dels dos anys, el dolor es va diluint i el dol es tanca. Els afectats han de començar a notar millores a partir dels sis mesos de la mort del familiar.

Quant temps es necessita per superar una tragèdia com la de Germanwings?

No se supera mai a la vida. Ara bé, per adonar-te que la vida continua i que t’hi pots tornar a enganxar, han de passar entre vuit mesos i dos anys. Al cap de sis mesos, comences a recordar coses bones de la persona perduda.

És matemàtic? ¿En 24 mesos se supera?

S’han fet estudis amb grups de gent que ha patit dols d’alta intensitat i és el màxim, si no es complica. Ara bé, una cosa és que et recuperis i una altra és que no ho recordis cada dia de la teva vida. Això serà així sempre, sobretot quan has perdut un fill: és la màxima desgràcia. Amb una parella hi ha la possibilitat de refer la vida, però amb un fill és impossible.

El fet de no poder recuperar el cos pot complicar l’acceptació?

Sí, perquè és un dol que no es tanca. Passa sovint amb persones que desapareixen. Hi ha un neguit per trobar-los, tot i saber que no hi ha cap possibilitat. Si físicament no l’enterres, no li has donat la litúrgia de l’adéu, no has tancat aquella relació. Sempre queda una sensació de no haver-te acomiadat adequadament.

Quin és el procés del dol?

En una situació traumàtica, sempre hi ha una fase de ràbia: “Li hauria d’haver dit que no hi anés...” És una situació d’autoinculpació. Després ve una fase més de resignació i d’acceptació. I en aquest moment és quan es comença a sentir el dolor en estat pur. I el dolor, si l’evolució és normal i no s’hi afegeix cap problema depressiu, es va diluint. A poc a poc, es va superant.

Es requereix tractament o només temps?

Si a partir dels sis mesos s’empitjora, és a dir, cada cop es tenen més flashbacks del moment en què es va rebre la notícia, imatges recreades de l’avió o se segueix tenint ràbia per no haver evitat la mort... és probable que hi hagi un trastorn adaptatiu o d’estrès posttraumàtic, i aleshores s’ha d’ajudar amb psicoteràpia i un fàrmac. El cervell no pot aguantar un estat de patiment continu.

Què més pot passar?

Si et donen la notícia mentre estàs conduint pots desenvolupar una fòbia a conduir. Les fòbies es combaten amb l’exposició progressiva al comportament.

En aquest cas, el copilot va estavellar l’avió deliberadament. ¿Pot ajudar en el procés de dol el fet de tenir un culpable?

Que hi hagi un culpable és pitjor. Un accident és fortuït, en canvi, el cas de Germanwings és com un assassinat. Als EUA, per exemple, els familiars de la víctima tenen dret a veure l’execució d’un condemnat a mort per homicidi i no se’n perden ni una. Un accident és aleatori, fa molta ràbia, però és fortuït; en canvi, el cas de Germawings era evitable. Era una persona amb depressions, amb una personalitat trastornada, que estava en mans de psiquiatres i que Lufthansa en cap moment va controlar adequadament. Hi hauria d’haver un control psiquiàtric dels pilots molt més estricte des de la medicina laboral de la mateixa empresa.

Què pot portar una persona a estavellar deliberadament un avió?

És el que anomenem suïcidi ampliat, una figura que coneixem prou bé i que, per sort, és poc freqüent. És una persona amb una depressió molt intensa, amb un alt grau de patiment i que arriba al punt delirant de pensar que vol deslliurar els altres d’aquest patiment. També s’hi suma una personalitat narcisista que pensa que té dret a decidir pels altres.

De quina manera s’han d’afrontar les efemèrides?

No hi ha una recepta única. Hi ha persones que superen les pèrdues vivint-les cada dia. El dolor, com qualsevol altra resposta de l’organisme, no és etern. Hi ha una altra manera, completament contrària, que és enterrar-lo. Pensar que qui dia passa any empeny i que com més de pressa passi millor i intentar no pensar-hi... En el primer cas, les efemèrides es viuen dia a dia, i en el segon, l’afectat és capaç de fer un viatge per no recordar que és l’efemèride.

Convé parlar de la tragèdia?

Parlar-ne és imprescindible. No es pot tancar res en fals. Has de sentir el dolor i l’has de tancar. A vegades, per exemple, entre una parella que ha perdut el fill s’estableix un cert mutisme que fa que acabin separant-se.

Hi ha similituds amb la tragèdia d’aquesta setmana a l’AP-7, oi?

Sí, la diferència és que el conductor és una persona que inexplicablement ha xocat amb l’autocar a l’autopista i ha sobreviscut. Hi ha un objecte viu a qui dirigir la ràbia, però el fet és molt similar. El pilot de Germanwings estava malalt, no era un homicida.

Hi ha una recepta única per superar una tragèdia?

No, i cal vigilar, perquè quan hi ha 200 persones mortes i apareixen allà 500 familiars, hi ha gent que va a viure el drama. No s’ha explicat mai, però quan hi va haver els atemptats de l’11-M de Madrid, es va muntar un dispositiu de psicòlegs d’emergència i, al final, hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment. És gent que té la síndrome de Münchhausen, creen falses malalties per assumir el paper de malalt. Són malalts imaginaris.

Georgina Ferri

25/03/2016

Ara.cat

Un peu a casa i l’altre a l’hospital

El Servei de Neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron consolida el projecte Quasiacasa, que permet als pares i mares de nadons amb diverses patologies consolidar les cures que els han d’aplicar al seu domicili, i que han après durant la seva estada a l’hospital

“Fill meu, ja no dormiràs sol cap nit; a partir d’avui jo t’acompanyaré, aquesta i totes les nits”. És el primer que li va dir la Natalia Joaqui al seu fill, l’Ignasi, quan van poder dormir junts per primer cop a l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’Ignasi va néixer abans d’hora el setembre passat, a les 26 setmanes de gestació i amb 750 grams de pes. Portava 80 dies ingressat a la unitat de cures intensives, envoltat de màquines que entre altres coses li garantien l’oxigen que necessitava -a causa de la seva displàsia broncopulmonar- pels seus pulmons immadurs.

Just abans de sortir de l’hospital, el seu pare i la seva mare necessitaven seguretat i formació per fer a casa les cures que requeria en aquells moments el nounat. Amb el programa Quasiacasa, durant 48 hores van conviure amb ell a l’hospital com si fossin a casa, en una habitació condicionada per ser tan semblant com fos possible a una llar. Tots sols, sense el personal de l’hospital, en una habitació condicionada com ho seria un petit apartament, amb un llit per als pares, el bressol i un bany. En definitiva, es tracta d’una mena d’entrenament abans de sortir definitivament i “independitzar-se” de l’equip mèdic que els havia estat donant suport fins aleshores. “Fins a aquell dia no sabia el que era estar amb el nen durant 24 hores seguides”, diu la Natàlia. Ara ja fa més de dos mesos que és a casa i tot plegat forma part del passat. Com a bon prematur, l’Ignasi és petit, però tot un lluitador que ha deixat enrere les complicacions i no para de créixer.

Com a casa, enlloc

L’Ignasi és un dels 70 nadons que han passat pel projecte Quasiacasa. Tots han estat ingressats un temps a l’hospital des del moment de néixer per problemes de salut. Requereixen tractaments especials, com per exemple ventilació mecànica, cànules de traqueotomia, sondes de gastrostomia o nutrició parenteral. Es tracta de cures que, quan la salut del nadó ja és prou bona, els pares poden assumir a casa si fan abans la formació adequada. És aconsellable pels beneficis que això comporta. Està demostrat que a casa aquests nadons augmenten de pes i milloren de salut en tots els sentits.

Després de mesos d’ingrés, quan els pares reben la notícia que el seu fill està a punt per marxar sovint senten pànic. “Han passat molt de temps a l’hospital, i per moltes situacions. Per tant, el primer que cal és aconseguir que guanyin seguretat, que vegin que sols se’n surten”, explica el doctor Félix Castillo, cap del servei de neonatologia. “De fet, abans d’arribar al programa Quasiacasa, ja des del mateix naixement, des del servei de nounats de Vall d’Hebron impliquem els pares en les cures”, afegeix. Se’ls informa des del primer moment que quan el nen estigui millor se’ls formarà perquè se’n facin càrrec ells mateixos a casa.

“A mi el que més por em feia eren les nits, que vomités o fes apnees i jo no me n’adonés, però aquella mateixa primera nit que vam dormir plegats vaig adonar-me que encara que jo dormís estava alerta i me n’adonaria”, explica la Natalia. També va sortir preparada per respondre davant les taquicàrdies que l’Ignasi podia patir. “Tu aprens a detectar-ho, quan el veus pàl·lid, dèbil... I t’ensenyen els estímuls que necessita per fer-lo reaccionar”, explica. “Aquella nit sols a l’hospital vaig ser conscient de tot el que havia après i de com coneixia el meu fill”, afegeix.

Més bona salut

L’Ignasi ja fa gairebé tres mesos que és a casa. Del seu passat a l’UCI tan sols en queda la cançó que la mare li va cantar per bressolar-lo des del primer dia, Singing in the rain. “L’hi cantava fluixet i s’adormia, pensava que en aquell moment estàvem passant per una tempesta, i ara encara l’hi canto”, explica la Natàlia. Tan bon punt van arribar a casa, la criatura va començar a millorar i a guanyar pes.

“A casa estan molt més tranquils, perquè els pares estan relaxats i perquè l’entorn hospitalari sempre és més estressant. El seu ritme de creixement es dobla i estar a l’hospital sempre suposa un risc d’infeccions que no convenen a aquests infants”, explica el doctor Castillo.

Més prematurs

“Aquest tipus de programes són necessaris perquè cada cop tenim més nadons que sobreviuen i una morbiditat [efecte d’una malaltia en una població] més complexa”, afirma Castillo. Bona part d’aquests nadons són prematurs. A Catalunya 7,3 nadons de cada 100 neixen abans d’hora. Els últims anys s’ha detectat un increment seriós d’aquest fenomen, relacionat amb el retard de la maternitat. Altres factors que hi influeixen són les infeccions vaginals, el tabac, el consum d’alcohol i les tècniques de reproducció assistida, que incideixen en el nombre de parts múltiples, que presenten un risc més alt de prematuritat. Aquests nadons neixen amb una immaduresa orgànica i sistèmica que els fa més vulnerables a les malalties i més sensibles als agents externs.

A l’hospital infantil Sant Joan de Déu compten amb un programa similar, Me’n Vaig a Casa. Per començar, la filosofia del servei de nounats és permetre que els pares puguin estar amb el nadó ingressat les 24 hores del dia. Així ja es comencen a implicar en les seves cures des del principi. Cada dimarts, l’equip d’infermeria porta a terme sessions informatives grupals i individuals per a pares i mares. També compten amb el que anomenen el Box E, habitacions on el pare i/o la mare poden conviure amb el nadó 24 hores tots sols, abans de tenir l’alta i tornar a casa. “La infermera és a fora, per si la criden, però no fa res, ho fan tot ells”, explica el doctor Martín Iriondo, cap del servei de neonatologia de Sant Joan de Déu.

En els casos més complexos, els pares també passen per aquest programa de 24 hores, però a més hi ha la possibilitat d’aplicar l’alta domiciliària de manera precoç, comptant amb un equip d’infermeria que visita la família a casa amb certa periodicitat, en funció de cada cas. “Això tan sols és factible quan viuen en una àrea d’influència d’un màxim de 40 quilòmetres respecte a l’hospital”, explica Iriondo. Amb totes aquestes mesures, Iriondo calcula que s’aconsegueix que les criatures marxin a casa unes dues setmanes abans de l’estàndard.

De Vic a la Vall d’Hebron

El cas de la Laia, que va néixer per cesària a les 37 setmanes de gestació a l’hospital de Vic, no està lligat a la prematuritat, sinó al fet que nasqués amb la síndrome de Pierre Robin, una malaltia en què les criatures no tenen la mandíbula prou desenvolupada. Això fa que la llengua quedi endarrerida i el paladar sigui obert (això es coneix com a fissura de paladar). És a dir, la criatura no pot respirar bé perquè la llengua obstrueix, ni menjar bé, perquè la llengua és curta. No pot succionar i la llet pot pujar-li al nas . “Ràpidament, el pediatre de l’hospital de Vic es va posar en contacte amb la Vall d’Hebron”, explica la Sara Portet, mare de la Laia. Una UCI mòbil va traslladar la Laia des de Vic fins a Barcelona.

Durant tot aquest temps, la Sara va aprendre un munt de coses sobre les cures de la Laia. En el seu procés, l’alimentació ha sigut el més complicat. A causa del problema a la mandíbula la nena no podia succionar prou bé i, per tant, calia trobar opcions per a l’alletament. La mare, la Sara, es treia amb el tirallets la llet que li donava en dosis molt petites amb una xeringa i per una petita sonda, sempre vigilant que la llet no li anés als pulmons. També va aprendre a fer amb la nena exercicis diaris per estirar la llengua.

Dos dies abans de Nadal, els metges els van dir que estaven a punt per anar a casa, i van passar al programa Quasiacasa. Tot i que amb el que havien après estaven molt preparats, s’hi van haver d’estar 48 hores perquè les primeres 24 la criatura va perdre pes i van veure que calia canviar la llet.

També els van fer un curs de reanimació per poder afrontar una possible aturada cardiorespiratòria. A casa, les preses de llet, cada tres hores, són llargues, però l’entorn familiar ajuda que millori la salut de la nena. Ara ja no porta la sonda i tan sols queda esperar si quan compleixi un any el seu problema s’haurà solucionat per si sol en créixer o si caldrà operar. En tot cas, l’agafarà ben preparada.

Mònica L. Ferrado

19/03/2016

Ara.cat

“El gihadista és un animal que se sent déu matant”

Arash Arjomandi, filòsof catalanoiranià; deixeble d’Eugenio Trías

Foto: Xavier Gómez

Tinc 45 anys: busco l’equilibri entre l’animal i el déu que portem a dins. Vaig néixer a Teheran, d’on va fugir la meva família durant la revolució: els aiatol·làs van penjar la meva tieta. Casat amb una iraniana catalana com jo, Rosa Rabbani. Sóc bahai. Reprimir l’espiritualitat produeix neurosis violentes.

Sé el que és l’integrisme. La meva família va fugir de la revolució dels aiatol·làs quan van començar a perseguir els bahais, que eren la segona comunitat religiosa de l’ Iran.

Els empresonaven?

La meva tieta, professora d’institut, la van penjar els guardians de la revolució. Nosaltres, fugint, vam arribar a Barcelona per casualitat.

Siguin sempre benvinguts, doncs.

El meu pare, que havia estat economista, no va trobar feina. Però la meva mare era perruquera i va muntar una perruqueria amb èxit a Sant Pere de Ribes. I vam tirar endavant.

Me n’alegro.

Jo vaig estudiar filosofia des de petit, més aviat la vaig respirar, perquè a casa, i en general a Teheran, les discussions filosòfiques eren com les de futbol aquí: tots teníem un equip.

I ara és professor de filosofia.

I he estat editor i autor modest, però, sobretot, continuo intentant repensar el món. Comprendrà que m’interessin els integrismes i en especial el gihadisme...

Del tot.

Per això, vull recordar aquí la que crec que és la millor explicació del fenomen gihadista, que és del meu mestre el barceloní Eugenio Trías. Per què uns joves, d’origen àrab però plenament occidentals, fins i tot de tercera generació, abracen una versió perversa de l’islam que exigeix una fe cega en paradisos i hurís?

Marginació, falta d’oportunitats...?

N’hi ha, però només expliquen una part del problema, perquè els que les pateixen, abans que gihadistes, podrien haver-se fet delinqüents comuns, mafiosos, bergants o adoptar formes no religioses de sociopatia col·lectiva.

Per què aquests joves ja d’educació laica occidental maten per anar al cel?

Precisament, perquè la nostra cultura en la qual els hem educat nega no només que existeixi un cel, també nega l’esperit o qualsevol altra cosa que la ciència no pugui demostrar i la tecnologia aprofitar.

Els gihadistes utilitzen la tecnologia, però per defensar valors medievals.

Ho veu? Necessiten quelcom més del que veuen.

Ells són desesperadament creients.

Perquè Occident és avui desesperadament no creient.

Per què vivim una era post-religiosa?

Hem substituït qualsevol espiritualitat per allò que és empíricament demostrable fins al punt que hem reprimit una part irrenunciable de nosaltres mateixos: l’espiritual. L’experiència humana no és tal sense la dimensió que aspira a transcendir el que només es pot demostrar. L’existència és més que la ciència.

Ser humà significa ser espiritual?

Ser humà significa aspirar a transcendir el que morirà amb nosaltres. Per això, després de negar la religió, avui adorem els creadors, els intel·lectuals, els artistes, perquè els veiem com sacerdots d’aquesta pulsió creativa i mèdiums amb la vida després de la vida: la fama és el seu succedani.

Ara hi ha menys capellans i més artistes.

Perquè l’artista és l’únic que avui reconeixem com a mediador amb la transcendència. Quin jove no aspira a crear alguna cosa que quedi en el seu nom quan ell ja no hi sigui? Qui no vol crear una cosa que el transcendeixi per perviure i vèncer la mort i l’oblit?

Si ets humà, aspires a ser una mica diví.

En reduir l’existència a una sola manifestació, la material, els occidentals estem ignorant l’esperit només perquè no el podem demostrar, però això no vol dir que no existeixi.

“El mite és el no-res que ho és tot”, diu Pessoa: l’esperit és una fantasia existent.

I el meu mestre, el filòsof Trías, deia que aquesta repressió del que és espiritual acaba per produir fenòmens neuròtics: si reprimim la nostra part espiritual, s’acaba manifestant de forma neuròtica com a integrisme violent.

I ara mateix en triomfen uns quants.

Creixen els religiosos, i en especial la violència gihadista i els radicalismes d’extrema dreta...

Però d’això als assassinats en massa...

Només apunto que a més es ret culte a la violència als videojocs i la cultura de masses.

No són només un entreteniment banal?

Banal per a nens i adolescents ben integrats i amb recursos materials, emocionals i intel·lectuals, però temo que acaba alimentant fanta­sies d’omnipotència en aquests potencials gihadistes i en altres inadaptats que cauen en la violència sexista o el bullying.

Per a la majoria només són fantasies.

Trías també explicava que els humans som éssers que oscil·len entre l’animalitat...

Primats més o menys evolucionats.

...i l’espiritualitat: éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’àmbit material, tangible i físic, i l’espiritual i místic, que el transcendeix.

Doncs no resulta gens fàcil.

O caiem en l’animalitat de la gratificació immediata o ens divinitzem en excés, com els genis financers de les bombolles que, quan esclaten, acaben sent malvats.

Com s’aconsegueix l’equilibri fronterer?

La recepta oracular és tan antiga com eficaç: coneix-te a tu mateix. Cadascú té el deure ètic d’investigar aquesta falsedat en la seva pròpia personalitat. I corregir els seus excessos.

Descobrir l’animal i el déu que porta a dins per no voler ser cap dels dos.

Aquesta és la tasca, i coneixe’s, el primer pas.

I el gihadista?

És un animal que se sent déu matant.

No sense esperit

Arjomandi va fugir dels aiatol·làs que van penjar els seus familiars perquè es negaven a ser musulmans. Potser aquesta experiència hauria convertit algú altre en ateu, però en ell ha estat al contrari: ha enriquit la seva indagació sobre la nostra irrenunciable dimensió espiritual. Si som persones, diu, és perquè aspirem a ser més d’allò que morirà amb nosaltres. I si neguem aquesta transcendència, ens neguem a nosaltres mateixos. Arjomandi creu, amb el seu mestre Trías, que som éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’animal i l’esperit. Occident està negant l’esperit i els gihadistes, nascuts a Europa, reaccionen brandant les armes per morir pel més enllà.

Lluís Amiguet

20/03/2016

La Vanguardia