dijous, 31 de maig del 2012

Estats depressius i crisi, un binomi perillós


La situació econòmica ha canviat l'estatus social de molta gent. El grau de frustració i les poques perspectives de millora porten cada cop més persones a tenir trastorns mentals

Yoskay Yamamoto
La crisi afecta l'estat anímic de les persones fins a derivar, en alguns casos, a provocar patologies i trastorns mentals que repercuteixen en la vida social i laboral de qui ho pateix. En els dos últims anys, amb l'enduriment de la situació econòmica, els experts alerten de l'augment d'aquests desordres psíquics entre la gent i temen que les poques perspectives de recuperació aguditzin aquests trastorns.

El degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Josep Vilajoana, assegura que els professionals atenen un nou perfil de pacient directament relacionat amb la crisi. Persones que han desenvolupat trastorns per la situació que es viu avui i que tenen dificultats per gaudir del dia a dia, problemes de relació amb l'entorn i la família i una manca d'atenció envers els fills. “Són pacients que es descompensen psíquicament per diversos motius: han perdut poder adquisitiu, el lloc de treball o l'habitatge i ara veuen que no es poden relacionar com ho feien abans”, afirma Vilajoana. Malgrat que els professionals tracten gent amb situacions molt diverses, el degà del col·legi apunta que hi ha dos perfils nous de gent que els preocupen especialment. “Per una banda, tractem persones que amb la bombolla immobiliària es van embolicar amb consums excessius i ara tenen uns deutes que no poden assumir. 

Molts d'ells són famílies immigrants amb poca xarxa familiar al país i amb els fills que han nascut a Catalunya i que no volen marxar”, explica Vilajoana, que afegeix que els progenitors d'aquestes famílies se senten col·lapsats per la situació i “transformen la impotència i la ràbia en conductes d'indiferència o en violència”. “Són situacions molt dures que provoquen una descomposició psíquica en les persones”, continua Carme Manich, psicòloga de Càritas, organització que l'any passat va atendre 58.000 persones a Catalunya en risc d'exclusió social. Segons Manich, tenir una reacció d'ansietat i estrès davant aquestes situacions complicades és normal, “el problema és quan la situació de les famílies no millora i les condicions de vida precària s'allarguen”, destaca.

El segon cas preocupant per als psicòlegs són els adolescents. “Molts joves d'uns 16 anys no veuen una sortida al seu futur. No volen estudiar però tampoc troben feina. Aquesta situació s'està traduint en un augment perillós de conductes violentes entre els adolescents i de consum de tòxics”, afirma Vilajoana, que qualifica aquesta realitat de “molt greu”. “Els nens també estan patint molt”, hi afegeix Manich, “perquè les famílies estan tan amoïnades amb la seva vida que resten atenció als seus fills”.

Medicalització extrema 
I, com es pot fer front a aquests nous quadres clínics amb un sistema de salut col·lapsat? Malauradament, tant Vilajoana com Manich lamenten que el sistema tira massa de la medicalització per atenuar el problema. “Aquesta resposta alegre té un cost elevadíssim social i econòmic”, sentencia Vilajoana, que subratlla la necessitat de “tornar a revalorar les teràpies alternatives per tractar estats depressius, com la intervenció psicològica”.

Des de Càritas, en els quadres d'estats depressius que no arriben a malaltia també eviten recórrer a la medicació, explica Manich, i opten per proporcionar espais de suport psicològic on la gent amb problemes comparteixi la seva experiència amb d'altres persones que viuen situacions similars. “Veiem que la tendència és receptar antidepressius al mínim símptoma d'estats anímics a la baixa i això no soluciona el problema”, destaca.

Amb tot, els dos psicòlegs també observen dues tendències derivades d'aquesta situació de fractura social. “S'estan estimulant els comportaments xenòfobs, perquè s'adopta el discurs que l'Estat ajuda els immigrants i no els de casa i aquestes conviccions costen molt de tractar si la situació laboral o social de la persona que ho pensa no millora”, diu Vilajoana. A més, cal parar atenció a una qüestió tabú en la nostra societat. “Els suïcidis han augmentat encara que no es vulgui admetre”, afirma el degà.

Abans de la crisi, la depressió ja suposava la tercera causa de discapacitat al món i, segons l'Organització Mundial de la Salut, el 2030 serà la primera. A Catalunya, segons l'ESCA 2010, la depressió afecta el 10% de les persones que s'atenen a l'atenció primària i es realitzen més de dos milions de visites per aquest motiu. Al país al voltant de 70.000 persones estan de baixa per aquest trastorn psiquiàtric cada any.

Un de cada deu adolescents té depressió
Un de cada deu adolescents espanyols té depressió, una malaltia que afecta també el 2% dels menors entre 6 i 12 anys, segons els últims estudis de l'Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i l'Adolescent (Aepnya). Entre les principals causes d'aquest increment percentual destaquen especialment l'estrès, l'increment de consum de drogues o dels conflictes familiars. La cap del servei de psiquiatria i psicologia infantil de l'hospital Clínic de Barcelona, Josefina Castro, va destacar aquesta setmana en roda de premsa que l'ansietat i l'estrès de les famílies amb motiu de la crisi també repercuteix directament en els fills.

Ariadna Matamoros
Maid de 2012 

dimecres, 30 de maig del 2012

"Dobles penes"


Un metge de Can Ruti amb càncer s’enfronta a l’administració en considerar il·legal que la retallada salarial s’apliqui als que ja estaven malalts
Agustín López Núñez
Foto: Llibert Teixido
Lluita contra l’absentisme?, des del 1984 no havia agafat cap baixa”, assenyala.
No s’hauria imaginat mai que estudiar la carrera de Dret a distància li seria útil tan ràpidament. Per desgràcia, ha estat així. Agustín López Núñez és metge anestesista i des del 1984 treballa a l’hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), a la unitat d’anestèsia obstètrica. Hores de quiròfan sense gaire feina si les coses van bé que va aprofitar per anar llegint apunts.
Per Agustín López la vida va donar un tomb el mes d’agost passat, quan li van diagnosticar un càncer de bufeta. L’han operat tres vegades i ha rebut tractaments de quimioteràpia. Està de baixa laboral lluitant contra la malaltia, i és dur. Però el que aquest metge vol explicar no és la particular batalla contra el càncer, sinó el profund enuig i el desengany amb l’administració de la Generalitat.
Ho exposava la setmana passada en una carta publicada a La Vanguardia, en la qual considerava immoral la retallada salarial per als afectats per malalties llargues, i denunciava també el que considera una il·legalitat: que la mesura s’apliqui retroactivament, és a dir, a aquells que ja feia més de quatre mesos que eren malalts quan va entrar en vigor, l’1 d’abril passat, el decret català. La protesta aborda diverses qüestions, però la principal és que les lleis i les retallades afecten persones amb nom i cognom, i que una normativa encaminada tant a controlar la despesa pública com a aquells que abusen de les absències laborals, acaba repercutint en aquells que l’últim que volen és estar de baixa. Ja es pateix prou, i sentir-se castigat amb mesures administratives fa la ferida més profunda.
“Des que vaig començar a treballar a Can Ruti el 1984 no he agafat cap baixa, i se m’han descomptat tots els impostos corresponents”, explica el doctor. Això, segons prossegueix relatant, li fa moltíssima ràbia. Aquest mes la Generalitat li va comunicar que, conforme a les reformes legals sobre la funció pública, se li retallava el 25% del salari. Fins aleshores, els afectats per una malaltia llarga cobraven el 100% del sou els primers 18 mesos, ara només durant tres.
A l’Agustín només li falta recollir el títol de llicenciat en Dret expedit per la UNED. Va estudiar la segona carrera per afició i no es planteja exercir, però li ha servit per observar i estudiar les possibles llacunes legals de la reforma del Govern i considera que si ja feia més de quatre mesos que estava malalt quan va entrar en vigor la llei, no se li pot aplicar amb efectes retroactius. Es va intentar reunir amb la direcció de l’hospital per plantejar el cas però no el van rebre i el van derivar a recursos humans, on se li va recomanar que demanés la invalidesa absoluta, decisió que no depèn de l’institut Català de la Salut (ICS). Però ell pensa tornar a treballar algun dia, per la qual cosa va rebutjar aquesta via de sortida.
Davant aquesta situació, i juntament amb l’assessoria jurídica mèdica, ha presentat un recurs davant el director gerent de L’ICS, del qual espera resposta. En funció de com sigui, meditarà si segueix el camí als jutjats. Agustín López feia referència a la carta a una altra de publicada a La Vanguardia en la qual també s’exposava aquesta penalització per una malaltia llarga sota l’excusa de lluitar contra l’absentisme laboral. Malalties dures que no s’escullen i davant les quals es necessita, entre moltes altres coses, força i suport moral.
Que l’Agustín està profundament enfadat es nota en els comentaris amb què acompanya el relat. El rebenta, diu, que l’hospital “es gastés 24.000 euros en una banyera per a parts naturals”, només per posar un exemple, quan al seu entendre és una despesa prescindible en els temps que corren. Ell, de moment, ha decidit reclamar el que creu que és seu.

Cristina Sen
29/05/2012

dimarts, 29 de maig del 2012

La fam no és una fatalitat, és un assassinat


A OCCIDENT “Les causes de la fam són les mateixes avui a Espanya que a Hondures o Mali”

DEFINICIÓ “La fam és pura violència estructural, és un ordre caníbal del món”
Jean Ziegler
Foto: Dani Duch
 Jean Ziegler (Thun, Suïssa, 1934) Assessor dels programes d’Aliments i Drets Humans de l’ONU, Ziegler és professor de Sociologia a la Universitat de Ginebra i a la Sorbona de París. És doctor en Dret i Ciències Econòmiques i Socials per la Universitat de Berna

Als seus gairebé 78 anys, Jean Ziegler, analista polític i ex relator especial de Nacions Unides per al dret a l'Alimentació, i actual membre del comitè consultiu de drets humans és un apassionat orador en defensa del que potser pugui considerar el primer dret de l'home , el dret a l'alimentació. Fruit del treball de dècades en aquest àmbit, aquest alt assessor de l'ONU, té una posició crítica amb l'organització: El seu discurs, defensat en un castellà internacional, producte dels habituals mestissatges semàntics de qui es defensa en mitja dotzena de llengües, es resumeix en la ignomínia que encara avui la fam es cobri vides humanes, quan les capacitats del planeta podrien donar aliment a gairebé el doble de la població actual del món. 



Vostè nega el principi que la fam tingui relació amb el creixement de la població mundial. Per a un llec és sorprenent.
No, no és un problema. Els cicles són els següents: cada cinc segons, un nen de menys de deu anys mor de fam. Són 57.000 persones les que moren de fam cada dia. Com a mínim 1.000 milions de persones són greument invalidats o pateixen seqüeles greus per la desnutrició. Els informes que donen xifres, localització i edat de les víctimes diuen que l'agricultura mundial podria alimentar normalment amb 2.200 calories diàries 12.000 milions de persones. Només som 7.000 milions. Al segle XIX i inici del XX era diferent, gent d'Andalusia havien d'emigrar per la fam, per exemple. Però ara és diferent, ara no hi ha una fatalitat objectiva en la fam. Un nen que mor de fam és un nen assassinat. El problema no és la producció sinó l'accés, els preus. En les barriades perifèriques, a Lima, Sao Paulo, Manila ... on viuen 1.600 milions de persones, segons el Banc Mundial en estat d'extrema pobresa, les mares han de comprar amb molt pocs diners l'alimentació del dia. A causa de l'especulació alimentària dels dos últims anys que va fer explotar els preus dels aliments, el blat de moro va augmentar un 63%, la tona d'arròs de les Filipines un 94%, i la tona de blat ha duplicat el preu. La conseqüència són els beneficis astronòmics dels hedge funds que han migrat dels mercats financers, després de les immenses pèrdues dels anys 2008 i 2009, a les borses de matèries primeres, especulant descaradament i legalment amb el blat de moro, el blat, l'oli de palma ... I l'altra conseqüència és l'extensió de la misèria al món. També a Espanya, on hi ha més de dos milions de persones per sota del llindar de pobresa. La mort, la desnutrició progressa molt ràpidament en els barris més pobres del món. Però seria molt fàcil d'acabar amb aquesta situació. 



Prohibir la lliure especulació sobre els aliments?
És clar. És suficient canviar les lleis nacionals que permeten especular amb els aliments. L'enemic són les grans societats multinacionals. Deu d'elles controlen el 85% del comerç alimentari del món. Per exemple Cargill va controlar l'any passat el 26% de tot el comerç de blat, inclòs el transport, emmagatzematge i la comercialització. Dreyfus controla el 31% de tot l'arròs. Insisteixo, no hi ha problema de població. No m'entengui malament, jo estic pel control de població, crec que les dones han de poder decidir sobre la maternitat, és el seu dret. El control de la natalitat a Mali, per exemple, al Sahelià, és desitjable, perquè la meitat d'elles no poden alletar els seus fills perquè estan molt febles per la subalimentació. Elles han de poder decidir en quines condicions socials volen ser mares. El control de la natalitat és bo per a la dignitat i el benestar físic de la mare, però no és una arma contra la fam. La fam té altres causes estructurals. 



Els índexs d'ONU sobre progrés humà, des dels 60 a avui, revelen que mor de fam una mica menys gent en nombres absoluts i molta menys en termes relatius, ja que la població mundial s'ha duplicat en aquest període. 


Però els números absoluts són importants. Un nen és un valor absolut. 



Aquesta evolució en tot cas, revela la capacitat del planeta per alimentar, com vostè sosté, a una població major. Hi ha polítiques que han anat funcionant a la reducció de l'impacte de la fam. Quin és llavors el motiu de que no s'hagi eliminat?
No es fan les coses necessàries. El clima es deteriora, és cert. Les sequeres augmenten ràpidament, com es veu ara a la banya d'Àfrica, on hi ha més de dos milions de persones al caire de l'abisme després d'una sequera de cinc anys. També apareix ara un problema similar al Sahelià, amb sequera també i amb plagues de llagostes. Són aparentment veritables catàstrofes ecològiques, però en tots els països del món hi ha reserves alimentàries obligatòries, com passa amb el petroli. Hi ha lleis per a això. Als països més pobres del món no hi ha reserves alimentàries perquè els preus han pujat de manera que no els va ser possible acumular centenars de milers de tones d'aliment. I llavors és quan concorre una catàstrofe com una sequera i mata a la gent. Quan l'opinió pública diu que és una tragèdia el que passa al Sahelià, és veritat, però la veritable causa de la fam és l'especulació borsària amb els aliments. El deute extern, a més, escanya la possibilitat d'invertir en agricultura d'irrigació per a la subsistència. Avui tota l'Àfrica negra, només hi ha un 8% de terres de regadiu. Si hi ha sequera a Castella o Andalusia, s'aplica reg artificial. A l'Àfrica només hi ha 250.000 animals per llaurar, i menys de 100.000 tractors i no hi ha llavors seleccionades. I l'agricultor africà, que pertany a ètnies culturalment molt riques i amb una gran competència en la interpretació del clima i de les llavors, produeix molt poc, de 600 a 700 quilos per cada hectàrea de blat, amb bon temps, mentre a Llombarda, Bretanya o Castella, el mateix terreny produeix anualment 10 tones d'aliment. 



Però les grans companyies del sector ofereixen llavors, fertilitzants, plaguicides i tota mena de productes per millorar aquesta productivitat del sòl. El problema, entenc, és el preu.
És clar. Es tracta d'una violència estructural. És veritablement un ordre caníbal del món. Aquestes multinacionals que dominen el sector alimentari mundial, són companyies que saben fer moltíssimes coses, són dinàmiques i creatives, són impressionants. Però funcionen només basades en el principi de l'estratègia de la maximització de beneficis. Per exemple, Nestlé, la multinacional més gran de l'alimentació i l'aigua embotellada, va tenir com a president, fins que va renunciar el 2008, a un austríac més o menys simpàtic, Peter Brabeck-Letmathe. No és un problema de psicologia, o d'immoralitat personal, Brabeck no era el problema, però si no augmentava un 15% o un 20% cada any el benefici de la companyia, en tres mesos estava fora de la presidència. No és un problema de relacions humanes. Els amos d'aquestes multinacionals no són gent terrible, cínica, que ignori el problema de la fam, entengui’m, és el sistema el que mata. I podem devorar aquest sistema. 



És vostè optimista, doncs?
El títol del meu llibre, Destrucció massiva, sembla indicar que no, però és un llibre d'esperança. En una democràcia autèntica, com l'espanyola, no hi ha impotència: els ciutadans poden fer tot el que consideren, poden eliminar tots els mecanismes que avui maten a la gent o que creen fam, fins i tot a Espanya: l'especulació, el dúmping agrícola, la deute extern, el robatori de terres, els agrocarburants ... tots aquests mecanismes de la fam són actes de l'home, i l'home pot trencar en els països democràtics. Podem prohibir demà a les Corts l'especulació alimentària. A Espanya, de fet, IU va a presentar una proposició no de llei sobre això. És tècnicament possible, l'únic que cal és una majoria contra el neoliberalisme, contra el domini absolut del mercat de totes les qüestions humanes. 



L'actual crisi sembla treballar en contra de les iniciatives d'ajuda al desenvolupament, les partides s'han vist molt reduïdes. No obstant això, la mateixa crisi en molts sentits ha significat una crisi del pensament ultraliberal hegemònic, la idea que la desregulació impulsa el progrés ha col·lapsat.
Totalment, és molt interessant que ho esmenti. Hi ha un aspecte de la crisi amb els països del Tercer Món que és terrible: els països rics han tallat les seves contribucions al desenvolupament i en especial al programa alimentari mundial. En la banya d'Àfrica els funcionaris de Nacions Unides rebutgen a famílies senceres de famolencs a la sabana perquè el Programa Mundial d'Aliments ha perdut la meitat del seu pressupost, que era de 6.000 milions de dòlars el 2008 i avui dia és de menys de 3.000 milions. El PMA no té més diners per comprar aliments el preu ha augmentat moltíssim. És una conseqüència directa de la crisi. Però, té vostè raó, la crisi és una ocasió per a una presa de consciència. Quan hi ha un informe d'Unicef que assenyala que el 26% dels nens espanyols viuen per sota dels llindars de pobresa és una cosa molt greu. Tingueu en compte que la desnutrició en l'edat adulta no deixa seqüeles permanents, però en la infància si, produeix problemes en el desenvolupament, en particular en el desenvolupament neuronal del cervell. Podem estar fabricant una generació d'espanyols dèbils. Però un país com Espanya amb profunda consciència i tal capacitat de lluita-no hi ha poble a Europa que hagi lluitat més en els últims 100, 150 anys amb victòries i fracassos-, la presa de consciència provocada per l'experiència de la crisi fa sorgir la idea de la solidaritat. La fam a Espanya, després de tot, està provocada pels mateixos mecanismes que a Mali, a Hondures o Bangladesh: el deute, l'especulació, el domini de les multinacionals ... L'enemic és el mateix. Jean Paul Sartre va escriure que conèixer l'enemic és combatre a l'enemic: el meu llibre és una arma per conèixer l'enemic. Però després, la mobilització popular, la discussió pública, les iniciatives polítiques, etcètera, poden crear aquest front de solidaritat contra l'ordre caníbal del món. 



En el seu llibre hi ha dos grans vilans, el demògraf anglès Thomas Malthus i Pascal Lamy, director de l'Organització Mundial de Comerç.
Malthus va ser un personatge històric les idees van influir durant més de cent anys en la interpretació de la fam. 



El seu retret al llibre no és tant contradir les seves previsions demogràfiques com l'enfocament determinista que donava a aquestes projeccions, una coartada moral per tolerar la fam.
Malthus ha servit molt als interessos de les classes dirigents dels temps colonials. L'aristocràcia anglesa, l'aristocràcia colonial espanyola o la burgesia francesa al·ludien a la seva llei de la necessitat: "La fam no és un crim", deia, "és la llei de la necessitat". Per això va ser tan popular. Quan jo era estudiant les teories de Malthus encara eren defensades. Avui dia no és possible que en un parlament, en una conferència, en un debat públic, en una universitat, ningú defensi la llei de la necessitat de Malthus, seria expulsat. No és tolerable. Però en realitat, avui dia, una teoria més perillosa és el neoliberalisme, que diu que l'únic actor de la història és el mercat, que treballa amb la llei natural. James D. Wolfensohn, que va ser president del Banc Mundial, sostenia que l'horitzó de la història és l'autoregulació del mercat, la desaparició de tot poder normatiu. I Pascal Lamy és això: no és un cínic, no és un tipus horrible que digui que la fam és fruit de la vagància dels africans ni sosté cap teoria racista sobre el subdesenvolupament, no. Creu que el mercat va a resoldre-ho tot, i tots els problemes actuals es deuen al fet que el mercat no està prou liberalitzat i privatitzat. Creu que cal dissoldre tots els sectors públics, inclosa l'educació, els transports, la sanitat i liberalitzar la circulació de productes, serveis i capitals. I quan la total liberalització hagi conclòs, hi haurà una pluja d'or sobre el planeta i que caurà sobre els miserables. És d'un obscurantisme total, és una fe religiosa! Des que es va dissoldre el bloc comunista, explica el Banc Mundial, durant la primera dècada de globalització, la dels noranta, el PIB planetari es va duplicar, el comerç mundial es va triplicar i el consum d'electricitat es va duplicar cada quatre anys. És veritat, la liberalització va produir aquest creixement, riqueses immenses, però d'una altra banda, aquesta monopolització extrema d'aquestes riqueses ha produït el naixement de oligarquies del capital financer molt més poderoses que tots els estats del món o l'ONU. I la piràmide dels màrtirs, de les víctimes, especialment en els països de l'hemisferi Sud, no ha deixat de créixer. La teoria de Lamy és objectivament falsa: és veritat que un segment s'enriqueix, però no resol els problemes de la fam, la misèria ... 



I l'heroi del seu llibre és el metge brasiler Josué de Castro.
Sí, un gran home. Va ser un metge brasiler de Recife que va descobrir que el 90% dels problemes de salut de la zona que atenia s'havien a la fam i va tractar d'esbrinar les causes d'aquesta malnutrició en un país on s'atribuïa la pobresa a la vagància dels negres. Ell no era un gran teòric, però com a metge va sortir del seu gabinet i va anar a veure per què la gent no menjava. Va veure que el latifundi i les condicions socials eren la causa. I va fer el primer llibre que analitza les causes de la fam, Geopolítica de la fam. Va ser gairebé confidencial, però després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en un bestseller internacional. 



Un bestseller?
Hitler havia organitzat l'ús de la fam com a arma política. Va morir més gent als camps de concentració de fam que en les cambres de gas. Tres milions de presoners soviètics van morir de fam en els camps. En els onze països ocupats per Hitler es va practicar el robatori organitzat d'aliments. A França, Noruega, Bèlgica, etcètera, la gent es moria de fam. Era una política de la fam organitzada. Llavors en acabar la guerra, la gent a Europa va descobrir que Malthus no tenia raó, no hi havia una fatalitat objectiva, una plaga natural, la fam era un instrument polític que s'organitza i aplica en estratègies concretes. El llibre de Castro va ser traduït i es va convertir en un increïble bestseller. La gent va descobrir llavors què passava a l'Àfrica, a Amèrica Llatina. En homenatge al 50 aniversari de la mort de Castro vaig fer servir el títol del seu llibre com a subtítol del meu, per honrar a qui va ser un dels primers integrants de la FAO a l'ONU, i que en els anys 46 al 48 va posar en marxa el Programa Mundial d'Aliments. L'opinió pública mobilitzada i l'ONU vam estar a dos mil·límetres de la victòria. 



Què va passar?
El neoliberalisme. 



I no creu que en aquestes dècades les societats occidentals hem crescut moralment, al marge del pes de les ideologies, que ens sentim més concernits pel dolor aliè?
Sí, té vostè raó. Pot semblar una resposta contradictòria: la justícia social és avui pitjor que abans del triomf del neoliberalisme. Hi ha Estats desapareguts com Somàlia, Hondures, Guatemala, on famílies mafioses de latifundistes controlen el país. L'ONU no fa res i Ban Ki-Mon és un mercenari nord-americà. I Roberto Flors, ambaixador d'Hondures-un país que és avui un dels pitjors del món, amb sindicalistes morts, periodistes desapareguts...  Flors, un colpista, és el president del comitè de selecció de relators del Consell de Drets Humans de la ONU. Això ha acabat d'enterrar la credibilitat de l'ONU. Però alhora, és veritat que avui les societats se senten més tocades pels problemes aliens. 



Bé, també podria pensar en com estaria el món si no hi hagués hagut Nacions Unides.
És veritat. S'ha de ser optimista. Jo ho sóc: penso que la crisi va a despertar les consciències.


Pedro Vallín
27/05/2012

dilluns, 28 de maig del 2012

Adéu a la dieta mediterrània? En extinció o en evolució?

Il.lustració per Josep Pulido
La societat actual està perdent ingredients essencials, i no exclusivament culinaris, de la dieta mediterrània. La falta de temps i d'activitat física són dos cavalls de Troia de la dieta mediterrània. 
Corre perill de desaparèixer? Els estudis demostren que, malgrat les seves variacions, segueix sent una eina molt important per a la nostra salut i equilibri.

Sobre la dieta mediterrània, sobre les seves característiques i les seves bondats han corregut mars de tinta, passant de ser una activitat mil·lenària practicada de manera tradicional pels habitants d'una àrea geogràfica i cultural a convertir-se en un paradigma de salut. 

 Va ser l'investigador nord-americà Ancel Keys, col·laborador de Grande Covián, que en els anys cinquanta va rescatar la dieta mediterrània de la seva humil anonimat per posar-la en els titulars de la premsa popular i científica. En gran part com a resultat de l'Estudi dels Set Països que ell mateix va concebre i va conduir per demostrar la relació existent entre nutrició i malaltia i és per això que la dieta mediterrània s'identifica, especialment en el món anglosaxó, amb el patró d'alimentació practicat en zones rurals d'Itàlia i de les illes gregues durant els anys cinquanta, i de manera simplista amb alguns dels seus ingredients com l'oli d'oliva, el peix i el vi. 

 Això no defineix apropiadament la dieta mediterrània, el que ens porta a aprofundir en el significat de la paraula dieta, que etimològicament ve del llatí diaeta, i del grec diaita, que significa forma de viure. Per tant, la dieta mediterrània no consisteix només en uns ingredients, per meritoris que siguin, ni tan sols en un patró d'alimentació, sinó que inclou, a més, una filosofia de la vida que serveix de nexe comú entre els habitants d'una zona geogràfica de difusos confins. Fins i tot Restringint al terreny nutricional, no oblidem que un dels seus requisits és que els ingredients siguin locals i estacionals, la qual cosa, i atesa la varietat de les regions mediterrànies impedeix una definició única i concreta. A més, ha evolucionat amb la història, com ho demostra la incorporació de nombrosos productes autòctons d'Àsia i Amèrica, convertint alguns (tomàquet, arròs) en habituals de les receptes tradicionals, cosa que probablement hauria escandalitzat en vida al gastrònom romà Marc Gavi Apici ( segle I dC) i autor del tractat De re coquinaria

Des d'un punt de vista optimista, podem considerar que els canvis recents soferts en la dieta dels mediterranis segueixen sent part d'aquesta evolució secular. No obstant això, una visió més pessimista associa aquests canvis amb la seva extinció; posició justificada en part pel fet que la societat actual està perdent ingredients essencials, i no exclusivament culinaris, de la dieta mediterrània. Entre ells, destaquen canvis socials que dificulten la transmissió intergeneracional de costums i valors tradicionals, facilitant alhora l'entrada de nous valors com l'obsessió pel temps o, millor dit, per la seva falta. Aquí resideix en part el taló d'Aquil·les de la dieta mediterrània. Aquesta manca de temps és l'excusa després de la que ens escudem per no practicar ni el menjar lenta en harmonia amb els nostres ritmes circadians ni l'activitat física, tan essencial per a la salut mental i física. Alhora, li atribuïm la pèrdua de la conversa, vanament reemplaçada per la comunicació instantània i telegràfica de les xarxes socials. En el nostre afany per trobar temps, l'hi robem al somni i sucumbim als aliments de conveniència que amb la seva presentació ornada i plena de promeses conquisten, com cavall de Troia, els bastions de la dieta mediterrània i contribueixen al seu extermini. El temps ens porta a buscar solucions immediates basades en ingredients o dietes miracle, incompatibles amb la complexitat biològica humana i el sentit comú. 

Però, és la dieta mediterrània tan valuosa com per lluitar contra la seva extinció? L'evidència científica ha demostrat repetidament que una adherència major a la dieta mediterrània està associada amb una reducció de la mortalitat i del risc, entre altres, de les malalties cardiovasculars, els càncers i les neurodegeneratives. A més, la nostra habilitat per estudiar els genomes i anar desxifrant el llenguatge del diàleg genètic ambiental que ens ha permès sobreviure en els ambients més variats ens proporciona més evidència que "som el que mengem". 

 Els mediterranis d'avui som el producte benaventurat d'una interacció mil·lenària entre el nostre genoma i l'ambient que ens ha optimitzat per sobreviure i prosperar en un ambient que estem transformant sobtadament en nom de la globalització produint una cacofonia el resultat ha estat l'augment actual de la obesitat i altres malalties associades. Com individus i com a societat hem de contribuir a revertir l'abandonament d'aquesta orquestració magistral de sensacions i sentiments que representa la dieta mediterrània ja que les conseqüències de la seva pèrdua no ens afecten només a nosaltres sinó en major mesura als nostres descendents.

José M. Ordovás
Director del laboratori de Nutrició i Genòmica del USDA-Human Nutrition Research Center on Aging de la Universitat de Tufts (EUA)
27/05/2012

diumenge, 27 de maig del 2012

La crisi duu molts infants a menjar un plàtan per sopar


Entitats que atenen menors en risc d'exclusió alerten de l'augment de casos de malnutrició i dels habitatges insalubres

Unicef xifra en més de 325.000 els infants catalans en situació de pobresa

La pobresa infantil és una de les conseqüències de la crisi
La Federació d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (Fedaia) alerta de l'increment de la desnutrició infantil i la situació d'amuntegament en què viuen que cada cop més infants, mentre que Unicef calcula que més de 325.000 menors són pobres. Les dues entitats han fet públics aquesta setmana informes que van en la mateixa direcció: “cada cop més, la pobresa té rostre de nen”, va concloure la directora de sensibilització i polítiques d'infància d'Unicef a l'Estat espanyol, Marta Arias. L'informe de la Fedaia recull experiències directes dels educadors dels centres que formen part de la federació, com ara que es troben casos de nens que a l'hora de sopar s'han de conformar amb un plàtan.


“Les mancances en l'etapa de la infància condicionen totalment la vida d'una persona i condemnen els nens que les pateixen a reproduir el cercle viciós de la pobresa quan es fan adults”, subratlla el president de la Fedaia, Jaume Clupés. Recorda que la pobresa infantil no és un problema nou, però adverteix que és l'hora d'adoptar “mesures immediates i urgents”, perquè situacions que es trobaven en el límit s'estan aguditzant i es tornen insostenibles.

Són els educadors i professionals dels centres oberts que cada tarda, quan els infants en risc d'exclusió hi van a berenar, fer els deures i activitats d'oci, observen que molts només poden fer un àpat al dia –sovint és el dinar a l'escola–; duen peces de roba que els van grans o petites o que no són adequades per a l'època de l'any; o pateixen malalties de la pell que s'agreugen perquè requereixen un tractament que les famílies no es poden permetre. Són només alguns dels exemples que recull d'informe Pobresa infantil a Catalunya.

Pràctiques de cuina

“Hi ha famílies que recorren a la solidaritat dels veïns per a alimentar-se i alguns centres oberts es plantegen donar sopar als infants perquè no se'n vagin al llit sense menjar pràcticament res”, indica l'estudi a l'apartat que detalla alguns exemples de com la situació s'ha agreujat els últims dos mesos.
“Educar no és només ensenyar –subratlla Clupés–, sinó que els infants acabin trobant en els centres uns referents”. Aquests professionals que topen dia a dia amb les dificultats d'aquestes famílies sense recursos han de tirar de la inventiva i, en alguns casos, els tallers de pintar s'han substituït per tallers per fer pràctiques de cuina, perquè així aprofiten per menjar. El president de la Fedaia insisteix a recordar un marc impactant: un de cada quatre infants és pobre, en més de 225.000 llars de Catalunya tots els membres estan a l'atur, algunes famílies que subsistien amb la Renda Mínima d'Inserció –450 euros al mes– n'han quedat fora, el fracàs escolar se situa en el 29% i l'atur juvenil, en el 51%.
Fa temps que les entitats denuncien l'escassa inversió en polítiques d'infància tant a Catalunya com a l'Estat. Dinamarca i Finlàndia, que tenen els nivells més baixos de pobresa infantil, hi van destinar el 2008 el 5,1% i el 2,6% del seu PIB, mentre que l'Estat espanyol hi va dedicar el 0,7%.
Als casos de desnutrició, de nens amb ulleres sense la graduació adequada o sense espai a casa per poder fer els deures que expliquen els educadors, Unicef els posa xifres: la pobresa infantil ha crescut a Catalunya cinc punts percentuals en dos anys, passant del 18,5% al 23,8% entre el 2008 i el 2010. Això vol dir que pertanyen a famílies de quatre membres amb ingressos inferiors als 16.476 euros a l'any.


35.000

infants

que es troben en situació de risc d'exclusió atenen les 85 entitats que formen part de la Fedaia.

45

per cent

és la taxa de pobresa a Catalunya en el cas de fills de famílies estrangeres, i del 18%, en famílies autòctones.

Triomfa un vídeo crític amb ‘La marató de la pobresa'

TV3 i Catalunya Ràdio dediquen tot el dia a divulgar i sensibilitzar sobre l'alta taxa de risc d'exclusió social i pobresa i a recollir fons per finançar programes d'entitats socials que fa anys que són al peu del canó. Fa mesos, com a resposta a les entitats que reclamaven al govern més recursos, el president de la Generalitat, Artur Mas, va dir en un acte públic que l'administració sola no pot amb tot i que s'hauria d'apel·lar a “la col·laboració ciutadana”. És precisament això el que critica una campanya que corre per internet. “La pobresa té responsables. Si recaptéssim els diners de l'evasió fiscal obtindríem 9.000 cops els ingressos de ‘La marató'. Sobren capitalistes i sobra la violència que els empara”, diu el vídeo No falten cadires, sobra cinisme –gairebé 40.000 visites en les primers hores al Youtube. ERC va acusar el govern d'usar ‘La marató' com a “cortina de fum per defugir la seva responsabilitat” després de les retallades socials.

Sònia Pau
27/05/2012

Confonem la grandesa amb quelcom gran

Caminem com cecs en un tiroteig: desconcertats, espantats, i buscant camins perquè aquest món no estigui organitzat contra la gent. Diu Eduardo Galeano de 71 anys. En els seus llibres conflueix la narració, la poesia i la crònica
Vivim per treballar, quin error hem comès?
L'economia està al servei de la indústria militar que és el nom artístic de la indústria criminal.

El proïsme és l'enemic?
Sí, som una civilització de soledats que es troben i desencontren contínuament sense reconèixer-nos. Aquest és el nostre drama, un món organitzat per desvincular, on l'altre és sempre una amenaça i mai una promesa.

La por ens domina.
És el pretext perquè aquesta indústria pugui prosperar, perquè necessita guerres i enemics, i si no hi ha cal inventar-los. Fixeu-vos en el cas de Nelson Mandela.

El món celebra el dia que va néixer.
Doncs ha figurat en la llista d'enemics perillosos per a la seguretat dels EUA fins al 2008. Durant 60 anys l'africà més prestigiós va ser un terrorista per al país dominant. Com anem a creure en tot el que ens expliquen sobre les amenaces terroristes?

Som un gran ramat de xais?
Per tot arreu apareixen símbols sorprenents de resistència i de vida. El millor que té la vida és la capacitat de sorpresa.

No obstant això, anem després de la seguretat.
Vivim en un món insegur, no només perquè podem ser robats, assaltats ... Els cotxes maten més que les drogues, i l'aire que respirem i els pesticides ens exterminen. Només si ens articulem per defensar-nos d'un sistema que és enemic de la naturalesa i de la gent podrem trobar espais de seguretat.

Què ens fa lliures?
Els desafiaments que un s'enfronta cada dia són els que t'obren una escletxa per a triar entre la dignitat i l'obediència. Lliure és el que és capaç encara de triar la defensa de la seva dignitat en un món on, vulguis o no, en algun moment hauràs de prendre partit entre els indignes i els indignats.

Des nens ens adoctrinen fins al punt que ens sembla normal l'anormal.
Que el president Obama rebés el premi Nobel de la Pau amb un discurs d'homenatge a la guerra "justa i necessària contra el mal" il·lustra el que vostè diu.

Què llavor es pot plantar perquè la gent sospiti?
Cal veure a l'inrevés les històries que els diaris ens expliquen per poder entendre-les al dret: l'Iraq envaeix EUA perquè els seus arsenals d'armes de destrucció massiva són un perill per a la humanitat. El que és veritat, però aquest va ser el pretext dels americans per envair l'Iraq i matar una quantitat ingent de civils.

Com esbrinar si un és viu o és un mort vivent?
Caldrà preguntar-se fins a quin punt sóc capaç d'estimar i de triar entre la dignitat i la indignitat, de dir no, de desobeir. Capaç de caminar amb les teves pròpies cames, pensar amb la teva pròpia cap i sentir amb el cor en lloc de resignar a pensar el que et diuen.
...
La majoria treballa a contracorazón i acaba vivint una vida que no és la seva per les necessitats materials, i això és el que fa que alguns no s'adonin que van morir fa molts anys, l'última vegada que van ser capaços de dir no.

És una utopia un món en què la gent faci el que li agrada?
Com diu el patriarca del cinema argentí, Fernando Birri, la utopia serveix per caminar. A mi m'agrada molt veure l'univers per l'ull del pany.

Des que és petit?
Sí, per no confondre la grandesa amb el grandot, una de les confusions del món actual. La grandesa no està en els fets espectaculars, està en la vida quotidiana.

Cal endolcir.
Al manicomi general, els francesos van dictar una llei que era un acte de seny: ja que tenim màquines capaces, tinguem 35 hores de treball setmanal, però va durar 10 anys. Per què el progrés tecnològic ha de produir angoixa i desocupació?

El 99% de les espècies del planeta no viuen per treballar, i no els va tan malament.
Nosaltres ens hem especialitzat en ser instruments dels nostres instruments, i som els únics capaços de destinar els nostres millors recursos a l'extermini boig. Cada minut al món destina tres milions de dòlars a despeses militars i moren 15 nens de malalties curables. Quina mena d'espècie és aquesta que diu que és la racional?

Què faceta humana ens destrueix?
El conformisme, l'acceptació de la realitat com una destinació i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a rebel · lar, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable.

I això cal fer-ho en companyia.
Sí, en solidaritat, que és un sentiment horitzontal. La caritat és vertical i no m'agrada. Hi ha un vell proverbi africà que diu que el que dóna està sempre per sobre de la mà que rep. De fet, els nostres avantpassats van sobreviure perquè van saber repartir el menjar i defensar junts.

Malgrat això, som tan destructius ...
M'imagino un judici universal a la condició humana de les plantes i els animals, apuntant amb les seves potetes i amb les seves branquetes i preguntant: què han fet del món?, Per què ens van matar? Què terrible confusió creure'ns amos de la natura.



Ima Sanchís
25/05/2012
La Vanguardia