Oferir un suport conductual positiu

Es tracta d'un model que permet prevenir i donar resposta a les conductes problemàtiques 

Que el suport conductual positiu s’hagi relacionat sempre amb l’educació especial no és estrany. Aquesta línia pedagògica va néixer justament per garantir la integració i qualitat de vida d’aquells que, a més de presentar algun tipus de discapacitat intel·lectual o de desenvolupament, tenien una conducta desafiadora. És a dir, un comportament que afectava negativament la seva qualitat de vida i limitava les seves oportunitats de desenvolupament. Però des que el doctor Carr va començar a aplicar aquest model als Estats Units fins avui han passat moltes coses: no només s’ha demostrat científicament que gràcies a un alt suport conductual positiu les persones amb discapacitat i conductes disruptives milloren el seu comportament i guanyen en qualitat de vida, sinó que a més s’ha comprovat que aquest enfocament i la metodologia que comporta són igualment eficaces per prevenir futures conductes problemàtiques en nens i adolescents.

Parlem dels que pateixen autisme, TDAH, síndrome de Down o un altre tipus de discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, però també dels que no presenten cap tipus de dificultat i que, per l’estrès i les exigències diàries, poden arribar a generar un comportament desafiador. L’explicació a aquest canvi cal buscar-la, entre altres coses, en la visió que aquest model té de la conducta problemàtica i dels que la presenten: el suport conductual positiu entén que els comportaments problemàtics estan íntimament lligats al context en què es generen i que, per prevenir-los i modificar-los, és necessari transformar l’entorn en què tenen lloc i oferir eines a pares i professors perquè aquesta transformació sigui possible.

És una visió de la conducta desafiadora que trenca amb la creença que aquest tipus de comportament és producte d’una discapacitat o un individu concret i, per tant, que la seva millora o estancament depèn exclusivament d’ell.

També aporta una nova definició del comportament desafiador: és desafiador perquè suposa un repte per a tota la societat. Qui ofereix aquesta aproximació al suport conductual positiu és Javier Tamarit, expert en trastorn de l’espectre autista, director de l’àrea de qualitat de vida de la Federació Espanyola d’Associacions a favor de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual (FEAPS) i defensor d’un model que, per primera vegada, entén les famílies com a part de la solució i no com a simples espectadors. I és que, segons explica, els pares tenen molt a aportar en la millora dels comportaments dels seus fills. Són ells els que hi conviuen diàriament, els que saben quines estratègies poden funcionar per tractar-ho i els que, juntament amb educadors i especialistes, poden fer un gir de 180º a la qualitat de vida dels seus fills.

“A la família, tradicionalment, se li ha dit: «Si el teu fill té un problema porta’l a algun lloc perquè el solucionin». I la família hi tenia molt poc a dir, aquí. En canvi, això casa molt poc amb aquest model, perquè la família no és el problema ni part del problema sinó que forma part de la solució”, comenta Tamarit. I la seva intervenció no s’acaba aquí. El representant de la FEAPS també parla de la necessitat d’introduir el suport conductual positiu a les aules d’educació no especial. Per a aquest especialista cada vegada és més habitual veure com els nens i adolescents mostren conductes desafiadores i, per tant, cal dotar d’eines i coneixements els docents per abordar i prevenir aquestes conductes.

Principi d’equitat

És una manera d’entendre la conducta problemàtica i, en general l’educació, que està prenent força al nostre país. Bona mostra d’això la trobem a l’Escola Estel, un centre d’educació especial de Vic (Barcelona) que des de fa anys aplica el suport conductual positiu a les seves aules. Ho fa, segons comenta el seu director, Josep Font, perquè aquest enfocament es basa en resultats i no en opinions, perquè té en compte les necessitats i capacitats de cada nen, perquè rebutja els càstigs i advoca pel reforç positiu i perquè, entre moltes altres coses, se sustenta en el principi d’equitat: totes les persones tenen dret a una vida plena.

“Intentem aplicar el principi d’equitat, donar a cada nen el que necessita. No tots necessiten el mateix: n’hi ha que necessiten més suport, més ajuda, més atenció. I les escoles s’han de mobilitzar per fer-ho possible”, comenta el director de l’Escola Estel. Font, com Tamarit, és conscient que el suport conductual positiu implica un canvi radical de pensament. L’important ara, segons explica Font, no és tant preguntar-nos què hem de fer amb els nens amb problemes de conducta -que també-, sinó plantejar-nos com hem d’actuar i quins entorns hem de crear per prevenir la conducta problemàtica en els infants i adolescents. Es tracta de transformar els centres en llocs segurs per a l’infant, detectar les necessitats de cada alumne i dotar pares i professors de les eines i el suport necessaris per millorar les conductes problemàtiques dels nens i perquè guanyin independència i qualitat de vida.

També cal canviar el xip respecte als infants que presenten un comportament desafiador, entendre que la seva conducta no amaga maldat i que el que menys necessiten és que se’ls etiqueti o se’ls exclogui . “Els nens no necessiten que els diguin que tenen dislèxia, que tenen un trastorn de conducta, que són maleducats. Necessiten ajuda per aprendre a llegir i per tenir una conducta millor, i aquest és un canvi que estem aconseguint”.

Prevenir

I una de les organitzacions que està impulsant aquest canvi de mentalitat a les escoles catalanes és la Fundació Adana, una institució que neix el 1997 per millorar la qualitat de vida de les persones amb TDAH i que des de llavors ha posat el seu coneixement sobre suport conductual positiu a l’abast de tothom. Ho fa amb el seu projecte L’educador itinerant i amb la participació d’estudiants d’últim curs de psicologia que, una vegada finalitzat el període de formació a la fundació, fan les seves pràctiques professionals a l’escola que s’ha acollit a aquesta iniciativa.

El que es busca amb aquest projecte és abordar la conducta desafiadora per dues vies: d’una banda, formar en el suport conductual els professionals del futur, i, de l’altra, facilitar eines als docents perquè una vegada finalitzada la intervenció puguin aplicar aquest model a les aules i prevenir futures conductes problemàtiques. Se’ls forma, se’ls guia i, sobretot, se’ls empodera. “Un canvi molt important que experimenta el professor és la seva percepció del problema. En començar pot estar veient un nen problemàtic i en canvi quan la formació acaba comprendre que el nen té unes dificultats. El segon és que quan fa aquest clic se sent amb més poder per abordar la conducta desafiadora”, apunta la directora de la fundació, Beatriz Mena, que explica que una de les coses que més sorprèn els educadors és que l’objectiu principal no és actuar sobre la persona que presenta la conducta problema, sinó fer-ho sobretot en l’entorn escolar.

L’aposta és canviar la percepció dels docents sobre els comportaments desafiadors, modificar la seva manera de relacionar-se amb els alumnes, transformar les aules facilitant la relació de tots els seus membres i, en cas de necessitar-ho, reunir-se amb els pares i formar-los per abordar la conducta problemàtica conjuntament amb el centre.

Com vull que em tractin. Un document de referència

Encara que el Centre d’Educació Especial Koynos de València fa anys que aplica el suport conductual positiu a les seves aules, és el primer any que posa en pràctica Com vull que em tractis, un projecte que busca dotar d’autonomia i independència 10 joves del centre que, a més de discapacitat intel·lectual i conductes desafiadores, tenen dificultats comunicatives. Per fer-ho compten amb el suport i la participació de les famílies, que al seu costat treballen per elaborar un document que tindrà en compte les característiques, preferències i conductes de cada alumne i s’adaptarà a cada entorn o situació en la qual s’utilitzarà. La psicòloga de Koynos Merche Trapero explica que serà com un DNI que l’alumne podrà presentar al monitor d’oci i temps lliure, al metge o a l’infermera i en el qual es detallarà com vol que el tractin. Una manera excel·lent de comunicar-se amb els altres i, sobretot, de tenir les mateixes oportunitats que la resta de nens.

Ainhoa Boix

23/01/2016

Ara.cat

Salut descarta fer obligatori el calendari de vacunes

El govern recorda els beneficis de seguir aquest protocol i l'eficàcia a l'hora de combatre les malalties

La mort per diftèria d'un nen d'Olot dispara el nombre de vacunacions a la Garrotxa

El Departament de Salut descarta fer obligatori el calendari de vacunacions sistèmiques, una possibilitat que s'havia apuntat durant el debat que es va obrir arran de la mort per diftèria, el juny de l'any passat a Olot, d'un nen de cinc anys que no havia estat vacunat per decisió de la seva família.

En una resposta parlamentària amb data de 28 de desembre, el departament de l'aleshores conseller en funcions, Boi Ruiz, mantenia el “caràcter recomanable” del calendari de vacunacions sistèmiques, tot i remarcar que “les cobertures vacunals són bones i la incidència de la majoria de malalties vulnerables és molt baixa”. Salut afegeix que veu adequat continuar treballant per “proporcionar la millor informació disponible” sobre vacunes als professionals sanitaris i a les famílies, i fer les actuacions de salut pública necessàries.

El departament recorda que les famílies que s'oposen a la vacunació disposen d'un document per declarar que hi renuncien, que s'utilitza “únicament” quan persisteix la negativa a vacunar després de diverses intervencions per part dels sanitaris que els informen sobre la vacunació. El document busca “deixar constància d'haver rebut la informació relativa als beneficis i els riscos de la vacunació i la negativa de portar a terme la vacunació de la infància al seu càrrec”.

El posicionament de Salut arriba després que el juny del 2015, quan va morir el menor per diftèria, el Comitè de Bioètica de Catalunya considerés “raonable” tornar a aprofundir en el debat sobre l'obligatorietat de vacunar. En un document de l'any 2007, aquest comitè va defensar “tolerar la llibertat al no consentiment com a dret relatiu mentre no sigui prou peremptòria la necessitat de protecció del bé comú i mentre siguin pocs els que no volen” vacunar. El comitè, doncs, posava el límit en el fet que no augmentés el nombre de famílies que s'oposen a la vacunació o la població no vacunada d'origen.

Tot i la prudència de les autoritats sanitàries, el cas d'Olot va servir per conscienciar la població de la necessitat de vacunar-se, fins al punt que en els centres de salut de la Garrotxa el nombre de vacunacions va augmentar un 56% el juny del 2015 respecte de l'any anterior. El juliol del 2015 ho va fer un 31%; a l'agost, un 23%, i al setembre, un 11%. També es va registrar un augment generalitzat de consultes relatives a aquesta qüestió.

LES XIFRES

56

per cent

va augmentar el nombre de vacunacions a la Garrotxa el juny del 2015 respecte de l'anterior.

31 per cent 

es va incrementar el nombre de vacunacions a la Garrotxa el juliol del 2015 respecte de l'anterior.

LA DATA

27.06.15

El nen

infectat de diftèria d'Olot que no estava vacunat va sucumbir a una soca de la malaltia i va morir.

El Punt Avui

25/01/2016

Tres religions i un únic sostre

 Els promotors de The House of One volen fina­nçar la construcció amb micromecenatge Cris­tians, jueus i musulmans de Berlín planegen un edifici amb església, mes­quita i sinagoga

 Gent creient de bona volun­tat du a terme cada dia al món milers d'iniciatives interreligio­ses a la recerca d'una compren­sió més gran entre religions, que contribueixi a evitar els desastres tantes vegades atri­buïbles a l'ús pervers de la fe. Però el que es cou sobre això a Berlín és particular: un edifici que, sota el mateix sostre, acolli­rà una església, una mesquita i una sinagoga.. A diferència d'al­tres centres de diàleg interreli­giós, The House of One -així l'han batejat els promotors, en anglès, la Casa de l'U- contindrà espais sagrats exclusius per a cada fe, i una sala comuna sen­se adscripció. 

"No es tracta d'una barreja religiosa; cada comunitat resarà i celebrarà les seves cerimònies segons la seva tradició en el seu espai sagrat, separadament, i tots junts utilitzarem la sala co­muna central per al diàleg i el debat, i també per rebre gent que no és creient", explica el pastor Gregor Hohberg, un dels impulsors, en una recent cele­bració interreligiosa al desolat solar on, si la col·lecta ad hoc avança, s'aixecarà el conjunt de temples.

Som a Petriplatz, un des­ campat en ple centre de Berlín, ubicat al costat d'una avinguda de sis carrils, la Gertraudens­trasse, pletòrica de trànsit rodat. Aquí es trobava la Petrikir­che, l'església de Sant Pere, ini­ ciada al segle XIII i que va tenir cinc versions constructives. L'última va patir greus danys en els bombardejos aliats en la Se­gona Guerra Mundial, i va aca­bar enderrocada per les autori­tats germanoorientals als anys seixanta. Després de les excavacions que el2006 van treure a la llum restes de l'església -i de l'antiga escola llatina, que data de 1350- va sorgir la idea de de­dicar l'espai a un projecte inter­religiós. Se li va ocórrer fa sis anys a la comunitat evangèlica de Sant Pere i Santa Maria, que va buscar aliats en el judaisme i l'islam.

"He participat en el diàleg entre cristians, jueus i musul­mans durant decennis; i el que és significatiu d'aquest projecte és que el diàleg interreligiós és permanent, ens reunim sovint perquè construïm una casa junts, i això uneix", diu el rabí Andreas Nachama, que va relle­var fa mesos el primer rabí compromès.

Amb la idea escul­pida, els promotors de The House of One van organitzar un concurs per adjudicar el disseny de l'edifici. El va guanyar el 2012 l'estudi d'arquitectura Kuehn Malvezzi, amb un pa­ral·lelepípede amb una sala co­muna central de 32 metres d'alçària per a les tres comuni­tats, els tres temples annexos de les quals tenen exactament el mateix espai, només que distri­buït segons cada tradició. Així, sinagoga i mesquita tindran dos nivells, no així l'església, i no es­ tan previstos ni minaret a la mesquita ni campanar a l'esglé­ sia, per no tractar-se d'elements obligatoris en sentit religiós. A l'església hi haurà orgue, i a la mesquita, un sector per a les ablucions.

"De cap manera no prete­nem inventar aquí una espècie de nova religió; de fet, busquem cuidar la tradició de cada fe, mantenir-nos fidels a ella, però també dialogar junts en un cli­ ma d'amistat", raona l'imam Ka­dir Sanci, del Fòrum per al Diàleg Intercultural (FIO), que agrupa musulmans sunnites turcs.

El projecte es finança per micromecenatge; es donen per internet maons al preu de 10 euros. Ahir a la nit portaven re­ captats 1.025.190 euros, lliurats per 1.800 donants. La xifra que­da encara molt lluny dels 43,5 milions pressupostats, però si no els reuneixen, pensen come­nçar igual, ja que 10 milions do­narien per construir una versió bàsica de l'edifici. Si no ho acon­segueixen, invertiran el donat en projectes per a "l'entesa en­tre religions".

Seran aquí les tres religions monoteistes sota un sol sostre, però no totes les seves branques participen en el projecte. Així, entre els cristians implicats no hi ha catòlics ni ortodoxos, els jueus són liberals -articulats en­ torn d'Abraham Geiger Kolleg-, i en el grup musulmà no hi ha xiïtes. L'Església catòlica es mostra reservada. Però ara mateix, el que apressa els impul­sors és la col.lecta i com infon­dre ànima al lloc. Pastor, rabí i imam mouen el cap amb pesar en mirar la sorollosa Gertrau­ denstrasse. "Això és una auto­pista, no hi ajuda", lamenta Nachama, i els altres assenteixen.

María Paz López

26/01/2016

La Vanguardia

“L’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella”

Dr. Ferran Sabaté, pediatre, metge cooperant

Tinc 64 anys. Barceloní. Casat. Dos fills. Sóc professor de la UB i pediatre de la sanitat pública. L'educació i la sanitat són la base de qualsevol política. Estic en la línia evangèlica de l’Església adventista.

Què el va dur a ser metge?

Cada setmana al full parroquial de la meva església hi havia el relat d’una persona que treballava ajudant els altres en algun lloc llunyà.

Quan som nens molts volem ser missioners, però després...

La meva primera destinació, el 1980, va ser un hospital rural a Angola, encara en guerra civil quatre anys després d’haver obtingut la independència. Va ser arribar-hi amb la meva dona, que és llevadora, i preguntar-me: “ Però on ens hem ficat?!”.

L’hospital estava en funcionament?

No, tots els metges havien marxat, quedava mitja dotzena de personal autòcton que feien d’infermers sense ser-ne.

O sigui que estava tot per fer.

Sí, però van començar a arribar pacients i més pacients i aviat vam tenir cent llits i tots plens. En les èpoques de pluja, quan el mosquit anòfel ataca, teníem dues persones en cada llit.

Vostès es van salvar del paludisme?

Sí, però no de la Unita: quan feia tres anys que érem a Angola ens van segrestar. Feia dos mesos que havia nascut el nostre fill, en un part que vaig assistir jo mateix, però no van permetre que ell i la meva dona es quedessin a casa.

Probablement el seu fill ha estat el segrestat més jove de la història...

Vam caminar més de 1.000 quilòmetres travessant la sabana i el desert del Kalahari fins a la frontera sud amb Namíbia. Durant tres setmanes vam caminar vuit o deu hores diàries amb un sol àpat a base de moniato. Miraculosament la Conchita va poder alletar l’Elavoko.

... un nom exòtic.

Significa esperança en la llengua de la zona, l’umbundu. L’últim tram el vam fer en un camió militar, durant una setmana vam viatjar de nit. El fred i la gana eren terribles.

Quants eren?

També havien segrestat una infermera argen­tina i un matrimoni brasiler que exercien de professors. Ens vigilaven un centenar de guerrillers.

Què el va impactar d’aquest viatge?

Vaig comprendre la transitorietat i la fragilitat humanes. Ens vam creuar amb un grup de pigmeus, potser les últimes persones que viuen de la caça i la recol·lecció. Ens van oferir la seva mel. S’aprèn la importància de la solidaritat que és essencial per sobreviure.

Fins i tot amb els guerrillers?

La síndrome d’Estocolm apareix com una cosa molt natural quan entens les seves motivacions i carències. En compartir, t’humanitzes.

Per què van segrestar l’únic metge de la zona?

A la guerra hi ha qui creu que com pitjor, millor. La inestabilitat juga a favor seu i els dóna visibilitat internacional. Al campament al qual ens van portar hi havia retinguts una doctora suïssa de la Creu Roja Internacional i un sacerdot espanyol que feia un any i mig que era allí.

Això ha de desanimar molt.

Vaig pensar que el meu fill faria la mili amb aquesta gent, però després de tres mesos en una cabana sempre vigilats per gent armada, ens van canviar per aliments, medicaments i roba.

Li va passar alguna cosa essencial?

Sí. Vaig aprendre l’art de la paciència. Ens vam dedicar a formar infermers. Mentrestant, l’hospital va ser cremat i els nostres col·laboradors, dispersats.

I li van quedar ganes per continuar treballant de cooperant?

No vam voler que la situació ens acovardís i ens en vam anar a Tanzània, on va néixer la nostra filla Neema ( gràcia, en suahili). Vam estar quatre anys en un hospital rural a prop del llac Tanganyika, on Stanley va trobar Livingstone sota la copa d’un baobab.

Un lloc preciós.

Allà vam veure els primers casos de sida, que tractàvem desgraciadament sense èxit. I va passar una cosa que em va marcar molt.

...

Al costat de l’hospital hi havia una leproseria. Una nit un leprós va anar a les latrines, es va desestabilitzar i va caure al fossat. A trenc d’alba vam sentir una veueta que demanava auxili. Per treure’l calia baixar a buscar-lo. 

I submergir-se en els excrements?

Sí. Ningú no va voler fer-ho i va acabar baixant-hi el capellà. Al món molts som invàlids, uns físicament, d’altres mentalment, i la majoria espiritualment.

Com va ser la tornada a Barcelona?

Vam tornar en l’etapa escolar dels nostres fills i el contrast va ser xocant. Vaig passar d’atendre persones realment malaltes a atendre casos molt banals. Donem molta importància a coses que no en tenen. Sentia nostàlgia perquè aquí no era necessari, i allà hi ha una gran diferència entre ser-hi i no ser-hi.

Va continuar cooperant?

Sí, però per períodes més limitats. Vaig estar a Hondures, Perú, Bolívia i a Ruanda després del genocidi. No saps què cal dir per consolar. Et quedes sense paraules, l’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella.

La medicina s’està deshumanitzant?

S’està perdent el diàleg, estem substituint la paraula per les màquines de rajos X i els escàners. El perill és que la medicina es converteixi en un supermercat i el metge en un expenedor de receptes i proves.

No es posi trist...

Creixem en el contacte amb els altres. Cal tenir la ment i el cor oberts.

Ima Sanchís

27/01/2016

La Vanguardia

Les urgències del Trueta creen una unitat per tractar intoxicats

Bolets verinosos, drogues, alcohol i fàrmacs són les principals causes de les consultes urgents per aquest motiu

El servei d'urgències de l'hospital Josep Trueta de Girona ha creat una unitat específica d'atenció i tractament als pacients intoxicats. El nou servei es posarà en marxa l'1 de febrer i també donarà cobertura als casos que arriben a urgències a l'hospital Santa Caterina de Salt (Gironès). L'objectiu de la nova unitat de toxicologia és millorar la qualitat assistencial als pacients amb una atenció més experta. Per això, dos professionals s'han format específicament en aquest camp i han treballat en la creació de protocols conjunts i d'una farmaciola d'antídots compartida per aconseguir reduir el temps d'estada dels pacients intoxicats a urgències.

Entre el juny de 2014 i el maig de 2015 les urgències del Trueta han atès 438 pacients per intoxicació, abús de substàncies o emmetzinament. D'aquests, un 44% havien patit una intoxicació per fàrmacs, un 26% per alcohol i un 16% per drogues. De la resta, un 5% van ingressar per ingesta de bolets verinosos i, en percentatges menors, per inhalació de gasos, productes domèstics i intoxicacions alimentàries. La major part dels pacients intoxicats, 266 (el 60%), van rebre l'alta després de l'atenció a urgències; al 20% els van derivar a un altre centre hospitalari i el 12% va quedar ingressat a planta o la UCI del Trueta.

Només en dos casos (0,45%), els pacients van morir a urgències a causa d'una intoxicació per bolets i d'una per fàrmacs.Les dades es desprenen de l'estudi coordinat per la doctora Àngels Gispert, adjunta del servei d'urgències del Trueta. L'estudi també conclou que el temps mitjà d'estada a urgències dels pacients intoxicats és de 10,6 hores, mentre que els que han necessitat un ingrés hospitalari posterior a l'atenció urgent han tingut, de mitjana, una estada de sis dies a l'hospital.

Consultes externes fa el seguiment posterior dels pacients. La nova unitat de toxicologia requereix una gran coordinació entre els serveis d'urgències i farmàcia dels dos hospitals, així com del laboratori clínic territorial. Es calcula que cada any a l'estat espanyol s'intoxiquen unes 100.000 persones, i que un 10% d'aquests casos seran greus o, fins i tot, mortals. La primera atenció es fa gairebé sempre a urgències, que necessita màxima coordinació amb farmàcia (que aporta els antídots) i laboratori (en els casos que calgui una analítica per determinar la causa de la intoxicació).

ACN

26/01/2016

Diari de Girona

Deu preguntes i respostes sobre el virus zika

Les claus d’aquesta malaltia, que transmeten els mosquits i que pot provocar microcefàlia en nadons i fetus 

1. Què és el virus zika?

És un virus semblant filogenèticament als del dengue i la febre groga. Es va descobrir per primera vegada al bosc de Zika a Uganda, el 1947, en micos monitorejats científicament per controlar la febre groga. 

No obstant això, fins al 2007 era relativament desconegut, fins que se'n va produir un gran brot a l'illa de Yap i en altres illes properes als Estats Federats de Micronèsia (al nord d'Austràlia), amb 8.187 afectats. Entre l'octubre del 2013 i el febrer del 2014 un nou brot va arribar a la Polinèsia Francesa, on es creu que n'hi va haver 8.264 casos.

2. Com es transmet?

La principal manera de transmissió és a través del mateix insecte que el dengue, el mosquit Aedes aegypti. Però hi ha casos de transmissió sexual (ja que roman a l'esperma durant més temps), perinatal (de la mare al fetus) i sanguínia. El virus no es transmet per la lactància materna.

3. Quins són els principals símptomes i signes de la malaltia?

La gran majoria de les persones infectades no desenvolupa manifestacions clíniques, però, quan es donen, es caracteritzen per ser taques vermelles a la pell, febre intermitent, taques als ulls i dolors als músculs, les articulacions i el cap. Amb menys freqüència, s'han registrat edemes, mal de coll, tos, vòmits i presència de sang al semen. Els símptomes, en general, desapareixen de forma espontània després d'un període que pot anar de tres a set dies. No obstant això, els dolors a les articulacions poden persistir fins a un mes.

4. Hi ha algun tractament per al virus zika?

No hi ha cap tractament per a la malaltia. Els símptomes sí que poden controlar-se amb l'ús de paracetamol o dipirona, per a la febre i el dolor. En el cas d'erupcions pruriginoses, pot considerar-se l'ús d'antihistamínics. No s'aconsella l'ús ni la prescripció d'àcid acetilsalicílic o altres fàrmacs antiinflamatoris, a causa de l'augment del risc de complicacions hemorràgiques.

5. Quina és la relació entre el virus zika i la microcefàlia?

A finals de novembre, després d'una alta incidència de la microcefàlia en alguns Estats del Brasil, on també es va produir un augment del nombre de casos de zika, el Ministeri de Salut va confirmar la relació entre ambdues malalties. L'evidència va sorgir després d'un estudi que va detectar la presència del virus en mostres de sang recollides d'un nadó que va néixer amb microcefàlia a Ceará i va acabar morint. Encara no se sap com actua el virus en l'organisme humà, ni quins mecanismes porten a la microcefàlia, però s'estan investigant els casos. 

Al Brasil, el butlletí epidemiològic més recent registra 3.530 casos de microcefàlia relacionats amb infeccions pel virus zika entre l'octubre del 2015 i principis d'aquest any al país. S'estan investigant 46 morts de nadons amb microcefàlia, que possiblement tenen relació amb el virus zika. 

La setmana passada, els Estats Units van registrar el primer cas de microcefàlia relacionada amb el virus zika a Hawaii. Segons va informar el diari The New York Times, la mare del nadó es podria haver infectat quan va viatjar al Brasil, el maig de l'any passat.

6. Quines són les recomanacions per a les dones embarassades?

Als Estats Units, el Centre de Control i Prevenció de Malalties recomana que les dones embarassades no viatgin a 14 països de l'Amèrica Llatina, entre els quals hi ha el Brasil, Puerto Rico i Colòmbia. 

Al Brasil, el Ministeri de Salut recomana que les dones embarassades es protegeixin de les picades d'insectes. Per això, suggereix que evitin els horaris i llocs en els quals hi hagi presència de mosquits, que portin roba que protegeixi la major part del cos i que facin servir repel·lents.

7. Hi ha alguna vacuna per prevenir la malaltia?

No hi ha cap vacuna contra el virus zika.

8. Com es pot prevenir?

Com que fins al moment, el principal sospitós de causar el virus zika és el mosquit Aedes aegypti, l'ideal és prevenir-ne la propagació. Es tracta d'un insecte que també transmet quatre tipus de dengue i chikungunya, una malaltia que ataca les articulacions i provoca dolors bastant intensos. El mosquit prolifera en aigua estancada neta, motiu pel qual és important evitar que s'acumuli en pneumàtics, testos de plantes i qualsevol altre recipient obert. Per evitar les picades, cal fer servir repel·lents i col·locar mosquiteres a les finestres i les portes.

9. Quins són els països afectats per la malaltia?

Segons l'Organització Mundial de la Salut, només el 2015 es van confirmar casos de zika en nou països d'Amèrica: el Brasil, Xile —a l'Illa de Pasqua—, Colòmbia, el Salvador, Guatemala, Mèxic, Paraguai, Surinam i Veneçuela. Aquesta setmana, les autoritats nord-americanes van confirmar el primer cas de zika al país: un home que viu a Texas i que va visitar el Salvador recentment.

Al Brasil, l'any passat es van registrar 1,6 milions de casos probables de dengue. Com que es considera que el zika té símptomes semblants als d'un dengue lleu, els infectats de zika acaben entrant en el compte del dengue. Colòmbia és un altre país amb un alt nombre d'infectats: almenys 11.000 casos confirmats, segons la informació més recent.

10. El virus zika ja ha causat morts?

Al Brasil, fins al moment, el Ministeri de Sanitat ha confirmat tres morts possiblement relacionades amb el virus zika: un nadó, un home que també tenia lupus i una noia de 16 anys.

El País

22/01/2016

"Per controlar el pes cal passar gana"

Antonio Escribano, responsable de nutrició de les federacions espanyoles de futbol i bàsquet, endocrí i expert en medicina esportiva acaba de publicar un llibre amb les pautes alimentàries per viure més i millor. 

Menjar fruites, verdures, peix i fruita seca mastegant cada mossegada com a mínim 25 vegades i caminar 10.000 passos al dia són els consells estrella de l'Antonio Escribano (Còrdova, 1950), endocrí, nutricionista i expert en medicina esportiva per viure més i millor. L'inventor de la papilla miraculosa que va millorar espectacularment els resultats del Sevilla FC el 2004 revela ara a Come bien, vive más y mejor (Espasa) les 17 claus per aconseguir una bona salut i endarrerir l'envelliment. Responsable mèdic de l'àrea de Nutrició de la Federació Espanyola de Bàsquet i de la Unitat de Nutrició, Metabolisme i Composició Corporal de la Reial Federació Espanyola de Futbol, recomana prescindir del tabac, l'alcohol, el sucre i la sal i passar gana com a únic mètode saludable per controlar el pes.

Doctor. Què he de fer per viure més i millor?

Menjar bé, dormir adequadament, fer una mica d'esport i tenir una actitud positiva davant la vida.

Com puc aconseguir el pes i la composició corporal que em convé?

Sent organitzat amb els menjars. Cal ingerir fruites, verdures i peix i cal ser, sobretot, moderat a l'hora de alimentar-se. L'organisme és sempre més agraït quan un menja poc.

Cal passar gana per controlar el pes?

Sense cap dubte. Això que un es pot aprimar sense passar gana és una tonteria. Qualsevol esforç requereix un compromís i si el que volem és perdre pes hem de ser conscients que el primer que hem de fer és consumir les reserves que tenim a l'organisme. Les dietes miracle no existeixen.

Quines són les joies de l'alimentació?

Les fruites, les verdures, la fruita seca, l'oli d'oliva i l'aigua. Aquests són els aliments que jo vendria en una joieria.

Per què la poma és l'estrella de les fruites?

Perquè, comparant-la amb el futbol, és una espècie de migcampista que remata, defensa i té qualitats de toc. La poma aporta vitamines, minerals i carbohidrats. Li falten proteïnes i greixos, però si jo hagués de triar els aliments que m'enduria a una illa deserta triaria les fruites i dins de les fruites, la poma.

Vostè també recomana menjar fruits secs, però, no engreixen molt?

Els fruits secs engreixen, però són una font perfecta de greixos insaturats que són molt bons per a l'organisme. Cal prendre cada dia una quantitat petita de fruits secs.

Què vol dir amb una quantitat petita?

Jo esmorzo cada dia quatre nous, un grapat de nabius i de panses, dues orellanes d'albercoc, un iogurt amb oli d'oliva i un cafè, al qual de vegades també li poso un rajolí d'oli d'oliva.

Contenen sucre els productes etiquetats com a light?

Als aliments light els hi treuen greix, és a dir, els hi rebaixen les calories, però segueixen tenint sucre. El dolent és que hi ha gent que s'atipa d'aliments light sense adonar-se que al final mengen fins i tot més del que ho farien si no fossin light.

D'on sorgeix la fam: l'estómac o del cervell?

Del cervell que produeix una reacció metabòlica que se sent en tot el cos. Quan baixa la glucosa, el cervell envia a l'estómac uns senyals que provoquen unes contraccions que no són més que la sensació de la fam. L'hàbit de menjar malament que porta a l'obesitat es genera al cervell, no té res a veure amb l'estómac.

Per què cal mastegar molt i menjar a poc a poc?

Perquè la digestió comença a la boca. Per això tenim queixals, per moldre el menjar, que destruït és sempre més senzill de digerir a l'estómac. Cal mastegar un mínim de 25 vegades cada mossegada que ingerim. Aquestes farinetes, amb la saliva, passen millor després a l'estómac.

Si quan m'assec a dinar tinc set, per on començo, per l'aigua o per la cervesa?

Per l'aigua sempre. La cervesa calma la set per l'aigua que conté.

Quina dosi màxima d'alcohol hauria de prendre al dia?

Cap. Una gota d'alcohol és com una trepitjada al dit gros del peu. L'alcohol és una agressió per a l'organisme perquè no existeix en la naturalesa, és una cosa que hem creat nosaltres.

És cert que els espanyols ingerim el doble de begudes alcohòliques de mitjana que la resta del món?

Estem per sobre de la mitjana mundial en consum d'alcohol, cada espanyol es beu a l'any 11 litres d'alcohol i el pitjor és que cada vegada beuen més els joves i, sobretot, les noies. A Espanya es beu per beure, per emborratxar-se i això ens portarà greus problemes en el futur.

De quins problemes parla?

El consum d'alcohol és una agressió al fetge i al cervell. Cada vegada són més els casos de joves que presenten símptomes de demència alcohòlica i problemes hepàtics. L'alcohol destrueix el sistema nerviós cognitiu i acaba amb les neurones, que mai més es recuperen.

Doctor, com es poden combatre aliments addictius com la sal i el sucre?

Traient-los del mig. No es pot negociar amb les agressions a l'organisme que produeixen la sal i el sucre. Els aliments ja contenen les dosis necessàries de sal i sucre sense necessitat que els n'afegim més. Li asseguro que el paladar es pot reeducar per deshabituar-se d'aquestes substàncies addictives que no ens fan cap bé.

Però no és fàcil renunciar a unes postres quan un surt a dinar a un restaurant...

Sempre recomano prendre una infusió per evitar les postres. El dolç no és més que l'IVA del menjar i un IVA molt car.

Fins a quin punt influeix l'alimentació en l'aparició del càncer?

El 35% dels càncers estan relacionats amb la mala alimentació, bé per dèficit de certs aliments o per excés de greixos. Aquests mals hàbits afecten el fetge, l'esòfag, el ronyó o el còlon, el càncer està vinculat a la falta d'ingesta de fibra. La bona notícia és que hi ha aliments que prevenen el càncer.

Quins?

Els fitoquímics com les cols, el bròquil, els nabius, els cítrics, els alls, cebes i cebes tendres i, per descomptat, la fruita seca.

Digui'm per favor quins aliments ajuden a la memòria i al cor.

Al cor li van molt bé els greixos insaturats, les verdures, els cítrics i les nous. A la memòria la beneficien aquests mateixos aliments, el raïm i els omega 3 que contenen els peixos blaus. Tots aquests productes eviten l'arteriosclerosi en millorar el reg cerebral i el coronari.

Quins protegeixen el fetge?

La carxofa és miraculosa per al fetge, cal consumir-la dues o tres vegades per setmana. Evitar el consum d'alcohol també és bo.

El tabac segueix sent un dels grans enemics de la nostra salut?

Sí. El tabac, l'alcohol i l'obesitat suposen el 10% de la despesa del PIB mundial. El món seria millor si no existís ni el tabac ni l'alcohol i l'obesitat es pot evitar amb nous hàbits alimentaris encaminats a no ingerir més del que es gasta.

Què es pot fer contra l'estrès?

Prevenir-lo i controlar-lo. Les coses són com són des del punt de vista objectiu, però tenen també un nivell subjectiu de precisió, així que cal aprendre a negociar amb un mateix per no augmentar les situacions que provoquen estrès. Les coses només existeixen al nostre cap i cal adonar-se que el que ens molesta és millor treure-ho del nostre camí.

Natalia Vaquero

21/01/2016

Diari de Girona

Indefensos davant el 'bullying'

* Psicòlegs i educadors reclamen recursos que els ajudin a prevenir l'assetjament i el suïcidi d'adolescents

* Proposen una jornada de professors i alumnes a l'inici de cada curs per tractar sobre conflictes emocionals

Foto: Laia Abril

El menyspreu subtil però evident a la classe, la ridiculització del que diu quan respon al professor o les rialles del grup assetjador quan el seu objectiu --un noi insegur, dominat per l'ansietat, que se sent indefens-- apareix a l'aula o al pati, converteixen en un infern intolerable la vida d'un nombre no determinat de nens i adolescents. No hi ha estadístiques que permetin determinar si es tracta d'un fenomen creixent, o bé de conductes de què ara es parla i abans no, però el cert és que succeeixen, amb tràgiques resolucions en alguns casos, com el suïcidi recent d'un nen d'11 anys a Madrid. Tot i així, aquest no és el principal motiu pel qual alguns menors de 18 anys intenten, o aconsegueixen, treure's la vida en el nostre entorn. Els conflictes amorosos són la principal causa, asseguren psicòlegs i psiquiatres.

Els manuals de psiquiatria descriuen el 'bullying' com un factor de risc de suïcidi Els manuals de psiquiatria infantil i juvenil adverteixen que el 'bullying' és un factor de risc de suïcidi al qual cal posar fre i solucionar, però, tret d'excepcions, la realitat reflecteix que el menor que és objecte de persecució psíquica --i amb freqüència física, a més de les xarxes socials-- per part d'individus que formaven part del seu grup de relacions, no troba refugi ni en la família ni en els professors.

Recorren al sentit comú

El perfil del menor que és objecte d'assetjament s'acostuma a descriure 'a posteriori' quan la situació s'ha desbordat. Aquesta és precisament una de les llacunes per a la qual psicòlegs i professors reclamen la intervenció autoritzada d'algun organisme públic que pauti accions que enllacin el món emocional, i els conflictes psíquics naturals en nens i adolescents, amb l'àmbit escolar, l'inici de les relacions de parella i la interacció en col·lectius cada vegada més complexos. “Els professors actuem per sentit comú i més o menys percebem la forma subtil amb què alguns alumnes molesten constantment els companys que són més fluixets a la classe. Però si aquest noi perd el suport de la família i és assetjat de manera insuportable, el cas se'ns escapa”, afirma el sociòleg Nicolás Viñés, professor de secundària a l'escola Immaculada Concepció d'Horta, a Barcelona. “El professorat hauria de tenir una certa preparació, algunes pistes, per saber com intervenir-hi, al marge d'avisar els Mossos d’Esquadra quan hi hagi un assetjament evident a través del mòbil --prossegueix Viñés--. I és necessari donar eines als alumnes, perquè sàpiguen on anar i com defensar-se en aquesta situació”.

Entre els pacients dels grups de teràpia per a adolescents obesos que dirigeix Sandra Gussinyer, psicòloga clínica adscrita al programa Nens i Joves en Moviment, abunden els joves que van començar a menjar desaforadament per refugiar-se d'un assetjament escolar desatès. És el cas de la Núria [nom fictici], de 15 anys, que entre els 8 i els 10 va patir un intens 'bullying' en una escola del Carmel de la qual guarda tràgic record.

L'obesitat com a refugi

“Menjar és una manera de gestionar les emocions i va ser la sortida que va trobar la Núria, que segueix sent una obesa en tractament --explica Gussinyer--. Els anys que va patir assetjament va quedar en evidència l'absència de recursos de l'escola, un buit que segueix sense estar resolt”. La Núria vivia desconcentrada, tenia cefalees, dolors intestinals, atacs d'ansietat. Enfrontar-se a un examen envoltada dels que l'assetjaven li resultava insofrible --els seus pares sol·licitaven infructuosament que se l'examinés tota sola-- i solia comentar amb la seva mare el desig de morir per descansar. Un canvi d'escola va tallar el problema, però la Núria ja no ha deixat el refugi del menjar.

“Són persones vulnerables i emocionalment dependents que són percebudes com a objecte d'assetjament per companys que troben el domini de si mateixos atacant el feble --descriu Gussinyer--. L'abusador també té problemes”. Sol coincidir, indica la psicòloga, amb una crisi seriosa entre els pares de l'assetjat --separació, mort d'un d'ells, pèrdua de la feina-- una situació que porta el noi a la conclusió que no pot sumar més problemes a la seva família. “S'aïlla, es queda sol, i es mostra propici a l'assetjament --diu la psicòloga--. Si no reacciona amb agressivitat davant dels que l'ataquen, o si no els demostra indiferència, no s'aturaran”.

Un intensiu emocional

Aquesta especialista reclama que l'Administració adopti un paper actiu davant el problema. Proposa fixar unes trobades intensives d'un o dos dies de durada, cada inici de curs, en què participin els alumnes d'11 i 12 anys i els seus professors, dedicats a abordar els conflictes emocionals i de desenvolupament amb què es podran trobar. “És una edat importantíssima, el moment més vulnerable per als adolescents --indica Gussinyer--. No tenen recursos per afrontar la seva inseguretat personal, la insatisfacció amb un cos en canvi, la nova metodologia d'estudi en els cursos de secundària”. Aquestes trobades --'flowment' (la fluïdesa del grup) en la seva definició-- proporcionarien recursos per afrontar un 'bullying', sosté la psicòloga.

Els principals motius que, no obstant, condueixen alguns adolescents a intentar matar-se tenen un patró molt clàssic, assegura Joaquim Puntí, psicòleg a l'Hospital Parc Taulí, de Sabadell, i membre de l'Associació de Psiquiatria Infantil i Juvenil. Una forta discussió amb el pare o la mare, o la prohibició d'utilitzar el mòbil durant un mes, pot conduir a una tragèdia, adverteix Puntí. “I, sobretot, veure el nòvio o la nòvia besant-se amb un altre; o ser abandonat”, afegeix. La majoria d'intents de suïcidis entre joves i adolescents són exactament això: temptatives, apunta el psicòleg. En aquests casos, el mètode més freqüent per aconseguir-jo és la sobredosi de fàrmacs, sempre amb els que estan més a mà a casa: ibuprofèn, paracetamol, l'hipnòtic de la mare… Els que adopten aquesta via d'autolesió preferirien seguir vivint, sempre que es donessin alguns canvis en la seva vida. Els que ja no confien en l'ajuda, com el nen de Madrid, impedeixen que se'ls rescati.

Àngels Gallardo

21/01/2016

El Periódico

“Fes exercici físic cada dia i tindràs més bona memòria”

Charles Hillman, doctor en Cinesiologia

Foto: Inma Sainz de Baranda

Tinc 42 anys. Vaig néixer a Boston i visc a Chicago. Sóc doctor en Cinesiologia per la Univeristat de Illinois. Tinc un fill (12). Política? Sociolliberal. No tinc creences religioses. Dirigeixo el Laboratori de Cinesiologia Neurocognitiva. El cervell del nens s'enriqueix amb l'exercici.

Què és la cinesiologia?

Kineo, paraula grega, significa “moviment”: la cinesiologia és l’estudi científic del moviment, que al meu país és una disciplina universitària.

I per a què serveix?

És la ciència de l’exercici físic: investiga els seus mecanismes fisiològics, implicacions hormonals i neuronals, físiques, químiques i psíquiques.

Moure un dit dóna tant de si...?

Tots els esportistes d’elit ho saben. I està bé que ho sapiguem. Ja ho sabien els antics.

Què sabien?

Mens sana in corpore sano, afirmaven. I ara verifiquem al laboratori que l’exercici físic estimula les funcions cerebrals.

En quin sentit?

Sabíem que córrer eixampla els pulmons i enforteix la massa muscular, però avui sé que augmenta les capacitats cognitives.

Com?

He experimentat amb nens d’entre 8 i 10 anys comparant sedentaris amb actius: el cervell dels segons es desenvolupa més.

En quins aspectes?

Es desenvolupen les estructures del lòbul prefrontal, que regeix la conducta executiva, i de l’hipocamp, que està relacionat amb la memòria.

Els nois que fan esport tenen més memòria?

Sí. I els augmenta la capacitat cognitiva. I, per tant, el rendiment acadèmic.

No el tinc, aquest record.

Què vol dir?

En la meva infantesa, els millors esportistes no eren els millors estudiants.

Tenien una base excel·lent per ser-ho, te­nien més capacitat per aprendre. Una altra cosa és que el seu entorn no els motivés adequadament per als estudis.

Així ho certifiquen, els seus experiments?

Sí, he agafat grups de nens sedentaris i a la meitat els he sotmès a una sèrie d’exercicis: el seu rendiment acadèmic ha millorat sobre l’altra meitat.

Pot ser per altres factors.

Els he mesurat amb sensors i tomografies les funcions cerebrals, i és una cosa objectiva i mesurable.

Doncs tots a bellugar-nos! Quina mena i quantitat d’exercici?

Almenys setanta minuts cada dia d’exercicis vigorosos, en un ambient lúdic. Per això els esports d’equip són tan saludables.

Un partit de futbol...

A més, això els protegeix d’altres conductes nocives, addictives.

Això em sembla més discutible.

Exercitar-se físicament reporta una visió més satisfactòria del propi cos, i un tendeix a cuidar el que li agrada.

L’exercici és també addictiu, oi?

Estimula la segregació de serotonina, dopamina, noradrenalina, adrenalina, neurotrofines... i altres substàncies gratificants.

Fabriqui una pastilla amb tot això i m’estalviarà el cansament.

No cregui que l’exèrcit del meu país no ho està provant. Els pilots de caça, per exemple, masteguen xiclets de cafeïna.

Ah, sí?

En dosis petites, eleva la tensió i l’adrenalina, i això afavoreix l’eficàcia de la concentració i els reflexos.

Els talents del nen, són genètics o es construeixen?

L’entorn és molt important, l’enfocament, l’entrenament...

Messi o Iniesta neixen o es fan?

En aquests casos probablement es tracta d’una especialització neuronal innata, després ben enfocada i entrenada durant llargues hores.

I un videojoc podria entrenar el cervell sense que calgués exercici físic?

He fet estudis comparatius: uns corrien en una cinta gimnàstica, altres jugaven amb videojocs amb moviment, altres amb videojocs sedentaris, i n’hi havia que només miraven la tele. Hi va haver efectes benèfics, de més a menys, en aquest mateix ordre.

Als esportistes d’elit els funciona la visualització...

És cert que, si fas treballar el cervell, hi ha un reflex fisiològic, però si no tens una bona base cardiovascular... A partir d’això, el factor emocional, mental, psicològic, sí que marca la diferència.

Què em pot ser útil, dels seus experiments?

No es quedi vuit hores al dia assegut: bellugui’s. Avui el sedentarisme és la tercera causa de mort als Estats Units!

Tant?

La majoria de nens creixen sedentaris, obesos, insalubres. Creixen les malalties com la diabetis. I portant una vida amb més activitat física, estímul intel·lectual i interacció social allunyem l’alzheimer.

M’hi posaré.

Si fa algun tipus d’exercici cada dia, augmentarà la seva salut, capacitat cognitiva, concentració i creativitat.

Encara que ja no sigui un jovenet?

L’exercici rendeix beneficis a qualsevol edat. A qualsevol edat és millor fer exercici que estar assegut.

Víctor-M. Amela

20/01/2016
La Vanguardia