dimarts, 9 de setembre del 2014

Veure-hi no és un fi, és un mitjà

Gabor Bene, director de fotografia, invident i empresari.

Tinc 59 anys. Vaig néixer a Budapest, he viscut en molts països. Tinc passaport canadenc i ara visc a Barcelona. Divorciat, tinc una filla, la Miranda. Vaig estudiar cinema. Política? No importa en quin idioma somies, sinó què somies. Nihilistament ateu.

Aquesta no és una història victoriosa d’un director de fotografia que filma sense veure-hi.

Com que no?
No crec que continuï rodant. Però planteja un tema interessant: què és veure-hi i no veure-hi.

I?
Tenir imatges virtuals al cap i sortir a buscar-les era la meva professió, un procés que conec molt bé. Veure-hi no és un fi, és un mitjà. Llavors, on és l’essència?

...?
Un arbre no el defineix el fet que jo el vegi. Els nostres cinc sentits són el resultat d’un procés educatiu. Associem un arbre a tantes coses... Pels uns pot ser el lloc del qual baixem; pels altres, el lloc al qual pujar. En realitat, el que veiem importa poc.

No es dilueix el record del que s’ha vist?
La realitat viu més a l’interior que a l’exterior. I a l’hora d’explicar una història, el que és important és l’essència, saber com se senten els altres, i per a això es pot prescindir de la visió sempre que coneguis molt bé la tècnica. Però estic a punt de fer apologia de la ceguesa, cosa que seria absurda.

Provem-ho...
En el nostre subconscient entren milers de fotogrames per minut contínuament.

Una invasió, sí.
A mi no em queda cap altra cosa que triar el que veig. O ets conscient del que veus o no t’arriba el significat. Creiem en el que veiem, i això és una limitació.

I ara em podria preguntar: no li agradaria tornar a veure-hi?
Imagino que malgrat tot... Potser no. Gaudeixo de l’aspecte de les coses d’una altra forma. La gent s’horroritza davant un director de fotografia cec.

No em negarà que és sorprenent.
Quan s’imagina en la meva situació, tothom s’espanta; però la tragèdia no és no veure-hi, sinó no estimar el que veus. Si la teva vida consisteix en una feina que no t’agrada, passar de la teva família i arribar a casa i veure partits de futbol, si no hi veus, què et queda? Un no-res on ja estaves instal·lat.

Quina és la seva història?
Classe mitjana, pare arquitecte que em va ensenyar fotografia. Però em sentia sol, inadaptat. Adolescència rebel: em van fer fora de l’escola, però això era just el que volia, via lliure i fugir de la mili.

Com va utilitzar aquesta llibertat?
Als 17 anys vaig escapar d’Hongria saltant el teló d’acer i vaig arribar a Alemanya Occidental. Vaig anar a la universitat, però al final vaig decidir continuar amb la resistència. Contra què... no ho tenia gaire clar. Vaig viure en molts països: arribava, començava de zero, construïa i marxava.

I on va estar?
A Israel, Jordània (dos anys a la regió)... Em va fascinar l’olor de la fruita i el so dels muetzins cap al tard. Després a Eivissa, on vaig treballar com a instructor de vela, i al Canadà, per aconseguir una nacionalitat més útil que el meu estatus de refugiat.

I com li va anar?
Vaig estudiar Història de l’Art a Toronto i vaig treballar com a fotògraf. També vaig muntar un restaurant que va fer fallida... afortunadament. Vaig netejar garatges, vaig partir fullets i vaig rentar cadàvers.

Alguna reflexió de pes?
Són els vius els que ens marquen. L’important no és el cadàver, sinó qui el renta.

Per què no es va quedar enlloc?
Buscava el meu lloc. Vaig tornar a Budapest, em vaig graduar en Cinema i me’n vaig anar al Madrid posmovida: fam i misèria. Treballava en restaurants i somiava amb l’olor de les mandarines i el cant del muetzí.

Què el va portar a estudiar cinema?
La solitud et converteix en observador: si participes, n’ets part. A mi de nen no em deixaven participar, no era popular, i l’únic somni que tenia era trobar una noia i ser feliç.

Entenc.
A poc a poc vaig arrencar en la meva especialitat a Madrid. Vaig tenir sort. Me’n vaig anar a Sud-amèrica: vaig canviar les mandarines per Cien años de soledad, i a Colòmbia em vaig enamorar i va néixer la meva filla. El desastre va arribar aviat.

Glaucoma?
Sí. En un any vaig perdre la visió i es va esfondrar la casa sencera, i dins, la família, la professió, els somnis i els colors. Vaig tornar una altra vegada a Madrid seguint els passos de la meva filla.

Quants anys tenia, ella?
Dos anyets. La meva exdona treballava i jo me’n vaig fer càrrec. Vaig passar dos anys amagat, cuidant la Miranda. Hem après a caminar, caure i aixecar-nos, i descobrir el món junts.

Expliqui-m’ho amb més detall.
Primer dia amb el bastó blanc, primer dia a la guarderia, construir castells de sorra, aprendre a reconèixer la seva veu quan em crida per no confondre-la amb cap altra nena al parc, aprendre els nous límits, perquè el món ja no era com jo el vaig conèixer.

El fet de no veure-hi ho va canviar tot?
Tenia 46 anys, m’estava replantejant la vida, i va arribar la ceguesa..., i vaig perdre el luxe del dilema de qüestionar-me “estic bé o no estic bé?”. No et dóna per a ximpleries perquè la vida sense veure-hi és més laboriosa.

Ima Sanchís
09/09/14
La Vanguardia