dimecres, 30 de novembre del 2011

Els matrimonis forçats ; una realitat silenciada.


Ghulam, una nena afganesa d'11 anys, al costat del seu marit, de 40.
Fotògrafa:Stephanie Sinclair
Millor fotografia de l'any pel Fons de les Nacions Unides per a la Infància (Unicef).



Tractament  des de la  Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra

La realitat social  dels darrers anys ha transformat la demografia de la ciutadania dels nostre país. En les darreres dècades, Catalunya s’ha convertit en un país acollidor per a nous projectes vitals d’una important  col·lectivitat de  persones, d’una àmplia  diversitat de procedències. Es tracta de gent  nouvinguda  que ha emigrat del seu país d’origen recercant un futur millor, per ells i les seves famílies.  No arriben, però, de buit, sinó que amb ells viatgen algunes pràctiques fortament arrelades en la seva cultura. En algun casos, aquestes pràctiques són manifestament contràries al marc legal vigent a Catalunya i també als Drets Humans. És el cas de la mutilació genital femenina o dels matrimonis forçats. 

Així doncs, tenint en compte aquesta diversitat en la composició del teixit social a Catalunya, es pot entendre que aquest tipus de pràctiques  poden ser-hi presents, i  en conseqüència la policia, i en el marc  de les funcions genèriques que té atribuïdes en matèria de seguretat i protecció de les persones i els bens, s’aborda el fenomen d’una manera integral amb l‘objectiu de prevenir, detectar i neutralitzar els casos que puguin plantejar-se i en cas de consumació, atendre i protegir a les víctimes així com perseguir i presentar als autors davant  la justícia.


-       Què entenem per matrimoni forçat ? És aquell matrimoni en el qual, almenys una de les parts, no dona el seu consentiment de manera vàlida. Es considera que el consentiment es troba viciat quan no es dona de manera lliure i voluntària. El consentiment no lliure pot derivar de pressions  que exerceix  l’entorn familiar per aconseguir que es celebri l’enllaç. Les motivacions poden ser diverses: per ser una Font d’ingrés, una manera de consolidar vincles familiars, per tradició, per assegurar el prestigi i l’honor familiar...

Els matrimonis forçats poden afectar tant a majors com a menors d’edat, tant a nens com a nenes. Amb tot, i pel coneixement que aporten tant els estudis com la casuística sobre la qual treballem, les principals víctimes d’aquesta pràctica són noies joves, algunes d’elles menors d’edat. El matrimoni forçat constitueix una greu vulneració dels drets humans ja que sotmet a les afectades a un procés de victimització que denigra a la persona i estronca el seu projecte de futur, i , fins i tot, en casos més greus pot portar a les víctimes a situacions d’esclavatge.

La legislació espanyola estableix, mitjançant el Codi Civil, que els menors d’edat no poden contraure matrimoni, excepte en dos casos concrets. Els majors de 14 anys poden casar-se si disposen de dispensa judicial, i els majors de  16 anys si es troben emancipats. En tots els casos previstos cal el lliure consentiment d’ambdós contraents, per tant, l’enllaç  fora de l’empara d’aquests supòsits no es considera vàlid i ens demana la protecció dels menors implicats.

Pel que fa  a la figura del matrimoni forçat en la legislació penal, la legislació encarregada de castigar les infraccions greus ( els delictes i les faltes penals),  no recull cap figura específica al respecte.  Per aquest  motiu  la persecució d’aquesta pràctica es realitza a partir del  delictes associats que solen estar-hi vinculats. Així doncs es perseguiran els delictes que acompanyen les situacions de matrimoni forçat, ja sigui en el pla de la preparació com en el de la consumació. Exemples d’aquests en són els que atempten contra la llibertat ( les amenaces, les coaccions, les detencions il·legals, els segrestos,), els que atempten contra la llibertat  i indemnitat sexual ( els abusos i les agressions sexuals), i els que atempten contra les persones ( les lesions, les tortures, els  homicidis).

L’actuació policial en la lluita contra els matrimonis forçats s’emmarca dins el treball genèric adreçat a eradicar qualsevol tipus de violència contra la dona i els nens i nenes. Pel que fa als  matrimonis forçats, les vies d’actuació es vertebren en dos eixos.

Per una banda, i des d’una vessant  preventiva,  es realitza un treball  centrat en la sensibilització i la difusió d’informació sobre els matrimonis forçats adreçat de manera genèrica a la ciutadania,  i de manera més específica amb l’aproximació cap als  col·lectius que potencialment són de més risc. L’objectiu és fer aflorar els casos que puguin gestar-se amb d’interès de neutralitzar-los, sense oblidar treballar amb clau de futur, aquella que treballa pel canvi de plantejaments i mentalitats, aquella que treballa per l’eradicació.  

Per altra banda, l’actuació policial adreçada a la persecució dels casos que es tenen coneixement, prioritzant l’atenció i la  protecció a les víctimes. En el moment que arriba a la policia qualsevol informació relacionada amb un possible cas de matrimoni forçat  s’inicien i es segueixen un seguit de pautes de treball, a fi i efecte de comprovar, primer de tot, la veracitat de la informació i després la identificació de les persones que en poden ser víctimes. Totes les gestions de comprovació i investigació es traduiran finalment amb un document, unes diligències policials que s’adreçaran a l’estament judicial per tal que s’adoptin les mesures que es considerin adients.

Aquest posicionament contundent en l’abordatge de la pràctica dels matrimonis forçats que cerca la Policia de la Generalitat requereix del treball d’altres operadors, del treball en xarxa que, mitjançant el treball coordinat, ens permet ajustar millor les actuacions i ens fa ser més efectius i eficients. Només les accions coordinades i conjuntes de les administracions, institucions, organitzacions i associacions, comptant amb la participació ciutadana, permetrà el tractament global i eficaç que ha d’evitar i resoldre aquest tipus de violència.

Violència masclista en l’àmbit social o comunitari.
Matrimonis forçats 2011(*)


   De gener a setembre



nenes/dones
ateses

Nombre de casos
Menors d’edat
Majors d’edat
RPG
     5
     3   
    2   
RPC
     0
     0  
    0   
RPP
     2
   1
    1  
RPPO
     3
     2   
    1  
RPMN
     2
     1   
    1  
RPMS
     1
     0   
     1   
RPMB
     4
    3 
   2
RPCT
     1
    1
   0
RPTE
     0
    0
   0


   
   
TOTAL
    18
   
  19

(*) Font: Generalitat de Catalunya www.gencat.cat

dimarts, 29 de novembre del 2011

La Família: un valor permanent, un valor resistent.


" Que tothom pugui gaudir de la calidesa d’una llar,
capaç de retornar l’alegria i la  il·lusió de viure,
i ajudar a desterrar definitivament la  tristesa del rostre dels humans "

Ara mateix, només com a botó de mostra, fullejo el Llibre publicat l’any 1996 i elaborat per la Comissió Internacional sobre Educació per al Segle XXI per encàrrec de la UNESCO, comissió que va presidir Jacques Delors. A la pàgina 190, a propòsit de la família, diu: “... per tant, el segle XXI s’enfronta a un enorme repte: la reconstrucció de les comunitats humanes... La societat, actual, basada en una actitud ètica de compartir els coneixements i en experiències d’aprenentatge per relacions impersonals sense fronteres, fetes possibles gràcies a la globalització del planeta, sembla que hagi de fomentar l’aparició de valors postmaterialistes. Així, la solidaritat i el nou esperit comunitari poden tornar a ser considerats, de forma natural, com un principi orgànic, organitzador de vida, i com una alternativa a l’exclusió i a la desvitalització suïcida del teixit social. En aquest context, les institucions de socialització, fonamentals i estables, com ara la família i l’escola, han d’assumir de nou el seu paper de nucli a l’entorn del qual es poden establir els fonaments perdurables de la societat del futur.” Quanta confiança dipositaven llavors en la família, els experts internacionals, quan pensaven en les millores per al segle XXI i per fer un món més habitable per a tothom...!

En el preludi d’aquesta reflexió sobre la família, he volgut evocar la manera de pensar dels  experts internacionals per no banalitzar-la gens ni mica. Ho he fet, perquè em conec i sé que, en parlar d’aquest tema, haig de posar el fre de mà, perquè fàcilment tendeixo a desbocar-me, ja que, per a mi, la família ha estat permanentment un valor en alça  que, malgrat les situacions crítiques i les envestides de la vida, sempre ha aconseguit de superar totes les revàlides amb èxit i amb nota alta. Sé que, pensar i viure-ho d’aquesta manera, segurament és el fruit d’una experiència molt personal. M’abstinc, doncs, volgudament perquè no tinc cap raó per fer-ho, de menystenir cap dels intents actuals per trobar formes alternatives a aquesta institució tradicional i secular de convivència humana; ans al contrari, valoro i admiro tots els esforços humans per trobar-ne. Més encara, puc dir-vos que he tingut ocasió de conèixer de prop assajos moderns de convivència que m’han captivat, sense que, per aquest motiu, minvés gens el meu pensament i la meva valoració sobre la institució familiar tradicional. Benvinguts, per tant, tots els esforços que es duen a terme, modernament, per trobar altres formes d’entesa humana que millorin, quan sigui possible, les ja existents o que les  obligui a revisar i a reformar perquè no caiguin en la rutina.

Sóc el desè d’una família d’onze germans que, ara mateix, graonadament anem dels    seixanta-cinc fins als vuitanta-cinc anys d’edat. Aquell nucli familiar primigeni que van constituir els meus pares, en casar-se l’any 1925, s’ha convertit en una nombrosa descendència de 140 components. En determinats moments de la nostra història, hem viscut situacions molt difícils i de penúria. Llavors, però, aquesta era una fruita corrent en el nostre poble i, per tant, la vam viure i superar amb relativa normalitat sense gaire escarafalls i traumes. També, com una gran majoria de conciutadans, sortosament hem pogut tastar els beneficis de la societat del benestar que la greu crisi actual sembla haver-li fixat inexorablement data de caducitat; ara per ara, però, a casa nostra considero que estem en aquella reserva de famílies que podríem catalogar com d’econòmicament modestes.

Tres experiències familiars, aparentment sense massa rellevància, m’han marcat profundament. La primera fa referència a les mans aspres i fortes del meu pare, pagès de tota la vida, que, quan de petit m’agafava de la mà per caminar plegats, sentia que em comunicava una calidesa, una força i un coratge que mai més he pogut oblidar; encara ara, de gran, davant les sacsejades de la vida, inconscientment i reiterada m’he trobat arrapant-me ben fort a la seva mà (inexistent, tanmateix: el meu pare fa trenta-cinc anys que es va morir) per recuperar la fortalesa que m’era necessària davant els problemes de la meva vida d’adult. La segona, fa referència al comiat personal de la meva mare quan va sentir propera la seva mort. Ella, en aquells moments, va sentir la necessitat de dir-nos a cadascun allò què esperava de nosaltres. Jo llavors tenia vint-i-quatre anys i l’escoltava entre sanglots: “... no ploris, fill meu. Et deixo un encàrrec: procura que la germanor es mantingui unida i que res del món us separi; llavors, serà com si continués viva, perquè la gent haurà de preguntar-se quins principis us van inculcar els vostres pares que hagin permès, malgrat el pas dels anys i una germanor tan nombrosa, que us mantingueu tan units i estimant-vos”. Res ha calat mai tant a fons com aquestes darreres paraules de la mare. La tercera vivència fa referència a la casa pairal. Jo en vaig marxar a l’edat dels 10 anys per raó dels estudis i de l’enfoc que volia donar a la meva vida. Esporàdicament, però, hi retornava en època de vacances. Jo no sé exactament de quina mena de material incombustible o què és exactament allò que encara traspuen, després d’anys i panys, les parets d’una llar familiar, la veritat però és que, sempre, quan la visito i després quan marxo, tinc la sensació    d’emportar-me un quelcom indesxifrable ple d’il·lusió, joia i vida.

Afegiu-hi a tot plegat que, havent arribat tan tardanament a casa meva (sóc el desè, tal com us he dit), sóc molt conscient que, segons els cànons i les possibilitats modernes, a mi no m’hauria tocat d’arribar a l’existència. De totes maneres no he parat mai d’agrair els meus pares que, encara que fos amb calçador, m’haguessin guardat un lloc a la seva llar que, així, ha pogut ésser també la meva i que, de retop, jo hagi tingut la immensa sort de viure aquesta meravellosa aventura que és la vida.

I, per cloure aquests pensaments, permeteu-me extreure del fons familiar la darrera experiència. L’any 2000, a part del canvi de segle, els de casa vam voler celebrar el centenari del naixement dels pares, nascuts tots dos l’any 1900, i  que, encara que difunts des de feia molts anys, els seus descendents manteníem molt viva la seva memòria. Llavors, vam fer un programa d’actes per commemorar aquell any centenari i el meu germà gran el va voler prologar. N’extrec uns fragments, perquè em sembla el millor tractat sobre la família. Ho deixo a la vostra consideració i acabo. Ell ens escrivia: “ ... també per a la nostra família aquest any és singular, perquè celebrem el centenari d’unes persones a qui, tants de nosaltres, vam poder invocar amb els qualificatius més afectuosos perquè eren els noms del pare i de la mare, dels sogres o dels avis...; noms i mots capaços, cada un d’ells, de desvetllar els sentiments més rics i emotius de l’experiència humana. I, per tots aquells que no els vàreu conèixer personalment, sé que aquests noms han estat, són i seran omnipresents en les converses íntimes de la vostra llar, i és lògic que sigui així, ells són l’origen de les nostres famílies i de la nostra història. No us vull amagar que m’ha fet molta il·lusió que els nebots em proposessin d’encapçalar amb unes paraules aquest programa. Ho han volgut així –m’explicaven– perquè sóc el fill gran dels homenatjats. Confesso que aquesta circumstància m’honora, em satisfà i m’omple de responsabilitat. Deixeu-me, doncs, que us recordi ara i aquí, repetint l’ensenyament dels pares, que el seu millor llegat és la nostra família. Una família que ens ha donat l’oportunitat de relacionar-nos d’una manera única i irrepetible. Ja sabeu, però, que l’autèntica relació familiar és l’estimació. Una estimació oberta, sincera i constant que ens permet d’acceptar-nos diferents: d’edat, de gustos, de mentalitat...; una estimació que, encara que siguem tants, no impedeix que, en el tronc comú, cadascú hi trobi el seu lloc, s’hi senti acollit i s’hi sàpiga necessari per transmetre, al seu torn, el llegat familiar a les noves generacions. Estic convençut, doncs, que, si aconseguim aquests objectius, els meus pares estaran contents i compartiran la festa amb nosaltres i en nosaltres!”


Xavier Carbó Cañigueral
Professor jubilat d’ESO i batxillerat

dilluns, 28 de novembre del 2011

Carta a mis hermanos de Eta

Last Prayer


Había enviado esta carta antes de vuestro anuncio. La rehago gustoso a cambio de vuestro cese:

1º.- Mirada hacia fuera. Os invito a ver la película danesa “En un mundo mejor” (Oscar a la mejor película), cuyo título original era Venganza. Pone de relieve tres cosas: la absoluta necesidad del perdón en nuestras vidas; nuestra radical incapacidad para perdonar, y la irrefrenable demanda que nos posee de ver sufrir a quien nos ha hecho sufrir. (Más algunos flecos sueltos sobre las historias de dolor infantil que han gestado a tantos verdugos y sobre lo extremo de situaciones en que puede verse metida la decisión de perdonar).
El perdón es gratuidad. No basta con darlo si lo pide el otro: porque esto ya sitúa al perdonador en posición de superioridad. Debe ser otorgado aunque no se haya pedido, sin que eso signifique dejar manos libres al verdugo para que pueda seguir matando. Esa gratuidad del perdón pone al verdugo en situación de redimirse (aceptando el perdón que se le da) o condenarse él si lo rechaza. Desde aquí quisiera comentar vuestro cese -¡por fin!- definitivo.

2º.- Mirada hacia dentro. Habláis en el comunicado de cosas que quedan pendientes. Algunas de ellas (referidas a presos y entrega de armas) habrán de gestionarlas los gobiernos. 
 Pero a vosotros os quedan otras dos: a) Euskadi convertido en un lugar de terror: mirar bajo el coche cada día, no poder ni ir al baño sin el guardaespaldas detrás, soportar pintadas chulescas, despectivas y amenazadoras en la puerta de casa… De esto se hablaba poco; pero habéis dejado vuestro país polucionado con un smog de odio impresionante. Si de veras aceptáis la democracia habréis de empeñaros en reconstruir la convivencia. Y b) Ello obliga a pensar en las víctimas que causasteis. Reconciliarse sólo es posible cuando cada parte hace suyo el sufrimiento de la otra, sin limitarse a “reconocerlo” teóricamente. Porque si mi propio dolor me duele, y el del otro no, siempre tendré a mi favor la ventaja y el derecho que da el mero hecho de sufrir. 

Por eso evoco una víctima que es vuestra en el doble sentido del término: era de vuestro grupo pero la matasteis vosotros. Me refiero a Yoyes: no dejo de preguntarme qué será hoy de su hijo, que vio caer a su madre a manos de uno de vosotros. Yoyes es el símbolo de algo que os falta todavía reconocer: que el odio asesino no conduce a ninguna parte, ni a vosotros como personas humanas ni al pueblo vasco, tanto en lo político como en lo cultural. Nunca negué que en Euskadi exista un conflicto histórico (ni quisiera olvidar cómo trató el franquismo a muchos vascos sólo por hablar en euskera). Pero os toca reconocer que vuestra reacción ante él fue tan desproporcionada que os privó de toda la razón que pudierais tener: si el conflicto tenía una intensidad de cinco, vuestra reacción la ha tenido de nueve o diez. Y el problema en los conflictos humanos no es sólo si se tiene o no razón sino cómo se usa la razón que se tenga.

3º.- Cara al futuro. Personalmente, me alegra que se acabe ya el fundamentalismo ilegible de vuestros comunicados. Si alguno de vosotros vio de niño la película Quo Vadis, recordará cómo Petronio (árbitro de la elegancia romana) le dice a Nerón: “asesina, pero no cantes”. Confieso que algo así me sugerían vuestros comunicados: “asesina pero no hagas declaraciones”. Porque era ridículo arrogarse una representación que nadie os ha otorgado y muchos vascos os niegan. Pero además porque su imperturbable distorsión de la realidad os volvía ridículos si no fuerais criminales.

No comparto (aunque pueda comprenderlas) muchas reacciones ante vosotros que confunden la paz y la justicia con la revancha, y dan la sensación de preferir que haya algunas muerte más a cambio de no renunciar al placer de veros humillados y derrotados. Mal camino: porque todos nuestros odios y rencores sirven siempre para alimentar al enemigo en lugar de destruirlo, y para debilitarnos a nosotros en lugar de sanarnos. Prefiero fijarme en otras gentes admirables a las que dejasteis viudas o huérfanas y han sabido perdonar con una grandeza de ánimo increíble.
Tampoco deberíais olvidar a Txelis y otros que se adelantaron a reconocer que el terrorismo no sólo es políticamente ineficaz sino éticamente reprobable, y a quienes vosotros excomulgasteis. Porque ahora os toca enfrentaros con vuestra historia y vuestro fracaso: con el error de planteamiento a que os condujo la ceguera inherente a todo nacionalismo, grande o pequeño, y con la sarta de crímenes resultado de aquel error. Enfrentaros con eso y asumirlo. Como decimos a algunos enfermos que deben aceptar que están enfermos como primer paso para poder curarse.
No puedo deciros que teníais razón y que no os habéis comportado como criminales. Pero os aseguro que vuestros crímenes pueden quedar como no hechos en el juicio definitivo sobre la historia. Este es el significado del perdón cristiano. Incluso añado, parodiando a Jesús, que algunos de vosotros podrían entrar delante de nosotros al Reino de los cielos.

Pero eso ya sólo depende de vosotros.

José Ignacio González Faus
Novembre de 2011

diumenge, 27 de novembre del 2011

Cantant veritats



Álvaro José Van Den Brule a la junta d'accionistes del Banc Santander, defensant al 15m

divendres, 25 de novembre del 2011

Recollida pel Banc d'Aliments de l'any 2011

Comença la campanya del Gran Recapte per recollir 800 tones d'aliments pels més necessitats

 L'organitza el Banc dels Aliments i l'Obra Social de La Caixa, que han habilitat 600 punts de recollida a tot Catalunya i mobilitzen 7.000 voluntaris

El Banc del Aliments i l'Obra Social La Caixa organitzen entre avui i dissabte la tercera edició del Gran Recapte d'Aliments, una campanya de recollida de menjar amb l'objectiu de donar resposta a les urgències alimentàries de les persones més necessitades del país. L'organització s'ha fixat l'objectiu de recollir 800 tones d'aliments. Per aconseguir-ho des d'aquest matí s'han habilitat 600 punts de recollida a supermercats i mercats d'arreu de Catalunya i hi col·laboren 7.000 voluntaris. Per facilitar més les aportacions també es poden fer 'online' a través de la pàgina web 222.bancdelsaliments.org, i amb les eines telemàtiques de La Caixa. La campanya també pretén sensibilitzar la població sobre la realitat de la pobresa actual al país.
Aquesta realitat es tradueix en que prop d'un milió i mig de persones viuen en situació de pobresa de Catalunya. La campanya incideix en la idea que la pobresa ja no és un problema extern sinó que la crisi està agreujant la situació de moltes famílies i està incrementant els col·lectius de persones que no tenen garantida la seva alimentació.

Els aliments que més es necessiten són els bàsics com l'arròs, pasta, llet, llegums, oli i tonyina en llauna, ja que aporten gran quantitat de nutrients. Es tracta de la tercera edició del Gran Recapte però és la primera en que hi participa l'Obra Social de La Caixa.


Crims contra les dones i cultura masclista

És avui la festivitat catòlica de Caterina d'Alexandria, santa, sàvia i filòsofa. Per les seves idees i les seves creences en un món d'homes menys llestos fou torturada i assassinada. És també, en l'àmbit global, el "dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones", en recordança del brutal assassinat de les germanes Mirabal a la República de Santo Domingo, també a causa de les seves idees, l'any 1960. La primera celebració data de 1981 a Amèrica. Finalment, el 19 d'octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir-ne la diada que avui se celebra en diversos àmbits. 

Pintura: Duy Huynh's
Que una dona pensi pel seu compte, s'emancipi, tingui una vida pròpia plena, no és un tema ben acceptat al món contemporani. Tampoc es tolera que una dona sigui intel·ligent (sobretot, més intel·ligent que un home); que sigui eficaç; que tingui aptituds genials i iniciativa. De fet, l'home no ha evolucionat al mateix ritme que la dona, que és molt més supervivent i intuïtiva. En un món d'homes, l'home s'ha endropit i no ha sabut saludar amb intel·ligència i elegància la intromissió sobtada i brillant de la dona. En aquest punt i en aquesta categoria rau el conflicte: milers de dones maltractades, centenars d'assassinades.

L'anècdota és l'aparença amb què es dóna la categoria. Hi ha homes tan bèsties, tan poc cultivats, tan incultes que fa angúnia pensar de quina manera han pogut trobar parella. Hi ha homes als quals el cervell dóna per a unes poques maniobres contemporitzadores i la resta del dia pensen la vida en parella com una competència. Hi ha qui, amb aparent bona fe, s'atribueix el paper principal, patriarcal i responsable, de la família; i mal educat en aquest rol és incapaç de pensar que el diner no té gènere; que les oportunitats de treball, tampoc.

La violència és inherent a qui no té gaire recursos, a qui no té més educació, a qui es planteja la vida amb papers, històries i seqüències predeterminades; llavors, qualsevol cosa que en trenqui l'equilibri desencadena el drama. Però la violència és també en el cervell privilegiat d'homes de negocis, de professors universitaris i d'eminents metges. Hi és, perquè en la base d'allò que composa l'essència de la seva vida (la cultura, l'ètica, la formació) no hi té res. Edificar un gran pensament sobre no-res d'humà té també greus conseqüències. Dibuixar la dona com una servent eficaç i barata, com un objecte sexual, com una vida "al costat", com una col·laboradora, com la mare dels fills..., són tics que encara es conserven de manera transclassista entre homes de tota raça i condició.

Les institucions (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments) en data tan assenyalada han emès un comunicat prou eloqüent: "Per abordar la complexa realitat que envolta aquest fenomen cal garantir veritablement els drets de les dones i reconstruir un nou model de ciutadania que permeti esborrar el sexisme de les estructures socials, econòmiques i polítiques (...) Així doncs, avui, en el marc d'aquesta diada, totes i tots nosaltres volem renovar el nostre compromís per seguir construint una nova cultura, basada en el respecte mutu, l'autonomia i la llibertat per a tothom".

No res del que fins aquí s'ha escrit és nou. En un moment o altre, els lectors ho han llegit o sentit. Vostès ho veuran més o menys urgent, però coincidiran que la violència domèstica és un càncer social que s'ha d'eradicar, tallant on calgui, però també amb la pluja fina de la química educativa. El que és nou és el que a partir d'aquí els convido a llegir. Són casos de fa cent anys i més. Explicats amb tota mena de detall pel Diario de Gerona, són judicis retransmesos que dibuixen perfectament el que fa al cas i permeten il·lustrar la tesi que aquest article vol reclamar: cal avançar cap a una nova cultura amb llibertat per a tothom.

Entre abril i juny de 1901, es va veure el judici contra Emilio Soler Gusiñer, de Besalú, un home separat i malalt. Sovint rebia la visita de la dona, Teresa Badosa, que vivia a Argelaguer acompanyada d'altres dones que l'acompanyaven. El 14 de maig de 1900 es va desencadenar la tragèdia. Aquell dia, la seva dona, que anava acompanyada de Josefa Ibero, li va dir que havia de marxar a Olot i que estaria uns dies sense veure'l. Quan se n'anaven, alguna cosa les va fer riure. Llavors, el malalt les va cridar i els va dir que li miressin un gra que li havia sortit al pit. En aquell moment va treure una pistola de sota el coixí i va disparar contra les dues dones, que malferides van fugir. L'home va provar d'engegar-se dos trets al cap. Va fallar. Llavors es va tirar per la finestra, sense èxit. En el judici, el fiscal va demanar la màxima pena per parricidi. L'advocat defensor va al·legar pertorbació mental i bogeria, concretament "una psicosi maníaca circular de doble forma". L'acusat va dir que no recordava res. La sentència del tribunal el va fer tancar al manicomi per bogeria.

A finals de juny de 1901, es va veure el judici contra Joan Massot, Teresa Alsina i Mariano Galcerán per intent d'assassinat de Joaquima Masó. Joan Massot vivia a Vilopriu separat de la seva dona Joaquima Masó. Vivia amb Teresa Alsina que de serventa havia passat a amant del Sr. Massot. Tanmateix, no podien regularitzar la situació si la Sra. Masó era viva. El dia 14 d'agost de 1900, el Sr. Massot va baixar a Girona a comprar un braç de gitano. El va posar en una caixa de cartó i el va dur al restaurant de can Feu. Allà es va trobar amb Galceran, que li va escriure una carta per a Joaquima Masó. El Sr. Massot es va endur el dolç a Vilopriu, el va donar a Teresa, que va baixar a Girona amb tren, i a través d'un cambrer de la cantina del ferrocarril el va fer arribar a Joaquima. Com que la Sra. Joaquima havia estat amenaçada diverses vegades pel seu marit, va obrir el paquet i en va donar un bocí a un pollastre, que va morir de seguida. Va fer analitzar el braç de gitano que va resultar que estava ple d'arsènic. El Sr. Massot va dir, quan el van detenir, que l'arsènic que li van trobar a les butxaques li havien donat a la farmàcia de Camallera per curar-se un herpes... La sentència va determinar 18 anys per a Massot, 10 per Alsina i 10 per a Galcerán, per intent de parricidi.

D'aquests casos, no són només els crims; són també les connotacions socials i la cultura en què les dones sobreviuen allò que amoïna de debò.

Jordi Vilamitjana i Pujol
25/11/2211

dimecres, 23 de novembre del 2011

La soledat fa emmalaltir una de cada cinc persones grans

Amics de la Gent Gran alerta que l'aïllament apuja el risc de mortalitat.

Reclama solucions a l'administració.

 Amics de la Gent Gran a les administracions respostes
flexibles per solucionar les necessitats de les persones grans
Foto: J. RAMOS.


El 24% de persones grans a Catalunya tenen sensació de soledat, mentre que a Suècia el percentatge no supera el 10%. Aquesta soledat i aïllament acostuma a tenir un impacte sobre la salut psíquica i física, fins al punt que pot arribar a significar un major risc de mortalitat, segons va explicar ahir la directora del Laboratori de Neurociència Social de la Universitat de Chicago, Louis Hawkley, en una jornada organitzada per la Fundació Amics de la Gent Gran a la Pedrera, de Barcelona.
A la jornada es va analitzar el creixent aïllament social dels avis des de diferents punts de vista i entre les conclusions destaca la reclamació a les administracions públiques de polítiques i mesures per evitar-ho. A Catalunya, es calcula que unes 150.000 persones se senten soles.

LA XIFRA

50 
 
per cent d'avis cuiden els néts cada dia. 
Alguns se senten “angoixats” perquè han d'assumir massa responsabilitat.


Els percentatges s'extreuen d'enquestes oficials sobre les condicions de vida, però Mercè Mas, membre del Consell de la Gent Gran de Catalunya i del Patronat d'Amics de la Gent Gran, va subratllar que hi ha persones grans que viuen soles i tenen una vida perfectament normalitzada, mentre que altres es poden sentir aïllades tot i viure en família. Un estudi elaborat a França demostra que la sensació de soledat es fa evident durant l'adolescència i té el punt àlgid a partir dels 80 anys. “La lluita contra l'aïllament ha de tenir tres eixos: l'autonomia personal, la igualtat d'oportunitats i la diversitat, perquè cada cas exigeix un tipus d'acompanyament diferent per trobar una bona solució”, conclou Mas.

Sònia Pau
23/11/2011

dissabte, 19 de novembre del 2011

Una crisi que provoca por i desesperança




Tots els indicadors ens estant assenyalant que la crisi actual, no és com la situació crítica que ens va tocar viure després de la guerra civil, o durant els llargs anys del franquisme, ni tampoc té res a veure amb la crisi econòmica que vàrem patir els  anys 70. Sí que té quelcom de similitud amb la del 29 del segle passat. Aquella, com la d’ara, són segons els economistes crisis sistèmiques, crisis que es produeixen per l’esgotament del model econòmic. En totes les esmentades, la ciutadania sabent o sense saber les causes que l’originava, tenia –malgrat tot- el convenciment que la situació era conjuntural i, conseqüentment, tenia l’esperança que les coses, més aviat o més tard, acabarien arreglant-se. Cal pensar que això també succeirà amb aquesta, malgrat que tot fa creure que el fosc túnel serà molt llarg.

Al inici de l’actual crisi, tothom creia que era conjuntural degut a la bombolla immobiliària, però que tindria una curta durada. Així ens ho van vendre els polítics. La crua realitat, és tot una altre. A diferència del passat, les notícies arriben a la ciutadania malgrat la voluntat dels polítics de desviar l’atenció o d’ocultar intencionadament la gravetat de la situació que ens toca patir (això si s’assabenten del que passa...). Com dèiem, tots els indicadors assenyalen que d’aquesta crisi ningú sap quan realment se’n podrà sortir, car en aquesta, hi han els especuladors financers que estan fent el seu agost. Gent sense escrúpols que han aconseguit rendibilitzar la precarietat de la zona euro i al deute a que han de fer front Grècia, Portugal i Irlanda, però també Espanya i Itàlia (ara també, països com Àustria, Bèlgica o França, ja estan en el seu punt de mira), sense que, per ara, els polítics hagin aconseguit bloquejar l’esmentada especulació del poderós lobby financer.

És ben sabut que darrera de qualsevol lobby, hi ha un grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics, especialment els legisladors, perquè afavoreixin els seus interessos. La pregunta és, quins polítics tindran la capacitat i les mans netes per aturar aquesta maleïda plaga? De moment aquests invisibles terroristes, s’estan inflant de quantitats multimilionàries d’euros o dòlars, mentre –impassibles i sense que ningú els persegueixi- estan sembrant el terror i la por a milions i milions de ciutadans, no només d’Europa, sinó d’arreu del món. Cap terrorisme pot ser justificat, però molt menys aquell que sense fer crims de sang, està portant impunement a la misèria i a la fam als més vulnerables de la societat.

És evident doncs, que el terrorisme financer està fent greus estralls, la conseqüència dels quals i el seu acabament és de difícil preveure. Déu no vulgui, però amb aquesta crisi probablement farem un pas enrera en l’estat del benestar i ens hauran forçat a entrar en el paradigma de la por i de la manca d’esperança per les noves generacions. No voldria caure en el pessimisme, però observant la realitat que ens envolta, es detecta que milers de treballadors han perdut el seu lloc de treball i, a més, se’ls hi està acabant el subsidi d’atur, que a moltes famílies els estan desnonant del seu habitatge per impossibilitat de pagar les especulatives hipoteques, que cada cop els joves troben més dificultats per entrar en el mercat del treball, també els que tenen estudis universitaris, molts dels quals es veuen abocats a emigrar. Davant d’aquesta greu situació, el govern de la Generalitat actua a deshora i malament, al voler-la resoldre a cops de retallades que perjudiquen els més febles amb polítiques més pròpies de tecnòcrates, cas dels  consellers de sanitat, educació i universitats. Veritablement inacceptable, car sembla que actuïn més per afavorir algun lobby i treure’n beneficis, que de servir els interessos dels ciutadans.

Malauradament, aquesta desgraciada crisi està vulnerant el dret a l’habitatge, el dret al treball, el dret a la sanitat i a la educació pública, en definitiva està vulnerant els drets més fonamentals i bàsics de les persones, descrits en la Carta Magna dels Drets Humans!

Jaume Rocabert i Cabruja        
Girona, 18 de novembre del 2011