La tercera part de la població mundial ja és 'internauta'. La revolució digital creix veloç. Un dels seus grans pensadors, Nicholas Carr, dóna claus de la seva existència en el llibre 'Superficials. Què està fent Internet per les nostres ments? ' L'expert adverteix que "està erosionant la capacitat de controlar els nostres pensaments i de pensar de manera autònoma".
Bàrbara Celis 29/01/2011
El correu electrònic parpelleja amb un missatge inquietant: "Twitter et troba a faltar. No tens curiositat per saber les moltes coses que t'estàs perdent? Torna!". Això ocorre quan deixem d'entrar assíduament a la xarxa social: és una anomalia; no complir amb la norma no escrita de ser un consumidor voraç de twitters, fa saltar les alarmes de l'empresa, que en el seu intent per semblar més i més humana, com la majoria de les eines que poblen la nostra vida digital, ens parla amb una proximitat i una calidesa que només pot o enamorar o indignar-te.
Nicholas Carr riu a l'escoltar la preocupació de la periodista davant l'arribada d'aquest missatge a la bústia de correu. "Jo no he parat de rebre des del dia que vaig suspendre els meus comptes a Facebook i Twitter. No vaig sortir d'aquestes xarxes socials perquè no m'interessin. Al contrari, crec que són molt pràctiques, fins i tot fascinants, però precisament perquè la seva essència són els micromissatges llançats sense pausa, la seva capacitat de distracció és enorme ". I aquesta distracció constant a la qual ens sotmet la nostra existència digital, i que segons Carr és inherent a les noves tecnologies, és sobre això que aquest autor, que va ser director de l'Harvard Business Review i que escriu sobre tecnologia des de fa gairebé dues dècades ens alerta en el seu tercer llibre, Superficials. Què està fent Internet amb les nostres ments? (Taurus).
Quan Carr (1959) es va adonar, fa uns anys, de que la seva capacitat de concentració havia disminuït, que llegir articles llargs i llibres s'havia convertit en una tasca feixuga precisament per algú llicenciat en Literatura que s'havia deixat bressolar tota la seva vida per ella, va començar a preguntar-se si la causa no seria precisament la seva entrega diària a les multitasques digitals: passar moltes hores davant l'ordinador, saltant sense parar d'un programa a l’ altre, d'una pàgina d'Internet a una altra, mentre parlem per Skype, contestem a un correu electrònic i posem un enllaç a Facebook. La seva recerca de respostes va portar a escriure Superficials... (Abans va publicar els polèmics: El gran interruptor. El món en xarxa, d'Edison a Google i Les tecnologies de la informació. Són realment un avantatge competitiu?), "Una oda al tipus de pensament que encarna el llibre i un toc d'atenció respecte al que tenim en joc: el pensament lineal, profund, que incita al pensament creatiu i que no necessàriament té una finalitat utilitària.
La multitasca, instigada per l'ús d'Internet, ens allunya de formes de pensament que requereixen reflexió i contemplació, ens converteix en éssers més eficients processant informació però menys capaços per aprofundir en aquesta informació i en fer-ho no tan sols ens deshumanitzen una mica sinó que ens uniformitzen". Recolzant-se en múltiples estudis científics que avalen la seva teoria i remuntant-se a la cèlebre frase de Marshall McLuhan "el mitjà és el missatge", Carr aprofundeix en com les tecnologies han anat transformant les formes de pensament de la societat: la creació de la cartografia, del rellotge i la més definitiva, la impremta. Ara, més de cinc-cents anys després, li ha arribat al torn a l'efecte Internet.
Però no hem d’equivocar-nos: Carr no defensa el conservadorisme cultural. Ell mateix és un usuari compulsiu del web i prova d'això és que no pot evitar despertar al seu ordinador durant una breu pausa en l'entrevista. Descobert in fraganti per la periodista, esbossa un tímid somriure, "ho confesso, m'has enxampat!". La seva oficina és a la seva residència, una casa sobre les Muntanyes Rocalloses, a les afores de Boulder (Colorado), envoltada de pinedes i silenci, amb cérvols que travessen les sinuoses carreteres i la portentosa natura nord-americana com a principal acompanyant.
PREGUNTA: El seu llibre ha aixecat crítiques entre periodistes com Nick Bilton, responsable del bloc de tecnologia Bits de The New York Times, que defensa que és molt més natural per a l'ésser humà diversificar l'atenció que concentrar-la en una sola cosa.
RESPOSTA. Més primitiu o més natural no significa millor. Llegir llibres probablement sigui menys natural, però, perquè serà pitjor? Hem hagut d’entrenar-nos per aconseguir-ho, però a canvi arribem una valuosa capacitat d'utilització de la nostra ment que no existia quan havíem d'estar constantment alerta davant l'exterior molts segles enrere. Potser no haguem de tornar a aquest estat primitiu si això ens fa perdre formes de pensament més profund.
Internet convida a moure's constantment entre continguts, però precisament per això ofereix una quantitat d'informació immensa. Fa tot just dues dècades hauria estat impensable.
És cert i això és molt valuós, però Internet ens incita a buscar el breu i el ràpid i ens allunya de la possibilitat de concentrar-nos en una sola cosa. El que jo defenso en el meu llibre és que les diferents formes de tecnologia incentiven diferents formes de pensament i per diferents raons Internet encoratja la multitasca i fomenta molt poc la concentració. Quan obres un llibre t’aïlles de tot perquè no hi ha res més que les seves pàgines. Quan encens l'ordinador t'arriben missatges per tot arreu, és una màquina d'interrupcions constants.
Però, en última instància, com utilitzem el web no és una elecció personal?
Ho és i no ho és. Tu pots triar els teus temps i formes d'ús, però la tecnologia t’ incita a comportar-te d'una determinada manera. Si a la feina els teus companys t'envien trenta correus electrònics al dia i tu decideixes no mirar el correu, la teva carrera patirà. La tecnologia, com va passar amb el rellotge o la cartografia, no és neutral, canvia les normes socials i influeix en les nostres eleccions.
En el seu llibre parla del que perdem i encara esmenti el que guanyem amb prou feines toca el tema de les xarxes socials i com gràcies a elles tenim una eina valuosíssima per compartir informació.
És veritat, la capacitat de compartir s'ha multiplicat tot i que abans també ho fèiem. El que passa amb Internet és que l'escala, a tots els nivells, es dispara. I sens dubte hi ha coses molt positives. La Xarxa ens permet mostrar les nostres creacions, compartir els nostres pensaments, estar en contacte amb els amics i fins i tot ens ofereix oportunitats laborals. Cal no oblidar que l'única raó per la que Internet i les noves tecnologies estan tenint tant efecte en la nostra forma de pensar és perquè són útils, entretingudes i divertides. Si no ho fossin no ens sentiríem tan atrets per elles i no tindrien cap efecte sobre la nostra forma de pensar. En el fons, ningú ens obliga a utilitzar-les.
No obstant això, a través del seu llibre vostè sembla suggerir que les noves tecnologies disminueixen la nostra llibertat com a individus...
L'essència de la llibertat és poder escollir a què vols dedicar la teva atenció. La tecnologia està determinant aquestes eleccions i per tant està erosionant la capacitat de controlar els nostres pensaments i de pensar de forma autònoma. Google és una base de dades immensa en la que voluntàriament introduïm informació sobre nosaltres i a on a canvi rebem informació cada vegada més personalitzada i adaptada als nostres gustos i necessitats. Això té avantatges per al consumidor. Però tots els passos que donem online (en línia) es converteixen en informació per a empreses i governs. I la gran pregunta que haurem de contestar en la propera dècada és quin valor li donem a la privacitat i quanta estem disposats a cedir a canvi de comoditat i beneficis comercials. La meva sensació és que a la gent li importa poc la seva privacitat, almenys aquesta sembla ser la tendència, i si continua sent així la gent assumirà i acceptarà que sempre estan essent observats i deixant- se empènyer més i més cap a la societat de consum en detriment de beneficis menys mesurables que van units a la privacitat.
Llavors... Ens dirigim cap a una societat tipus Gran Hermano?
Crec que ens encaminem cap a una societat més semblant al que va anticipar Huxley a Un món feliç que al que va descriure Orwell el 1984. Renunciarem a la nostra privacitat i per tant reduirem la nostra llibertat voluntària i alegrement, per tal de gaudir plenament dels plaers de la societat de consum. Tot i això, crec que la tensió entre la llibertat que ens ofereix Internet i la seva utilització com a eina de control mai es resoldrà. Podem parlar amb llibertat total, organitzar-nos, treballar de manera col•lectiva, fins i tot crear grups com Anonymous però, alhora, Governs i corporacions guanyen més control sobre nosaltres en seguir tots els nostres passos online i l’intentar influir en les nostres decisions.
Wikipedia és un bon exemple de col•laboració a gran escala impensable abans d'Internet. Acaba de complir deu anys ...
Wikipedia ens mostra una contradicció molt clara que reprodueix aquesta tensió inherent a Internet. Va començar sent un web completament obert però amb el temps, per guanyar qualitat, ha hagut de tancar-se una mica, s'han creat jerarquies i formes de control. Això fa que una de les seves lliçons sigui que la llibertat total no funciona gaire bé. A part, no hi ha dubte de la seva utilitat i crec que ha guanyat en qualitat i fiabilitat en els últims anys.
I què opina de projectes com Google Books? En el seu llibre no sembla molt optimista al respecte ...
Els avantatges de disposar de tots els llibres online són innegables. Però la meva preocupació és com la tecnologia ens incita a llegir aquests llibres. És diferent l'accés que la forma d'ús. Google pensa en funció de snippets, petits fragments d'informació. No li interessa que ens mantinguem hores a la mateixa pàgina perquè perd tota aquesta informació que li donem sobre nosaltres quan naveguem. Quan vas a Google Books apareixen icones i enllaços sobre els quals punxar, el llibre deixa de ser-ho per convertir-se en una altra web. Crec que és ingenu pensar que els llibres no canviaran en les seves versions digitals. Ja ho estem veient amb l'aparició de vídeos i altres tipus de media en les pròpies pàgines de Google Books. I això exercirà pressió també sobre els escriptors. Ja els passa als periodistes amb els titulars de les informacions, les seves notícies han de ser cercables, atractives. Internet ha influït en la seva forma de titular i també podria canviar la forma d'escriure dels escriptors. Jo crec que encara no som conscients de tots els canvis que van a passar quan realment el llibre electrònic substitueixi al llibre.
Quant falta per això?
Crec que trigarà entre cinc i deu anys.
Però aparells com el Kindle permeten llegir molt a gust i sense distraccions ...
És cert, però sabem que en el món de les noves tecnologies els fabricants competeixen entre ells i sempre aspiren a oferir més que l'altre, així que no crec que triguin molt en fer-los més i més sofisticats, i per tant amb més distraccions.
L'economista Max Otte afirma que tot i la quantitat d'informació disponible, estem més desinformats que mai i això està contribuint a acostar-nos a una forma de neofeudalisme que està destruint les classes mitjanes. Està d'acord?
Fins a cert punt, sí. Quan observes com el món del software ha afectat a la creació d'ocupació i a la distribució de la riquesa, sens dubte les classes mitjanes estan patint i la concentració de la riquesa en poques mans s'està accentuant. És un tema que vaig tocar en el meu llibre El gran interruptor. El creixement que va experimentar la classe mitjana després de la II Guerra Mundial s'està revertint clarament.
Internet també ha creat un nou fenomen, el de les microcelebritats. Tots podem fer publicitat de nosaltres mateixos i hi ha qui ho persegueix amb afany. Què li sembla aquesta nova obsessió pel jo instigat per les noves tecnologies?
Sempre ens hem preocupat de la mirada de l'altre, però quan et converteixes en una creació mediàtica -perquè el que construïm a través de la nostra persona pública és un personatge-, cada vegada pensem més com a actors que interpreten un paper davant d'una audiència i encapsulem emocions en petits missatges. Estem perdent per això riquesa emocional i intel•lectual? No ho sé. Em fa por que a poc a poc ens anem fent més i més uniformes i perdem trets distintius de les nostres personalitats.
Hi ha alguna recepta per 'salvarnos’?
El meu interès com a escriptor és descriure un fenomen complex, no fer llibres d'autoajuda. Al meu entendre, ens estem dirigint cap a un ideal molt utilitari, on el que és important és lo eficient que un és processant informació i on deixa d'apreciar el pensament contemplatiu, obert, que no necessàriament té una finalitat pràctica i que, tanmateix, estimula la creativitat. La ciència parla clar en aquest sentit: l'habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Fins i tot les emocions i l'empatia necessiten temps per ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada vegada més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant al submergir-nos en el món digital. Un primer pas per escapar és ser-ne conscients. Com a individus, potser encara som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere.
http://www.nicholasgcarr.com/
