dimecres, 29 d’agost del 2012

Investigar només per guanyar el Nobel és d'idiotes

Sidney Altman, premi Nobel de Química; col·labora amb la Universitat Rovira i Virgili

Tinc 73 anys: tant de bo hagi après alguna cosa. Vaig néixer a Mont-real, de jueus fugits d'Europa. Avui estem més comunicats: ara ens hem d'esforçar per conèixer-nos millor. Els ciutadans hem d'evitar que la nostra salut depengui dels beneficis que pugui donar un fàrmac.

Els científics es fixen objectius, però la investigació avança per interessos. En biotecnologia els grans laboratoris només investiguen allò que els donarà beneficis i com més aviat millor.

Això es diu mercat.
Doncs és un error deixar que el mercat decideixi quant viurem les persones. Perquè, si només investiguem el que dóna diners a uns pocs a curt termini, viurem tots també un curt termini i molt pitjor.

Per exemple.
Les farmacèutiques comencen per fer un pla de màrqueting per calcular quant poden guanyar amb un medicament. I després, només si preveuen grans beneficis, investiguen.

Són empreses: necessiten guanyar diners.
Però hi ha àrees com la malària, per exemple, en la qual he treballat amb el meu equip, i no acaba de solucionar-se, perquè els que la pateixen no poden pagar medicines.

Només s'investiguen malalties de rics?
Tampoc totes. Sovint, es deixa d'innovar en medicaments, molt necessaris també en les nostres societats riques, perquè es dóna prioritat a altres línies que prometen més beneficis, encara que salvin menys vides.

Pot ser més concret?
Jo investigo l'àcid ribonucleic i tindríem grans possibilitats de fer avenços crucials en antibiòtics.

Fantàstic.
Però després no ens financen aquesta investigació, perquè l'expectativa de benefici ja està coberta al mercat per antibiòtics molt rendibles.

Això afecta la nostra salut pública?
Per descomptat. Per això els ciutadans hauríem de pressionar perquè es revisi i ampliï la noció de benefici: es tracta només de guanyar diners a cabassos? No seria possible guanyar una mica menys i crear més valor?

Què proposa?
Posar el mercat, almenys en biomedicina, al servei de les nostres vides i no a l'inrevés. Cal aconseguir canviar mentalitats d'una en una. Jo em passo més hores demanant diners per investigar que investigant. I trobo donants que hi saben veure guanys més enllà dels diners.

No els promet beneficis?
Els dono la satisfacció de sentir que milloren el món amb els seus diners. I que se sàpiga. Això no ho pot proporcionar cap banc.

I li fan cas?
Cada vegada més. Perquè també la ciència avui suscita més interès que mai.

Per què?
El gran públic ha descobert que la ciència canvia les seves vides cada dia. Va començar a percebre en la Segona Guerra Mundial, quan la cursa per aconseguir la bomba atòmica havia de decidir el destí del món.

Ja és trist.
I des d'aleshores fa seixanta anys de creixent interès per la investigació científica. A més s'han incorporat a la professió milions d'investigadors.

Això és tan bo com sembla?
Només a mitges, perquè amb aquests milions de nous investigadors no han arribat bilions de nous fons.

Més científics aconsegueixen més avenços?
No necessàriament. La multiplicació de professionals no significa que hi hagi d'haver cap  més Newton o Einstein -això depèn de l'atzar-, però sí que assegura que els avenços que facin els equips punters s'apliquin amb més rapidesa i en més llocs.

Vostè tornaria a ser científic?
Sense dubtar-ho.

Encara que no li donessin el Nobel?
Mai no m'ho he proposat! Molts joves investigadors em demanen consell perquè els digui què han d'investigar per guanyar el Nobel.

Què els diu?
Que investigar per guanyar el Nobel és d'idiotes. Si no se senten gratificats pel que aconsegueixen cada dia a la feina, és millor que es dediquin a una altra cosa.

L'ambició pot ser sana.
Però si es proposen guanyar el Nobel, estan condemnant a si mateixos al fracàs.

Per què?
Perquè només has proposar el que només depèn de tu. I guanyar el Nobel no depèn només de tu. A més de merèixer'l, has de tenir la sort que et toqui. El bon investigador sap que la investigació gratifica en si mateixa. I si a sobre et donen el Nobel, millor, però ja no importa, perquè tu ja has obtingut tota la teva vida el teu premi diari.

Com gratifica la investigació?
És com un enorme puzle que té un premi quotidià; fins i tot els dies en què no aconsegueixes res es fa més i més interessant, perquè cada error elimina una possibilitat de tornar a equivocar.

I si descobreixes alguna cosa, millor.
Llavors, a més, tens la recompensa de saber-te útil i, si els teus col·legues t'ho reconeixen, ja és la felicitat completa. Perquè això de vegades és més difícil que el Nobel.

Cap a on investiga vostè ara?
Procuro no ser massa pràctic, perquè la majoria de diners i talent es dirigeix ​​avui cap a la biomedicina i és un error, perquè és massa aplicada i en ciència el camí més curt entre dos punts és una llarga marrada per la teoria i la investigació bàsica.

Això sembla allunyar-se de les solucions.
Al contrari, la majoria de les solucions en ciència capdavantera sorgeixen quan no les busques. Hi ensopegues literalment quan busques altres coses... Sempre que treballis molt, sens dubte.

Cada dia, un premi
El primer principi de la investigació és que es troba el que es busca, però Sidney Altman apunta que el talent és saber interpretar l'inesperat: "La majoria dels descobriments -recorda- apareixen quan busques una altra cosa... Sempre que treballis molt". La clau és que aquest "treballar molt" per l'investigador no significa patir molt, sinó tot el contrari: "Investigar és enfrontar-te a un puzle apassionant que mai acabes de resoldre del tot, però que cada dia et proporciona una satisfacció, encara que t'equivoquis, perquè cada error elimina la possibilitat de cometre un altre ". I quan saps viure una cosa tan gran, el Nobel queda petitó.

Lluís Amiguet
28/08/2012
La Vanguardia