dilluns, 18 d’agost del 2014

Capacitats

El dijous anant cap a Barcelona per la carretera de la Roca vam veure un grup de ciclistes; res de nou, a banda que a dos d’ells –dues noies– els faltava una cama i, a un altre, un braç i una cama. M’hi vaig fixar perquè sempre ens sorprèn la diferència i perquè em va venir al cap el cas de l’atleta alemany Markus Rehm. En el campionat alemany de finals de juliol va sorgir la polèmica en guanyar Rehm la prova de salt de longitud. Porta una cama postissa des dels 14 anys. Va tenir un accident on va perdre la biològica i la d’ara, la de carboni, li porta molts mal de caps en la competició; però per qüestions ben diferents a les previsibles. L’han vetat per anar als Europeus. La Federació alemanya, davant del dubte de si competia en igualtat de condicions –van gravar el salt amb tot d’aparells per poder demostrar o això o tot el contrari, i no ha estat concloent el resultat–, i malgrat declarar que estan per la inclusió, van optar, en un principi, per vetar-lo. 

No sé com ha acabat la seva història, si han reconsiderat o no la decisió presa, però el cert és que tenim com a societat força problemes per treure les etiquetes que posem. Markus Rehm era discapacitat perquè li faltava una cama, i ara ja no ho és perquè la que té li funciona; és més, millor que les originals a la majoria, però això no és tan fàcil d’acceptar com sembla.

De fet, si ell hagués volgut competir en una categoria de discapacitats no hauria passat res, però, clar, ha volgut trencar una de les moltes barreres invisibles que construïm amb les categories socials; i això és molt més difícil que no tenir cama, que haver-se d’acostumar a una cama postissa, o guanyar a gent molt preparada. Ha competit amb aquells considerats normals, amb aquells considerats no discapacitats i se li ha deixat fer, això sí, no sense reticències, i el problema més gros és que ha guanyat. Per això, per la victòria, han saltat tota classe d’alarmes sobre com assegurar la igualtat de condicions. 

La resposta de tan simple que és fa riure; però esclar, que sigui simple no vol dir que sigui senzilla. En tot cas, per anar fent via, a banda de considerar com de difícil es fa mesurar una suposada igualtat de condicions, no serà que ens fa por que els etiquetats com a discapacitats passin a ser els nous capacitats en el món que tenim per endavant?

Cristina Sánchez Miret
17/08/14
La Vanguardia