divendres, 8 d’agost del 2014

"Carta a les meves filles" de Fawzia Koofi

Fawzia Koofi és definida a la seva pàgina web oficial (www.fawziakoofi.org) com una jove líder política que vol canviar el seu país i convertir-lo en un lloc on els drets humans siguin respectats. Desig difícil enmig d’un Afganistan marcat per la guerra, des de fa anys, amb les conseqüències tràgiques que ha tingut per al país, sobretot per a les dones, per a les nenes i també per als nens.

Fawzia pertany a una família en què la política ha tingut un paper molt important, el seu pare va ser membre del parlament durant vint-i-cinc anys i va morir assassinat.

Va ser la dinovena filla dels vint-i-tres fills que va tenir el seu pare, i l’última filla de la seva mare, la segona esposa. Va néixer enmig del camp. Durant els mesos d’estiu, la mare i un grup de criats realitzaven un viatge per dur els ramats fins als cims més alts de les muntanyes, on l’herba creixia més bona. El viatge era una escapatòria d’una vida familiar difícil. L’any en què Fawzia va néixer la seva mare passava per especials dificultats, tretze mesos abans, davant de la casa gran, amb parets de fang, on vivien, va observar com baixava de les muntanyes una comitiva de casament, el nuvi era el seu marit, prenia així la setena esposa, una noia de 14 anys.

El part de Fawzia va durar trenta hores.
La mare va patir molt i va experimentar una gran decepció quan va veure que era una nena. Després del part, la mare va estar a punt de morir, i ningú no es va preocupar del nadó que acabava d’arribar al món. La van deixar fora de la tenda, sota un sol fortíssim. Va estar allà gairebé tot el dia, plorant amb totes les forces, però ningú no li va fer cas, tots creien que la naturalesa faria el que havia de fer i moriria. Però quan es van apiadar d’ella i la van entrar a dintre, la mare, que ja estava més bé, va observar horroritzada que la cara de la nena estava plena de cremades del sol. La frustració del naixement es va convertir en un amor que li va fer prometre que lluitaria perquè mai no li passés res de dolent a aquella nena, ja que Déu havia volgut que visqués.

I va sobreviure, i va travessar guerres, i va tenir sempre una obstinada voluntat d’aprendre, d’anar a escola, la qual cosa la va convertir en una persona diferent, lluitadora per les desigualtats i la pobresa, al costat de les dones. En una de les últimes pàgines del llibre (de l'editorial Aguilar) ens explica que, quan camina actualment pels carrers de Kabul, sempre somriu en veure la maca imatge de les nenes vestides amb els seus uniformes escolars de shalwar kameez negre i un mocador de cap. Durant els últims anys, cents de mils de nenes, incloses les seves filles, s’han pogut educar. Aquest accés a l’educació, no tan sols els donarà un bon futur a elles, sinó també a les seves famílies, i, a la vegada, ajudarà tota la nació, però el retorn dels talibans significaria el final i tornarien a quedar tancades a casa, amb menys drets que un gos, en les seves pròpies paraules.

Una història d’aquelles que en diuen de superació, de lluita, de força, que ens ajuda a veure les dimensions plenes de llum de tantes persones, llegint-la sentim una felicitat fonda, hi patim, però també ens ajuda a viure experimentar com, en les situacions més dures, l’educació transforma les persones, i les pot convertir al goig del treball per la justícia, per la pau.

Avui, vídua, mare de dues filles, amenaçada en la seva activitat política pels talibans, escriu a les seves filles cada vegada que marxa de casa, per motius polítics, unes cartes, per comprendre i per sentir-se estimades que per a nosaltres són una veritable lliçó:

Estimades Shuhra i Shaharzad:
Avui viatjo per assumptes polítics a Faizabad i Darwaz. Espero tornar aviat i veure-us novament, però no puc amagar-vos que hi ha la possibilitat que això no passi.
He rebut amenaces de mort en aquest viatge. Potser, aquesta vegada, aquestes persones ho aconsegueixin.
Com a mare vostra, em produeix un immens dolor dir-vos això. Però, sisplau, entengueu que estic disposada a sacrificar la meva vida si això significa la pau per Afganistan i un futur millor per als nens d’aquest país. Porto aquesta vida perquè vosaltres – les meves precioses filles – sigueu lliures de viure la vostra vida i de somniar tots els vostres somnis. Si em maten i no us torno a veure, vull que recordeu aquestes coses. Abans de res, no m’oblideu.

Com que encara sou joves i heu d’acabar els vostres estudis i no podeu viure de manera independent, vull que aneu a viure amb la vostra tia Khadija. Ella us estima molt i cuidarà de vosaltres per mi. Teniu la meva autorització per utilitzar tots el diners que tinc al banc. Però utilitzeu-los amb prudència i per als vostres estudis. Concentreu-vos en la vostra educació. Les nenes han d’educar-se si volen sobreviure en aquest món d’homes.

Quan acabeu l’escola vull que seguiu amb els vostres estudis a l’estranger. Vull que us familiaritzeu amb els valors universals. El món és un lloc immens, bell i meravellós i està aquí perquè l’exploreu. Sigueu valentes. No tingueu por de res a la vida. Tots els éssers humans morim algun dia. Potser avui sigui el meu dia. Però si això passa, sisplau, sapigueu que hauré mort per un propòsit. No deixeu aquest món sense haver aconseguit alguna cosa. Estigueu orgulloses de tractar d’ajudar la gent i de fer del nostre país i del món un lloc millor. Un petó per a les dues.

Us estimo
La vostra mare

"Cartas a mis hijas" recull aquestes cartes i la seva història personal.

Maria Lluïsa Geronès Estrada
07/08/14