dissabte, 17 de setembre de 2016

Mares que es penedeixen de ser-ho: un llibre trenca el tabú

Un llibre trenca el tabú de les dones que viuen la maternitat com un error
La sociòloga israeliana creu que la idealització de la maternitat roba capacitat d’elecció
Ser mare ha de deixar de ser un paper per ser entès com una relació humana 

LES ENTREVISTES: les entrevistades esborrarien la decisió de les seves vides si poguessin tornar enrere
ELS FILLS: considerar que és un pas erroni no suposa no estimar els nens o descuidar-los
LA PRESSIÓ: la societat les empeny cap a una decisió i les deixa soles, diu l’autora
EL SILENCI: és un sentiment que no s’expressa per por de ser vistes com unes persones aberrants

Penedir-se de ser mare és considerar que la decisió de tenir fills ha estat un error. Aquest no és un conte de bruixes, sinó una realitat silenciada a què s’enfronten algunes dones. La sociòloga israeliana Orna Donath s’ha endinsat en les seves vides per trencar un gran tabú en una societat que, subratlla, sacralitza la maternitat i analitza amb prejudicis les que opten per un altre camí. Si l’opció de la no-maternitat ha de suportar els recels de molta gent que encara vincula la idea de la dona plena alade dona mare ,la possibilitat de penedir-se simplement no es planteja, sembla prohibida. Però existeix, i no és cap patologia ni té a veure amb ser bona o mala persona. 

“No es tracta que ell plori i jo m’enfadi o no, o ho suporti o no, més aviat és una qüestió d’haver de renunciar a la meva vida. Per a mi és una renúncia massa gran” (Odelya). “Després de patir una crisi nerviosa em vaig adonar que havia comès un gran error. (...) Em sap molt de greu en què s’ha convertit la meva vida. És una cosa que... m’agradaria tornar enrere i canviar les coses” (Jackie).

Aquestes són algunes de les múltiples reflexions que recull la sociòloga a #Madres arrepentidas (Reservoir Books), un llibre que parteix de l’estudi acadèmic que va efectuar durant cinc anys basat en entrevistes a 23 dones que consideren que la seva decisió ha estat un pas desafortunat. La investigadora vol posar en el debat públic una qüestió de la qual no es parla perquè no es permet. “Penedir-se de ser mare, escriu l’autora, aporta llum des d’un angle diferent sobre la (in)capacitat per tractar la maternitat com una relació humana més i no com un paper o un regne de sacralitat”. Posa així en relleu que les mares són subjectes individuals, propietàries del seu cos, els seus pensaments, les seves emocions i de determinar, per tant, “si tot això valia la pena”. Si en la vida un pot penedir-se de tot, per què es nega en parlar de la maternitat?

Això no vol dir que aquestes dones no estimin els seus fills, ni que no els cuidin degudament. El que posa en relleu l’anàlisi és que senten que no han pogut viure la seva vida tal com haurien desitjat. “Sens dubte, sóc realment una mare fantàstica, de debò, sóc una bona mare. Fins i tot m’avergonyeix dir-ho. Sóc una mare per a la qual els seus fills són importants, els estimo, llegeixo llibres. (...) Però tot i així odio ser mare. Odio aquest paper, ser la que ha de posar límits, castigar. Odio la falta de llibertat (...), les restriccions que suposa” (Sophia).

La maternitat es presenta en la societat occidental actual com una experiència de plenitud que, encara que es visqui amb contradiccions i dificultats, sempre val la pena, com si fos la culminació de l’existència. Mentre que els mals averanys es pronuncien des de l’extrem oposat. “Et penediràs de no ser mare”, és el que s’adverteix a les dones. L’hi van dir també a la investigadora israeliana (que no té fills) i va ser precisament el ressort que la va portar a formular la pregunta al revés.

Les persones triades per realitzar aquest estudi van contestar que “no” a dues qüestions: “Si pogués tornar enrere (...) seria mare?” i “els avantatges compensen els inconvenients?”. L’autora rebutja considerar el penediment com una incapacitat d’adaptar-se a la maternitat sinó que considera que la mirada s’ha de posar en la societat. “Si no ho fem –diu– continuarem aliens a la manera en què nombroses societats occidentals tracten les dones. (...) O més aviat com descuiden les dones, ja que semblen eximir-se d’haver empès totes i cada una d’elles (...) no només cap a la maternitat sinó també cap a la solitud”.

És interessant que es tregui a la llum aquest debat, assenyala l’escriptora Laura Freixas, presidenta de Clásicas y Modernas, perquè implica parlar de molts aspectes de la maternitat que normalment no s’aborden. El temps que cal dedicar-hi, les energies, el canvi de vida que comporta, i cal dir unes quantes veritats. Sembla que explicar les dificultats i els sacrificis només es tolera quan es fa en clau humorística, i millor si té un baix nivell intel·lectual. Com si fos l’única manera que no sigui ofensiu, subratlla.

Els marges reals d’elecció de les dones sobre la maternitat és un dels aspectes rellevants de l’estudi. Visualitzar els contres, diu Beatriz Gimeno, feminista i diputada de Podem, ampliaria la capacitat de decisió que avui és molt estret. Socialment, només es “permet” no ser mare per una qüestió econòmica, indica, i no fruit d’una reflexió lliure i personal.

En una societat en què elles han guanyat llibertat i capacitat de decisió, han accedit al treball remunerat i poden ser propietàries de la seva vida, es dóna per descomptat que això és extensible a l’hora de plantejar-se tenir fills. Però com s’assenyalava, la llibertat s’enterboleix per aquesta representació de la maternitat com el camí d’una “existència més valuosa”. Un discurs que arriba tant des d’ideologies conservadores com progressistes, amb formes diverses.

Evidentment, no es tracta de presentar la maternitat com una experiència negativa sinó de fer visible que hi ha dones penedides, dones que com les retratades al llibre consideren que van ser mares perquè es van deixar portar pel corrent, sense una voluntat real, sense informació o per la promesa d’una vida millor. L’anàlisi s’ha fet amb dones israelianes, un país amb una forta pressió natalista, tot i que el debat és extensible a tota la societat occidental. El penediment no està vinculat a una determinada classe social, a un determinat perfil i cada una d’elles ha estat conscient del que li passava en etapes diferents. Però totes viuen en el context d’una societat occidental on s’ha establert un model molt exigent de ser mare. I que no té res a veure amb el que se li demana socialment a un pare, exempt d’aquestes exigències i tensions. Una criança intensiva, una forta implicació emocional, intel·lectual i d’entrega infinita. Qüestions que la societat –i les mateixes dones– tenen interioritzades.

Per això, es considera que la societat ha de tenir en compte i escoltar les veus d’aquestes mares, i incloure-les en el relat. Entendre la maternitat, com se subratllava al principi, com una relació humana i no com un paper. A les seves cases no està passant cap catàstrofe, “simplement” tenen unes conclusions emocionals diferents. El temor de ser considerades persones aberrants fan que silenciïn la seva manera de sentir.

Penedir-se no significa no estimar els fills, però sí que dóna peu a les fantasies de fugir, desaparèixer, al desig que això no hagués passat. “No he fantasiejat mai amb fer-los mal, només amb un geni de la llàntia que digui: vinga, tornem a començar i aquesta vegada no hi són. No els passarà res, no sabran res, no sentiran res” (Sophia).

Veus molt diferents que parlen amb un fil conductor, que no s’identifiquen amb el paper de mare, o no el posen en un lloc preferencial de la seva història personal. Algunes deixen o deixarien els seus fills amb el pare si es divorciessin, d’altres no pel pes de la culpa o la responsabilitat, la majoria senten que perden el seu lloc al món. “Després de donar a llum les meves dues filles sentia que no tenia cap consciència de mi mateixa, (...) em vaig veure davant els límits de les meves capacitats femenines. (...) Hi ha un espai en la meva vida que és molt important per a mi, anhelo els espais. (...) S’han tancat els espais, els horitzons, el progrés. (...) He tingut una mena de revelació feminista” (Rotem).

Orna Donath posa damunt la taula el debat sobre un tabú, una realitat negada i fruit en bona mesura de la pressió social que es posa a les dones –la paternitat no té aquests debats–. Una camí per parlar de les mares no com a subjectes, sinó com a éssers humans que es relacionen. Sense santes ni bruixes.

Cristina Sen
15/09/2016