La defensa de la llibertat té un valor irrefutable quan es proposa com a arma davant la tirania. Davant
del risc de convertir-nos en objectes a mans d’interessos aliens, la defensa de la llibertat és la
garantia de poder perseguir aquesta idea de bé que cadascú senti com a més necessària per a ell (i no
pas la que uns pocs decideixin que és la millor per a
tothom).
Malgrat això, alguna cosa hauríem de sospitar
quan el concepte llibertat és un terme tan acceptat
avui dia per tota mena d’ideologies. Llibertat com
a participació i autonomia va ser la demanda dels
anys seixanta, però també va ser la paraula clau dels
governs conservadors de Thatcher i Reagan. Llibertat
és el crit de l’oprimit davant la llei del més fort, però
també és la defensa del capitalista per tal que el més
fort no cedeixi “allò que és seu” davant les necessitats
col·lectives i la redistribució de la riquesa.
Llibertat
és avui un concepte tan popular que se n’han
de delimitar els entorns i els usos. No podem defensar
la llibertat de la guilla en el galliner. Hi ha límits.
A grans trets, es tractaria de potenciar una llibertat
entesa com a mitjà per aconseguir una societat més
humana, davant la defensa cega de la llibertat fins
l’absolut:
- Comencem amb allò principal: la llibertat no serveix
per a tot. Ens hi juguem la nostra dignitat com
a humans. Victòria Camps va escriure: “No es predica
l’autogovern, com un valor en si, dels animals, ni dels
nens, ni de ningú mancat de criteri per autoconduirse.
Es predica als humans. Per què i per a què?
Perquè realitzin la seva humanitat. L’autonomia és,
sens dubte, condició d’humanitat. L’ésser que viu sol
sota constriccions, esclavitzat, no és un ésser humà.
Però tampoc pot dir-se que sigui un ésser humà, que
doni la talla de l’humà, qui empra la seva facultat
d’autogovern només per exercir la violència per dominar
l’altre. O els que gaudeixen de l’abundància a
costa de la misèria dels altres. Aquests individus són
lliures, però ho són únicament per demostrar la seva
nul·la humanitat”. Hi ha un marc anterior a la nostra
acció lliure que defineix l’ús “humà” de la llibertat.
És un tema espinós, perquè aquest marc no pot ser
imposat per ningú i la seva concreció és sempre aleatòria:
qui diu “fins aquí”? Quins criteris fem servir
per justificar-ho? Com interioritzem els límits per
tal que el bé sigui compatible amb allò lliure? Avui,
l’alternativa al límit aleatori no pot ser negar qualsevol
marc. L’única alternativa viable a l’aleatorietat
dels límits que emmarquen la nostra acció col·lectiva
és el pacte comú d’aquests límits, en un diàleg obert,
plural i democràtic.
- La llibertat no pot pas ser una excusa per al
relativisme. Que tot pugui dir-se no significa que tot
valgui el mateix. No confonem llibertat d’expressió
amb qualitat d’expressió. Les paraules de Romero no
dirigeixen la humanitat en la mateixa direcció que
els talk-show televisius en els quals la gent s’insulta.
Altre cop, veiem la necessitat de comptar amb un
criteri per valorar l’expressió (no pas per callar-la;
només per reubicar-la segons el seu valor “humà”). No
hauríem de passar els maldecaps dels organitzadors
d’una exposició contra la censura quan van haver de
justificar per què havien esborrat els grafitis pronazis
que havien aparegut pintats a les parets.
- Si la llibertat es defensa com un dret absolut a
fer allò que vulguem, legitimem la desaparició dels
criteris que orienten la nostra acció. Què ens queda,
aleshores? Els ultraliberals confien la llibertat a
l’instint individual i confien en la capacitat individual
de raonar per escollir sempre la millor opció. Cadascú,
que posi les seves normes. Els menys ultraliberals
creiem que la decisió racional queda lluny d’explicar
com actuem. Els éssers humans escollim també per
impulsos, per influència de l’entorn, per la cultura que
ens forma... Defensar la llibertat com un dret absolut
a fer allò que vulguem dóna via lliure a les manipulacions
de la publicitat, l’opinió manipulada, la cultura
instrumentalitzada... Tinguem-ho clar: la llibertat
absoluta no existeix. Tot entorn implica una coacció
que regula el nostre dia a dia i que orienta la nostra
acció (i és entorn tant l’educació com la publicitat).
Demanar la llibertat absoluta impedeix revisar a qui
serveixen aquestes coaccions i acaba essent sempre
“la història de la guilla en llibertat dins del galliner”,
com diu Tzvetan Todorov.
Marc Plana
Comissió Agenda Llatinoamericana Catalunya