dissabte, 28 de desembre del 2013

Paradoxes de la llibertat

La defensa de la llibertat té un valor irrefutable quan es proposa com a arma davant la tirania. Davant del risc de convertir-nos en objectes a mans d’interessos aliens, la defensa de la llibertat és la garantia de poder perseguir aquesta idea de bé que cadascú senti com a més necessària per a ell (i no pas la que uns pocs decideixin que és la millor per a tothom).

Malgrat això, alguna cosa hauríem de sospitar quan el concepte llibertat és un terme tan acceptat avui dia per tota mena d’ideologies. Llibertat com a participació i autonomia va ser la demanda dels anys seixanta, però també va ser la paraula clau dels governs conservadors de Thatcher i Reagan. Llibertat és el crit de l’oprimit davant la llei del més fort, però també és la defensa del capitalista per tal que el més fort no cedeixi “allò que és seu” davant les necessitats col·lectives i la redistribució de la riquesa. 

Llibertat és avui un concepte tan popular que se n’han de delimitar els entorns i els usos. No podem defensar la llibertat de la guilla en el galliner. Hi ha límits. A grans trets, es tractaria de potenciar una llibertat entesa com a mitjà per aconseguir una societat més humana, davant la defensa cega de la llibertat fins l’absolut:

- Comencem amb allò principal: la llibertat no serveix per a tot. Ens hi juguem la nostra dignitat com a humans. Victòria Camps va escriure: “No es predica l’autogovern, com un valor en si, dels animals, ni dels nens, ni de ningú mancat de criteri per autoconduirse. Es predica als humans. Per què i per a què? Perquè realitzin la seva humanitat. L’autonomia és, sens dubte, condició d’humanitat. L’ésser que viu sol sota constriccions, esclavitzat, no és un ésser humà. Però tampoc pot dir-se que sigui un ésser humà, que doni la talla de l’humà, qui empra la seva facultat d’autogovern només per exercir la violència per dominar l’altre. O els que gaudeixen de l’abundància a costa de la misèria dels altres. Aquests individus són lliures, però ho són únicament per demostrar la seva nul·la humanitat”. Hi ha un marc anterior a la nostra acció lliure que defineix l’ús “humà” de la llibertat. És un tema espinós, perquè aquest marc no pot ser imposat per ningú i la seva concreció és sempre aleatòria: qui diu “fins aquí”? Quins criteris fem servir per justificar-ho? Com interioritzem els límits per tal que el bé sigui compatible amb allò lliure? Avui, l’alternativa al límit aleatori no pot ser negar qualsevol marc. L’única alternativa viable a l’aleatorietat dels límits que emmarquen la nostra acció col·lectiva és el pacte comú d’aquests límits, en un diàleg obert, plural i democràtic.

- La llibertat no pot pas ser una excusa per al relativisme. Que tot pugui dir-se no significa que tot valgui el mateix. No confonem llibertat d’expressió amb qualitat d’expressió. Les paraules de Romero no dirigeixen la humanitat en la mateixa direcció que els talk-show televisius en els quals la gent s’insulta. Altre cop, veiem la necessitat de comptar amb un criteri per valorar l’expressió (no pas per callar-la; només per reubicar-la segons el seu valor “humà”). No hauríem de passar els maldecaps dels organitzadors d’una exposició contra la censura quan van haver de justificar per què havien esborrat els grafitis pronazis que havien aparegut pintats a les parets.

- Si la llibertat es defensa com un dret absolut a fer allò que vulguem, legitimem la desaparició dels criteris que orienten la nostra acció. Què ens queda, aleshores? Els ultraliberals confien la llibertat a l’instint individual i confien en la capacitat individual de raonar per escollir sempre la millor opció. Cadascú, que posi les seves normes. Els menys ultraliberals creiem que la decisió racional queda lluny d’explicar com actuem. Els éssers humans escollim també per impulsos, per influència de l’entorn, per la cultura que ens forma... Defensar la llibertat com un dret absolut a fer allò que vulguem dóna via lliure a les manipulacions de la publicitat, l’opinió manipulada, la cultura instrumentalitzada... Tinguem-ho clar: la llibertat absoluta no existeix. Tot entorn implica una coacció que regula el nostre dia a dia i que orienta la nostra acció (i és entorn tant l’educació com la publicitat). Demanar la llibertat absoluta impedeix revisar a qui serveixen aquestes coaccions i acaba essent sempre “la història de la guilla en llibertat dins del galliner”, com diu Tzvetan Todorov.

Marc Plana
Comissió Agenda Llatinoamericana Catalunya