dissabte, 30 de maig del 2015

La medicina actual respecta la mort?

Per al cirurgià i professor de medicina a Harvard, Atul Gawande, aconseguir millorar vides requereix refrenar els imperatius de tipus purament mèdic

Els avenços tecnològics que experimentem en les últimes dècades estan capgirant les nostres percepcions i maneres d’enfrontar-nos als problemes, i un dels casos més evidents és el de la salut. Aquests canvis, sovint dràstics, depenen d’una eficiència tècnica tan emfatitzada que sovint hem oblidat que hi ha coses de la vida que mai podran ser modelades per aquesta tecnificació. De fet, pot passar tot el contrari, com es fa evident en el domini dels ecosistemes o els cultius: una exagerada intervenció tecnificada està provocant, a mitjà i llarg termini, més desequilibris i noves problemàtiques que beneficis. Una mentalitat que es veu a ella mateixa capaç de controlar-ho tot, malgrat una realitat que ens demostra constantment que no tenim aquests atributs, ens porta a una rigidesa molt poc equilibrada. En el camp de la salut el que a priori era el gran avenç per a la humanitat corre el perill d’anar-se convertint en una agressió continuada i una oposició irracional al cicle vital; en lloc de proporcionar millores, encara ho perjudica més tot.

Ser mortal: el que importa
Atul Gawande, cirurgià de Boston i professor a la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard, es mostra rotund en aquest aspecte: “Des de fa més de mig segle tractem els patiments de la malaltia, de l’envelliment i de la mortalitat com si fossin qüestions mèdiques. Ha sigut un experiment d’enginyeria social, que consisteix a posar el nostre destí en mans de persones a les quals valorem més per la seva destresa tècnica que per la seva comprensió de les necessitats humanes. Aquest experiment no ha donat un bon resultat. Si la seguretat i la protecció fossin les úniques coses que demanem a la vida potser pensaríem de manera diferent. Però com que aspirem a una vida que tingui valor i sentit, i al mateix temps se’ns neguen sistemàticament les condicions que potser ho farien possible, no hi ha una altra manera de qualificar el que ha fet la societat moderna”, conclou Gawande.

Ara es publica el seu llibre Ser mortal (editat per Galaxia Gutenberg), on el metge reflexiona, a partir de la seva experiència com a professional, sobre aquests aspectes fonamentals. La seva autocrítica és punyent: “La nostra resistència a examinar amb honestedat l’experiència d’envellir i morir ha incrementat el mal que infligim a les persones i els ha negat el consol bàsic que més necessiten. Com que ens falta una visió coherent de com la gent podria viure satisfactòriament fins al final, hem permès que el nostre destí acabi sent controlat pels imperatius de la medicina, de la tecnologia i de persones alienes a nosaltres”.

El llibre és un atractiu endinsament a través de testimonis, pacients i experiències en una professió que pateix d’excés intervencionista, sovint irrespectuós amb les persones. “Com a metge -continua Gawande- la teva competència et proporciona una sòlida sensació d’identitat. Per tant, no hi ha res més amenaçador per al que creus ser que un pacient amb un problema que no ets capaç de resoldre. Si el teu problema té solució nosaltres sabem exactament què s’ha de fer. Però, i si no en té? El fet que no hàgim aconseguit donar una resposta adient a aquesta pregunta resulta pertorbador i ha generat insensibilitat, falta d’humanitat i grans patiments”.

Etapa de transició
Aquesta crítica contundent que ens ofereix el doctor i professor és també fruit del nostre temps de transició, en el qual comencen a caure vells paradigmes (o no tan vells, ja que la majoria han nascut i s’han consolidat en l’últim segle), i sorgeixen alternatives que no neguen aquest llegat però sí que el miren amb una perspectiva més integral. Un període de preguntes i replantejaments a tots nivells, des de l’educació fins a la política, des de la religió fins a la salut, i en què la tònica dominant sembla decantar-se per unes posades en comú de les problemàtiques i les solucions més enllà de mers afanys lucratius o d’especialitzacions excloents, elitistes i de posicionaments tancats. Les anomenades “castes” van perdent pes per una posada en comú més incerta, però també amb una voluntat més respectuosa cap als processos de cadascú.

Respectar els naixements
Tot i que el llibre no ho esmenta, el procés que viu el món mèdic davant d’aquesta qüestió és el mateix que amb els naixements. La reclamació d’un part no medicalitzat i respectuós amb el cos de la mare i el nadó i la recuperació del paper de les llevadores o dels parts a casa està suposant una revolució en les maternitats i en els hospitals, de la mateixa manera que ho han de ser les cures pal·liatives o el valor de la geriatria. Gawande aposta serenament per aquests canvis i mostra exemples i estadístiques de com millora l’última etapa de la vida quan deixa de ser un problema exclusivament mèdic per esdevenir el que és en realitat: un final de cicle. 

El que proporcionen els pal·liatius i les llars d’ancians dignes, plenes de vida i no de mort (per exemple, amb presència d’horts i animals domèstics) és un respecte per la persona i els seus principals desitjos: morir a casa envoltada dels seus o en un entorn emocionalment càlid i efectiu. “Hem començat a rebutjar la versió institucionalitzada de l’envelliment i la mort -diu Gawande-, però encara no hem establert noves formes. En la visió dominant fins ara, vostè és el pacient i jo, el metge, em comprometo a intentar curar-lo, per molt improbable que sembli, per molt gran que sigui el patiment, el mal o el cost. Amb la nova fórmula intentem esbrinar conjuntament com afrontar la mortalitat i conservar l’essència d’una vida amb significat, amb les seves lleialtats i la seva individualitat. Estem recorrent una corba d’aprenentatge social, persona a persona”.


Dídac P. LAGARRIGA
28/05/2015

divendres, 29 de maig del 2015

Pobresa a Espanya

El balanç social de la llarga i dura crisi que ha viscut Espanya presenta resultats molt preocupants. En finalitzar el 2013, l’any previ a la recuperació iniciada el 2014, gairebé una tercera part dels ciutadans (29,2%) es trobava per sota del llindar de risc de pobresa o exclusió social enfront de la quarta part (26,1%) de tres anys abans (2010). Així ho indica l’Enquesta de Condicions de Vida feta pública ahir per l’Institut Nacional d’Estadística, amb dades homologables amb l’índex europeu de risc de pobresa (Arope).

Especialment dramàtic ha estat l’impacte de la crisi en els nens i els joves menors de setze anys, ja que un 35,4% d’ells viuen en una situació de risc de pobresa. En vista d’aquestes dades, és més urgent que mai que l’atenció a la infantesa i la joventut es converteixi en l’absoluta prioritat política, social i econòmica de totes les administracions i del conjunt de la societat. Això ha de ser així ineludiblement no només perquè els nens i els adolescents són els més indefensos davant la pobresa, sinó perquè de la cura, alimentació, atenció i educació depèn completament el futur del país.

La raó de l’augment del nombre de persones en risc de pobresa, que són aquelles que tenen guanys inferiors al 60% dels ingressos mitjans –llindar xifrat en 7.961 euros–, s’explica per l’intens augment de l’atur en aquells anys, que va pujar fins al 26% de la població activa, i l’acusat descens dels salaris i altres rendes. L’impacte de la crisi ha afectat amb especial cruesa els estrangers residents a Espanya de països no membres de la UE. Més de la meitat d’ells (54,4%) es troben per sota del llindar de risc de pobresa davant el 18,4% dels ciutadans espanyols. El país pateix una pobresa importada com a conseqüència de l’afluència d’immigració als anys d’expansió, que ha estat la principal afectada per l’atur.

La important devaluació interna patida per Espanya, tot i això, és la que ha permès guanyar competitivitat i començar a crear ocupació a partir del 2014, amb prop de mig milió més de llocs de treball. Així mateix, de cara al present any, els sindicats i les patronals han començat a pactar augments salarials que haurien de permetre la recuperació de poder adquisitiu. Però es trigarà diversos anys a generar la suficient millora d’ingressos personals i familiars que permetin compensar la pobresa provocada en els anys de crisi.

No és estrany, per tant, que la recuperació econòmica que indiquen les grans xifres macroeconòmiques que fa servir el Govern central, i que efectivament responen a la realitat, no sigui percebuda en la majoria de les butxaques dels ciutadans. El 2013, el 10% dels espanyols tenia retards en els pagaments de l’habitatge, el 16% tenia moltes dificultats per arribar a final de mes, el 42% admetia no poder afrontar despeses imprevistes i el 45% no es podia permetre anar de vacances.

Les dades de l’esmentada Enquesta de Condicions de Vida són prou eloqüents del descontentament social respecte al partit del Govern, malgrat que hagi reconduït cap al creixement l’economia espanyola, i expliquen el vot de càstig que ha tingut en les eleccions autonòmiques i municipals en benefici de l’esperança posada per un ampli sector de població en les formacions que prometen una atenció més gran cap als més desfavorits, on joves i nens, com hem dit, han de ser la màxima prioritat.

Editorial
27/05/2015
La Vanguardia

dijous, 28 de maig del 2015

El Trueta renova l'hemodiàlisi amb aparells d'última generació

La sala de diàlisis de l'hospital Trueta de Girona
L'hospital Josep Trueta de Girona ha substituït nou màquines de la Unitat d'Hemodiàlisi per aparells d'última generació. Amb l'arribada de tres aparells aquest mes, l'hospital gironí acaba el procés de renovació dels aparells per fer diàlisi, que va començar l'any 2014 i que ha reemplaçat aparells que feia entre 10 i 14 anys que s'utilitzaven. La maquinària que s'ha incorporat ara ha estat cedida per la indústria electromèdica i suposarà un salt qualitatiu important, ja que fa servir la tecnologia més avançada.

Fonts del centre destaquen que els nous aparells d'hemodiàlisi estan dotats de sistemes que permeten controlar millor els paràmetres del tractament del pacient, fet que permetrà guanyar en qualitat i seguretat. Entre aquests paràmetres hi ha, per exemple, la qualitat de líquid que passa pel dialitzador, el flux sanguini o la pressió arterial, elements que habitualment controlen els professionals d'infermeria.

Les noves màquines incorporen sistemes de pantalles tàctils, molt més visuals i fàcils de manejar. D'aquesta manera, es facilita que la tasca de les infermeres i els infermers sigui més segura, i així es minimitza el risc i augmenta la seguretat clínica dels pacients. El màxim benefici per al pacient és, sobretot, un guany en la tolerància a l'hemodiàlisi, atès que el control automatitzat la millora, i per tant, el malalt se sentirà millor durant el procés del tractament dialític.

Actualment a les comarques gironines hi ha més de 400 pacients que requereixen hemodiàlisi, un tractament que supleix la funció dels ronyons quan aquests funcionen menys d'un d'aquests pacients, una cinquantena fa les sessions als seus domicilis, mitjançant l'anomenada diàlisi peritoneal.

Un tractament vital
La diàlisi permet eliminar substàncies tòxiques estranyes presents a la sang o substàncies tòxiques pròpies retingudes en excés a conseqüència de la fallida del funcionament dels ronyons, ja sigui sobtada o produïda al llarg del temps. Per això, és una tècnica vital que permet que el malalt renal crònic sobrevisqui amb una qualitat de vida acceptable. La major part de fallides sobtades del funcionament dels ronyons són recuperables al cap de poques setmanes i permeten que el pacient deixi la diàlisi. La fallida crònica requereix sessions d'hemodiàlisi una mitjana de tres vegades per setmana o sessions diàries de diàlisi peritoneal, ja sigui de manera indefinida, o fins que es realitzi el trasplantament d'un ronyó.

MALALTIA RENAL CRÒNICA
El 10% de la població en pateix
Es calcula que el 10% de la població pateix una malaltia renal crònica, que afecta tant homes com dones Quan els dos ronyons funcionen per sota del 60% de les seves possibilitats es considera una malaltia renal crònica i en els casos en què funcionen menys del 10%, cal plantejar un tractament que en substitueixi la funció, Això obliga els malalts a sotmetre's a un trasplantament renal o a diàlisi.

A. Carmona
26/05/2015

dimecres, 27 de maig del 2015

Que ningú digui als meus fills que el seu pare era un heroi

Iñaki Rekarte, taverner, exmembre d'ETA

Tinc 43 anys. Vaig néixer a Irun i visc a Navarra. Estic casat amb la Mónica i tenim dos fills: l’Iñaki (7) i l’Hegoa (3). Tenim una taverna, jo cuino. Encara hi ha gent que defensa que ETA té sentit i no em parlen. Crec en la meva àvia, que m’ajuda molt no se sap on. Alguna cosa hi ha.

A final dels vuitanta per a molts joves ser d’ETA era atractiu, els vèiem com a herois.

A casa, n’eren simpatitzants?
Ningú. I jo era un noi feliç i maco, però als 17 anys vaig començar a fer el burro amb les drogues, volia provar-ho tot i ho vaig fer de manera esbojarrada. El meu amic Juanra em va treure de les drogues xivant-se al meu pare, al cap d’un any em va proposar d’entrar a ETA i per fidelitat li vaig dir que sí, pensant que faríem algun encàrrec petit.

I la ideologia?
No teníem ni idea d’on ens ficàvem, ni cap consciència de l’abertzalisme.

Quan va deixar de ser una cosa atractiva?
De seguida, perquè és un tema que et supera, però continues fent mal, ja no ve d’aquí. Jo no tenia cap personalitat, ni valor per deixar-ho. A la mateixa plaça on vaig néixer vaig cometre el meu primer atemptat.

Els germans Gil Mendoza.
Havíem rebut la consigna d’atacar objectius policials, guàrdies civils i traficants de droga. Un va morir, i així vaig passar de l’amor per l’aventura a ser un assassí.

Se’n va penedir, va sentir por?
No assumeixes que has fet mal, això ve després, quan madures, quan parles amb altres persones, quan t’assabentes del que és ETA. Al principi assumeixes el seu ideari, a la presó vas a les xerrades que organitzen cada setmana els caps d’ETA sobre el marxisme, l’autodeterminació. A mi tot això m’importava un rave.

Amb un cotxe bomba va matar un matrimoni i un estudiant que passaven per allà. El va espantar el que va fer?
En menys d’un any ja era a la presó, convivint amb altres etarres, gent que considera que està fent una batalla justa i que aquests morts són només danys col·laterals, i a tu et convé creure-t’ho i et converteixes en un abertzale, però per dins el que has fet et corroeix i el que sents és ràbia.

Contra Espanya?
Necessites un enemic, hi has d’abocar la ràbia. Vas sempre amb la careta, un personatge que han creat uns altres. La gent que coneixes, fins i tot les nòvies, pertanys a aquest món, així que vius fent veure que ets un paio dur.

Tot molt endogàmic.
No dius el que penses perquè no tens valor. ETA és com una secta, i tenen tan arrelada la paraula traïdor que un penedit és un escarbat, i ningú no ho vol ser. Malgrat això, a la presó ens odiàvem tots, els caps es barallaven perquè tots volien manar, era molt exagerat. Així vaig passar 22 anys.

Quan va començar a desencisar-se?
Després del primer atemptat, quan vaig escapar a França i vaig conèixer ETA per dins, les picabaralles, les amenaces dels uns als altres, els xivatos..., violència gratuïta en estat pur.

Però va continuar atemptant.
Sí, i el que li explico no justifica res del que vaig fer. Després de cometre aquell atemptat salvatge amb cotxe bomba a Santander (que havia d’activar quan passés el furgó de la policia), el que ens va decebre no va ser la mort de tres civils, va ser no haver matat els policies.

Com va reaccionar la seva família?
Tret dels meus pares, la resta em va repudiar. Després estàs tants anys a la presó que acabes ficant els pares a la manifestació amb el cartellet pels drets dels presos d’ETA.

Quina llosa que ha deixat als seus fills.
Per això el llibre, allà ho explico tot, que ningú no els digui que el seu pare era un heroi o que vaig assassinar per conviccions ideològiques. Vaig ser un estúpid.

Com va anar amb la Mónica?
Ella era educadora social, feia tallers a la presó de Cadis, als quals òbviament no hi anava cap pres d’ETA, però jo vaig desobeir. La nostra història va ser un escàndol, imagini’s els seus pares: “La meva filla embolicada amb un etarra!”, i em van enviar lluny, però la Mónica ja estava embarassada. En gran part va ser el meu amor per ella i la seva fe en mi el que em va obrir la ment i el cor.

Ja se n’havia penedit?
Estava separat del grup, però no havia dit ni piu. Em van portar a la presó de Salamanca per trencar la nostra relació, però no es va trencar. I allà, a Topas, vaig tenir el primer amic, un funcionari amb qui vaig parlar en profunditat durant un any, i vaig aplegar el valor per escriure al Ministeri de l’Interior i a l’Església.

Quants anys de festeig carcerari?
Set, i amb una gaditana, una espanyola!, és a dir: amb l’enemic; i a sobre el meu fill va néixer a Cadis, quin disgust, ha, ha, ha.

Li està bé.
Quan vaig veure el meu fill, em vaig fer encara més conscient del que havia fet, vaig pensar en els dos fills que va deixar el matrimoni que vaig matar. I quan ens vam casar no vaig poder deixar de pensar que aquell estudiant que passava per allà s’havia de casar ben aviat. No em perdonaré mai.

S’ha reunit amb víctimes d’ETA.
Sí, gent generosa, capaç de perdonar, sense odi. No deixo de preguntar-me què n’hem fet, de la seva vida, amb quin dret. I l’únic que els puc dir és que era un boig i que el que vaig fer m’acompanyarà fins a la mort. De vegades em pregunto si tota la gent del món que mata, legalment o il·legalment, ho viuen amb aquesta angoixa.

Què creu?
Jo crec que sí.


Sense reserves
Va entrar a ETA als 18 anys amb un amic. El seu primer objectiu van ser traficants de drogues. En van matar un. Als 19 anys, els 1992, va preparar i va fer detonar un cotxe bomba al centre de Santander. Hi van morir tres civils: un matrimoni, Julia Ríos i Eutimio Gómez, i un estudiant, Antonio Ricondo. El van detenir pocs mesos després i el van condemnar a 203 anys de presó, que posteriorment van ser reduïts a 30 per la doctrina Parot. Rekarte s'ha penedit públicament del seu passat violent i ha participat en el programa de trobades restauratives amb víctimes de la banda. Ha publicat Lo difícil es perdonarse a uno mismo (Península). Ell i la seva dona, la Mónica, recorren Espanya per explicar el seu cas.


Ima Sanchís
25/05/2015

dimarts, 26 de maig del 2015

Alguns pares confonen afecte i permissivitat, i altres, respecte i rigidesa

La saltenca Àngels Martí, psicòloga i terapeuta familiar, convidada per la UOC va pronunciar fa pocs dies la conferència «Com ser mare i pare i sobreviure a l'intent»

Tinc entès que és terapeuta de terapeutes. Això no és buscar tres peus al gat?
Gairebé. Ho vaig iniciar l'any passat, perquè sé que fer de terapeuta i ajudar l'altra gent representa un desgast.

Si m'assabento que el meu terapeuta necessita teràpia, agafo la porta i arrenco a córrer.
Al contrari, ja que així sabrà que el seu terapeuta també és humà.

Anem als fills. Se'ls pot educar i sobreviure a l'intent?
O I tant que es pot.

Però no deu ser fàcil.
És difícil si es respon al fill amb el pilot automàtic posat, o si les seves necessitats les veiem com un esforç o sobrecàrrega. Si ens ho prenem com una aventura o una oportunitat per transmetre-li valors, llavors es pot sobreviure. I és millor per al fill i per als pares.

Què és això del pilot automàtic?
O A causa del ritme de vida que portem, tenim un patró de respostes per utilitzar en cada Però hi ha una altra manera de fer que té a veure amb conèixer-nos a nosaltres mateixos. I no és que sigui més fàcil actuar així, és que és més agradable, o sigui, millor.

Quins són els errors més freqüents dels pares d'avui?
A banda del que dèiem de respondre en base a un patró fix, diria que la falta de temps que invertim en l'educació dels fills i la poca tolerància que tenim a la frustració; és a dir, volem que tot ens surti bé a la primera.

I apareixen els pares que perden els nervis.
Els fills no ens estan intenant amargar la sinó que s'estan desenvolupant. I els pares som un element actiu en aquest desenvolupament.

Vol dir que no hi ha gent que s'hauria de treure primer el carnet de pares?
He, he, potser no diria tant. Sóc de les que pensa que aprens a fer de mare o de pare amb els fills que et toquen. És un aprenentatge que dura tota la vida, perquè la relació amb el fill és diferent quan té tres anys i quan en té quinze. O trenta. Per tant, com que no és una cosa estàtica, es fa difícil posar en pràctica la idea del carnet (riu).

Fa només dues generacions es tractava els pares de vostè, i miri ara. Seguint aquesta evolució, aviat els pares faran de criats dels fills?
(Riallada) Vull creure que no hi arribarem. Si això passa, voldrà dir que alguna cosa hem perdut pel camí. Vull pensar que la nostra generació té ganes d'exercir aquesta paternitat conscient.

No creu que estan massa protegits els nostres fills?
Li haig de contestar que depèn. Hi ha de tot Hi ha pares que confonen afecte amb permissivitat i n'hi ha que confonen respecte amb rigidesa. Ara bé, sí que és cert que hi ha pares sobreprotectors.

Albert Solé
23/05/2015

dilluns, 25 de maig del 2015

Els tuaregs mai no estarem amb els islamistes terroristes

Moussa Ag Assarid, tuareg independentista
Tinc uns 40 anys, desconec la data del meu naixement. Sóc tuareg, vaig néixer al desert del nord de Mali i visc entre París i l’Azawad. Tinc catorze germans. Estic casat i tinc un fill de dos anys. Sóc demòcrata. Sóc musulmà. El meu poble busca la independència.

Vostè em va dir una frase que no he oblidat...
Quina?

“Tu tens rellotge, jo tinc temps”.
És la filosofia del meu poble, els tuaregs, els senyors del desert.

Ja fa sis anys...
Sí, i han passat tantes coses en aquest temps... Moltes famílies tuaregs de Mali han hagut de refugiar-se en països limítrofs...

Per què?
Hem declarat la independència de l’Azawad i el Govern de Bamako, capital de Mali, ens ha declarat la guerra. És perillós ara viure a l’Azawad.

Què és l’Azawad?
El nord de Mali, on vivim els tuaregs, songhais, peuls i moros, altres pobles del desert amb els quals ens hem agermanat.

I el Govern de Mali els ataca?
Sí. Ens hem de defensar del seu exèrcit. Si ara jo aterrés a l’aeroport de Bamako..., m’empresonarien!

Què ha fet vostè?
Promoure la independència de l’Azawad i representar els seus interessos culturals: faig diplomàcia pel món.

A Madrid no li faran cas.
Ho he vist. A Catalunya sí que he establert diversos contactes. És l’hora dels pobles, no dels estats! Ens donen suport corsos, bretons, bascos, i també els holandesos.

Desdenya els estats..., però en vol un.
N’hi hauria prou amb una autonomia forta, però Bamako ens ignora i maltracta. Quina via queda?

Fa sis anys no em va dir que fos independentista...
Perquè no ho era.

I per què ara sí?
Em vaig desviure per ajudar el meu poble i obtenir suport del Govern per a escoles, el cens, infraestructures... I només hem rebut menyspreus, negatives i falses promeses.

Un exemple.
He hagut de pagar de la meva pròpia butxaca el cens del meu clan, unes 500 persones!

Amb quins recursos?
Dels meus llibres i ajuda d’alguna fundació.

I ara què passarà?
L’exèrcit de Mali ens va atacar al gener i els vam fer fora. Sóc pacifista i mai no atacarem Bamako, però reivindico l’autodefensa.

D’on treuen armes?
Molts tuaregs treballaven a l’exèrcit de Gaddafi i van desertar quan el dictador libi va atacar el seu propi poble. Van tornar a Mali amb armes. Amb elles ens defensem.

Què voldria per a l’Azawad?
Un estatut jurídic pactat amb Bamako. O independència. Convocar eleccions lliures. Un govern democràtic i social, que cuidi la nostra llengua i cultura i que exploti els nostres recursos naturals de manera sostenible, en benefici de tota la població.

Quins recursos tenen?
A més dels nostres ramats de camells, cabres i ovelles, a l’Azawad hi ha fosfats i altres minerals. I hi pot haver petroli.

Bamako combatrà qualsevol escissió.
I ens difama: ens acusa d’aliar-nos amb els terroristes d’Al-Qaida presents a la zona.

I és veritat?
Mentida! Rebutgem els islamistes rigoristes, repudiem terrorisme i violència.

Però fan la guerra...
Només com a autodefensa. Vaig plorar la matança dels caricaturistes de Charlie Hebdo: jo era amic personal del dibuixant Charb, assassinat, i de la seva família.

Però vostè és musulmà, oi?
Sí, religiós i practicant, però la violència i el crim són l’antireligió..., per més que a mi m’ofenguin aquestes caricatures.

El van ofendre molt?
Tant com a un cristià una burla sobre Jesucrist. Que també em molesta, perquè Jesús és un profeta de l’islam. Respecteu els profetes! Però no justifico el crim, i entenc que el caricaturista només està jugant, no atacant el profeta Mahoma.

No s’aliaran amb els rigoristes per frenar els soldats de Bamako?
Mai! Seria el final de la nostra cultura. Moussa, no enyora els seus dies d’infant com a pastor de cabres? Sí, moltes nits em desperto somiant que sóc a la meva tenda del desert cuidant el ramat del meu pare. Però de seguida penso: “Val la pena, estàs lluitant per la dignitat i felicitat de la teva gent!”.

I tot per culpa d’aquell llibre...
Es refereix a l’exemplar d’El petit príncep que li va caure de la motxilla a un periodista que seguia al ral·li París-Dakar...

Sí, vostè era un nen i es va entossudir a llegir-lo, m’explicava...
Vaig convèncer el pare que em deixés compaginar ramat i escola... Vaig aprendre a llegir, vaig estudiar, i així vaig poder viatjar a França i cursar Empresarials i Comunicació.

Els nens tuaregs van avui a l’escola?
Els soldats del Govern han destrossat escoles i material escolar: el moment és difícil! I sé que el nostre futur depèn que els nostres nens estudiïn. Això m’angoixa i m’obsessiona. Aviat organitzaré una caravana des d’Europa fins a l’Azawad que ens ajudarà a fundar escoles, i passaré per Barcelona. La ignorància és la mare de tots els mals del món!

Diplomàcia i escola
L'entrevista que li vaig fer sis anys enrere ha tingut milions de lectors a tot el món, via internet, traduïda a diversos idiomes.
La serenitat de la seva filosofia tuareg va captivar lectors de tots els continents. Sobtadament em va trucar l'altre dia: tornava a ser a Barcelona i em volia veure. El vaig conèixer amb turbant i túnica tuareg, i em va aparèixer amb vestit i corbata: estava contactant amb polítics i periodistes d'aquí per explicar el que passa "là-bas" (allà a baix). Per a la foto es vesteix amb roba tradicional, perquè ens entri per la vista l'orgull del seu poble. Volem un islam demòcrata?: donem suport a www.lacaravanadelcorazon.com A més ara publica Los niños del desierto (Sirpus).   

Víctor-M. Amela
23/05/2015

dissabte, 23 de maig del 2015

Els nens de la guerra

Cada cop més grups armats rebels forcen menors a participar en els seus conflictes
Clicar la imatge per veure en detall
NO ÉS FÀCIL FER UNA FOTOGRAFIA del fenomen dels menors soldat. La majoria d’organismes, començant per l’ONU i les seves agències que treballen en aquest camp, estimen que avui al món hi pot haver uns 300.000 nens i nenes lluitant a la força amb algun grup armat o milícia. La majoria de les guerres obertes ja no es fan entre estats sinó que grups com els Tigres Tàmils de Sri Lanka o l’Estat Islàmic a Síria s’han apoderat del monopoli del terror i, per tant, amb les pitjors de les pràctiques.

De fet, fa tres dècades una trentena d’estats tenien nens als camps de batalla. Ara en són 18, però la xifra, lluny d’estancar-se, creix, malgrat les legislacions, convencions i compromisos. A Mali tots els grups rebels han incomplert les seves promeses i, en el primer trimestre del 2015, l’Unicef ha identificat “16 nens soldat i 10 menors més empresonats per haver estat involucrats en guerres”, explica Fran Equiza, representant de l’organisme al país subsaharià.

Els nens soldat no són una problemàtica nova i hi ha literatura des dels inicis de la història de l’ús i abús de la infància, però la proliferació de conflictes pels recursos naturals o d’arrel identitària, així com l’aparició de noves armes lleugeres, barates i fàcils de fer servir han possibilitat que el fenomen continuï ben viu. És cert que en les últimes setmanes s’ha aconseguit alliberar 350 menors de la República Centreafricana i 250 al Sudan del Sud, però l’ONU alerta que milers de nens i nenes estan en risc perquè cada cop els conflictes són més brutals.

A Nigèria, Boko Haram ha enviat nenes de 12 o 14 anys a immolar-se en mercats en accions suïcides, per exemple. Encara que no hi ha dades, l’Àfrica és el continent que presenta unes xifres més esgarrifoses i es calcula que a la regió subsahariana n’hi pot haver més de 100.000. L’Àsia és la segon àrea, seguida de lluny per l’Amèrica Llatina. Però a aquest context, cal afegir-hi els reclutaments legals de menors en exèrcits formals. L’ONU s’ha compromès a treballar perquè el 2016 no en quedi cap als set països que ho permeten.

Són nens, no soldats, afirma la campanya d’eradicació, que sembla una utopia perquè ni el Iemen ni el Sudan l’han subscrit. A més, hi ha 20 exèrcits que accepten majors de 16 anys voluntaris i amb el consentiment familiar.

Marta Rodríguez
Gràfic: Eduard Forroll
23/05/2015

Desactivant màquines

El 1999 es va obrir el primer centre per reeducar nens soldat a Sierra Leone

¿ES POT RECUPERAR UN JOVE que ha sigut forçat a unir-se a un grup guerriller, entrenat com a soldat i obligat, amb l’ajuda de drogues, a cometre tot tipus de barbaritats durant anys? Aquesta va ser la pregunta que ens vam plantejar el 1999 a l’hora d’iniciar un projecte pilot de rehabilitació i reinserció de nens i nenes soldat a Sierra Leone impulsat per l’Unicef i amb la col·laboració de l’Església catòlica.

El 1992 havia arribat al país per dedicar-me a programes de justícia i pau. Es tractava de formar joves i dones perquè denunciessin els abusos dels seus drets i fomentar un diàleg nacional que posés fi a la guerra que havia començat l’any 1991. Aquell any el Front Unit Revolucionari (RUF) es va donar a conèixer. Aviat arribarien les tropes de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica de l’Oest (Cedeao), liderades per Nigèria, per posar pau. Però mai ho van aconseguir.

El RUF volia controlar les mines de diamants de l’est de Sierra Leone, i en el seu avançament destruïa pobles, amputava extremitats, i violava, matava i segrestava molts nens i nenes, que eren conduïts als campaments dels rebels, on eren distribuïts entre els combatents. Els nois eren empleats en tasques domèstiques. Les noies, a més de fer aquestes mateixes tasques, també eren utilitzades com a esclaves sexuals. Més tard aquests menors eren enviats a altres campaments, on rebien entrenament militar i aprenien a utilitzar les armes i les tècniques de combat. També eren sotmesos a rituals màgics en què se’ls feia creure que eren immunes a les bales de l’enemic. Finalment, rebien la seva primera arma i la primera missió: tornar al seu poble per matar algun membre de la seva família. Era una clara estratègia de manipulació: trencar els llaços familiars per assegurar-se la fidelitat i l’obediència dels menors i utilitzar la suggestió per fer-los creure que eren immortals. Després, a l’hora d’entrar en combat, els caps els feien uns talls a les temples i hi introduïen cocaïna. Així es convertia un menor en una màquina de matar.

Aquesta tècnica és utilitzada, amb algunes variants, en molts altres llocs del món, principalment a l’Àfrica i a l’Àsia.

No oblidem que darrere de cada guerra sempre hi ha una primera matèria o un interès geoeconòmic que interessa a les potències occidentals. Poden ser els diamants de Sierra Leone, el petroli del Sudan del Sud o les rutes del tràfic de persones i droga al nord de Mali. A més, el comerç de les armes, tant legal com il·legal, també fomenta aquests tipus de conflictes. És a dir, que els nostres països i empreses són responsables directes de l’existència de menors soldat. Per això hem de preguntar-nos, com a ciutadans, què podem fer per acabar amb aquesta plaga.

A Sierra Leone, al centre Saint Michael, vam demostrar que amb temps i recursos es pot rehabilitar i reintegrar els nens soldat.

El primer repte va ser aconseguir que els menors arribessin fins al centre. Al principi, gràcies a un alto al foc vam poder entrar als campaments dels rebels i negociar amb els caps. Vam arribar a l’acord de canviar nens per sacs d’arròs. Però cada cop que hi tornàvem pujava el preu. Fins que al final ens vam adonar que aquell no era el camí. L’Unicef llavors va negociar amb l’ONU i va aconseguir que fossin els Cascos Blaus els que, cada cop que aconseguissin capturar o desarmar els menors, els portessin a Saint Michael. D’aquesta manera ens van arribar la majoria dels més de 3.000 nenes i nens que van passar pel centre.

APRENENT DELS NOSTRES PROPIS errors vam dissenyar un programa basat en la disciplina i en moltes activitats. A més de les classes i la formació professional, s’utilitzava l’esport per transmetre valors com el treball en equip, l’esforç personal i la resolució pacífica de conflictes. També es recorria al teatre o a la música perquè els nois i les noies expressessin els seus sentiments i manifestessin dades de la seva pròpia experiència que poguessin ajudar en el treball amb ells.

El primer objectiu era que els joves expliquessin la seva història. No només els horrors de la guerra, sinó també els seus propis sentiments, com el cansament, la por, el desig de tornar a veure la seva mare... A poc a poc ressorgeix l’ésser humà i es pot començar a treballar amb aquests joves d’una manera individualitzada, oferint-los ajuda a canvi de més col·laboració amb el programa. Més tard es plantejava el retorn a la família. Això va significar una feina feixuga de sensibilització i mediació per ajudar tot el país a veure aquests nens i nenes com a víctimes i no com a assassins. Els que van ser rebutjats per les famílies -perquè els veien sovint com a assassins del pare o dels germans i perquè havien destruït la propietat familiar-, o quan les famílies no es podien localitzar, passaven a viure en pisos tutelats amb altres joves fins que s’independitzaven.

Avui en dia aquest programa s’està aplicant en diversos llocs del món. La diferència amb aleshores és que, malauradament, ja no s’inverteixen diners en aquestes activitats, de manera que els menors, en comptes de passar entre sis mesos i un any i mig al centre, només hi estan sis setmanes, un temps totalment insuficient per a la seva rehabilitació.

Chema Caballero
23/05/2015

divendres, 22 de maig del 2015

La sor

Confesso el meu amor incondicional per sor Lucía Caram. I no només per les moltes complicitats en la mútua mirada sobre Catalunya. Si l'amiga Llúcia -com m'agrada dir-li en broma íntima- pensés ben diferent del que jo penso, també li tindria un amor incondicional. Perquè la meva estima no parteix de les seves idees sinó de la profunda bondat que habita a la seva ànima. És possible que la seva imatge d'argentina potent, amb la llengua ràpida i la força d'un huracà, amagui un fet que, els que la coneixem, admirem sense reserves: és una dona d'una fe pregona, intensa, tocada per la llum de Déu. És a dir, tot el que fa, el que diu, pel que lluita, el que defensa i actua i resol... tot té un sentit evangèlic i neix d'una interpretació honesta i transcendent de la seva creença religiosa.

A diferència d'altres monges que tenen una missió més terrenal i aspiren al lideratge polític, amb càrrec inclòs, sor Lucía no aspira a res. És a dir, no cerca res que ja no tingui, no vol deixar la seva vocació religiosa, no considera que això de ser monja és una mena de fix discontinu amb Déu... Senzillament és el que és, una monja conventual que ha decidit que la seva vocació religiosa tenia sentit en la mesura que dedicava la seva vida als més pobres. I, alhora, denun­ciava les injustícies des de la trinxera de l'asfalt, a peu de realitat. Per exemple, amb el seu banc d'aliments que dóna menjar, diàriament, a centenars de persones. Digna successora de tants homes i dones reli­giosos que han usat la seva fe per millorar el món, sor Lucía dignifica l'Església catòlica.

I, tanmateix, la volen silenciar. Ella mateixa ha dit a RAC1 que "si em ­diuen que calli, les pedres cridaran" i ha explicat, amb noms i cognoms, els Floriano, Fernández Díaz, Montoro i Hernando que la volen silenciar. Denuncia pressions polítiques d'alt voltatge per obligar-la a retirar-se, sota amenaça de tancar el convent i dispersar la comunitat de monges que hi viu. I, certament, ha estat cridada a capítol. En espera del que digui el Vaticà -i cal esperar un capteniment obert, atesos els nous aires que s'hi respiren-, no deixa de ser brutal que els mateixos que consideren normal que els purpurats espanyols facin croades ideològiques a favor d'idees regressives i lleis coercitives, es posin nerviosos quan s'exerceix, també en nom de Déu, la mirada crítica. I també devien considerar normal que l'Església catòlica espanyola portés un dictador, assassí de milers de persones, sota pal·li. Esclar que també són els mateixos que consideren que el Valle de los Caídos és un bon lloc per anar-hi a meditar. En qualsevol cas, la veu poderosa de sor Lucía és on ha de ser, al costat dels pobres, dels drets dels pobles i de les lluites justes. I ho fa perquè aquest és el missatge evangèlic en què creu. És una veu lluminosa i, per això mateix, els amants de les tenebres la voldrien apagar.

Pilar Rahola
21/05/2015

dijous, 21 de maig del 2015

Pluja de felicitat

"El repte de ser feliç és personal i intransferible, no depèn de l'Estat, ni molt menys del consumisme, sinó de nosaltres mateixos i és la tasca més important de la nostra existència"

Darrerament ens han caigut com pluja fina informes, efemèrides, celebracions que ens recorden i estimulen sobre la necessitat de ser feliços. L'ésser humà desitja per naturalesa ser feliç, ja ho va sentenciar Aristòtil en la seva Ètica de Nicòmac, quasi quatre cents anys abans de Crist. Tots, en un moment o altre de les nostres vides, ens sentim assedegats, obsessionats, obligats a ser feliços.

Així ens ho ha recordat el Dia Universal de la Felicitat (20/03/2015), instaurat per l'ONU el 2012 i que alguns diaris i revistes han difós amb missatges de filòsofs, psicòlegs que han definit el concepte i han orientat camins per assolir-la.

El 23 d'abril s'han publicat les dades de la tercera edició de l'Informe Mundial sobre la Felicitat que elabora la Xarxa de Solucions per el Desenvolupament Sostenible (SDNS), també de l'ONU. Per aquest informe sabem que els cinc països més feliços del món són Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i el Canadà. Espanya està situada en el 36è lloc, per sota de països com Israel (11), Mèxic (14) o Aràbia Saudita (35).

Quines variables sustenten aquest informe? Sis variables clau: El PIB real per càpita, l'esperança de vida, les relacions socials (tenir algú per xerrar) la llibertat de poder prendre les pròpies decisions, la llibertat enfront a la corrupció i la generositat. Jeffrey Sachs, economista americà, professor de Harvard i director de la Universitat de Colúmbia, autor de llibre L'era de desenvolupament sostenible (2015), resumeix l'informe dient: "El benestar social no s'assoleix només en diners, sinó també gràcies a la justícia, l'honestedat, la confiança i la bona salut".

La ciència de la felicitat avança i va definint les premisses bàsiques que han de sustentar el concepte de felicitat d'un poble. De fet, l'Informe de l'ONU ha pujat al carro d'avaluar la felicitat des de l'any 2012, però des del 1972 existeix el concepte de Felicitat Nacional Bruta (FNB) o Felicitat Interna Bruta (FIB), encunyat per Jigme Singye Wangchuk, rei de Butan, considerat un dels països més feliços del món.

L'FNB avalua la qualitat de la vida en termes més holístics i psicològics que el Producte Interior Brut (PIB). Està basat en la creença que el benestar d'un país va més enllà dels indicadors tradicionals com la productivitat econòmica. Alguns països ja es prenen seriosament els indicadors de la felicitat, veurem si els futurs governants que sorgeixen dels nostres vots en les properes eleccions s'ho prenen realment amb tota serietat.

És cert que els Estats s'allunyen (almenys ho sembla) de la distòpia que fa un segle descrivia l'escriptor britànic Aldous Huxley a Un món feliç, sota el jou d'un estat totalitari, però, realment ens hem alliberat de servituds que ens sotmeten? Amb la rosa i el llibre del dia de San Jordi, expressió emblemàtica del nostre desig d'oferir i rebre felicitat, hem matat realment el Drac? O encara el tenim enmig nostre ensenyant les dents i remenant la cua per cruspir-se o manipular els nostres legítims anhels de felicitat?

Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès, conegudíssim per l'encert de definir la manera de viure actual com a "Modernitat líquida", "Amor líquid", "Vida líquida", molt valorat com a pensador contemporani, ens il·lustra a La felicitat es fa, no es compra com l'economia consumista és el nou drac que es menja l'autèntica felicitat. No ho fa traient foc pels queixals, sinó sibil·linament, en forma de serp temptadora que ens omple de sensacions de felicitat però que ens allunya de les satisfaccions que alimenten la veritable felicitat. Aquella felicitat sostenible i estable.

L'economia de l'engany ens posa l'esquer perquè piqui el narcisisme que portem a dins. Ens vol subjugar en la perpètua i permanent insatisfacció. El millor sempre és l'objecte nou. El vell ja no serveix, ja no cal reparar-lo. Sempre hi ha un nou model per satisfer el nostre jo més presumptuós, no la nostra necessitat vital. El que és nou ens farà més feliços, ens diuen constantment per tots els mitjans audiovisuals.

L'endemà de l'atemptat de l'11 de setembre, quan George W. Bush animava els americans a superar el trauma i tornar a la normalitat, va considerar que el millor precepte per fer-ho era "tornar a comprar". Així podem dir que "Compro, per tant existeixo", "Comprar o no comprar aquesta és la qüestió".

Davant de tots els problemes que ens trobem durant el camí que va de la tristesa a la satisfacció, busquem solucions a les botigues. Totes les botigues són farmàcies per curar els maldecaps, les ansietats, les angoixes i els traumes que la vida ens porta. No comprar és quedar-nos sense medicines. Els supermercats, segons la famosa frase de George Ritzer, citada per Bauman, són els nostres temples i per tant, afegeixo, les llistes de la compra són els nostres breviaris i les anades als centres comercials son els nostres pelegrinatges.

Tanmateix, ens ho diu ben clar Zygmunt Bauman, "la felicitat no es compra"... I doncs, com s'assoleix? És un aprenentatge que passa pel "Coneix-te a tu mateix" que ja ensenyaven els savis grecs, però que és de rabiosa actualitat. Saber quins són els propis punts febles, però sobretot quins són els forts perquè en ells s'han d'apuntalar el propis projectes de vida.

Dels diferents projectes vitals, n'hi ha dos de bàsics: El projecte professional i el projecte de vida en comú. Ambdós demanen el millor d'un mateix. La millor intel·ligència i la millor sensibilitat (...i la millor sexualitat, si es tracta de viure en parella). Sempre amb la mirada i la voluntat posada al servei dels que ens envolten.

Els indicadors, els estudis, les diades, les celebracions, ens poden ajudar en crear un entorn favorable a la felicitat, però el repte de ser feliç és personal i intransferible, no depèn de l'Estat, ni molt menys del consumisme, sinó de nosaltres mateixos i aquesta és la tasca més important de la nostra existència. En continuarem parlant en altres articles.

"La felicitat s'assoleix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa estan en harmonia", Mahatama Gandhi.

Pere Reixach
19/05/2015

dimecres, 20 de maig del 2015

Bòtox per a migranyes greus que no responen a la medicació

Neuròlegs i metges de família pacten com tractar el mal de cap
Una neuròloga practica un examen a una pacient en un centre hospitalari de la Gran Bretanya
La toxina botulínica, a més d’allisar arrugues gràcies a petites paràlisis i alleujar espasmes dolorosos, també s’utilitza als hospitals per millorar les migranyes cròniques que no toleren els tractaments habituals. Aquests casos desesperats aconsegueixen una millora en el 70% dels casos fins a reduir a la meitat els seus dies amb dolor quan s’acumula un any de tractament botulínic. I la majoria continua millorant si el continuen tractant.

Per què? 
D’una banda, perquè la toxina, en bloquejar la transmissió entre el nervi i el múscul, relaxa contractures i alleuja així el dolor. “Però a més es creu que també bloqueja la transmissió de les substàncies que exciten el trigemin, el responsable d’innervar tota la superfície de la cara i les meninges, l’interior del crani, i el nus gordià del dolor,” explica el neuròleg de Sant Pau Carles Roig. Aquest especialista en migranyes és coordinador del grup de treball de cefalees de la Societat Catalana de Neurologia, que ha elaborat juntament amb els metges de família un protocol sobre aquest mal de cap tan estès –12% de la població– i tan invalidant. L’excitació del trigemin posa en marxa un bucle d’irritacions i inflamacions que deixen KO als pacients de migranyes, sense poder moure’s, de molt dolor, pulsacions que colpegen rítmicament el cap, sensibles en extrem a la llum, les olors o el soroll i amb vòmits i nàusees. Aquesta interrupció de l’excitació, sigui quin sigui l’origen, interromp el cercle viciós.

El bòtox sempre es tracta d’una última opció, quan no es tolera la medicació. És molt més còmode i barat prendre una pastilla cada dia que anar cada tres mesos que et punxin el cap. El tractament consisteix en unes sessions trimestrals amb unes 190 punxades pels diferents músculs que envolten el crani. Cada sessió costa uns 200 euros que costeja la sanitat pública.

“Però l’important és intentar que no s’arribi a aquest estat i en part es podrà aconseguir si els tractaments de la migranya, quan encara és ocasional, s’apliquen adequadament”, assenyala Roig. Per això la necessitat d’aquest protocol. La majoria de pacients de migranyes es medica amb el que sempre ha pres a casa, perquè és molt probable que hi hagi antecedents d’aquesta mena de dolor: antiinflamatoris i analgèsics. Alguns consulten amb el metge o arriben a urgències en estat lamentable, però sovint ataquen pel seu compte. Per això neuròlegs i metges de família han consensuat com actuar per proporcionar les medicacions adequades en cada moment de la malaltia, perquè l’abús dels millors fàrmacs per a la migranya acaba provocant un efecte rebot en deixar-lo, com una adicció. I llavors cal canviar de ruta i tractar el problema des d’una altra perspectiva per no conduir el pacient de migranyes camí de la cronificació. Una migranya crònica és la que es pateix almenys quinze dies al mes i durant tres mesos seguits.

Ana Macpherson
16/05/2015
La Vanguardia

dimarts, 19 de maig del 2015

Els caps de servei del Trueta reclamen que el nou hospital es construeixi a Salt

Una vintena de caps de servei i de secció de l'hospital Josep Trueta han signat un manifest contra l' "ús electoralista i a vegades populista" del nou hospital i la seva ubicació. En contra de la intenció de Salut de situar el nou edifici a la zona nord de Girona, defensen que la millor opció per aixecar el nou Trueta és fer-ho al costat del Santa Caterina, a Salt, i incloure-hi també les Facultats de Medicina i Infermeria.

Una vintena de caps de servei i caps de secció responsables d'unitats de l'hospital Josep Trueta han signat un manifest reclamant que el nou hospital es contrueixi al costat del Santa Caterina de Salt i que el projecte inclogui també el trasllat de les facultats de Medicina i d'Infermeria de la Universitat de Girona. Contradiuen així la ubicació assenyalada pel Departament de Salut, que al març va anunciar la seva intenció -si hi ha disponibilitat pressupostària- de començar a redactar el pla funcional del nou Trueta aquest any i d'ubicar-lo a la zona nord de Girona, on hi ha l'actual.

El document, signat entre d'altres pels caps de servei de Pneumologia, el de Nefrologia o el director clínic de Pediatria, critica que el nou Trueta torni a entrar a l'agenda política a les portes d'unes eleccions i es posiciona contra "l'ús electoralista i a vegades populista de la necessitat i la ubicació de l'hospital".
El text assenyala que l'actual edifici, dissenyat fa 60 anys, "ha quedat obsolet i no respon a les necessitats actuals", per això hi ha consens entre els professionals de la salut sobre la necessitat de tenir un hospital de referència amb "els recursos adients, la tecnologia necessària i la màxima confortabilitat per als usuaris".

El problema, però, afirmen, és la ubicació, un debat on "es perden els arguments científics, d'oportunitat i de viabilitat" i prevalen "els arguments de caire electoralista" motivats per interessos diferents dels assistencials i que "difícilment aguanten una anàlisi seriosa i profunda del tema".

Per tot això, consideren que, avaluant les necessitats assistencials i la viabilitat del projecte, "la millor opció és, sense cap tipus de dubte, fer un nou hospital al costat de l'hospital de Salt" i que inclogui les facultats de Medicina i Infermeria. Assenyalen que així es donaria sentit al trasllat de la recerca biomèdica al parc hospitalari de Salt -la nova seu de l'Idibgi ja s'està construint- i que estarien juntes l'assistència, la docència i la recerca biomèdica, "única manera d'assolir l'excel·lència, garantint la millora contínua i la màxima qualitat professional en la cura dels malalts".

Finalment, demanen als responsables polítics implicats que hi hagi diàleg pels interessos dels gironins i que s'obri un debat "basat en el sentit comú i professionalisme, i amb la màxima responsabilitat d'ús dels fons públics, evitant els interessos espuris".

Alba Carmona
18/05/2015