dissabte, 8 d’abril del 2017

“Respecto el suïcida amb ELA, però jo he triat viure i lluitar”

Francisco Luzón, malalt i lluitador contra l’ELA; expresident del Banc Argentaria
Tinc 69 anys i en fa 4 que lluito contra l’esclerosi lateral miotròfica (ELA); per a mi cada instant de vida és una eternitat. Crec en Déu, però no en els miracles. La meva família m’anima i m’ajuda a continuar. La meva fundació ha firmat un conveni amb la Generalitat per crear un centre contra l’ELA a Barcelona

Aprova el suïcidi d’un altre malalt d’ ELA, dijous passat?
Aquest suïcidi demostra com n’és, de dura i agressiva, l’ELA, i jo respecto la decisió de cada malalt de viure o deixar de viure.

Ho ha pensat alguna vegada, vostè?
Jo aposto per la vida. I ho faré mentre el meu cos m’ho permeti, perquè per a mi cada instant de vida és una eternitat.

Li troba algun sentit, a la seva malaltia?
El millor d’una malaltia tan brutal, des­coneguda i complexa com l’ ELA és que et fa veure la importància que té la vida. I d’això no te n’adones del tot fins que estàs sentenciat a mort.

Vostè ha perdut la parla, però no l’ànim: he vist que és hiperactiu.
Perquè, jo, a més, li he donat el meu propi sentit a la malaltia perquè no em dono per vençut, he creat la meva fundació i així planto cara a l’ELA . No em puc permetre ni un descans.

Què farà, d’ara endavant?
Lluitaré fins a l’últim segon de la meva vida perquè els pacients d’ ELA puguem afrontar-la amb tota dignitat i el mínim patiment.

Què milloraria la vida del pacient?
Necessitem un pla nacional contra l’ ELA perquè cap malalt no torni a suïcidar-se ni desitgi l’eutanàsia.

Com?
Acabo de firmar amb la meva fundació un acord amb la Generalitat i crearem a Barce­lona un centre de tractament i investigació. Ja tenim un equip científic treballant amb el doctor Màrius Rubiralta i la doctora Mónica Povedano amb 120 pacients, als quals ajudarem a alimentar-se millor, per exemple.

Ben fet.
Necessitem el suport dels que prenen les decisions. Li parlo en nom dels 4.000 malalts espanyols i dels 120.000 que ho seran durant la seva existència: podem allargar i millorar la vida dels malalts. Als països més avançats, de mitjana ja sobreviuen vuit anys, el doble que aquí i amb més qualitat de vida.

Com es va assabentar que tenia ELA?
Un dia no vaig poder cridar, al futbol, i poc després vaig començar a parlar malament, i llavors em van operar de les cordes vocals sense resultat, així que vaig anar als EUA i el 2014 em van diagnosticar l’ELA. Però encara no en sabem gairebé res, de la malaltia, que en cada cas es manifesta de forma diferent.

Vostè va emmalaltir tot just jubilar-se com a directiu de banca.
Tinc 69 anys. A mesura que compleixes anys, t’adones que l’únic que tens és la vida i que les altres coses no són teves. Les altres coses són secundàries. I això no ho penses mai, abans: ni als 30 ni als 50. Ara veig que la recompensa de la vida no és la destinació, sinó el viatge.

Vostè és el primer personatge que entrevisto per a La Contra que ha nascut a Conca: enhorabona.
Jo avui em sento un ser humà abans que res, tot i que valoro les meves arrels, per descomptat, els llocs on vaig néixer, vaig créixer i vaig treballar, i per això soc manxec, basc i també llatinoamericà.

L’ha inspirat cap altre lluitador?
El meu pare. Va anar a treballar de Conca a una pedrera basca. A aquells immigrants, al País Basc els deien els coreans. El meu pare en va ser un. Després, va continuar lluitant cada dia per millorar les coses a les drassanes Euskalduna. No es va rendir mai i va morir amb un somriure als llavis.

Creu en Déu? L’ajuda alguna fe?
Crec en Déu, a qui anomeno l’Altíssim, però no soc catòlic practicant ni crec en dogmes ni miracles, i respecto els creients profundament. I els demano que abans que res siguin éssers humans i respectin la resta.

Li ha ensenyat alguna cosa, la malaltia?
Que la felicitat no és tenir, sinó ser, i per això el més important en la vida és la gent que estimes i t’estima. També he après que quan descobreixes això gaudeixes molt més de cada minut que et queda.

Com ha estat el seu tracte amb la sanitat?
Les relacions amb els metges han estat positives: he descobert que tenim grans professionals; però també que ens falta una gestió conjunta sanitària i social que milloraria el tracte envers els malalts d’ ELA i altres malalties minoritàries avui invisibles.

Vostè va presidir l’Exterior i va pilotar la fusió d’ Argentaria: com veu la banca?
Una mica perduda, perquè ningú no vol abordar el repte de millorar el govern corporatiu dels bancs. Ha arribat el moment de canviar el model de banca perquè es reconciliï amb els ciutadans. Ja ho vaig dir el 2011 quan em van fer honoris causa per la Universitat de Castella-la Manxa.

M’han dit que prepara les seves memò­ries: ens pot anticipar alguna revelació?
Relataré, sobretot, la meva vida i sentiments des que vaig deixar el Santander i em van diagnosticar d’ ELA fa quatre anys.

I dels seus anys a la banca, podria explicar ara alguna cosa?
De detalls sucosos, n’hi va haver en especial al dirigir la divisió d’Amèrica del Santander del 1999 al 2012. Quan vam vendre el Banc de ­Veneçuela a Chávez i vam comprar Banespa al Brasil vaig suportar grans pressions polí­tiques, perquè ens volien robar els dos bancs. Va haver-hi gent que jo creia grans figures i van caure del pedestal. 


Amb un somriure
Francisco Luzón parla escrivint en un mòbil que li presta la veu. L’acompanyen la seva filla i col·laboradors de la Fundació Luzón als quals va apuntant perquè responguin per ell les preguntes menys personals. Escriu, gesticula o escolta, però no deixa de somriure mai. Va ser un d’aquells que el Financial Timesva batejar com a “conquistadors”, artífexs de l’expansió multinacional espanyola a Llatino­amèrica. Poc després de deixar el Santander i retirar-se li van diagnosticar ELA, una malaltia queno té remei que patiran 120.000 persones i queja pateixen 4.000. Una d’elles es va suïcidar dijous davant una càmara, i mereix respecte, però Luzón, que ha decidit viure i lluitar contra l’ ELA, s’ha guanyat el nostre suport.

Lluís Amiguet
08/04/2017