dijous, 28 de febrer del 2013

L´AECC denuncia que l´atenció dels pacients de càncer ´ha retrocedit uns quants anys

Assegura que alguns tractaments que abans es feien als hospitals comarcals ara només es fan a Girona, i Salut ho nega.

La presidenta de l´AECC, Pilar Cort (esquerra) amb la vicepresidenta Joana
"L'atenció que reben els pacients de càncer ha retrocedit uns quants anys". Així de contundent es va mostrar ahir Pilar Cort, la presidenta de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de les comarques gironines per denunciar que, d'ençà de les retallades, la qualitat d'alguns serveis relacionats amb el tractament i intervencions dels malalts ha empitjorat.

Coincidint amb la presentació dels actes per celebrar el 60è aniversari de la seva creació, l'AECC va assegurar que alguns tractaments que abans es donaven als hospitals comarcals (inclosos els de quimioteràpia) ara només es poden fer a l'Institut Català d'Oncologia (ICO) situat a l'hospital Trueta de Girona, amb la qual cosa avui els pacients han de fer quilòmetres per medicar-se quan abans es podien rebre sense necessitat de desplaçar-se. L'AECC va manifestar la seva preocupació per la pèrdua d'aquests seveis que va qualificar com a "comoditats", entre els que també destaca la retallada del personal de psicooncologia que ajuda als pacients (un psiquiàtra i dos psicooncòle d'un total de cinc persones, segons l'entitat).

Segons Cort, "els malalts t'ho expliquen, el tractament que abans feien al comarcal es continua donant, però ara a l'hospital de referència. Això passa en tractaments, però també en intervencions".

Els serveis territorials de Salut a Girona van desmentir rotundament aquestes afirmacions declarant que en els darrers anys l'objectiu de la conselleria ha estat precisament la d'aproximar el tractament dels pacients oncològics a la seva zona de residència.

En aquest sentit, Salut va remarcar que al contrari de les declaracions de l'AECC, "el nombre de pacients atesos als hospitals comarcals ha anat en augment en els darrers anys, així com les visites als pacients oncològics que s'hi han realitzat. Així, al 2010 els oncòlegs de l'ICO van realitzar un total de 12.372 visites als hospitals comarcals, al 2011 un total de 13.630 i al 2012 en van realitzar 15.121. O sigui que l'activitat de consulta externa ha incrementat gairebé un 11% en només dos anys".

Pel que fa a l'atenció psicològica, Salut va argumentar que l'ICO també ha augmentat l'activitat de suport psicològic en els últims anys. Tanmateix, fonts de l'ICO van admetre que potser sí que algunes proves puntuals que abans es feien als comarcals, ara es porten a terme a Girona, tot i que van desvincular aquestes accions de les retallades.

"Sobrecàrrega" per la crisi
La presidenta de l'AECC també va afegir que la crisi està provocant "sobrecàrregues" econòmiques a l'entorn del pacient: "Si abans el malalt i els familiars només estaven preocupats pel diagnòstic, ara amb la crisi hem detectat que a l'entorn se li afegeix la preocupació pels costos econòmics".


F. Benejam
27/02/2013

dimecres, 27 de febrer del 2013

Canviar, de vegades, és una medicina

Franco Antonello, la seva història i la del seu fill autista ha commogut a Itàlia

Tinc 52 anys. Vaig néixer i visc a Castelfranco, al Vèneto. Estic separat, tinc dos fills, Alberto (12) i Andrea (18), que és autista i visc amb mi. Edito revistes i dirigeixo la fundació: Els Nens de les Fades per atendre als nens autistes. Creo a les persones, en l'amor al proïsme.

Andrea va ser un nen sa fins als dos anys i mig. Després de 15 dies de febre i crits li van diagnosticar autisme.

En coneix el motiu?
Estic convençut que l'hi va provocar la vacuna triple vírica, sis mil famílies italianes m'han escrit dient-me que els va succeir el mateix, i ja hi ha farmacèutiques que adverteixen en els prospectes d'algunes vacunes que poden produir autisme.

Com va encaixar el diagnòstic?
Ens ho van confirmar a Siena, jo vaig anar a recollir les proves: durant 300 quilòmetres vaig omplir el cotxe de crits i llàgrimes.

...
Al principi et sents culpable perquè t'avergonyeixes, la nostra societat no està preparada per relacionar-se amb aquests nens i les coses estranyes que fan són assenyalades. Et desesperes, després no et queda altra que arremangar-te.

Vostè va decidir dedicar-se al seu fill.
Sí, la meva vida va canviar: treballava als matins i dedicava les tardes a l'Andrea i a crear i gestionar la fundació per a nens autistes i discapacitats. Va ser la meva manera de no angoixar-me amb la pregunta.

Quina pregunta?
Quan jo no hi sigui: què en serà de l'Andrea? Acabarà en algun centre "empastillat" de psicofàrmacs amb algú que li donarà la sopa al migdia i a la nit, i aviat al llit esperant que Déu se l'emporti el més aviat possible. És el que els passa a aquests nens si no tenen algú que s'ocupi d'ells.

Vostè es va embarcar en un llarg viatge amb l'Andrea.
Sí, vam recórrer els EUA amb moto i baixarem cap a Mèxic fins a arribar al Brasil. Aparentment era una bogeria, ja que els nens autistes ho han de tenir tot programat: horaris, menjars, medicines. Però jo sabia que no hi havia un llibre d'instruccions, així que vaig decidir fer el meu. Vàrem marxar sense saber si hi estaríem tres hores, tres dies o tres mesos.

Van ser tres mesos.
Les vacances més boniques de la meva vida. L'Andrea no va millorar, però va tornar molt més orgullós de si mateix. No em vaig limitar en res, vam anar a concerts, vàrem passejar per carrers plens de gent i l'Andrea mai va perdre el somriure. Quan es té por per una situació lletja com la malaltia d'un fill, l'instint és posar el peu al fre.

No és el seu cas.
Jo crec que només arriscant es poden obtenir resultats nous. Canviar, de vegades, és una medicina.

Com és l'Andrea?
Se n'adona de tot, però no aconsegueixen ordenar el seu cap i que s'expressi. Jo he intentat entrar en el seu món, imitar els seus gestos, saltar sense moure'm del lloc, córrer d'un punt a un altre, caminar com ell: de puntetes ... Cada vegada que ho intento sento emocions tan fortes que em salten les llàgrimes.

Sap si és feliç?
Ha après a comunicar-se a través de l'ordinador (comunicació facilitada). Jo li faig preguntes i ell contesta amb molta dificultat: "Andrea vol curar-se", escriu.

Això deu ser dolorós.
Els autistes veuen el món diferent, però no sé com. Donaria la meva vida per ficar-me al seu cap deu minuts. Desenvolupen una altra percepció com qualsevol que ha de suplir una mancança, i poden tenir qualitats excepcionals que no són descobertes. Però si fos aquí, es beuria la seva aigua, canviaria les coses de lloc, no pararia.

Entenc.
Va per la vida abraçant a la gent i tocant-los la panxa, diu que així els coneix. Ja ha complert 18 anys i té necessitats sexuals, però aquest és un tema tabú.

Com ho porta el seu germà petit?
Quan ets un nen tenir un germà boig crea situacions devastadores, per això l'Alberto viu amb la seva mare i l'Andrea amb mi, però ens veiem cada dia. A mi a casa m'ho ha canviat tot de lloc, no és fàcil.

Hi haurà provat tot tipus de teràpies.
Sí, hem anat a França, Alemanya, Suïssa, Filipines, Senegal, Brasil, Estats Units, buscant solucions mèdiques, alternatives, religioses, però ningú sap què fer.

Deu ser frustrant.
T’il·lusiones i després quedes decebut. L'Andrea va fer una dieta durant un any i mig molt dura, una tortura, jo la vaig fer amb ell. El resultat: pitjor. Al Senegal i al Brasil he anat a sanadors i la meva experiència és que res dóna resultat. Crec que l'únic punt de referència avui són les associacions de pares que intercanvien coneixements.

Com ho viu l'Andrea?
No arribes a entendre si està content o trist, té la mateixa actitud en una festa que enmig del desert. Mai m'ha dit res per pròpia iniciativa.

I vostè, com ho porta?
Jo sé que aquesta tarda anem a córrer, després dutxa, sopar i a dormir. I em dic: fes el millor que puguis en cada moment i ja faràs els comptes al final de la vida.


Inseparables
Per afrontar l'estranyesa i de vegades la violència que provoca l'Andrea quan es llença sobre els desconeguts per abraçar-los, els Antonello li van estampar samarretes que deien: "Si t'abraço, no tinguis por". Aquest és el títol del llibre (Seix Barral) que ha escrit Fulvio Ervas amb llosa puntes del viatge extraordinari que pare i fill van fer amb moto per EUA i que els ha fet famosos a tot Itàlia. En Franco ha creat una fundació (I Bambini delle Fate) per ajudar a nens amb minusvalideses i autistes com el seu fill i que gestiona com una empresa, un model per fer-ne una replica, fruit de la valentia i l'amor d'un pare. "Donem-los alegria, vida, rock, no els marginem".


Ima Sanchís
22/02/2013
La Vanguardia

dimarts, 26 de febrer del 2013

Mentides i veritats.

Menteix-me, digues que m’estimes i que m’has estat esperant durant tot aquest temps, li va demanar el Johnny Guitar (Sterling Hayden), un pistoler de l’oest americà a la Vienna (Joan Crawford), una ballarina i antic amor amb qui es retroba al cap dels anys a la pel·lícula “Johnny Guitar” estrenada l’any 1954 i ella li respon t’estimo encara que sigui mentida i t’he esperat tot aquest temps, però mentin, li deia la veritat.

Per què mentim?
Cadascú podria donar diverses respostes i la llista seria llarga. Mentim per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per ser acceptats i estimats, per tenir protagonisme, per no ofendre, per compassió, per no fer mal i per fer-ne, perquè no ens castiguin, per tenir poder, per aconseguir el que volem, perquè no podem suportar el que ens està passant i amaguem el cap sota l’ala,... També mentim per falta de coneixement de moltes coses i donem per bo el que ens expliquen sense contrastar-ho. A vegades la intenció és enganyar als altres, però també ens auto enganyem i en aquest cas és més probable que sigui de manera inconscient perquè conèixer-se un mateix és una tasca difícil i la realitat és interpretable.

Ningú pot viure al marge de la mentida perquè forma part del bagatge humà i està força arrelada socialment. Hi ha qui creu que a vegades pot facilitar el tracte entre les persones i que ocasionalment pot ser una solució, però també a voltes seria més fàcil dir la veritat, tot i que la vida tant es pot complicar mentint com dient la veritat, s’hauria de veure en casos concrets per mesurar els avantatges i els inconvenients. George Orwell diu que en un temps d’engany generalitzat, dir la veritat és un acte revolucionari.

Significats de l’experiència de mentir
Hi ha factors que tenen una gran influència en aquest comportament com són la moral, l’educació i les prioritats, els propis valors tenen la força de regular-nos per principis més o menys normatius o permissius en les respostes que donem als altres i el que posem al davant en cada context pren força. Si has après a mentir i t’ho permets és més probable que ho facis, en canvi si tens tendència a no mentir, quan ho fas és més fàcil que no et sentis bé. Per exemple, davant una situació que dir la veritat tindrà conseqüències negatives, hi ha persones que prioritzaran evitar-les a base d’una mentida i altres que prioritzaran dir la veritat malgrat “el càstig”. El significat de l’experiència de mentir és subjectiu.

Sovint es confon la mentida amb l’excusa quan en realitat excusar-se vol dir una altra cosa, vol dir al·legar, donar motius, argumentar el perquè s’ha fet o s’ha deixat de fer una cosa, però de manera responsable, no fent trampa. Hi ha també una distinció entre callar i mentir o enganyar, perquè una cosa és no dir el que penses i una altra és dir el que no penses i naturalment també callant pots enganyar, per exemple, callar una infidelitat a la parella no exclou l’engany.

Emocions i estratègies
L’emoció més comú i de base de la mentida seria la por, la por a mostrar-nos tal com som, a no ser acceptats, al càstig, a perdre el que tenim, a fer mal, a acceptar la realitat com ens ve donada i poden ser mecanismes conscients o inconscients, però també hi ha qui utilitza l’engany de manera conscient per tenir poder i com estratègia per aconseguir el que es vol en cada moment segons les seves prioritats. El problema és que en general, qui rep mentides no les paeix bé i generen desconfiança, podent arribar a ser un gran inconvenient en les relacions, sobre tot, en les més properes perquè encara que acceptem a les persones que estimem tal com són, amb les seves veritats i les seves mentides, la majoria de gent quan se sap enganyada, li pot generar un conflicte.

Quan s’observa el creixement d’un infant resulta curiós veure com hi ha un dia que inevitablement, arriba la mentida intencionada. Es diu que l’habilitat de mentir s’aprèn a partir dels 3 anys, primer de manera inconscient dins un món de fantasia i va evolucionant des de la inconsciència fins a la intencionalitat, més o menys, a partir dels 7 quan veu certes avantatges en el fet de mentir, sovint per evitar el càstig, i si a l’entorn que viu s’hi menteix de manera quotidiana, per imitació l’aprèn com una cosa normal. Primer ens diuen que no s’ha de mentir, de més grans s’hi agrega que a vegades algunes mentides es poden dir i després ens fem amb les mentides i les veritats de manera molt subjectiva.

Està clar que la veritat és allò que és i la mentida és allò que no és, però és oportú, considerar que si la realitat és interpretable, la mentida i la veritat en molts casos no serien absolutes, si bé això s’ha de diferenciar de la mentida intencionada i de tergiversar el que sí que és veritat. Donant significat a la nostra experiència podem viure com a certes coses que no ho són tant i a l’inrevés, perquè en podem canviar el significat, però això no té a veure amb mentir o no, aquest cas té més a veure amb els que asseguren que el got és mig buit, per contra dels que asseguren que el got és mig ple.

Es pot parlar en algun moment de patologia?
Fins aquí, quasi bé podríem dir que mentim perquè som humans i estem vius i que cadascú podria fer el seu propi balanç del fet de mentir, de la mateixa manera que amb aquesta premissa podem ser més o menys tolerants amb les mentides dels altres, però quan es converteix en un hàbit personal segurament ens portarà més problemes que solucions.

Parlaríem de quan es construeix una personalitat on les mentides són sistemàtiques, persistents, recurrents i desproporcionades, agreujant-se si són inconscients. És preocupant per la persona que menteix i pels que l’envolten perquè creen un clima de desconfiança en trobar-te davant una persona completament desconeguda i en la que no creuaràs ni quan digui la veritat. Kant diu que acabes desconfiant del que t’ha mentit i es un entrebanc per viure en societat ja que la confiança es el vincle saludable entre les persones.

L’hàbit de mentir és el que es podria transformar en un trastorn de la personalitat que consistiria en construir una vida de fantasia quedant atrapat en una mena de farsa desproporcionada en relació a qualsevol avantatge que es pugui obtenir, passant d’un engany conscient i deliberat a quedar convençut del propi engany de manera inconscient.

A base de mentir pots perdre el nord perquè no és un camí de terra ferma, hi ha un aforisme del Mark Twain que diu Digues la veritat encara que només sigui per no haver de recordar el que havies dit, però qui té l’hàbit de mentir sempre pot dir que no recorda el que ha dit i és probable que sigui cert, no per falta de memòria sinó de consistència de les seves paraules, o bé negar-ho i així seguir mentint, la qüestió és greu quan no es controlen la quantitat de mentides que es diuen i comporta problemes amb l’entorn.

Acabo amb un proverbi jueu que diu "Amb una mentida es pot anar molt lluny, però no hi ha esperances de tornar".

Glòria Ribas Serra
Llicenciada en Psicologia Clínica

dilluns, 25 de febrer del 2013

Descoberta la porta d’entrada del virus de la sida al sistema immunitari

  • Científics de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, impulsat conjuntament per l’Obra Social “la Caixa” i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, han desxifrat com el VIH penetra les cèl·lules del sistema immunitari responsables de la propagació del virus dins l’organisme, un enigma que la comunitat científica feia anys que intentava resoldre. 
  • Es tracta d’una nova molècula que captura el virus de la sida o VIH i permet la seva entrada a unes cèl·lules del sistema immunitari, anomenades cèl·lules dendrítiques, que actuen com un cavall de Troia a l’hora de dispersar el virus dins l’organisme. 
  • La troballa obre les portes a una nova família de fàrmacs contra la sida que podria ser capaç de bloquejar aquestes molècules i millorar així l’eficàcia dels tractaments actuals, cap dels quals actua en aquest mecanisme de propagació de la infecció. 
  • L’estudi, que s’acaba de publicar a la revista científica internacional PLoS Biology, s’ha dut a terme en el marc del Programa d’investigació i desenvolupament de la vacuna contra la sida HIVACAT.

Una de les causes per les quals encara no disposem d’una cura pel VIH (virus de la immunodeficiència humana) és que aquest infecta les cèl·lules del sistema immunitari encarregades d’activar la resposta que hauria d’aturar la infecció. Concretament, el VIH té com a principal diana uns glòbuls blancs anomenats limfòcits T CD4, que reben aquest nom perquè tenen la proteïna CD4 a la seva membrana.

Els més de 20 fàrmacs disponibles avui al mercat actuen bloquejant el cicle que segueix el VIH per infectar aquests limfòcits T CD4, però no curen perquè no aconsegueixen eliminar del tot el virus de l’organisme. Un dels motius és que la medicació disponible no actua sobre unes altres cèl·lules anomenades cèl·lules dendrítiques, en què el VIH també penetra i la majoria s’acumula intacte al seu interior. Com que aquestes cèl·lules són les encarregades d’activar la resposta immunitària, quan ho fan, l’activen però alhora infecten els limfòcits T CD4 i per tant la propagació de la infecció es dóna de manera molt eficaç.

Científics de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, impulsat conjuntament per l’Obra Social “la Caixa” i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, han identificat la porta d’entrada del VIH a aquestes cèl·lules dendrítiques, un enigma que la comunitat científica intentava desxifrar des de feia anys. L’estudi, publicat a la revista científica internacional PLoS Biology s’ha dut a terme en el marc del Programa de recerca i desenvolupament de la vacuna contra la sida HIVACAT, impulsat conjuntament per IrsiCaixa i l’IDIBAPS-Hospital Clínic, en col·laboració amb l’Obra Social “la Caixa” i ESTEVE, així com amb el suport dels departaments de Salut i d’Economia i Coneixement.

Siglec-1 és la molècula que es troba a la superfície de les cèl·lules dendrítiques i que permet l'entrada del VIH a l'interior de les cèl·lules. Actua com a porta d'entrada del VIH a les cèl·lules dendrítiques madures quan s'hi uneixen els gangliòsids del virus, que funcionen com a claus. D'aquesta manera, les cèl·lules dendrítiques acumulen gran quantitat de virus al seu interior i es converteixen en cavalls de Troia, afavorint la infecció dels limfòcits T CD4+, principal diana del VIH i contribuint així a la dispersió del VIH dins de l'organisme.

Javier Martínez-Picado: “Teniem la clau i ara hem trobat el pany. L’enigma està resolt" 
La troballa conforma la darrera gran fita d’una línia de recerca liderada pel professor d’investigació ICREA d’IrsiCaixa Javier Martínez-Picado i la investigadora d’IrsiCaixa Nuria Izquierdo-Useros, en col·laboració amb un grup de recerca de la Universitat de Heidelberg, a Alemanya, coordinat pel professor Hans-Georg Kräusslich, i un altre de la Universitat de Lausanne, a Suïssa, encapçalat per Amalio Telenti. Fruit d’aquesta línia de treball, el passat mes d’abril ja van publicar un article a la mateixa revista, on van identificar una molècula anomenada gangliòsid que es troba a la superfície del VIH i que és responsable de la seva entrada a les cèl·lules dendrítiques. Els nous resultats demostren quina és la molècula de les cèl·lules dendrítiques que captura el VIH per iniciar la ràpida propagació per l’organisme. Segons l’investigador Javier Martínez-Picado “teniem la clau, i ara hem trobat el pany. L’enigma està resolt. Ja estem treballant en el desenvolupament d’un fàrmac que bloquegi aquest procés i que permeti millorar l’eficàcia dels tractaments actuals contra la sida”.

A més, segons apunta la investigadora Nuria Izquierdo-Useros, “hem pogut observar que la proteïna que actua com a pany per a l’entrada del VIH també podria facilitar l’entrada d’altres virus i per tant la troballa també podria dur al desenvolupament de tractaments per a d’altres infeccions que utilitzen aquesta via de propagació”.

Per identificar la molècula de la membrana de les cèl·lules dendrítiques que captura el VIH, els investigadors van centrar la seva recerca en estudiar una família de proteïnes presents a la superfície de les cèl·lules dendrítiques anomenades Siglecs, que se sap que s’uneixen als gangliòsids. Els científics van fer proves in vitro mesclant virus amb cèl·lules dendrítiques que presentaven diferents quantitats de Siglec-1. Amb l’experiment van poder concloure que quan augmentava la quantitat de Siglec-1 a la superfície de les cèl·lules dendrítiques, aquestes incrementaven la captació del VIH i això desencadenava un increment del nombre de limfòcits T CD4 infectats.

També van provar d’inhibir la proteïna, acoblant-la a anticossos i bloquejant l’expressió del gen corresponent, i van comprovar que aleshores les cèl·lules dendrítiques perdien la seva capacitat de capturar els VIH i de transmetre’ls als limfòcits T CD4. Amb tot això van poder deduir que la Siglec-1 és responsable de l’entrada del virus a les cèl·lules dendrítiques i que permet la transmissió als limfòcits T CD4, i representa una potencial diana terapèutica.

Reconstrucció tridimensional d'una cèl·lula dendrítica madura (en gris) on s'emmagatzema el VIH (en vermell) i el nou receptor identificat, Siglec-1 (en verd). El color groc reflecteix el moment en què el virus (en vermell) i el receptor (en verd) es troben al mateix compartiment dins de la cèl·lula. En blau, es pot observar el nucli de la cèl·lula dendrítica.

Sobre la propagació del VIH mitjançant les cèl·lules dendrítiques 
En condicions normals, quan un patogen entra al nostre organisme, les cèl·lules dendrítiques exerceixen un paper clau en l’activació de la resposta immunitària. La seva funció consisteix a patrullar per l’organisme, capturar els agents infecciosos que ens envaeixen, degradar-los i obtenir-ne algunes de les seves molècules. A continuació, es desplacen als nòduls limfàtics, que és on presenten les molècules del patògen als limfòcits T, unes cèl·lules encarregades de destruir de manera específica els microbis i les cèl·lules que ja s’han infectat. El VIH, però, s’aprofita de les cèl·lules dendrítiques per refugiar-s’hi dins, en compartiments, sense arribar a degradar-s’hi del tot. Això li permet arribar sencer a les seves dianes principals: els limfòcits T CD4, actuant com autèntics cavalls de Troia perquè concentren el virus en la zona de contacte amb els limfòcits T CD4 i n’afavoreixen la infecció, en comptes d’iniciar una resposta immunitària adequada contra el VIH. El descobriment actual ofereix noves pistes sobre com entra el VIH a les cèl·lules dendrítiques, defuig la ruta habitual de degradació de patògens i crea un escenari idoni per a la infecció de noves cèl·lules i la progressió de la malaltia.

Izquierdo-Useros N, Lorizate M, Puertas MC, Rodriguez-Plata MT, Zangger N, et al. (2012) "Siglec-1 Is a Novel Dendritic Cell Receptor That Mediates HIV-1 Trans-Infection Through Recognition of Viral Membrane Gangliosides". PLoS Biol 10(12): e1001448. doi:10.1371/journal.pbio.1001448

2012 Izquierdo-Useros et al. This is an open-access article distributed under the terms of the Creative Commons Attribution License, which permits unrestricted use, distribution, and reproduction in any medium, provided the original author and source are credited.

Imatges en alta ressolució aquí. Imatges: Nuria Izquierdo-Useros

Font: IrsiCaixa

diumenge, 24 de febrer del 2013

Històries d'Àkan

Philippe Guionie‏
14 gener 2013
"I quan vam arribar a Algèria, allà el control policial era molt gran, van detenir el pare. Em van dir que l'havien enviat al sud, al desert, jo vaig seguir el camí, no n'he sabut res més del pare. Sempre demano a persones que sé que estan en el camí, algun m'ha dit: deu ser pel Sahara, un altre un dia em va dir: l'han vist al Gabon. No ho sé. Jo continuaré preguntant fins que algun dia sàpiga on és. Ara, que sol que em sento!"

15 gener 2013
"Aquest matí, quatre dones, quatre, diferents edats, diferents situacions vitals, totes mares, a totes la història les ha llençat als marges del món. I lluiten. Veritablement, lluiten. Jesús, el seu esperit, ha passat."

22 de gener del 2013
Es posa l'abric, es mira, i em demana un mirall, es mira de nou al bany amb degoters, la palangana per terra, els draps molls, una princesa! L'abric, qui sap qui el portava, és bo, no se'n sap avenir. Em diu somrient: no podré anar a buscar ajuda enlloc amb aquest abric! Per un moment queda lluny el lloguer que no es pot pagar, els nens sense roba d'hivern, el marit sense feina i ella amb dues hores a la setmana... Tot queda lluny. La persona que ha donat l'abric no sap que va donar un moment immens de felicitat.
Quan se'n va, queda un regust a l'aire de sentit, haver pogut fer de pont per possibilitar aquest moment ple, d'il·lusió, de dignitat, de poder tornar a ser persona, de ser, de foragitar el sofriment i la por. Després, el preu que es paga per estar al costat dels que pateixen, les amistats que han quedat enrere, els moments de lleure que no tindràs, els viatges que ja no es faran, les reunions a les quals no podràs assistir per somiar i per fer avançar, tot sembla tenir sentit.

Aquest ser al costat de l'altre t'ha fet aprendre la paciència, saber esperar infinitament, saber esperar els processos de les persones, saber viure enmig dels temporals, i saber aguantar, no desmuntar-te, ser pacient, saber aprendre la solitud per estar amb, saber que s'haurà de compensar tants de buits amb altres moments, més senzills, potser més plens, hores de lectura, hores de manualitats, hores de contemplació, saber que hi ha coses que no podràs mai solucionar i que hauràs d'aprendre a conviure amb elles, aprendre la humilitat davant de la indiferència i, de vegades també, del menyspreu, del dubte sobre el que fas, del judici ràpid i sentenciador, aprendre a no tenir gaire res quan tants com tu tenen, aprendre a renunciar i deixar marxar i deixar passar, aprendre a no ser gran, sinó molt petit, saber que no tot pot canviar, saber que la confiança definitiva només és en Déu quan ja has vist en la vida humana tantes coses que t'han deixat amb el cor partit i t'han canviat la mirada i la paraula, saber que tot, tot pot passar, i que poden passar coses molt dolentes, encara més dolentes que les que ja has compartit, i ser fort, molt fort per seguir vivint. I saber que, malgrat tot, quedarà sempre alguna cosa bella que es resisteix a morir, alguna cosa forta, immensa, que et fa sentir feliç en el moment més impensat, com el moment de la dona, mirant-se al mirall, amb un abric que potser mai havia pogut somiar tenir.

Al matí, beneïts matins, en la pregària del matí, el món s'encén, i pregues, avui amb Mandela, amb un Mandela que parlava que, quan era petit, la mare, o alguna tia, a la nit, els explicaven contes, on aprenien lliçons morals, però també on s'estimulava la fantasia, contes que el porten a dir que, quan mira enrere, veu que la vida que va dur a casa, el seu treball al veld, els jocs i les feines compartides amb els altres nens, li van fer aprendre l'esforç col·lectiu, l'esforç del grup per tirar endavant, això que potser avui tant ens fa falta, en una era de ferotge individualisme.
No era una icona de tot això la dona de l'abric d'aquest matí: la dona que necessita en un temps de la seva vida i una xarxa d'ajuda que es posa en marxa, l'esforç col·lectiu, no per ser nosaltres els primers, sinó perquè tothom pugui arribar a un mínim de dignitat?

A la tarda, entre problema i problema, espigoles Frankl, meravellós Frankl que tant ens ha ensenyat, i et regala una veritable perla: En una època que els Deu Manaments semblen haver perdut la seva validesa, l'home ha de ser capaç de percebre els deu mil manaments que estan ocults en les deu mil situacions amb què la vida l'enfronta.

Fa poc hem recuperat una àvia i els seus dos néts. Havien desaparegut fa onze anys, enmig de la guerra, sols, van fer un periple per Àfrica, ara l'àvia ha reaparegut al país d'origen, pobra, malalta, amb els dos néts ja adolescents, i el fill ha recuperat la mare i els seus dos fills.
Aquesta àvia és, també, una veritable icona de l'amor universal, de l'esforç, de la dignitat, dels valors més grans. Són històries d'Àkan, i, la veritat, enmig de tanta mentida, hipocresia, paraules falses, corrupció, són un veritable alè d'aire.
Com els dos nens, petits, de 3 anys, que cada dijous l'àvia duia davant la senyora amb el nen en braços, i la miraven, feliços, contents, i deien els seus noms: Maria i Jesús, admirats, sense saber, però sabent, tot el que hi havia darrera d'aquells dos noms. En ells, beneïts, tota l'esperança i la força i la voluntat de treballar per un futur molt millor.


Lluïsa Geronés Estrada
Gener de 2013
Presidenta de l’Associació Akan

dissabte, 23 de febrer del 2013

Les desigualtats s'agreugen perquè les dones tenen menys possibilitats de sortir-se'n

Entrevista a Montserrat Gatell, Presidenta de l'Institut Català de les Dones

La crisi està significant un pas enrere en la igualtat entre sexes en l'entorn laboral?
Qualsevol etapa de canvi, que és el que en realitat és aquesta crisi, accentua les potencialitats però també tot allò de negatiu que té la societat. La meva impressió és que sí, que s'estan accentuant les desigualtats entre els homes i les dones. Bàsicament perquè partim d'un estat de desigualtat que al llarg dels anys s'ha anat suavitzant, fent-se més invisible i subtil, però que malauradament no deixa de ser-hi, i que una crisi tan profunda ha d'agreujar necessàriament perquè uns tenen més possibilitats per sortint-se'n que les altres.

Quan les empreses demanen més sacrificis, la dona és qui cau en primer lloc?
Cau d'una manera més profunda. Hi ha tot un seguit de responsabilitats que socialment i històricament tenen atribuïdes les dones i que dificulten que pugui assumir més mobilitat o la jornada més extensa que demanen les empreses.

També està notant més les retallades en l'estat del benestar?
Sí, això està passant i pel que comentem, per una assignació de rols. Quan no tenim uns serveis tan extensos, primer tenim en compte l'opció que sigui la dona qui s'ocupi de tot allò que fins ara els oferia l'administració pública. Això també passa perquè la dona sol tenir una situació laboral més feble: contractes més precaris, a temps parcial i més mal remunerats. Per tant, si dins d'una família s'ha de prescindir d'un dels sous, és més fàcil que sigui del de la dona.

És més fàcil que elles surtin del mercat laboral, i també és més complicat que s'hi reintegrin?
Sí, tot i que ara s'ha de tenir en consideració un aspecte que fa anys no passava i és que les dones joves estan més ben formades. A les universitats hi ha més noies que nois. Per tant, ja no podem dir que els resulta més difícil tornar al mercat laboral perquè estan pitjor formades. Com a mínim no és una raó de pes. Però sí que és veritat que en el moment que decideixen tornar al mercat laboral, tal com està actualment la situació econòmica, els resulta més difícil que a l'home, perquè porten una motxilla de totes aquestes assignacions socials que dificulten l'accés perquè no hi ha una disponibilitat en molts casos absoluta als requeriments del mercat laboral. Allò que en els homes pot ser considerat com una oportunitat, en molts casos per a les dones és un problema.

Per això moltes opten per l'emprenedoria?
En el cas de les dones l'emprenedoria està vinculada a l'autoocupació, a la conciliació, però també a la superació de la discriminació salarial, que és un tema bàsic del qual parlem molt poc. Tots aquests inconvenients queden atenuats quan una dona emprèn. Tot i així s'haurà d'analitzar més endavant quina és la supervivència d'aquestes empreses, perquè una cosa són les ganes o la necessitat i una altra cosa és quantes són fruit de les oportunitats que han tingut les dones.

Pensa que són menors?
A vegades es posa molt l'èmfasi en l'emprenedoria de les dones, però jo em pregunto si realment tenen les mateixes eines al seu abast per emprendre, ¿les oportunitats són les mateixes que les dels homes? La meva impressió és que no.

Hi ha empreses que prefereixen no cobrir les seves baixes de maternitat per estalviar, penalitzant la resta de treballadors.
La primera afectada és la dona que té la criatura, que té una amenaça a sobre, i que ha de veure que la qualificació del seu lloc de treball o el seu rendiment és menor pel fet de tenir un fill i acollir-se a una legítima baixa de maternitat. Ara mateix no tinc dades sobre si les empreses no substitueixen les baixes, però és molt probable que sigui així i que la percepció que tinguin els seus companys sigui negativa. Però l'arrel està en l'imaginari ancestral de subordinació de les dones a una mirada absolutament masculina d'organització de la societat. Per això en lloc d'estimular la prestació de tots els serveis necessaris perquè tingui el menor impacte en l'empresa i també en la carrera professional d'aquesta dona es fa tot el contrari.

El pressupost de l'ICD s'ha reduït. Quines polítiques poden sortir perjudicades?
L'ICD és una institució que promou i mira que s'executin les polítiques de dones a tot el govern. Nosaltres dediquem els nostres recursos a la sensibilització, a programes de prevenció, etc. En la legislació passada vam definir tres línies estratègiques bàsiques. La primera són les polítiques en contra de la violència de gènere. La segona línia és tot el que afecta la dona en l'entorn laboral. Tenim la sensació que van apareixent estudis, sovint coincidint amb les diades internacionals, però no se'n deriva gairebé res. Pensem que cal començar a analitzar totes aquestes dades i dissenyar accions molt concretes que vinguin a completar allò que ja es fa en relació amb la carrera professional o en temes de reinserció laboral. La tercera línia és més generalista i té a veure amb el reconeixement i la visibilitat de les dones com a actors de la societat.

Quan la prioritat és crear ocupació, és difícil defensar polítiques d'igualtat?
És difícil la coordinació amb tots els departaments perquè cadascú té les seves prioritats, però el nostre mandat és que a tots els departaments en totes les seves polítiques hi ha d'haver aquest biaix de gènere. El novembre de l'any passat el govern va aprovar el setè programa estratègic de polítiques de dones, que en lloc de ser un pla d'acció, és un pla estratègic que fixa no què sinó com el govern de la Generalitat ha de fer les polítiques públiques.


Francesc Muñoz
23/02/2013

divendres, 22 de febrer del 2013

No som conscients que les xarxes socials són un negoci


Foto per Josep Losada
Preocupat per les exigències del seu fill amb els mòbils i les xarxes socials, el periodista Jordi Romañach va decidir escriure un llibre per posar sobre la taula els perills de fer servir les noves tecnologies sense consciència. Com molt bé diu el subtítol del llibre ‘Dieta digital' (de Plataforma Editorial), cal “aixecar la vista de la pantalla i recuperar el control de la nostra vida”.

Es pot anar en contra de les noves tecnologies?
No, és clar. No puc dir que estic en contra de Skype, per exemple, si és evident que ajuda a posar en contacte gent que viu distanciada. No puc estar en contra d'un sistema que em permet comprar les entrades de teatre des de casa. No puc estar en contra d'un sistema que em dóna informació a l'instant... Però és evident que, a banda del gran benefici que aporten les noves tecnologies, aquestes van molt més enllà. Jo ataco, sobretot, l'ús que es fa de les xarxes socials, i un vessant d'internet que és aquesta mena de gran germà supervisor, en què el concepte de la privacitat desapareix i no en som conscients.

Per això vostè insisteix molt en la petjada digital.
És una petjada que no s'esborra mai. Expliquem la nostra vida amb un clic i tot el que diem i tot el que pengem queda per sempre.

És molt crític amb la idolatria a les empreses tecnològiques.
Perquè són negocis que els seus clients han deïficat. Em neguiteja quan els seguidors d'un d'aquests negocis, que s'han convertit en fans, em vol fer creure que aquests negocis són eines de transformació social i que tenen objectius i finalitats socials. I no són només això: són negocis! Per això sovint critico Twitter. No estic en contra que la gent piuli, només faltaria... Però la gent piula sovint per vanitat i ego.

I al Faceboook...
La gent acaba penjant-hi coses per exhibir-se. I el més greu és que hi ha pares que no deixen que els seus fills surtin al calendari escolar i en canvi pengen les seves fotos al Facebook i hi expliquen tot el que fan. O encara pitjor: els deixen tenir Facebook. Amb les xarxes socials es banalitza tot, la gent perd el contacte amb la gent real i viu virtualment. I una altra cosa: és com si la gent a cada instant volgués viure en un altre lloc. Hi ha dues persones fent un cafè: l'una està amb el Whatsapp, l'altra, amb el Twitter. No es parlen. Una parella mira una posta de sol i en comptes de disfrutar-la fan fotos per penjar-les al Twitter perquè tothom sàpiga que estan mirant aquella posta de sol. Però si no la veuen!!! Una altra: una persona que tot el que fa ho explica. I a mi què m'importa?

Un nen no pot tenir Facebook?
És clar que no. El Facebook està prohibit fins als 13 anys, però en canvi hi ha nens de 10 que ja en tenen i, sovint, potenciat pels mateixos pares. Això és un gran perill.

Els infants són vulnerables.
Els nens estan exposats a la difamació, i les eines per fer-hi front són molt complicades. No sabem si tot això és el principi d'una era o el final d'una altra.

En quin sentit?
Ens creiem que tot això de Google, Facebook, Twitter... és el principi d'una era, però potser és el final. Hi ha qui pensa que totes aquestes xarxes s'aniran reconvertint i transformant i arribarà un moment que la privacitat serà un luxe i, per força, tot haurà de canviar... Hem vist l'exemple d'Instagram, la xarxa social per compartir fotografies. Els seus creadors deien que era una manera de fomentar la creativitat, el talent... i, què ha passat? Que era un negoci i l'han venut a Facebook per mil milions de dòlars. 

I per què paga Facebook? 
Doncs per fer diners, naturalment, perquè és un negoci. El problema és que la gent no és conscient que són negocis.
No en som conscients, i per això jo parlo de dieta. La dieta no vol dir deixar de menjar. Vol dir menjar sa. I fer dieta preventiva.

Els nostres fills són nadius digitals.
Justifiquem que són nadius digitals i diem: “Això és el que hi ha”, i no fem el que hem de fer, que és controlar-los i posar-los límits. Educar-los. I pot ser que aquesta actitud de molts pares tan generalitzada faci que més endavant els nostres fills hagin de pagar un peatge massa alt. No se sabran concentrar, potser viuran aïllats, perdran facultats lectores. I serà culpa nostra.


Mireia Rourera
16/02/2013

dijous, 21 de febrer del 2013

Informe 2012 de la Sindicatura de Greuges sobre els drets de la infància

El passat 25 de gener, el Síndic de Greuges va publicar l’Informe sobre els drets de l’infant 2012 en el qual analitza la situació actual dels drets de la infància i l’adolescència i demana que es prioritzin les polítiques d’atenció a la infància en situació de vulnerabilitat.


En virtut de la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, el Síndic de Greuges ha de presentar al Parlament cada any un informe sobre l’estat de la infància en relació amb els drets que li atorga la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels infants i la legislació sobre infància i adolescència.

Enguany, l’informe del Síndic es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya del dia 25 de gener.

Estructura de l'informe
L’informe conté una anàlisi de la situació actual en relació amb els drets de l'infant, agrupats en diversos blocs:

· Principis generals:
- Interès superior de l’infant.
- Dret a ser escoltat.
· Drets de protecció
- Dret a tenir un contacte regular amb els pares.
- Obligacions comunes dels pares i assistència de l’estat en el desenvolupament de l’infant.
- Protecció contra tota forma de violència.
- Infants privats de l’entorn familiar
- L’adopció.
- Infants refugiats o sol·licitants d’asil i menors estrangers no acompanyats.
· Drets de provisió
- Drets dels infants amb discapacitat.
- La salut i els serveis sanitaris.
- Dret a un nivell de vida adequat.
- Dret a l’educació.
- Dret al joc, al descans i a les activitats recreatives i culturals.
- Tortura, tractes degradants, privació de llibertat i administració de la justícia de menors.
Finalment, el document emet una sèrie de recomanacions per a cadascun dels apartats indicant quin departament de la Generalitat se n’hauria de fer càrrec.

Pobresa infantil
L’informe alerta sobre les conseqüències que la crisi i les polítiques d’austeritat estan tenint sobre els infants, especialment sobre els que pateixen situacions d’especial vulnerabilitat. El Síndic recorda que en el seu informe de 2011 ja va fer esment dels “baixos nivells de despesa pública en infància existents i com aquests nivells de despesa condicionaven el desenvolupament de polítiques per combatre les situacions de pobresa infantil.”

Pel Síndic, la disminució de prestacions (com ara les beques menjador) o l’increment de quotes d’accés a alguns serveis com ara els de les escoles bressol estan agreujant la situació de vulnerabilitat dels infants que viuen en entorns empobrits.

Per això, el Síndic insisteix en què és obligació de les administracions públiques la prestació de protecció especial a la infància i lamenta que la manca d’increment en les prestacions i serveis a la infància –i el retrocés en alguns casos- estiguin afectant drets tant importants com el dret a un nivell de vida adequat, el dret a l’educació, el dret al lleure.

El Síndic critica, a més, que quant a les prestacions econòmiques, “Catalunya presenta un sistema de prestacions caracteritzat globalment per baixos nivells de cobertura com a conseqüència dels dèficits d’universalitat de les prestacions i les restriccions dels llindars d’elegibilitat establerts, a més de la baixa despesa”.

Malgrat que reconeix que cal millorar l’eficiència dels recursos destinats a polítiques socials i que estem en un moment de contenció de la despesa, el Síndic entén per lluitar contra la pobresa infantil cal incrementar la despesa social adreçada a la infància.

En aquest sentit, el Síndic demana que:
· Es garanteixi que les restriccions pressupostàries no afectin l’àmbit de la infància.
· S'augmenti la inversióen polítiques adreçades a la infància.
· S'avaluï i es millori l’eficiència de la despesa en polítiques socials.

Concretament, el Síndic demana que:

· Es determini la renda de suficiència econòmica de què ha de disposar una família per garantir l’accés de qualsevol infant als mínims establerts del dret de l’infant a un nivell de vida adequat
· Es creï una prestació específica condicionada a renda per garantir aquests ingressos mínims.
· Es prioritzi la despesa social en polítiques adreçades a la infància i garantir que les restriccions pressupostàries no afectin l’àmbit de la infància.
· S’impulsi el disseny d’un pla integral contra la pobresa infantil a Catalunya o de plans territorials.

Altres recomanacions
Pel que fa als infants de 0 a 3 anys, per exemple, l’informe de la Sindicatura adverteix sobre la necessitat de revisar els serveis que funcionen com a escoles bressol o ludoteques sense l’autorització adient. Per això, el Síndic recomana que els departaments d’Ensenyament i de Benestar treballin per a una nova regulació que els inclogui i aclareixi les condicions de qualitat de l’atenció dels infants i les responsabilitats competencials de les administracions que els han de supervisar.

Quant al dret dels infants a ser escoltats, l’informe demana que es garanteixi la formació especialitzada de jutges, fiscals i advocats per assegurar que es respecten els processos d’escolta dels menors. Igualment, insta a estendre el coneixement i la pràctica de la figura de la mediació per preservar la comunicació entre les parts.

L’informe també recomana, entre d’altres, que tots els departaments assegurin la formació especialitzada i continuada sobre situacions de maltractament als professionals d’atenció a la infància, d’atenció primària, centres escolars, de lleure, etc. a fi de garantir la detecció del maltractament infantil.

En el camp de l’assetjament escolar, la Sindicatura demana al departament d’Ensenyament que promogui l’aplicació de mesures de mediació, treballar amb l’alumnat les normes bàsiques de convivència o treballar amb els centres educatius la redacció dels plans de convivència i assegurar-ne l’aplicació efectiva.

Per a més informació, descarregueu l'informe.

Entitat redactora: Suport Associatiu
21/02/2013