divendres, 31 de gener del 2014

Externalitzar els pares

M’he assabentat que hi ha persones del nord d’Europa que envien els seus progenitors ancians a residències de països del Sud-est Asiàtic. De moment, sembla que tal decisió només l’estan prenent els septentrionals, potser per allò ja tòpic que en aquells verals hi ha més desarrelament familiar que als verals del sud. Si algú se sorprèn o, encara més incòmode, mostra clarament la seva desaprovació, els arguments per esgrimir són diversos.

Per regla general, s’argüeix que el pare o la mare han perdut la memòria i ja són incapaços de reconèixer els parents; no saben on són ni amb qui viuen. Un altre argument es basa en el criteri que en aquelles residències a milers de quilòmetres la cura que es dispensa és millor a causa de la cultura familiar/assistencial que els és pròpia. Un tercer motiu de pes rau en el cost mensual, bastant més barat que en els centres europeus.
Donades tals explicacions, la mirada de desaprovació pot desaparèixer o bé pot persistir. Els obstinats replicarien que perdre la capacitat de recordar no equival a la desaparició de les emocions, a deixar de percebre l’escalf d’una mà filial. Més obstinats encara, objectarien que a tan enorme distància resulta impossible verificar en quines condicions es troba l’asilat dia a dia. I, com a colofó, rebutjarien per complet que el factor diners justifiqués l’exili patern o matern.

És clar que sempre existeix la coartada dels avenços tecnològics. L’Skype, per exemple, que permet parlar amb el familiar gratuïtament sempre que convingui, o es tingui temps de fer-ho, o desitjos. A més d’artefactes més sofisticats si l’ancià o l’anciana a l’altre costat són capaços de manejar-los, o els els manegen. També és possible anar a visitar-los una o dues vegades a l’any, segons els possibles monetaris, no fos cas que resultessin més onerosos els viatges que costejar una residència al propi país. Naturalment, sempre hi ha l’avantatge de no haver d’estar pendent de l’ancià o l’anciana, confiant que mans, caps i cors aliens ho facin. Que aquest fred del nord no descendeixi fins al sud. Que ningú no se n’encomani. Què ens quedaria si perdéssim l’abrigall que compartim pares, fills, néts, germans? I, més extensament, amics i altres parents. No res, una trista buidor sense amor, per molt que les butxaques romanguessin replenes.


Eulàlia Solé
31/01/14
La Vanguardia

dijous, 30 de gener del 2014

El treball amb cavalls dóna seguretat als discapacitats

Entrevista a Teresa Xipell, directora de l'escola de fisioteràpia Gimbernat i pionera en utilitzar la hipoteràpia.
foto per Jordi Alemany
Va ser pionera a introduir la hipoteràpia fa 15 anys a l'Estat espanyol, una tècnica que combina les seves passions: la fisioteràpia i la utilització dels cavalls per ajudar persones amb tot tipus de discapacitats o problemes d'integració i de conducta.

Què és la hipoteràpia?
La vam introduir el 1999 arran d'un curs que vaig fer a Itàlia. És una tècnica de rehabilitació complementària, basada en la teràpia neurofisiològica, que utilitza el moviment del cavall al pas amb finalitats terapèutiques en persones amb alguna discapacitat física o psíquica. Vaig veure que l'havíem d'introduir precisament en un país que és terra de cavalls. I vaig treballar molt perquè es pogués fer com a postgrau a l'escola Gimbernat, perquè em va fer por que no passés el desastre de França, on va proliferar molt, però s'exercia sense coneixement.

Quins beneficis té treballar amb cavalls?
Per exemple a nens molt afectats físicament i psíquicament els canvia la cara quan entren a la hípica i van a buscar el cavall. Muntant a cavall guanyen molt en equilibri gràcies al mateix moviment del cavall al pas, ja que a la vegada els fa moure en els tres plans de l'espai: flexió i extensió, lateralització i rotació. Molts nanos poden tenir un millor control motor a través del cavall.

I per a quin tipus de lesions serveix?
En problemes físics millora la mobilitat de les articulacions, redreçament, l'equilibri... El cavall fa un treball global de tot el cos i nosaltres, com a fisioterapeutes, podem fer un treball específic sobre una zona concreta. A dalt del cavall no sembla que tinguin cap lesió. Veuen els seus dèficits i són capaços de superar-los. I des del punt de vista psíquic els ajuda el fet d'estar aquí, de tenir una comunicació no verbal amb els cavalls, millora la part relacional i de nois que, per exemple, tenen autisme i que amb prou feines es comuniquen amb la seva família, que el dia abans ja assenyalen les botes, el casc o les pastanagues amb què alimenten els cavalls. O nens en cadires de rodes que fins ara sentien els germans que parlaven dels esports que practicaven i ara són ells els qui poden explicar les seves experiències a la hípica i muntant a cavall. El treball amb els cavalls els dóna seguretat i els fa estar més contents amb les activitats de la vida diària.

M'imagino que vostè tenia cavalls...
En tenia un. Sóc fisioterapeuta i un dels premis que oferia als nens amb esclerosi quan feien uns exercicis durs era que vinguessin amb mi a veure els cavalls el dissabte. Quan va començar a venir algun nen i vaig començar a veure que li anava molt bé, va ser quan em vaig interessar a convertir-ho en teràpia, quan sabia que això a Europa es feia. I del 1999 al 2011 vaig fer la hipoteràpia a la hípica Severino de San Cugat, fins que va néixer la Fundació Federica Cerdà.

I quines virtuts tenen els cavalls?
La manera d'interactuar amb les persones i la capacitat de canviar de comportament quan se'ls acosta o quan porten alguna persona amb discapacitat, o nens amb trastorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH).

I els estudis d'hipoteràpia tenen molta demanda?
No, és molt selectiu perquè tampoc no hi ha gaires llocs de treball. És molt difícil trobar una feina en què puguis treballar amb cavalls i nens. La gent que ve és la que està entregada i molts ho farien voluntàriament.

I a altres països és tan difícil dedicar-s'hi professionalment?
No, en alguns està incorporat com a teràpia en la Seguretat Social. Ara aquí ja hi ha molts metges que recomanen la hipoteràpia per a pacients amb paràlisi cerebral o traumatismes cranioencefàlics. I el curs que ve, com a novetat, l'escola Gimbernat ja impartirà el màster, que inclou psicòlegs, logopedes, terapeutes professionals, fisioterapeutes i metges. Per als psicòlegs serà fantàstic perquè faran un mix amb la part d'etologia del cavall i la de psicologia dels nens. Ara hi ha moltes vegades que jo he de demanar consell a un psicòleg.

I com està funcionant la fundació?
Costa en aquests moments de crisi. La manutenció dels cavalls no és barata i les instal·lacions estan totalment adaptades. El president i patró de la fundació, Federico González, va posar-li el nom de la seva mare i va posar molts diners per ajudar gent amb discapacitat. Tenim ajudes i subvencions i la majoria de nois paguen per la teràpia, tot i que si hi ha alguna família amb dificultats econòmiques també es té en compte.


Jordi Alemany
30/01/14

dimecres, 29 de gener del 2014

Els efectes en la salut de viure dins d'un núvol d'informació

El Creal de Barcelona coordina l'estudi més ambiciós que s'ha fet fins ara per determinar l'efecte real de l'exposició als camps electromagnètics

Avui la vida seria molt complicada sense dispositius com el mòbil, sense la tauleta o sense el router del wifi. Vivim en un núvol i la tecnologia que ho fa possible emet camps electromagnètics (CEM) de diferents intensitats, imprescindibles perquè les dades que fan rutllar el nostre món circulin. Però hi ha incertesa sobre els efectes que tenen els CEM sobre la salut. Per tenir respostes concloents, el Centre de Recerca i Epidemiologia Ambiental (Creal) de Barcelona coordina l'estudi més ambiciós que s'ha fet fins ara en aquest àmbit, el projecte GERoNiMO. L'objectiu és "tancar les bretxes de coneixement sobre els efectes de salut dels camps electromagnètics i reduir l'exposició que tenen", explica Elisabeth Cardis, investigadora del Creal i coordinadora d'aquest gran projecte, en el qual s'analitzaran dades sobre l'exposició de milers d'adults i nens. "La UE ha identificat patologies i efectes que volen estudiar, hi ha teories per comprovar, i el millor és estudiar-ho tan aviat com sigui possible", afegeix Cardis.

L'estudi anirà més enllà dels mòbils i el wifi. "Vivim en un món cada vegada més intel·ligent, i els CEM apareixen en la nostra vida personal, en dispositius de l'àmbit de la salut, per exemple; en la nostra vida domèstica, mitjançant l'automatització de moltes processos, i en entorns comercials i industrials, com la vigilància electrònica i l'etiquetatge", explica Cardis. El projecte analitzarà un rang de freqüències que van des d'uns pocs quilohertzs -considerades freqüències intermèdies i que s'utilitzen, per exemple, per als dispositius antirobatori- fins a radiofreqüències i microones utilitzades en les tecnologies de la comunicació.

Des de l'embaràs
En el projecte coordinat pel Creal hi participen 13 països i 19 institucions de recerca, i reuneix investigadors de diferents disciplines: biòlegs, físics, enginyers, epidemiòlegs i experts en comunicació de riscos, entre altres. "També volem avaluar els mecanismes biològics, perquè un altre dels objectius és donar informació fiable als polítics perquè prenguin les mesures adequades per reduir l'exposició de la població", diu Cardis.

Els investigadors utilitzaran dades que ja han recollit altres estudis epidemiològics -molts dels quals també coordinats des del Creal-, com ara la cohort INMA, en la qual se segueixen mares des de l'embaràs i les seves criatures, i l'estudi Mobi-kids, en el qual 1.000 joves entre 10 i 24 anys amb càncer de cervell i 2.000 de sans aportaran les seves dades per determinar fins a quin punt l'exposició a fonts emissores de camps electromagnètics poden influir en el desenvolupament de la malaltia.

Fonts diverses
En l'estudi s'hi inclouran tot tipus de dispositius. "Mirarem l'exposició a altes freqüències, les més estudiades, però també les intermèdies, les menys estudiades, i les baixes", explica Cardis. Els focus més coneguts són els mòbils, però la llista de dispositius quotidians que camps electromagnètics és llarga. A la cuina, per exemple, els fogons que utilitzen la cocció per inducció. Jugant a la Wii en xarxa. O els dispositius antirobatori dels supermercats, sovint situats al costat de la caixa on es paga i, per tant, al costat dels treballadors, que hi estan exposats hores.

De fet, en un dels estudis que es faran en el marc del GERoNiMO hi ha el seguiment d'una mostra representativa de treballadors, entre els quals els de les dues principals cadenes de supermercats de Finlàndia. També s'estudiarà a fons l'historial laboral d'adults que han patit glioma o meningioma, les malalties que es van detectar en l'estudi més complet fet fins ara sobre els riscos dels mòbils, l'Interphone. Segons aquest estudi, utilitzar el mòbil durant més de 10 anys de manera intensiva incrementa el risc de patir aquestes neoplàsies. Cardis recomana marcar distàncies amb aquests dispositius. "Tan sols que estiguis a 2 centímetres de la font, l'exposició ja és 20 cops més baixa, el mans lliures és molt útil", diu Cardis. Utilitzar el WhatsApp també redueix l'exposició, perquè el telèfon és lluny del cap.

Pel que fa a l'exposició a baixes freqüències, que provenen de fonts diverses que van des de les torres d'alta tensió fins als assecadors de cabell, hi ha estudis que diuen que poden ser responsables d'entre un 1% i un 3% de les leucèmies. I no tant per la intensitat sinó perquè l'exposició és més continuada. L'estudi europeu inclou un mapa de la distribució d'exposicions a Europa.

Riscos del wifi
Tot i la incertesa, Cardis és molt cauta a l'hora de posicionar-se sobre els riscos. En un extrem hi ha els que creuen que el risc és inexistent, i en l'altre els que recomanen apagar el router a casa a la nit perquè pot arribar a provocar, com a mínim, insomni. Per Cardis, cap de les dues posicions té sentit sense evidències científiques.

Pel que fa al wifi, Cardis afirma que "l'exposició a radiofreqüències és alta al costat del router, però a 50 centímetres gairebé és inexistent". "Quan mires al voltant, amb la tauleta, el mòbil o l'ordinador pots detectar diferents wifis, però com que la distància és gran els nivells són molt baixos, molt més baixos que si tens el telèfon al costat", conclou la investigadora.

El mans lliures com a prevenció
L'Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) va classificar el 2011 l'ús de telèfons mòbils com a possiblement cancerigen. És a dir, que dins de la classificació que fa aquesta agència mundial de factors de risc, l'ús de mòbils estaria "sota sospita". Aquesta classificació va arribar després d'analitzar atentament els resultats de l'estudi Interphone, amb més de 2.700 pacients amb glioma i 2.400 amb meningiomes, i en què van participar científics de 14 països, entre ells la investigadora Elisabeth Cardis, del Creal. L'experta recomana utilitzar el mans lliures.

Mònica L. Ferrado
26/01/14

dimarts, 28 de gener del 2014

El cor de l'Unai

Quan a un nen de 2, 4 o 6 anys no li funciona bé el cor, la primera conseqüència que els seus pares perceben és que deixa de menjar. Poc després, a la pèrdua de gana s'hi suma la impossibilitat de caminar i, si ningú aconsegueix aturar el procés, la deficiència cardíaca li altera els pulmons i, més tard, els ronyons. Això mateix li va passar, quan tenia 4 anys, a Unai Casado, veí d'Alpicat (Segrià). Estava a punt de fer els 6 anys, el juliol passat, quan va ser donat d'alta a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on havia passat dos en una unitat de cures intensives (uci). Ara ja té un cor nou. Torna a créixer. 

Foto per Ramon Gabriel
L'Unai tenia un mes i 17 dies de vida quan li va ser diagnosticada una miocardiopatia no compactada, una greu malaltia al múscul cardíac que, van advertir els metges als seus pares, «tard o d'hora» tocaria substituir trasplantant-li el cor d'algú altre. Va viure així quatre anys, fins que el seu miocardi es va esgotar. Havia donat mostres d'una fortalesa que sorprenia els metges, però tot té un límit i el cor de l'Unai va acabar completament deteriorat. «Ja no podia menjar pel cansament que sentia a l'intentar-ho -recorda la seva mare, la Yolanda-.

No caminava. Patia síncopes, marejos, desmais, deixava de respirar i li van començar a fallar els pulmons». En aquest estat, el nen va arribar el 2011 a la unitat de cirurgia cardíaca pediàtrica de la Vall d'Hebron -el centre més experimentat d'Espanya en trasplantament cardíac infantil-, on va ser atès per la cardiòloga Dimpna Albert.

A l'espera d'un donant 
Allà va quedar hospitalitzat, a l'espera que «al cap de quatre o cinc mesos com a molt» -això li van dir a la Yolanda- sorgís en algun lloc d'Espanya el donant d'un cor que encaixés en el diminut tòrax del seu fill, és a dir, de la mida del seu puny tancat (el volum del cor d'una persona equival al de la seva mà tancada). Tan sols podia proporcionar-lo un nen de 4 o 5 anys que morís d'un dany no cardíac o en un accident. Un objectiu difícil que exigia paciència, van advertir els metges. Però el problema de l'Unai era precisament el temps, que ja no tenia.

Una espècie de cor artificial -dispositiu d'assistència ventricular, en termes mèdics- al qual van connectar l'Unai a l'uci coronària li va salvar la vida. L'àrea de trasplantament de cor infantil d'aquest hospital, creada el 2006, utilitza aquest recurs quan un pacient ingressa amb l'objectiu de rebre uns dies o unes setmanes després un nou miocardi. En el cas de l'Unai, però, el dispositiu ventricular es va convertir en un company permanent. Hi va estar subjecte durant un any, «12 mesos», corrobora la seva mare, sense moure's del llit de l'uci, incòmoda però pacientment acoblat a l'aparell que li salvava la vida. L'Unai va arribar a la màxima permanència d'un pacient espanyol en aquesta situació.

Dues gruixudes cànules
Només cal observar les fotografies que la seva mare guarda d'aquells mesos per comprendre el dolorós mèrit de la seva supervivència. Del tòrax de l'Unai en sortien dues gruixudes cànules que enllaçaven amb una petita bomba cardíaca que reposava entre les seves cames, sobre el llit, tot això connectat al dispositiu, una consola a la qual la Yolanda al·ludeix denominant-la pel seu nom -«el Berlin Heart»- com si s'hagués tractat d'un company d'habitació del seu fill. El Berlin Heart recollia el cabal sanguini de l'Unai i, després de fer-lo circular de forma extracorpòria, l'impulsava de nou cap al cos del nen. Així va estar aquells 12 mesos, fins que, quan ja havia fet els 5 anys, va aparèixer un donant de cor adequat.

Però l'espera havia estat tan llarga que el cos del nen estava completament acoblat al seu circuit circulatori extracorpori. Tant, que els cirurgians van haver d'esforçar-se intensament per aconseguir desenganxar-li els conductes adossats al tòrax, explica la mare del nen. «L'operació va durar moltíssimes hores», assegura. «Estava totalment enganxat als seus conductes», reitera la Yolanda. Completat el trasplantament, i potser per aquella pertinaç vinculació al cor mecànic, el cos de l'Unai va rebutjar fins a quatre vegades l'òrgan implantat. Finalment, el va acceptar, però un procés postoperatori tan complicat va obligar l'Unai a quedar-se un altre any més a l'uci coronària.

«En total, va passar dos anys a l'uci», diu la Yolanda, que immediatament explica que ara el seu fill torna a créixer molt bé. No deixa de repetir que està molt agraïda al Berlin Heart i a la perícia i la dedicació del personal sanitari de l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Àngels Gallardo
28/01/14

dilluns, 27 de gener del 2014

Quan algú es vol suïcidar de debò, es treu les sabates

Jorge Campamà, especialista en malalts crítics
Tinc 52 anys. Casat, dues filles. Vaig treballar a l’hospital de Bellvitge, a la Quirón i la Teknon. Tinc la meva pròpia consulta i sóc guitarrista. És urgent fer un món més solidari i més feliç. M’he convençut a través de la ciència que el Déu de la bondat i la compassió existeix.

El seu dia a dia són els malalts crítics...
Sí, i he entès com n’és d’important agafar la mà, sense guants, als pacients; mirar als ulls i ser conscient que el que es veu al fons de les pupil·les humanes és bestial. ... I que això s’ha d’estimular, perquè correm el risc que entre les generacions modernes de metges la capacitat d’empatitzar no sigui un actiu important, i és el fonamental.

Ha acompanyat molts pacients fins al final de les seves vides.
Sí, he conegut les seves famílies, casa seva; i he necessitat moltes vegades armes de consol quan la medicina ja no pot donar-les. Avui la medicina ens allarga la vida, però només és una prorroga: al cap d’uns anys tornem a tenir els peus penjant a l’abisme.

I llavors?
Fa uns anys vaig decidir buscar en les diferents disciplines de la ciència i l’humanisme alguns pilars per donar l’esperança d’una continuïtat més enllà de la realitat que coneixem. En l’exercici de la medicina, ciència i espiritualitat no es poden separar.

Utilitza la transcendència amb els seus pacients?
Amb prudència, però sí, la utilitzo, perquè penso que, al marge de les drogues vasoactives o els antibiòtics, oferir una visió transcendent de l’existència humana, intel·ligible, vertebrada i amb base científica, ajuda a arribar al final del camí d’una altra manera.

Però al final és una qüestió de fe.
D’acord, però transmetre aquest consol a qui el necessita em sembla un complement fonamental en l’exercici de la meva professió. Jo he manejat l’avantguarda més absoluta quant a mitjans, fàrmacs i tècniques, he vist sobreviure molts trasplantats...

És esperançador.
Però també he vist com, quan no hi ha solució, es blasfema, s’abandona o fins i tot hi ha qui es llença des de l’últim pis de l’hospital. En canvi, si el malalt rep l’analgèsia adequada, l’afecte necessari i un missatge d’esperança, sempre respectuós i obert amb cada manera de pensar, és capaç de recórrer el final del camí amb dignitat, fins i tot pot arribar a concloure somnis, obres, afectes, comiats..., i creuar el llindar amb una serenitat gairebé màgica.

És la seva experiència?
Sí. Un pacient ben tractat i estimat no et demana de morir. El trist és que són pocs els metges que volen fer-se càrrec d’aquestes persones, però per a elles el sol continua sortint cada dia el temps que els queda, i a més passa a un ritme molt diferent.

Destorben, els malalts terminals?
Els metges acabarem administrant la mort amb fredor. De fet, ja està passant: hi ha persones que no volen viure amb determinada malaltia i que van a una clínica suïssa, seuen en una sala, els donen un còctel mortal i moren. Aquest és el nostre futur, i no m’agrada.

Així explicat, sona terrorífic.
Ho maquillen de modernitat, però és l’alternativa a l’afecte, suport i analgèsia administrats amb dedicació i entrega 24 hores al dia. I jo intento transmetre’ls, a més, que no caminem cap al final, ja que si t’ho diu un metge és consolador. I hi ha tants indicis que la consciència continua com que no continua.

Quina mort no ha pogut oblidar?
La d’una suïcida de 14 anys. He tractat moltes nenes de bona posició que davant el primer problema, el primer “no” generalment d’un noi, han preferit intentar fugir amb una sobredosi de psicofàrmacs (que moltes vegades ja consumien les seves mares) que afrontar la realitat.

No tenien altres eines.
En aquests casos un rentat gàstric a temps sempre té èxit, perquè en realitat no volen morir.

Poca tolerància a la frustració.
I mala educació: ho vols, ho tens. Però aquella pobra nena, d’un entorn social humil, acorralada per les frustracions escolars, va ingerir el primer que va trobar: colquicina, un medicament antic per a la gota que prenia el seu pare, i no vam poder salvar-la.

Com actua el que sí que vol morir?
El suïcida per precipitació, el que es tira per la finestra o al tren, curiosament es treu les sabates, i deixa la roba ordenada i plegada en un banc de l’andana. M’agrada pensar que mai no arriba a tocar a terra, que encara que vegem com s’estavella, una forma d’àngel el recull abans de l’impacte.

Ja hi està avesat?
A la Teknon, quan els donava la notícia de la mort d’un ésser estimat, la gent serrava les dents, però a Bellvitge sovint es tiraven a terra i s’estiraven els cabells.

Que dur.
Del que més m’he penedit a la vida ha estat d’haver intentat que això no em commogués. No vull pagar el preu de deshumanitzar-me per ser capaç de treballar.

No sé si creure’l.
Em sembla estúpid reprimir aquestes emocions (l’empatia, la compassió...) que em fan ser el millor que puc arribar a ser. Un bon metge es distingeix en la seva lluita per arribar a ser un bon ésser humà.


Ima Sanchís
27/01/14

diumenge, 26 de gener del 2014

Esperança, tresor diví

Segons RAC1, les depressions han augmentat des de l’any 2006 un 19%, els casos d’ansietat un 8% i el risc de patir brots esquizofrènics entre la població se situa entre l’1 i el 3%. L’estudi relaciona l’atur, els desnonaments i les dificultat econòmiques directament amb la salut mental, i explica com determinats col·lectius s’han vist directament més afectats per la situació.

Els homes més que les dones; entre els homes s’ha passat d’una incidència del 2% al 17% i entre les dones, tradicionalment amb xifres més altes, ha disminuït, del 25 al 23%. Els petits empresaris i professionals qualificats, com arquitectes i enginyers, mostren no pocs casos de tristesa, insomni i irritabilitat.

Aquestes i altres dades ja fa temps que alerten de com ha empitjorat, en general, la qualitat de vida de la ciutadania aquests últims anys, no només en aspectes materials. Però cal assenyalar que, de fet, abans de la crisi l’increment de les xifres sobre consum de fàrmacs antidepressius o d’ansiolítics, o de pastilles de tot tipus i nivell per dormir –sense una patologia declarada o diagnosticada–, ja era una constant en moltes vides del nostre temps social. Encara que sens dubte des del 2008 la situació s’ha agreujat, i no pot dir-se que no n’hi hagi una raó.

El país està trist, deprimit, ansiós i preocupat, i això és a causa de la crisi –no seré jo qui contradigui els estudis–, però el que no diuen aquests estudis és que el país està sobreentristit, sobredeprimit, més ansiós i més preocupat a causa de l’actuació dels polítics i altres autoritats administratives.

La desconfiança en la seva feina –o directament davant el dubte que treballin per a nosaltres –, els casos i fets escandalosos –des de delictius a poc ètics– que es filtren o destapen però que no es resolen satisfactòriament, i especialment la irresponsabilitat que mostren envers la ciutadania preconitzant des de brots verds a selves amazòniques de bonança i riquesa que no només no arriben –excepte a uns quants, és clar– sinó que a més queda clar que no es produiran ni a mitjà ni a curt termini –segons les mateixes dades que els avalen– no fan més que confirmar que no podem confiar en la seva paraula. Al capdavall, l’estat d’ànim acaba depenent més de l’esperança que no de la situació, i aquesta s’esquitlla pel panorama institucional que tenim a Espanya.

Cristina Sànchez Miret
26/01/14
La Vanguardia

dissabte, 25 de gener del 2014

El Trueta quintuplica en dos dies les donacions de sang gràcies a la Marató 2.0

L'hospital Trueta va rebre aquest passat cap de setmana cinc vegades més donants de sang dels que rep habitualment. La "culpa" d'aquest augment de l'afluència la té la Marató de Sang 2.0 celebrada de forma simultània arreu de Catalunya i que encara seguirà vigent fins el proper divendres. En dos dies aquesta campanya ha deixat 145 donants a Girona i el Banc de Sang preveu que al llarg de la setmana l'afluència de gent serà el doble que l'habitual.

El director del Banc a la demarcació, Joan Profitós, va mostrar-se satisfet per la col·laboració ciutadana, que va reconèixer superior a la que hi va haver per la Marató de la ciutat de Girona del passat 30 de novembre. "Tot i això, aquella Marató ens va permetre aguantar durant totes les festes i arribar fins ara sense haver de patir per les reserves", va afegir.

Profitós va explicar que el nombre de donacions a Girona va ser molt més elevat tenint en compte que el dissabte el Trueta només va obrir pel matí i el diumenge tot el dia.

En aquesta línia, Profitós va augurar una afluència més elevada de l'habitual almenys fins que acabi la campanya a finals d'aquesta setmana. "Confio en què en aquest període de temps com a mínim doblarem el nombre de donants, arribant a una xifra aproximada de 400 persones", va assenyalar Profitós. El director del Banc també va destacar el paper clau que han jugat les xarxes socials per difondre la campanya "amb milers i milers de twits" que han contribuït a la mobilització.

La campanya segueix
A nivell de Catalunya, els dos primers dies de la Marató de Donants de Sang 2.0 es van saldar amb 3.088 donacions. La Fundació Antoni Tàpies va ser l'espai que va concentrar més donants, amb un total de 1.163 donacions. Tots els grans hospitals de Catalunya que participaven en la campanya també han notat un increment substancial de les donacions.

L'Hospital Clínic, amb 424 donacions, seguit de l'Hospital de Sant Pau, amb 311, són els que més persones han acollit.

La Marató continua fins divendres de la setmana vinent als principals hospitals de Catalunya. L'objectiu és aconseguir 5.000 donacions i poder recuperar així les reserves, en un punt baix a causa de les vacances de Nadal i també de l'epidèmia de grip.

El Banc de Sang va recordar que tothom pot anar a donar sang tot i que no hagi reservat hora. Els ambaixadors 2.0 segueixen animant la donació i els donants comparteixen imatges i experiències via Twitter (@donarsang) i del web facebook.com/donarsang.

F. Benejam
22/01/14
Diari de Girona

divendres, 24 de gener del 2014

L'Abat de Montserrat avala el dret a decidir

 Per veure el video clicar damunt la imatge

L'Església catalana fa anys que defensa el dret a decidir de Catalunya i critica l'actitud de la Conferència Episcopal espanyola. Així de clar ha parlat l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que aquest dijous ha participat en el cicle de col·loquis "Moment Zero", organitzat pel diari "El Punt-Avui" i l'entitat de caire social i civil que porta aquest nom a El Born Centre Cultural de Barcelona.

L'abat s'ha mostrat favorable al reconeixement de "la realitat nacional de Catalunya", que "és prèvia a la formació de l'actual estat espanyol". Ha recordat i subscrit la vigència del document "Arrels cristianes de Catalunya", que els bisbes de Catalunya van signar el 1985. Al text afirmava que "Catalunya és una nació, amb tots els drets i deures que això comporta".

"El moment és prou seriós". Per això, l'abat ha demanat abordar la qüestió "amb mentalitat oberta i democràticament dialogant". Soler ha demanat una "reflexió serena per valorar les posicions i idees i confrontar-les de manera respectuosa i equilibrada, sense interpretacions distorsionades".

Després de destacar que Catalunya té "unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables", l'abat de Montserrat ha expressat "la necessitat d'explicar pedagògicament aquesta realitat de Catalunya als altres germans catòlics dels altres pobles d'Espanya, perquè la puguin comprendre i acollir". Això "s'ha intentat fer, però sense gaire resultat", ha puntualitzat.

Els bisbes catalans van subscriure un altre document episcopal el 2011, defensant les mateixes tesis que el 1985. Aquest text "afirma que la identitat lingüística i cultural són una expressió de sobirania, encara que no sigui política". Des d'aquesta base, Soler ha reivindicat "el dret ciutadà a replantejar l'articulació del país i la legitimitat moral de totes les opcions basades en els principis democràtics".

Soler ha parafrasejat el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan Maria Uriarte: "Ni la independència d'un poble, ni la unitat de l'Estat són dogmes absoluts". També ha recollit una declaració del papa Francesc, assegurant que "ni el papa, ni l'Església, posseeixen el monopoli de la interpretació de la realitat social o de la proposta de solucions per als problemes contemporanis".

L'abat de Montserrat també ha parlat d'altres temes actuals. Sense esmentar explícitament la reforma de la llei de l'avortament ni altres legislacions, l'abat ha assegurat que "a vegades, les conviccions dels cristians poden entrar en contradicció amb les lleis". L'Estat ha de legislar "sempre d'acord amb el bé comú, sense privilegiar ni discriminar cap opció ideològica, ni filosòfica, ni religiosa". "Els cristians tenim unes conviccions concretes per raons antropològiques", però "cal respectar el joc democràtic".

Josep María Soler ha assenyalat que "creients i no creients poden buscar junts camins de pau, de justícia, de qualitat de la convivència, de respecte de cada persona i als seus drets legítims, d'atenció a les persones que pateixen".

23/01/14

dijous, 23 de gener del 2014

Tyler volia ser heroi de còmic

Tyler tenia un somni i un pla alternatiu. Volia ser actor, o, en cas de fallar aquest designi, aspirava a realitzar-se com a heroi de còmic.

Coses de nens? Havia fet els vuit anys. Va morir dilluns de matinada, en l’incendi de la motor home (caravana) que el seu avi, el seu millor amic, compartia amb uns altres set familiars a Penfield, un suburbi a prop de casa seva a East Rochester, al nord de l’estat de Nova York.

Malauradament, moltes vegades, massa, els somnis es transformen en malsons.

En despertar, al costat de la tragèdia, es constaten les misèries de les quals no se’n deslliura ni el país més ric del planeta i, també, paradigma de la desigualtat mundial. A Manhattan, el megaric Roman Abramovich, propietari del Chelsea anglès, està disposat a pagar 75 milions de dòlars per una mansió de la Cinquena Avinguda. A Penfield, l’altra nit dormien nou persones en una caravana.

Diumenge, Tyler J. Doohan li va demanar a la seva mare, Crystal Vrooman, que el deixés quedar-se amb el seu avi, al que adorava. L’endemà se celebrava el dia de Martin Luther King i no hi havia escola. A la mare li ha quedat el record del somriure de felicitat del seu fill en acomiadar-se. Per a l’eternitat.

Si alguna cosa agrada als Estats Units, nació paladí de l’individualisme, és entronitzar herois. Posar l’accent en un nom reforça el sentit col·lectiu. Tyler s’ha guanyat el mèrit de ser l’últim heroi.

A les 4.45 hores del 20 de gener, els bombers de Penfield van rebre una trucada. Hi havia un incendi al parc de motor ho mes. No els va sorprendre la procedència de la urgència. Encara que sigui hivern, sempre hi podia haver algú que aprofités el llarg cap de setmana. A més, aquests càmpings s’han convertit en autèntics poblats a conseqüència de la crisi econòmica del 2008. Nombrosos ciutadans, que van perdre els seus habitatges en ser desnonats o en no poder afrontar els lloguers, van optar per instal·lar-se en aquestes cases mòbils més pròpies de les vacances. Per aquesta circumstància, per la seva original raó de ser, molts d’aquests vehicles manquen de regulació sobre el nombre d’ocupants o l’obligació de disposar de detectors de fum.

L’alarma es va dir Tyler. Va despertar els altres en veure com cremava la manta d’una altra criatura. Una vegada fora va comprovar que només havien sortit sis familiars –entre ells els seus cosins de 4 i 6 anys– i que en faltaven dos. Sobretot l’avi, que es movia en cadira de rodes o amb crosses després de perdre part d’una cama. Va tornar a entrar a la caravana. “En aquell moment, el foc ja havia arribat a la part posterior”, va dir Chris Ebmeyer, cap dels bombers, en referir-se a l’instant en què els seus homes van arribar al sinistre. “Els dos ja havien mort per l’efecte de la calor i del fum”, va lamentar.

Els cossos de l’avi matern –Louis J. Beach, de 57– i del nét van ser trobats junts, al compartiment posterior. A un dels seus oncles –Steven Smith, de 54– el van trobar a l’habitació davantera. “Ha salvat sis vides”, va assegurar Ebmeyer. “Em sento orgullosa, però vull que torni amb mi”, va sanglotar la mare. Els Estats Units tenen un nou heroi, i no precisament de còmic, en espera del pròxim.

Francesc Peirón, New York
23/01/14

dimecres, 22 de gener del 2014

La llarga història del genoma de l'Henrietta

El genoma d'una malalta de càncer morta als anys 50 revifa el debat sobre la necessitat d'un nou marc legal per utilitzar el material genètic dels malalts

Henrietta Lacks tenia només 31 anys quan va morir de càncer de cèrvix el 1951 en un hospital de Baltimore. Poc temps abans de morir, els metges van extreure-li algunes cèl·lules tumorals que, més endavant, van descobrir que tenien la capacitat de reproduir-se al laboratori. Mai cap cèl·lula humana no havia sigut capaç d'aquesta gesta i, en molt poc temps, s'estaven enviant les cèl·lules -batejades com a cèl·lules HeLa- a tot el món. En els 62 anys que han passat des d'aleshores, el doble de la breu vida de Lacks, les cèl·lules s'han utilitzat en 74.000 estudis, molts dels quals han permès aprofundir significativament en el coneixement de la biologia cel·lular, les vacunes, la fecundació in vitro i el càncer.

Fa uns mesos, a la revista Nature, un equip de científics de la Universitat de Washington va publicar el genoma HeLa, seqüenciat recentment. El projecte d'aquest grup representa un gran avenç en l'anàlisi de l'ADN i fa justícia a les cèl·lules humanes més ben estudiades del món.

Assumptes de família
Però hi ha una altre motiu pel qual l'excepcional projecte ha agafat rellevància. Henrietta Lacks era una dona pobra, negra i sense estudis que mai no va donar el consentiment perquè se n'estudiessin les cèl·lules. Al llarg de 62 anys, els seus familiars han quedat al marge de la presa de decisions sobre la recerca per a la qual s'utilitzaven. Però, després de quatre mesos de converses, l'Institut Nacional de la Salut (NIH), un organisme governamental dels Estats Units dedicat a la recerca mèdica, ha arribat a un acord amb la família Lacks per pactar el control de l'ús del genoma de Henrietta Lacks. "Fa vint anys que treballo al NIH i no recordo res igual", comenta Francis S. Collins, director dels instituts.

L'acord és una fita en la saga de Henrietta Lacks. Tot i això, també fa palesa la necessitat d'una normativa que garanteixi l'equilibri entre els beneficis d'estudiar els genomes i els riscos que això suposa per a la privacitat tant de les persones el genoma de les quals s'estudia com per als familiars.

Com explica la periodista Rebecca Skloot al seu supervendes del 2010 La vida inmortal de Henrietta Lacks, les cèl·lules de la jove es van extreure sense el seu consentiment. Mai va donar permís als científics perquè les cultivessin. A més, per acabar d'adobar aquella injustícia, els científics que les estudiaven i en desenvolupaven medicaments lucratius mai no en van informar la família ni van compartir els beneficis que en van obtenir. Els Lacks no van descobrir que la seva mare estava escampada per tot el planeta fins al 1973, quan un científic els va telefonar per demanar-los mostres de sang dels fills de Henrietta per tal d'estudiar els gens que n'havien heretat.

La publicació fa poc de diferents genomes de les cèl·lules HeLa, en l'estudi dels Estats Units i en un altre del Laboratori Europeu de Biologia Molecular, ha generat a la família Lacks un intens sentiment de déjà vu. No se'ls havia informat de cap dels dos projectes. "Vaig pensar que això no està bé -diu Jari Lacks Whye, un dels néts de Henrietta, en una entrevista-; no haurien de poder fer això sense el consentiment de la família".

Llarga negociació
Quan en un primer moment els investigadors de la Universitat de Washington van sol·licitar una subvenció al NIH per seqüenciar el genoma HeLa, no es va disparar cap alarma que advertís que calia posar-se en contacte amb la família Lacks. "No crec que haguéssim anticipat el que passaria si ens haguéssim mirat amb més detall la concessió de la subvenció -afirma en una entrevista Kathy L. Hudson, subdirectora de ciència, divulgació i polítiques del NIH-; a pilota passada, tot és molt fàcil".

Quan van sortir a la llum informacions sobre la polèmica, els investigadors europeus van retirar les dades que havien fet públiques i la publicació de l'article de la Universitat de Washington va quedar aturada. Collins i Hudson van viatjar tres vegades a Baltimore per reunir-se amb la família Lacks i per parlar sobre el projecte de recerca i sobre què fer. "El que més ens preocupava era la privacitat: quina informació sortiria a la llum sobre la nostra àvia i quina informació es pot obtenir de la seva seqüenciació que permeti treure conclusions sobre els seus fills i els seus néts i els seus descendents", explica Lacks Whye.

La família Lacks i el NIH van arribar a un acord: s'emmagatzemarien les dades de tots dos estudis a la base de dades de genotips i fenotips del NIH. Els investigadors que vulguin fer-ne ús, poden sol·licitar que se'ls concedeixi l'accés i hauran de trametre informes anuals sobre les seves investigacions. Un grup del NIH anomenat Grup de Treball per a l'Accés a les Dades del Genoma HeLa n'avaluarà les sol·licituds. En formaran part dos membres de la família Lacks. Gràcies a aquest acord, els investigadors de la Universitat de Washington van poder publicar els seus resultats.

Richard Sharp, director d'ètica biomèdica de la Clínica Mayo, és del parer que "es va saber conduir molt bé" la qüestió per arribar a un acord. Tanmateix, adverteix que es tracta d'una "solució per a un cas concret", més que no pas d'una regulació de gran abast que resolgui la tensió entre la recerca en genòmica i la privacitat dels familiars, en un moment en què estudis recents han demostrat que gràcies a la seqüenciació es pot determinar la identitat d'una persona.

Eric Lander, director fundador de l'Institut Broad de Harvard i del MIT, creu fonamental resoldre aquestes qüestions per avançar en la recerca biomèdica. "Si hem de trobar la solució del càncer, necessitarem mobilitzar centenars de milers de pacients disposats a aportar informació sobre els seus genomes cancerosos per al bé comú", avança Lander. "Necessitarem disposar de protocols per tal que els pacients se sentin còmodes. Sense una base de respecte i de confiança, no ho podem fer", conclou.

Un grapat de gens del papil·loma
El càncer de cèrvix està provocat per la infecció del virus del papil·loma humà, que accelera el creixement de les cèl·lules infectades que poden acabar esdevenint tumors.

Els investigadors de la Universitat de Washington han descobert l'ADN d'un virus del papil·loma humà incrustat al genoma de Lacks. El fet que s'implantés en un punt particular i no en un altre és el que podria haver conferit a les cèl·lules canceroses la seva notable resistència. Aquesta informació resulta útil per entendre millor el mecanisme pel qual el virus altera el comportament cel·lular.

Carl Zimmer The New York Times
19/01/14

dimarts, 21 de gener del 2014

Rics i Pobres

Gairebé la meitat de la riquesa mundial està en mans de l’1% més ric de la població. Mentrestant, la meitat més pobra de la població (més de 3.500 milions de persones) suma una riquesa comparable a la que acumulen 85 dels principals rics del planeta. Des de l’inici de la crisi, el 95% del creixement registrat als Estats Units ha beneficiat només l’1% més adinerat dels nord-americans. Vet aquí tres dades de l’últim informe d’Oxfam, titulat de manera prou eloqüent: Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica.
Oxfam és una confederació internacional que agrupa disset entitats que treballen a 92 països amb l’objectiu de construir un futur sense injustícia ni pobresa. L’últim informe que ha elaborat es va fer públic ahir i serà presentat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que se celebrarà a partir de demà i fins dissabte a la localitat suïssa. La conclusió de l’informe és clara: el desequilibri progressiu entre pobres i rics suposa una amenaça per a l’estabilitat de les societats, perquè “desvirtua les institucions i debilita el contracte social entre elles i l’Estat”. Per tant, Oxfam demanarà als reunits a Davos –les elits financeres i acadèmiques de l’economia global– que contribueixin a evitar que l’esquerda de la desigualtat continuï engrandint-se.

Se sol dir que sempre hi ha hagut rics i pobres. N’hi va haver a la societat feudal i n’hi va haver en temps de la revolució industrial, per més que Adam Smith hagués advertit que no hi pot haver una societat puixant si la majoria dels seus membres són pobres. I n’hi continua havent ara, convivint a qualsevol gran ciutat. La novetat no rau en això, sinó en el fet que les diferències han anat creixent en els darrers trenta anys, la qual cosa suposa, segons Oxfam, una amenaça per a la democràcia. S’adduirà que aquesta desigualtat està en la naturalesa del sistema capitalista. És així. Però, una vegada més, tot és qüestió de mesura o de desmesura. García-Margallo, ministre espanyol d’Exteriors, deia en una sessió recent de Barcelona Tribuna que les unions supranacionals són ja l’última esperança del poder públic per contenir uns grans poders econòmics.

La bona notícia és que aquesta situació es pot pal·liar o revertir. Oxfam recomana, amb aquesta finalitat, no recórrer a paradisos fiscals, no fer servir la riquesa econòmica per influir en la política, donar suport a una fiscalitat progressiva, etcètera. Són recomanacions que, si fossin aplicades, despertarien força reserves. I que potser no són d’aplicació immediata. Però que, ben administrades, semblen adequades per frenar el desequilibri denunciat.

21/01/14

dilluns, 20 de gener del 2014

El pit a missa

Va de pits. I d'arquetips. Darrerament religió i pitram han saltat a les notícies, i ho han fet per via del moviment feminista Femen, de la model catòlica Krupa i del papa Francesc.

Han irromput dones despullades amb pintades reivindicatives al cos, unides a través del moviment Femen. La model polonesa Krupa s'ha vestit només amb un rosari per defensar els animals. I el papa ha sorprès fomentant l'alletament matern en espais públics, també a missa. Motivacions diferents, objectius allunyats, però una presència del pit i el sagrat han coincidit en el temps. Usada per escandalitzar amb protestes, o per alimentar naturalment els fills, l'anatomia femenina ha estat protagonista a portada dels grans rotatius mundials. I tot dins de capelles, temples, esglésies. Cossos nus barrejats amb símbols sagrats. I amb la dona i el seu tòrax pel mig sempre.

Des de finals dels anys noranta, les activistes feministes d'origen ucraïnès Femen usen el símbol dels pits descoberts per protestar, especialment en espais sagrats. No han nascut només contra la religió, però aquesta és un dels seus blancs preferits. El seu logo, groc i blau, és una f de Femen en ciríl·lic i coincideix amb la forma de dos pits, un de cada color de la bandera del país.

La model Joanna Krupa també va usar el seu cos despullat i cobert només per un crucifix per demanar protecció per als animals. Va ser durant la campanya PETA. La model està suspesa a l'aire, aguantada per gossos dins d'una església. Les ales són angelicals. La model –catòlica, polonesa portada de Playboy–, argumentava la campanya així: “Faig el que l'Església hauria de fer: treballar per aturar l'innecessari patiment de les criatures més indefenses del Senyor, els animals.”

La presència de dones amb els pits enlaire no és una novetat. Ja la deessa de les serps del Palau de Knossos, a Creta, es mostra així. L'emblema del poder lligada al pit és clara i continuada. Són moltes les marededéus que ensenyen un pit, i la iconografia religiosa està farcida de pits descoberts. Aviat, el 5 de febrer, es celebra Santa Àgueda, representada amb una safata amb els dos pits, que li van ser tallats en el seu martiri.

Mentre aquest hivern Femen entraven a Colònia, Dublín i en altres catedrals i s'exposaven a l'altar dient que “Déu és dona”, el papa Francesc es referia a l'alletament matern animant les mares a donar el pit als seus fills en públic. 

La Sagrada Familia per Francisco de Zurbaran, 1659
El papa Bergoglio no és un home de protocols, i si mentre està pronunciant l'homilia sent nadons que ploren, s'adreça a les mares i els demana que els donin menjar. No es tracta d'un acte melindrós del papa argentí. Que el líder de l'Església catòlica afirmi que no hi ha res més important que un nen amb gana –fins i tot mentre s'està celebrant l'Eucaristia– no és una anècdota més. El papa ha posat fi a la visió que alletar en públic fos impúdic, o una provocació. Aquest papa pro lactància materna està demanant a les dones que trenquin les barreres de l'espai públic i el privat. I que no s'anteposin excuses a l'exercici de la humanitat més bàsica. Encara no ha fet gestos contundents per trencar-les ell, les barreres, però ho farà. I serà un papa demolidor d'arquetips i creador de contramodels. Temps al temps.

Quan feministes com Lucy Lippard van començar a definir el feminisme com una “ideologia, un sistema de valors, una estratègia revolucionària”, també indicaven una manera de viure. Femen ho porta a l'extrem amb el seu “sextremisme”. Krupa s'exhibeix sense pudor per a causes nobles –i animals–. El papa apunta maneres de feminista dibuixant una nova forma de viure.

Tenim un Papa fomentant la lactància materna i animant les dones a no tenir vergonya pel fet d'alletar en públic. I les Femen, que no necessiten assessors i fan ús del cos nu per reclamar a l'Església que no interfereixi en la llibertat de la dona. La religió sempre ha alimentat la imaginació i la paradoxa. Amb la f de Femen i de Francesc, en tenim per a estona.

Miriam Díez Bosch
20/01/14

diumenge, 19 de gener del 2014

Les atencions pal·liatives han de ser per a tothom

Foto per Oriol Duran
Scott Murray (Glasgow, 1953) és metge de família. Es va començar a interessar per les cures pal·liatives en veure que alguns pacients morien de manera poc agradable. És catedràtic d'aquesta disciplina al centre per a les ciències de la salut en la població de la Universitat d'Edimburg. Ha estat recentment a Barcelona, en la presentació de la nova edició del màster de cures pal·liatives de la càtedra ICO/U de Vic.

Què són les cures pal·liatives?
Són l'atenció que es dóna a persones amb malalties avançades quan la cura no és possible. Consisteix a ajudar-les a millorar els seus símptomes. Es tracten els problemes físics, psicològics, socials i, fins i tot, espirituals. I després, en una segona part, es parla del futur. Les cures pal·liatives ajuden a morir bé. No abans, però sí que el trànsit sigui més fàcil.

No es tracta només d'administrar fàrmacs.
Això seria centrar-se només en la part física. I el malalt pot sentir neguit, ansietat, dubtes sobre el sentit de la vida... S'ha d'atendre el pacient en totes les dimensions en què tingui problemes. En principi, actuen el metge i un infermer, però també un psicòleg, fins i tot un capellà, i els treballadors socials. Han de treballar com un equip.

Això sembla aliè a la medicina.
Perquè l'atenció pal·liativa sembla que només s'associa amb el final de la vida, però crec que s'ha d'incloure en la medicina general perquè tots hem d'arribar al final de la vida. Tots els metges tenen pacients que moriran; per tant, tots els haurien de tenir formació en l'atenció pal·liativa.

La línia que separa la cura pal·liativa de l'eutanàsia és molt fina.
És molt diferent. Les cures pal·liatives intenten millorar la qualitat de vida del pacient, no escurçar-la. És un ajut a les persones que són en procés de morir, perquè ho facin de la millor manera. Els metges no es dediquen a abreujar la vida. Unes bones cures pal·liatives treuen el desig de l'eutanàsia. Molts dels qui la demanen és perquè no han tingut una bona atenció pal·liativa.

Les cures pal·liatives són només per als malalts de càncer?
És cert que tot això s'ha centrat molt en les persones que tenen càncer, però una de cada quatre persones que moren ho fan per altres patologies. L'atenció pal·liativa ha de ser per a tothom.

Com portem aquest servei a Catalunya, en la seva opinió?
A Catalunya, s'està fent que la cura pal·liativa d'excel·lència s'apliqui a tots els pacients. He de felicitar els professionals que ho fan possible, com el doctor Xavier Gómez, que impulsa aquesta línia. Estic impressionat amb la feina que es fa.

Les retallades no deuen ajudar.
Que hi hagi retallades en sanitat no és bo. Hi ha serveis que no es poden retallar. Hi la temptació d'eliminar les cures pal·liatives, però no són sobreres. La civilització d'un país es mesura segons com tracta la gent al final de la vida.

Com es pot portar el programa a països on no tenen ni per a antibiòtics?
Conec l'Àfrica. Hi he treballat. Les comunitats són molt bones donant suport al pacient en les dimensions social, espiritual i psicològica. Només falla la medicació.

Per què hi ha metges que no volen donar morfina als malalts?
Primer, perquè segurament el mateix malalt es pregunta per què li administren la morfina. “Que estic a punt de morir-me?”, es pregunta. Molts pacients no la volen perquè creuen que és un pas anterior a la mort. Fer-ho exigeix una conversa, donar explicacions. Segon, de vegades, quan el pacient mor, els familiars poden acusar el metge d'haver-se excedit amb la dosi.

A Madrid, hi va haver un gran cas, atiat pel Partit Popular.
Els polítics i la premsa sovint confonen i no ajuden aclarir aquestes qüestions. Ara fa poc, al Regne Unit hi ha hagut un problema similar. Crec que els diaris haurien de parlar més en positiu d'aquest tema. S'escriu molt sobre la lluita contra el càncer, però també s'hauria de parlar de la gent que lluita contra la demència o contra altres malalties greus. I de les cures pal·liatives. Perquè si es parla sovint d'aquest tema, llavors és més fàcil parlar-ne amb el pacient quan arriba el cas.

I per què no es fa?
A ningú li agrada morir. Per això és un tema que no es tracta gaire.

Lluís Martínez
19/01/14

divendres, 17 de gener del 2014

Veure-hi és imaginar

 Rafael Barraquer, oftalmòleg de 4a generació
 Tinc 57 anys. Vaig néixer i visc Barcelona. Sóc oftalmòleg, especialista en la part anterior de l’ull. Sóc casat i tinc tres fills en la vintena. Política? Resoldre problemes, sense partidismes. Creences? Entre el cristianisme i la ciència, buscant...

Des de quan hi ha ulls?
Ja en els protozous, primeres cèl·lules com les nostres, apareix un puntet fotosensible...

Un protoull...?
Sí, i després en uns cucs. Hi ha ulls perquè hi ha dia i nit, llum i foscor. I veure-hi dóna avantatges per sobreviure! A poc a poc, l’ull va passar a reconèixer formes, colors...

Quin ull és el més sofisticat que hi ha?
L’ull de les aus rapaces. I l’ull dels primats, el nostre, de visió frontal, estereoscòpica i en colors. Però l’ull només és la càmara del procés de la visió.

Vejam...
L’ull recull l’estímul, que es transmet per les cèl·lules del nervi òptic fins al cervell, que construeix el que veiem.

Construeix?
Sí, perquè veure-hi és, també, imaginar i recordar! Si imagines un arbre, actives les mateixes àrees cerebrals que si veus un arbre.

El cervell hi veu.
Sí, perquè d’un 30% a un 50% del cervell s’implica en la visió, que al final és un fenomen cognitiu, mental.

Farem que els cecs hi vegin?
Existeix connectat un a unes xip que, ulleres implantat amb càmera, al cervell permetrà veure-hi.
La meitat causa dels cecs del món... poden deixar de ser-ho amb una simple operació de cataractes. És la meva especialitat, i és molt agraïda!

Per què?
Entra una persona amb bastó, cega, i surt veient-hi, pel seu propi peu!

Quants ulls ha operat, vostè?
A l’any, actualment, unes mil operacions de cataractes, 500 de cirurgia reactiva i cent trasplantaments de còrnia: calculi vostè...

Quan va començar a operar?
Als 13 anys practicava amb ulls d’animals.

Influència paterna?
Sí, als cinc anys em sabia de memòria les filmacions que editava el meu pare sobre les seves operacions.

Quantes generacions d’oftalmòlegs hi ha, a la seva família?
Jo sóc la quarta generació, i és possible que algun dels meus fills sigui la cinquena. Va començar el meu besavi Josep-Antoni, que va ser el primer catedràtic d’Oftalmologia

Com està, l’insigne doctor Joaquim Barraquer?
Esplèndid! Als 86 anys, continua operant quinze vegades per setmana. Espero tenir els seus matixos gens.

Segur que opera amb els ulls tancats.
Ha, ha...

Ha heretat del seu pare la capacitat de gairebé curar amb la paraula.
La confiança del pacient en el seu metge és fonamental en l’èxit de qualsevol tractament!

Per a què serveix, la lent intraocular?
Per enfocar bé. El futur és un gel: es buida el cristal·lí, s’omple amb el gel i així restaura les seves funcions juvenils.

I la cirurgia refractiva?
Corregeix miopies. Consisteix a esculpir la còrnia amb làser de excímers i femtosegons. El meu rècord va ser un pacient amb 54 diòptries: n’hi vaig deixar una mica perquè volia veure-hi bé de prop.

Devia quedar content!
Sí. Però una vegada un altre va passar d’un 10% a un 90% de visió... i em va dir “no veig res”! Per això és fonamental, abans d’operar, explicar-ho bé tot per ajustar expectatives.

M’aconsella operar-me de les meves deu entranyables diòptries?
Només si sent una íntima motivació personal. L’alliberaria d’una pròtesi: les ulleres o lents de contacte.

I hi veuria bé de lluny. 
I, amb una lent multifocal intraocular, també de prop. Però si s’estima més una lent monofocal, només per llegir faria servir ulleres.

Algun risc?
Només d’un 1%, i amb fàcil solució.

La miopia és hereditària o ambiental?
Hi ha una predisposició genètica. Hi ha molts més miops en la població mediterrània que en la Europa del nord.

Un miop podia sobreviure, en l’antiguitat, sense correccions?
Adaptava el mode de vida a veure-hi bé de prop. Jo vaig operar una dona que va viure mitja vida amb 20 diòptries sense ulleres!

Algun consell per a la vista?
A partir dels 40 anys, revisió anual per prevenir el glaucoma, que et deixa cec sense avís. És una pressió alta de l’ull, silenciosa, que espatlla el nervi òptic.

Com té la vista, vostè?
Idònia: tres diòptries a l’ull dret, que corregeixo amb lent de contacte. I 1,75 a l’ull esquerre, que no corregeixo perquè em permet enfocar molt bé de prop, per llegir.

No li fa por operar un ull?
No, és natural per mi en la meva especialitzat de la part anterior de l’ull... L’ull és petit, però... massa gran per abastar-lo tot!

Víctor-M. Amela
17/01/14