dimecres, 5 de setembre del 2012

Un càncer no és un parèntesi: és part de la vida

Sandra Ibarra, exmodel i comunicadora que va superar dues leucèmies

Tinc 38 anys. O 17 anys, després el meu primer càncer. O 10, des del segon. Sóc de Medina del Campo. Em dedico a ajudar a pacients de càncer. Visc en parella amb Juan Ramón Lucas. Fills? Els tindré. Política? Ètica. Creences? Donar gràcies per tot

Quan saps que t'has curat del càncer? 
Quan pots sentir la teva cançó preferida i no plorar. 


Està curada del càncer? 
Curada, i més sana que tu. 


Com ho sap? 
Totes les meves analítiques surten perfectes. 

Del càncer se'n surt. 
Jo em vaig rebel·lar contra la conspiració de silenci. M'havia d'amagar per estar malalta? No! Vaig sortir als mitjans i vaig dir: "Sóc Sandra Ibarra, sóc model i tinc càncer. I em vaig a curar a la Seguretat Social". 

Què li havien diagnosticat? 
Leucèmia limfoblàstica aguda. Era març de 1995, jo tenia 20 anyets ... i molts projectes: treballar com a model i estudiar Ciències de la Comunicació. 

Quins símptomes van posar-te en alerta? 
Febres, refredats, cansament, dolors. Pelegrinar de metge en metge: em veien jove i maca, bonica cabellera, formes cridaneres... Els hi va costar anar més enllà de l'aparença! 

Com l'hi van dir? 
Em vaig quedar ingressada i el metge em va dir: "Tens el 95% de la medul·la òssia danyada. Si superes aquest cap de setmana..., ja parlarem del tractament". 

I ho va superar. 
Trenco estadístiques. De fet, no valen estadístiques: hi ha 200 tipus de càncer i cada persona és un món. No se li hauria de dir a ningú que li queda X temps! 

Com hauria d'actuar el metge? 
Amb afecte, afecte, humanitat, calor: això és curatiu. I si no, és un mal metge! 

En què va consistir el tractament? 
Quimioteràpia i tancar-me en una bombolla asèptica per suprimir el meu sistema immunològic i fer viable un trasplantament de medul·la òssia compatible. 

De qui va ser aquesta medul·la òssia? 
Del meu germà Cèsar. Inscriure's com a donant de medul·la òssia: n'hi ha prou amb una anàlisi de sang. I, amb sort, salvaràs una vida! 

A vostè la va salvar en Cèsar? 
Dues vegades! Em vaig curar, i set anys després... em van tornar a diagnosticar d'una altra leucèmia. 

Com es supera això? 
Va ser un cop duríssim. Ja saps el que t'espera si vols intentar seguir endavant ... 

I què t'espera? 
El patiment dels que estimes. I, en el meu cas, marejos, nàusees, vòmits, diarrees, herpes, rampes, fuetades, dolors ossis, ansietat, arrugues, ulleres, caiguda de cabell, de celles i pestanyes, sortida de borrissols per cara i braços, ungles fràgils, pell seca... Em vaig quedar sense saliva, amb l'ull sec i gairebé cega. 

Quin panorama, quin espant. 
Amb molta hidratació, pomades, gotes, vitamines naturals, àloe vera, rosa mosqueta... recuperar les meves mucoses i la meva pell. 

La veig molt bé, ha vençut el càncer. 
No m'agrada aquesta terminologia bèl·lica. No he vençut: he viscut. He viscut amb el meu càncer. No m'agrada que diguin que el càncer ha estat un parèntesi en la meva vida. 

Per què no? 
Tot és vida! Durant el càncer era viva. Rebutjo això de "hi ha vida després del càncer", ja que hi ha vida durant el càncer! 

Però quina vida? 
Vaig arribar a sentir-me una extraterrestre, a no reconèixer-me, però mai em vaig descuidar físicament! Això precedeix al descuit emocional. 

Bon consell. 
Em vaig afaitar i anava amb mocadors, sempre coqueta, i amb minifaldilla i talons. Res de fer-me la malalta! Encara que tinguis un càncer, sigues tu la protagonista de la teva vida! 

No deu ser fàcil... 
Com més malalta estava, més viva em sentia! Sentia què volia. És terrible dir-ho, però l'experiència val la pena! 

Dit així... 
Així cal viure!, com amb càncer. Vés a una planta d'oncologia: aprendràs a com viure la crisi. A mi només em cal pensar "tinc saliva!" per sentir una profunda felicitat ... 

Ja entenc. 
En despertar, m'alegra pensar: "Ara puc llevar-me i anar on vulgui!". O: "Que bé, fa sol". O: "Visca, plou". O: "Bó el cafè"... He patit, però ara sí em surten els comptes de la felicitat! 

Quin ha estat el pitjor moment? 
El segon diagnòstic. "I ara què em compto per seguir?", em vaig preguntar. Estava sense treball, traslladant-me de pis i el meu xicot em va deixar. Podia passar alguna cosa més? Però tots som més forts del que pensem...! 

Qui la va ajudar més? 
L'afecte de la meva mare, l'afecte dels que t'estimo. Per això la Fundació Sandra Ibarra de Solidaritat davant el Càncer: per donar suport als que s'estan tractant. 

Què diria a l'entorn del pacient? 
No li feu de psicòleg, no li doneu consells. Només cal estar al seu costat. Això cura! 

Algun truc durant el tractament? 
Vaig descobrir que la Coca-Cola -remenada per treure el gas- m'assentava l'estómac... i podia menjar sense vomitar. Això obre un cicle molt virtuós! I que la crema Nivea per a la pell seca fa poca olor i no dóna nàusees. 

Té por que el càncer torni? 
No ho penso. M'he donat l'alta definitiva. 

Quin és el seu propòsit ara? 
Ser mare després de dos càncers. Viure amb majúscules! Viure la meva llegenda personal: convertir problemes en objectius. 

Quina responsabilitat tenim sobre el nostre càncer? 
La mateixa que amb la vida. El teu cos emmalalteix, però, no la teva ment! Actua, doncs si actues és perquè penses que tot anirà bé.

Comptes
És una dona maca i intel·ligent a la qual la vida ha proporcionat un màster de saviesa i supervivència. Avui les leucèmies es curen en un 80%, però eren gairebé una sentència de mort quan l'hi van diagnosticar. El càncer va trencar el seu somni de ser model i comunicadora ... i avui és model i comunicadora de com viure durant un càncer: des de la Fundació Sandra Ibarra de Solidaritat davant  el Càncer capta fons per a la investigació a favor del benestar dels pacients. En el seu llibre Las cuentas de la felicidad (Planeta), subtitulat Hi ha vida durant el càncer, relata els durs tràngols superats i infon ànims als que aspiren a protagonitzar la seva pròpia vida, amb càncer o sense.

Víctor M. Amela
04/09/2012
La Vanguardia