Javier Iriondo, exesportista d'elit, avui expert en màrqueting i desenvolupament personal
Tinc 45 anys. Vaig néixer a Biscaia i visc a València. Separat, tinc 4 fills. Vaig abandonar els estudis per l'esport. Sóc membre executiu d'una gestora de projectes al Brasil. Els partits polítics s'han convertit en sectes, només crec en les persones. Tinc la meva fe particular.
El meu horitzó sempre va ser Amèrica, i gràcies a la pilota basca ho vaig aconseguir, encara que el camí va estar ple de lladres de somnis.
Lladres de somnis?
Sí, tots aquests que et diuen: "Tu no pots, millor et dediques a alguna cosa productiva". Gent amb bones intencions i amb mals consells producte de les seves pors. Un ha de prendre decisions encara que s'equivoqui una i altra vegada.
I què va se'n va fer, del seu somni?
Es va convertir en un malson. Vaig arribar amb 20 anys als EUA orgullós de ser un jugador professional, però al cap de vuit mesos va començar una vaga de pilota basca que va durar dos anys. Els diners es va acabar, però no les factures. Hi havia uns quants esquirols i jo estava en un piquet, insultant a tothom, ple de ràbia.
Una situació delicada.
Allò es va convertir en un infern tòxic i cruel. L'ambient era tan negatiu que molts ens lliurem a l'alcohol.
Adéu al somni americà?
Em vaig convertir en el meu gran enemic. L'únic moment en què no em torturava era quan estava borratxo com una sopa. La meva ment em deia: "No vals per res, no tens estudis, no tens recursos i estàs sol". Un dia em vaig trobar tirat a terra sobre els meus propis vòmits, cridant al cel i considerant l'opció del suïcidi.
Però va decidir viure.
Vaig començar a fer esport sis hores diàries i vaig aconseguir una feina de guardaespatlles. Davant una situació com la que jo vaig viure, o davant aquesta crisi, ens sentim innocents.
El victimisme destrueix.
Sí, i ara hi ha massa gent adscrita al club de la queixa. Cal protestar, però si només parles del dolent, el perpetues.
Cal agafar perspectiva.
L'entorn ens influeix molt més del que pensem, afecta la nostra manera de pensar i de viure. Hauríem de ser conscients que cada vegada que obrim la boca som per a l'altre una influència: destrueixes o construeixes. És estèril repetir com lloros males notícies, ser un malastruc.
Parli'm de la seva experiència.
El "tot és una merda" col·lectiu em va deixar sense capacitat de reacció, així que vaig fugir d'aquest entorn i vaig buscar, per primera vegada, ajuda en els llibres. Em vaig llegir seixanta en un any.
I què llegia?
Autoajuda, i em va ser molt útil: vaig guanyar autoestima posant en pràctica els consells que llegia. Al cap de tres anys vaig tornar a Espanya.
Quines idees el van transformar?
No pots pretendre que les coses canviïn si penses i actues de la mateixa manera. Si vols aconseguir alguna cosa, has de convertir-te en la classe de persona que s'ho mereix.
Disciplina.
Sí. Tots hem tingut projectes il·lusionants, però sovint la por ens assalta i es queden pel camí. Per vèncer aquestes pors has de conquerir-te a tu mateix i entendre que l'important no és el que aconsegueixes, sinó la classe de persona en la qual et converteixes durant el procés.
El fracàs no té consol.
Cal desmitificar el fracàs en aquest país, si el Barça perd un partit, el titular: "El Barça ha fracassat" està garantit. La por ven. Però el fracàs significa haver-ho intentat i mereix un aplaudiment.
I el consol?
El consol és el que han après, els fracassos esculpeixen el caràcter. Qui no té problemes és el que està al cementiri.
D'acord.
La societat de consum ha condicionat la valoració de les persones en funció de fites molt banals, per ser cal tenir. El mantra de l'ego és més: com més tingui, més sóc. Ens hem convertit en animals incomplets que sempre volem el que no tenim.
Què va ser de vostè?
Em vaig convertir en un expert en màrqueting i vaig començar a donar conferències pel món. Però abans em vaig passar dos anys reprogramant els meus pensaments, conscient que som esclaus de la nostra ment i que cada vegada que assenyales amb un dit cap a fora, tres et apunten a tu.
Està parlant de responsabilitat.
Sí, un sentiment esquiu. Tothom entén que si vols estar bé físicament has de cuidar el que menges, la ment és igual: si alimentes la teva ment de pensaments escombraries, tindràs una ment escombraries.
De quins altres fracassos ha ressorgit?
De la ruïna i de la separació. Als 40 anys vaig sentir que ja havia arribat i vaig deixar de formar-me, de tenir metes, i va començar la caiguda. Sense motiu aparent sentia frustració i tensió, estava malament amb mi mateix.
Tot el que puja baixa.
A la vida no hi ha un altiplà a la qual arribar: "Aquí em planto". Ens creem una foto de futur: "A hores d'ara hauria de tenir una família feliç, fills modèlics, i estabilitat emocional i financera".
Una pel.lícula de Walt Disney.
Sí, i comparem el que se suposa que hauria de ser la nostra vida amb la realitat, i si el present no quadra amb les expectatives, sentim que ens falta alguna cosa.
És així.
La plenitud personal és ser el camí, continuant millorant. Som aprenents durant tota la vida, i per estar alegre no hi ha res millor que ajudar els altres.
El somni americà
Als 20 anys va complir amb escreix el seu somni: triomfar a Amèrica com a esportista d'elit. Però el somni va durar vuit mesos, al cap dels quals es va convertir en un fracassat, en un arraconat del somni americà. Ho va perdre tot i va començar a reconstruir amb esport i llibres d'autoajuda duts a la pràctica. Quinze anys després ha escrit una novel·la, Donde los sueños te lleven (Oniro), que té molt de biogràfica i que arrenca amb una dedicatòria que de per si situa el lector en les coses essencials: "Dedicat als meus perquès, Kelly, Kevin, Kimmy i Keith (els seus fills) ". I que acaba amb una frase que resumeix el seu camí: "Ara saps que el teu passat no determina el teu futur".
Ima Sanchís
14/07/2012
