dimarts, 10 de gener del 2012

"Els moments durs són els més importants"


Albert Bosch, l'aventurer català que ha arribat en solitari al pol Sud en total autonomia

Albert Bosch va aterrar ahir a Barcelona després de culminar l'última de les seves aventures: arribar al pol Sud en solitari i en plena autonomia. Aquest esportista i emprenedor de 45 anys és el primer català que aconsegueix els 90º S i el primer espanyol que ho aconsegueix en total autonomia, sense precisar avituallaments llançats des de l'aire i avançant pels seus propis mitjans, arrossegant un trineu carregat inicialment amb 130 quilos. Bosch va arribar a casa pletòric però amb 15 quilos menys de pes, després de 67 dies de marxa extrema caminant una mitjana de deu hores diàries.
Els inicis de la travessa no es presentaven gaire prometedors: el temporal de vent els va obligar a romandre a la botiga durant dues setmanes, després el seu company va haver de ser evacuat i es va quedar sol.
Com enfrontar-se a un panorama tan desolador?
Al principi veia que anava perdent les opcions d'arribar al pol Sud, cada dia que passava tenia menys possibilitats i ho veia més llunyà, era difícil mantenir l'ànim. Quan em vaig quedar sol, només havíem completat 30 quilòmetres en 19 dies perquè havíem estat parats 15 jornades. En aquests moments si pensava que encara em quedaven 1145 quilòmetres podia ensorrar-me, així que vaig plantejar-me la travessa en blocs de quatre dies. L'horitzó eren quatre dies i així anava sumant i s’em feia més fàcil.
Des que es va quedar sol no es va prendre cap jornada de descans. Per què?
El cos em demanava descansar, però la ment no, de fet, amb un dia de descans tampoc m'hauria recuperat tant. Quan estàs a la botiga estàs tan bé que la temptació de quedar-s’hi és molt gran. Perquè sortir fora és terrible: el vent fueteja la botiga, la temperatura baixa a 37 graus sota zero i estàs tan calentet dins del sac ... Allà, controlar la ment és una necessitat extrema, perquè la ment t’ataca amb la por, el cansament, trobant a faltar a la família, pensant en les comoditats de casa... Per això el confort de la botiga és un perill.
Alguns dels posts penjats al seu web denoten molt patiment. En un d'ells explica que el dia que va superar els 88 º 23 'S, el punt més proper al pol Sud que va aconseguir Shackleton el 1909, va ser "horrible": avançava a cegues, amb zero visibilitat, només amb l'ajuda del GPS i de la brúixola, amb vent ... El comú dels mortals es pregunta, per què aguantar tantes penalitats?
Els moments durs són els més importants, és quan més aprens. En els dies dolents és quan has de saber quin és el motiu que t'ha portat allà, el perquè de perseguir aquest objectiu
Quin és el seu motiu?
Per mi no té sentit anar al pol Sud sense tenir clar per què ho faig. Aquesta aventura, l'Antàrtida, ha estat una manera molt intensa i interessant d'experimentar la vida i el món, de fer un viatge interior; superar reptes, aprendre ... Això ha estat un màster en actitud i conducta humana, un banc de proves en directe perquè ho vius tot al límit.
No ho havia experimentat abans?
No amb tanta intensitat. Pots pensar que el fet de quedar-te sol  només és mala sort però ha estat una oportunitat bestial de viure alguna cosa de tal magnitud en solitari. No hi ha soledat més extrema que aquesta: a l'Antàrtida no veus res ni a ningú. [Durant la seva travessa de 67 dies només es va creuar amb una persona].
El seu objectiu era arribar al pol Sud el 14 de desembre, coincidint amb el centenari de l'arribada d'Amundsen. Però aquest dia encara estava a la meitat del camí, encara li faltaven 541 quilòmetres per la meta. Pensava que arribaria?
Aquell dia tenia una pujada d’ànims perquè era a la meitat de la travessa i creia que la segona part seria més fàcil, encara que al final va ser pitjor. De tota manera, pensava que tenia sentit ser-hi 100 anys després i veient que a la Antàrtida segueix sent una zona molt incerta i extrema.
Al final, la travessa va ser tal com havia imaginat?
Pensava que seria més fàcil i que no m'afectaria tant haver de arrossegar una càrrega tan pesada. Vaig començar amb 130 quilos però en abandonar el meu company (Carles Gel) vaig haver d’assumir la càrrega que portàvem repartida els dos i vaig sumar vuit quilos, al final vaig acabar amb 80 o 90.
Amb deu hores de marxa diària en un entorn monòton, a on viatjava la seva ment?
El repte era superar aquestes deu hores perquè si t'avorreixes i entres en pensaments negatius ... Per sort, un dels meus motius era el viatge interior, analitzar la meva vida, els meus projectes, encara que també m’obsessionaven temes banals com el menjar. Aquest menjar d'avui l'havia imaginat tantes vegades! [Ahir va assaborir amb la seva família i amics una paella al Port Olímpic de Barcelona]. M'agrada molt fer conferències, i mentre caminava podia passar-me hora i mitja escenificant una xerrada.
El 2010 va coronar l'Everest; ara ha trepitjat el pol Sud. Ha pensat en el pol Nord?
Em dono de temps fins a l'estiu per decidir-ho; he d'estar molt convençut perquè el pol Nord implica dos anys de preparació: buscar patrocinadors, companys de viatge ...

Rosa Ma Bosch
10/01/2012
Font: La Vanguardia

BLOG de la Travessa de l’Albert Bosch: aquí