dilluns, 12 de març del 2012

Dones sota un sostre de vidre



No hi ha tema més complexa per a un articulista masculí que el de la condició femenina. Els homes carreguem a la nostra esquena l'estigma de la secular tirania de la nostra condició. Moltes dones creuen -no sense raó- que hauríem de callar pel que elles fa. I, no obstant, només les víctimes poden jutjar un accident de circulació? Un dilema d'origen més tràgic: només els jueus poden discórrer sobre Israel? A les víctimes, se'ls ha de reconeixement; cal concedir-los la jerarquia moral. Però no tenen l'exclusiva del debat. L'àgora és per a tots o no és àgora.

Que les dones no han aconseguit la paritat a Europa és evident. Viviane Reding, comissària de Drets a Brussel·les, ha posat xifres al sostre de vidre. "Les empreses amb un equilibri de gènere tenen un benefici d'explotació un 56% més elevat que les empreses exclusivament masculines". Qualsevol professor sap que les noies rendeixen més que els seus companys. No cal, per tant, apel·lar a la raó ètica o la justícia per defensar la paritat: n'hi hauria prou amb la raó econòmica. Altres estudis demostren que les dones treballen millor que els homes. També això era sabut: en la vella societat rural, les dones rendien més i millor; el mateix succeïa a les fàbriques del tèxtil des de la revolució industrial. I què dir de les feines de casa?

Algun estudi demostra així mateix evidències més subtils: la dona dirigeix millor. El vaig escriure 20 anys enrere i no pocs lectors (masculins i femenins) em van tractar de cursi i repolit: "Un món en mans de les dones seria menys dolent". Ho seria amb tota seguretat si les dones que hi arriben no es deixessin temptar per l'estil alfa dels mascles hegemònics. Per trencar el vidre, algunes dones han de afirmar-se i lluitar amb maneres i mètodes fins i tot més competitius i agrestes que els dels seus rivals. No les criticarem: una altra via no els deixen per desenvolupar al màxim la seva personalitat social. La veritat és que les empreses i organitzacions milloren notablement quan una dona aconsegueix, excepcionalment, arribar a la part superior, recórrer a la insomne competició que caracteritza el poder masculí. Situades en el vèrtex, algunes dones sorprenen als pobres alfes: elles practiquen la intel·ligència emocional i no necessiten comportar-se com en un ring de boxa.

Però la discussió sobre el sostre de vidre afecta el sector més privilegiat de les dones. La majoria d'elles no esperen arribar tan alt. Intenten fugir de la mort. La violència contra les dones no cessa. Tots els esforços per evitar-ho, semblen inútils. La llei s'ha esforçat per protegir-les. Jutges i policies intenten controlar els bàrbars. No hi ha manera. Voltaire deia que la moda impera fins i tot en els crims. Sembla que la moda de matar s'imposa entre els mascles desesperats. Però hi ha d'haver alguna cosa més. Apunto dues causes de la tràgica moda. Primera: no hi ha canvi sense trauma. Les relacions entre homes i dones han canviat de manera colossal, però el canvi, en termes històrics, s'ha produït en un curtíssim espai de temps. No són pocs els mascles atrapats com a bèstia desconcertada en un món que ja no reconeixen.

Potser pesi més un segon factor. Dues visions antagòniques de la dona coexisteixen en els nostres mitjans de comunicació. La que aspira i exigeix igualtat, i la que és objecte sacralitzat del desig. Les dues imatges xoquen constantment i són font de contradicció i confusió. Cert: la publicitat i l'immens espai audiovisual també remeten avui al cos masculí. Però el cos femení és l'esquer per antonomàsia. Habita en les nostres pupil·les de manera constant i obsessiva. Paroxística. L'esquer que atrau el mercat és, alhora, una persona. I exigeix, naturalment, igualtat. En aquest sentit, la responsabilitat de la cultura i del periodisme és enorme. Una part de la culpa els correspon. Fomenten l'embolic, contradiuen sense parar els seus postulats. Els mitjans proposen una cosa i la contrària. Gos de Pavlov de la cultura audiovisual, el consumidor mascle perd el nord: obligat alhora a salivar i a respectar.

Apuntem telegràficament un tercer element del debat actual sobre la condició femenina. Cristal·litza la idea que la maternitat és un destorb. Ho veiem aquests dies a la discussió sobre la proposta d'Alberto Ruiz Gallardón. Segueixo sense entendre per què el progressisme, entrega el debat sobre la vida a la dreta. I per què considera l'esquerra un enfrontament el foment social de la maternitat. Però més enllà de l'avortament, hi ha el gran tema de fons de la nostra de civilització. Adam està convençut que la ciència ofereix possibilitats, no ja de resoldre tots els problemes de salut, sinó de recrear del tot al marge del seu origen natural. Conseqüentment, Eva creu possible recrear-se prescindint de la maternitat.

Antoni Puigverd
12/03/2012