dilluns, 5 de març del 2012

Viure als 100 anys: els més grans trenquen els tòpics sobre la vellesa

 Jaume Saura. Al juliol complirà 100 anys.
Foto per Mané Espinosa
Teresa Pérez Aparicio i Jaume Saura compliran 100 anys aquest 2012 i viuen la seva vida. Quina és la seva vida? Doncs la seva, la del seu passat, la d'avui i la de demà. Tenen salut i són autosuficients, però sent això molt important potser ha arribat el moment de deixar de parlar de la vellesa avançada sempre en termes mèdics i de dependència i aprofitar que ells poden fer-ho des de la talaia de l'existència. L'escriptor suec Jonas Jonasson ha servit en safata el debat amb l'èxit de la seva novel·la L’avi que va saltar per la finestra i va tocar el dos (ed. Salamandra / Campana). Va marxà de la residència, i això està encantant a la vella Europa.

Teresa Pérez Aparicio A l’octubre complirà 100 anys
Foto per Kim Manresa
Ni la Teresa, ni en Jaume volen saltar per la finestra i no viuen en una residència, però dels seus relats queda clar que el sentit de la vida és viure-la cada dia. I donant la raó al que diu en José Luis Sampedro aquí al costat, ells han aconseguit fer-ho d’acord al que  són. En Jaume va néixer a Barcelona, va deixar el col·legi als 10 anys, als 15 era ebenista i explica que la il·lusió per superar-se ha estat un dels motors de la seva vida. Un temps després es va instal·lar com a fotògraf de publicitat
La il·lusió per superar-se, la confiança en un mateix - "el meu millor amic és el meu jo interior", diu-, casar-se amb "una gran dona", les quatre filles, i un caràcter molt sociable és el que el porta a definir com un "major-jove feliç". El que avui li agrada, prossegueix, és gaudir del "aspecte humà" de la vida, dels afectes i les converses. Li encanta aixecar-se i veure que fa sol, llegir la premsa, anar a alguna conferència a la universitat, estudiar informàtica, xerrar amb els altres. I fa retrats amb la seva càmera sense que els altres se n'adonin per captar la seva veritat.
És difícil arribar als 99 anys i més encara fer-ho en aquestes bones condicions, però en Jaume posa veu a una etapa, la de la vellesa avançada, que s'observa normalment des de fora, que es projecta en el debat social de forma despersonalitzada i en la que els seus protagonistes són presentats com a subjectes passius.
"La pitjor manera possible d'analitzar aquesta etapa és tallar a tothom amb el mateix patró. No hi ha una estructura subjectiva de la gent gran, la subjectivitat de cada un ja està feta, i tots són diferents", assenyala Mercè Pérez Salanova, psicòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És un moment en què es planteja un nou repte perquè cal acceptar i adaptar-se a una sèrie de renúncies i limitacions. De les físiques a les de l'entorn generacional, a la ‘troupe’ que t'ha acompanyat i que va morint, i és bo admetre que les coses canvien, assenyala Salanova. Però això no suposa ni pensar, ni sentir menys i cal replantejar com la societat es relaciona amb aquestes persones grans.
Cal tenir una gran fortalesa mental, una gran capacitat de resiliència per deixar enrere moltes coses i seguir endavant. Així ho entén Jesús Fraiz, un metge psiquiatre expert en centenaris i que subratlla la capacitat de transformació i adaptació que ha observat en molts amb els que ha xerrat.
Ho podria fer amb la Teresa, que va néixer a Enguera (València), va arribar a Barcelona amb 15 anys, on va començar a treballar en el servei domèstic -un sacrifici necessari, diu- va ser costurera i, alguna temporada, portera. Va viure dos anys a l'Argentina i es considera una persona justa, ponderada, humil i sociable. "M'adapto a les persones però mantinc la meva independència, cal saber estimar la gent", assenyala. Quan arriba al centre de gent gran, el primer que fa és saludar a tots i s'asseu sempre al costat d'una dona que va en cadira de rodes a jugar al dòmino. "Les altres l'han deixat una mica de banda, jo no penso fer-ho", assenyala.
La vida avui és dura per la Teresa. Una de les seves filles va morir fa menys de dos mesos, i es nota el dolor immens. Però té a les seves altres filles, als néts i als besnéts. A les seves amigues, amb les quals parla cada dia i atén. Fa plans per tornar com cada any a Enguera a passar una setmanes, i té a la Montserrat, una voluntària d'Amics de la Gent Gran, que sap escoltar.
A Jesús Fraiz l'admira la capacitat d'aquestes persones de fer front a les adversitats i no el fet en si d'haver complert anys. "Hem de fixar-nos molt en ells. Van viure la Guerra Civil, crisi molt més greu que l'actual i van saber adaptar-se amb menys", assenyala. Avui el que valoren és l'amistat, el respecte i l'afecte, i no que se'ls tracti com un objecte de museu.
La Teresa viu sola. Passa alguns dies amb la seva filla a Molins de Rei, però al cap d'unes hores ja vol recobrar la seva independència. Es fa el menjar, algun dia obsequia els néts amb una paelleta, i li agrada passejar.
El carrer! En Jaume enyora el seu barri de l'Eixample. Fa uns mesos una fissura a la pelvis el va portar al Putxet, on viu la seva filla. Està molt bé amb ella, però els costeruts carrers d'aquest barri li limiten la relació social, el passeig, la xerrada. Està preparant la tornada. 
Al final, la vida és aquí.

Cristina Sen
04/03/2012