divendres, 23 de setembre de 2016

“Molta gent no té ningú amb qui parlar, ningú!”

Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l'Esperança
Tinc 54 anys. Vaig néixer a Mollet i visc a Barcelona. Sóc catedràtica d’Ètica i Educació Moral (UB). Sóc casada i tinc quatre fills (de 17 a 26 anys). Sóc de centreesquerra. Sóc catòlica no practicant. L’any passat ens van trucar 21.370 persones i aquest any n'hi haurà moltes més.

Existeix el Telèfon de l’Esperança? 
Sí, esclar. Des de fa 47 anys. No és gaire conegut, encara que se’n fa broma... És un servei telefònic altruista i anònim. Hi van trucar 21.370 persones el 2015! I des de començament d’any ja hem igualat les trucades del 2015.

Per a què truquen?
Per parlar.

De què?
Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és tan anguniosa... I molta gent la sent...

Hi ha tanta incomunicació?
Ens avergonyeix reconèixer que necessitem parlar amb un altre... i de vegades ningú no escolta. Ho ridiculitzem, i és molt cruel i injust, perquè hi ha gent que no té ningú amb qui parlar. I un dia... podries ser tu.

Sembla impossible.
És una veritat terrible. Ahir va trucar una senyora: “Avui he fet un estofat i m’ha quedat boníssim”.

Va trucar només per dir això?
Sí.

No tenia una veïna, un fill, un...?
No. El Telèfon de l’Esperança són 180 voluntaris que fan torns per prestar el servei cada dia, 24 hores ininterrompudes.

A canvi de què?
De la satisfacció anònima d’alleujar qui truca, que tampoc no revela la seva identitat.

Quina mena de persona truca?
De més de 45 anys (un 80%), i homes i dones (elles, el 70%) truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps...

Hi ha amenaces de suïcidi?
Sí. “M’he pres un tub de pastilles i vull morir escoltant la veu d’una persona...”: això ho va sentir fa poc un voluntari.

Buf. I què va fer?
Escoltar el presumpte suïcida, parlar-hi...

I no s’hi pot fer res més?
Si el comunicant ho accepta, el transferim al 061. Si aconseguim que s’identifiqui i considerem que està en alt risc, truquem al 112.

I com va quedar el voluntari que va atendre aquella trucada?
Afectat, esclar. Nosaltres comptem amb la col·laboració d’un psicòleg per alleujar-los... I proporcionem una acurada formació prèvia als voluntaris.

Quina formació?
Formació en escolta activa.

En què consisteix l’escolta activa?
A saber fer sentir a qui truca que l’escoltes amb summa atenció i tot l’interès. Que l’escoltes amorosament, sense condemnar-lo, sense jutjar-lo, amb afecte i comprensió.

I com s’aconsegueix, això?
Pots repetir de vegades l’últim que t’ha dit, assentir, fer-hi algun apunt, però no el jutgis mai! Per això qualsevol no serveix per fer de voluntari al Telèfon de l’Esperança...

Per què no?
Si tendeixes a emetre consells i opinions, no serveixes. Si et penses que pots arreglar la vida de l’altre, no serveixes. Has de saber callar i escoltar, deixar que parli l’altre, t’agradi o no el que sents. I això no és fàcil!

Procuro fer-ho en cada entrevista.
Podries ser bon voluntari... llevat que pretenguis aprofitar aquella funció per alleugerir-te dels teus propis problemes.

Per a això, els amics.
Ja està inventat, exacte: amics! Per això volem ser “la veu amiga”, el nostre lema és: “Sempre hi trobaràs algú”. I algun psiquiatre ho recepta als pacients: “Truca-hi i parla”.

I si algú s’aficiona a trucar-los cada dia?
N’hi ha algun que truca molt, sí... Amb dolçor, el voluntari li diu que hi ha una altra trucada en espera...

Expliqui’m alguna altra trucada.
Una persona truca i anuncia el seu propòsit de suïcidar-se. Durant la breu conversa, voluntari i suïcida descobreixen que comparteixen un mateix gust musical: Bartók. Un atzar molt afortunat!

Per què?
El voluntari va expressar la seva passió per aquella música i va acabar sentint això: “M’ha fet venir ganes de tornar a escoltarla”, i el comunicant va penjar. Dies després arribava aquí una caixa plena de CD de Bartók, “per a qui m’ha salvat la vida”.

Una història bonica.
Algun divendres ens truca un jovenet o joveneta desconsolats per un desengany amorós... Però també una dona a qui un fill ha pegat...

I algun bromista, suposo.
Inevitable. O algun malalt mental, en bucle amb la seva paranoia... Certes notícies també propicien trucades.

A què es refereix?
L’eclosió mediàtica de casos antics de pederàstia ha remogut per dins traumes a molts homes que ens truquen per explicar abusos amagats durant decennis... El simple fet d’explicar-los els alleuja molt.

Doncs els animo a continuar escoltant.
Escoltem l’altre per infondre-li esperança. L’esperança és consubstancial a la vida humana: sense esperança, estàs mort.

Doni’m el telèfon...
Anoti: 93-414-48-48.

Parla amb algú
La trucada s’acaba quan el comunicant es tranquil·litza: algú l’ha escoltat. N’hi sol haver prou amb deu, vint minuts de conversa. “Tristesa, depressió...? Parla amb algú!”, em va aconsellar aquí una vegada el psiquiatre Rojas Marcos. El Telèfon de l’Esperança ajuda des que el va fundar el sacerdot i psicòleg Miquel Àngel Terribas el 1969, a Barcelona. Avui el porten sis persones i ho gestiona la Fundació Ajuda i Esperança, el patronat de la qual presideix la Maria Rosa, que fa 27 anys que hi col·labora: “Aquí vaig aprendre a aplicar a la pràctica les classes teòriques d’ètica”. Necessiten formar voluntaris (candidats: 93-202-02-60). App: esperança.cat. I web: telefonoesperanza.com

Víctor-M. Amela
20/09/2016