divendres, 31 d’octubre del 2014

Executada una jove que va ser violada

L'ONU i Amnistia Internacional, a més a més d'altres grups de drets humans, havien demanat a la judicatura iraniana que suspengués l'execució. No obstant això, l’agència IRNA (molt propera al govern d’Iran) va informar que Reyhaneh Jabbari, de 27 anys, va ser penjada a l'alba acusada d'assassinat premeditat. L'agència va citar el veredicte del tribunal que rebutjava la seva demanda per intent de violació i deia que totes les proves demostraven que Jabbari havia incorregut en associació il·lícita per matar Morteza Abdolali Sarbandi, un ex agent d'intel·ligència. L'ONU i Amnistia Internacional, a més a més d'altres grups de drets humans, havien demanat a la judicatura iraniana que suspengués l'execució. No obstant això, l’agència IRNA (molt propera al govern d’Iran) va informar que Reyhaneh Jabbari, de 27 anys, va ser penjada a l'alba acusada d'assassinat premeditat. L'agència va citar el veredicte del tribunal que rebutjava la seva demanda per intent de violació i deia que totes les proves demostraven que Jabbari havia incorregut en associació il·lícita per matar Morteza Abdolali Sarbandi, un ex agent d'intel·ligència.

D'acord amb la decisió de la cort, Jabbari va apunyalar Sarbandi a l'esquena en 2007 després de comprar un ganivet dos dies abans. "Les ferides amb ganivet es van produir per l'esquena, el que demostra que no es va tractar d'un acte en defensa pròpia", segons el veredicte citat per l'agència. D'acord amb la investigació citada per l'agència, Jabbari va enviar un missatge de text a un amic en el qual deia que pensava matar Sarbandi tres dies abans del fet. Jabbari va ser declarada culpable d'homicidi premeditat en 2009 però la sentència no es va complir fins que la Cort Suprema de l'Iran la va ratificar. La família de l'home assassinat podria haver salvat la vida de l'acusada si hagués acceptat una indemnització o l'hagués perdonat però es va negar a ambdues possibilitats. Mitjans de premsa iranians van informar que la família de la víctima va insistir en exercir el principi establert en la llei islàmica de "ull per ull", en part perquè Jabbari va acusar Sarbandi de ser un violador.

En un comunicat previ al penjament, Amnistia Internacional va dir que la investigació tenia "nombroses falles" i que les acusacions de Jabbari "pel que sembla mai van ser investigades a fons". El grup, com és conegut, s'oposa a la pena de mort i ha condemnat l'ús de la pena capital per part de l'Iran. Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU per als drets humans a l'Iran, va dir a l'abril que la imposició de la pena de mort va en contra de l'actual tendència internacional abolicionista.

La Vanguardia
Llibertat.cat
26/10/14

dijous, 30 d’octubre del 2014

El Trueta i l’ICO Girona fan amb èxit el primer autotrasplantament de moll d’os a una pacient amb Malaltia de Crohn a Girona

La pacient, una veïna de Palafrugell de 40 anys, tenia una variant molt agressiva d’aquesta malaltia intestinal i s’ha sotmès a un tractament similar al d’una leucèmia, que l’hi ha tornat la qualitat de vida perduda fa 20 anys

Un equip del Servei de Digestiu de l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta i el Servei d’Hematologia de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) a Girona ha dut a terme el primer trasplantament autòleg de moll d’os (fet amb les cèl·lules mare del propi pacient) a una afectada de la Malaltia de Crohn a Girona. A Catalunya fins fa pocs mesos només el Clínic de Barcelona havia realitzat aquest tipus d’intervenció, una innovadora opció de teràpia cel·lular adreçada als casos d’aquesta malaltia intestinal que no responen amb èxit als fàrmacs i ni tan sols a complexes cirurgies.

És el cas de la Montse Valdivia, una veïna de Palafrugell de 40 anys que en feia més de 20 que vivia amb una Malaltia de Crohn molt severa. La seva vida era un calvari amb permanents mals de panxa que no responien als tractaments habituals i amb greus conseqüències en la seva salut, així com en la vida laboral i personal. Havia patit diversos ingressos hospitalaris i fa cinc anys es va sotmetre a una intervenció quirúrgica que no va obtenir els resultats esperats. Va ser aleshores quan un grup de digestòlegs dirigit per Xavier Aldeguer i David Busquets, amb l’estreta col·laboració del Servei d’Hematologia Clínica de l’ICO Girona, dirigit per David Gallardo, van proposar-li un autotrasplantament de moll d’ós per provocar un restabliment del sistema immunitari i fer que el propi cos deixi d’atacar per error l’aparell digestiu.

Es tracta d’un procediment semblant al que es fa per tractar una leucèmia, i que s’inicia amb un tractament per augmentar la fabricació de cèl·lules mare de la medul·la òssia, i fer que passin a la sang. Aquestes cèl·lules s’extreuen i es congelen, per ser trasplantades de nou després d’una quimioteràpia intensvia que desactiva completament el sistema de defenses del pacient. Seria com fer un “reset” del sistema immunitari. Aquest procés requereix un complet aïllament del malalt, motiu pel qual la Montse ha estat ingressada tres setmanes a la planta de l’ICO de l’Hospital Dr. Josep Trueta.

La seva resposta al tractament ha estat molt bona i sis mesos després de deixar l’hospital el seu estat és immillorable. Després de 20 anys ha deixat de tenir mals de panxa i la seva malaltia l’hi ha donat una treva vital.

La Malaltia de Crohn afecta a un 0,1% de la població i aquest trasplantament de moll d’ós, que comporta un risc per a la vida del pacient, només està indicat en els casos més severs de la malaltia. Es tracta d’una patologia crònica de base genètica que té lloc quan el sistema immunològic perd la tolerància a la flora intestinal del propi pacient, originant una resposta inflamatòria. Acostuma a afectar a joves a partir de 18 anys fins als 40 i sovint el seu diagnòstic és difícil perquè presenta símptomes similars als d’altres malalties de l’aparell digestiu: dolor abdominal, diarrea, vòmits, nàusees, febre, malestar general, etc. La qualitat de vida dels malalts està condicionada pel grau d’afectació de la malaltia i en els casos més greus impedeix dur una vida normal, amb un grau de patiment molt elevat a causa de l’agudesa i freqüència dels símptomes intestinals.

Quan els brots són tan recurrents la Malaltia de Crohn presenta vàries opcions de tractament. En primer lloc, els metges opten per la utilització de corticoides i fàrmacs immunosupressors i biològics per controlar el procés d’inflamació i evitar complicacions de la malaltia. No obstant això, al llarg de l’evolució de la malaltia fins al 70% dels pacients greus veuran fracassar aquesta estratègia i hauran de ser operats. A vegades, però, la cirurgia pot resultar molt mutilant pel pacient, ja que pot suposar l’extirpació de tot el còlon o d’amplis segments de l’intestí prim que comporten una deterioració de la qualitat de vida i de la imatge corporal.

Amb el cas de la Montse Valdivia l’Hospital Dr. Josep Trueta i l’ICO Girona se situen al costat dels hospitals més punters del món en l’aplicació d’una innovadora teràpia cel·lular, i es constitueix com una nova i selectiva opció de tractament per desactivar la Malaltia de Crohn.

Hospital Dr. Josep Trueta Girona
30/10/14

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Un de cada 750 embrions té la síndrome de Down: com ho viuen els pares?

La síndrome de Down o trisomia 21 són un conjunt de símptomes i signes diversos que es manifesten en el desenvolupament global de la persona des de la seva concepció, a causa de la presència d’un cromosoma extra en el parell 21 a totes les cèl·lules de l’organisme. Sempre ha existit, en totes les cultures, comunitats socials i àrees geogràfiques d’arreu del món. De fet, una de cada 750 gestacions correspon a un embrió amb la síndrome de Down: és un fet fortuït, no es coneix la causa de l’error cromosòmic que l’origina. Tothom, doncs, pot tenir un fill amb aquestes característiques. Si bé l’edat no és determinant, s’ha demostrat que a partir dels 35 anys de la mare el risc és més gran.

La síndrome de Down és la principal causa coneguda de discapacitat intel·lectual i l’alteració genètica humana més comuna. No és una malaltia ni una afecció mèdica, tot i que a vegades, a conseqüència d’un dèficit en el sistema immunològic, els nens amb síndrome de Down en els primers anys de vida són més susceptibles a patir infeccions, sobretot en l’aparell digestiu o respiratori. Superats els cinc anys, tanmateix, aquesta propensió disminueix.

El 95% tenen tres còpies del cromosoma 21 a totes les cèl·lules del seu cos. La resta de persones presenten una translocació, en la qual el cromosoma 21 extra es desplaça i s’afegeix a un altre cromosoma; o un mosaïcisme, en el qual algunes cèl·lules, però no totes, tenen un cromosoma de més. La majoria comparteixen característiques físiques particulars -inclinació dels ulls, coll curt, cabells fins i llisos, mans i peus lleugerament més petits-, hipotonia muscular, discapacitat intel·lectual o creixement retardat i envelliment prematur. Però malgrat aquests trets, cal adonar-se que a qui més s’assembla un nadó amb la síndrome de Down és als seus propis pares i germans.

El moment de saber-ho
Cada any a l’estat espanyol neixen 400 infants amb la síndrome de Down. És impossible saber abans de la concepció si una parella tindrà un fill amb aquesta alteració congènita. Un cop el fetus està format, l’embarassada pot sol·licitar un diagnòstic prenatal com l’amniocentesi, la biòpsia de cori o el cribratge per detectar-ho. Però no sempre es detecta. La Fundació Catalana Síndrome de Down -que enguany compleix 30 anys- assegura que “el més habitual és saber-ho en néixer”. Ho explica Katy Trias, la directora d’una entitat que es defineix com a “especialista en l’acollida de les famílies”, perquè “les paraules del principi són per a tota la vida”.

Milena Saló tenia 27 anys quan va tenir el Nerac; era, per tant, una mare jove. Les proves del cribratge havien detectat un petit risc però com que les possibilitats de “provocar un avortament” en fer l’amniocentesi eren més altes que les possibilitats que el nen tingués síndrome de Down, van decidir no fer-ho. I “el resultat va ser que sí”, diu Baruc López, el pare del Nerac. La recepció de la notícia va ser “molt dolenta” per la comunicació “freda, inhumana i sense informació” que va donar-los l’hospital, recorda la Milena. “Però tot i que no és una bona notícia, no ens ho vam prendre malament”, assegura el Baruc. El primer pas va ser informar-se molt perquè estaven “plens de dubtes”.

Primers records
Sònia Ordóñez i Xavier Duran tenen l’Abril, de vint-i-un mesos, i la Ivet, de sis mesos, que té síndrome de Down. Tampoc ho havien detectat durant l’embaràs, si bé la Sònia s’havia plantejat fer l’amniocentesi perquè l’Abril té una lleu cardiopatia. Que la prova pogués comportar un avortament espontani espantava el Xavier, i van decidir no fer-ho: “En néixer la Ivet, això era allà, però amb el temps m’he alegrat de no haver fet la prova perquè no sé si hauria preferit saber-ho”. “Saber-ho abans -diu la Sònia- ens hauria ajudat a preparar-nos i tenir tota l’alegria del món pel naixement de la nostra segona filla”. Una sensació que el Baruc comparteix: “Passats els primers dies surrealistes, que fins i tot tens la sensació que has fallat a la família, et sents molt malament d’haver plorat perquè el teu fill sigui com és”. La Milena també lamenta que “el record dels primers dies a l’hospital sigui tan dolent”.

Acompanyament
La Sònia, en veure la carona de la Ivet, que va néixer prematura a les 34 setmanes de gestació, ja ho va saber. Però el Xavier no, i ella no l’hi volia dir fins que els metges els hi confirmessin. “I si m’equivoco?”, es deia. La Ivet respirava amb mascareta, era a la incubadora i, al tercer dia, l’equip de metges que els atenien a l’Hospital General se’ls van endur a una sala. “A poc a poc, ens ho van anar dient molt ben dit, i ja ens van parlar de la Fundació”. De fet, la Fundació edita un fullet de recomanacions per a centres hospitalaris i professionals sobre com aplicar un protocol de comunicació, que en el seu cas es va complir escrupolosament. “La Sònia va explotar -diu el Xavier- i jo em vaig quedar impactat, desencaixat”.

Totes dues famílies van contactar amb la Fundació. El Xavier recorda que “el mateix dia ja ens van venir a veure a casa”. Precisament un dels objectius de la Fundació és, indica Katy Trias, “aprofitar els suports naturals” perquè “cada persona, a mesura que creixi, pugui triar el seu projecte de futur”. Les famílies que acaben de tenir un nadó amb síndrome de Down creen una xarxa de pares i mares que es donen suport mútuament. “Vincular-te des del moment zero de rebre un diagnòstic que és molt dur -explica Mònica Vázquez, treballadora social i responsable del Servei d’Atenció a les Famílies- acompanya i ajuda en els molts dubtes que sorgeixen”.

“Un fill amb discapacitat és una mena de ferida narcisista”, reconeix Katy Trias, i necessita un procés de dol que “pot enfortir-te o no, depèn de com siguin els pares, la parella...” Tot i que s’ha d’entendre que “no té res a veure amb allò que puguis haver fet abans o durant l’embaràs”, és una discapacitat que “es porta a la cara, és una motxilla més”. La Fundació, que va néixer amb la vocació de millorar la qualitat de vida de les persones amb síndrome de Down i la seva inclusió en la societat, “vol fer de pont i donar les màximes oportunitats”, perquè tenir una discapacitat “no vol dir que no hagin de saber què volen fer amb la seva vida”. Amb la certesa que dóna una trajectòria de trenta anys, la Katy es mostra convençuda que “les pròximes generacions pujaran més preparades que les d’ara”.

Generacions futures
El nostre objectiu, diu la Milena, és donar al Nerac el “màxim d’eines” perquè pugui escollir i “deixar-lo fer, deixar-lo ser”. Una manera de fer que justifica per què “no pots caure en l’error de projectar-li la vida”: “De fet, no ho pots fer amb ningú -afegeix el Baruc-, i dia a dia és ell qui et va ensenyant fins on pot arribar”. La Sònia i el Xavier també comparteixen aquesta visió de futur de “no posar-li límits, que triï què vol fer” i, sobretot, permetre que pugui aconseguir una gran fita: “Que sigui feliç”. Però el Xavier afegeix: “Sempre pressuposes que l’Abril ja se solucionarà la vida i que amb la Ivet hi haurem de pensar més”.

“Tenir un fill amb discapacitat et transforma en un lluitador, tot i que no tinguis ànim de ser-ho i molestin les mirades compassives de «Mira, que valents!», perquè has de batallar pels seus drets d’ara i pels de demà. Però, en el fons -assegura el Baruc-, no em molesta ser un abanderat de la síndrome de Down: el Nerac és un nano feliç, els seus companys d’escola se l’estimen molt i el tracten com un més, sense perjudicis, m’agrada que ell mateix ajudi les noves generacions a canviar la percepció que es té sobre la síndrome de Down”.

Estimar, educar, canviar el ritme i adaptar-se, acompanyar-lo perquè sigui cada vegada més autònom i autosuficient, tenir paciència, tenir confiança en les seves possibilitats, compartir els seus dubtes, els seus neguits, els dels seus germans -que faran preguntes i caldrà respondre-les amb sinceritat- i no deixar que la seva identitat es fonamenti en la seva síndrome. Saber que tardarà més a caminar i a parlar, però que acabarà fent-ho i, probablement, sempre comprendrà més del que sigui capaç d’expressar. Una saviesa innata.

Laura Pinyol
10/2014

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Quan ja no hi ha metges, queden els missioners

 Juan José Aquirre Muñoz, bisbe de Bangassou (República CentreAfricana)
Tinc 60 anys i en fa 34 que sóc a Bangassou. Vaig néixer a Còrdova. M’indigna veure els grans futbolistes amb samarretes amb publicitat de països del Golf que financen gihadistes que ens massacren a l’Àfrica. Col·laboro amb la Fundació Bangassou i Ajuda a la Església Necessitada.

Vaig abraçar el nen que fugia terroritzat de la matança i vaig sentir com el cor, tum-tum, tum-tum..., li sortia per la boca. Els seleka havien llançat una granada enmig dels refugiats a la missió i volaven braços i cames... Vaig plorar de ràbia i vaig resar i vaig cantar, perquè per mi és com resar, Resistiré, aquella cançó del Dúo Dinámico que jo ja taral·lejava quan era un xicot ingenu: “Resistiré para seguir viviendo...”

Per què van llançar la granada?
Els seleka (que vol dir aliança) són gihadistes que volen convertir-nos en un califat, com els Boko Haram a Nigèria: un santuari per a terroristes de tot el món.

Un grup d’assassins sonats.
Però amb diners i suport, per això es van apropiar de la República Centreafricana, un país amb petroli en disputa. Van fer un cop d’Estat l’any passat i van posar el seu president, Djotodia. Després hi va intervenir França. Fa anys que hi ha matances.

La Gihad és l’últim flagell de l’Àfrica.
És sang, abusos i violència genocida. Els bisbes vam anar a veure aquell tirà i a advertir- lo que els seus crims serien jutjats algun dia al Tribunal de l’Haia. Ell es va arronsar d’espatlles i ens va respondre: “Jo també tinc amics poderosos”.

Qui són?
Ja deu entendre que m’encengui quan veig els nostres millors futbolistes amb samarretes amb publicitat de països del Golf.

Ja ho entenc.
Potser hi ha multimilionaris musulmans que donen milions de bona fe per fundar escoles, però han de saber que acaben finançant el terror genocida a l’Àfrica.

Com va arribar a la seva diòcesi?
Vaig néixer a Còrdova i als 16 anys ja vaig sentir la vocació i me’n vaig anar a l’escola dels Comboians a Montcada, a València.
Jo llegia els còmics d’Aguiluchos. Era la nostra simpàtica revista infantil. Em vaig formar durant deu anys allà i a Roma, on vaig estudiar Teologia; i a París, on em vaig doctorar en Antropologia amb una tesi sobre estructures parentals dels zande.

Bona preparació.
Em va servir molt, però ells em van ensenyar molt més del que sabia quan hi vaig arribar amb 26 anys. Després de la primera missa a la missió, quan em treia la casulla, en Nicolás, 
un altre colombià que ja era veterà, em va dir: "Surt aquí fora i saluda'ls: que ja t'esperen."
 
Per què?
“Volen beneir-te”, em va dir. I ho jo van fer: em van escopir les mans, perquè jo era el pont que els unia a ells, les criatures, amb el creador.  

Pensament màgic.
Després en Nicolás em va dir que també aniriem a que els leprosos em beneïsin...
Arribaven arrossegant-se sobre els munyons de les cames que eren genolls i em tocaven els colzes, que eren les mans, mentre em  transmetien  l’alè de la seva vida fregant-me amb les orelles, el nas, els llavis corromputs...

...
Jo tremolava, aterrit. I en Nicolás se’m va acostar i em va dir a cau d’orella: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la sagrada forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”.

Això ja és pensament sagrat.
Va ser la meva contrasenya durant molt de temps per entrar en el seu món màgic. Lévi-Strauss també em va ajudar a entendre que som el que mengem, i hi vaig compartir els micos o la boa. Em van ensenyar moltes coses, els zande! M’han omplert la motxilla.

Quants feligresos té?
La meva diòcesi és Bangassou, amb 400.000 habitants i gairebé el doble de superfície que Andalusia. Quan hi vaig arribar era una selva meravellosa i tenia el telèfon i el metge més proper a set dies de cotxe. Avui molts t’ensenyen el mòbil.

I resisteix, vostè, monsenyor?
Li confessaré que he demanat de deixar el bisbat i que m’enviïn a una leproseria.

Per què?
Ser bisbe allà és dur... però el nunci em va dir que era massa jove per jubilar-me. I resisteixo. Els zande no arriben als 50: la seva esperança de vida és de 48 anys. Jo ja en tinc 60.

Doncs ningú ho diria.
He contret la malària crònica, tinc hepatitis i m’han posat set molles a les artèries després de dos infarts...

Vaja, doncs se’l veu sa.
Deixi’m explicar-li ara que els metges i sanitaris, com els de Metges sense Fronteres, estan fent una tasca magnífica contra l’ebola, però no surten del seu perímetre, com diu el seu contracte. Però Libèria és gran, i a 50 i 150 quilòmetres també es combat l’ebola.

Qui la combat?
Agustins recol·lectes; xavierians; de la mare Teresa de Calcuta: de Maria Auxiliadora; salesianes; de Sant Joan de Déu... No surten per la tele, perquè tampoc els periodistes no abandonen aquest perímetre, però ells sí que són allà. Enterren els morts i avisen amb megàfons com s’ha d’actuar per no contagiar-se... Expliqui-ho, sisplau.


Lluís Amiguet
25/10/14
La Vanguardia

dissabte, 25 d’octubre del 2014

L'impacte de l'Ebola és comparable al de la guerra

Toni Luna, delegat de metges sense fronteres a Catalunya

Toni Luna a la seu de MSF de Barcelona Foto: J. Ramos
Metges sense Fronteres (MSF) ha estat liderant l'assistència a malalts d'Ebola a l'Àfrica occidental des de l'inici de l'epidèmia. Amb més de 3.000 professionals sobre el terreny, l'ONG és testimoni de primera línia de la devastació que l'Ebola està causant a Sierra Leone, Guinea Conakry i Libèria. El delegat de MSF a Catalunya insisteix que cal reaccionar immediatament, perquè cada dia que passa són vides que es perden.

Fa pocs dies MSF feia pública una dada simbòlica: el pacient número mil tractat als seus hospitals que sobreviu a l'Ebola. Sentiment agredolç?
De les més de 4.000 persones tractades als nostres centres, hi ha hagut uns 3.000 casos positius i hem salvat mil vides... Bé, més aviat els hem ajudat a salvar-se, perquè no disposem de cap tractament i el que fem és acompanyar cada pacient perquè el seu cos generi defenses contra el virus, amb hidratació, nutrició, etc. Mil és una bona xifra per a l'esperança, però estem lluny d'estar contents.

MSF ha hagut d'agafar el lideratge a la zona: amb els pacients i formant personal sanitari local i d'altres ONG...
MSF ha actuat en divuit epidèmies d'Ebola anteriors, on érem l'única organització que hi treballava, perquè és una malaltia que requereix molta expertesa. Fins ara, havíem aconseguit controlar els brots perquè es donaven en àrees petites rurals. En canvi, l'epidèmia actual es va estendre a grans ciutats i va escapar del control. A la zona no hi havia hagut mai Ebola. Ni la població, ni el personal sanitari no sabien com fer-hi front. Per això han mort tants sanitaris. Tampoc hi havia població immunitzada que ajudés a bloquejar la propagació del virus.

Els casos d'Ebola a Occident han fet canviar l'actitud de la comunitat internacional?
Sí, del tot. Al costat d'una epidèmia com aquesta, se'n produeix una altra: la del pànic. Això passa a l'Àfrica i ha passat a Occident. Quan l'Ebola ha arribat a casa nostra ens hem posat a cridar i a intentar buscar solucions. Però tot plegat s'està quedant en declaracions de bona voluntat. I cada dia que passa es cobra la vida de moltes persones. Han arribat alguns equips dels Estats Units, metges cubans... Però això no soluciona res. Ha d'arribar-hi personal en quantitats importants. És allà on hi ha el focus real del problema i on hem de posar l'atenció, ni que sigui de manera egoista perquè no ens arribi a nosaltres.

Per tant, no només són diners, cal personal disposat a anar-hi.
Calen recursos econòmics perquè l'assistència als pacients és molt cara. Hem de cremar molt material després de cada ús i hem de treure el personal internacional desplaçat cada quatre o cinc setmanes per raons de seguretat. Els diners són importants, però no serveixen de res sense persones que muntin hospitals i que atenguin pacients i facin seguiment de contactes. També calen laboratoris.

MSF està desbordada?
Se'ns està morint la gent a les portes dels hospitals perquè no els podem atendre amb garanties. Això és molt dur. I sabem que aquests malalts tornaran a la comunitat, continuaran infectant altres persones i moriran d'una manera molt cruel.

Quants llits falten?
L'objectiu és tenir 4.388 llits a principis de desembre per atendre un 70% de les necessitats i contenir l'epidèmia de manera significativa. Ara hi ha 1.126 llits entre els tres països afectats i 650 són de MSF.

Què passa amb la resta de malalts, els que no tenen Ebola?
A banda que els hospitals estan ocupats per pacients d'Ebola, molts sanitaris es van contagiar en un principi per desconeixement. Més de 240 sanitaris han mort i molts altres no van al lloc de feina per por. El sistema sanitari, sobretot a Libèria, s'ha enfonsat. Ja era precari abans, amb 50 metges per a 50 milions d'habitants, però, tot i això, entre el sistema i les ONG, hi havia atenció a malalties comunes que ara no s'està fent. Malats respiratoris, menors de cinc anys, dones amb problemes d'embaràs i de part, desnutrició... S'està produint una emergència dins d'una emergència.

Quin és l'estat psicològic dels malalts?
Hi ha famílies senceres devastades per l'Ebola i els supervivents pateixen l'estigma per desconeixement. Quan, ja curats, tornen als pobles, els veïns els rebutgen. Per això, cada cop que un pacient rep l'alta, l'acompanyem a la comunitat i l'abracem enmig de tothom, perquè la gent vegi que no passa res. Ja és prou dur que, durant la malaltia, els pacients no es puguin acostar als seus éssers estimats. No poden rebre ni una abraçada. Fins i tot, el personal que els tracta va cobert amb quilos de plàstic.

I després de l'Ebola, què?
Fa dies que diem que l'impacte sobre la població és comparable al d'una guerra. No hi ha bombes, però l'Ebola no el veus venir i està fent molt mal a l'economia i desmembrant països sencers. També comencem a notar l'estigma a escala internacional cap a la persona negra, un tema que ja teníem força superat.

Contagis
MSF ha actuat en dinou epidèmies d'Ebola i, fins a aquesta darrera, mai cap professional sanitari de l'ONG s'havia infectat. Els protocols de seguretat de MSF són una referència internacional, però, tot i això, aquest cop, hi ha hagut contagis: dos en membres internacionals (que ja s'han curat) i 21 en locals, amb 12 morts. No obstant això, aquests darrers casos es van produir a la comunitat, amb la convivència amb familiars. 

Marta Ciércoles
25/10/14

divendres, 24 d’octubre del 2014

Un home amb paràlisi torna a caminar gràcies a un tractament pioner

Un home que tenia paràlisi de cintura en avall ha tornat a caminar després de sotmetre's a una teràpia pionera en què se li van trasplantar cèl·lules de la seva cavitat nasal dins de la medul·la espinal, informa aquest dimarts la cadena BBC. El búlgar Darek Fidyka, que patia paràlisi després de ser agredit amb una navalla el 2010, ha pogut tornar a caminar amb l'ajuda d'un caminador, i fins i tot pot conduir, després de ser tractat a Polònia per cirurgians polonesos i científics britànics.

Els detalls es poden consultar a l'estudi clínic
Els detalls del tractament s'expliquen a la publicació 'Cell Transplantation', mentre que el citat canal britànic va fer durant un any un seguiment de la rehabilitació del pacient, que emetrà aquesta nit en un programa especial. "Quan a penes pots moure la meitat del teu cos et sents impotent, però quan comences a sentir-lo de nou és com si tornessis a néixer", ha explicat el búlgar, de 38 anys.

Ajuda britànica
Per Geoff Raismam, responsable del departament de regeneració neural a l'Institut de Neurologia de la University College de Londres, aquest èxit és "més impressionant que un home caminant sobre la Lluna". El revolucionari tractament va utilitzar les anomenades cèl·lules olfactives embeinades (OEC), que formen part del sentit de l'olfacte i actuen com a camí que possibilita que les fibres òptiques del sistema olfactiu es regenerin contínuament. Aquestes cèl·lules contribueixen a la reparació de nervis danyats que transmeten missatges olfactius, a l'obrir-los els conductors que van cap als bulbs olfactius al cervell anterior. Recol·locades a la medul·la espinal, permeten que els extrems de fibres nervioses que estan danyades creixin i s'uneixin, cosa que fins ara semblava impossible.

Un tractament de dues intervencions 
En la primera de les dues operacions que se li van practicar a Fidyka, els especialistes van extirpar un dels bulbs olfactius per plantar un cultiu de les citades OEC. Dues setmanes després, segons la BBC, els metges van trasplantar les cèl·lules a la medul·la espinal, danyada al ser travessada per la navalla. Els metges van utilitzar uns 100 microempelts d'aquestes cèl·lules olfactives embeinades, tant per sobre com per sota de la ferida a l'esquena, i van utilitzar quatre tires fines de teixit nerviós, extretes del turmell del pacient, que van col·locar sobre un espai de 8 mil·límetres al costat esquerre de la medul·la espinal.

Ho va intentar amb fisioteràpia
Abans del tractament, el polonès feia gairebé dos anys que no mostrava cap senyal de recuperació tot i haver-se sotmès a molts mesos de sessions intensives de fisioteràpia. Després del trasplantament de cèl·lules, Fidyka va fer un programa d'exercicis de cinc hores diàries, cinc vegades per setmana, al Centre de Rehabilitació Neuronal de Breslàvia (Polònia) i els resultats es van començar a sentir al cap de tres mesos, quan la seva cuixa esquerra va començar a desenvolupar múscul.

Els primers passos, sis mesos després
Sis mesos després de la cirurgia, Fidyka va poder fer els seus primers passos ajudat de barres paral·leles que li servien de suport i d'aparells a les cames i gràcies al suport d'un fisioterapeuta. Dos anys després, l'home pot caminar ajudat d'un caminador fora del centre de rehabilitació i ha recuperat part de les sensacions a la bufeta i l'intestí, així com la funció sexual. "És increïble veure com la regeneració de la medul·la espinal, que fa anys es pensava que era impossible, s'està tornant una realitat", ha dit el neurocirurgià Pawel Tabakow, de l'Hospital Universitari de Breslàvia.

EFE
21/10/14

dijous, 23 d’octubre del 2014

El banc de llet materna de Catalunya necessita donants

Crida a la solidaritat

Alerta que les reserves a penes duraran una setmana per un augment de nadons prematurs durant l'últim any

Tractament de llet materna humana al Banc de Llet Materna de Catalunya (BLMC)
El banc de llet materna de Catalunya ha fet aquest dijous una crida urgent per obtenir donacions perquè les seves reserves a penes duraran una setmana i necessita més llet perquè el nombre de nadons prematurs que necessiten llet materna de banc ha crescut un 40% durant l'últim any.

Segons ha informat el banc de llet, que depèn del Banc de Sang i Teixits, encara que aquest any hi ha hagut 321 mares donants, en fa falta un 50% més per poder alimentar tots els nadons, sobretot perquè els neonatòlegs cada vegada utilizen més llet materna de banc pels beneficis que aporta al bebè prematur.

Un total de 361 nadons prematurs extrems s'han alimentat amb llet materna de mares donants durant els nou primers mesos d'aquest any, xifra que suposa un 36% més que en el mateix període de l'any passat.

Les donacions de llet, en canvi, no han crescut al mateix ritme i per això només hi ha reserves de llet materna per a una setmana de consum, una quantitat que fa perillar el subministrament a les unitats de neonatologia dels hospitals catalans, ha advertit el Banc de Llet.

Actualment, utilitzen llet materna de banc les 11 ucis de neonatologia dels hospitals de la Vall d'Hebron, Sant Joan de Déu, Sant Pau, Dexeus, Josep Trueta de Girona, Arnau de Vilanova de Lleida, Hospital del Mar, Hospital de Barcelona, Joan XXIII de Tarragona, Germans Trias i Pujol de Badalona i l'Hospital General de Catalunya.

Ja hi ha un miler de dones que han estat donants de llet materna a Catalunya des que es va posar en marxa el banc de llet, el 2011, i al llarg d'aquest any, 321 dones s'han sumat a la donació (244 a Barcelona, 21 a Tarragona, 18 a Lleida i 38 a Girona), un 80% més que en el mateix període de l'any passat.

Una mare dóna un mitjana de tres litres durant un període d'uns quatre mesos, encara que n'hi ha que arriben a donar-ne més de 60 litres en un sol mes.

El Banc de Llet ha convidat a consultar la seva pàgina de Facebook (facebook.com/bancdellet) on les donants comparteixen la seva experiència i animen altres mares a ser donants.

Pot ser donant de llet qualsevol mare després del part, quan estan en situació de lactància del propi fill o filla i quan tenen prou llet i no tenen cap causa d'exclusió mèdica.


EFE
23/10/14

dimecres, 22 d’octubre del 2014

La contaminació perplom resta intel·ligència als nens

Philip Grandjean, professor i investigador de salut ambiental a Harvard.
Sóc nascut al 1950 a Copenhague: vaig patir menys pol.lució quels infants d'avui. El cervell dona sentit a la nostra vida, però la contamicanió l'està degradant. Casadacú de nosaltres pot netejar el medi ambient amb el seu poder de compra i el seu vot. Participo en el B-Debat de CosmoCaixa i Creal.

Hem demostrat que com més nivell de plom a la sang dels nens, menys coeficient intel·lectual: la pol·lució els resta intel·ligència.

Quanta, quan i com?
El 1943 es va demostrar que les criatures exposades a la contaminació per plom pateixen un deteriorament cognitiu ja des de la gestació i que no es recupera mai.

Encara és preocupant avui dia?
El 1979 una altra investigació la va quantificar i d’altres han demostrat que també el mercuri provoca trastorns conductuals infantils, com la hiperactivitat, i està restant avui a milions de nens punts de coeficient intel·lectual. Espanya pateix aquesta pol·lució mercurial més que altres països.

Per què?
Perquè aquí vostès mengen més tonyina i altres peixos grossos, que, en devorar els petits, concentren tota la contaminació mercurial de la cadena tròfica. Haurien de consumir, en canvi, les espècies menudes que alimenten la tonyina i altres predadors.

La tonyina és una cultura: en prenc nota.
També Espanya pateix intoxicació per derivats del DDT; per arsènic i toluè. I per clorpirifòs, un pesticida habitual a les vinyes, que també resta capacitat cognitiva al fetus, fins i tot en quantitats ínfimes.

I a vostès? Que no mengen raïm?
A Dinamarca, el clorpirifòs ja ha estat prohibit, però també ens intoxica quan mengem el raïm que importem d’Espanya i d’altres àrees de la Mediterrània.

Com ens contaminem?
El plom és molt útil: s’utilitza en multitud d’aliatges, estris i productes com el pintallavis o aquest mòbil que porta. L’ingerim i l’inhalem de mil maneres. El mercuri l’emeten els volcans i certa mineria i indústria que l’aboca al mar. Pel que fa a l’ús de pesticides, hauria de ser restringit.

A la gent li agrada la fruita impecable.
Doncs hauríem d’acceptar que la fruita sigui més lletja a canvi que no ens intoxiqui.

Han mesurat la intel·ligència perduda?
Amb precisió: a Massachusetts, per exemple, vam relacionar de manera directa els micrograms de plom en sang dels nens amb les seves notes als tests d’aptitud.

Com més micrograms, més males notes?
I a més, els nascuts a partir del 2000 mostraven menys intoxicació i millor cervell, la qual cosa demostra quemesures com la restricció del plom a les gasolines i a molts altres productes comencen a obtenir resultats. Cal aplicar-ne més.

El gran malbaratament
El doctor Grandjean denuncia que la contaminació per plom, mercuri i pesticides degrada el cervell dels infants ja des de l’embaràs. I mostra estadístiques precises que proven com milions de nanos podien haver tingut més talent i oportunitats si no haguessin estat intoxicats. Grandjean ha fet reaccionar l’ONU contra la pol·lució per mercuri i ha abanderat campanyes contra la del plom, però també ens demana ara i aquí a cadascun de nosaltres que reaccionem i canviem d’hàbits i mengem, per exemple, una fruita més lletja però sense insecticides i que comprem només productes lliures de contaminants. Que encara no ho haguem fet és un malbaratament inhumà.

També es restringeix el mercuri.
Però amb prou feines comencem a enfrontar- nos al problema. Vaig començar a analitzar la toxicitat del mercuri el 1985 i vaig presentar les meves conclusions el 1997. L’ONU ha trigat disset anys a assumir-les per convocar la convenció de Minamata, que encara ha de ser ratificada per cinquanta estats més perquè al final tingui efecte...

El govern del món és complex.
Però mentrestant: som conscients dels bilions de punts de coeficient intel·lectual que estan perdent els nostres fills? I el malbaratament de talent i prosperitat que permetem?

Quanta contaminació patim avui?
Avui patim deu vegades més exposició al plom que al neolític. I, d’aquí a setanta anys, encara la patirem. Però és que, a més de mercuri, plom i insecticides, altres tòxics danyen el nostre cervell.

Com ho sap?
Sé que ho hem de comprovar. És una fal·làcia creure que un producte químic és innocu només perquè encara no ha estat analitzat.

Però tampoc no és tòxic només pel fet de no haver estat analitzat.
Per això cal investigar-los. Seria facilíssim assegurar-nos que tots aquests productes que fabriquem cada dia i ens envolten no ens perjudiquen. Jo mateix m’ofereixo a fer-ho i, com jo, molts altres científics: perquè ja tenim sistemes eficaços, barats i senzills per detectar toxicitats.

Què ens falta per fer-ho?
La voluntat política que posi els mitjans i que s’aconsegueix pressionant els polítics.

Per què la pol·lució química afecta tant la canalla?
Perquè molts d’aquests tòxics que diem frenen el desenvolupament del cervell ja des dels primers estadis de la gestació. El resultat és que hem mesurat que literalment els nens intoxicats tenen un còrtex cerebral més prim i no es recuperen mai del deteriorament. I si un cervell es desenvolupa malament perquè està intoxicat, ja no tindrà una segona oportunitat.

Sempre queda l’educació especial.
Són infants que van néixer normals, però van patir intoxicacions que els van causar trastorns de conducta. Hauria estat menys costós evitar-los la contaminació que els va degradar l’intel·lecte i que continua degradant el dels adults: està documentat que exposar- se a pesticides provoca depressions.

Què proposa per posar-hi remei?
Invertim enormes i necessàries quantitats en educació: no li sembla igual de necessari frenar el deteriorament cognitiu que causa la contaminació? És un problema universal, però cadascun de nosaltres pot començar a solucionar-ho ja a nivell local.

Lluís Amiguet
22/10/14
La Vanguardia

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Denuncien l'ús d'indigents en estafes fiscals

Un àpat calent, una beguda o quatre xavos. Són l'esquer emprat per delinqüents sense escrúpols per captar persones indigents i sense sostre perquè donin el seu consentiment per convertir-los en administradors únics d'empreses, amb les quals fer negocis, estafes i no pagar impostos a l'Agència Tributària. Usar indigents com a testaferros no és un fenomen nou per Arrels Fundació . L'entitat, però, alertada pel major nombre de casos que arriba al seu coneixement, aquesta setmana presentarà una denúncia a la fiscalia de Barcelona per intentar eradicar aquesta xacra.

“S'aprofiten de persones amb problemes de salut mental, i amb gran vulnerabilitat i, en la majoria de casos és ben visible que no tenen les capacitats plenes”, afirma Ferran Busquets, director d'Arrels, que alhora demana la implicació de tots els professionals, especialment dels notaris, per detectar i denunciar aquest frau. “Fem una denúncia perquè ho sàpiga la societat i perquè sobretot ens preocupen les persones que no són ateses per cap entitat”, hi afegeix Busquets.

Les greus conseqüències per a aquestes persones és que l'Agència Tributària i la Seguretat Social els reclama impostos i deutes pendents per pagar, fet que provoca que estiguin en una llista negra o de morosos i, per tant, que no puguin ser beneficiaris de cap ajuda o prestació social. Són empresaris sense sostre. Realitat que els colpeja quan ja comencen a aixecar el cap i viuen en pisos tutelats de la fundació o en un entorn més normalitzat.

Gisela Cardús, advocada d'Arrels, detalla que presentaran a la fiscalia de Barcelona el que qualifiquen de delictes d'estafa a onze persones, deu homes i una dona. Hi ha casos en què Hisenda els reclama un deute de fins a 40.000 euros. Un dels afectats consta com a titular de deu empreses, i un altre d'un cotxe de luxe.

La majoria no recorda cap nom, ni el despatx on van estar. En alguns casos els van dur en un hotel per dutxar-se i posar-se roba neta i en tren els van dur a Madrid a signar uns documents. En l'expedient a la fiscalia, s'indica el nom de les empreses falses perquè es pugui seguir algun rastre dels delinqüents, malgrat que en alguns casos el nom correspon al mateix del de la persona indigent.

Cardús assegura que l'Agència Tributària “no està sorpresa” per aquesta pràctica i que fins i tot han anat a negociar-hi la condonació d'un deute a una persona que no té cap patrimoni perquè viu al carrer. Un recent cas de gravetat detectat per Arrels Fundació és que van fer signar a una persona una assegurança de vida, sense que aquesta tingui feina ni familiars beneficiaris de la pòlissa. Estafa que els fa pensar en el pitjor.

LES FRASES
Cal eradicar aquest mercat de la pobresa, i ens preocupen les persones que no estan amb cap entitat.
Ferran Busquets, director d'Arrels Fundació

Són persones amb problemes, que no saben què signen i que després no poden demanar un ajut.
Gisela Cardús, advocada d'Arrels Fundació

Còmplice d'un delicte
Actualment, no hi ha cap registre oficial que comptabilitzi en els casos de delictes fiscals l'ús d'indigents com a testaferros d'empreses per tal d'amagar el seu vertader titular o per fer negocis il·legals. Els inspectors d'Hisenda, desbordats, no hi tenen temps, s'afirma. De casos, però, en surten cada cop més, com en el frau dels ERO d'Andalusia o el d'un grup que va ser desarticulat aquest estiu a Alacant per la Guardia Civil. Des d'Hisenda i l'administració de Justícia es diferencien dues pràctiques: la persona que dóna el seu consentiment perquè usin el seu NIF, fet que la podria convertir en còmplice d'un delicte, tot i que després es pugui demostrar que no estava en els seus cabals, i la que li prenen les seves dades. La norma exigeix que en l'atorgament de les escriptures notarials es declari el veritable titular, i que en qualsevol operació cal una identificació documental i fer constar el NIF. Per això, Arrels apel·la a la responsabilitat dels notaris.

Mayte Piulachs
21/10/14

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Facebook i Apple finançaran les empleades que congelin òvuls

Per uns és tot un avanç i per altres, un clar retrocés. Hi ha qui ho veu com un pas cap a una llibertat més àmplia, però també qui ho interpreta com estrènyer encara més les cadenes. Hores després que s'hagi informat als Estats Units que Facebook i Apple han decidit incloure en la cobertura mèdica de les seves empleades la congelació d'òvuls, els Estats Units s'han submergit una altra vegada de ple en el debat sobre dona, maternitat, carrera professional i igualtat.

Aquesta discussió s'havia intensificat en cercles mèdics, acadèmics i periodístics des que fa dos anys la Societat Americana de Medicina Reproductiva va deixar de qualificar com a «experimental» la tècnica i es va començar a disparar el nombre de dones que la feien servir -no només per motius mèdics- per deixar oberta la possibilitat d'un embaràs. Des d'aleshores únicament hi havia informacions que algunes firmes d'advocats, financeres i d'assessoria havien decidit fer-se càrrec d'aquesta despesa, encara que s'han resistit a fer-ho públic. Ara, amb l'entrada en joc de dos gegants de Silicon Valley, es multiplica l'exposició.

A Facebook, la cobertura de la congelació d'òvuls ja ha començat i a Apple ho farà al gener. En els dos casos les empreses cobreixen fins a 20.000 dòlars de la factura de la congelació, que als EUA costa de mitjana 10.000 dòlars per cada ronda d'extracció (i normalment se'n recomanen almenys dues), als quals s'ha d'afegir fins a 4.000 dòlars a l'any més en despeses de conservació i medicaments.

Prestacions creixents
La nova política s'inclou en la creixent escalada de prestacions que Silicon Valley ofereix als seus empleats per assegurar-se la captació i retenció de talent, beneficis que en el cas de paternitat i maternitat inclouen la cobertura de tractaments de fertilitat, guarderies a les oficines, 15.000 dòlars en ajudes per a l'adopció en el cas d'Apple i, en el cas de Facebook, 4.000 dòlars en el que es coneix com a «efectiu bebè», que els empleats poden utilitzar com vulguin.

En diferents mitjans nord-americans, representants del sector dels tractaments de fertilitat alabaven ahir la iniciativa «pionera». A la NBC, per exemple, Christy Jones, fundadora d'una empresa que ofereix i promou la congelació d'òvuls, assegurava que donar-li cobertura «pot ajudar les dones a ser éssers humans més productius». En canvi, per a altres, com Seema Mohapatra, professora de Dret de la Universitat Barry i experta en bioètica, es tracta d'una «tireta» en una ferida sagnant de la qual parlava a l'agost en un article a Harvard Law and Policy: «El problema de la dificultat que implica per a una dona tenir una carrera i crear a la vegada una família».

Missatge conflictiu
«Això no és el gran igualador», deia ahir en una entrevista telefònica Mohapatra, que encara que reconeix que «hi ha un mercat» per a la congelació d'òvuls es confessa preocupada. Una de les raons és «el missatge subjacent per a la dona que pot ser com un home i que les que decideixin intentar seguir el seu propi calendari natural (sense congelar òvuls) siguin vistes com a treballadores menys serioses». Una altra és la possibilitat que «s'accentuï encara més una divisió de classes entre dones que ja existeix». Mohapatra es refereix al fet que, actualment als EUA, dones de classe treballadora, amb feines per hores o en sectors menys valorats que la tecnologia, ja han d'afrontar més dificultats i no compten amb prestacions com ara ampliades baixes de maternitat o ajudes per a l'escolarització.

«És més avorrit parlar de canvis estructurals que de l'última ronda de prestacions a Silicon Valley -diu-. Aquestes polítiques de verdadera integració laboral no aconsegueixen tants titulars ni tanta cobertura de premsa, però és fonamental centrar la discussió en aquestes qüestions».

Idoya Noain
16/10/14

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Menys pobres però més desiguals

Ahir va ser el dia internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Aquests dies internacionals ja no atreuen tanta atenció com abans, segurament perquè n’hi ha massa. Hi ha el dia internacional de l’Aigua, el dia internacional de la Síndrome de Down, el dia internacional de la Televisió, el dia internacional del Jazz, el dia internacional de l’Amistat, el dia internacional de les Vídues (no és broma), etcètera. Així és difícil que la gent se’ls prengui seriosament. A més, sembla com si ara, amb la crisi, eradicar la pobresa al món ja no ens interessés tant. Ara es parla més de combatre la desigualtat, que ens afecta més directament.

Parlem de la desigualtat, doncs. No cal haver llegit el llibre de Thomas Piketty que tanta gent cita per adonar-se que ha augmentat d’una forma considerable. Fa vint anys, el sou d’un directiu potser era vint, quaranta vegades més alt que el de la mitjana dels empleats de l’empresa que dirigia. Avui pot arribar a ser més de cent vegades més alt. Quants presidents de les companyies de l’Ibex 35 no guanyen un grapat de milions d’euros a l’any? En canvi, quants empleats a les seves ordres no se’n van a casa amb vint o trenta mil euros anuals?

Són diferències que clamen al cel. Per què guanyen els directius de les empreses uns sous tan alts? Luis Garicano, al seu esplèndid assaig El dilema de España, ho explica amb molta claredat. En primer lloc, perquè els directius controlen els consells d’administració a través del nomenament i retribució dels seus membres. Com que els consells d’administració, al seu torn, aproven els sous dels directius, no costa entendre que els membres dels consells seran generosos. Tot plegat, els diners no són d’ells. S’ha vist prou bé en el cas de Bankia. Avui per mi, demà per tu.

Però aquesta explicació és massa senzilla, perquè –i segueixo amb el raonament de Garicano– aquest procés de desigualtat creixent no només afecta els directius de les empreses que cotitzen a la borsa amb participacions molt repartides, com els bancs o les elèctriques, sinó també empreses d’origen familiar, com Zara, i encara més els esportistes d’elit, els artistes, els treballadors dels mitjans de comunicació, etcètera.

Garicano posa l’exemple de dos futbolistes professionals, tots dos molt bons, però un una mica millor que l’altre. Fa trenta anys, el millor hauria jugat en un estadi una mica més gran que l’altre i hauria guanyat més diners, perquè l’haurien vist jugar més espectadors. Però avui el que compta ja no és el nombre d’espectadors a l’estadi, sinó l’audiència a la televisió. Avui el millor juga a la Champions, en partits retransmesos a milions de persones arreu del món, i l’altre a la lliga nacional, en partits que normalment només veuen uns quants milers de persones. El resultat és que el primer guanya cent vegades més que el segon.

Aquest efecte Messi –per anomenar-lo d’alguna manera– és visible a tot arreu. Qui té la sort de treballar en sectors internacionalitzats guanya més que qui només competeix dintre del seu país, i qui destaca en sectors internacionalitzats –el Messi de la seva professió– guanya cent, mil vegades més que els seus col·legues.

Tot això és un efecte directe de la globalització. Però la globalització produeix un efecte paral·lel que ens retorna al terreny de la pobresa. Abans, les diferències més grans de poder adquisitiu eren entre els ciutadans d’uns països i els d’uns altres. Hi havia els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament, és a dir, els rics i els pobres. Avui aquesta diferència es manté, però ja no és tan acusada, perquè molts dels països que abans eren pobres estan progressant a grans gambades i centenars de milions de persones, a la Xina, l’Índia, el Brasil i molts altres països, han sortit de la pobresa.

Mentrestant, les desigualtats entre els ciutadans d’un mateix país, i de vegades fins i tot entre els assalariats de la mateixa empresa, creixen sense parar. Si la diferència de la mitjana de renda entre les dues Corees o entre la riba nord i la riba sud de la Mediterrània és de vint a un, la diferència de renda entre els ciutadans més rics i els més pobres de cada un dels països afectats pot arribar a ser de mil a un. Això vol dir que la pobresa avui no cal que l’anem a buscar gaire lluny perquè la tenim aquí mateix.

Potser és per això, doncs, que ja no prestem tanta atenció als esforços per eradicar la pobresa al món. Si no la podem eradicar a casa perquè amb la crisi els mitjans pressupostaris són cada dia més limitats, com ens hem de preocupar de la de fora? La globalització no es pot aturar –ni fóra bo fer-ho–, però això no vol dir que no se’n puguin corregir els efectes més negatius, com aquesta desigualtat que creix. La pena és que els partits més propensos a fer-ho, els partits socialdemòcrates, també són víctimes de la desigualtat, que delma la seva base, la classe mitjana.


Carles Casajuana
18/10/14
La Vanguardia