dilluns, 20 de juny de 2016

Infern al cementiri

A Montjuïc sobreviuen una vintena de dones, la majoria toxicòmanes, que representen la baula més sòrdida de la prostitució

L’infern ofereix servei a Barcelona les 24 hores del dia. Als peus del cementiri de Montjuïc, una vintena de dones –a vegades poden ser una trentena– exerceixen la prostitució. Constitueixen la baula més baixa de la cadena de les misèries. La majoria són dones espanyoles que superen la quarantena, drogodependents i supervivents d’un sistema que fa anys que les vigila de reüll, però sense arribar a emprendre cap pla contundent que les rescati d’aquest infern en què estan atrapades i els torni la dignitat que mereixen. Aquí, en aquesta recta de la Zona Franca hi ha el calador de què es nodreixen depredadors humans com David B. Aquestes dones han estat les seves principals víctimes.

Costa saber quan van arribar les primeres prostitutes a aquesta zona de la falda de la muntanya per on diàriament desfilen caravanes de cotxes de morts. Però en la memòria col·lectiva més recent hi ha la imatge de les toxicòmanes que compraven i prenien droga al desaparegut Can Tunis i es prostituïen als voltants del cementiri. Un cercle viciós, tancat i destructiu que els permetia aconseguir diners i consumir només creuant la ronda del Litoral per sota d’un pont en què, anys enrere, un gitano va arribar a guardar-hi gallines, cabres i cavalls. Les últimes cases barates de la Zona Franca, que acollien un dels supermercats més grans de la droga d’Europa, es van enderrocar el 2004. Molts toxicòmans es van traslladar, seguint l’empremta dels camells, però algunes d’aquestes dones, les més febles, es van quedar.

Segunda María Desviat Mateo, coneguda com la Niñata, és una d’aquestes dones. Una altra víctima mortal a qui les companyes recorden amb afecte, tristesa i moltíssima pena al tram de l’avinguda de la Mare de Déu del Port que transcorre a tocar del cementiri.


A Luana Monteiro se li escapa de l’ànima un lament. Fa cinc anys que aquesta dona es va traslladar a treballar a aquesta zona, cansada d’exercir la prostitució als voltants del Camp Nou i els carrers de Ciutat Vella. Ve diàriament, a primera hora del matí, després d’agafar dos autobusos des de l’habitació, amb vistes i balcó al carrer, que lloga al carrer Parlament.

“Això és l’infern. Tot el pitjor que et puguis imaginar passa aquí”, assegura. Però és incapaç d’explicar per què continua, aleshores, venint a aquest lloc dissenyat per als morts i que diàriament visiten desenes d’homes, joves, molt joves, madurs i vells a la recerca d’un sexe sòrdid i barat que es practica en unes condicions difícils de descriure.

El pitjor de la societat s’acosta per consumir amb presses sexe oral a quinze, deu, cinc, quatre, tres, i fins a dos euros que han arribat a oferir. David B. ho sap bé. “ La Niñata la tenia quan volia a canvi d’unes quantes pipades de cocaïna”, recorda la Verònica. No fa gaire es va aturar un camioner oferint en veu alta “un parell de cigarros” a la que li volgués fer una fel·lació.

Luana Monteiro assegura ser “l’única transsexual del món que canta fados”. Portuguesa d’edat indefinida amb un cutis que ja voldrien moltes i unes ulleres de pasta i vidre de cul d’ampolla que de vegades no es treu per complaure el client, assegura que fa uns quants anys que no consumeix drogues. Va tenir el seu moment dur enganxada al crac, la cocaïna base que s’inhala i que et destrueix a la velocitat del diable, però va aconseguir sobreviure a aquesta addicció amb l’ajuda dels professionals que treballen sota el paraigua dels serveis municipals de prevenció i atenció que dirigeix Teresa Brugal. D’aquesta dona, una autèntica sàvia en matèria de drogodependències, depèn, entre altres serveis, Àmbit Prevenció, ubicat a Ciutat Vella. La Luana hi va setmanalment per proveir-se de “gomes”, com ella anomena els condons, sotmetre’s als controls sanitaris i “rebre cariñito dels assistents”.

Les dones del cementiri funcionen com una família. Si han de lluitar, discuteixen. No dubten a estirar-se el monyo i els cabells per un client, però són capaces d’activar totes les alarmes quan en troben a faltar una de les seves.

“Esclar que conec en David. Fa un temps em va convidar a fumar, però volia que l’acompanyés a la seva tenda de campanya, i no vaig voler. Està boig”, explica una de les veteranes. Cap dubte que va ser ell qui va matar la Niñata, Ana Girona Hurtado, i es posen les mans al cap quan veuen la foto de Verònica Tallo, el cadàver de la qual encara no ha aparegut. “Amb raó feia tant temps que no se la veia”, diu una altra transsexual, brasilera i que recorda haver vist la dona desapareguda a Baluard.

Un cotxe blanc s’ atura, i també la conversa. Acaba de sortir d’un túnel de rentat perquè encara queden gotes d’aigua a la carrosseria. Del mirall retrovisor penja la capa d’una Mare de Déu i uns quants crucifixos. La Luana s’hi acosta i gairebé desapareix de tant que fica el cos, que no és precisament petit, per la finestra del conductor. Hi ha acord. “Quinze euros”. Què? Sexe oral. La dona utilitza un altre terme per descriure el servei. Ella s’avança. Agafada a la seva bossa de mà de plàstic vermell puja pel petit talús que dóna a les vies del tren que només s’utilitzen per al transport de mercaderies de la Zona Franca i el port. Al costat dels rails, entre la mala herba frondosa, les dones han obert un petit clar on amb prou feines s’hi pot estar dret sense colpejar-se amb les branques al cap. El terra és una catifa de restes de mocadors de paper arrugats i tacats, tovalloletes ja seques, condons i tot el que un hi pot deixar després d’exercir i consumir no pas més de 10 minuts de sexe de pagament. Hi ha altres amagatalls com aquest als voltants. En alguns han posat cartrons per terra. Fins aquests racons les dones hi van també de nit. Potser és millor , afirma, reflexiva, la Luana, perquè llavors no veus el que trepitges.

Totes aquestes dones encara són allà perquè fins a aquest lloc sinistre hi van diàriament uns quants homes. Hi ha clients a qui els agrada la sordidesa i d’altres hi van perquè se senten superiors i creuen que allà poden tractar-les com a animals. Alguns ho intenten i si en aquell moment la dona, malalta, toxicòmana i dependent, necessita diners amb urgència per consumir, aquests homes les tractaran amb menyspreu, com mai no s’atrevirien a tractar ningú.

Altres, que també n’hi ha, lluiten per visibilitzar un infern que funciona les 24 hores del dia al costat del cementiri, el lloc on només haurien d’habitar els morts.

Mayka Navarro
20/06/2016