Frieder Dünkel, expert en justícia restaurativa, advocat penalista i president de ESC.
Tinc 64 anys. Alemany. Catedràtic de Criminologia a la Universitat de Greifswald. Preconitzo un model d’Estat escandinau, una política europea basada en la solidaritat i els drets humans, sense oblidar els presos. Crec en la veritat que s’amaga darrere de les religions
Quan era estudiant ja anava a les presons amb la intenció d’ajudar els presos. Per què? Perquè em costa molt poc estimar les persones. Dit així, sorprèn. A través de les converses que mantenia amb els presos, vaig entendre que tenien els mateixos problemes que les persones de fora i que tenia sentit treballar amb ells per intentar encarrilar-los pel camí adequat.
Ja fa quaranta anys que vostè lidera la justícia restaurativa a Europa.
Per això puc assegurar que rehabilitar les persones és possible. Ho he comprovat.
Quin és el problema?
Que sovint els polítics no escolten els criminòlegs i que els científics, per la seva banda, no s’impliquen en la política.
Vostè ho fa?
Estic molt implicat en les reformes legislatives del meu país i també assessoro polítics de diversos estats. Amb coneixement de causa, li puc dir que Espanya té massa gent a la presó (proporcionalment, el doble que Alemanya) i que el seu sistema resulta molt car. La qüestió fonamental és com aconseguir que la presó sigui l’últim recurs.
Mitjançant la justícia restaurativa?
... i la llibertat vigilada. I a Alemanya la pena de multa per a delictes menors és molt efectiva. La multa és proporcional a la renda de la persona, i si encara així resulta massa es pot substituir per feines en benefici de la societat.
En quins casos concrets s’aplica la justícia restaurativa?
Bàsicament, en drets de lesions i contra la propietat, és a dir, en delictes en els quals hi ha una víctima. Es tracta d’una altra manera de pensar que no es fonamenta en la culpabilitat, sinó en treballar el conflicte de manera que es respectin els drets de les víctimes i que el delinqüent es pugui socialitzar per evitar que cometi nous delictes i per tant no hi hagi víctimes futures.
En quin moment s’aplica?
En el moment inicial del procés, amb el fiscal, o fins i tot en el compliment de la pena, cosa que és força nova.
Com s’aplica?
Hi ha diverses possibilitats. Una consisteix que la persona que compleix condemna tingui l’opció de reparar els danys que ha ocasionat a la comunitat treballant, per exemple, en la protecció del medi ambient.
Això, a canvi d’una reducció de la condemna.
Sí. Una altra pràctica molt terapèutica és que la persona que compleix condemna es pugui trobar amb la seva víctima o amb víctimes d’un altre delicte similar al que ha comès. És un programa que pretén que el delinqüent vegi el mal que ha causat a la víctima i hi pugui sentir empatia.
Hi ha estudis dels efectes?
Sí, i l’efecte fonamental és que hi ha menys reincidència. Una nova proposta és el que anomenem conferències, en què es reuneixen, entorn d’una taula rodona, el delinqüent i la seva família, la víctima i la seva família, veïns, treballadors socials, el psicòleg i un mediador.
Per a quina mena de delictes?
Delictes contra la propietat, furts, agressions físiques... S’utilitza molt amb els joves a Bèlgica i Irlanda del Nord, amb molt bons resultats.
Què passa amb la víctima?
La víctima sempre vol saber per què l’ha triat a ella, el delinqüent; vol que el delinqüent entengui el mal que li ha causat i que li demani perdó, percebre el penediment. Això no exclou la indemnització. No. Quant al delinqüent, el fet d’adonar-se que la seva acció ha fet mal a algú en concret, posar-li cara i escoltar-lo, fa que en el futur no reincideixi.
És possible aplicar la justícia restaurativa en casos de terrorisme?
Aquesta és la idea. A Alemanya, quan la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig) va abandonar les armes i va mostrar penediment, va caldre preparar la societat, en especial les associacions de víctimes, perquè acceptés la integració. Però fins i tot s’hauria de provar en els casos de genocidi, en els quals víctimes i botxins han de conviure.
Tindria sentit que els terroristes fessin un servei a la comunitat?
Tindria tot el sentit, però aconseguir-ho és molt difícil.
Les persones que ingressen a la presó surten pitjor de com hi entren.
La presó és una escola de delinqüència. Cal prendre’s seriosament el principi de resocialització treballant la reinserció des del primer dia: formació, responsabilitats, feina remunerada (perquè pugui mantenir la seva família i pagar el deute contret amb la víctima), teràpia... La vida a la presó ha de ser com més semblant millor a la vida de fora.
El que vostè proposa és caríssim...
Però si amb això aconsegueixes reduir la població penitenciària, acaba sortint molt més barat. A Escandinàvia hi ha un funcionari per cada pres, cosa que és cara, però és que han aconseguit tenir poquíssima gent a la presó.
Ima Sanchís
08/11/14
La Vanguardia
