dissabte, 18 d’octubre del 2014

Menys pobres però més desiguals

Ahir va ser el dia internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Aquests dies internacionals ja no atreuen tanta atenció com abans, segurament perquè n’hi ha massa. Hi ha el dia internacional de l’Aigua, el dia internacional de la Síndrome de Down, el dia internacional de la Televisió, el dia internacional del Jazz, el dia internacional de l’Amistat, el dia internacional de les Vídues (no és broma), etcètera. Així és difícil que la gent se’ls prengui seriosament. A més, sembla com si ara, amb la crisi, eradicar la pobresa al món ja no ens interessés tant. Ara es parla més de combatre la desigualtat, que ens afecta més directament.

Parlem de la desigualtat, doncs. No cal haver llegit el llibre de Thomas Piketty que tanta gent cita per adonar-se que ha augmentat d’una forma considerable. Fa vint anys, el sou d’un directiu potser era vint, quaranta vegades més alt que el de la mitjana dels empleats de l’empresa que dirigia. Avui pot arribar a ser més de cent vegades més alt. Quants presidents de les companyies de l’Ibex 35 no guanyen un grapat de milions d’euros a l’any? En canvi, quants empleats a les seves ordres no se’n van a casa amb vint o trenta mil euros anuals?

Són diferències que clamen al cel. Per què guanyen els directius de les empreses uns sous tan alts? Luis Garicano, al seu esplèndid assaig El dilema de España, ho explica amb molta claredat. En primer lloc, perquè els directius controlen els consells d’administració a través del nomenament i retribució dels seus membres. Com que els consells d’administració, al seu torn, aproven els sous dels directius, no costa entendre que els membres dels consells seran generosos. Tot plegat, els diners no són d’ells. S’ha vist prou bé en el cas de Bankia. Avui per mi, demà per tu.

Però aquesta explicació és massa senzilla, perquè –i segueixo amb el raonament de Garicano– aquest procés de desigualtat creixent no només afecta els directius de les empreses que cotitzen a la borsa amb participacions molt repartides, com els bancs o les elèctriques, sinó també empreses d’origen familiar, com Zara, i encara més els esportistes d’elit, els artistes, els treballadors dels mitjans de comunicació, etcètera.

Garicano posa l’exemple de dos futbolistes professionals, tots dos molt bons, però un una mica millor que l’altre. Fa trenta anys, el millor hauria jugat en un estadi una mica més gran que l’altre i hauria guanyat més diners, perquè l’haurien vist jugar més espectadors. Però avui el que compta ja no és el nombre d’espectadors a l’estadi, sinó l’audiència a la televisió. Avui el millor juga a la Champions, en partits retransmesos a milions de persones arreu del món, i l’altre a la lliga nacional, en partits que normalment només veuen uns quants milers de persones. El resultat és que el primer guanya cent vegades més que el segon.

Aquest efecte Messi –per anomenar-lo d’alguna manera– és visible a tot arreu. Qui té la sort de treballar en sectors internacionalitzats guanya més que qui només competeix dintre del seu país, i qui destaca en sectors internacionalitzats –el Messi de la seva professió– guanya cent, mil vegades més que els seus col·legues.

Tot això és un efecte directe de la globalització. Però la globalització produeix un efecte paral·lel que ens retorna al terreny de la pobresa. Abans, les diferències més grans de poder adquisitiu eren entre els ciutadans d’uns països i els d’uns altres. Hi havia els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament, és a dir, els rics i els pobres. Avui aquesta diferència es manté, però ja no és tan acusada, perquè molts dels països que abans eren pobres estan progressant a grans gambades i centenars de milions de persones, a la Xina, l’Índia, el Brasil i molts altres països, han sortit de la pobresa.

Mentrestant, les desigualtats entre els ciutadans d’un mateix país, i de vegades fins i tot entre els assalariats de la mateixa empresa, creixen sense parar. Si la diferència de la mitjana de renda entre les dues Corees o entre la riba nord i la riba sud de la Mediterrània és de vint a un, la diferència de renda entre els ciutadans més rics i els més pobres de cada un dels països afectats pot arribar a ser de mil a un. Això vol dir que la pobresa avui no cal que l’anem a buscar gaire lluny perquè la tenim aquí mateix.

Potser és per això, doncs, que ja no prestem tanta atenció als esforços per eradicar la pobresa al món. Si no la podem eradicar a casa perquè amb la crisi els mitjans pressupostaris són cada dia més limitats, com ens hem de preocupar de la de fora? La globalització no es pot aturar –ni fóra bo fer-ho–, però això no vol dir que no se’n puguin corregir els efectes més negatius, com aquesta desigualtat que creix. La pena és que els partits més propensos a fer-ho, els partits socialdemòcrates, també són víctimes de la desigualtat, que delma la seva base, la classe mitjana.


Carles Casajuana
18/10/14
La Vanguardia