dissabte, 30 de novembre del 2013

Creien que Vicenç Ferrer era un espia

Un llibre i una pel·lícula recuperen la figura del missioner jesuïta a l’Índia

D’esquerra a dreta, Puig, Arias, Anna Ferrer i Manuel Rivas
Per què tenien tant interès les autoritats índies en fer fora Vicenç Ferrer del país el 1968? La pregunta de Cristina Puig va sonar incisiva a la sala on tres contertulians (Manuel Rivas, Imanol Arias i Anna Ferrer) es van reunir en una conversa intel·ligent amb motiu de la presentació d’un llibre ( Vicenç Ferrer, amb rumb a les estrelles, amb dificultats), de Manuel Rivas (RBA), i una pel·lícula sobre el que va ser missioner jesuïta, pare dels intocables.

Anna Ferrer, la seva esposa durant més de quaranta anys, va explicar que les autoritats índies no entenien per què aquell home arribat des d’Europa treballava amb els pobres. “Creien que era un espia”, va sentenciar. En aquells temps, el govern indi aplicava programes de desenvolupament a les zones pobres, “però no arribaven a la població”, i no acceptaven aquella presència.

“Vicenç Ferrer, el 1968, participava del pol·len que feia vibrar en aquell moment el món”, va explicar Manuel Rivas, que va definir Ferrer com un avançat al seu temps. “Vaig llegir un diari indi d’aquella època la pregunta del qual em donava la clau: ‘No serà que volen treure Vicenç Ferrer perquè evidencia la incompetència de la política?’”.

“Volien treure Vicenç Ferrer perquè era un home blanc, un religiós, una persona amb voluntat de transformació que tocava els intocables i això el feia perillós”, explicava Imanol Arias, que protagonitza la pel·lícula que emetrà TVE sobre la vida de Vicenç Ferrer. Manuel Rivas ha visitat els llocs que va recórrer aquell home d’aparença fràgil, de frases senzilles i rotundes, que va ajudar a crear pous, escoles i hospitals. L’especial manera de caminar de Ferrer (“sempre per les dreceres”) el va intrigar. Rivas ha preguntat a desenes de persones que el van conèixer, intocables que no podien creuar la seva ombra amb la de les castes riques i que al principi només demanaven al missioner camins per anar al cementiri.

I li van revelar el secret: “Ens va treure la por de parlar!”. Els intocables, els més pobres de l’Índia, estaven ficats en un pou tan profund que els paralitzava, però la manera de comunicar-se de Ferrer els va ajudar a desactivar la por a l’abandonament. L’heroi de les sandàlies trencades va deixar “una herència: les paraules mouen accions, els somnis estan per realitzar-se”. Ferrer es va anticipar a la teologia de l’alliberament, a l’alliberament de la dona i va crear hàbitat ecològics, va dir Rivas.

Anna Ferrer ho va dir així: “Quan vam arribar fa 44 anys no teníem res; però Vicente tenia la consciència que podia eradicar la pobresa. El sentit de l’humor el va ajudar molt a superar els obstacles fins que vam tenir una organització darrere. Però sabia, com Mark Twain, que el veritable sentit de l’humor sorgeix del profund coneixement del dolor”.

Antonio Cerrillo
29/11/13
La Vanguardia

divendres, 29 de novembre del 2013

No som conscients que la pobresa és molt greu

Paco Estellés és vicepresident de la taula del Tercer Sector i de la Federació d'Entitats d'Infància (FEDAIA), alhora que treballador i educador social, i té una àmplia formació en gestió d'ONG, de recursos socials i en intervenció humanitària. És responsable de les Plataformes d'Educació Social dels Salesians i representa la Fedaia a la Taula del Tercer Sector Social, de la qual és vicepresident.

Les més de 6.800 organitzacions socials que cada dia aixequen la persiana a Catalunya, atenen 2,1 milions de persones i mouen un 2,8% del PIB del país han celebrat el quart congrés al Fòrum de Barcelona. Paco Estellés és vicepresident de la Taula del Tercer Sector i membre del Comitè Organitzador del IV Congrés.

Un de cada cinc catalans és pobre, més de 800.000 no tenen feina, 50.000 infants amb malnutrició... Com ha arribat el tercer sector al quart congrés?
Com es veu a l'anuari, amb dades del 2011, es redueix el nombre d'entitats, però s'atenen més persones. Ja són més de 2,1 milions d'usuaris. En definitiva, el sector es fa petit i atén més gent. El context de crisi fa que les necessitats siguin elevades.

Estan desbordats?
Fa temps que veiem que més gent té necessitats i tenim menys recursos. Hem de reinventar-nos constantment, moure'ns i posar-hi molta imaginació per respondre. Desbordats en el sentit de bloqueig, no. Al contrari, la necessitat et fa buscar respostes i reaccionar. Com reacciona la societat: en quatre anys hi va haver 55.000 nous voluntaris.

La capacitat de reacció és evident. Fins on aguantaran?
Diuen que la inversió social en el pressupost del govern per al 2014 és la mateixa que la del 2013, però, comparada amb el 2012, baixa. La inversió social es redueix i les retallades poden afectar els drets socials. No reivindiquem només per nosaltres, sinó per una societat cohesionada que vagi cap a la igualtat i els drets de les persones.

Van a contracorrent.
A vegades sí que tenim aquesta sensació i les entitats ens trobem sovint molt soles.

En quin cas es troben soles?
El govern diu que no hi ha diners per a més polítiques socials. Doncs ja els proposem nosaltres formes per tenir ingressos: lluitar contra el frau fiscal, redistribuir millor la riquesa...

Quin és el futur de les entitats?
Mentre hi hagi persones en desavantatge social, ens tindran al seu costat. Com diuen des del Banc dels Aliments, tant de bo en algun moment pugui desaparèixer! I no només hem de pensar en la pobresa i l'exclusió, sinó que tenim molta feina per aconseguir la justícia social.

Vostè treballa en el món de la infància. Hi ha 50.000 infants amb deficiències alimentàries?
Hi ha un 15% de menors en extrema pobresa, és a dir, famílies amb molt pocs recursos que han de pagar habitatge, llum, gas... És evident que, sense una beca o una ajuda, els fills no tenen sempre un àpat garantit. No es pot quantificar, però les entitats detectem en el dia a dia casos d'infants que no mengen quan toca. Els centres oberts donen berenar a dins d'un programa educatiu, però no es tracta de donar sopars, perquè els nens per sopar han d'estar amb els pares.

Ha costat que els governants admetin que hi ha malnutrició infantil.
Des de la Fedaia fa quatre anys que vam avisar que passaria i ara ens ha esclatat als nassos. Com que treballem al carrer i ho veiem cada dia, anem un pas al davant dels polítics. Crec que no som prou conscients que el tema de la pobresa és molt greu.

Sònia Pau
29/11/13

dijous, 28 de novembre del 2013

La família del pis 10è

http://www.vilaweb.cat/noticia/4152247/20131027/familia-pis-10e.html
En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que les altres, per tal de compensar la 'discriminació visual' que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar a peu.

En una altra reunió, i a causa de les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.

En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.

En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, justament per la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.

Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou. Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.

Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.

Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren d'abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9 amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.

El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, 'casualment' l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.

Els veïns dels nou primers pisos no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.

La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.

El matrimoni, una vegada instal·lat a la nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: 'Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt'. I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:

'En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra'.
(Francisco de Quevedo, 1640)

'Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas'.
(Conde-Duque de Olivares, 1641)

'Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano'.
(Felipe V, 1715)

'Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano'.
(Miguel de Unamuno, 1901)

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos......lo contrario”.
(Ramiro Ledesma, 1931)

'Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco'.
(Manuel Azaña, 1931)

'No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino'.
(Juan Negrín, 1938)

'¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?'.
(Acedo Colunga, 1952)

'Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil'.
(Manuel Fraga, 1961)

'Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español'.
(Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)

'El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán'.
(Felipe González, 1984)

'Nunca se obligó a hablar en castellano'
(Juan Carlos I)

Més clar, aigua!!!!

Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat
27/10/13

dimecres, 27 de novembre del 2013

Tenir coses té un valor, però no és el camí a la felicitat

Foto: Quim Puig
Mario Alonso Puig, és metge en cirurgia general i digestiva, però se'l coneix més per la faceta de divulgador, ja sigui a través dels llibres publicats o bé per ponències i intervencions arreu del món sobre lideratge, motivació i felicitat. Ara publica ‘El Cociente Agallas' (premi Espasa 2013), un assaig sobre la valentia, la superació i la felicitat.

Què és el "cociente agallas"?
El 1912 es va dissenyar el quocient intel·lectual, per avaluar la intel·ligència dels nens i oferir-los un reforç si aquest no era prou elevat. Tot i que durant molt de temps es va considerar clau per mesurar la intel·ligència, estudis posteriors van demostrar que tenia un valor molt limitat. Aquest quocient és un concepte que intenta reflectir el que la investigació demostra sobre la connexió que hi ha entre el món de les emocions i el món de l'intel·lecte. El missatge del llibre és la valentia per transformar-te, per superar-te, per desplegar el potencial.

Ser més llest a través de les emocions. I la genètica?
És l'eterna discussió. La nostra personalitat la defineixen el temperament –allò amb què un neix– i el caràcter –com un es fa–. Si som molt estrictes i separem allò que en realitat no es pot separar i que està en constant evolució, la proporció seria un 40% genètic i un 60% entorn. Ara se sap que a través de l'entrenament en fortalesa mental i emocional es pot condicionar aquest material genètic fent que uns gens s'expressin i d'altres no.

Com s'entrenen les emocions?
La fortalesa emocional està relacionada amb l'expansió de la regió prefrontal esquerra del cervell, vinculada directament amb l'equilibri personal i el control dels nuclis amigdalins, que és on hi ha els centres relacionats amb la por i la ira i el pessimisme. La regió prefrontal esquerra s'expandeix quan posem atenció al sentit positiu de les coses, fem servir paraules positives i que generin il·lusió, somrient, treballant la compassió, la benevolència i l'amor gratuït. També millora amb la meditació i amb l'exercici físic. El que passa és que cal un entrenament progressiu i constant.

Això és donar un argument científic a coses de sentit comú...
Sí, en diferents nivells de profunditat ho sabem, però si no hi posem paraules o imatges no ho podem manejar. El poder del llenguatge és aquest, el d'articular coses que sabem que ens passen però que són escorredisses o difícils de gestionar fins que no tenen paraules que les defineixin per expressar-les.

Entrenant aquest 60% no genètic puc decidir ser qui jo vulgui?
No podem ser qui vulguem, podem arribar a ser plenament qui estem cridats a ser. Una gla, per molt que s'entreni, mai podrà ser un pomer, però sí que podrà ser una alzina. I és molt diferent resignar-te a l'existència de gla que no pas viure la vida d'una alzina. Cada ésser humà està cridat a ser plenament algú, però la realitat és la que marca les regles i un ha de fluir en la direcció que marca la seva pròpia essència.

Per tant, el primer que he de fer és assumir que sóc una gla...
Conèixer per comprendre i acceptar. Si he nascut amb una major activitat de la zona prefrontal dreta que em fa veure les coses amb to més negatiu, comprenc i assumeixo que aquest és el meu punt de partida, però que no ha de ser el d'arribada. Això dóna molta llum a l'hora de començar una camí de superació, perquè entens que la visió negativa que pots tenir de la vida és a causa de la predominança d'una zona cerebral i que amb entrenament constant pots canviar.

Ja em conec, em comprenc i m'accepto. Com em supero?
Potenciant allò que té la capacitat de transformar la meva vida. La qüestió no és si es pot canviar o no, és si un està disposat a fer el que cal fer per canviar. Per això el nucli del llibre té molt a veure amb la valentia necessària per refusar excuses i justificacions a fi de trobar resultats, valentia per decidir que viuràs la vida en lloc de veure-la passar.

La tercera part del llibre parla de transcendir per descobrir-me.
Transcendir és sortir del plànol mental. És una experiència íntima i personal amb una dimensió de la realitat on tot està connectat i on s'experimenta una profunda serenitat. És inefable perquè no es pot descriure amb paraules.

Això inefable seria felicitat?
Exacte. Abans d'aquesta dimensió hi ha el benestar subjectiu, que és aquell que sacia els sentits: un bon menjar, roba, una casa còmoda... Quan se supera això i s'entra en el món de la transcendència ja no podem parlar del benestar subjectiu sinó de la felicitat, que és diferent.

No ens la venen així, la felicitat...
En societats on l'únic que compta és el material, es presenta el benestar subjectiu com la felicitat i la gent creu que com més tingui més feliç serà. Tenir coses, òbviament, té un valor, però no és el camí a la felicitat perquè només et donen un benestar subjectiu. Hi ha persones que tenen un gran benestar subjectiu però un gran buit en el cor.

Mercè Ribé
27/11/13
El Punt Avui

dimarts, 26 de novembre del 2013

En la 85% de les pel.lícules de Disney apareix un personatge que està boig i és dolent.

Entrevista a Xavier Trabado Farré (30 de novembre de 1963)
Va estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya i a l’IESE Business School de la Universitat de Navarra i arran d’una experiència familiar es va involucrar en el moviment associatiu de persones amb problemes de salut mental. Va començar a l’Associació AREP, amb més de 30 anys d’experiència de la qual en va ser ser president i per això es va incorporar a la junta de la Federació Salut Mental de Catalunya. Des de fa set anys, n’és president, al marge de la seva professió en el desenvolupament de noves tecnologies a la Fundació “La Caixa”. És expert en la gestió d’organitzacions sense ànim de lucre i enguany està organitzant campanyes com “Obertament” per visibilitzar la problemàtica de les persones amb malalties mentals i lluitar contra l’estigma social que pateixen.

Quin és l’objectiu de FECAFAMM ?
FECAFAMM és la Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental. Té la funció d’ajudar les 59 associacions que hi ha a tot Catalunya a créixer, tenir més associats, obtenir recursos i tirar endavant. I després també tenim un servei d’atenció directa a famílies. Normalment aquestes famílies són ateses per les associacions però en els casos més complexos, són derivats aquí a la Federació. A través dels contactes que tenim intentem reconduir aquests casos i que la gent amb aquesta problemàtica pugui trobar solucions.

Una funció important com a Federació és intentar influir en tot el sistema perquè les coses vagin millor en el camp de la salut mental. I això suposa mantenir contacte amb totes les administracions públiques, sobretot amb el Departament de Salut i Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, per intentar que es posin en marxa polítiques i programes per la millora de la qualitat de vida. I tenim el repte des de fa molts anys de lluitar contra l’estigma social que pateixen les persones amb problemes de salut mental. Fa molts anys que hi estem treballant i en aquest sentit hem presentat “Obertament” el qual volem que sigui un projecte de país on puguin participar totes les entitats i totes les persones que en tinguin ganes.

Quin és el rol de les famílies i què és el que més els preocupa?
El rol de les famílies és molt important i juga un paper determinant. El que passa és que no sempre tenen la formació i la informació adequada perquè aquest paper sigui del tot positiu. De fet, històricament, moltes famílies han jugat un paper excessivament paternalista i això moltes vegades ha dificultat que les persones amb problemes de salut mental puguin arribar a desenvolupar o a recuperar moltes de les capacitats que tenen. Així i tot, està clar que en moltíssims casos és un paper fonamental per l’equilibri de la persona i el seguiment. Sempre diem que el tractament de les problemàtiques de salut mental depèn de l’aspecte farmacològic, del suport psicològic i de l’entorn social. I dins de l’entorn social, la família és un aspecte fonamental com a xarxa de relació, suport i ajuda per a poder suportar aquestes etapes més difícils.
El que volem per això és que les famílies tinguin les eines necessàries per a poder exercir el seu paper de la forma més adequada possible i això no sempre existeix.

A finals d’any, el Departament de Salut, amb el qual vam participar de forma activa, presentarà un diagnòstic del que necessiten les famílies i el tipus d’actuacions que voldríem emprendre en relació a com ajudar les famílies a realitzar millor la seva funció de suport.

Com ha canviat la situació de les persones amb problemes de salut mental a Catalunya i respecte altres països?
Hi ha hagut un canvi impressionant i a positiu. Durant els darrers anys s’ha fet un avenç molt positiu però és evident que encara tenim unes mancances molt notables. Com ara el fet que l’atenció amb dispositius especialitzats en centres d’atenció primària públics, només està garantida en el 50 % del territori.

Cada any 700 casos complexes no troben el suport i l’encaix en la xarxa actual. Hi ha aspectes vinculats a l’autonomia de la persona que no estan gens resolts com ara tenir residències o pisos assistits per a persones que podrien portar una vida normalitzada però que no tenen accés o capacitat econòmica per tenir la seva pròpia vivenda. A més, a nivell laboral hi ha només fa deu anys que s’ha començat a treballar en aquest aspecte i ara tenim unes 1.000 persones treballant en centres especials de treball o en entitats que donen suport a l’entorn laboral. Però podríem tenir moltes més persones amb problemes de salut mental en un entorn laboral determinat i això no s’ha aconseguit encara.

La teva experiència familiar t’ajuda en el desenvolupament del teu càrrec?
Hi ha d’haver una implicació molt clara de la societat civil i això només pot passar pel voluntariat. És a dir, la gent que té aquesta problemàtica en el seu entorn familiar o les pròpies persones afectades, que s’organitzen per defensar millor els seus drets. Aquest paper em sembla fonamental i no hem estat capaços d’organitzar-nos tant bé com el col•lectiu de discapacitats visuals que ha generat organitzacions tan potents i reconegudes com la ONCE. En el cas de la salut mental no hi hagut aquesta capacitat d’organització, potser derivat de la problemàtica de l’estigma del col•lectiu. 
El paper de la societat civil és imprescindible i el que ha de fer és créixer i s’ha de fer compatible amb tenir organitzacions professionalitzades. En aquest aspecte a la junta de la Federació ho tenim força equilibrat, amb persones voluntàries amb familiars i persones que tenen problemes de salut mental que hi participen perquè és la seva motivació conjuntament amb un equip professional que està dedicat a la gestió més tècnica de l’entitat en tots els aspectes. 
Creiem molt en aquest model: participació civil dels propis interessats per a que cada cop juguin un paper més important en la defensa dels seus drets. Això és el que estem intentant impulsar i fer-ho compatible amb un equip professional.

Quin paper ha de tenir l’Administració pública respecte les entitats privades?
Després d’anys d’aplicar solucions que venien del govern i l’Administració pública, crec que el que hem de fer el Tercer Sector i entitats com la nostra és intentar altres vies que passin per la participació sense l’aportació pública, com passa en d’altres països anglosaxons. Cal aconseguir moltes coses treballant directament amb les empreses, afavorint mecanismes per a que les empreses vegin els beneficis de treballar amb el col•lectiu, que són persones motivades per la feina i per les avantatges econòmiques del fet d’incorporar-les, i en definitiva buscar solucions que vagin més enllà de que el govern ho arregli tot. 
Hem de fer un canvi de xip i ser més innovadors. D’una banda millorant la qualitat de vida d’aquestes persones i ajudant a que recuperin la seva funció en l’empresa i que no les hagin de donar de baixa i de l’altra, ajudant aquestes empreses a mantenir la productivitat. Aquests models han d’arribar a ser autosostenibles perquè no hi hagi d’intervenir el govern. Hem de buscar que el sistema s’automantingui sense la necessitat de que tot ho pagui el govern perquè està clar que els propers anys no és una tendència sostenible.

Com veieu el tractament i la presència als mitjans de comunicació de les malalties mentals? Hi ha estudis en relació a això, un estudi publicat al 2008 del doctor Muñoz d’una universitat de Madrid que donava percentatges del número de notícies negatives aparegudes als mitjans de comunicació sobre el col•lectiu en relació a fets violents i les xifres són esgarrifoses. Ara bé, hi ha altres coses que ens condicionen molt més el nostre imaginari com una dada que apareix a l’estudi que diu que al 85% de les pel•lícules de Disney apareix un personatge que està boig i és dolent. S’ associa problemàtiques de salut mental a violència. Per tant, no és només els mitjans de comunicació sinó que és tota la societat i el cinema, en aquest cas, ha condicionat molt aquest imaginari. L’única via per trencar aquest estigma passa perquè la societat tingui una relació directa amb aquestes persones amb problemes de salut mental. Això és le que tracta el projecte “Obertament”. Identifiquem persones amb problemes de salut mental que vulguin ser portaveus, se’ls forma i després van a treballar en l’àmbit local. Van a veure escoles, periodistes i empresaris, i els expliquen aquesta situació d’estigma, per intentar trencar-lo. I això només ho poden fer de forma eficaç les pròpies persones amb problemàtiques de salut mental.

Està creixent el nombre de persones amb persones amb malalties mentals?
Està creixen clarament el nombre de persones diagnosticades i tractades, però això no vol dir que estigui creixent la problemàtica de salut mental sinó que tenim major capacitat d’identificar-la. Abans existia igualment però no s’identificava, era gent que es quedava a casa, no sortia, no tenia aquest tractament i això es cronificava. Ara per exemple tenim una xarxa d’atenció en salut mental infantil i juvenil, i que no existia fa uns anys, i això permet que s’estiguin identificant i tractant.

També es diu que la crisi que estem vivint genera problemàtiques i determinades patologies com poden ser angoixes i depressions, associades a situacions de molta pressió. I aquests casos si que és evident que estan creixent per la crisi actual.

Amb qui prendria un tallat?
M’hagués agradat compartir un tallat amb José Luís Sampedro, un escriptor i economista que m’agrada molt i sembla que era molt sàvi.


Tertúlies sobre discapacitat i trastorn mental 
Novembre de 2013

dilluns, 25 de novembre del 2013

La Sopa, de portes endins

Fotografia de la mostra. Ajuntament de Girona
Trenta-vuit fotografies permeten conèixer les interioritats d'aquest històric centre d'acollida de la ciutat de Girona Cada dia es fan unes tretze bugades i cada any hi dinen més de 1.100 persones gràcies als catorze menús que es programen i que es repeteixen cada dues setmanes per als residents, que de mitjana s'hi estan uns cinc mesos.

L'any 1916 va ser el primer cop que, per referir-se al centre d'acollida del carrer Claveria, es feia servir l'apel·latiu La Sopa. Era un bateig purament descriptiu, perquè el centre precisament permetia que alguns ciutadans rebessin un bol de sopa. Una descripció que ara no li fa prou justícia, atesa la ingent tasca que fa l'equip de 25 persones que treballa al centre.

Precisament, coincidint amb la Campanya de les Persones Sense Llar, que se celebrava ahir, el centre cívic del Barri Vell-Mercadal ofereix fins dissabte que ve una mostra fotogràfica titulada La Sopa entre bambolines, que permet descobrir alguns detalls i interioritats de La Sopa. Es tracta de 38 fotografies que reflecteixen moments quotidians del mateix centre. Els petits apunts que hi ha en cada imatge també revelen les crues històries d'alguns residents.

El passeig fotogràfic permet conèixer que, durant l'any passat, fins a 1.100 persones van dinar a La Sopa –una quantitat que suposa un increment d'un 135% respecte a anys anteriors–, gràcies a alguna de les 115 places que diàriament ofereix el menjador. Per fer-se el càrrec de la grandesa d'algunes xifres, només cal veure que cada any la despesa només en menjar puja fins als 120.000 euros. Un 90% d'aquests aliments són adquirits, mentre que el 10% prové de donacions. Per donar resposta a la demanda, cada dia es fan set menús per cobrir algunes necessitats especials i es programen uns catorze menús, que es repeteixen cada dues setmanes.

Les grans dificultats per trobar feina que ha generat la greu crisi econòmica fan que la mitjana d'estada al centre d'acollida ja sigui d'uns cinc mesos, ja que els plans de reinserció cada cop s'allarguen més per les complicacions a l'hora de trobar una feina remunerada. Molts dels residents presenten múltiples addicions i un alt percentatge no tenen suport familiar. El gran nombre de residents fa que les tres rentadores facin tretze bugades diàries.

Una de les cuineres servint un brou, el moment d'obrir la porta per on arriben els proveïdors cada matí, imatges dels pisos d'inserció, del tràfec dels treballadors o moments puntuals de les vides dels residents formen aquesta exposició fotogràfica. També les hortes que treballen els residents per generar producte per al mateix consum de La Sopa i el menjador ple de gent són altres de les instantànies.

El regidor de Serveis Socials, Eduard Berloso, subratllava “la importància que la ciutadania es conscienciï de la problemàtica que envolta les persones que es troben en una situació delicada i que no tenen llar. Accions com l'exposició serviran per acostar aquesta realitat als gironins i gironines”. Una conferència d'una especialista experta en les conseqüències per a la salut que suposa no tenir llar i una acció de sensibilització que es va fer dissabte a la Rambla han servit per fer més pública aquesta realitat que tenim a tocar i la lluita d'aquestes persones per redreçar el camí i tornar-se a integrar plenament en una societat de la qual, per uns motius o uns altres, han acabat fora. Com diu un lema a l'entrada de l'aula d'informàtica: “No fracassa qui no triomfa, sinó qui no lluita.”

115
persones
atén el menjador de La Sopa cada dia per donar cobertura a la creixent demanda que té el centre en els últims anys, fruit de la greu crisi econòmica.

98
per cent
dels residents a La Sopa no tenen feina i l'estada mitjana al centre supera els cinc mesos.

Dani Vilà
25/11/13

diumenge, 24 de novembre del 2013

Les denúncies per violència masclista disminueixen perquè la crisi obliga les dones a ajornar la separació

La coordinadora de la Unitat de Suport a l'Atenció de Víctimes del Departament d'Interior, Alba Alfageme, ha informat que les denúncies per violència de gènere del tercer trimestre d'enguany han disminuït lleugerament a causa de les dificultats derivades de la crisi, com pot ser una situació laboral poc ferma, que no faciliten que les víctimes denunciïn. En aquest sentit, Alfageme, ha assenyalat que "el problema encara existeix" i que aquestes dificultats poden empènyer a un retrocés i provocar que "se silenciïn espais que fins ara havien estat visibles". A més, les morts també baixen perquè les agressions mortals acostumen a donar-se quan les dones s'atreveixen a abandonar els seus maltractadors.


Alba Alfageme, coordinadora de la Unitat. Foto: Maria Belmez
Alfageme ha subratllat que, tot i que les dades del tercer trimestre apunten una tendència a la baixa pel que fa a les denúncies per violència de gènere, això és a conseqüència de les dificultats que es deriven de la crisi econòmica, que "impacten alhora de prendre decisions".

Es tracta de dificultats com tenir una situació laboral poc ferma o una càrrega familiar difícil que, segons la coordinadora de la Unitat de Suport a l'Atenció de Víctimes, no faciliten que les víctimes decideixin divorciar-se, trencar una relació abusiva o iniciar un procés judicial. "Són elements que actualment es donen i que dificulten el procés", ha dit Alfageme.

Alfageme ha alertat que el problema segueix existint i que aquesta nova situació pot provocar un retrocés i que es silenciïn situacions que fins al moment havien estat visibles. "La invisibilitat d'aquestes situacions ha estat el gran problema durant els darrers anys i ara està tornant a guanyar la partida", ha denunciat.

Aquest descens de les denúncies explicaria també la baixada de les víctimes mortals, segons ha explicat Alfageme, ja que, ha afegit que la major part de les situacions de risc d'homicidi o de temptativa, es donen quan la dona decideix acabar amb la relació, fet que provoca que l'agressor senti que perd el control de la situació i reaccioni de manera més violenta.

D'altra banda, Alfageme ha explicat que la gent jove està repetint els perfils i els patrons d'aquestes relacions abusives. Per això, ha assenyalat que no només calen iniciatives i polítiques adreçades a les dones maltractades sinó que també és molt necessari la tasca preventiva als instituts per explicar als joves com comença la violència i perquè puguin identificar els indicis i situacions que poden acabar desembocant en violència de gènere.

"Si no són capaços de detectar aquestes primeres situacions i arribar a l'arrel del problema pot ser que aquests joves vegin com a normals aquestes relacions", ha destacat la coordinadora.

ACN
24/11/13

Un total de 16.418 maltractades viuen en situació de risc, 118 són menors

Un total de 16.418 dones maltractades es troben en una situació de risc -baix, mitjà, alt o extrem-, de les quals 118 tenen entre 14 i 17 anys, segons l'últim butlletí estadístic mensual que elabora el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. L'estadística recull dades actualitzades fins al passat 31 d'octubre del Sistema de Seguiment Integral dels Casos de Violència de Gènere (Viogen) del Ministeri de l'Interior, que té com a objectiu valorar el risc de les víctimes de violència masclista i en funció d'aquest realitzar un seguiment i protecció.

D'aquestes 16.418 víctimes, onze viuen en risc extrem, altres 132 en risc alt, 2.866 al mig i 13.409 es troben en risc baix; i d'entre les 118 menors, set estan en risc alt, 21 al mig i 90 en baix. El Ministeri inclou també en les seves dades 48.700 casos denunciats en els quals no s'ha apreciat risc per a les víctimes.

Segons recull la instrucció 5/2008 de la Secretaria d'Estat de Seguretat sobre el protocol per a la valoració policial del nivell de risc de violència contra la dona, "sempre que es tingui coneixement" d'un episodi de maltractament, el funcionari que s'ocupi de la investigació haurà de realitzar una primera avaluació de la situació. Per a això, l'agent realitza el que es denomina una Valoració Policial del Risc (VPR), que el seu objectiu és predir el nivell de risc de la víctima a sofrir un nou episodi de maltractament i, en funció de les circumstàncies, adoptar les mesures de protecció corresponents.

El Viogen ofereix a l'agent un formulari que, una vegada emplenat, li indica automàticament el nivell de risc; el policia no podrà baixar el nivell que li marca el sistema i si creu que el risc és més alt, haurà de justificar-ho. Una vegada establert el risc, l'aplicació indica les mesures de protecció obligatòries en funció d'aquest nivell, que han de complir-se rigorosament, i marcarà altres complementàries que l'agent avaluarà. Per mantenir actualitzada la valoració del risc, les Forces de Seguretat duen a terme periòdicament noves valoracions i, si és necessari, realitzen noves entrevistes a la víctima i a persones del seu entorn. En concret, si el nivell de risc de la víctima és extrem, la valoració es fa cada 72 hores; si és alt, cada set dies; si és mitjà, una vegada al mes; i si la dona es troba en risc baix, cada dos mesos.

L'últim butlletí estadístic de Sanitat també inclou, com cada mes, el nombre de trucades que rep el telèfon 016 d'informació i assessorament jurídic a les víctimes que a l'octubre va ascendir a 4.878, un 27,6 per cent més que en el mateix mes de 2012, quan van sumar 3.823. Des que va començar l'any, el telèfon 016, que no deixa rastre en la factura, ha rebut un total de 46.380 trucades: 4.575 al gener; 3.945 al febrer; 3.908 al març; 4.454 a l'abril; 4.635 al maig; 5.279 al juny; 5.058 al juliol; 5.148 a l'agost, i 4.500 al setembre. De les 4.878 trucades realitzades a l'octubre, 3.573 les van fer les pròpies víctimes, mentre que 1.195 les van realitzar els seus familiars o altres persones reunides.

Quaranta-cinc dones han perdut la vida a les mans de les seves parelles o exparejas en el que va d'any, de les quals només vuit havien presentat denúncia, i cinc de les víctimes eren menors. Dilluns que ve es commemora el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona.

23/11/13

dissabte, 23 de novembre del 2013

L'hospital de Girona obre un servei d'atenció urgent per als malalts de Crohn

El Josep Trueta atén prop de 500 afectats de malaltia inflamatòria intestinal, persones d'entre 15 i 30 anys que sovint pateixen brots

L'hospital Josep Trueta de Girona ha posat en marxa una unitat de malaltia inflamatòria intestinal (UMI) per donar una resposta ràpida als pacients afectats per aquesta patologia, que comprèn dues afeccions: la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. El responsable d'aquesta unitat, el digestòleg Xavier Aldeguer, va explicar que l'objectiu és “facilitar la vida” als afectats per aquest tipus de patologies, persones d'entre 15 i 30 anys que sovint pateixen brots de la malaltia en forma de diarrees i dolors abdominals amb els trastorns que comporta en la seva vida diària. La unitat estarà dotada de tres infermeres que atendran, de dilluns a divendres, per correu electrònic els pacients que tinguin una activació de la malaltia. Si a través d'aquest contacte es veu la necessitat d'una atenció directa amb l'especialista, seran derivats a consultes externes. El doctor Aldeguer va explicar que, per mitjà d'aquest nou servei, a més d'ajudar a millorar la qualitat de vida dels malalts, es vol evitar que aquests acudeixin a urgències i també disminuir el nombre d'ingressos. Els responsables de la nova unitat són Xavier Aldeguer i David Busquets, del servei de l'aparell digestiu, i Ramon Farrés, cap del servei de cirurgia. Una altra de les millores que s'introduiran en l'atenció d'aquests pacients serà que es farà coincidir els dies que van a l'hospital a recollir els medicaments amb les visites ambulatòries. El servei de l'aparell digestiu del Trueta, del qual depèn aquesta unitat, atén actualment prop de 500 afectats per la malaltia inflamatòria intestinal. Es tracta d'una afecció cròmica d'origen immunològic per a la qual només hi ha tractaments encaminats a afeblir el sistema immunitari.

LA FRASE
Es tracta de fer-los la vida més fàcil, potenciant l'accessibilitat i reduint el nombre de visites al centre
Xavier Aldeguer
Especialista en aparell digestiu i responsable de la nova unitat

Agrupació de pacients gironins
Un grup de pacients gironins que es tracten al Trueta, encapçalats per Roger Bigas, han decidit formar una secció de l'Associació Catalana de Malalts de Crohn i Colitis Ulcerosa (ACCU). És una agrupació de pacients que tenen aquestes malalties i que treballen per facilitar informació a pacients i familiars. La idea és que, arran de la posada en marxa també de la nova unitat, es puguin organitzar activitats formatives i divulgatives de forma conjunta. La nova unitat i l'agrupació es van presentar ahir públicament en un acte a la sala d'actes del Trueta.

Núria Astorch
22/11/13

divendres, 22 de novembre del 2013

La meitat dels nous diagnòstics de VIH són tardans

Més de la meitat dels nous diagnòstics d'infecció per VIH es fan massa tard i la majoria dels que inicien tractament antiretroviral en el primer any de diagnòstic aconsegueixen suprimir completament la virèmia, segons un estudi presentat avui en el V Congrés Nacional GeSida.

El congrés, que s'ha iniciat avui a Sitges (Garraf) i que es clausurarà divendres que ve, reuneix a més de 400 metges i investigadors convocats pel Grup d'estudi de la Sida (GeSida) de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC).

L'estudi presentat avui s'ha realitzat a l'àrea sanitària de la Corunya, on en total es van analitzar 498 casos diagnosticats en els últims nou anys, dels que un 82% van correspondre a homes.

La feina mostra que el nombre de casos d'infecció per VIH es va mantenir estable en els últims 5 anys (62 casos/any) i que en el 34% dels nous casos detectats van complir criteris de Sida, un 41% de pacients van registrar pneumònia i un 23%, tuberculosi, mentre que es va constatar un grau de coinfecció del 20% del virus del VIH amb el virus de l'hepatitis C.

Els metges han destacat que la investigació ha revelat que "la majoria dels pacients que van iniciar tractament antiretroviral (TAR) en el primer any de diagnòstic van arribar a una supressió completa de la virèmia del VIH".

L'estudi, en el que han participat un grup d'experts de l'Institut d'Investigació Biomèdica de la Corunya (INIBIC-CHUAC), confirma "la necessitat d'afavorir l'accés a proves diagnòstiques de VIH per reduir el nombre de diagnòstics tardans i millorar el pronòstic dels nous pacients VIH i el risc de transmissió".

Per elaborar l'estudi es van recollir dades demogràfics, epidemiològics, viro-immunològics i clínics en el moment del diagnòstic, i es va analitzar l'evolució clínica i la resposta al tractament antiretroviral (TAR) fins a setembre del 2013.

Els 498 diagnòstics es van realitzar a pacients d'entre 11 i 38 anys i un 82% dels casos van correspondre a homes.

El 45% dels casos totals es van diagnosticar entre heterosexuals, un 36% entre homosexuals i un 18%, entre usuaris de drogues per via parenteral (UDVP).

La investigació va mostrar que el 75% dels pacients van iniciar tractament antiretroviral i que el temps transcorregut entre el diagnòstic i l'inici del TAR va ser de 4 mesos, amb un 76% de casos en els quals es va arribar a virèmia indetectable.

La mortalitat va ser de l'11%, amb una mitjana de 27 mesos fins a la mort.

Com conclusió, els experts i investigadors de GeSida han apuntat que aquests resultats "recolzen la necessitat d'afavorir l'accés a proves diagnòstiques de VIH per reduir el nombre de diagnòstics tardans i millorar el pronòstic dels nous pacients VIH i el risc de transmissió".

EFE
19/11/13

dijous, 21 de novembre del 2013

Jo puc ajudar-vos a estar una mica més desperts

Jano Galán, malalt i lluitador contra l'esclerosi lateral amiotròfica
Tinc 37 anys: sóc un nano, però la meva malaltia m'ha revelat l'autèntic sentit del temps. Sóc de Bar-celona: estimo aquest país; no sé per què ens barallem. Tinc al meu costat la Natalia i els meus tres fills, la Nora, en Yago i la Lara. Creure que després hi ha alguna cosa ajuda alguns malalts.
Jo volia una vida normal i havia aconseguit que la meva ho fos. Tenia una família i molts amics. I feia molt esport. M'encantava jugar llargs partits de pàdel...

...
... I intentava combinar-ho tot en les dosis adequades perquè tothom estigués content i tot funcionés bé.

De què treballava?
En vendes a diverses empreses.

Es nota: parla molt bé.
I tenia les meves ambicions, les meves il.lusions, els meus somnis... Com tothom. Perdoni la veu, però quan m'emociono em costa parlar. Són els músculs del coll...

No es preocupi.
Tenia les meves ambicions, les meves il.lusions. I tres fills meravellosos.

...
Fins que un dia fent esport vaig notar una molèstia al braç.

Es va espantar?
No li vaig donar importància, però el dolor continuava i vaig pensar que era un avís del cor. Llavors em vaig mirar el braç detingudament i em va semblar veure que el tenia com més petit.

Per qué?
Després em vaig assabentar que era el que en diuen fasciculacions: com saltirons a la pell. I em vaig espantar. Vaig anar a urgències. Però em van derivar a neurologia. Pensava que era un error d'urgències perquè el que em feia mal era el braç.

Que va dir el neuròleg?
Quan la neuròloga va veure els resultats de les proves, li va canviar la cara. Llavors sí que em vaig preocupar de debò.

Que va dir?
Em va fer més proves i ja no vaig sortir de l'hospital. Més proves: ressonàncies, puncions... Proves del març al juny de l'any passat. Fins que un dia la doctora em va citar i em va dir: "Això no va bé”.

...
Ja no ens queden més proves per fer i hem de concloure que les seves cèl.lules s'estan morint. I aquesta mort prematura no té tractament. No té cura. Les seves cèl.lules motrius s'estan morint d'una malaltia que anomenem esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

I...?
I, de sobte, tinc ELA.

Que és el primer que pensa?
Si em pregunta què vaig sentir, li diré que no és un moment, en són molts. I vas passant de l'un a l'altre. El primer que em van dir és que no mirés internet. I el primer que vam fer va ser mirar internet. I se'ns van posar els pèls de punta.

Que va pensar llavors?
Això no em pot passar a mi. Però el pitjor no era la realitat, encara que cada matí notés el progrés de la malaltia... El pitjor era la meva imaginació.

Per què?
Perquè no podia evitar projectar-me en el futur, que era pitjor fins i tot del que ha estat després. I això era fatal. Perquè estava morint-me cada dia abans de morir.

Com va aconseguir canviar d'actitud?
Em vaig negar a donar-me permís a pensar en el futur. Em vaig plantar fins que vaig aconseguir frenar aquesta projecció. I així vaig recuperar el control sobre la meva vida. Perquè jo encara era amo de la meva vida. Perquè el que em queda encara ho tinc. I és meu i vull aprofitar-ho.

Com?
Vaig decidir que havia de viure-la. I em vaig adonar que la millor manera de fer alguna cosa per mi era fer alguna cosa pels altres.

Que podia fer?
Havia descobert un planeta desconegut, el planeta malaltia. I encara era desconegut per a la majoria. I vaig decidir compartir tot el que havia après. Perquè sense conèixer la malaltia no pots gaudir de la salut ni de la vida. Ningú no pot. Això seria el que faria per tots: ajudar-los a descobrir amb mi què significa de debò estar viu.

No va pensar a demanar diners per investigar l'ELA?
Ja hi ha milers d'organitzacions buscant diners per a malalties. I, per cert, ara veig que haurien de posar-se d'acord. Però jo no vull demanar. Jo vull donar.

Que ens pot donar?
Vull que veieu amb mi com són d'inútils les passions que em movien a mi i que avui mouen la gent: competitivitat, agressivitat, ambició... Sempre més i més de tot.

Vol ajudar-nos a viure?
Jo ara veig tot això molt lluny. I puc ajudar. Estic malalt, però també crec que ara sóc més bona persona.

En quin sentit?
He vençut el temps. Si miro enrere, veig que fa un any podia fer coses que avui no puc fer. Però també veig altres coses essencials de les quals fa un any no me n'adonava. Per això, per compartir-les vaig crear D-generación, el meu web.

M'ha agradat molt, és magnífic.
En aquest espai comparteixo tot el que li explico. Perquè, quan jo era a l'altre costat de la taula, com vostè ara, jo no sabia apreciar aquell temps. Però ara puc ajudar la gent a estar més desperta, a ser una miqueta més conscient.

Acabats de néixer
Busco ELA, a internet, com va fer en Jano. I m'espanto. Les cèl.lules motrius moren, però el malalt conserva la lucidesa. És un horror absurd de la naturalesa, que ens recorda que som els seus esclaus. Però no tots. Hi ha qui planta cara a aquest horror i dóna sentit al disbarat. L'enteresa és seva, però ens serveix a tots. Jano Galán em porta a aquest planeta desconegut anomenat malaltia, i hi veig dolor i por, però també valor i dignitat. Amb la veu engarrotada per l'esclerosi, en Jano torna el significat a paraules que l'havien perdut: amor, vida, junts... Em fa sentir orgullós de ser humà com ell. I en sortir de casa seva, em sento una mica com si acabés de néixer.

Lluís Amiguet
02/11/13

dimecres, 20 de novembre del 2013

Si s'acaba el tabac, s'acaba el 30% de càncers del món

Foto: Oriol Duran
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és director del programa d'epigenètica i biologia del càncer de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Bellvitge. El seu grup ha estat capaç d'identificar per la seva empremta epigenètica aquells tumors de pulmó que encara que són petits seran molt agressius i s'associaran a la mort del pacient si no s'adopten mesures especials.

El càncer de pulmó encara té mal pronòstic?
Sí, i fa una mica de pena. Perquè els tres càncers més freqüents són els de mama, de còlon i de pulmó. En els dos primers, hem avançat molt. En el de pulmó, menys.

Per què?
Perquè sovint, quan es diagnostica, ja és massa tard. El tumor ha crescut massa.

Què s'ha de fer?
Tres coses. Primer, prevenir. No començar a fumar o deixar-ho. El 90% dels càncers del pulmó apareixen en els fumadors. Segon, fer-ne detecció precoç, igual que es fa amb el càncer de còlon i de mama. Perquè això permetria detectar el tumor quan és petit. Tercer, més investigació, perquè si el tumor ha aparegut, cal trobar nous fàrmacs que ataquin el seu punt dèbil.

Per què el càncer de pulmó acostuma a ser tan agressiu?
Perquè quan es detecta està molt avançat, ha crescut. I a més, ja no és sols al lloc on va aparèixer, sinó que s'ha escampat. I, a sobre, són tumors heterogenis.

Heterogenis?
Sí. Tenen moltes irregularitats. Això fa que la quimioteràpia no sigui tan efectiva. I això passa perquè el tabac causa molts canvis genètics.

Hi ha fumadors que mai pateixen càncer de pulmó.
Potser no, però poden patir càncer de llengua, de faringe, de bufeta...

El seu grup ha après a detectar tumors molt petits i agressius.
Tres de cada quatre tumors es diagnostiquen quan ja són grans. Però n'hi ha una part que es detecten quan encara són petits. Es creia que aquests tumors es podien eliminar amb cirurgia i prou. No és així. Un terç dels pacients moren per les seves restes. Hem trobat una prova que permet determinar si un tumor petit serà agressiu i, per tant, que no n'hi haurà prou amb la cirurgià, sinó que caldrà altra teràpia.

És una tècnica complicada?
Ara mateix, sí. Es fa una biòpsia, s'extreu el material genètic i se li fa una mena de foto que nosaltres anomenem micromatriu. Aquesta foto estudia les alteracions de l'ADN. Si surt desfigurada vol dir que el tumor és molt maligne i tindrà mal pronòstic. Treballem per aconseguir fotos de manera més senzilla i més barata; que es pugui aplicar també en hospitals petits.

I després?
També volem comprovar si, un cop detectada l'alteració i administrat el tractament suplementari, els pacients viuen més. I investigar un fenomen que apareix en el càncer de pulmó: hi administres un fàrmac contra un tumor i desapareix, però al cap d'un temps reapareix i llavors és resistent a aquell fàrmac. Per què?

A un malalt de càncer de pulmó, què se li pot dir?
Que la supervivència està millorant gràcies al coneixement. Això ha permès que hi hagi fins a un 20% de pacients que ara es curen i abans, no. La taxa de fracàs encara és elevada, però fa uns anys ho era molt més. Només és curaven un 2% dels pacients. I, cada any, la taxa de supervivència va augmentant.

Què ha de passar perquè arribem a una taxa més elevada?
Tres coses. Primera, una implantació de cribratge entre la població, igual que ara es fa amb el càncer de mama i el de cèrvix, i fins i tot amb el de còlon. Segona, continuar amb les campanyes de prohibició i dissuasió de l'hàbit tabàquic. Si s'acaba el tabac, s'acaba el 30% del càncer del món; de tots els càncers. Tercer, invertir en investigació. El càncer de pulmó no es curarà sol, sinó perquè hi ha investigadors de moltes disciplines treballant-hi.

Les retallades els preocupen.
Sí. Si retalles, gastes menys, però també ingresses menys, perquè qualsevol retallada implica una pèrdua de material humà i econòmic. I resulta que de cada euro que s'inverteix en investigació, després se n'ingressen dos.

Lluís Martínez
17/11/13