Creu Roja i el Banc d'Aliments repartiran prop de 600 tones entre 36.000 persones

Les organitzacions socials de Girona faran arribar productes del Pla d'Ajuda Alimentària de la UE fins a l'abril

La Creu Roja i el Banc dels Aliments de Girona repartiran 594.571,73 quilos d'aliments entre 36.163 persones que pateixen una situació de vulnerabilitat, dintre d'una operació que s'ha posat en marxa aquesta setmana i s'allargarà fins a l'abril. Els productes, que volen cobrir necessitats nutricionals bàsiques tant de persones adultes com d'infants, provenen de l'última fase del Pla d'Ajuda Alimentària de la Unió Europea.

Aquesta és una font periòdica per al proveïment d'aliments de les organitzacions que assisteixen als col·lectius més necessitats de Girona. El gruix del finançament, en un 85%, va a càrrec del Fons d'ajuda europea per a les persones més desfavorides (FEAD), mentre que el 15% restan l'assumeix cada estat membre de la UE -aquí depèn dels ministeris d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i d'Ocupació i Seguretat Social. Mitjançant un concurs públic, la gestió del pla s'ha adjudicat a parts iguals a la Creu Roja i a la Federació Espanyola de Bancs d'Aliments.

Per aquest motiu, ambdues entitats ara es troben en plena feina de repartiment dels productes, que realitzen des d'un mateix magatzem i operador logístic.

Pel que fa a la Creu Roja, l'organització repartirà un total de 295.391,35 quilos d'aliments entre 17.255 gironins en una situació de precarietat econòmica. Com a entitat gestora del Pla d'Ajuda Alimentària de la UE, la Creu Roja distribueix els productes a 35 entitats adherides al programa -entre les quals hi ha les seves assemblees locals i comarcals- i elles són les que els fan arribar a les persones que els necessiten.

Per la seva banda, aquest dimarts, 23 de febrer, la Fundació del Banc dels Aliments a Girona va començar a distribuir la seva part d'aquesta fase del pla europeu, que es concreta en 299.180,38 quilos de productes que es repartiran al territori a través de 42 entitats benèfiques que ajudaran 18.908 persones.

El president del Banc dels Aliments, Frederic Gómez Pardo, va quantificar en prop d'un 20% l'augment de l'aportació europea corresponent al 2015 respecte a l'any anterior. D'altra banda, el representant de l'organització humanitària va recordar que, tot i que aquests productes arribaran a prop de 19.000 gironins, els beneficiaris del Banc dels Aliments de Girona sumen 38.000 persones al cap de l'any.

El Pla d'Ajuda Alimentària de la UE és de periodicitat anual i s'estructura en tres fases. En aquests moments, la Creu Roja i el Banc dels Aliments estan distribuint la darrera tongada del 2015; la primera del 2016 s'espera per al juny.

Pili Turon

27/02/2016

Diari de Girona

Els nens adoptats a l’adolescència: el mirall dels grans interrogants

Tenen més necessitat d’estar segurs que l’amor dels seus pares és incondicional 

El Melkamu Valero preferia fer la foto per il·lustrar aquest reportatge amb els seus amics. Millor que amb la família, no? Normal, és un adolescent amb ganes de créixer, agradar i abraçar totes les coses bones que li augura la vida d’adult. Quan li preguntes com veu el seu futur, respon que té moltes ganes de fer les coses per ell mateix, a la seva manera, com la majoria dels nois de 15 anys. Totes les seves respostes semblen tretes d’un manual sobre adolescència. Només canvia de cara per deixar entreveure un somriure càlid i malenconiós quan parlem del seu país d’origen: Etiòpia. T’agradaria anar-hi? “No m’ho he plantejat -respon-. Més aviat em fa por”. I diu que quan hi pensa té papallones a la panxa. El Melkamu va arribar a Barcelona amb 6 anys i els seus pares adoptius, l’Albert i l’Eva, expliquen que és un nano bo i sensible al qual li agrada fer coses i conèixer nova gent. Es va adaptar molt bé a la família, asseguren. Quan s’enfada, explica l’Eva, “expressa una ràbia molt de soca-rel, com si la tingués molt amagada”. Com la majoria d’adolescents?

El Melkamu és un dels 13.000 nois i noies adoptats a través de processos d’adopció internacional que viuen a Catalunya. La gran majoria van arribar al país amb el canvi de segle i ara estan entrant a l’adolescència. Com viuen aquest procés de transformació? “Passen per una crisi pròpia de l’edat i hem de tenir clar que crisi no significa sempre alguna cosa negativa”, explica Vinyet Mirabent, directora del Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona, entitat acreditada per l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) per a la formació, idoneïtat i seguiment postadoptiu. Igual que en la resta d’adolescents, en el jove adoptat es remouen totes les bases i relacions de la infantesa i, sobretot, les relacions amb un mateix, però Mirabent subratlla que aquest jove “té uns primers mesos o anys en què no ha viscut en família i durant els quals han succeït coses molt importants que tenen a veure amb carències emocionals, amb negligències en el tracte, amb una dificultat perquè s’hagin entès les seves necessitats individuals i, per tant, ha hagut de viure amb un alt grau de soledat i trobar la manera de fer front a aquesta soledat com ha pogut”. Si durant tot el procés de la infantesa ha pogut compartir amb els seus pares adoptius tots els sentiments i fantasies que es van generant, i s’ha pogut sentir acompanyat, tindrà més eines per integrar tot el joc d’emocions, dols i identificacions que es desvetllen en travessar la línia de la preadolescència.

I la línia no sembla exempta de dificultats: “El que observem en la majoria dels nens adoptats quan arriben a l’adolescència és que presenten una gran manca de confiança personal, una important necessitat de conèixer i integrar la seva història, així com de saber els motius dels pares per haver-los adoptat, i especialment sentir la seguretat que l’amor dels pares adoptius és realment incondicional”, explica Olga Jordà Soler, psicòloga, tècnica del servei d’adopcions i atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials de Girona. Aquest rerefons de malestar emocional, que no sempre poden expressar amb paraules, sol expressar-se a través de la conducta, tant a l’escola com en l’àmbit familiar. “Podem trobar-nos adolescents que presenten conductes desafiants, en alguns casos agressives, rebels, de baix rendiment escolar o absentisme; també problemes de relació amb els pares adoptius -especialment focalitzats en la mare- i amb els germans. Oposició, discussions constants, mentides, furts, tristesa, aïllament o mala elecció d’amistats, i alguns són víctimes de bullying ”, afegeix la psicòloga.

L’ICAA va posar en marxa l’any 2005 un servei d’atenció en postadopció gratuït per donar resposta a les demandes de suport de moltes famílies adoptives. Núria Canal, directora de l’ICAA fins al mes passat, explica que el motiu majoritari de consulta -un 49%- eren els problemes de conducta a casa o a l’escola. La resta demanava ajut per abordar els orígens, per separació dels pares adoptius o per possibles trastorns mentals o de l’aprenentatge. Des del servei d’atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials, una de les entitats designades per l’ICAA per donar aquest servei gratuïtament, Jordà matisa que la demanda per problemes de conducta sol ser la demanda explícita que fan les famílies quan arriben al servei, però la demanda implícita que sorgeix té a veure amb la necessitat de l’adolescent de construir la seva pròpia identitat. “Sovint les famílies s’obliden del que s’havia treballat a la formació de preparació per a l’adopció, i tenen la necessitat de normalitzar la situació adoptiva equiparant el fill adoptat amb un de biològic. I això ha de ser així a nivell afectiu, però és essencial que no s’obviï el fet diferencial que representa l’adopció”, subratlla la psicòloga.

A més, afegeix, “la demanda dels pares sol estar en relació amb l’adolescent i la conducta, i això fa que els resulti dificultós connectar emocionalment amb el moment vital en què es troba l’adolescent, ni amb el d’ells mateixos”. Jordà apunta que també hi influeixen, en gran mesura, les expectatives que s’havien format en relació amb com seria el seu fill i que, si no es compleixen, fa que se sentin frustrats.

“Ser pares adoptius requereix un esforç més gran i moltíssima contenció, perquè demana dels pares una funció reparadora per ajudar els fills adoptats a arreglar la seva història de seqüeles i pèrdues”, apunta l’exdirectora de l’ICAA. Mirabent afegeix un altre element: “La constitució d’una família adoptiva té més riscos, perquè està feta de dols confluents, el dels nanos i el de molts pares que arriben a l’adopció després de passar per un procés dolorós d’infertilitat”.

Les consultes reben pares que arriben cansadíssims i amb una acumulació de frustració amb l’adopció que cal treballar prèviament. És reparable? “Es poden reparar moltes coses”, assegura Mirabent. “Hi ha molt a fer per reconstruir dols i emocions associades, però els professionals hem de ser conscients que estem davant d’un procés extremament delicat i que requereix molt d’esforç, sovint molt lent”. “L’augment espectacular de l’adopció internacional suposa un repte a nivell social” , assegura Canal, malgrat que, segons les seves dades, el nombre de sol·licituds ha viscut un decrement exponencial, de més del 30%, en els últims tres anys. Només un 0,9% d’aquests processos no tenen èxit, és a dir, els nanos tornen a la tutela administrativa. “Però un sol cas ja és motiu suficient per revisar i millorar tot el que hagi pogut fallar”, conclou Canal.

A qui m’assemblo?

Una noia procedent d’un país africà es passava dues hores planxant-se el cabell abans de sortir amb les amigues. Un altre noi, també procedent de l’Àfrica, expressava la ràbia que li feia que li demanessin que ensenyés la seva motxilla quan entrava al supermercat. I a una noia d’origen xinès amb accent de Lleida no li agradava que se li dirigissin en castellà. Un dia una psicòloga li va preguntar a una adolescent nascuda a Rússia: “Què penses quan et mires al mirall?”. Ella va respondre: “Estava esperant que algú em fes aquesta pregunta”. Tota adolescència comporta una sèrie de processos de dol, descriu Mirabent: el dol per la pèrdua de la infància que hem tingut, el dol pel cos que teníem i que ara es comença a transformar i el dol per l’abandó de la idealització dels pares, però és que l’adolescent adoptat qüestiona no només els pares adoptius, sinó també els que el van tenir: “Es pregunta qui eren i per què el van tenir i després no el van poder criar”. I quan es miren al mirall, no tenen models per comparar-se perquè no comparteixen els patrons genètics de la seva família adoptiva. “Si jo tinc un nas de ganxo que no té ningú més a la família, aquesta diferència em posa directament en contacte amb l’interrogant de qui eren i com eren la meva família biològica”, afegeix. 

Els models d’identificació donen sentit de pertinença. “La reacció en aquests moments dependrà en bona part de la base de personalitat del nano i també de com s’ha viscut l’adopció a la família, és a dir, com s’han tingut en compte els sentiments no sempre tan transparents que té el nen envers tota la seva realitat adoptiva”, aclareix la psicòloga de la Fundació Vidal i Barraquer. I posa un exemple: “Molts pares es confonen i pensen que si el nen no diu res i es veu tranquil és que tot està bé. I moltes vegades els nens o bé no en són conscients del tot del que tenen a dins i ho expressen a través d’actituds que s’han de saber llegir, o bé no s’atreveixen a preguntar perquè els sap greu que els pares adoptius sàpiguen tot el que es pregunten. Per tant, els pares adoptius han de poder rescatar els nanos del silenci. Si no es fa durant la infantesa, tots els interrogants que els ha retornat el mirall esclaten.

A l’institut

A la classe de 2n d’ESO de l’Escola Projecte de Barcelona, 5 dels 32 alumnes són adoptats. El seu tutor, el David Tugas, professor de tecnologia, explica que les noies acostumen a ser més reservades i més integrades en l’estructura acadèmica, mentre que els nois poden ser més moguts, amb més dificultats per organitzar-se, però amb força habilitat i interès en els tallers que demanen pràctica i experimentació. En general, parla d’experiències positives i de com cadascun d’ells va trobant el seu lloc a l’aula i entre els companys, tot i que pensa que, en general, a les noies els costa més ampliar el nucli d’amistats. Tugas és conscient de les necessitats que tenen els alumnes adoptats i explica que se’ls acostuma a preparar un pla individualitzat que obté bons resultats, però pensa que als professors els falten més espais i temps per compartir experiències o, simplement, reflexionar sobre cada cas individual. Sovint, la pressió curricular no els ho permete.

Marta Espar

20/02/2016

Ara.cat

“Ningú morirà de càncer d'aquí a vint anys”

Entrevista a Joan Figueras Felip, metge cirurgià especialista en fetge, pàncrees i vies biliars.

El doctor Joan Figueras Foto: JOSEP BOFILL BLANC.

Amb el seu equip, va ser el primer a extirpar amb èxit un càncer de pàncrees

Vol posar les bases d'un programa nacional de trasplantament hepàtic, preparar un equip mèdic professional a Nicaragua i aconseguir instrumental, medicaments i immunosupressors

Begur, la gran descoberta

Joan Figueras és un enamorat de Begur, la seva gent i el salar. Va descobrir aquest poble de la Costa Brava baixempordanès gràcies a la seva dona, la Núria. Quan es va casar, es va convertir en la seva segona residència i des de fa dotze anys, en traslladar el seu lloc de treball a l'hospital Doctor Josep Trueta, s'hi van instal·lar i és un begurenc d'adopció

Encara que se sent begurenc i baixempordanès arrelat, Joan Figueras només ho és d'adopció, des que fa dotze anys viu i està censat a la vila de Begur. Amb tot, es pot dir que va descobrir el municipi, els seus racons paradisíacs i la seva gent quan es va casar, l'any 1977, amb la seva dona, Núria Tortras, que, a més a més, és la seva infermera de confiança i col·labora amb ell en les intervencions que porta a terme a la sala d'operacions. Joan Figueras i Felip va néixer al nucli antic de Barcelona, al carrer Tallers, el 2 de juliol del 1950. Com a doctor en medicina i cirurgià per la Universitat de Barcelona des del 1984, en què va merèixer la qualificació d'excel·lent cum laude per unanimitat, és especialista en fetge, pàncrees i vies biliars. Ara mateix, però, està jubilat a mitges. Conegut i reconegut internacionalment no només per la seva tasca professional, sinó també per la humanitària, d'aquí a poc temps se n'anirà a Nicaragua, atès que li han demanat que encapçali un projecte per al qual necessiten el seu suport professional, científic i docent per al desenvolupament de la cirurgia hepatobiliopancreàtica.

Joan Figueras és un independentista convençut de tota la vida. Va ser un jove prudent, però no mancat d'idees i participacions per fer canviar el país, encara en plena època del dictador Franco, i recorda els festivals de Canet Rock. “Una època inoblidable, com la que estem vivint ara. De manera diferent, és clar, va ser l'inici de les llibertats”, explica Figueras.

És un bon moment per parlar del procés que ens ha d'acabar conduint a la independència, o tot plegat ens portarà més enllà dels divuit mesos previstos?

No ho sé, però fa la sensació que estem en un tren que va a una alta velocitat i que va passant per un seguit d'estacions i estacions. Tampoc se sap bé com i on acabarà, però sí que tinc clar que molta gent somiem un bon final. Tot i això, sabem que el destí on vagi aquest tren depèn de nosaltres, de la nostra força, de la nostra capacitat per no renunciar a res i no rendir-nos.

Quan va començar a ser conscient de la història del nostre país?

Deu fer uns 20 o 25 anys... Era a París fent una estada de dos mesos i vaig veure que Llach actuava a l'Olympia. El cas és que hi vaig anar, i recordo molt una cançó que em va posar la pell de gallina, El meu país, un poema de Miquel Martí i Pol. Em va agradar molt més que altres cançons més reivindicatives, sobretot quan diu: “No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.”

Per tant, a partir d'una cançó.

Sí. I en els darrers anys m'he dedicat a estudiar la història del nostre país i la història que ens han amagat. I la que encara no està confirmada, però que és possible a partir del 1400. Perquè tota aquesta part ens l'han amagat. Jo crec que l'hauríem de tornar a conèixer i investigar encara més.

Diu, a vegades, que la independència podria ser una solució per als nostres néts...

Sí, és per als nostres néts. A nosaltres només ens servirà per sentir-nos alliberats i als nostres fills no crec que els serveixi de gaire res més. Tot plegat no és fàcil ni es resol al moment. Ens fan falta moltes coses encara.

Com estem en relació amb altres països?

Recordo que a principis dels setanta, en una de les meves primeres estades a França, vaig veure que Espanya estava considerada un país del tercer món. I realment, des del punt de vista mèdic, els nostres coneixements no tenien comparació amb els francesos. Però, a poc a poc, vaig tenir il·lusió, atès que nosaltres, a Catalunya, anàvem progressant i els anàvem atrapant. Amb tot, malauradament, fa potser uns deu o quinze anys, estem completament aturats i estem perdent terreny. I això passa perquè no ens deixen progressar ni investigar; no ens deixen fer recerca ni ens deixen fer les infraestructures que es necessiten. Tot això no té res a veure amb el poble espanyol, que està igual que nosaltres, sinó amb un seguit de dirigents que són els successors de la noblesa, etcètera. A Espanya encara no hi ha hagut una revolució francesa per reclamar que tots som iguals i que el vot de totes les persones val el mateix.

Com és que va dubtar entre l'enginyeria industrial i la medicina fins a un mes abans de matricular-se a la universitat?

A mi m'agradaven molt les dues carreres, però des del vessant científic. Ara bé, finalment em vaig decantar per la medicina perquè el que m'atreia era la cirurgia. El cirurgià és una persona que investiga i comprova. És a dir, si el malalt té una apendicitis, tu l'obres i ho veus. D'altra banda, tot i que m'agradava molt la física, hi trobava a faltar l'escalf humà, la relació humana. I ara m'he adonat que és el capital més important de la medicina. Ho dic moltes vegades: no hi ha cap professió al món que doni una recompensa moral com la que et pot donar la medicina. Perquè el malalt al qual salves la vida t'està agraït per sempre més. Ara bé, al mateix temps, a vegades t'has de posar una cuirassa i posar-hi una mica de distància, perquè si no pots acabar en un estat depressiu quan hi ha un fracàs.

És allò de procurar no emportar-se la feina a casa...

Exactament.

Creu que la docència i la recerca són el complement de tota vocació universitària?

Evidentment. Hi ha una dita que sembla que sigui un acudit, però és veritat: si algú sap fer una cosa, la fa; si algú no la sap fer, l'ensenya; si algú no la sap fer ni ensenyar, la dirigeix; si algú no sap ni ensenyar ni dirigir, assessora. Això, desgraciadament, en aquella època meva d'estudiant encara era del tot veritat. És a dir, la millor medicina no es feia precisament al Clínic, sinó als hospitals que en aquells moments anomenaven Insalud. Crec que no es pot ensenyar una cosa si primer no la saps fer tu bé. I no pots fer recerca si abans tu no estàs preocupat per un problema que has tingut i no t'has proposat trobar-hi la solució adequada.

Vaja, que està convençut que si se sap alguna cosa, s'ha d'ensenyar als altres.

Crec que sí. De fet, quan vaig sentir a parlar del trasplantament de fetge, jo de seguida vaig veure que allò era el futur. L'any 1984, al meu hospital es va fer el primer trasplantament de fetge. Malauradament, els que el van practicar tenien més il·lusió que no pas experiència i coneixements. De fet, el programa va quedar aturat durant dotze mesos pels mals resultats obtinguts.

Va ser llavors quan se'n va anar a França?

Sí, vaig decidir que me n'aniria a França i partiria de zero. Llavors vaig viure en primera persona el que t'he dit abans: que molts metges no estaven per fer pedagogia. En aquella època, Franco s'acabava de morir. Encara no havíem entrat a la Comunitat Econòmica Europea i estàvem considerats de segona fila. Llavors per aprendre, desgraciadament, havies d'anar al darrere del metge i, tot i així, alguna vegada em van deixar plantat. En una ocasió em van dir: “Espera'm aquí que vaig a veure un malalt a l'UCI.” Va sortir per l'altre cantó i em va deixar plantat. Llavors jo em vaig prometre que si alguna vegada algú em venia a veure per aprendre, intentaria que no passés el que a mi m'havia passat.

És un cirurgià reconegut internacionalment. L'any 2009, a França, va ser un dels cinc cirurgians nominats i reconeguts dins la comunitat científica europea, i va ser investit membre d'honor de l'Associació Francesa de Cirurgia per la seva projecció acadèmica...

Sí, em va fer molta il·lusió que un país que jo sempre he considerat més avançat, encara que el 2009 ja no hi havia tantes diferències, pensés en mi. Va ser pels meus treballs d'investigació en el tractament dels tumors metastàtics del fetge i el trasplantament del fetge. Ens reuníem especialistes de París, Barcelona, Marsella, Estocolm i de Ginebra.

És cert que se'n vol anar com a tasca humanitària i professional a Nicaragua?

Sí. Però només temporalment. És que he rebut, amb molta il·lusió, una carta d'un exalumne meu, el doctor Sergio M. López Torres, que és a Nicaragua, un país tremendament pobre, i està intentant tirar endavant la cirurgia dels tumors del fetge i del trasplantament. Em diu que sense una persona carismàtica com jo no ho podrà portar a terme i que em necessita.

I la proposta quina és, exactament?

Em pagaran el viatge, i per fer-hi una estada de dos mesos per anar operant malalts amb tumors de fetge, que allà en tenen moltíssims i, segons diu ell, el 99% es moren. Durant aquest temps, si hi hagués una mort cerebral, és a dir, algun donant cadàver, podríem fer el primer trasplantament de fetge. El que em preocupa, però, és no tenir els mitjans físics. És a dir, instrumental, medicaments i immunosupressors per poder atendre aquella persona que ho necessita. I és que ella no en té cap culpa que no pugui tenir les mateixes oportunitats que tenim aquí. Per això ara estic intentant trobar organitzacions que estiguin disposades a facilitar tot aquest instrumental que fa falta. Llavors ja els deixaria allà perquè poguessin fer les coses ben fetes.

També li demanen assessorament per crear les bases d'un programa de trasplantament hepàtic i preparar un equip mèdic professional...

Sí, per això la meva tasca allà serà una tasca delicada. No hi vaig només com a cirurgià de prestigi, sinó que és allò de “si pesques un peix li dones menjar avui; si l'ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida”. La meva tasca és dur els meus coneixements i l'instrumental i medicaments que pugui aconseguir, però sobretot en el que penso que el que és molt important que no ho faci jo, sinó que ho puguin anar fent els cirurgians d'allà i jo només els ajudi.

Just fa sis mesos ens assabentàvem que s'havia portat a terme una operació pionera al Trueta en un malat de càncer de pàncrees a qui els metges havien donat sis mesos d'existència i vostè en va ser peça clau en treure-li un tumor considerat inextirpable i que ara pugui fer vida normal...

A base d'anar llegint treballs de col·legues meus, vaig arribar a la conclusió que la cirurgia és l'únic tractament curatiu del càncer de pàncrees. Va ser quan vaig decidir posar tota l'artilleria que tenim en joc. És a dir, primer radioteràpia i després quimioteràpia amb un equip fantàstic d'oncologia que tenim al Trueta, a més de l'entusiasma del malalt. Aleshores, l'operació va ser un èxit. I com resulta que el pacient està molt relacionat amb els mitjans de publicitat i mitjans de comunicació, d'aquí tot el ressò mediàtic que hi ha hagut.

A vegades vostès, els professionals de la medicina, no són excessivament cauts en fer saber notícies d'aquesta importància pel que representa en donar més esperances, il·lusió...

Si, però no tenim les mateixes oportunitats. Per exemple, si li fan una litotrícia d'una pedra al ronyó al Messi, surt a tots els diaris i noticies del món. Però jo, si faig aquesta operació i no s'arriben a donar les circumstàncies de relació del malalt amb els mitjans de comunicació, l'extirpació amb èxit del tumor de pàncrees hagués passat desapercebuda.

Els falta un cap de comunicació, als hospitals?

No, no. Al Trueta ja n'hi ha un.

I doncs?

Doncs sembla ser que s'està més interessat en les noticies de gestió que pot fer inclinar unes eleccions cap a un cantó o cap un altre.

Quan serà curable el càncer?

D'aquí a vint anys ningú es morirà de càncer. S'està avançant molt i malgrat que no els podrem curar tots, sí que en retardarem el creixement, modificarem genèticament les cèl·lules o fabricarem anticossos contra els receptors de les cèl·lules canceroses. Els pacients podran continuar vivint amb una bona qualitat de vida.

Josep Bofill Blanc

21/02/2016

El Punt Avui

Les màquines que curen però que no consolen

Al Mobile World Congress sorprèn la quantitat d’aplicacions que s’hi presenten per poder tenir informació sobre la nostra salut. Una d’aquestes apps permet, amb un dispositiu addicional, dur a terme un electrocardiograma a casa per descobrir si tot va bé al nostre cor. El cost de la sanitat és enorme –representa el 40% del pressupost de la Generalitat–, així que resulta evident que la tecnologia pot contribuir a rebaixar aquesta factura en un futur immediat.

La prevenció de malalties i la disminució dels ingressos hospitalaris gràcies als gadgets i a l’assistència robotitzada facilitarà que visquem més anys sense que la sanitat pública es col·lapsi o arruïni les arques de les administracions. En qualsevol cas, tota la informació de què puguem disposar al nostre mòbil o a la nostra tauleta ha de ser processada correctament per un metge. No fos cas que hagi fallat la tecnologia i tinguem un ensurt innecessari. Mark Twain deia que calia anar amb compte amb els llibres de salut, perquè un podria morir per una errata d’impremta.

A les pàgines del diari s’explica que els metges catalans celebraran pròximament un congrés en què debatran el maneig de les tecnologies, els conflictes deontològics que comporten o les visites en línia. Una de les situacions que es comencen a trobar els metges és que cada vegada són més els pacients que demanen al professional que els atén, i amb qui han establert una bona relació, si poden agregar-los al Facebook. Les relacions entre metges i pacients estan sent condicionades per la tecnologia, amb tot el que té de bo i de dolent. Moisès Broggi, un metge savi que va arribar a centenari, va declarar al final de la seva vida: “La medicina és art i ciència. Abans era tot art, ara és ciència. Però la ciència resulta freda, són màquines. I les màquines curen, però no consolen”.

Una reflexió imprescindible en aquesta hora tecnològica.

Màrius Carol

Director

25/02/2016

La Vanguardia

Amnistia denuncia la situació de més de 60 milions de desplaçats al món

L'organització critica que molts països infringeixen el dret internacional i debiliten intencionadament les institucions destinades a protegir els drets de les persones

Amnistia internacional (AI) adverteix, en la presentació del seu informe anual, que els governs de molts països han infringit obertament el dret internacional i estan debilitant intencionadament les institucions destinades a protegir els drets de les persones. Salil Shetty, secretari general de l'organització, ha afirmat que "no només perillen els nostres drets, sinó també les lleis i el sistema que els protegeixen".

Informe anual sobre els drets humans 

 

Clicar la foto per veure millor la informació

L'organització ha documentat en l'informe el nombre de persones refugiades i desplaçades al món i les ha xifrat en almenys 60 milions. Més de 122 estats han exercit la tortura o altres maltractaments i 29 han obligat il·legalment persones refugiades a tornar al seu país d'origen on corrien perill. Governs o grups armats han comès crims o altres violacions de les 'lleis de la guerra' en almenys 19 països i s'ha violat el dret internacional humanitari. A més, en 113 països s'ha restringit d'alguna manera el dret d'expressió i de llibertat de premsa, en almenys 61 s'ha empresonat presos de consciència, i en més de la meitat (en el 55%) s'han impartit judicis injustos.

Fracàs de l'ONU

Aquestes dades, recollides en l'informe anual 2015-1016 elaborat per l'organització, il·lustren tan sols algunes de les acusacions que Amnistia Internacional ha llançat contra els governs de més de 160 països. "Molts governs han impedit a propòsit que l'ONU actuï per evitar atrocitats massives o per obligar a retre comptes als autors d'aquestes atrocitats, i no han escoltat o han menyspreat les recomanacions destinades a millorar la situació dels drets humans", explica l'informe. "El conflicte sirià és un exemple terrible de les conseqüències catastròfiques del fracàs sistèmic de l'ONU en el compliment de la seva funció fonamental per fer respectar els drets i el dret internacional i per garantir la rendició de comptes", afegeix. 

Espanya no és un cas a part, i així ho ha explicat Esteban Beltrán, director d'AI a Espanya. "A Espanya se li ha cridat l'atenció per haver legalitzat l'expulsió sumària de persones immigrants, sol·licitants d'asil i refugiats a les fronteres de Ceuta i Melilla; per no haver regulat el delicte de tortura ni de desaparició forçada tal com estableixen els estàndards internacionals; per haver deixat sense assistència sanitària prop de 750.000 persones immigrants en situació administrativa irregular; o per no haver adoptat una política estatal d'habitatge amb un enfocament de drets, amb una atenció especial a persones en situació de vulnerabilitat", ha explicat Beltrán. 

Condemna a la detenció dels titellaires de Madrid, un exemple espanyol

Amnistia Internacional s'ha sumat a la condemna per la detenció durant cinc dies de dos titellaires a Madrid, durant el carnaval, acusats d'enaltiment del terrorisme per representar una obra en què es va exhibir el cartell 'Gora Alka-ETA'. Els càrrecs contra Alfonso Lázaro de la Fuente i Raúl García Pérez per la seva representació segueixen en vigor. Tots dos han de comparèixer diàriament al jutjat o comissaria més pròxima a la seva residència, se'ls ha retirat el passaport i tenen prohibit sortir del país. Unes mesures que, segons l'organització internacional, són "restrictives i desproporcionades, per més que el contingut de l'obra pogués ser inadequat, al representar-se davant d'un públic majoritàriament infantil". L'organització demana que es revisin de els articles del Codi Penal que imposen restriccions desproporcionades als drets humans, inclòs el dret a la llibertat d'expressió.

Ramón Curto

24/02/2016 

El Periódico

La cuina alternativa

Maria Àngels Mestre publica un receptari macrobiòtic per “ajudar a autocurar-se”

Aquesta arquitecta que va superar la fibromiàlgia amb una aproximació holística no trepitja el supermercat

Fa uns quants anys que Maria Àngels Mestre no compra al supermercat. De fet, l’última vegada que hi va entrar i es va posar a mirar les etiquetes dels aliments en va sortir només amb un paquet de paper higiènic. Té els seus motius, que ha anat desgranant en diversos llibres, i que plasma ara a Recetas macrobióticas para la salud, fruit de la seva investigació i de l’experiència personal. Mestre havia estat diagnosticada de fibromiàlgia el 2002, va arribar a estar paralitzada al llit, amb l’autoestima sota terra, fins que va decidir fer un tomb radical a la seva vida i gestionar el procés de curació. Un dels pilars, explica, va ser el canvi en l’alimentació.

La seva intenció no és convertir-se en metgessa, sinó traslladar aquesta experiència personal i els coneixements que ha anat adquirint per a qui vulgui informar-se i endinsar-se en la macrobiòtica. La salut s’ha d’entendre, indica, com una harmonia espiritual, emocional mental, bioenergètica i física, un conjunt en el qual l’alimentació actua com la primera medecina. Per això, en el seu nou llibre escriu sobre “els aliments naturals bàsics” per mantenir-se sa. I entén que l’alimentació macrobiòtica és “una amenaça a l’estructura de poder perquè ens fa autònoms, autosuficients i responsables de la nostra salut. La macrobiòtica –prossegueix– potencia les capacitats per autocurar-se”.

Per començar, defensa cuinar els aliments ecològics integrals i de la nostra terra i indica que els aliments preparats com conserves i congelats poden semblar el mateix, però són un problema per a la salut energètica. “Un producte fresc –explica– té un alt valor nutritiu a causa de l’energia que ens aporta”. L’elecció dels aliments que fa segueix els ensenyaments del primer impulsor de la macrobiòtica a Occident, Georges Ohsawa.

Maria Àngels Mestre resumeix i ordena de manera didàctica els principis d’aquesta alimentació, explica com s’han de cuinar i assegura que les seves receptes són gustoses. Quant a la facilitat per comprar aquests aliments, assegura que cada vegada hi ha més botigues a la ciutat. Els mercats tenen parades ecològiques i s’obren nous comerços, hi ha herboristeries a tots els barris... El llibre parteix dels principis yin-yang en l’alimentació, base de la macrobiòtica, per buscar els productes que s’allunyen dels extrems, “que esgoten l’energia i porten a posar-se malalt”.

En aquesta zona d’equilibri hi ha les verdures rodones (ceba, bròcoli, col...), les verdures d’arrel (nap, pastanaga, rave...), les algues, els cereals integrals, les llavors oleaginoses (de carbassa, gira-sol...), lleguminoses (cigrons, llenties, mongetes...) o el peix (millor petit). Segons l’opinió d’aquesta arquitecta que va penjar els plànols per dedicarse a divulgar la seva experiència de superació de la fibromiàlgia, cal apartar-se d’“aliments que emmalalteixen” com els transgènics, el menjar porqueria, els lactis, la carn (sobretot les processades), les barbacoes, el sucre o les farines blanques. I també anima a evitar el menjar industrial pels “additius tòxics”, especialment el potenciador de sabor glutamat monosòdic i l’aspartam (edulcorant). Queda clar que a Maria Àngels Mestre no tornaran a veure-la al supermercat.

Cristina Sen

22/02/2016

La Vanguardia

El 20% dels homes té sexe amb prostitutes; un 10% hi ha vist nenes

Un estudi anota les traves per combatre un negoci que mou 5 milions al dia

La majoria de les prostitutes són víctimes de tràfic (Llibert Teixidó)

Un 20% dels homes reconeix que té sexe amb prostitutes. Qui són aquestes dones?, eren víctimes de tràfic?, eren obligades per les màfies?, hi ha menors?... D’això, poc, per la senzilla raó que ells hi van, paguen per un servei... i passa que t’he vist. Fins a la propera. Si se’ls insisteix, un 90% reconeix haver sentit parlar del tràfic amb finalitats d’explotació sexual, però no saben si amb la persona amb qui han estat és una d’aquestes víctimes, i fins i tot prop del 10% dels clients de prostitució apunten que han detectat tracta de menors. Sí, amb menors, estrangeres que vénen enganyades a la recerca d’una vida millor i que es troben de ple en el món de la prostitució i amb deutes impossibles de pagar. Només alguns d’aquests clients (acostumen a ser els que s’enamoren) han denunciat la situació d’esclavitud a què les tenen sotmeses. Cap, tot i això, no ha dit res de les menors.

Aquestes són algunes de les dades de la investigació duta a terme per un equip d’investigadors de les facultats de Dret, Ciències Econòmiques i Empresarials, ­Ciències Humanes i Socials, i de l’ Institut Universitari d’ Estudis sobre Migracions de la Universitat Pontifícia Comillas ICAI-Icade. L’informe Donant suport a les víctimes de tràfic amb finalitats d’explotació sexual, realitzat per a la Delegació del Govern per a ­Violència de Gènere del Ministeri de Sanitat, revela les enormes dificultats que troben les oenagés, les forces de seguretat de l’Estat i les autoritats judicials per posar fi a un tràfic (la gran majoria de la prostitució procedeix d’aquesta via) que mou la barbaritat de 5 milions d’euros al dia. “Com és possible que sabent d’on vénen totes les noies ningú no faci res per impedir-ho?”, es pregunta un dels fiscals enquestats.

Tots els experts consultats per a l’elaboració de l’informe coincideixen queles interven­cions de detecció, identificació, rescat i recuperació de les víctimes (majoritàriament de Romania, Nigèria, el Brasil i el Paraguai) s’han de centrar en la protecció d’aquestes persones i no en el delicte, encara que aquest s’ha de perseguir. “Els escassos mitjans de què disposen les forces de seguretat de l’ Estat per perseguir el delicte fan que se centrin en la declaració o denúncia de la víctima i aquestes es juguen, en moltes ocasions, la vida o la dels seus familiars als seus països d’origen si denuncien”, segons es reflecteix a l’informe.

Els experts insisteixen que s’han de millorar els sistemes de detecció i d’identificació quan les víctimes són menors, una cosa ­difícil de detectar, ja que els tractants les oculten. La coordina­dora de l’estudi, Carmen Me­neses, ha subratllat l’important paper que tenen els clients a l’hora d’alertar sobre els casos de tràfic a la policia o a les entitats socials.

Céleste López

20/02/2016

La Vanguardia

Els bisbes catalans es pronuncien per primer cop contra “la plaga” d’abusos

La Tarragonina insta a apartar cautelarment les persones acusades

Els bisbes catalans s’han pronunciat per primer cop de manera conjunta contra els abusos a menors i ho han fet de forma contundent. D’acord amb les últimes indicacions procedents de la Santa Seu, la Conferència Episcopal Tarragonina ha manifestat el seu compromís “a lluitar contra aquesta plaga que des­trueix tantes infàncies”.

Després d’una reunió de dos dies celebrada a la casa d’espiritualitat de Tiana, en la qual han participat tots els bisbes – únicament el bisbe auxiliar Sebastià Taltavull no hi va poder assistir–, es va donar a conèixer una nota en què es recorden les normes de l’Església davant els casos d’abusos: “Actuar amb rapidesa i decisió davant les denúncies, garantir la transparència i actuar amb tolerància zero”. Pel que fa a les mesures concretes s’apunta: “Apartar cautelarment de les seves funcions les persones acusades i oferir tota la col·laboració a l’acció de la justícia i a les autoritats civils”. Des de fonts properes a la Conferència s’assenyala que en l’únic cas de denúncia contra una escola de Maristes de Sants-les Corts, a Barcelona, aquest va ser apartat de forma immediata, sense detriment de la presumpció d’innocència. 

El centre on s’han produït denúncies contra cinc docents, dels quals només un és un religiós (Àlex Garcia)

El comunicat dels bisbes catalans recorda també un altre compromís de l’ Església que és el d’oferir “tot el seu suport, atenció, escolta i acompanyament a les víctimes dels abusos”. I ho completa amb un important afegitó: “Fins i tot en el cas de delictes que puguin estar prescrits penalment”.

La nota esmenta només una vegada els Germans Maristes i ho fa per agrair la seva tasca social i educativa, així com la d’altres institucions religioses que dediquen la seva atenció als nens. “La tasca de les comunitats educatives, dels mestres i dels educadors no pot quedar qües­tionada pels casos que tots ­deplorem i condemnem”, afe­geixen. Finalment s’a­lerta del fet que la prevenció dels abusos als menors és una qüestió que afecta a l’àmbit escolar però també al familiar i reclama un ­esforç combinat de totes les admi­nistracions, els agents socials i les ins­titucions “en una acció efec­tiva que compromet una gran ­re­generació ètica i moral de la nostra societat”.

Fa una setmana l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que ha participat per primera vegada en una reunió de la Tarragonina, ja va declarar que el cas d’abusos sexuals al centre de Sants-les Corts ha “d’avergonyir l’ Església i la societat” i va de­manar a les víctimes que denunciïn tots els casos perquè la Jus­tícia “faci la seva feina”. “Em preocupa i em poso del costat de les víctimes per tal de sentir el seu patiment i les animo perquè facin la denúncia”, va insistir l’arquebisbe.

Les al·lusions del Síndic de Greuges Rafael Ribó a errors en l’aplicació dels protocols aprovats el 2006 va ser contestada ahir tant per la consellera de Presidència, Neus Munté, com pel comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que van considerar que es va actuar correctament. De tota manera, Neus Munté va afirmar que els casos descoberts requereixen “una millora dels protocols existents en aquesta matèria que, com tot, sempre són millorables”. El Síndic de Greuges havia acusat també els Maristes de Sants d’ocultar els abusos al centre en no avisar la Generalitat d’una denúncia del 2011 contra el professor Joaquín Benítez.

Josep Playà Maset

19/02/2016

La Vanguardia

L'atenció continuada als infarts evita en un any el trasllat de 135 pacients a Barcelona

El Codi infart és el protocol d’actuació urgent que s’activa davant la sospita que un pacient pateixi aquesta cardiopatia i necessiti una angioplàstia- s’ha activat un mínim de 400 vegades el 2015 a les comarques gironines, segons dades provisionals del CatSalut. Aquest any ha estat el primer que la unitat d’hemodinàmica de l’hospital Trueta de Girona ha funcionat les 24 hores del dia. Això ha evitat el trasllat de 135 pacients a hospitals de Barcelona, que són els que han patit l’infart entre les vuit del vespre i les vuit del matí, el tram horari que abans no cobria el Trueta. Aquesta xifra és superior a la prevista inicialment perquè estimaven que durant les nits atendrien uns 90 casos anuals.

El primer any d’ampliació del servei de la Unitat d’Hemodinàmica de l’hospital Trueta, el Codi infart s’ha activat un mínim de 400 vegades a la regió sanitària de Girona, segons dades provisionals del CatSalut. En 135 casos, les activacions s’han fet durant el tram horari nocturn, el que es va ampliar a partir del 16 de gener. Així, el 33,75% de les activacions del darrer any van entre les vuit del vespre i les vuit del matí. El mes amb més activacions va ser el maig, amb 49 casos. El 2014, la Unitat d’Hemodinàmica del Trueta van atendre 286 codis infarts activats durant l’horari diürn, mentre que en 78 ocasions va ser necessari derivar els pacients als hospitals de la Vall d’Hebron o a Germans Trias i Pujol perquè l’activació es va fer de nit. L’objectiu de l’ampliació horària era millorar l’accessibilitat a l’angioplàstia primària. Amb les ampliacions horàries s’escurça el temps de resposta, perquè s’atenen els casos en el territori mateix i els trasllats dels pacients són més curts.

Els resultats preliminars també demostren que es triga menys que abans entre l’electrocardiograma i l’obertura de l’artèria i també hi ha hagut un increment del percentatge de pacients sotmesos a reperfusió amb angioplàstia primària en menys de 120 minuts, que ha estat del 56,9% en els resultats provisionals de 2015. L’ideal en casos d’infart de miocardi és que entre el diagnòstic i l’obertura de l’artèria i el restabliment del flux sanguini (reperfusió) passi un temps inferior o igual als 120 minuts. A la regió sanitària de Girona, el temps transcorregut entre la primera assistència a un pacient amb infart de miocardi i la realització de l’angioplàstia primària ha passat d’una mitjana de 124 minuts a 113 el 2015. Per mantenir els temps de resposta adequats és necessari que davant la sospita de patir un infart es realitzi immediatament una trucada al telèfon d’emergències 112. Aquest activa al Sistema d’Emergències Mèdiques, que es desplaça al lloc i fa la valoració mèdica oportuna i, si s’escau, activa el Codi infart.

Amb l’activació d’aquest protocol es redueixen notablement els temps de resposta, perquè la xarxa sanitària està totalment coordinada en la seva actuació sanitària. La població de referència de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta pel que fa al Codi infart és la població de la Regió Sanitària Girona; amb l’excepció de la zona de l’Alt Maresme que té l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona com a hospital de referència. Nova hemodinàmica A finals de l’any passat, el Trueta va renovar la sala d’hemodinàmica amb la instal·lació d’un aparell d’última generació, que permet millores en relació amb el que hi havia fins aquell moment. La compra del nou aparellatge va suposar una inversió de 741.730 euros. La principal millora del nou equipament és la qualitat de la imatge, que facilita tant els diagnòstics com els tractaments.

L’infart de miocardi agut és una causa important de morbimortalitat. A Catalunya, se’n produeixen uns 6.500 casos l’any i es calcula que prop d’un 40% d’aquests infarts (prop d’uns 3.000 a l’any) són casos aguts d’infarts de miocardi amb elevació del segment ST (IAMEST). Aquesta tipologia d’infart es caracteritza per ocasionar una obstrucció total del flux sanguini i, per tant, és responsable d’una part molt important de la mortalitat global per infart. Per això, és vital per a la supervivència i minimitzar les seqüeles dels pacients que el pateixen que l’actuació mèdica sigui com més ràpida millor amb l’administració d’un tractament repermeabilitzador del vas obstruït. El Codi infart és un protocol d’actuació urgent que comprèn l’activació organitzada i coordinada d’un seguit de dispositius assistencials, des del Sistema d’Emergències Mèdiques a tots els centres sanitaris de Catalunya, i que permet l’atenció urgent en la fase aguda de la malaltia quan se sospita que un pacient té un infart i és candidat a reperfusió immediata. En aquests pacients, el tractament idoni segons les guies de pràctica clínica és l’angioplàstia primària.

ACN

17/02/2016

Vilaweb

“Al meu país hi ha atacs terroristes cada dia”

Caddy Adzuba, periodista i activista per la llibertat de premsa i els drets humans 

Foto: Àlex Garcia

 Faré 35 anys. Vaig néixer i visc a la República Democràtica del Congo. Sóc casada. Llicenciada en dret, treballo a Radio Okapi de la ONU. Els polítics han d’oblidar les seves diferències i els seus interessos econòmics i unir esforços per defensar els drets de l’ésser humà. Sóc catòlica.

Fa sis anys em va dir que tenia por...

Vivia amenaçada de mort, la guerra estava en un moment àlgid i la meva feina com a periodista i la meva denúncia de com les dones eren torturades i violades massivament (40 cada dia entre el 1996 i el 2008) no estaven ben vistes.

La situació ha canviat?

Continuo amenaçada i la guerra no s’ha acabat, però només queden petites zones de resistència i la situació de les dones ha millorat.

Què ha fet possible aquest canvi?

La lluita de la societat civil i de les oenagés ens ha permès mobilitzar la comunitat internacional, que ha fet pressió sobre el Govern congolès.

Va aconseguir ser escoltada a l’ONU i reconeguda amb premis com el Príncep d’ Astúries a la Concòrdia.

Amb altres col·legues periodistes vam decidir parlar de la violència sexual cap a les congoleses, la base de les famílies. Els diferents directors s’hi van negar, ens vam acomiadar i amb els estalvis vam comprar un espai de ràdio. Moltes d’aquestes companyes han estat assassinades.

Vostè va sobreviure per continuar lluitant.

L’ONU em va oferir treballar a Radio Okapi, que emet a tot el país, i convèncer les dones que havien de donar el seu testimoni i mantenir-se fortes i unides. I he aconseguit recursos per atendre-les físicament i psicològicament i ajudar-les a remuntar econòmicament.

Ha viscut aquestes agressions?

Són històries molt personals. Però independentment de si ets violada o no, quan convius amb aquestes atrocitats, també n’ets víctima. Jo vaig desenvolupar una malaltia psicològica relacionada amb la violència sexual.

És curiós que digui que són històries personals quan vostè els ha posat el micròfon.

Intentem fer comprendre a les dones violades que no és un problema privat, és cert, perquè victimitzar-les les enfonsa encara més. Són víctimes de violència sexual com a eina de guerra i així s’ha d’entendre.

Vostè ha explicat autèntiques atrocitats.

Els omplen la vagina amb terra i pedres o amb plàstic fos cremant, les enterren vives, els fan menjar la carn dels seus fills, els tallen el clítoris i l’ envien als seus familiars...

Ha viscut en guerra des dels 13 anys.

He hagut de fugir de casa meva, caminar centenars de quilòmetres a peu; he estat refugiada, separada de la meva família, i durant tots aquests anys no hi ha hagut ni un sol dia en què no hagi estat informada de morts, matances i ­violacions.

Vint anys d’horror pel control dels recursos naturals.

El meu país és ric en minerals, tenim jaciments del preuat coltan, amb què es fabriquen mòbils i tecnologia que tothom vol, així que tenim grups rebels propis i de països veïns lluitant pel control de les mines, la majoria finançats per multinacionals occidentals.

Al final tot és una qüestió de diners.

En l’origen de qualsevol guerra hi ha causes econòmiques. Treballant sobre el terreny em van segrestar i em va sorprendre l’armament modern dels rebels. Em van explicar que l’intercanviaven per minerals amb intermediaris estrangers.

Un secret de domini públic.

Amb Human Rights Watch hem obtingut i hem facilitat informació d’aquests intermediaris a l’ONU, que està investigant per a qui treballen, quines empreses i quins països. I tot això ho han de saber els ciutadans del món.

Costa estar informat.

Necessitem premsa independent.

L’ONU va escriure un informe, però no l’ha vist ningú.

Revela noms d’empreses relacionades amb la telefonia i la fabricació d’ordinadors. Aquest informe ha tingut un impacte tan important que actualment està embargat. Les multinacionals han fet pressió perquè aquest informe no vegi la llum, però la societat civil congolesa i les oenagés continuem pressionant.

És qüestió de temps?

Fa deu anys que lluitem perquè en l’explotació dels nostres minerals es respectin els textos jurídics legals congolesos i internacionals, que simplement es respecti la llei.

Que els escoltin els ha costat sis milions de morts. Quina és la seva reflexió?

La humanitat em decep. No té el mateix valor la vida d’uns que la d’altres. Els atacs terroristes contra París van ser horrorosos, però jo visc en un país on aquests atacs són diaris encara que no surtin als mitjans.

Ningú diu: “Jo també sóc congolesa”.

En un any al meu país moren 600 civils assas­sinats per rebels ugandesos i ningú no diu res. ­Això em frustra i fa que em pregunti quin és el significat de totes les resolucions de l’ONU. Ens parlen dels drets humans els mateixos que els violen.

La gran majoria de ciutadans del món estem superats per tanta injustícia.

Només el 5% de totes les persones del planeta retenen el poder del món; la resta, el 95%, hem de ser valents i actuar, no deixar-nos manipular i victimitzar pels interessos i l’ambició desmesurada i malalta d’aquest 5%.

La veig trista.

Sí, s’acaba de morir la meva mare, la dona que m’ha inspirat i que va ser víctima de la violència domèstica.

Per la justícia global

Avui la seva lluita contra la violència brutal exercida contra les dones i el saqueig dels recursos minerals del seu país (com el coltan, mineral estrella en la fabricació de mòbils i tecnologia), que propicia aquesta violència, l’ha fet internacionalment coneguda, però la seva vida ha estat marcada per la por i el patiment. Se la veu esgotada. Pocs dies abans del Mobile World Congress ha estat convidada per Lafede.cat per participar al III Fòrum Internacional DevReporter, l’objectiu del qual és la millora de la qualitat de la informació internacional. Al costat de Justícia i Pau i la Xarxa d’Entitats per la República Democràtica del Congo, Caddy Adzuba vol quedes del congrés s’impulsin lleis per aturar el comerç il·legal de minerals.

Ima Sanchís

17/02/2016

La Vanguardia

Infància abusada

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults prestés la necessària atenció. No vol fer mal, no vol que li facin més mal. 

L’educació sobre abusos sexuals ajuda a incrementar les denuncies

La veu silenciada dels que han sobreviscut als abusos sexuals en la infància

No és gens fàcil ni còmode escriure sobre qüestions complexes en què el nucli de la reflexió el conforma un patiment infantil. Aquesta incomoditat reflexiva és la que tinc aquests dies amb el tema dels abusos de caire sexual comesos per adults en una escola. Em passa el mateix sempre que he de parlar de maltractaments i abandonaments, familiars o institucionals. Finalment, et poses a escriure perquè no val el silenci, però segueixes dubtant i pensant.

A les informacions sobre els abusos de caire sexual que els mitjans han transmès aquets dies trobo que hi destaquen tres aspectes. En primer lloc, l’eclosió d’uns fets que tenen a veure amb silencis del passat (silencis de les víctimes, silencis de les institucions) que, al final, també apareixen com a presents. No només passaven, sinó que passen i sempre existeix una raó superior que els amaga. Després, resulta que aquests fets es donen a bones escoles a les quals les famílies porten els fills fugint dels problemes de l’escola pública. Finalment, emmig del caos, sorgeixen un munt de reaccions desproporcionades i desenfocades, que obliden la perspectiva de l’infant i que posen en perill la bona educació, aquella que també es basa en els afectes.

Patir, a més, per no poder explicar

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults, cap dels seus companys, prestés la necessària atenció. També que un infant queda desconcertat quan un adult que a qui estima es comporta estranyament, li fa mal. Acumula confusió i danys que no pot compensar, que no sap resoldre. A més, emmig de patiments i turbulències afectives, no sap amb qui cercar aclariment, sentir-se comprès. No vol fer mal, no vol que li facin més mal.

Abans de continuar no seria sobrer recordar que els patiments infantils i adolescents -per causa dels adults i dels companys- són múltiples i que els de caire sexual no són necessàriament els més importants. Tampoc hauríem d’oblidar que uns i altres es donen principalment a l’esfera familiar, a càrrec de persones conegudes i que poques vegades tenen un agressor trastornat que pugui així explicar el seu comportament. Són adults que aprofiten per abusar en entorns on l’infant o adolescent depèn confiadament d’ells.

Ara, una vegada més, descobrim que amb els infants i adolescents hem oblidat la mirada, l’escolta, el diàleg i l’observació per descobrir permanentment què els fa feliços i què els preocupa. Xoca que la reacció en aquests casos sigui acusar l’escola ara per no descobrir a temps suposats pederastes enlloc de reclamar des del dia de la matrícula una connexió permanent entre els pares i els educadors. Si es comparteix l’acompanyament educatiu i el recorregut escolar de manera intensa és altament improbable que als pares se’ls escapi una acció inadequada de mestres o companys. És altament improbable que al mestre se li escapi un maltractament o abús familiar. La pregunta permanent sempre hauria de ser: la meva filla, el meu fill té al seu costat una persona adulta en la qual confia? (Més enllà de comprovar que veritablement confia en la seva mare o el seu pare i que ho demostrem realment en el dia a dia).

Sense penals ni equilibri

Torna a estar en el candeler la qüestió del certificat de penals. Una suposada manera de garantir que els educadors i educadores a qui confiem el fill són idonis. És correcte garantir que qui ha estat condemnat per delictes contra la infància no es dediqui a educar-la. Però això resol poca cosa i poques situacions educatives controvertides.

Entre les qualitats que ha de tenir un bon mestre o bona professora hi ha d’haver un cert equilibri emocional. És a dir, ha de ser una persona amb un gran bagatge emocional -ja que s’ensenya i s’educa amb els sentiments-, que no es desequilibra amb facilitat, que s’implica amb els seus alumnes sense generar confusions. Necessitem que sigui enrotllat amb els adolescents però que no deixi de ser adult. Necessitem que el petit infant se senti estimat sense confondre la mestra amb la mare. El debat no són els penals sinó la selecció adequada dels professionals.

Després, una vegada són a l’escola, com que els educadors són persones que viuen, pateixen, canvien, han d’existir equips educatius, companys que ajuden a descobrir desequilibris, supervisió i acompanyament extern per gestionar el desgast psíquic que comporta educar dia darrere dia. No és fàcil creure que un bon equip de tutors desconegui les tensions de l’aula o els rumors de l’alumnat sobre els seus companys.

Cada vegada que sorgeix a la llum un nou patiment reapareix la brillant idea dels protocols. Quants en tenim? Quan es tracta d’evitar patiments i destruccions els protocols es diuen ‘bona i sistemàtica observació’; ‘bon acompanyament escolar’; ‘bon equip que parla de la pràctica educativa de tothom’, que traspassa les portes de totes les aules per garantir i donar suport a la bondat educativa de tots els adults de l’escola. Equips que planifiquen la lluita contra tot silenci, que evita les penombres escolars.

Les alarmes no han d’impedir les abraçades

Les persones adultes tendim a no tenir massa cura dels infants en el dia a dia però reaccionem amb demandes de control, prevenció i seguretat quan ens posen davant la fotografia d’un abús amb cara i ulls. Ara, reclamant prevenció podem posar sobre els seus caps una mena de núvol carregat de tensions, derivat de les preocupacions adultes.

Atenció. Els nostres infants no poden malfiar de tota proximitat adulta. Atenció amb les alarmes, les alertes. No existeix infància sense ingenuïtat, sense creativitat, sense llibertat per manifestar el seu cos, sense poder donar les abraçades que vulgui. Tant sols han de tenir clar que tot el que fan amb els adults en qui confien ho han de poder explicar. Que si una persona els estima no els pot imposar silenci. Allò que fan amb el papa pot ser explicat a la mama. Allò que fan al cole sempre es pot explicar a casa, perquè els escoltarem i entendrem. No ens toca posar alarmes sinó construir confiances múltiples, entrellaçades. El pitjor d’un maltractament o un abús que no hem evitat és el dany emocional que suposa un llarg temps sense poder explicar-ho, sense rebre ajuda per trobar alguna lògica al que ha passat.

Un avís final. Cal vigilar quin ús fem del sistema penal. Amb policies i jutjats és molt probable que acabem fent encara més gran el patiment dels infants. Del meu pas pel Síndic de Greuges encara recordo els drames d’alguns infants obligats a declarar sis o set vegades sobre fets passats feia anys que, sortosament, havien diluït i compensat. Perseguir culpables no ha de ser a costa dels infants i adolescents.

Jaume Funes

11/02/2016

Diari Educació