dimecres, 30 de novembre de 2016

“Sense societat sana no hi ha un futur possible”

PERSONATGES ‘INVISIBLES': és una sèrie de relats, escrits en primera persona a partir d'entrevistes i fotografies fetes per estudiants, forma part del projecte internacional Invisible Cities, en el qual, per part de Girona, hi participen el festival Temporada Alta, la UdG, i l'escola Universitària ERAM

Deborah Ceballos té 42 anys i el 1995 li van diagnosticar el virus de l'hepatitis C
És membre d'una plataforma sanitària que lluita perquè el tractament contra aquesta malaltia arribi a tothom 
Deborah Ceballos va protagonitzar el gener del 2015 una acció de protesta tancant-se tres dies a l'Hospital Trueta. Foto: JOAN BASÍ
Vaig néixer a Barcelona, encara que la major part de la meva vida he viscut a Salt. Ara estic completament instal·lada a Girona des de fa temps. Tinc 42 anys. Als 22 vaig començar una lluita que encara no he acabat, però que a partir d'aquest moment emprenc d'una altra manera. El 1995 em van diagnosticar hepatitis C, un virus que afecta el fetge i que és molt difícil de curar. A més, té diferents fases d'afectació a l'organisme, i no tothom el desenvolupa de la mateixa manera. Per exemple, en fases en les quals el virus és “poc” incisiu es genera greix al fetge, però en una infecció avançada es pot tenir fibrosi, cirrosi o, fins i tot, es pot donar el cas que l'hepatitis C acabi esdevenint l'origen d'un càncer.

Els meus primers records en conèixer que tenia hepatitis C, no els podria descriure, però sí que puc afirmar que estan marcats per la ignorància, la meva i la dels metges que em varen notificar la situació. En un primer moment em van dir que, bàsicament, el que havia de fer era mantenir un ritme de vida saludable: fer esport, evitar el tabac, l'alcohol, menjar sa, etc. I amb aquesta informació me'n vaig tornar cap a casa. Després d'un parell d'anys, quan vaig tenir la meva primera filla, el metge que em va atendre va veure que tenia hepatitis C i va reiterar la indicació que no prengués aliments grassos. Concretament, una de les recomanacions va ser que deixés de prendre llet sencera i la canviés per semidesnatada. Suposo que aquesta situació il·lustra la gravetat del desconeixement sobre el virus que hi havia en aquella època i, per tant, exemplifica el perill que això suposava per a tots els que n'érem portadors.

Hi ha una cosa clara: fer esport, menjar bé i evitar consumir allò que és perjudicial per a la salut és beneficiós per evitar que el virus es torni molt més agressiu, però curar-lo, no el cura gens. I, de fet, tampoc està demostrat que aquestes indicacions el mantinguin en un grau d'infecció baix. Són prescripcions que poden ajudar, òbviament, però que no estan altament demostrades i que, per tant, són una mena d'aplicacions que poden, o no, resultar positives. Passa una cosa similar amb la predisposició genètica per al desenvolupament de la malaltia: cada persona pot experimentar una expansió del virus a diferents ritmes. L'antídot real és tenir 60.000 euros, aproximadament. El fàrmac amb el qual tracten habitualment l'hepatitis C tenia aquest cost inicial, també depenia de la quantitat de comprimits que necessitessis. Cada 28 pastilles complementen un tractament i, en funció del grau de desenvolupament en el qual es trobi el virus, en necessites més o menys. Abans, hi havia hagut un altre medicament, l'Interferon, que tenia unes conseqüències psicològiques molt fortes en l'àmbit físic i mental. En canvi, el medicament actual, que l'Estat ha acabat comprant per uns 13.000 euros, és lleugerament més “suau”. Això, però, no ha fet que el problema es resolgui. De fet, l'Estat se n'ha fet càrrec des de fa poc temps, i només el subministra a persones que es troben en fases avançades del virus.

Que no l'hauria de subministrar a tothom?
En el meu cas, he tingut hepatitis C durant 22 anys. Al final, després de tant de temps, te'n canses i surts al carrer a queixar-te i a reclamar el dret que tens d'estar sa, com qualsevol altra persona. Seguint aquesta màxima vaig començar la meva protesta. Em vaig posar en contacte amb la Plataforma d'Afectats per l'Hepatitis C de Madrid, i vaig portar aquest moviment cap a Catalunya, concretament a Girona, on vaig començar a treballar amb el suport de tots aquells que em van voler donar un cop de mà. De l'1 al 3 de gener del 2015 em vaig tancar a l'hospital Trueta amb la finalitat de reivindicar el meu dret a estar sana. Alguns partits, pocs, i la PAH, entre d'altres, em van fer costat. El 6 de febrer, poc més d'un mes després, la Generalitat de Catalunya va avançar el pla estratègic, el qual ha servit per subvencionar el tractament de molts afectats pel virus. La situació ha millorat. Ho sé perquè el meu telèfon ha deixat de sonar, aquest és l'indicador. Abans rebia moltes trucades, com a coordinadora de la plataforma a Girona, de gent en la mateixa situació que jo que em demanava ajuda.

Una activista sola ha aconseguit fer molt més que centenars de polítics debatent al Parlament. Ens ho podem permetre com a societat?
La salut hauria de ser un aspecte primordial del nostre estat del benestar, i no un privilegi. Aquesta ha estat la màxima que he perseguit des del moment en el qual vaig començar la lluita en favor de tots els malalts d'hepatitis C, que, com he dit al començament, ara emprenc d'una altra manera, amb una vida completament sana, després de tant de temps. La meva lluita continua perquè sense societat sana no hi ha un futur possible. Hem de lluitar per allò que ens pertany i que depèn d'altres i malauradament aquests no ens volen donar.

Megan Descayre
28/11/2016

dimarts, 29 de novembre de 2016

Els virus que segresten ordinadors i mòbils segueixen sense fre

Els experts en seguretat informàtica adverteixen de la proliferació de 'ransomware' en empreses i negocis
Diverses iniciatives ofereixen serveis d'ajuda gratuïts i Europol estén tentacles per detenir les màfies que els propaguen


Els virus que segresten ordinadors, mòbils i sistemes informàtics no paren de créixer malgrat els esforços de la indústria de la seguretat informàtica per combatre'ls. Els anomenats ‘ransomware’, nom genèric d'una família de programes perjudicials cada vegada més prolífica i que encripta bases de dades o un altre tipus d'arxius demanant un rescat, s'han multiplicat per 2,6 entre juliol i setembre del 2016, segons dades de l'empresa d'antivirus Kaspersky, que calcula que a nivell mundial els usuaris afectats superen ja els 800.000.

Els més estesos ara són CTB-Locker (28,34% d'usuaris atacats), Locky (9,6%) i CryptXXX (8,95%), afirma Kaspersky, però els programes perjudicials tenen múltiples variants que no deixen de proliferar, entre altres coses perquè darrere de cada tipus de virus hi ha un grup organitzat, una màfia, que els explota i els personalitza segons els seus interessos. Segons Trend Micro, només a la primera meitat del 2016, les variants han augmentat fins a un 172% respecte a l'any anterior.

Les vies d'infecció són gairebé sempre les mateixes: correus electrònics o missatges de Whatsapp enviats indiscriminadament en nom de grans companyies per a les quals hi ha un nombre potencial de víctimes com ara bancs, supermercats, aerolínies, sistemes de pagament, Hisenda… Contenen generalment enganys (sortejos, vals descompte, multes, factures falses inflades…) per aconseguir que els usuaris vagin a una pàgina web des d'on se'ls descàrrega un arxiu amb el virus.

L'efectivitat de l'atac és tanta que els creadors de ‘phishing’ (correus que simulen ser de bancs o entitats financeres) estan virant cap a introduir programes d'aquest tipus i no sols captar contrasenyes per robar comptes, com feien fins ara. “Si l'atac funciona, és molt més rendible perquè requereixen poc esforç i ofereixen molts beneficis”, adverteix Nick Coleman, responsable global d'intel·ligència a ciberseguretat d'IBM.

Virus ocults reres imatges
Aquesta passada setmana s'alertava de la troballa d'aquest tipus de tècniques també A Telegram i en anuncis A Facebook i Linkedin, on Check Point ha detectat imatges en què havien ocultat Locky, un dels 'ransomware' més perjudicials. En aquests anuncis, quan l'usuari clica sobre la foto es descarrega el programa, que arriba a eliminar les còpies de seguretat dels programes que existeixin a la mateixa màquina o al servidor al qual estigui connectat.

En empreses, on aquest tipus d'atacs segueixen fent molt de mal (segons Malwarebytes, el 40% d'empreses ha estat exposada a aquesta amenaça), s'han trobat que no sols els arriben de forma aleatòria com als usuaris particulars, sinó que són clarament intencionals i dirigits a persones concretes. “No fan falta gaires floritures tècniques, només s'ha de pensar com convèncer algú perquè cliqui sobre un enllaç: un informe comercial, una presentació… Creiem massa en la tecnologia i pensem que ens protegirà contra tot. I un creu el que veu”, advertia Ralph Echemendia, consultor de seguretat i assessor de pel·lícules com ‘Snowden’, aquesta passada setmana a Barcelona

Aquests atacs estan dissenyats per màfies que han triat bé els seus objectius i que arriben a amagar els seus programes fins i tot durant molt de temps a l'ordinador de les seves víctimes, per passar encara més desapercebuts entre els registres d'entrades. El rescat s'acostuma a demanar també en bitcoins, una moneda que no deixa rastre de les seves transaccions, i en les negociacions els atacants solen usar tècniques d'anonimització perquè no se'ls pugui localitzar.

Formar els usuaris
El col·lectiu més afectat, no obstant, sembla ser el d'executius que viatgen amb freqüència i es connecten a xarxes wifi. Solen ser joves (entre 18 i 34 anys, homes i amb fills), i un de cada tres ha patit algun tipus d'atac, amb o sense èxit, segons Norton. També s'han donat casos d'atacs amb 'ransomware' a persones on les dades s'havien filtrat a internet, fins i tot mesos o anys després. I els experts, inclosa Europol, adverteixen sobre la conveniència de formar en aspectes bàsics de la ciberseguretat a tots els nivells d'usuaris, perquè els esglaons més ignorants són els més febles.

Per lluitar contra això, diversos organismes i empreses antivirus estan habilitant eines on-line gratuïtes almenys per analitzar els fitxers. Entre ells el No more ransom d'Europol, i el Protegeix la teva empresa d'Incibe. Europol, que reuneix policies de mig món, ha detingut diverses màfies que extorsionaven internautes, la majoria en països de l'est d'Europa.

L'organisme que s'encarrega de la seguretat a Espanya adverteix, no obstant, que no tot el 'ransomware' que diu encriptar ordinadors realment ho fa i que amb una bona política de còpies de seguretat, el mal pot ser minimitzat fàcilment. Ha sigut el cas de botigues on-line a les quals s'havia atacat el gestor però no el servidor, encara que ho simulava.

Promeses poc probables
Per evitar ser víctima d'un segrest d'ordinador o mòbil, els experts són unànimes: res de clicar en enllaços que prometin coses poc probables, comprovar els remitents (que es poden falsejar amb facilitat) i si es tracta de factures o alertes sobre serveis contractats, intentar comprovar la informació per altres via, com la telefònica, però mai en els telèfons que apareixen en els correus.
El Black Friday, per exemple, és tradicionalment un dels esdeveniments que més 'phishing' distribueix per l'avidesa dels consumidors a aconseguir la millor oferta.


Carmen Jané
27/11/2016

dilluns, 28 de novembre de 2016

“És una pena que als barris no ens donem suport mútuament”

Pablo A. Barredo, fundador i president de la fundació Diario de un Cuidador
Colab.LV | Foto: Sonia Tercero
Tinc 41 anys. Barceloní, visc entre Madrid, Barcelona, Logroño i Palma. He viscut deu anys a Boston, on vaig estudiar comunicació. Solter. La meva política és ajudar els cuidadors i excuidadors d’alzheimer. Necessitem un pla nacional per l'alzheimer. Crec en una energia intel·ligent creadora.

El deu per cent dels cuidadors de malalts d’alzheimer se suïciden o acaben en un psiquiàtric.

...!
És una malaltia molt demandant, i si has estat cuidant un familiar durant deu o quinze anys et quedes sol i és difícil tornar a reintegrar-se en la societat.

Vostè ho va viure.
Feia 55 anys que els meus pares estaven junts, i quan ell va morir d’un càncer em vaig mudar a viure amb la meva mare, perquè jo era el fill solter i el que tenia més bona relació amb ella. Al cap de tres mesos van començar els deliris, les al·lucinacions, la confusió...

Quant van trigar a tenir diagnòstic?
Un any. L’alzheimer es diagnostica malament, s’atribueix a depressions agudes, dols..., però es va gestant al cervell vint anys abans fins que una emoció actua com a detonant. Solen en­viar-te a casa sense informació.

Va recórrer al doctor Google, suposo.
Sí. La meva mare va viure cinc anys, el primer i l’últim extremadament durs. Els tres intermedis vaig aconseguir estabilitzar-la bastant estimulant-li molt el cervell.

Quins comportaments tenia la seva ­mare?
S’escapava de casa i es posava a cridar al mig del carrer que l’havien segrestat, es passava hores en un taxi amb una maleta buida buscant on era casa seva i la seva vida. M’acusava de voler tornar-la boja i de robar-la, des que estava malalta tenia una obsessió amb els diners, i de vegades es posava molt violenta amb mi.

Quant patiment per a tots dos.
Tots els cuidadors tenen mil i una històries; a tots se’ns han perdut, te’ls porta la policia a ­casa. L’alzheimer apareix desbocat; després, amb ­algun antipsicòtic i sobretot amb estimulació cognitiva i amor, els malalts es van esta­bilitzant.

I què necessita el cuidador?
Sobretot formació, gestió emocional i suport.

Què va passar l’últim any?
Va estar prenent un antibiòtic per evitar cistitis recurrents que li va causar fibrosi pulmonar idiopàtica, de manera que el va passar lligada a un concentrador d’oxigen. Se’l treia tota l’estona, deia que es volia morir. No podia més.

No es va plantejar l’eutanàsia.
Jo sóc pro eutanàsia, però no és legal.

Ha de ser molt dur.
El més dur ha estat el procés posterior com a excuidador, i no m’ho esperava. Tenia molt assumit el dol, però em vaig trobar amb un buit absolut. Les meves jornades amb ella eren de divuit hores cada dia de l’any, i durant les sis hores que dormia es podia aixecar vint vegades, això et va minant.

Per què costa tant de socialitzar?
Vaig passar cinc anys entre quatre parets, quan surts no saps com tornar-te a muntar la vida..., i jo sóc jove, imagini’s una persona gran.

Va sentir culpabilitat per haver perdut alguna vegada els nervis?
Jo sempre insisteixo en això: fora el sentiment de culpa! De vegades perds la paciència, fas un crit, tots ho hem fet i cal entendre que no és a ells, és a la malaltia. Cuidar una persona amb alzheimer és molt exigent i dur, tant des del punt de vista físic com psíquic i emocional, entre altres coses perquè veus la degeneració d’algú que estimes.

I contractar un cuidador, residència...?
Molt poca gent ho pot fer. Jo podia haver-la ingressat en una residència, però els pares m’han dedicat la vida, el millor sempre ha estat per als fills, han estat sempre al nostre costat...

Ho comprenc.
Vivim en una societat massa superficial. No assumim que si no ens morim pel camí, arribarem a ser ancians dependents, és el cercle de la vida, i a mi m’agradaria que em cuidessin com jo vaig cuidar la meva mare.

Què va ser el més difícil?
No poder plorar davant d’ella, haver de limitar-la, tancar-la a casa amb clau. Jo sempre em vaig obsessionar a no tallar-li l’autonomia, perquè sembla que l’alzheimer és com un interruptor que ha desconnectat la persona, i no és cert.

Se n’assabenten.
Sí, són conscients que necessiten tenir una ­persona al seu costat. I això et permet viure moments preciosos: un petó, una carícia, un grà­cies pel que estan fent per a mi. Continuen sent persones, però necessiten la teva ajuda.

Es va deprimir després de la seva mort?
Vaig tenir una depressió molt gran amb dos intents de suïcidi. El psiquiatre em va explicar que havia tingut el sistema nerviós al màxim durant cinc anys i necessitava reequilibrar-me.

Què el va ajudar a suportar aquells anys?
Ha estat la lliçó de vida més gran que he tingut. Em va enriquir, va canviar la meva escala de valors, em va sensibilitzar davant de tota mena de persones dependents i va fer que volgués dedicar-me a ajudar els cuidadors i excuidadors.

Va construir la seva fundació.
M’agrada ajudar els altres. És una pena que com a comunitat o com a barri no siguem capaços de donar-nos suport mútuament.

Va escriure un blog des del començament...
Gairebé no hi havia informació de com l’alzheimer repercuteix en la figura del cuidador i vaig començar aquell blog per compartir coneixement, les meves experiències i sentiments, aquell univers emocional dels cuidadors que estava ocult, i potser va ser això el que em ­permet ara informar 14 milions de seguidors llatinoamericans i tenir 280.000 associats.

El far en la tempesta
Tenia 33 anys i la seva pròpia agència de comunicació quan va decidir deixar-ho tot per cuidar la seva mare amb alzheimer. Va abocar en un blog informació i els seus sentiments com a cuidador: “Els mirem als ulls i els somriem, desitjant que les seves mirades, cada vegada més confuses, s’aguantin en­cara en les nostres. Comencem ballant amb persones i acabem fent-ho amb fantasmes. Som el punt de llum que s’obre en l’ànima dels febles i els desprotegits. Som afortunats per conèixer el veritable rostre de l’amor”. Aquest va ser el començament de la seva fundació, Diario de un Cuidador, primera oenagé de la història dedicada als cuidadors i excuidadors d’ alzheimer , i amb interessants propostes.

Ima Sanchís
25/11/2016

dissabte, 26 de novembre de 2016

“La gent menys civilitzada que veig és la gent amb poder”

William Finnegan, periodista i escriptor, premi Pulitzer de biografia
Getty | Foto: Ernesto Ruscio
Tinc 63 anys. Vaig néixer i visc a Nova York, vaig créixer a Califòrnia i Hawaii. Sóc casat i tinc una filla. Sóc d’esquerres. Al meu país les desigualtats i la por cap a un règim autoritari creixen. Potser sóc panteista: la meva espiritualitat està relacionada amb l’oceà i les ones.

Les onades han traçat el seu ­camí. 
Sóc fill d’una família irlandesa típica, això vol dir missa cada diumenge i càstigs físics. Per sort, ­això va canviar per als meus germans petits.

Què hi feien, a Hawaii?
Primer vam deixar Nova York perquè el meu pare era a la llista negra de McCarthy, i després, quan tenia 13 anys, ens en vam anar a Hawaii. Em van portar a una escola pública.

Hi devia haver pocs alumnes blancs.
Sí, de manera que era el blanc preferit de les burles. Em va salvar l’afició al surf, que em va permetre fer amics hawaians que em van protegir de la violència de l’escola.

Als vint-i-pocs es va embarcar amb un amic en un llarg viatge.
Van ser quatre anys a la recerca d’onades, per la Polinèsia, Indonèsia, Austràlia, les Filipines..., mentre escrivia la meva tercera novel·la.

Americans blancs i rics recorrent països pobres?
Sí, vivint en espera de l’onada perfecta en llocs miserables entre joves natius que volien ser com nosaltres, això em feia sentir malament i em va canviar, cada vegada amb més intensitat intentava comprendre la seva visió del món.

La Gran Ruta Asiàtica, des d’Europa fins a Bali, estava farcida de motxillers.
Molts es convertirien en els membres més matussers de la classe dirigent mundial. Recorrien quilòmetres amb motxilles pesades, desorientats, suats, ignorants del que passava al voltant.

Un viatge romàntic que de vegades ­acabava malament: malària, malaltia, extraviament...
La part positiva és que també molts d’ells, anys després, van tornar a aquells països com a metges o voluntaris. Per la meva feina com a periodista per aquells mons, me’ls trobo: persones que dediquen la vida i es juguen la salut ajudant la gent local en indrets molt difícils.

Què el va convertir en periodista?
Tot va canviar per mi a Sud-Àfrica. Vaig trobar una feina com a professor en una escola de secundària per a estudiants negres. Eren els anys vuitanta, en ple apartheid. Hi va haver una vaga d’estudiants, la reacció de la policia va ser brutal. El govern va exercir el poder, hi va haver molts morts, ferits, empresonats, tenien 13 i 14 anys ...

I s’hi va implicar.
Vaig decidir escriure sobre el poder polític, ­esbrinar com funciona. Vaig deixar la ficció i em vaig ficar de ple en el periodisme.

La misèria humana es repeteix.
Sovint viatjo amb una idea preconcebuda de qui són els bons i qui són els dolents, i quina és la relació de poder, però aquella idea sobre el terreny sol canviar.

Per exemple?
La meva idea sobre els rebels a la guerra civil de Moçambic. Hi vaig passar molt de temps i vaig comprovar que, al contrari del que s’afirmava al meu país, els rebels tenien un gran suport so­cial, i vaig veure com l’exèrcit massacrava civils. Vaig escriure sobre això i vaig tenir molts problemes.

Què ha comprès arran de veure tanta ­injustícia?
Que fins i tot en les situacions més extremes i caòtiques la relació habitual entre la gent és de respectar i ajudar l’altre.

Em sorprèn. Jo no oblido els cascos blaus violant dones i nenes.
Hi ha moltes excepcions, però són excepcions. Les bandes criminals o bandes de soldats sense autoritat fan coses terribles i són molt perilloses, però la gent corrent és força civilitzada. De fet, gent sense diners i sense recursos que està vivint situacions extremes són més civilitzats que els meus veïns de Nova York.

...!
Comparteixen el que tenen, ajuden l’altre de manera espontània i natural.

Ha cobert moltes guerres, què ha entès?
He comprovat el que va dir lord Acton: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. La gent menys civilitzada que veig és la gent que té poder. I no considero els pobres bons i els rics dolents. La inseguretat, l’escassetat i la por creen els seus dimonis, però, tot i així, la gent que es comporta pitjor són els que tenen poder.

Vostè ha caminat entre cadàvers... I d’allà se n’ha anat a surfejar onades?
Tant el periodisme de guerra com treballar amb nois pobres i sense futur que viuen en barris degradats de Los Angeles són coses que em marquen, i són difícils de suportar. Ser a l’oceà banyat pel sol, acompanyat d’ocells i foques, és per mi com una teràpia. És el lloc on puc recuperar el seny i purificar els verins.

On ha passat més por, sota d’una onada o exercint la seva professió?
Estar sota una onada és una sensació molt forta, un pànic visceral, una por animal; molt diferent d’estar detingut per l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosovo, ser interrogat durant hores, viure incomunicat durant setmanes en què no deixes de preguntar-te si te’n sortiràs..., aquella por és contínua, terrible. M’estimo més estar sota les onades.

Descrigui’m aquella ona perfecta...
Ets dins, al tub, a les fosques, vas a molta velocitat, hi hauria d’haver molt soroll, però hi ha silenci. Veus la llum al fons. El temps s’ha aturat. Se sent una cosa molt profunda. No puc prescindir de les onades.


Periodisme i onades
Parlant amb Finnegan em reafirmo en la idea que les etiquetes polítiques, els ismes, serveixen sovint per emmascarar polítiques que no tenen el ciutadà al centre sinó altres interessos. Aquest periodista multipremiat, reporter de luxe de la revista The New Yorker, que fa trenta anys que investiga com actua el poder al món, i que ha escrit sobre l’apartheid, la guerra dels Balcans, la pobresa als EUA o la política llatinoamericana, no dóna res per perdut: continua tenint fe en el ciutadà, en la gent corrent. El seu refugi davant els abusos de poder constants que ha documentat no ha estat el cinisme sinó les onades. El surf ha estat la seva medecina i ara ho confessa a Años salvajes ( Libros del Asteroide), premi Pulitzer.

Ima Sanchís
24/11/2016

divendres, 25 de novembre de 2016

Tolerància zero a la violència masclista

Violència masclista: 866 dones assassinades en 13 anys

Les xifres són demolidores i refuten qualsevol argument d’aquells que encara neguen la violència masclista en l’àmbit de la relació sentimental: 866 dones han estat assassinades en tretze anys a mans de les seves parelles o exparelles. 866 vides (que poden ser 874 si es confirmen altres casos en investigació) arrencades de soca-rel per part dels qui suposadament més les estimaven i que han deixat pel camí desenes d’orfes. L’última ahir mateix. Una jove de 26 anys moria degollada pel seu xicot, de 29, a l’interior d’un vehicle a Fuenlabrada (Madrid).

Avui, el dia internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, sabran aquestes xifres i d’altres que tornen a posar de manifest la gravíssima realitat que pateixen diàriament milions de dones al món. També a Europa. Ahir mateix des de Brussel·les es recordaven els resultats d’una enquesta que assenyalava que una de cada tres dones de la UE de més de 14 anys ha patit violència sexual, violència física o totes dues; la mateixa proporció que les que han patit violència psíquica de la seva parella. El 55% de les europees han patit assetjament sexual i una de cada 20 dones ha estat violada. Com pot ser? Doncs perquè perviu la ideologia masclista: més d’un de cada quatre europeus pensa que pot estar justificat mantenir relacions sexuals sense consentiment; més d’un de cada cinc europeus pensa que sovint les dones exageren les denúncies d’abús o violació.


Cinc víctimes al dia per violència domèstica a Girona entre el juliol i el setembre

La policia tramita cada dia cinc denúncies i ha fet 187 detinguts per aquest tipus de delictes a la província durant el darrer trimestre

Les denúncies i les víctimes de violència domèstica han crescut aquest trimestre a la demarcació de Girona. Si durant els sis primers mesos de l'any, les forces policials havien atès quatre víctimes cada dia, ara en canvi, entre juliol i setembre en són cinc. També són cinc les denúncies que s'han recollit a les oficines d'atenció al ciutadà dels Mossos d'Esquadra de la regió Policial de Girona.

Des que va començar l'any, a la demarcació de Girona s'han atès 1.145 víctimes i 443 d'elles, durant el darrer trimestre. Es tracta d'una xifra negativa com totes les de la lluita contra aquesta xacra, que com en moltes ocasions han posat de manifest els experts es tracta d'una xifra que només és la punta de l'iceberg. Ja que els maltractaments bona part d'ells encara es viuen en silenci ja sigui per por de l'agressor o fins i tot per vergonya a l'entorn.

A la demarcació de Girona entre juliol i setembre, s'han detingut 187 homes per delictes relacionats amb la violència masclista. La majoria són majors d'edat i només n'hi ha un que és menor.

Les dades que fa públiques el Departament d'Interior també mostren que els trencaments de condemna per part de maltractadors se situa en 44 durant aquest trimestre.

Una notícia positiva és que a les comarques de Girona des de principis d'any i fins a dia 23 de novembre no s'ha produït cap mort per violència de gènere. A la resta de Catalunya hi ha hagut quatre morts i cap de les dones mortes havia denunciat situació de violència de gènere, i només en un cas l'entorn en tenia coneixement. De fet, tres de les quatre dones convivien amb el seu homicida. Pel que fa a Catalunya, cal destacar que durant aquests nou primers mesos de l'any s'han presentant 9.609 denúncies i s'han atès 9.591 víctimes. De detinguts n'hi ha hagut un total de 3.991 majors d'edat i 24 de menors.

Un altre tipus de violència masclista és el que es dóna dins de les llars però per part d'homes d'una mateixa família que no són la parella de la dona. A Girona les denúncies durant aquest darrer trimestre s'han situat en 77 mentre que el primer mig any de 2016 se n'havien presentat fins a 201. De detinguts entre juliol i setembre se n'han donat 29, quatre eren menors. En alguns dels casos són joves que fan servir la violència verbal o física contra la mare.

Eva Batlle
24/11/2016

dijous, 24 de novembre de 2016

‘Els innocents de les guerres’, el documental



Els més petits són els que més pateixen les conseqüències dels conflictes armats. Amb aquest documental ens endinsem en els camps de refugiats de l’Iraq per veure la situació que viuen els milers de nens que han hagut de fugir del seu país a causa de la guerra. Els innocents de les guerres és un documental de 8 al dia i Unicef, presentat i dirigit per Josep Cuní. A més, ha estat produït per Grup Broadcaster juntament amb Unicef. Si hi vols col·laborar i canviar la vida d’aquestes criatures, clica aquí.

20/11/2016

dimecres, 23 de novembre de 2016

La manca de vocacions obliga els religiosos a reinventar-se

El descens porta les congregacions a buscar un laïcat més actiu i més compromís amb els desafavorits
Imatge d’arxiu d’una religiosa al monestir benedictí de les Puel·les. / LAURA GÓMEZ
Florenci Bové va fer-se germà marista molt jove. Volia ser educador, però com que el seu fort era organitzar la gent i estar pendent dels detalls, amb 23 anys ja dirigia la formació dels seminaristes. Abans dels 30 el van fer cap d’estudis d’una de les escoles que la institució té a Barcelona. Aleshores es va enamorar. Com que era un amor correspost, el Florenci va deixar la congregació, es va casar i va formar una família. Des d’aleshores és un exemple de l’ideal que busquen els religiosos: persones no religioses que estiguin compromeses amb la missió. Tan bon punt va deixar de ser marista, els germans d’una altra congregació, La Salle, que ja el coneixien, li van donar les claus de l’escola de la Bonanova perquè en fos el cap d’estudis. Així ho va fer durant 28 anys, fins al curs passat.

“Des de petit havia tingut clar que la meva vida estava dedicada als nanos i als joves i potser aquest canvi d’estat em va ajudar a purificar-me, a viure amb més plenitud el que intuïa”, explica. Cada vegada hi ha menys religiosos, i els que hi ha es fan grans, però les obres de l’Església segueixen cobrint el que el sector públic no abasta. Necessiten persones amb una voluntat de servei i una convicció tan profundes que puguin implicar-se en aquestes obres sense fer els vots de castedat, obediència i celibat, com l’exgermà Bové.

Què fa l’Església avui
Les congregacions i diòcesis de Catalunya tenen avui 434 escoles i 785 obres socials. Les escoles acullen 264.000 alumnes aquest curs, que representen un 26% dels estudiants d’ensenyaments obligatoris, batxillerat i formació professional. Les obres socials van atendre 426.976 persones l’any 2014, segons l’ Enquesta a les entitats socials de l’Església, presentada al mes de gener. D’aquest gairebé mig milió de persones ateses en obres socials, el 63% eren adults, un 19% eren infants i joves i un 18% eren persones grans. En tots els casos estaven en risc d’exclusió social.

El president de la Unió de Religiosos de Catalunya i vicari provincial dels claretians a Catalunya, Màxim Muñoz, explica aquest gran volum de missions per la quantitat de vocacions que hi va haver durant la postguerra, quan “el cristianisme era sociològic i era senzill mantenir una vida religiosa perquè hi trobaves una estructura forta”. Aquella generació, nombrosíssima, va arribar a cobrir moltes necessitats, però ara que es torna al que ha sigut la vida consagrada tradicionalment -“una opció minoritària”, segons Muñoz-, sorgeix la incògnita de si les missions sobreviuran.

La manca de relleu coincideix amb un nou paradigma de l’acció pastoral. En l’informe de les entitats, per exemple, no hi apareixen les paraules caritat o evangelitzar i per contra es parla de projectes d’acompanyament, empoderament i treball comunitari. Han canviat les prioritats i el propòsit ja no és predicar. Tampoc a les escoles. El temps del colonialisme ha passat. “No cal convertir ningú, però seguim educant cristianament totes les dimensions de l’alumne, inclosa l’espiritual”, apunta Javi Núñez, delegat de pastoral de La Salle a Catalunya, on tenen la titularitat de 23 centres que sumen 20.000 alumnes. El seu homòleg als jesuïtes a Catalunya -nou escoles i 13.000 alumnes-, Enric Puiggròs, ho veu igual: “Jo no busco fer jesuïtes, sinó acostar l’Evangeli als joves i que puguin decidir què fan amb la seva vida”. Josep Buetas, codirector del secretariat de laics de l’Institut dels Germans Maristes -nou escoles i 10.000 alumnes al país-, entén que el repte és ajudar cadascú a trobar el seu lloc al món. “Ser marista és una opció que es pot viure també com a laic, en comunió profunda amb els germans”, apunta. “Ens equivocarem si mirem només els números de vocacions religioses”, remarca Núñez, germà de La Salle, “perquè ser cristià és estar al servei, i això cadascú pot fer-ho d’una manera diferent”. Els lasal·lians han sigut pioners a l’hora d’institucionalitzar aquest perfil amb la figura dels associats. Són mestres i altres treballadors de les escoles que agafen compromisos formals amb la congregació, sense consagrar-se.

La pregunta és si n’hi haurà prou. Segons Puiggròs, jesuïta, els laics tenen famílies i obligacions i no se’ls pot demanar la plena disposició que es reclama a un religiós. Al claretià Muñoz li preocupa com transmetran l’espiritualitat i el carisma les onades de professors que ja no hagin conviscut amb un religiós. Buetas, laic marista que ha visitat mig món per veure com s’organitzen les obres del seu institut en aquesta transició, hi treu ferro i explica que al Canadà ja hi ha escoles maristes sense germans, perquè els mateixos seglars, agraïts del que han rebut, han assumit la missió quan els religiosos s’han fet grans: “Hi haurà obres maristes mentre hi hagi maristes, siguin laics o religiosos”, diu. Florenci Bové va més enllà quan afirma que ha vist seglars que mostren més implicació amb el projecte lasal·lià que alguns germans: “Què és donar el 100%? ¿És una qüestió de temps, de cor o d’actitud? No li veig limitacions, a un laic”, assegura aquest exmarista.

La mística de la perifèria
L’altre canvi dels religiosos ha sigut qualitatiu. Sense tantes mans, Puiggròs té clar que s’han de poder “triar presències”, veure on es pot fer de “multiplicadors”. “Abans, quan érem moltes [germanes], només fèiem escoles. Ara que som poques i que la majoria som velles, no saps la quantitat de coses que fem. Des de la vellesa, la pobresa i la petitesa hem arribat més lluny que mai”, diu la teresiana Viqui Molins. Ella té 80 anys, treballa amb presos, drogoaddictes i prostitutes, i per això va rebre la Creu de Sant Jordi aquest 2016. Les teresianes tenen comunitats a la Zona Franca, Sant Cosme (el Prat), Can Vidalet (Esplugues), el Gornal (l’Hospitalet de Llobregat) i el Raval, on és ella. “Hem anat a viure a les perifèries perquè és on hi ha la gent que ho passa pitjor”.

La paraula perifèria no és casual. El setembre del 2013 el papa Francesc va demanar als fidels que sortissin de si mateixos per anar a les perifèries i molts van veure la seva feina reflectida a la frase. D’exemples n’hi ha molts, com el de la teresiana catalana que se’n va anar un any amb un matrimoni a Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia, o bé el projecte conjunt de missió compartida dels germans de La Salle i els Maristes amb els menors més vulnerables de Beirut, al Líban, iniciat l’abril del 2015.

Pau Farràs
19/11/2016

dimarts, 22 de novembre de 2016

L'hospital Santa Caterina crea una UCI que atendrà pacients semicrítics

Les obres tenen un pressupost de 2,3 MEUR (milions d'euros) i un termini d'execució de vuit mesos

L'hospital Santa Caterina de Salt (Gironès) crearà una Unitat de Cures Intensives (UCI) destinada a atendre pacients semicrítics de la regió sanitària de Girona. L'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) ha tret a licitació les obres per un import de 2,3 MEUR i amb un termini d'execució de vuit mesos. El plec de prescripcions tècniques recull que aquesta nova unitat neix per suplir una "manca" de llits polivalents per atendre pacients crítics que hi ha a la demarcació. Segons calculen, el dèficit de llits a l'UCI del Trueta (que compta amb un total de 16 llits) és d'entre quatre i sis amb pics en períodes hivernals i epidèmics de grip. La nova UCI del Santa Caterina actuarà de "satèl·lit" de la del Trueta, que continuarà concentrant els pacients crítics més complexos. La nova UCI estarà gestionada, des de la vessant mèdica, pel servei de Medicina Intensiva del Trueta.

Les comarques gironines tindran una nova UCI, aquesta orientada a atendre pacients semicrítics menys complexos. L'IAS ha tret a licitació la redacció del projecte constructiu i les obres, que tenen un pressupost de 2.323.146,11 euros. Les empreses interessades tenen fins el 9 de desembre per presentar la seva oferta i l'obertura de pliques es farà el 9 de gener. El termini previst per a l'execució dels treballs és de vuit mesos.

La nova UCI del Santa Caterina serà una unitat de semicrítics creada amb la finalitat d'incrementar la capacitat de resolució de l'hospital Santa Caterina i facilitar, alhora, que l'UCI del Trueta (l'hospital de referència de la regió sanitària) es pugui concentrar en els pacients més complexos.

El plec de prescripcions tècniques ressalta que una anàlisi per determinar quina seria la dotació òptima de llits de crítics a les comarques gironines ha detectat una "manca" de places de cures intensives polivalents per atendre tots els crítics que es generen cada any. Això ha provocat que, en moments puntuals, hagin hagut de traslladar pacients fora de Girona, "amb el perjudici personal, familiar i social que comporta".

El document recull que l'UCI del Trueta té 16 llits que de forma intermitent passen a ser-ne 18. L'ocupació mitjana és del 92%, cosa que fa que els sistema "pateixi crònicament de manca de llits". El dèficit està calculat en entre quatre i sis llits per poder atendre la totalitat de pacients crítics el territori, que té una població de 825.000 habitants.

Satèl·lit del Trueta
Per això, dins del marc de col·laboració que estableix l'aliança estratègica de l'IAS i l'ICS, han resolt projectar la nova unitat de semicrítics que actuarà com a "satèl·lit" de l'UCI del Trueta. La futura unitat no tindrà una àrea territorial assignada concreta, sinó que atendrà pacients d'arreu de les comarques gironines amb un perfil crític de menys complexitat. La gestió mèdica recau en el servei de Medicina Intensiva del Trueta.

Els pacients de l'UCI de semicrítics seran els operats a l'hospital Santa Caterina amb un postoperatori complex però no complicat, els pacients mèdics de l'hospital de Salt que evolucionin a crítics i, també, pacients d'arreu del territori amb necessitats de tècniques i exploracions intensives però no complexes.

Calculen que la nova UCI atendrà uns 305 pacients l'any, amb una estada mitjana de sis dies. La unitat tindrà una superfície construïda de 737 metres quadrats, comptarà amb sis box (i dos de reserva) i l'ocupació mitjana serà del 84%.

ACN
20/11/2016

dilluns, 21 de novembre de 2016

“El nostre patiment no depèn de l’enfora”

Lama Jampa Monlam, que va viure en silenci meditatiu durant trenta anys
Tinc 90 anys. Vaig néixer al Tibet, a una família de nòmades, i visc a Katmandú (Nepal). El propòsit dels polítics és, com el de tothom, ser feliç. Cal buscar les arrels de la felicitat per conrear-la, i les del patiment per abandonar-lo. Hi ha molt desenvolupament material, però cal desenvolupament intern.

Trenta anys en silenci medi­tatiu?
Dirigia un monestir, però vaig decidir abandonar per fer aquell llarg retir: vaig començar als 49 anys i vaig acabar als 79.

Per què?
Els metges tibetans són també astròlegs i entenen el cos humà com un tot connectat amb l’univers. El meu metge astròleg em va dir que la meva vida acabava als 49 anys.

I vostè volia viure més...
Sí, perquè no havia tingut temps de conrear la pau i la felicitat al meu interior.

Què va aprendre durant aquells anys?
Al principi va ser molt difícil perquè la meva ment encara no estava domada, però vaig anar apaivagant-la i entenent a poc a poc com actua i per què patim.

Però si vostè va entrar en un monestir als sis anys, ja meditava, ja comprenia...
Meditava i practicava per desenvolupar una ment d’amor i gentilesa cap als altres, però ho feia a força de voluntat i comprensió intel·lectual: jo no era una ment en pau.

Quina és la diferència?
Ara cada cèl·lula del meu cos coneix la causa del patiment i he pogut desenvolupar aquella ment d’amor cap als altres sense expectatives, sense esforç ni condescendència, sense necessitat de plantejar-m’ho. Sóc simplement feliç.

Entenc.
Ara quan la gent em parla del seu patiment tinc la certesa que aquell patiment és al seu interior, que no depèn de l’enfora, i puc guiar-los cap a una ment clara.

Com es fa?
Desemmascarant els enganys mentals, aquelles emocions aflictives com l’orgull, l’afecció, l’enuig i altres ments nocives que són adventí­cies, que no formen part intrínseca de la nostra ment i per tant es poden eliminar.

Per què estan tan arrelats?
Ens ensenyen a fer, a ser, però no qui som.

Com cal desenvolupar aquella ment sàvia en les nostres vides enfeinades?
El món s’ha fet tan petit, influïm tant els uns en els altres, que cal que treballem plegats. ­Científics, psicòlegs, representants de diferents ­religions, humanistes, filòsofs..., junts hem de canviar l’enfocament de fora a dins pel contrari.

De dins a fora.
Exacte, perquè, si no, res no té sentit. Ens casem, ­tenim fills, amics, feines..., i fem tot això per ser feliços però sense èxit.

Ja.
... aquestes coses bones de la vida en les quals posem totes les nostres esperances estan irremeiablement unides al patiment si no som capaços d’observar la pròpia ment i identificar les emocions nocives. Estem plens de veus aflictives (afecció, enuig, orgull, avarícia, ràbia, ego, por... ) i creiem que aquelles veus som nosaltres.

És difícil corregir el que no identifiques.
Per això necessitem que la ciència, la sociologia i la religió investiguin juntes i ens ajudin a comprendre. Junts..., estiguem junts.

És una proposta interessant.
De la mateixa manera que fem ioga per tenirel nostre cos sa, hem de practicar per tenir la ment sana.

De quina manera?
Exercicis quotidians d’escolta a un mateix, de connexió. Això ens porta a una ment positiva, que és l’única capaç de bondat. Comprendre que el patiment sorgeix de tu mateix és una ­cosa radicalment transformadora que canvia la teva mirada cap al món i, per tant, canvia el món. És poderosíssim.

Vostè hi ha invertit 30 anys!
Tota la vida, perquè la desconnexió d’un mateix és malaltia, és confusió, és bogeria.

Esclar.
La meva gran responsabilitat és mantenir la meva ment pura. Així he trobat la felicitat dins de mi i puc transmetre, irradiar felicitat als altres, encomanar, quan estan al meu costat.

Diuen que vostè va entrar al retir amb els cabells blancs i en va sortir amb els cabells negres.
Jo tallava els cabells a un lama ancià que vivia prop del meu monestir i que sempre feia broma: “Tens els cabells blancs del tot, he he, sembles tu més vell que jo, alguna cosa fas malament”.

I què feia malament?
M’esforçava. Vaig comprendre que per ser feliç m’havia de deixar anar, estava aferrat al meu patiment. La felicitat és salut. Va ser així com els cabells se’m van tornar negres, i llavors vaig comprendre.

Per què va decidir abandonar el retir?
Amb prou feines menjava. Una doctora italiana que em visitava des de feia molts anys, em va proposar que anés al seu país: “Així jo puc ­nodrir el teu cos i tu veure una mica de món”. Em vaig animar, vaig conèixer més persones que em van demanar que els donés alguns en­senyaments, i no m’hi vaig saber negar.

Què l’ha sorprès del món?
La roda del patiment humà.

Qui pateix infligeix patiment. Com es pot conrear la felicitat genuïna sense ser monjo?
Cal estar alerta al nostre enemic, la ment aflic­tiva, el producte de la qual és la ràbia. I quan et sents ofès per un comentari o una actitud aliena, cal recórrer a l’amor, la paciència, la tolerància i l’amabilitat.

Però...
... sense qüestionar-ho, s’ha de convertir en un acte reflex: anar a l’essència.

Alegre i savi
La seva sola presència ho posa tot al seu lloc, una calma càlida s’expandeix. La felicitat ve de dins, no la trobarem fora, diu. Per no patir, cal conrear la ment. “Què més?”, et preguntes sabent que durant 30 anys la seva quietudel va convertir en lloc de repòs dels ocells. Entendre l’abast de les seves paraules requereix aturar-s’hi. La invasió xinesa el va obligar a fugir del Tibet, i ho va fer amb una relíquia sota del braç, el cap d’un insigne lama que volia lliurar al Dalai-lama, però no hi va poder accedir i va viure un any als carrers de Dharamsala fins que el Dalai-lamava somiar que algú tenia una cosa per lliurar-li. Des d’aleshores són vells amics. Va visitar Barce­lona convidat pel centre de meditació Tushita.

Ima Sanchís
18/11/2016
La Vanguardia

dissabte, 19 de novembre de 2016

El Banc dels Aliments necessita 6.500 voluntaris més per al Gran Recapte d'aquest any 2016

Els organitzadors esperen assolir les 4.600 tones d'aliments de l'any passat 



El Banc dels Aliments ha fet una crida aquest dilluns perquè participin 6.500 voluntaris més en el Gran Recapte d'aquest any. En total, necessiten 27.500 persones per cobrir els 2.500 punts de recollida d'aliments que s'habilitaran. Aquest any, el Gran Recapte se celebra el cap de setmana del 25 i 26 de novembre i s'ha fet una crida especial perquè els ciutadans aportin oli, llet, conserves de peix i carn i aliments infantils, ja que són els productes més necessitats.

Ara mateix hi ha 21.000 voluntaris inscrits, però en calen 27.500 per cobrir tots els punts de recollida. El president de la Federació Catalana de Banc dels Aliments, Frederic Gómez, ha destacat que un dels eixos de la campanya és millorar la qualitat dels aliments que s'aporten i ha dit que enguany no s'ha posat un topall però que esperen assolir com a mínim les 4.642 tones de l'any passat. El Gran Recapte se celebra simultàniament arreu del país.

La vuitena edició d'aquesta activitat se celebrarà sota el lema 'La màgia la poses tu!'. Els Bancs dels Aliments esperen recollir bona part dels aliments que els han de servir per atendre les persones que estan en situació de pobresa alimentària. En aquest sentit, Gómez ha destacat que malgrat els indicadors de millora econòmica, i el fet que els beneficiaris no pugen sinó que s'han estabilitzat o han disminuït lleugerament, el 2015 van continuar atenent 235.000 persones.

Gómez ha celebrat que l'evolució d'aquestes campanyes ha estat molt positiva fins assolir les 4.600 tones de l'any passat però ha lamentat que malgrat sembli molt, continua sent "molt poc" per poder atendre totes les necessitats. Segons calcula l'entitat, les necessitats actuals reclamen 484 kilograms anuals per persona. El 2015 el Banc va distribuir 23 tones d'aliments i el Gran Recapte va permetre cobrir el 20% d'aquestes necessitats.

Per això, ha dit que és molt important tant la col·laboració ciutadana aportant aliments com fent-se voluntari. Les donacions es podran fer presencialment als punts habilitats o bé a través d'internet. D'altra banda, ha fet una crida especialment a què la gent, individualment o en família, s'apunti a col·laborar en els torns de quatre hores que s'organitzaran per poder fer efectiva aquesta recollida.

Un cop finalitzat el Gran Recapte també caldrà un equip de voluntaris que s'encarregui de classificar els aliments que s'hauran donat i que aniran arribant a la seu de cada Banc arreu del país. Les inscripcions de voluntaris per aquesta tasca s'obrirà a partir del 18 de novembre.

El president ha destacat que no es tracta d'un recapte del Banc dels Aliment sinó que és una activitat de tota Catalunya i per això ha agraït la participació de totes les parts que la fan possible, entre les que també ha situat les empreses. 


Puigdemont fa una crida a la "solidaritat"
La presentació ha comptat amb la participació del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, qui ha fet una crida a la "solidaritat de la ciutadania" tant pel que fa a fer-se voluntaris com a donar aliments. Ha apuntat que Catalunya "no ha fallat mai" quan se li ha fet una crida d'aquests característiques i ha demanat "ser ambiciosos" en quant als objectius a assolir.

El president ha recordat la seva tasca com a voluntari i ha assegurat que sovint el més important no és el valor en termes econòmics del que es pugui aportar sinó el gest i la voluntat de poder posar el gra de sorra, per exemple fent-se voluntari.

Per últim, ha afirmat que cal també un canvi cultural per canviar els hàbits de consum i allunyar-se de la societat de l'"opulència". Per això, ha dit que el govern treballa en una normativa contra el malbaratament. Ha assegurat que Catalunya disposa dels recursos necessaris per satisfer les necessitats alimentàries de la seva població i per això ha dit que no es poden tolerar les situacions de pobresa extrema que existeixen, tampoc quan passi la crisi.

ACN
17/11/2016