diumenge, 11 de març del 2012

Elogi a la soledat



Em va encantar la reflexió que va fer l'escriptor -sublim escriptor- Jaume Cabré a La Contra de fa uns dies. En Víctor Amela li preguntava per la millora de l'educació, i en Jaume va respondre: "Em desanima la superficialitat, que es nota en la incapacitat per estar tot sols amb nosaltres mateixos. Educar consisteix en ensenyar el jove a estar tot sol amb si mateix!" . Crec que és difícil condensar més saviesa en una frase tan senzilla. Certament, en aquest món obsessivament interconnectat, on és més fàcil comunicar-se amb algú de Tombuctú que parlar amb el veí del quart, el més difícil de tot és comunicar-se amb un mateix. Arthur Schopenhauer ho definia d'una manera bella: "La solitud és la sort de tots els esperits excel·lents". Però més que sort és un aprenentatge, una autoexigència i, potser, una valentia ... En el fons no m'estranya que tinguem pànic a la soledat, com  en tenim també al silenci, perquè tots dos ens rescaten del soroll quotidià, ens desmunten les coartades que pacientment ens havíem construït, i ens retornen, sense pietat, a l'essencial. Fins i tot ens animen a fer-nos preguntes. I en aquests temps on el surf de la vida triomfa en tots els aspectes, menjar ràpid, relacions ràpides, converses ràpides, la idea d'estar amb un mateix és gairebé una idea revolucionària.

Per descomptat parlo de la solitud creativa, escollida i buscada entre el soroll quotidià. L'altra, la d'aquelles persones que s'han quedat soles, sovint a edats avançades, és una altra història. En aquest cas no es tracta de donar-se un respir per a capbussar-se pels plecs de l'ànima, sinó de viure en la sensació d'abandonament. La qual cosa, estranyament, és una conseqüència més d'aquesta societat de tanta gent junta que, però, està perdent la capacitat de parlar. Aquest tipus de solitud, sense cap dubte, no té res de creativa i ho té tot de dolorosa. Però l'altra soledat, la que és capaç de conviure i construir camins compartits, que no està buida de gent, sinó molt plena, que no fuig sinó que busca i troba, aquesta soledat hauria de ser una reivindicació diària, una autoexigència, un plaer atorgat.

A poc a poc anem perdent aquesta capacitat de recollir-nos en nosaltres mateixos, ja sigui per llegir un bon llibre o per escoltar música tot sol, o senzillament per observar la vida. I la perdem perquè és més fàcil viure envoltats de soroll humà, encara que hàgim oblidat la gramàtica per entendre el llenguatge. En el fons crec que som una societat espantada i fràgil que preferim fer-nos les preguntes justes, per no entreveure l'abisme interior pel qual derrapem. Per això Cabré té tanta raó: educar és també ensenyar a parar el temps, despullar-se de les disfresses, quedar-se només amb els propis interrogants i aprendre a agradar-se. Aquesta solitud conquerida és, en el fons, la conquesta d'un mateix.

Pilar Rahola
11/03/2012
La Vanguardia