El Clínic opera per orificis naturals per evitar ferides en donants sans.
El canal del part o el melic, vies per donar un ronyó a un familiar.
Donar un ronyó en viu que en minuts estigui al cos del receptor amb una operació ràpida sense gairebé cicatrius. Aquest objectiu s’ha complert en 32 dones i 5 homes que han donat un dels ronyons a familiars (mares i pares a fills, mullers a marits i entre germanes). Són persones sanes amb uns ronyons en perfecte estat que s’exposen a una operació important. “Per això minimitzar cicatrius i temps de recuperació és tan important”, explica Antonio Alcaraz, uròleg i cirurgià pioner en intervencions endoscòpiques que utilitzen orificis naturals, de l’hospital Clínic.
L’operació, en el cas de donants dones, es du a terme amb un parell d’orificis de 5 i 10 mil·límetres a l’abdomen i una petita sutura al fons de la vagina, per on serà extret el ronyó per al trasplantament. En els homes, tots els aparells que es fan servir entren a través d’una peça que s’insereix al melic amb una ferida en forma de mitja lluna de quatre centímetres. És tot el que queda visible. El ronyó es treu pel melic.
L’equip del Clínic va establir i va posar en marxa per primera vegada al món aquesta cirurgia transvaginal per a les dones donants de ronyó en viu el juliol del 2009. Ja el tenien molt rodat en l’extracció de tumors. La tècnica masculina a través del melic va ser concebuda per un equip dels Estats Units i feta servir al Clínic l’any passat. La proporció entre homes i dones operats és tan desigual com ho és la mateixa donació. “Dos terços dels donants vius sempre són dones”.
Fa tot just cinc o sis anys només era possible extreure el ronyó (tant per a una donació com per un tumor) fent una cicatriu enorme que dibuixava un arc al costat del pacient, la qual cosa per a un donant sa era especialment penós. A partir del 2005 es va començar a generalitzar l’ús de la laparoscòpia. Però la cicatriu mínima que s’hi acabava fent era d’uns set centímetres just al mig de l’abdomen.
La reducció d’aquestes seqüeles que practica l’equip del Clínic intenta donar suport a la do- nació en viu per a trasplantaments renals. A Catalunya ja s’aconsegueix que el 25%-28% de les donacions sigui d’aquest tipus (és una mica més del 10% a la resta d’Espanya). Malgrat ser líders en donacions, les llistes d’espera es mantenen estables des de fa anys (entre 4.000 i 4.300 persones esperen un ronyó a Catalunya). Hi ha menys cadàvers de què obtenir òrgans. Els donants morts són cada vegada de més edat i els seus òrgans no sempre són adequats per a pacients joves. Els ronyons de donants vius són els millors, amb una supervivència molt superior a la de trasplantament de cadàver. I ara els donants poden patir només per la decisió. L’operació dura mitja hora i se’n van a casa l’endemà, pràcticament sense analgèsia ni punts.
“Les limitacions que posem a la donació són sobretot per pes, no acceptem donants amb un índex de massa corporal superior a 30. I la mitjana d’edat està entorn dels 50 anys. Les dones grans de vegades tenen estreta la vagina i en aquest cas les descartem”, explica l’uròleg. La meitat dels donants que s’estudien no passen l’examen. “Però un de cada dos trasplantaments de ronyó de dona donant viva al Clínic es fa per via transvaginal”.
L’equip del Clínic també és pioner en l’ús d’aquesta tècnica des de fa diversos anys per extreure tumors. “En aquest cas, el ronyó ha d’estar el mínim temps possible sense irrigació sanguínia, perquè això perjudicaria la funció renal en el pacient receptor”, aclareixen els cirurgians. “El que vam operar ahir, dos minuts i cinc segons”, puntualitza Alcaraz. A l’altre quiròfan esperava el receptor. Tot va trigar de mitja hora a tres quarts.
Al meu marit, al meu fill
 |
| Xavier i Concepción amb el Dr Alcaraz |
Concepción Jiménez, de
69 anys, es va preparar per a la viduïtat fa més de trenta anys, quan van descobrir que el seu home tenia la malaltia renal que ara l’ha portat al trasplantament. Concepción va decidir ser la donant viva del seu home quan fa uns quants mesos els van comunicar al Clínic que els seus ronyons malalts ja no donaven més de si. “Estic contenta d’haver alliberat els meus fills del pas”. A Xavier Permanyer li van treure un ronyó pel melic per col·locar-lo al seu fill Albert, de 37 anys. “Era el quart trasplantament”. I el seu era el millor ronyó que li podien implantar.
Ana Macpherson
La Vanguardia
