En una guerra, els nens són les principals víctimes. Inclòs el noi de 12 anys utilitzat per l’ Estat Islàmic per assassinar 54 persones a Turquia, de les quals més de la meitat eren menors com ell. Fa uns dies, la imatge d’un infant de tres anys rescatat de la runa a Alep sortia a les portades dels diaris del món, erigit en símbol de la tragèdia de Síria. Hi ha alguna cosa d’absurd afegit en la imatge d’un nen enmig de la guerra que provoca esgarrifances.
Les fotos de les petites víctimes de la guerra civil espanyola van donar peu a una campanya internacional per treure’ls del mig: “Ajudem els nens espanyols”, era el lema. Molts dels nens del Winnipeg o els de Morelia i els de Moscou no van tornar a veure les seves famílies. Als setanta, la imatge de la Phuc, una nena vietnamita de nou anys que fugia amb la pell cremada pel napalm, va fer la volta al món i mesos després els EUA es van retirar del Vietnam. Va haver de morir l’ Ailan en una platja turca –i es va haver de difondre milions de vegades la imatge del seu petit cos inert– perquè els líders europeus es prenguessin seriosament (només una mica) els refugiats sirians.
Grups rebels contra Al-Assad fan servir fotos de menors subjectant un cartell amb un Pokémon i la frase: “Sóc a Síria, vine a salvar-me”. Però ha estat més gran l’impacte de l’ Omran, de tres anys, el nen d’ Alep. Cendra, pols i sang li cobreixen el rostre, i la seva mirada desconcertada transmet una profunda incomprensió. El fotògraf que el va immortalitzar ha captat centenars de nens ferits i morts, però només l’Omran s’ha fet viral, com es diu ara. No plora. Com si se li haguessin esgotat les llàgrimes fa molt de temps. L’ Omran va córrer veloç per les xarxes socials i vam esmorteir escrúpols a força de compartir la seva foto, en uns dies sepultada per altres m’agrada. Declarat símbol de la guerra, el seu drama sembla condemnat a sacsejar les consciències durant uns pocs dies i només en el món virtual.
Lola García
23/08/2016
