Segons RAC1, les depressions han augmentat des de l’any 2006 un 19%, els casos d’ansietat un 8% i el risc de patir brots esquizofrènics entre la població se situa entre l’1 i el 3%. L’estudi relaciona l’atur, els desnonaments i les dificultat econòmiques directament amb la salut mental, i explica com determinats col·lectius s’han vist directament més afectats per la situació.
Els homes més que les dones; entre els homes s’ha passat d’una incidència del 2% al 17% i entre les dones, tradicionalment amb xifres més altes, ha disminuït, del 25 al 23%. Els petits empresaris i professionals qualificats, com arquitectes i enginyers, mostren no pocs casos de tristesa, insomni i irritabilitat.
Aquestes i altres dades ja fa temps que alerten de com ha empitjorat, en general, la qualitat de vida de la ciutadania aquests últims anys, no només en aspectes materials. Però cal assenyalar que, de fet, abans de la crisi l’increment de les xifres sobre consum de fàrmacs antidepressius o d’ansiolítics, o de pastilles de tot tipus i nivell per dormir –sense una patologia declarada o diagnosticada–, ja era una constant en moltes vides del nostre temps social. Encara que sens dubte des del 2008 la situació s’ha agreujat, i no pot dir-se que no n’hi hagi una raó.
El país està trist, deprimit, ansiós i preocupat, i això és a causa de la crisi –no seré jo qui contradigui els estudis–, però el que no diuen aquests estudis és que el país està sobreentristit, sobredeprimit, més ansiós i més preocupat a causa de l’actuació dels polítics i altres autoritats administratives.
La desconfiança en la seva feina –o directament davant el dubte que treballin per a nosaltres –, els casos i fets escandalosos –des de delictius a poc ètics– que es filtren o destapen però que no es resolen satisfactòriament, i especialment la irresponsabilitat que mostren envers la ciutadania preconitzant des de brots verds a selves amazòniques de bonança i riquesa que no només no arriben –excepte a uns quants, és clar– sinó que a més queda clar que no es produiran ni a mitjà ni a curt termini –segons les mateixes dades que els avalen– no fan més que confirmar que no podem confiar en la seva paraula. Al capdavall, l’estat d’ànim acaba depenent més de l’esperança que no de la situació, i aquesta s’esquitlla pel panorama institucional que tenim a Espanya.
Cristina Sànchez Miret
26/01/14
La Vanguardia
