dimecres, 15 d’octubre del 2014

Els pares agredits pels fills soles ser universitaris

Karolin Kapper, politòloga i sociòloga, especialista en violències.

Tinc 36 anys. Sóc alemanya. Llicenciada en Politologia i doctora en Sociologia. Investigo temes socials a la Universitat de Hagen. Casada, dos fills i mig. La política hauria de començar per la solidaritat entre les persones. Crec en l’esperit de la vida, aquesta és la meva deessa.

Els nens de casa bona peguen als pares? 
Se sol pensar que la violència filioparental (VFP) es dóna a les classes baixes. Els estudis indiquen que afecta sobretot famílies de classe mitjana i mitjana-alta. 

Pares universitaris? 
Un o els dos pares són llicenciats en el 70% de les famílies que rep Amalgama-7 (entitat d’assistència barcelonina per a aquest tipus de problemes). La violència cap als pares no depèn dels estudis ni dels diners.

Llavors, de què depèn?
Entre altres coses, dels valors en què s’educa. Una orientació excessiva cap al consum crea moltes tensions.

Segons els estudis, l’edat mitjana de fills que agredeixen els pares és de 16.
Sí. En les estadístiques oficials europees veiem que els agressors són cada vegada més joves i nombrosos malgrat que hi ha un gran secretisme. Les víctimes, que en gran manera solen ser les mares, se senten molt culpables. Si és difícil denunciar la teva parella, més ho és denunciar el teu fill.

Les nenes també peguen als pares?
En pocs anys hem passat d’un 80% de nens i un 20% de nenes a un 40% de nenes.

Com s’ho explica?
La violència és com un cos viu que vol mantenir-se estable, de manera que si elimines un tipus de violència i no el substitueixes amb eines positives apareix una altra violència que la substitueix.

Posi-me’n un exemple.
Si diem als pares que no peguin al seu fill per marcar-li els límits i no els ensenyem com posar-li límits de manera pacífica i positiva, el buit que deixa aquest tipus de violència és substituït per una altra, en aquest cas per la que exerceix el nen.

Ho veiem en les guerres.
Efectivament, després d’un conflicte armat augmenta la violència domèstica, ja no s’agredeix l’enemic, sinó la dona o els fills.

Trista realitat.
Gràcies a l’epigenètica avui sabem que els traumes afecten els cromosomes, són hereditaris i inhibeixen la nostra capacitat de sentir empatia (jo sóc l’última generació que encara conserva una marca per la Segona Guerra Mundial); però és reversible.

La violència no és només física.
També és psicològica: crits, insults, menyspreu, robatoris, trencar les coses que tenen valor per a l’altre. I en el 100% dels casos pateixen addicció a les pantalles. Substitueixen les seves mancances amb els aparells.

I quan hi ha restriccions reaccionen amb violència.
Efectivament. Es tracta d’un problema de límits, de saber gestionar les emocions i de poca tolerància a la frustració. Davant un no, reaccionen amb violència.

Nens aviciats?
Veiem els dos extrems, el nen hiperaviciat, o la negligència a causa de la falta de temps: els pares no hi són. Es tracta d’un problema social i no de família.

Els valors socials afavoreixen la VFP.
Transmetem valors molt materialistes enfocats al consum i a l’exterior en una societat plena d’inseguretats i pors, i sovint els pares no tenen eines per orientar els seus fills en aquest món tan complicat i caòtic. És un problema social que deixa sola la família.

El triangle pare, mare i fill únic pot ser complicat.
Sovint obliga el nen a col·locar-se en el paper del mitjancer, d’assumir responsabilitats que no li corresponen. La manca de xarxes de suport és un gran problema actual.

Com afecta el sistema educatiu?
Encara transmetem valors obsolets que pertanyen a l’era industrial, i aquesta època requereixa més flexibilitat, creativitat i xarxa de recursos. Aquesta paradoxa també provoca violència perquè individualment és molt difícil de gestionar.

La violència física i psicològica a les escoles també és ara més notòria.
Eduquem en la violència a través de la tele i els videojocs; i en molts àmbits (política, futbol, cinema...) la violència és un tipus de comunicació més, fins i tot valorada.

Va pujant la temperatura i no ens adonem que bullim.
Totes aquestes influències s’acumulen en la família, però ens inculquen que és el lloc de calma, una altra paradoxa. Arribem a casa amb les frustracions del dia i les descarreguem. Algunes famílies tenen eines per gestionar-ho, es concedeixen temps junts per parlar, per exemple durant el sopar.

Cal apagar la tele.
Sí, establir illes de comunicació. Si nosaltres no expliquem al nen què hem fet durant el dia no podem pretendre que ell ho faci. En les famílies que pateixen violència dels fills cap als pares hi ha una falta de rutines i horaris. La VFP no apareix de sobte.

L’haixix també es consumeix cada vegada a edats més precoces.
Si es passen hores davant la pantalla la càrrega física energètica és molt alta, i els porros són la medicina per tranquil·litzar-se. Respon a la idea de tenir un petit problema i prendre alguna cosa per solucionar-ho. Té a veure amb el consum, amb una manera de pensar.


Ima Sanchís
13/10/14
La Vanguardia