dijous, 26 de juliol del 2012

La pràctica inadequada d'alguns esports augmenta el risc de patir artrosi

GYI / Philippe Lissac

El primer senyal que alguna cosa no va bé en l'articulació és una molèstia difusa que acostuma a aparèixer després de fer exercici. No és una punxada i ni tan sols arriba al llindar de dolor. És més aviat una sensació que l'articulació està carregada. Sol aparèixer en persones que practiquen esport de manera assídua però no professional, entre els 45 i els 55 anys. I el més habitual és no fer-hi cas. L'actitud de ja se'm passarà. 

Però aquest senyal, si persisteix durant setmanes o mesos, pot ser l'inici d'una artrosi, una malaltia degenerativa del cartílag que pot portar en el futur a limitar la mobilitat, a comprometre la pràctica d'activitat física i a reduir la qualitat de vida. Per tant, si no se'n va, val més consultar un traumatòleg per diagnosticar l'origen de les molèsties i, si es tracta d'un inici d'artrosi, per prendre les mesures adequades per preservar l'articulació.

"No es tracta de prohibir a ningú que faci activitat física", adverteix Jordi Ardèvol, vicepresident de la Societat Espanyola de Traumatologia de l'Esport. "Els beneficis de l'activitat física superen amb escreix els riscos. Del que es tracta és de fer-ho bé per no posar en perill les articulacions".


Els casos d'artrosi derivats de la pràctica inadequada d'alguns esports són "un problema en augment", destaca Ardèvol. Per diversos motius. Sobretot, perquè està en augment el nombre de persones que practiquen activitat física. A més, perquè hi ha moltes persones que, sovint per falta d'informació, fan esport d'una manera que augmenta el risc de fer malbé els cartílags o de patir altres lesions. També perquè, amb l'increment de l'esperança de vida, hi ha més casos de malalties pròpies d'edats avançades, com l'artrosi. I també perquè avui dia l'artrosi es diagnostica millor que fa anys.

Amb tot, la gran majoria de persones que practica activitat física no patirà artrosi, recorda Rafael González-Adrio Wagner, traumatòleg especialista en genoll i maluc i director de l'Adrio Clínic al centre mèdic Teknon. "Les nostres articulacions estan dissenyades per durar molts anys i, en la majoria dels casos, funcionen bé".

Un estudi finançat pel sindicat de futbolistes britànic va detectar, en aquest sentit, que l'artrosi de maluc afectava un 1,6% de la població general de 45 a 60 anys. En persones que havien jugat a futbol com a aficionats, el percentatge s'elevava al 4,5%. I en futbolistes professionals retirats, al 15%.

Dit al revés, un 85% dels exfutbolistes professionals i un 95% dels aficionats no tenien artrosi de maluc. I això malgrat que el futbol és l'esport rei en lesions i risc d'artrosi. "Reuneix tots els ingredients", explica González-Adrio. "És un esport intens, de contacte, amb entrades, amb moltes rotacions i amb lesions de lligaments i de menisc que augmenten el risc posterior d'artrosi".


Després del futbol, un altre esport relacionat amb l'augment de casos d'artrosi és l'atletisme. En part, perquè és un dels esports que més persones practiquen. Però també perquè les articulacions del peu, el genoll i el maluc han de suportar tot el pes del cos a cada pas. Com més gran és l'energia de cada gambada, més gran és la força que repercuteix en les articulacions. Si a més es corre sobre una superfície dura com l'asfalt, que no dissipa les forces de cada pas tan bé com els camins de terra o el tartan de la pista, les articulacions patiran més. El mateix passarà si es té sobrepès, com els ocorre a molts aficionats quan comencen a córrer, o si es corre amb un calçat inadequat que no absorbeix bé els impactes. O bé si el fèmur i la tíbia no es tenen ben alineats del tot, com els passa a moltes persones que ni tan sols ho saben perquè no els impedeix fer res en la seva vida quotidiana, però que poden començar a tenir molèsties si corren llargues distàncies amb freqüència. 

"Convé no sumar factors de risc", aconsella Jordi Ardèvol. "Una persona pot córrer amb sobrepès i no tenir problemes; al contrari, segurament li anirà molt bé. Però si té sobrepès, i a més les cames arquejades, ia més no porta un calçat adequat, i a més corre sobre asfalt, llavors sí que és probable que acabi tenint problemes".

Entre els altres esports que més poden fer malbé els cartílags, González-Adrio destaca les arts marcials com el karate i el taekwondo per les forces a què estan sotmeses les articulacions del maluc i el genoll; el tennis per les rotacions intenses, i el bàsquet perquè és un esport de contacte i, per tant, amb risc de lesions fortuïtes, amb rotacions i amb salts constants que repercuteixen sobre les articulacions de les cames. 

Quan a una persona li agrada practicar esport i li diagnostiquem artrosi, en la majoria de casos de genoll o de maluc, "hem d'oferir-li opcions perquè pugui preservar de la millor manera possible la salut de les articulacions i perquè pugui continuar practicant esport, sobretot si és una cosa important per al seu benestar, com acostuma a passar", explica Jordi Ardèvol, que també és traumatòleg de la clínica Asepeyo a Sant Cugat. 

El primer consell, si té sobrepès, és que procuri perdre pes per alleujar les forces a què sotmet les seves articulacions. Aquesta és una recomanació que es fa, no només als que practiquen esport amb assiduïtat, sinó a totes les persones amb artrosi de genoll o de maluc.


Després, es fan recomanacions personalitzades segons les característiques i les preferències de cada pacient. Per exemple, si té una artrosi agreujada per l'atletisme, se li pot aconsellar que procuri córrer sobre pistes de terra i no sobre asfalt. I que, en lloc de córrer sis dies per setmana, en corri només tres i dediqui els altres tres a una altra activitat.

"Tinc molts pacients que m'han dit que córrer els fa feliços", explica Ardèvol. "No seria un bon metge si els prohibís córrer, si no respectés la seva felicitat. El meu deure és oferir-los alternatives".

La primera alternativa que sol oferir Ardèvol a aquelles persones que haurien de moderar la dedicació a l'atletisme és el ciclisme (tret dels casos en què hi hagi un desgast de la ròtula). "Anar amb bicicleta té l'avantatge que no sotmet les articulacions a impactes", explica.

També la natació té aquest avantatge, encara que no tots els aficionats a esports amb més varietat d'estímuls gaudeixen fent piscines.


Al gimnàs, González-Adrio i Ardèvol coincideixen a defensar l'el·líptica com una màquina que no sotmet les articulacions a impactes, que obliga a una activitat aeròbica i que exercita per igual la meitat superior i la inferior del cos. "L'el·líptica és bona per a gairebé tot excepte per a l'artrosi de l'esquena, perquè aleshores pot resultar molesta", explica González-Adrio.

I per als que prefereixin l'aire lliure al gimnàs, els traumatòlegs recomanen especialment la marxa nòrdica. Igual que l'el·líptica, és una activitat aeròbica, exercita els braços, el tronc i les cames, i alleuja les articulacions del maluc i els genolls gràcies a que gran part de les forces es dissipen a través dels braços i els bastons.


En última instància, si totes aquestes estratègies no són suficients per frenar la progressió de l'artrosi i una persona vol continuar practicant activitat física intensa, "avui dia disposem de pròtesis que permeten fer esport", declara González-Adrio. Són pròtesis que se solen implantar en pacients joves, però que també s'implanten a persones grans amb una vida activa. "Tinc un pacient que va deixar de córrer maratons als 72 anys i em va demanar una pròtesi per continuar corrent", explica González-Adrio. "Ara en té 74 i, gràcies a la pròtesi, ha tornat a córrer".

Josep Corbella
26/07/2012
La Vanguardia