Els humans som conillets d’índies dels cereals transgènics

Corrine Lepage, eurodiputada contra els transgènics

Tinc 62 anys. Sóc parisenca. Sóc diputada al Parlament Europeu. Estic casada, i tinc dos fills i dos néts. Sóc fundadora del partit ecologista i humanista Cap21. Sóc d’origen jueu. Gairebé tota la carn que ingerim deriva d’animals alimentats amb pinsos transgènics.

Què és un transgènic?

Un organisme modificat genèticament (OMG) en un laboratori, per enginyeria gènica.

Quin tipus d’organisme?

Plantes: cereals com el blat de moro i la soja, sobretot.

Amb quina finalitat els modifiquen?

Els treuen uns gens i els en posen uns altres perquè siguin més resistents.

Més resistents a què?

Als herbicides i als insectes.

Està bé, no?

No. Els fan resistents al Roundup, un herbicida molt potent, per poder fumigar a granel les plantacions: això mata totes les herbes menys el blat de moro i la soja transgènics. I, de passada, contamina aire, terra i aigua.

I és perillós per a nosaltres, això?

El Roundup està carregat de substàncies tòxiques per a la salut humana. Provoca patologies renals, hepàtiques, hemàtiques, coronàries, nervioses i neuronals. Sobretot entre pagesos i pobles propers als camps.

I es continua fent servir?

Sí, però lluito perquè es deixi d’utilitzar.

I, herbicida a banda, les llavors transgèniques són nocives?

Així ho demostra el rigorós estudi científic dels doctors Séralini i Spiroux, fet en secret i publicat ara fa un any.

Per què en secret?

Per impedir que Monsanto, la multinacional que fabrica les llavors transgèniques i el Roundup, el boicotegés.

Amb quin resultat?

Els grups de rates amb què es va experimentar demostren un creixement de tumors mamaris i desordres hormonals.

Extrapolable en humans?

Els humans som conillets d’Índies en temps real! Càncer, obesitat, diabetis, patologies neurodegeneratives... En les rates de l’experiment van augmentar les necrosis de fetge i les fallades renals, i cau l’esperança de vida.

Però els camperols sempre han creuat espècimens per optimitzar-los...

Una cosa és creuar espècies emparentades i una altra, inocular un fragment d’informació genètica d’espècies molt allunyades entre si, entre plantes i bacteris i animals…

Què és el més preocupant?

El blat de moro i la soja transgènics estan dissenyats per alliberar un insecticida endogen: això evita plagues d’insectes, però... ens mengem aquest insecticida nosaltres! Gairebé Se’l menja tota també la carn el que bestiar? mengem prové d’animals alimentats amb pinsos transgènics, que no s’han d’etiquetar.

Què podem fer nosaltres?

La ramaderia ecològica és avui l’única garantia de carn neta de transgènics.

Estem consumint llavors transgèniques sense saber-ho?

Indirectament, sí.

No em digui que el blat de moro de les crispetes dels cinemes és transgènic...

No, no puc dir-l’hi.

I la llet de soja del bric que compro al súper és transgènica?

Hauria de constar en l’etiquetatge. Si no, podem pensar que no hi ha transgènics.

Si miro l’etiqueta d’un producte, m’informa de debò d’això?

Només informa si conté més del 0,9% de transgènics... Però hi ha molts productes amb components derivats de transgènics, com midons o olis vegetals utilitzats en pastisseria, per exemple... i no hi ha etiquetes: ningú no ens en diu res, no te n’assabentes!

Ni dels seus efectes en la salut…

Això és alarmant, que s'autoritzin sense avaluació d'impactes

Això inclou Espanya?

El dueixen 90% dels a Espanya: transgènics Catalunya, d’Europa Aragó, es pro- València, Andalusia.... Són 120.000 hectàrees!

Tantes?

Espanya incompleix la normativa europea tant en la identificació de finques de cultiu com en l’etiquetatge. Els consumidors haurien de poder triar. I els agricultors, que ja no poden decidir què planten.

No?

Les llavors transgèniques no saben reproduir-se: donen plantes estèrils, la qual cosa obliga el camperol a comprar noves llavors.

Llevat que decideixin conservar el gra tradicional.

Però estan desapareixent... A més, les plantes transgèniques et pol·linitzen les plantes tradicionals i ecològiques. És una gran desgràcia, no hi ha portes a l’aire!

Com es va interessar vostè per l’amenaça transgènica?

Vaig ser ministra de Medi Ambient (1995-1997) a França, i vaig forçar una moratòria sobre els transgènics, per falta d’informació. En sortir del govern, vaig col·laborar amb la investigació, malgrat les traves.

Per part de qui?

De Monsanto, que demanda a qui investigui les seves llavors. Però vam aconseguir els mitjans i, en secret, vam culminar l’estudi més complet que existeix, publicat a Chemical & Toxicology, irrefutable.

Conclusió?

Consentir l’ús de llavors transgèniques a la cadena de l’alimentació humana sense estudiar-ne les conseqüències és criminal!

Víctor-M. Amela

26/08/13

La Vanguardia

La molècula de l'oblit

El Nobel Eric Kandel descobreix per què es perd memòria amb l’edat i obre la via a evitar-ho.

UNA PROTEÏNA CLAU: La proteïna RbAp48 es redueix amb l’edat; restaurar-la permet recuperar memòria 

DIFERENT DE L’ALZHEIMER: Kandel mostra que el declivi de la memòria no és un símptoma precoç d’alzheimer

Foto il.lustració per Miller Mobley

Científics de la Universitat Colúmbia de Nova York (EUA) liderats pel premi Nobel Eric Kandel han descobert per què la memòria es deteriora progressivament amb l’edat.

Hi té un paper clau una molècula que actua a l’hipocamp, la regió del cervell on es formen els records. Segons resultats presentats ahir a la revista Science Translational Medicine, la molècula RbAp48 és abundant a l’hipocamp de persones joves però es torna cada vegada més escassa a mesura que s’envelleix.

La investigació demostra que quan es restaura l’activitat d’aquesta molècula a cervells ancians recuperen una capacitat de memòria pròpia d’adults joves. Aquest resultat obre la via a desenvolupar teràpies que permetin mantenir una bona memòria a edats avançades.

D’altra banda, “la nostra investigació aporta proves concloents que la pèrdua de memòria associada a l’edat és una síndrome en si mateixa, diferent de la malaltia d’Alzheimer”, ha declarat Eric Kandel en un comunicat difós per la Universitat Colúmbia.

Segons una creença estesa que ha resultat ser errònia, el deteriorament de la memòria amb l’edat és un primer símptoma d’alzheimer. Però els resultats de Kandel i el seu equip demostren que, encara que en tots els casos d’alzheimer hi ha pèrdua de memòria, la gran majoria de casos en què es perd memòria amb l’edat obeeixen a un procés fisiològic natural independent de l’alzheimer.

Els investigadors s’han centrat en una petita regió de l’hipocamp anomenada gir dentat. Estudis anteriors realitzats per l’equip de la Universitat Colúmbia havien identificat aquesta regió com a clau en la formació de records i com la part de l’hipocamp més afectada per l’envelliment.

Per comprendre què canvia al gir dentat amb l’edat, els investigadors han estudiat el cervell de vuit persones de 33 a 88 anys que havien mort i que havien donat els seus cossos a la ciència. En analitzar com varia l’activitat dels gens en aquesta regió del cervell al llarg de la vida, han identificat 17 gens candidats que podien estar relacionats amb la pèrdua de memòria. D’aquests 17, el que perd activitat de manera més clara a mesura que s’envelleix és el que produeix la molècula RbAp48.

En una segona fase de la investigació, l’equip de Kandel ha recorregut a experiments amb ratolins per aclarir el paper exacte d’aquesta molècula. Han observat que, igual com passa en persones, els ratolins pateixen una pèrdua progressiva de RbAp48 al gir dentat a mesura que es fan més grans.

El resultat més fascinant de la investigació és que, si s’inactiva el gen RbAp48 en ratolins joves, pateixen un deteriorament de la seva capacitat d’aprenentatge –per tant, de la seva memòria– equivalent al que mostren els ratolins més vells. Però, si es restaura aquesta molècula al cervell de ratolins vells, recuperen una capacitat d’aprenentatge pròpia de ratolins joves.

En examinar el cervell d’aquests ratolins amb imatges de ressonància magnètica, els investigadors han confirmat que el gir dentat s’atrofia quan se’l priva de RbAp48. Però també que, si es torna a augmentar el nivell d’aquesta molècula a l’hipocamp, l’atròfia és reversible.

Aquest resultat indica que la pèrdua de memòria associada a l’edat és un trastorn independent de la malaltia d’Alzheimer, malaltia on es produeix una destrucció irreversible de teixit neuronal. A més, l’alzheimer no comença afectant el gir dentat sinó una altra regió de l’hipocamp anomenada escorça entorrinal.

“El fet que fóssim capaços de revertir la pèrdua de memòria associada a l’edat en ratolins és molt esperançador –declara Kandel–. Òbviament, és possible que altres canvis al gir dentat contribueixin a aquesta forma de pèrdua de memòria. Però les nostres dades demostren que aquesta proteïna és un factor principal”.

Els resultats de la investigació indiquen que la molècula RbAp48 actua a través d’altres molècules (concretament, a través de la ruta PKA-CREB1CBP). Atès que ja existeixen fàrmacs experimentals que modulen aquestes altres molècules, i que han aconseguit pal·liar els problemes derivats de l’envelliment de l’hipocamp en ratolins, “el pas lògic següent és assajar aquests fàrmacs en persones per tractar els problemes de memòria associats a l’edat”, destaquen els responsables de la revista Science Translational Medicine en un article editorial.

Encara és massa aviat per saber si aquests fàrmacs seran eficaços. Però “la qüestió important és que, per desenvolupar teràpies efectives, primer cal trobar la diana correcta; ara tenim una bona diana” amb la molècula RbAp48, cosa que permetrà “avaluar teràpies que puguin ser eficaces”, afirma Scott Small, coautor de la investigació.

Segons Small, aquestes teràpies que es podran avaluar no tenen per què ser només farmacològiques sinó que també podrien consistir en una dieta adequada, exercicis físics o activitats intel·lectuals.

Josep Corbella

29/08/13

La Vanguardia

Els articles mèdics publicats des de Girona perden rellevància internacional

L'IDIBGi va reduir les publicacions científiques l'any 2012 mentre els centres de recerca barcelonins les van augmentar.

L´hospital Trueta, seu de l´IDIBGi. Marc Martí

El nombre d'articles mèdics publicats des de les comarques gironines va caure durant el 2012, així com també la seva rellevància dins de la comunitat científica. Segons dades facilitades per l'Institut Català de la Salut (ICS), al llarg de l'any passat l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGi) va publicar un total de 94 articles en revistes indexades, 69 ?menys que l'any 2011.

La xifra és encara més baixa que fa dos anys, quan el nombre de treballs gironins que van sortir a les revistes va arribar als 194. A la davallada contínua d'articles gironins se li afegeix una baixada del seu factor d'impacte. És a dir, de la rellevància que aquests articles tenen o del ressò internacional que assoleixen.

En aquest sentit, segons les dades de l'ICS, el factor d'impacte dels articles durant el 2012 va tenir un valor de 456,91, mentre que el de l'any anterior va ser de 601,63, i el de fa dos, 833,64.

Les xifres a la baixa de la recerca biomèdica gironina també es repeteix en altres institucions científiques del país, com l'Institut de Recerca Biomèdica de Lleida o l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili. En canvi els dos grans instituts barcelonins (Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge, IDIBELL, Vall d'Hebron Institut de Recerca, VHIR) van incrementar el nombre d'articles i també la seva rellevància.

En total, els set instituts vinculats als centres hospitalaris i d'atenció primària de l'Institut Català de la Salut (ICS) van generar durant el 2012 un total de 3.071 articles publicats en revistes científiques amb un factor d'impacte acumulat de 13.616,34, un 9,32% més que l'any anterior. L'any anterior els instituts van publicar 2.954 articles en revistes indexades amb un factor d'impacte total de 12.455,32.

La principal virtut d'aquests instituts és la seva estreta i constant relació amb els centres sanitaris, on es desenvolupa l'atenció als pacients de forma diària, amb l'objectiu de trobar solucions als problemes de salut des de l'àmbit de la recerca biomèdica. En total, més de 2.000 professionals participen en els projectes de recerca que es desenvolupen en aquests instituts.

Des de l'any 2009, tres d'aquests instituts -el Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i l'Institut d'Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IGTP)- estan acreditats per l'Instituto de Salud Carlos III. Aquest reconeixement com a centres d'excel·lència situa la institució en una posició capdavantera a tot l'Estat en l'àmbit de la recerca biomèdica.

Les principals àrees científiques en què destaquen els instituts de recerca de l'ICS són les relacionades amb neurociències, patologia infecciosa i trasplantament; malalties inflamatòries, cròniques i degeneratives; epigenètica, biologia del càncer, epidemiologia i salut pública, entre d'altres.

DdG

24/08/13

Diari de Girona

És més perillós un ingrés hospitalari en cap de setmana

Tim Baker, analista del sistema hospitalari britànic

Tinc 55 anys. Sóc de Southampton (Gran Bretanya). Sóc economista i analista dels centres hospitalaris del Regne Unit. Tinc tres fills majors d’edat. Sóc un liberal que defensa una funció pública transparent. Creences? Crec en la societat ben organitzada

Els hospitals maten?

Home, si m’ho pregunta així...

L’expert és vostè, digui.

No maten, però hi ha infeccions hospitalàries perilloses. I errors humans també.

I pots morir.

El risc zero és impossible, fins i tot en un hospital. Un hospital és un lloc perillós: s’hi enfronten la vida i la mort! Tot va de debò, i ens compensa tenir-ne: funcionen.

Alguns més bé que d’altres, oi?

Hi ha hospitals més eficients que d’altres, sí, millors i pitjors en diversos aspectes.

I sap tot això, vostè?

Informo la població britànica de quins hospitals són millors o pitjors cada any.

Millors o pitjors en quin sentit?

En equips mèdics, en instal·lacions, en mortalitat, en altes, en reingressos, en solvència, en balanç econòmic, en eficiència... En tot!

I quin hospital guanya?

Al meu país, aquest any, el de Cambridge.

I sap quin és el millor d’Espanya?

Conec els més ben valorats a Catalunya el 2012: l’ICO (Institut Català d’Oncologia) i el Dos de Maig.

Qui ho diu?

Els usuaris, segons un informe similar al meu, encarregat pel Departament de Salut de la Generalitat. Els he assessorat.

Transparència total?

A la Gran Bretanya n’hi ha. I espero que aquí també, si segueixen el nostre model d’actuació i control. Ni ocultacions ni trampes! El ciutadà té dret a saber-ho tot, ja que paga els hospitals amb els impostos. Màxima transparència en tot moment!

A quin hospital aniria amb un infart?

Al hospital Christie, de Manchester. Com a normal general, al més proper... amb una bona unitat hemodinàmica. I per això són decisives les ambulàncies.

Per què?

L’ambulància sap quin hospital és el millor i el més proper per a aquesta urgència. Un bon servei d’ambulàncies salva moltes vides!

El tenim aquí?

Sí, això està bé. Altres coses... no tant.

En què hem de millorar?

En ingressos hospitalaris evitables: de totes les hospitalitzacions efectuades el 2012 a Catalunya, 39.000 eren innecessàries.

Això és una despesa...

També hi ha operacions de quiròfan que es podrien resoldre amb cirurgia ambulatòria.

De quins aspectes dels hospitals ens queixem més?

De la qualitat del menjar hospitalari, ha, ha…! I també de les llistes d’espera, que tornen a créixer...

Quin nombre de llits per habitant seria òptim?

És menys important el nombre de llits que el nombre de bons metges.

I els errors humans de què em parlava abans?

Molts estan relacionats amb l’anomenat efecte de cap de setmana: als hospitals, els caps de setmana són més perillosos que els dies feiners, ja que veiem créixer l’índex de mortalitat i de reingressos.

I com s’explica aquest efecte?

Pel factor humà: els metges titulars i els seus equips de primera línia descansen, i cobreixen les seves funcions equips mèdics menys experts...

Que s’equivoquen més.

I passa el mateix al mes d’agost i els períodes de vacances més intensos. És inevitable, i és un fenomen global: passa a tot arreu.

Ja procuraré no posar-me malalt en moments... com avui, per exemple...

Val més que no es posi mai malalt, no?

Quin li sembla que és el millor sistema sanitari del món?

El dels Estats Units no, evidentment, que deixa desprotegides 45 milions de persones! I sagna butxaques, per sobrediagnòstic: si et poden diagnosticar tres sessions…, millor que dues!

No sembla gaire ètic...

A l’ésser humà li agraden els diners.

I què n’opina, dels sistemes sanitaris europeus?

Són més eficients i universals. Per preservar-los, hem de fer que siguin molt, molt transparents! I hem d’escoltar els usuaris.

Què hauria de tenir un hospital per ser un molt bon hospital?

Lideratge! Un equip al capdavant amb idees ben clares. I un alt compromís amb l’ofici. I bones pràctiques.

Millor hospital gran o petit?

Hi ha de tot. És a dir, hi ha centres ambulatoris eficients que eviten ingressos hospitalaris i també hi ha bons hospitals grans. I, sobretot, cal evitar reingressos: el reingrés és el termòmetre d’un cert fracàs…

Quins són els millor aquí en aquest aspecte?

L’hospital Clínic i l’hospital de Bellvitge, entre els grans. I el de Campdevànol, entre els petits, segons l’informe de l’AQuAS.

Com minimitzaria els efectes de la crisi econòmica als hospitals?

Amb més eficiència i una certa capacitat de sacrifici col·lectiu. Aquí, pel que veig, s’està fent bé: els usuaris qualifiquen els hospitals catalans amb una nota de 8,5 sobre 10. Enhorabona... i endavant!

Dr. Foster Intelligence

Baker dirigeix Dr. Foster Intelligence, una organització que avalua el sistema hospitalari britànic: la informació permet als pacients prendre decisions fundades sobre la seva salut. En quin hospital hi ha més reingressos, més mortalitat? Tot es publica, i la gent compara. La Generalitat en pren exemple i crea l’Agència de Qualitat i Avaluació del Sistema Sanitari de Catalunya (AQuAS). L’informe del 2012 revela que a Catalunya hi va haver menys infeccions hospitalàries que l’any anterior i menys mortalitat per infarts aguts de miocardi. La màxima transparència és una bona eina de millora de la sanitat. Totes les dades són al web Observatorisalut.gencat.cat

Víctor-M. Amela

17/08/13

La Vanguardia

Famós discurs en català de Martin Luther King: "I have a Dream"

"Jo tinc un somni"

El 28 agost de 1963 Martin Luther King

va fer el seu memorable discurs "Jo tinc un somni"

al peu del monument a Lincoln, a Washington D.C.

Estic feliç d'unir-me a vostès avui en el dia que quedarà com la major demostració per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa anys, un gran americà, sota la seva ombra simbòlica on ens reunit, va signar la Proclama d'Emancipació. Aquest important decret es va convertir en un gran far d'esperança per a milions d'esclaus negres que van ser sacrificats en les flames de la injustícia. Va arribar com una alba d'alegria per acabar la llarga nit de la captivitat.

Però 100 anys després, hem d'enfrontar el fet tràgic del negre que encara no és lliure. Cent anys després, la vida del negre és encara minada pels grillons de la discriminació. Cent anys després, el negre viu en una solitària illa de pobresa enmig d'un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després el negre encara llangueix en els racons de la societat americana i ell mateix es troba exiliat en la seva pròpia terra.

I així hem vingut aquí avui per exposar el drama d’una condició extrema. En un cert sentit vam arribar a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i la Declaratòria de la Independència, signaven una promisòria nota de la qual tot nord-americà seria l'hereu. Aquesta nota era una promesa que tots els homes tindrien garantits els drets inalienables de "Vida, Llibertat i la recerca de la Felicitat".

És obvi avui que els Estats Units ha fallat en la seva promesa pel que fa als seus ciutadans de color. En comptes d'honorar la seva obligació sagrada, Estats Units va donar al negre un xec sense valor que va ser retornat marcat "fons insuficients". Però ens refusem a creure que el banc de la justícia està trencat. Ens resistim a creure que no hi ha fons en els grans dipòsits d'oportunitat en aquesta nació. Així, doncs, hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens donarà les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia.

El sufocant estiu del descontentament

També vam venir a aquest punt per recordar la ferotge urgència de l'ara d'Estats Units. Aquest no és temps per entrar en el luxe del refredament o per prendre la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és el temps de elevar-nos de la fosca i desolada vall de la segregació cap al il·luminat camí de la justícia racial. Ara és el temps d'elevar la nostra nació de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la sòlida roca de la germanor. Ara és el temps de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació el no adonar-se de la urgència del moment. Aquest sufocant estiu del legítim descontentament del negre no acabarà fins que vingui una tardor revitalitzadora de llibertat i d’igualtat. 1963 no és un final, sinó un començament. Aquells que pensen que el negre només necessita oblidar la frustració i que ara romandrà content, tindran un rude despertar si la nació torna a la seva rutina habitual.

No hi haurà ni descans ni tranquil·litat als Estats Units fins que el negre tingui garantits els seus drets de ciutadà. Els remolins de la revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que emergeixi l'esplendorós dia de la justícia.

Però hi ha alguna cosa que he de dir a la meva gent, que espera en el càlid llindar que porta al palau de la justícia: en el procés de guanyar el nostre just lloc no haurem de ser culpables de fets erronis. No sadollem la nostra set de llibertat bevent de la copa de l'amargor i l'odi. Sempre hem de conduir la nostra lluita en l'elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en la violència física. Una i altra vegada hem d'elevar-nos a les majestuoses altures de la resistència a la força física amb la força de l'ànima.

Aquesta nova militància meravellosa que ha sacsejat a la comunitat negra no ha de conduir a la desconfiança dels blancs, ja que molts dels nostres germans blancs, com ho demostra la seva presència aquí avui, s'han adonat que el seu destí està lligat al nostre destí. S'han adonat que la seva llibertat està lligada inexorablement a la nostra llibertat. No podem caminar sols. I a mesura que caminem, ens hem de fer la promesa que marxarem endavant. No podem tornar enrere.

Proves i tribulacions

Hi ha aquells que pregunten als qui donen suport a la lluita pels drets civils: "Quan quedaran satisfets?" Mai estarem satisfets mentre el negre sigui víctima dels inimaginables horrors de la brutalitat policial. Mai estarem satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin accedir a l’allotjament en els motels de les carreteres i els hotels de les ciutats. No estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica del negre sigui d'un gueto petit a un de més gran. Mai estarem satisfets fins que als nostres fills els sigui arrencat el seu ésser i robada la seva dignitat per cartells que diuen: "Només per a blancs". No podem estar satisfets i no estarem satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre a Nova York cregui que no té res pel què votar. No, no estem satisfets, i no estarem satisfets fins que la justícia ens caigui com una cascada i el bé com un torrent.

No oblido que molts de vostès són aquí després de passar per grans proves i tribulacions. Alguns de vostès tot just de sortir de cel·les estretes. Alguns de vostès van arribar des de zones on la cerca de la llibertat els ha deixat colpejats per les tempestes de la persecució i sacsejats pels vents de la brutalitat policial. Vostès són els veterans del sofriment creatiu. Continuïn el seu treball amb la fe que el sofriment sense recompensa assegura la redempció.

Torneu a Mississippi, tornin a Alabama, torneu a Geòrgia, a Louisiana, a les zones pobres i guetos de les ciutats del nord, amb la saviesa que d'alguna manera aquesta situació pot ser i serà canviada.

No ens delectem en la vall de la desesperació. Els dic a vostès avui, els meus amics, que malgrat totes les dificultats i frustracions del moment, jo encara tinc un somni. És un somni arrelat profundament en el somni americà.

El somni

Jo tinc un somni que un dia aquesta nació s'elevarà i viurà el veritable significat del seu credo, creiem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes són creats iguals.

Jo tinc un somni que un dia a les colorides turons de Geòrgia els fills dels exesclaus i els fills dels expropietaris d'esclaus seran capaços de seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat desert, sufocat per la calor de la injustícia i l'opressió, serà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni que els meus quatre fills petits viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia, allà a Alabama, amb els seus racistes despietats, amb un governador a qui dels llavis degoten paraules de la interposició i l'anul·lació, un dia allà mateix a Alabama petits nens negres i petites nenes negres seran capaços d'unir les seves mans amb petits nens blancs i nenes blanques com germans i germanes.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia cada vall serà exaltada, cada turó i muntanya serà abaixats, els llocs escarpats seran aplanats i els llocs sinuosos seran redreçats, i que la glòria del Senyor serà revelada, i tota carn la veurà a l'uníson.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la que tornaré al sud. Amb aquesta fe serem capaços d'esculpir de la muntanya de la desesperació una pedra d'esperança.

Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discordances de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d'anar a presó junts, de lluitar per la nostra llibertat junts, amb la certesa que un dia serem lliures.

Aquest serà el dia, aquest serà el dia en el que tots els nens de Déu seran capaços de cantar amb un nou significat: "El meu país, dolça terra de llibertat, sobre teu canto. Terra on els meus pares van morir, terra de l'orgull del pelegrí, des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat ". I si els Estats Units avança pel camí de convertir-se en una gran nació, això s'ha de convertir en realitat.

Llavors, deixin ressonar la llibertat des de les prodigioses cims de Nova Hampshire. Deixin ressonar la llibertat des de les grans muntanyes de Nova York. Deixin ressonar la llibertat des dels Alleghenies de Pennsylvania! Deixin ressonar la llibertat des dels cims nevats de Colorado. Deixin ressonar la llibertat des dels corbats pics de Califòrnia. Deixin ressonar la llibertat des de les muntanyes de pedra de Geòrgia. Deixin ressonar la llibertat des de la muntanya Lookout de Tennessee. Deixin ressonar la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí, des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat!

I quan això passi, quan deixem ressonar la llibertat, quan la deixem ressonar des de cada poble i cada mas, des de cada estat i cada ciutat, serem capaços d'apressar l'arribada d'aquest dia quan tots els fills de Déu, homes negres i homes blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços d'unir les seves mans i cantar les paraules d'un vell espiritual negre: "Per fi som lliures! Per fi som lliures! Gràcies a Déu totpoderós, per fi som lliures!"

Sanitat demana als banyistes que es respectin les prohibicions a l’aigua

El Ministeri facilita una sèrie de consells per evitar que augmenti la xifra de 113 morts per ofegament

Des de l’inici del 2013, i sobretot durant els mesos de juliol i agost, han mort a l'Estat espanyol un total de 113 persones ofegades, les dues últimes el cap de setmana passat a l’embassament de Valmayor, a la localitat madrilenya d'El Escorial. D'aquestes víctimes mortals, 17 han perdut la vida ales platges catalanes. A la demarcació de Girona, del mes de juny fins avui han mort vuit persones per ofegament, set a les platges gironines i una al riu Daró de la Bisbal d'Empordà.

Per aquest motiu, la directora general de Salut Pública del Ministeri de Sanitat, Mercedes Vinuesa, va demanar dilluns passat als banyistes que facin cas a les recomanacions dels socorristes i a les senyalitzacions que delimiten les zones habilitades per al bany.

“En aquests moments, és essencial que recordem les mesures de seguretat perquè l’aigua sigui un element per gaudir i no un problema”, va subratllar la responsable de Salut Pública qui va posar èmfasi en les conductes que s'han de seguir per evitar els perills que es poden trobar durant el bany.

La més essencial segons el Ministeri, és banyar-se només en les zones permeses, habilitades i vigilades per socorristes. “Els ajuntaments i les comunitats autònomes senyalitzen i marquen les aigües tant de les platges com dels pantans rius, i és molt important que fem cas a aquestes senyalitzacions que hi són per ajudar-nos i perquè l’aigua sigui un element d'oci per gaudir”, va insistir la representant de Sanitat.

Així per exemple Vinuesa va especificar que és convenient que el bany es faci en companyia «per fer front a qualsevol eventualitat que succeeixi amb l’ajuda de l’altre banyista que ens acompanyi».

Evitar rius, llacs i pantans

A la guia de Sanitat perquè les famílies gaudeixin de l'aigua, que es pot consultar a la web del Ministeri, s'incideix també que s’eviti el bany en rius, llacs o pantans que no es coneguin, perquè tot i que semblin tranquils, pot haver-hi corrents internes i plantes aquàtiques, pot ser perillós.

Es remarca, a més, que cal respectar les indicacions de les banderes al mar encara que estigui en calma: verd significa bany sense perill, groga, banyar-se només fins a la cintura perquè és perillós i vermella, prohibició.

Segons les últimes dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (NE), l’any 2011 van morir a Espanya 473 persones (373 homes i 100 dones) a conseqüència de lesions greus ocorregudes en un entorn aquàtic. La principal causa de mon van ser els ofegaments per submersió accidental (461), dels quals el 45% van ocórrer en persones de menys de 50 anys. El rang d’edat amb major nombre de morts per ofegament accidental és el de 50-69 anys (112 homes i 20 dones). L’ofegament es produeix de forma ràpida i silenciosa, i la majoria de les vegades la víctima es perd de vista només uns minuts. Un nadó es pot ofegar en 30 centímetres de profunditat, per això des del Ministeri de Sanitat remarquen la importància de seguir aquests consells.

LES RECOMANACIONS

ZONES PREPARADES

El bany s'ha de fer en zones habilitades senyalitzades

És important banyar-se en zones d'aigua vigilades per socorristes i correctament senyalitza-des, permeses preparades per al bany, en què es vegi bé el fons per conèixer bé la profunditat.

SEGURETAT

No tirar-se de cap en zones poc profundes per evitar lesions

Si la zona és poc profunda, cal evitar tirar-se de cap perquè es corre el risc de patir traumatismes cranials greus o lesions medul.lars, que en la majoria dels casos afecten la regió cervical de la columna i poden produir tetraplegia

CONSELLS PRÀCTICS

Evitar llançar-se des del balcó o banyar-se durant la nit

Per garantir la seguretat a l'aigua cal evitar fer capbussades des d'un balcó o una zona especialment alta, i banyar-se a la nit o després d'haver begut alcohol, ja que a més disminueix la capacitat de reacció davant d’un perill.

PREVENCIÓ PELS MENORS

Utilitzar armilles salvavides i evitar els flotadors inflables

En el cas dels menors, es recomana utilitzar armilles salvavides si no saben nedar, que no facin servir mai el flotador inflable i que estiguin vigilats per una persona adulta en tot moment.

EFE/DdG
22/08/13
Diari de Girona

La vitalitat cultural dels pobles petits

En aquests dies que tots ens movem d’ací d’allà, si hom és mínimament observador s’adonarà de les iniciatives, activitats, espectacles o aplecs que es poden trobar en la majoria dels pobles petits de menys de 2000 habitants i que rarament els veurem reflectits a la premsa comarcal.

Perquè?

Doncs perquè son fets per grups de voluntaris, amb pressupost petit i amb un àmbit reduït d’incidència. Els podeu veure anunciats en petits programes a una tinta situats en llocs estratègics d’entrada i sortida de les poblacions, als semàfors, a les cruïlles, a les cartelleres, i als llocs més impensats.

I què ofereixen?

Doncs des d’un petit concert al vespre al voltant d’una terrassa o un centre cívic, l’aplec a una ermita local, una caminada nocturna, una visita guiada a un lloc poc freqüent, una festa local o si va adreçat als més joves, alguna “birrada” de nit enllà.

Tot això ve al cas constatant la xarxa de relacions humanes que es dona en els nuclis petits i mitjaners, inimaginables en una area urbana. Penso amb la solidaritat espontània entre veïns, amb la capacitat de convocatòria del boca orella, amb el fet de la coneixença mútua, el lligam de sentir-se formar part d’un grup homogeni i de compartit pocs serveis socials. El forester que només hi va els caps de setmana dificilment forma part d’aquesta xarxa, no perquè no se l’accepti, si no més aviat perquè requereix una bona predisposició i esmerçar-hi un temps que el que va i ve no sempre disposa.

Si tenim en compte tot això no ens sorprendran les notícies com que un poble de la Selva interior de 2000 ha aconseguit omplir 8 autocars per la cadena humana de l’Onze de setembre sense cap campanya intensa de promoció, o que un festival d’art digital doblés la població en un cap de setmana o que una cursa de muntanenca porti gent dels llocs més impensats.

I és que, afortunadament, el voluntariat, en les seves múltiples facetes és present al nostre país. Tot això no es podria fer sense volutaris de totes les edats, amb feina discreta, constant i eficaç. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, i si pot ser participem-hi. Segur que en gaudirem.

Lluís Llagostera Falsetas

La Cellera de Ter

24/08/13

Plantar cara al desànim

El civisme promogut per aquestes celebracions d’estiu és relatiu i discutible

Sorprèn que, malgrat la incertesa del present, les festes majors es continuïn celebrant. Aquesta setmana n’acaben i en comencen un munt, i els organitzadors subratllen la necessitat de no renunciar-hi. Fa uns dies (el 8 d’agost), a l’acte de Convit de la Festa celebrat al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilanova, el periodista FrancescMarc Álvaro va dir: “La festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. És una interpretació positiva del fenomen, que retrata una actitud combativa i el compromís de preservar i d’enaltir els valors col·lectius de l’activisme cívic popular.

Però la riquesa d’aquest parèntesi festiu i pirotècnic del calendari és tan diversa que permet altres lectures, com la que fan molts veïns, que aprofiten els dies de festa major per fugirne com de la pesta bubònica. No ho fan perquè s’hagin sotmès a la por o al desànim sinó perquè volen descansar i perquè, encara que s’hi esforcin, ja no s’identifiquen amb un esperit festiu clònic i mecanitzat ni amb els danys col·laterals que provoca.

Depèn de l’edat o de l’experiència festiva que tinguis, el civisme promogut per aquestes celebracions és relatiu i discutible. De vegades degenera en manifestacions primàries, que s’aprofiten de l’autenticitat i l’interès cultural per contaminar-lo de gregarisme hooligan. Amb la coartada de la festa, es cau en l’excés propi del turisme de borratxera o en una ocupació de l’espai públic i una alteració dels horaris que no li toleraríem a una empresa que organitzés comiats salvatges de solter. Per sort, llegint el programa d’una festa major convencional, podem endevinar el sabor de tots els ingredients de la recepta i preveure els nivells de compromís cívic que hi trobarem. Hi ha rituals religiosos i litúrgies civils. Hi ha espectacles i balls, i dinars populars i sardanes, i, al final, i especialment en els pobles de mar, el recurs espectacular d’un castell de focs que continua sent l’expressió més gràfica de com, amb una fidelitat ancestral, ens meravella veure com en pocs segons d’intensa resplendor es dilapiden recursos importants.

Fa uns dies, participant en qualitat d’espectador en un d’aquests espectacles pirotècnics de passeig marítim, rodejat d’una gentada de por, vaig recordar les paraules d’Álvaro definint els millors valors de la tradició festiva. I em vaig preguntar si aquells focs potents, psicodèlics, estridents i tan ben coordinats plantaven cara a la por i al desànim o si, per contra, responien a un sentiment més ancestral encara. I vaig arribar a la conclusió que, com que intuïm que el món s’acaba, necessitem trobar-nos per veure aquest moment de focs i de llum i sentir-nos units per l’admiració bocabadada d’un oohhhh llargament, fugaçment i feliçment compartit. Com l’últim àpat d’un condemnat a mort.

Sergi Pàmies

19/08/13

La Vanguardia

Detecten a Salt casos de malnutrició en infants nouvinguts provocats per les "barreres culturals"

El pediatre Miguel Sànchez-Muro ha fet un estudi que diu que ha trobat dèficits de vitamina D i ferro en nens subsaharians, magribins i indis, però no "desnutrició"

Una mare passejant amb els seus fills per Salt ACN / Xavier Pi

La poca adaptació de les famílies immigrades a la dieta mediterrània pot provocar casos de malnutrició entre la població infantil subsahariana, magribina i índia resident a Catalunya. Es deuen a causes més relacionades amb barreres "culturals" que "econòmiques", subratlla el pediatre Miguel Sànchez-Muro, responsable d'una investigació, realitzada a 300 infants de 0 a 3 anys residents a Salt –que es visiten al CAP d'aquest municipi gironí, referent en l'acollida de població immigrada–, que ha diagnosticat casos amb dèficit de vitamina D i de ferro –ambdós, components essencials per al creixement– en membres d'aquestes ètnies.

"No hi ha infants desnodrits, hi ha una manca d'hàbits saludables per part de les seves famílies". Per això, són necessàries "campanyes d'informació".

Concretament, un 20% dels infants subsaharians, un 34% dels magribins i un 64% dels indis presenten mancances de Vitamina D i un 40%, un 49% i un 79%, respectivament, pateixen anèmia ferropènica. La mancança d'aquests dos components resulta "preocupant, perquè són essencials per al correcte creixement de les persones".

L'estudi s'ha dut a terme pesant i mesurant els pacients, prenent mostres de sang i entrevistant els pares per conèixer-ne els hàbits. El pediatre Sànchez-Muro considera que aquests dèficits "estan més relacionats" amb factors "culturals" que amb les limitacions "econòmiques" de les famílies immigrades.

En el mateix sentit que la Societat Catalana de Pediatria, l'estudi apunta que les dificultats econòmiques –malgrat ser en alguns casos "molt importants"– no han provocat "desnutrició entre la població infantil".

Per contra, en el cas de Salt, entre aquestes famílies d'origen estranger s'ha observat un abús de la compra d'aliments industrials −com ara brioixeria o bosses de patates− i dels hidrats de carboni. Però "falten les proteïnes". I això sí que ha causat "casos de malnutrició". La dieta mediterrània ofereix una gama d'aliments "prou variada i rica" que podria evitar aquest dèficit, però les famílies no la segueixen "sobretot per desconeixement".

A banda, costums com els dels magrebins o indis, que vesteixen amb roba que limita massa l'exposició solar, o els subsaharians, que poden excedir-se en el període d'alletament, també expliquen, en part, la mancança de vitamina D.

Pel que fa als nivells de ferro, s'ha observat que la població infantil d'origen immigrant presenta un percentatge d'anèmies ferropèniques "més elevat" que la població autòctona derivat d'una ingesta menor "de carn, peix i ous".

Per això, Sànchez-Muro considera que per lluitar contra aquestes mancances detectades a l'estudi són necessàries "campanyes d'informació dirigides a les famílies nouvingudes", perquè entenguin que han de procurar una alimentació "variada" als seus fills aprofitant "la riquesa de la dieta mediterrània".

Aquestes conclusions formen part d'una tesi doctoral dirigida pel Servei d'Endocrinologia Infantil de l'hospital de la Vall d'Hebron que ha defensat recentment Sànchez-Muro a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

ACN 

16/08/13 

Ara.cat

El poder de la paraula

L'Institut Nacional del Càncer dels Estats Units recomana redefinir la paraula càncer. Proposen eliminar-la de determinats diagnòstics per evitar la por en alguns pacients. Reconeixen que tenen problemes per convèncer les persones que les patologies que els troben –per exemple, en una mamografia– no sempre són tumors malignes i que això no significa que s'hagin de morir. Volen redefinir la paraula i excloure-la del concepte de tumor benigne i així, creuen, els pacients tindran menys por i seran menys propensos a buscar tractaments agressius que poden ocasionar problemes més greus. Creuen que quan es detecten aquesta mena de lesions que no són càncer se'ls hauria d'anomenar –atenció al nom– lesions indolents d'origen epitelial. Home!! On van a parar?! Mil vegades millor! Ja m'imagino la conversa al despatx del metge: “Miri, després de les proves al pit li hem trobat una lesió indolent d'origen epitelial.” “Perdoni, doctor, això és greu?” “No, i ara, no és greu!” “Vol dir que tinc un càncer? Em moriré?” “No, no pateixi, no es morirà pas d'aquesta. No és un càncer, és una lesió que hem de tractar. Podrà fer vida normal però ens veurem més sovint.” 

La majoria de pacients volen saber la veritat. No creuen que, si ens han d'advertir d'una malaltia, ens han de parlar clar, que volem saber què tenim exactament i què vol dir? A hores d'ara no creuen que tenim la paraula càncer més que instal·lada en la nostra societat? Cal disfressar-la amb eufemismes rebuscats que encara neguitejaran més el pacient? El doctor Salvador Macip, que es dedica a la investigació oncològica al Regne Unit, diu al seu llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por? que una de les millors maneres de perdre la por al càncer, sense perdre-li el respecte, és la sinceritat i la informació. El problema que hi veig és el que també ja han detectat els experts nord-americans, que per més iniciatives que hi hagi –lloables totes– el que cal és millorar la comunicació, com fer arribar aquesta informació al pacient i com infondre-li confiança sense enganyar-lo. Perquè el que continua sent un fet, no sé si amb efectes curatius o no, és l'immens, l'incalculable poder de la paraula.

Martí Gironella 

21/08/13

El Punt Avui