dissabte, 30 de març del 2013

La toxicitat de l´alcohol


És més que probable que si ara mateix féssim una enquesta sobre l´alcohol, la majoria de les persones contestaria que sap que és una substància tòxica. No obstant això, malgrat els seus coneguts efectes nocius, el consum excessiu de begudes alcohòliques té una gran permissivitat social en molts països. I el nostre n´és un.

I és que des de temps immemorials l´alcohol forma part del nostre estil de vida, tant en actes públics com en la vida privada, i ha estat present en gairebé tots els pobles i cultures associat a ritus religiosos o socials. És més, fins i tot, podríem dir que en la societat actual sempre hi ha una excusa per consumir-ne.

Per exemple, la cervesa, creada a Egipte voltant de l´any 3000 aC, presenta avui un problema en la nostra societat, atesa la quantitat creixent de consumidors en edats en què s´adquireixen hàbits furtius de consum.

D´altra banda, el vi ha estat considerat, i es considera tradicionalment per amplis col·lectius, un aliment, juntament amb el blat i l´oli. I és un error, tot i que afavoreixi tantes persones que es mouen en aquest entorn. Perquè s´afirma que si una plaga fes desaparèixer totes les vinyes bruscament, al voltant d´uns trenta milions de persones al món veurien altament afectada la seva economia, pel que fa a activitats de producció, transformació, transport, comercialització i venda.

Però la veritat és que totes les begudes alcohòliques són igualment nocives o perilloses per a qui les consumeix, no només de forma abusiva sinó també habitual. És a dir, que petites quantitats ingerides diàriament poden establir un hàbit de difícil solució, amb la consegüent dependència física i psicològica. Perquè, de vegades, i tot i adonar-se dels efectes destructors sobre el seu organisme i del deteriorament de les seves relacions interpersonals, la persona que ingereix alcohol no pot deixar de beure, fins a arribar al punt de presentar amnèsia del que ha passat durant els períodes d´embriaguesa.

La veritat és que aquesta problemàtica té difícil solució, ja que al nostre país afecta uns tres milions de persones, les quals beuen alcohol per sobre dels límits considerats perillosos. Els «enganxats» per les drogues són un nombre menor i, no obstant això, es parla molt més dels segons, el que ens demostra la transcendència i importància del problema.

Carme Pérez Novo
11/03/13

dijous, 28 de març del 2013

Buscant sota les pedres


Intervenció de trasplantament renal a la Fundació Puigvert. L'any passat, els hospitals catalans van trasplantar 872 òrgans Foto: ARXIU.
Catalunya i també tot l'Estat espanyol lideren la taxa mundial de donació d'òrgans, però el model ja ha tocat sostre El complex sanitari de Bellvitge és l'hospital català amb més donants
El futur implica ara reduir les negatives dels familiars i potenciar la donació de viu i de persones mortes aran d'una aturada cardíaca

Catalunya i l'Estat espanyol fa anys que lideren el rànquing mundial pel que fa a la taxa de donació d'òrgans. La llei que regula la donació, la coordinació dels hospitals a l'hora de trobar donants i receptors compatibles i una cultura de la donació que, de mica en mica, ha anat penetrant en la població expliquen un model d'èxit que, no obstant això, sembla haver tocat sostre. L'any passat, a Catalunya es van registrar 228 donants cadàver vàlids, un 4,2% menys que el 2011. I això que cada cop hi ha menys famílies que es neguen a donar els òrgans dels seus familiars difunts (un 17% el 2012 contra un 21% el 2010), però ni així s'aconsegueix remuntar.

Tot i que cada cop hi ha més persones que, en vida, expressen la seva voluntat de donar els òrgans, “encara hi ha moltes famílies en què no es parla del tema”, assegura la doctora Eva Oliver, coordinadora de trasplantaments de l'hospital de Bellvitge. Aquest centre sanitari s'ha situat, per tercer any consecutiu, al capdavant en la donació d'òrgans a Catalunya. Dels 228 donants vàlids registrats el 2012 al país, 36 provenien de Bellvitge. L'hospital té una taxa de 40 donants per milió d'habitants, deu punts per sobre de la mitjana de Catalunya. A més, el percentatge de negatives familiars se situa en només un 14%.

Segons la doctora Oliver, dels 36 donants, només el 30% eren casos en què la persona morta i la família tenien clara la donació. “El 70% dels casos restants s'han hagut de treballar amb les famílies”, afirma. Cal explicar molt bé als familiars el diagnòstic de mort encefàlica i deixar-los clar que el seu ésser estimat només respira perquè està connectat a una màquina. “Intentem ajudar a prendre una decisió exposant totes les opcions possibles. No posem una pistola al pit a ningú”, aclareix la doctora Oliver. El cert, però, és que la decisió s'ha de prendre en una carrera contrarellotge de menys de 24 hores i que els equips d'especialistes han de lluitar contra tabús enquistats durant anys, com la pròpia mort o el rebuig que genera en molts familiars la cirurgia d'extracció d'òrgans. “Els expliquem molt bé que és una cirurgia molt respectuosa amb el cos del donant”, afirma Oliver.

Bellvitge ha apostat per buscar candidats a donant més enllà de les unitats de crítics. “Anem a les unitats d'ictus i a urgències, que són llocs que es tenen menys en compte en els programes de donació”, explica Oliver. D'altra banda, la doctora reconeix que cal potenciar la donació de persones que moren en asistòlia (per aturada cardíaca). L'any passat tan sols 19 donants cadàver de tot Catalunya havien mort per aquesta causa.

Una altra alternativa són les donacions de viu de ronyó i de fetge. L'any 2012, els hospitals catalans van registrar 153 donants vius: 147 de renals i 6 d'hepàtics. A més, aquesta pràctica s'ha anat ampliant fins a arribar als trasplantaments encreuats i a les anomenades cadenes de trasplantaments, que fan possible que dos o més pacients puguin intercanviar persones disposades a donar-los un ronyó o un tros de fetge, però que no ho poden fer per incompatibilitat.

Per tal de superar les incompatibilitats entre donants i receptors també es desenvolupen tècniques per eliminar els anticossos del receptor i evitar un rebuig agut al nou òrgan. En aquesta línia, la Fundació Puigvert va dur a terme fa uns mesos un trasplantament encreuat amb la particularitat que un dels ronyons era “lleument incompatible” amb la persona que l'havia de rebre. Els metges de Puigvert van utilitzar una tècnica anomenada immunoadsorció, que permet extreure, amb una màquina similar a la de la diàlisi, els anticossos del receptor que causen la incompatibilitat. En aquest cas, la incompatibilitat era lleu, però, segons el doctor Lluís Guirado, cap clínic de l'equip de trasplantament renal de Puigvert, “la idea és anar guanyant terreny fins a poder fer-ho amb incompatibilitats majors”.

Marta Ciércoles
27/03/13
El Punt Avui

dimecres, 27 de març del 2013

“No hi ha dos epilèptics que siguin iguals”

Entrevista a José Ánegel Mauri. Neuròleg i coordinador del grup de treball de epilèpsia de la societat espanyola de neurologia.

foto per Oriol Duran
El doctor José Ángel Mauri (Barbastre, 1959) és una de les màximes autoritats de l'Estat sobre l'epilèpsia. Format a Saragossa i Madrid, exerceix a l'hospital Clínic Universitari de Saragossa. Ha participat en un congrés de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) celebrat a Barcelona, on s'ha presentat el Llibre Blanc de l'Epilèpsia, una afecció sobre la qual es fan grans avenços tant en diagnòstic com en tractament

Sorprèn que hi hagi un gran desconeixement sobre els primers auxilis, fins i tot entre els professionals

Què hem après sobre l'epilèpsia en els últims anys?
A diagnosticar-la i tractar-la millor amb més i nous fàrmacs. Però també a fer-ho amb cirurgia, que ha millorat espectacularment les opcions de curació i remissió.

De les causes, què en sabem?
Hi ha un grup d'epilèpsies que és hereditari. Gràcies a la genètica molecular n'hem afinat molt el diagnòstic. Però després hi ha les causades per un tumor, per una lesió arran d'un cop o d'un vessament cerebral, o per una malformació. Però les proves de neuroimatge han evolucionat i són més sensibles. Ara podem localitzar lesions molt petites, que abans no es veien.

Quin dels dos grups d'epilèpsies és el més freqüent?
Les d'origen desconegut, que són la meitat dels casos.

Perdoni, què vol dir desconegut?
Que no hi ha causes genètiques, però tampoc s'hi veu cap lesió. La hipòtesi? Lesions microscòpiques que no es poden detectar amb les proves actuals. De les epilèpsies d'origen conegut, la primera causa són les malalties cerebrovasculars.

I la solució és...
Una biòpsia del cervell. Però això no es pot fer.

Pel que diu, hi ha moltes classes d'epilèpsia...
Sí. Cadascuna té les seves peculiaritats. Tots els epilèptics són diferents. No hi ha dos epilèptics que siguin iguals. Tots tenen peculiaritats, característiques associades...

Això deu complicar el tractament...
Per descomptat. El tractament depèn de l'edat, del tipus de crisi... perquè hi ha dos grans grups: la parcial i la generalitzada, i cadascuna té el seu tractament idoni.

Puc preveure si seré epilèptic?
No. Hi ha factors de risc. Si ha rebut un cop al cap, si ha tingut un ictus... això n'augmenta el risc, però no vol dir que hagi de ser epilèptic.

Hi ha epilèptics que no responen als fàrmacs. Per què? 
Perquè és una epilèpsia derivada de lesions estructurals del sistema nerviós. Però no s'ha de llençar la tovallola. Per a aquesta classe de persones tenim la cirurgia i el percentatge d'èxit és elevat. 

Què és l'estimulació cerebral? 
És un tractament molt nou. Consisteix a implantar uns elèctrodes en una zona del cervell per estimular-la. Sembla que inhibeix la descàrrega i que un percentatge de pacients milloren. 

L'epilèpsia es podrà curar?
Ja es cura. Amb cirurgia. He d'aclarir que els fàrmacs no curen: només inactiven la crisi. 

Què he de fer si em trobo amb una persona amb una crisi? 
No s'espanti. No es posi nerviós. Posi l'epilèptic de costat en una superfície plana perquè no es lesioni. No l'agafi, no intenti aixecar-lo... 

I li poso un mocador a la boca perquè no es mossegui! 
No! Això és un error. No s'hi ha de posar res, a la boca. Simplement deixi que passi la crisi. Seran un o dos minuts. 

Vostè ha coordinat el Llibre Blanc de l'Epilèpsia. Què és? 
És un estudi pioner a l'Estat per valorar el coneixement, la valoració, la percepció i les actituds de diversos col·lectius sobre l'epilèpsia. I així, poder actuar per millorar el coneixement i la qualitat de vida dels pacients. 

I què han conclòs? 
Sorprèn, per exemple, que hi hagi un gran desconeixement sobre els primers auxilis, fins i tot entre els professionals sanitaris. Calen més campanyes d'informació. 

S'ha fet algun estudi epidemiològic global a tot l'Estat? 
No, però el grup de l'epilèpsia de la Societat Espanyola de Neurologia ho està fent. És un estudi pioner per conèixer el nombre d'epilèptics que hi ha. En un any en tindrem resultats. 

Lluís Martínez
24/03/13

dissabte, 23 de març del 2013

Salvador Macip: "El càncer no és invencible; podem fer coses per prevenir-lo"


Salvador Macip per Ferran Forné
La bata blanca és només una de les moltes facetes del metge i investigador Salvador Macip. A la Universitat de Leicester (Regne Unit) fa recerca en mort cel·lular, però entre experiments i provetes ha publicat novel·les, llibres infantils i, fins i tot, un mètode per aprendre anglès, a més de llibres de divulgació científica. L'últim, amb un títol ben explícit: Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por (Ara Llibres).

Per què no s'ha de tenir por al càncer?
El càncer sempre ha generat por perquè és greu i té una mortalitat molt alta. Però comença a haver-hi més gent que sobreviu que no que es mor i és important perdre-hi la por, perquè com més en sabem de la malaltia, més bé ens hi podrem afrontar i més podrem fer per prevenir-la i tractar-la. Guanyarem la guerra al càncer entre tots: els metges aplicant nous tractaments, els científics creant-ne de nous i els malalts fent la seva part, que és la prevenció. No podem esperar que metges i investigadors s'ocupin de tot.

També és responsabilitat nostra.
Els metges ens encarreguem del tractament, però els pacients han de reduir al màxim el risc. Si deixéssim de fumar, un terç dels càncers desapareixerien, i amb una dieta sana també en podem prevenir una part. El 10% dels càncers tenen un factor genètic però en la resta hi podem actuar. Són obvietats com reduir l'exposició a l'alcohol, al tabac, controlar la dieta i evitar el sobrepès, evitar l'excés de carn vermella, fer exercici... Són coses que depenen de nosaltres però fan mandra i la gent pensa que no és tan important. I el missatge és que el càncer no és invencible, podem fer coses per tractar-lo i per prevenir-lo.

Els millors hàbits de vida tampoc garanteixen que ens en lliurem.
No, perquè hi ha una part que no controlem, però intentem prevenir la que sí que podem controlar. És com una loteria: la part de la sort no la podem controlar, però si compres molts números és molt possible que et toqui.

Les últimes dades diuen que un de cada dos homes i una de cada tres dones tindrà càncer.
Això ha d'anar acompanyat d'una altra dada: la meitat d'aquests càncers es curaran. No és que un de cada dos homes morirà de càncer sinó que cada cop tenim més càncers que es curen. I els més freqüents -mama, còlon i pròstata- no són els més mortals, perquè trobem maneres de frenar-los. Estem treballant molt en detecció precoç i en tractament personalitzat, que són els dos mantres de la teràpia contra el càncer.

Serà una malaltia crònica?
Crec que sí. En els últims 40 anys s'ha doblat la supervivència del càncer i tornarem a doblar-la en molt menys de 40 anys.

Agafar-ho a temps és clau?
És la diferència. El que determina el pronòstic del càncer és quan el descobrim i quan el comencem a tractar. Per això és important fer-se controls i estar alerta a qualsevol cosa que surti de la normalitat.

El tema del cribratge és polèmic. S'està sobredetectant?
S'està discutint molt sobre si estem detectant càncers que potser no haurien donat problemes i sotmetent la gent a exploracions i tractaments innecessaris. Però cal anar amb compte amb això perquè aquestes són les úniques eines que tenim per tractar el càncer. Les conseqüències que paguem és que potser estem intervenint persones que no caldria intervenir, però en aquests moments no tenim cap alternativa prou bona i, mentre sigui així, val més pecar per excés.

Quin paper hi juga l'estrès?
En qualsevol malaltia, l'estat emocional i mental del malalt té un impacte directe en com la vius i com la superes sense voler dir que l'estat emocional pugui curar o fer emmalaltir. Es creu que l'estrès no és una causa de càncer però podria influir en com es desenvolupa. No és un factor tan clar com ho pot ser el tabac, però en animals de laboratori estem veient que l'estrès crònic redueix les defenses dels animals i genera una sèrie d'hormones que poden reduir la potència del sistema immunitari i afavorir que, si hi ha un càncer formant-se, progressi més de pressa. Però encara s'hi ha de treballar molt, en això.

Per què encara és el mal lleig?
El càncer a vegades es venç i a vegades no, però no és una malaltia més dolenta o més lletja que una altra. Sembla mentida que una malaltia tan freqüent encara sigui tabú. Part d'aquesta por és que els malalts i les seves famílies no en volen parlar i és absurd perquè el malalt de càncer necessita gent al seu voltant que li doni suport.

Des de fora, com veu la recerca que es fa aquí?
Bastant malament amb les retallades de pressupost. Els grups punters continuen tenint finançament però per a la resta no queda res. No tenen recursos, no poden demanar diners i això els impedeix seguir publicant articles de qualitat, cosa que vol dir que tenen menys possibilitats de demanar projectes. Si es perpetua, s'extingiran molts grups. És molt tràgic. Les retallades que ha fet sobretot l'Estat no són comparables amb les de la resta del món. Sembla que la ciència en aquest país no sigui una prioritat quan és un dels motors econòmics i de prestigi. Ens quedarem enrere i ens caldran deu anys per sortir d'aquesta situació. És bastant perillós.

Lara Bonilla
21/03/13

dijous, 21 de març del 2013

L'Estat amenaça de retirar l'ajut als trasplantaments

Condiciona les subvencions al compliment del dèficit
El sistema català de donació i trasplantaments d'òrgans, líder mundial, veu amenaçada l'ajuda de 126.000 euros de l'Estat per a coordinació i formació d'especialistes. Foto: Manolo García 
El govern espanyol va fer ahir un pas més en la pressió a les autonomies perquè compleixin l'objectiu de dèficit imposat per l'Estat. Va amenaçar de retallar les subvencions destinades al sistema de donació i trasplantaments a les comunitats autònomes que incompleixin el límit de dèficit que imposa l'estat espanyol, del 0,7% aquest 2013. Un dèficit que, per cert, la Generalitat ja ha deixat clar que no pensa complir, perquè significaria el desmantellament de part de l'estat del benestar. L'ajut als trasplantaments forma part de les partides de sanitat, educació -beques- i serveis socials, entre d'altres, que el govern espanyol no pensa pagar a les autonomies que incompleixin.

Les alarmes es van disparar ahir al matí durant una reunió al ministeri de Sanitat, en què els responsables autonòmics dels trasplantaments van saber que autonomies com Catalunya, el País Valencià i Andalusia tindrien dificultats per cobrar . El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, però, va intentar frenar l'alarma quan va "matisar" que a l'hora de decidir les subvencions, l'Estat valorarà els "esforços" en la reducció del dèficit. La mesura tindria una afectació significativa a Catalunya, líder mundial en trasplantaments i on s'atenen pacients d'altres comunitats sense programes de cor o fetge. Per això el director de l'Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Pere Montserrat, va afirmar ahir a l'ARA que la mesura és de "difícil aplicació".

Les ajudes que Madrid vol retirar representen 126.000 euros a Catalunya. Concretament, són 42.000 euros per a coordinació internacional de trasplantaments, de la qual s'encarrega l'OCATT, i 84.000 euros per mantenir la coordinació entre els hospitals a l'hora d'avisar de possibles donants. La restricció "afectaria aquesta tasca que no és la que més es veu, però si no hi ha donants, no hi ha trasplantaments", destacava Montserrat. Encara no ha sortit la convocatòria per optar a les ajudes, que es preveu per a l'abril. Malgrat que les xifres no són gaire elevades, ajuden a mantenir l'alt nivell de formació dels professionals. El director de l'espanyola Organització Nacional de Trasplantaments, Rafael Matesanz, va avisar que les subvencions "són la base del model de trasplantaments" i que en depèn tota l'estructura de coordinació.

La mesura va encendre l'oposició. Mentre l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa portava el cas a la Comissió Europea perquè "vulnera els tractats europeus", el PSOE i IU demanaven la compareixença de la ministra de Sanitat, Ana Mato, perquè s'expliqui sobre una decisió que la Junta d'Andalusia ja va advertir que és "intolerable".

El govern del PP ja va bloquejar el 2012 algunes transferències com la subvenció d'1,6 milions d'euros per al Macba i també ha amenaçat de fer-ho amb 15 milions d'ajudes a l'agricultura. I el 2011 el govern del PSOE també va aturar una transferència a les biblioteques catalanes. Amb els trasplantaments, però, s'amenaça amb una cosa tan sensible com la salut.

L. Bonilla // M. Colomer
21/03/13

dimecres, 20 de març del 2013

El càncer, relacionat amb errors en els cromosomes

Un grup d'investigadors, entre els quals de l'Hospital Clínic, elaboren un estudi en què els resultats podrien ser rellevants per al tractament, entre d'altres, de la leucèmia
En la primera imatge s'observa en vermell hi ha dos telòmers a cada extrem del cromosoma mentre que a la segona imatge, on ja s'ha produït la mutació, només hi ha un telòmer en molts cromosome / HOSPITAL CLÍNIC / ACN

Un estudi realitzat, entre d'altres, per investigadors catalans, ha relacionat per primera vegada el càncer amb errors en la protecció dels cromosomes. La investigació està centrada en les mutacions que afecten un dels gens implicats en la protecció dels extrems dels cromosomes. Quan aquest gen pateix una mutació no pot exercir la seva funció i deixa el cromosoma queda sense protecció. Els resultats de la recerca podrien ser rellevants per al tractament, entre d'altres, de la leucèmia.

En l'estudi, publicat a la revista 'Nature Genetics', hi han participat investigadors de l'Hospital Clínic-DIBAPS/Universitat de Barcelona, l'Institut Universitari d'Oncologia de la Universitat d'Oviedo i el centre espanyol encarregat de la investigació de malalties oncològiques (CNIO).

Cada cromosoma té en el seu extrem, als telòmers, un mena de caputxó protector format per proteïnes. Un gen, el POT1, actua com una mena de grapa que el fixa al seu lloc unint-lo a l'ADN telomèric. El problema és que si es produeix una determinada mutació el POT1 no pot complir la seva funció i l'ADN de l'extrem del cromosoma es queda per tant sense la seva coberta protectora. Això, finalment, acaba provocant el creixement descontrolat dels limfòcits B, l'inici de malalties com la leucèmia limfàtica crònica.

Els resultats previs del Consorci Espanyol per a l'estudi del Genoma de la Leucèmia Limfàtica Crònica ja havien mostrat que en aquesta malaltia hi intervenen més de mil mutacions i que cada pacient presenta una combinació única de centenars d'elles. Els diversos gens mutats identifiquen subgrups relativament petits de pacients amb característiques diferents en les seves malalties.

La investigació que s'ha publicat aquest diumenge ha revelat que el 3,5% dels pacients amb leucèmia limfàtica crònica presenta mutacions del POT1, xifra que augmenta fins el 9% en el subgrup de pacients amb una forma especialment agressiva de la malaltia. Els investigadors conclouen que POT1 és un dels gens més importants en la malaltia, i que els malalts que pateixen aquesta mutació pertanyen al grup amb pitjor pronòstic. Un grup que, gràcies a aquesta recerca, podria veure's afavorit per un nou tractament.


dimarts, 19 de març del 2013

El món ens semblava més gran abans de fer el viatge

L'Albert Casals té 22 anys i viatja des que en tenia 14 per tot el món en cadira de rodes i sense diners. L'Anna Socías, la seva parella, se li va afegir en una aventura molt especial: anar des de Barcelona fins a l'altra punta de món, a Nova Zelanda, i fer-ne una pel·lícula.
Foto per Quim Puig
Marcel Barrena ha dirigit aquest documental, que acaba d'arribar als cinemes amb el títol de Món petit, després de més de cinc anys de gestació. L'equip de la pel·lícula va acomiadar Albert Casals i Anna Socías a Barcelona i els va rebre a Nova Zelanda. Un viatge a l'altra punta del món de 200 dies i 30.000 quilòmetres que va anar sobre rodes. En algun moment, però, només en sentit literal.

El món és petit, com diu el títol del documental del vostre viatge?
A.S.: Sí, a mi em semblava més gran abans de fer el meu viatge. Que en cotxe i en un dia puguis ser a Itàlia, i en quinze dies, a Turquia... Passa molt ràpid.
A.C.: Si una persona al llarg de la seva vida pot anar a l'altra punta del món caminant, molt gran no pot ser.

Durant aquest viatge, l'Albert sembla passar moments realment de perill per un atac d'al·lèrgia. No sentiu por a vegades?
A.C.: Va ser una picada d'insecte. Quasi em moro perquè se'm va inflamar la llengua.
A.S.: Quan va tenir aquest atac sí que em vaig espantar una mica.
A.C.: El bo d'això és que (sempre que no et moris) després, quan ho recordes, és genial, és una experiència més. Òbviament no em vull morir, però et pot passar; simplement intentes evitar-ho, i si passa, intentes riure-te'n i ja està. No hi ha res més a fer.

Era el primer cop que l'Anna viatjava així. L'Albert està més acostumat a viatjar sol. Com va anar? 
A.S.: Ell m'explicava com eren els seus viatges, com ho feia, i a l'hora de marxar va ser guai viure-ho. Però més o menys ja sabia com anava la cosa. Va ser molt divertit, però per a mi alguns moments van ser molt durs.
A.C.: Per a mi va ser genial. És el de sempre, amb algunes diferències bones i dolentes. El bo és que sempre estàs acompanyat i tens algú amb qui parlar, però no pots anar improvisant contínuament; has de consensuar les coses. L'escriptor de viatges Colin Thubron deia que viatjava sol perquè en parella o en grup et comuniques menys amb la gent.
A.C.: Una mica sí que ho he notat. Quan viatges sol estàs més submergit en tot, i més encara si ho fas sense diners, perquè no tens el control de res: no saps què passarà, on dormiràs, qui coneixeràs... En canvi si estàs amb algú intentes tenir una mica més de control.

D'on surt aquesta filosofia de fer només el que et faci sentir feliç?
A.C.: No m'ha inspirat un autor o una obra concreta, simplement de tota l'experiència que vius.Vas pensant i llegint i arriba un punt que t'adones que l'únic que pots experimentar, mentre ets viu, és plaer i dolor, no només físic, també mental i emocional. Per què, doncs, no buscar el màxim plaer, la màxima felicitat, quan és realment l'únic que dóna sentit a alguna cosa? Ja que anem a buscar la felicitat, fem-ho bé, fem-ho racionalment, intentant conèixer el màxim de camins, perquè si et tanques en una única manera de fer les coses i no et mous d'un mateix lloc, acabes pensant que l'única manera de viure és l'occidental, i això és limitar-se molt. Potser una altra opció és millor que la que t'ha tocat.

Què fèieu si us trobàveu un matí sense res per menjar ni diners a la butxaca?
A.C.: Ja hauria reciclat menjar la nit anterior. Pensa que els supermercats tiren contenidors sencers de menjar que encara no ha caducat. Ara mateix, si hi anéssim tu i jo, ompliríem furgonetes. I molt més important: no estic viatjant sol, dormint en hotels, estem barrejats amb la gent, amb la cultura del lloc, i mai deixarien que quedis amb gana. Et conviden a menjar.

A la pel·lícula dieu que la gent és bona. No perdeu la fe en l'ésser humà, en alguns moments?
A.C.: Les persones no són bones ni dolentes, són les accions que són bones o dolentes. La major part de la gent, el 99%, sent empatia i si una persona pot triar que tu siguis feliç o infeliç i no li va res en la tria, triarà que siguis feliç. El que passa és que a vegades a algú el beneficia el teu dolor; per exemple, si et roba els diners. Però quan viatges sense diners, no hi ha ningú que es beneficiï de fer-te mal i prefereixen que estiguis bé que malament.

Bernat Salvà
18/03/13
Diari de Girona

dilluns, 18 de març del 2013

La Fundació Puigvert aconsegueix el primer trasplantament creuat amb un ronyó lleugerament incompatible

Foto: Fundació Puigvert
La Fundació Puigvert de Barcelona ha realitzat per primera vegada a Espanya un trasplantament renal creuat amb un dels dos ronyons lleugerament incompatibles amb un dels receptors mitjançant una tècnica d'immunoadsorció que permet ampliar les possibilitats d'èxit en aquest tipus d'intervencions, ja que, actualment, el 30% dels candidats donants vius no són compatibles.

La intervenció, feta fa tres mesos, ha consistit en un trasplantament renal de donant viu creuat entre dos matrimonis, en què es donava una incompatibilitat positiva lleu que feia que l'operació no fos viable inicialment, ha informat aquest dilluns la Fundació Puigvert en un comunicat. 

Per aconseguir que el ronyó fora compatible es van extreure els anticossos del receptor que causaven la incompatibilitat mitjançant una màquina d'immunoadsorció -un mecanisme semblant a la diàlisi-, que va permetre dur a terme el trasplantament amb èxit.

Segons el cap de l'Equip de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert, Lluís Guirado, aquesta tècnica "no beneficia només un receptor, sinó dos", ja que el trasplantament creuat implica dos receptors, i cap d'ells podria rebre l'òrgan si no es fes a través d'aquesta tècnica.
La incompatibilitat entre donant i receptor depèn en gran part de 12 proteïnes que hi ha a l'organisme, sis de les quals s'hereten del pare i sis, de la mare.
Això significa que el receptor d'un òrgan es considera totalment compatible amb el seu donant quan tots dos tenen un grup sanguini compatible i les mateixes 12 proteïnes.

Generació d'anticossos
Quan l'organisme entra en contacte amb una proteïna que no és igual a cap de les seves, el cos la detecta i genera anticossos contra ella, alguna cosa que ocorre en cas de transfusió de sang o embaràs, per exemple.

Els anticossos no han de suposar un inconvenient per la persona que els ha produït, a menys que requereixi un trasplantament d'un òrgan que tingui alguna de les proteïnes per les quals ha format anticossos.

Segons ha explicat Guirado, els anticossos es generen per una o diverses proteïnes, que poden estar en moltes persones, siguin o no familiars o tinguin o no relació amb la persona que ha creat els anticossos.

Per tant, els anticossos que el cos ha format anteriorment per una determinada proteïna són els causants de la incompatibilitat, i si s'intenta trasplantar un òrgan que té una d'aquestes proteïnes per les quals el receptor ha generat prèviament anticossos, es produeix un rebuig agut.

Per aquesta raó, els trasplantaments encreuats només es feien fins ara quan el receptor no havia creat anticossos respecte a les proteïnes del seu donant.


18/03/13

diumenge, 17 de març del 2013

Carmen Domingo: "He començat a viure plenament durant la segona part de la vida"

Als 41 anys, Carmen Domingo va tornar a viure. Després de 17 anys convivint amb un maltractador, va sortir del cercle de la violència masclista. "La meva vida era un infern", diu. El seu pas per la casa d'acollida va ser clau. D'allà va sorgir l'associació Tamaia-Viure SenseViolència, on la Carmen ajuda altres dones que han passat per situacions semblants. Ella és ara un referent per a aquestes noies. "Ens veuen a nosaltres i veuen una sortida"
"Em vaig casar als 24 anys molt enamorada i pensant que era per a tota la vida. Un any després vaig quedar embarassada i quan estava de quatre o cinc mesos, el meu marit va tenir una de les primeres explosions de violència. Em va donar una empenta i em va llançar al passadís. «Ets una inútil, no saps fer res, estàs grassa!», em va cridar. Em va fer molt de mal i en vaig parlar amb una amiga: «Dona, és que devia estar nerviós, no hi donis importància», em va dir. Vaig patir agressions verbals fins al moment que va néixer la meva filla. En saber que era una nena, va trigar 24 hores a aparèixer a l'hospital perquè volia un nen. Quan vam tornar a casa, va actuar com si res. Ignorava la criatura i exigia la mateixa atenció que abans. Ell no ajudava en absolut i jo tenia més pressió perquè tot estigués impecable. Després d'un temps que vam passar més o menys normal, vaig tornar a quedar embarassada. Amb una nena de 22 mesos i a punt de donar a llum, estava sempre sola perquè ell sortia cada nit. Era addicte al joc i això li produïa un estat de nervis increïble. No li podies dir res, qualsevol cosa era motiu de discussió".

"Al principi, les agressions es distancien en el temps i et demana perdó. Penses que ha estat un mal moment i que amb el temps reprendràs una relació normal. Però les agressions són cada cop més freqüents, més fortes, i t'intimida. I el que era esporàdic es converteix en una tensió contínua, perquè quan ell obre la porta de casa no saps de quin humor estarà. Recordo una vegada que em va llançar contra la banyera mentre banyava la nena. I llavors el que fas és no fer soroll, intentar que els nens molestin el mínim possible, que tot estigui perfecte. Però, tot i així, a vegades ells vénen de mal humor i provoquen la situació".

"L'any 1985 decideixo que no puc més i que em vull separar. Quan ell rep la carta de citació destrossa la casa i em diu que o retiro la demanda o em mata a mi i a les nenes. Vaig agafar una depressió i ell va decidir que un fill m'aniria bé. Vaig claudicar. Vaig tenir una altra filla i les agressions eren cada cop més freqüents. La meva vida es va convertir en un infern. Fins que un dia, va donar una pallissa a la meva filla gran i vaig decidir que allò era el final. No podia viure 17 anys amb una persona que m'amenaçava i començar una segona part en què amenacés les meves filles. Vaig decidir crear una estratègia per fugir i em va apunyalar. Vaig fugir".

Casa d'acollida, tornar a començar
"Amb les meves filles entro a una casa d'acollida.És un procés dur i difícil. S'hi arriba amb l'autoestima molt baixa, destrossada. Es treballa la no-violència, l'autoestima i el sentiment de culpabilitat, perquè, malgrat tot el que ell ens feia, em sentia culpable. Una de les coses que més valoro són aquells sis mesos sense l'agressor a prop per poder-me recuperar emocionalment. Surts de la casa quan ja tens la separació i la custòdia decidida. A partir d'aquí començo una nova vida. Les meves filles tenien llavors 14, 12 i 3 anys. Treballo molt -perquè ell mai ha passat una pensió-, però fem pinya i a poc a poc ens anem relaxant i vivint millor".

"Quan acabes una relació de maltractament que ha durat tant de temps, ets una persona molt insegura i debilitada: s'han passat 17 anys dient-te que no serveixes per a res. Jo treballava en un laboratori farmacèutic i ho vaig deixar en casar-me, el 1975. Quan em vaig separar l'any 1991, em vaig treure el carnet de conduir i vaig fer cursos d'auxiliar de clínica i de geriatria, una de les millor coses que he fet, ja que ara tinc una professió. Un dels lemes de la casa d'acollida és: «A la vida aconseguiré el que em proposi». I és cert. Pots trigar més o menys, però si lluites ho aconsegueixes. Quan et separes, la societat segueix culpabilitzant la dona, per molt malament que ho hagi passat. Algunes amigues em deien: «És que totes hem d'aguantar». A les dones ens han educat per aguantar. I va arribar un moment que vaig dir prou. Però el missatge que t'arriba és que no pots deixar els teus fills sense un pare, però no és un pare, és un monstre".

Mentora, un nou rol
"Ens sentíem incompreses, bitxos raros, i tornàvem de visita a la casa d'acollida, on sentíem que ens entenien. D'allà va sorgir la idea entre algunes dones i educadores de formar l'associació Tamaia. Ens ha canviat les vides. Tamaia ens ha servit per créixer, per sentir que tenim uns drets i per educar en el respecte els nostres fills. Ara sóc mentora d'altres noies. Som el seu referent. Són noies que arriben molt dèbils i pensen que és difícil sortir del cercle de violència. Elles saben la nostra història i veuen que hi ha una sortida. I molts cops jo em veig reflectida en elles. Veus l'evolució que fan i no tenen res a veure amb qui eren quan van arribar, i això no té preu".

"Que per què no em vaig separar abans? Si no ho vaig fer abans és perquè estava molt minvada; en tenia prou sobrevivint. Estàs atemorida. Quan una dona pateix maltractaments i no ho denuncia és per terror. Ho fa quan realment se sent segura, perquè denuncies però tornes a casa i és imprevisible el que pot passar. El cicle de la violència és tan dur que un en surt quan troba l'estratègia per fer-ho. I, a més, tampoc hi ha tants recursos. Es necessiten més mitjans per acompanyar les dones en aquest procés. No se les pot culpabilitzar".

"Ha estat a la segona part de la meva vida que he començat a viure plenament, amb menys pors i molt més segura. Ara estic molt bé. Sóc forta. Les meves tres filles han estudiat i treballen i han arribat on són ara perquè en un moment determinat vaig decidir trencar amb la violència. El millor que he fet ha estat separar-me i ara poder ajudar altres dones a tenir la força i la convicció que, si vols, pots".

Lara Bonilla 
17/03/13 
Ara.cat

dissabte, 16 de març del 2013

Trastorns alimentaris, el crit silenciós de la perfecció

La detecció precoç de qualsevol anomalia alimentària pot evitar que s'agreugi el deteriorament de l'organisme

Trastorns alimentaris, el crit silenciós de la perfecció
"No hi ha cap dona perfecta per naturalesa." Aquesta afirmació apareixia en una notícia publicada per l'agència Europa Press fa uns mesos. S'hi denunciaven les pràctiques nocives per a la salut que duen a terme algunes models professionals per tal d'assolir l'aspecte físic exigit per les grans firmes de la moda i l'estètica. Un tema complex que cada any per aquestes dates surt a debat amb motiu de la Madrid Fashion Week. A causa de la creixent epidèmia d'obesitat que estem patint on un de casa sis adults és obès a Espanya, és freqüent oblidar que si a un costat de la balança està el sobrepès, a l'altre està la desnutrició.

Les dones són, sens dubte, el focus d'atenció d'una societat cada vegada més entestada en la perfecció estètica. Però el d'ara és només un model de bellesa temporal que s'esvairà amb el temps, tal com ha succeït amb anterioritat. No hi ha cap problema en voler adequar la nostra aparença l'estilisme del moment, si no fos perquè l'acceptació social ve condicionada pel compliment d'uns cànons de bellesa en moltes ocasions irreals i inabastables.

I quan aquest desig es descontrola i es converteix en obsessió, poden aparèixer els trastorns del comportament alimentari, sent l'Anorèxia nerviosa i la Bulímia els més habituals.

A qui afecta?
Les principals afectades són les dones, sobretot les adolescents i les adultes joves. Pot sorprendre, però és molt difícil trobar una dona que no hagi tingut una relació complicada amb el menjar en algun moment de la seva vida. Els desequilibris nutricionals poden passar desapercebuts i fins i tot tenir certa aprovació social.

És aconsellable que després d'un dia d'excessos, es torni a una dieta equilibrada restringint els aliments més calòrics. No obstant això, quan es tria el dejuni, menjar només verdura i / o jornades interminables de gimnàs, han de saltar les alarmes. Manca d'energia, letargia, malestar general, fatiga, irritabilitat o fins i tot estat depressiu, són algunes de les conseqüències d'aquestes pràctiques altament perilloses per a la salut.

Per sota de l'IMC
L'Estudi Antropomètric de la Població Femenina a Espanya, que va publicar el Ministeri de Sanitat i Consum el 2008, mostra que un 6,4% de la població total femenina està per sota dels valors normals de l'índex de massa corporal (IMC). Aquest valor ascendeix al 13% entre joves de 18 i 19 anys, amb incidència similar en adolescents de 12 a 17 anys. Tot i que aquests valors d'IMC per sota del rang normal no indiquen necessàriament que es pateixi algun trastorn del comportament alimentari, són en termes clínics clars indicatius de desnutrició.

Un problema d'arrel psicològica
Els trastorns del comportament alimentari són una malaltia psicològica, amb greus conseqüències i repercussions en el deteriorament de l'organisme. La desnutrició associada és equivalent a la que pateixen els malalts avançats de càncer i VIH. De vegades es converteix en crònica i s'adorna de normalitat una situació patològica greu. Detectar un trastorn del comportament alimentari és primordial, ja que pot tenir efectes irreversibles que condicionin l'estat de salut de la persona afectada i dels seus possibles descendents.

Qui ho pateix difícilment té la capacitat de detectar-ho o de lluitar contra ell. És el seu entorn més proper qui millor pot detectar-ho. Existeixen certs signes que poden ajudar-nos a sospitar de l'existència d'aquest tipus de patologies com són el control excessiu sobre el que es menja, absències llargues després dels àpats (per vomitar), sentiment de culpabilitat per haver menjat, negativa a menjar amb altres persones i símptomes físics com la falta de menstruació, augment de la sensibilitat al fred i els marejos.

La família és la gran aliada per prevenir aquests trastorns alimentaris. Mesures com educar en l'autoestima, desenvolupar el criteri propi, la socialització ludicorecreativa a través de la pràctica esportiva i fomentar una educació nutricional cap a una alimentació saludable poden ser factors determinants en la prevenció.

Però tot i així cap persona està allunyada d'aquest problema social. Per això, si sorgeix aquest perill, no és moment de culpabilitats, sinó de valentia. D'enfrontar-s'hi com a qualsevol altra malaltia, des de l'amor i la comprensió. Comptant amb els professionals del nostre costat i amb el tractament que permeti sortir d'aquest pou de misèria a qui pensava estar caminant sobre una passarel·la.

Anna Belén Rodríguez
Alejandro Martínez Rodríguez
12/03/13

divendres, 15 de març del 2013

L´exercici ens protegeix

Sembla que genera noves neurones, s'incrementa el volum del cervell i millora la capacitat cognitiva

Crec que el biòleg Faustino Cordón va escriure molt sobre el paper de la dieta en l'evolució dels homínids. Hi ha la teoria que la rica en proteïnes, que és la que teòricament tenien els homínids al final del Pliocè, fa més de dos milions d'anys, va influir en el creixement del cervell i en l'hominització. Els que la defensen ens diuen que l'anomenada dieta ancestral ha de ser més saludable perquè és la que ens va fer homes. Si fos cert que per estar sans hem de viure com els nostres avantpassats, hauríem de tornar a les cavernes a passar fred i gana. I si fos cert que les proteïnes són les que incrementen la mida del cervell, els carnívors com lleons o voltors tindrien cervells descomunals i serien ells els que haurien descobert el bosó de Higgs. A més, no crec que aquells homínids, caçadors, recol·lectors i carronyers, mengessin molta carn.

Hi ha proves, a través de l'estudi de la dentició, que durant el Plistocè hi va haver un canvi de dieta en els homínids. Llavors les dents van modificar la grandària, la forma, l'estructura de l'esmalt, la rugositat i també la biomecànica de la mandíbula. Tot indica que van millorar la seva capacitat per menjar aliments més durs. Com que això els va afavorir, la hipòtesi és que es van fer més adaptables als canvis climàtics que s'estaven donant i a les possibilitats que s'oferien llavors: sobrevivien millor.

Dieta i exercici són els dos grans objectius de promoció de la salut del segle XXI. A Espanya es denomina estratègia NAOS: nutrició, activitat física i obesitat.

Sorprenen els beneficis de l'activitat física. Cada vegada hi ha més proves sobre la influència de l'exercici aeròbic, aquell que ens obliga a respirar amb més freqüència i intensitat, en la funció cerebral. Sembla que genera noves neurones, de manera que s'incrementa el volum del cervell i millora la capacitat cognitiva. Fer exercici és una forma de protegir-se contra el deteriorament que es produeix amb l'edat. Sabíem que es podia dilatar la caiguda en la forma física, però ningú no podia imaginar que fent exercici també es pogués evitar el deteriorament de la potència mental.

Més interessant encara és la hipòtesi que sosté que el guany en capacitat aeròbica, que van anar acumulant els homínids al llarg de generacions, va ser un dels factors que van influir en l´increment de volum i funcionalitat cerebral. Una cosa és la capacitat que tenim com a individus d'adaptar-nos al medi, millorant la nostra forma física o mental, i una altra cosa són les adaptacions d'espècie, que suposen la selecció de variants que tenen més capacitat de sobreviure i reproduir-se. Un neix amb aquestes potencialitats, per exemple digerir la llet, i és el medi el que dóna l'oportunitat d'aprofitar-les. Un medi que l'individu pot modificar: criar animals que donin llet.

La idea que es proposa és que la selecció va actuar sobre la capacitat de resistència dels animals. De fet, hi ha una correlació entre capacitat aeròbica i volum del cervell. Com se sap, la mida del cervell és proporcional a la del cos. Però en l'ésser humà és tres vegades més gran del que s'esperava. S´especula molt sobre com es va arribar a aquesta situació. La majoria de les hipòtesis apunta que les demandes socials, ja que l'ésser humà sobreviu gràcies en part als llaços que estableix amb els seus congèneres, van seleccionar els individus la dotació genètica dels quals facilitava un cervell més gran. També s'especula sobre el paper de l'ecologia en la cognició, que té a veure amb el tipus de dieta: se seleccionen els que són capaços de menjar més variat, i aquests necessiten saber més.

L'exercici aeròbic estimula la producció de substàncies biològiques que afavoreixen tant la creació de noves neurones com la de vasos per alimentar-les. Aquest fenomen ja comença a notar-se en l'úter: els fetus que reben de la mare més quantitat d'aquestes substàncies neixen amb cervells més grans. És a dir, que en la mida del cervell hi influeix el nivell d'aquests factors en la mare durant l'embaràs i l'exercici que es realitza. Si només depengués del comportament de la mare i de l'individu, no crec que produís una evolució del cervell perquè són canvis adaptatius no hereditaris.

Però si hi ha una certa conformació genètica que afavoreix fer exercici i a més facilita la presència d'aquests factors de creixement, els subjectes amb aquests avantatges probablement tinguessin més probabilitats de sobreviure i reproduir-se: tenien més resistència al cansament i més capacitat mental. Perquè si la mida del cervell depengués de l'exercici que fan les embarassades durant l'embaràs, en el món occidental s'estaria experimentant una reducció del volum. Fer exercici és probable que millori la capacitat cognitiva i ens permeti arribar a vells més savis.

Martín CAICOYA, metge
11/03/13

dijous, 14 de març del 2013

Debats en clau d’infància. UNICEF convida a la reflexió.

Avui i demà se celebren les Primeres Jornades d’UNICEF Comitè Catalunya. Debats en clau d’infància. L’ informe Infància a Catalunya 2012-2013 posa en relleu dades preocupants sobre la situació de la infància a Catalunya, com per exemple, que amb dades de 2010 el 23,8% dels infants vivien en llars sota el llindar de la pobresa, passant en dos anys del 18,5% al 23,8%, o que la taxa de risc de pobresa alta a Catalunya es va incrementar fins al 62%. El 2011 confirma l’augment de la pobresa infantil ja que la seva taxa de risc arriba al 28,32%.

És per aquest motiu que UNICEF Comitè Catalunya organitza les Primeres Jornades Debats en Clau d’Infància, per crear un espai de debat i intercanvi d’experiències entre experts del sector per analitzar en quin punt ens trobem i quines propostes ens permetrien avançar cap a l’assoliment del benestar de tots els nens, nenes i adolescents.Les Primeres Jornades d’UNICEF Comitè Catalunya Debats en clau d’Infància s’han estructurat en dos dies, el 14 i 15 de març. Cada un d’ells està centrat en un àmbit; polítiques d’infància i educació i compten amb la presència d’experts convidats que debatran i intercanviaran opinions, propostes i exemples de bones pràctiques.

El primer dia, les jornades volen aprofundir en dos dels factors que l’informe ja apunta com a detonadors d’exclusió infantil a Catalunya: la pobresa i la discapacitat. Volem anar més enllà del concepte de pobresa infantil i abordar la problemàtica des de l’exclusió social dels infants, atenent a que aquest és un concepte més ampli i polièdric. Per altra banda i en l’àmbit educatiu, es presentarà el projecte Una escola amb drets d’UNICEF Comitè Catalunya que pretén incorporar els preceptes de la Convenció sobre els Drets de l’Infant a l’escola. Així doncs, debatre i buscar respostes per avançar cap a un model d’escola respectuosa dels drets de la infància, a més de presentar experiències en aquesta línia que ja estan portant a terme alguns centres educatius, és la proposta del segon dia.

14/03/13

dimecres, 13 de març del 2013

Una ressonància magnètica permet combatre els ictus soferts durant el son

L'IDIBGI posa en marxa una nova estratègia per calcular el temps d'aparició dels infarts cerebrals

Una ressonància magnètica permet determinar el temps transcorregut des que s'ha patit un ictus, en el cas dels pacients que l'han patit dormint, i saber si s'està dins les quatre hores i mitja en les quals es pot aplicar un tractament trombolític eficaç, conegut com a rtPA.

Segons va informar ahir l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona, aquest nou procediment s'emmarca dins del projecte europeu WAKE UP, del qual l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de la capital gironina n'és el centre coordinador a tot Espanya.

Prop de dos milions d'europeus pateixen un ictus anualment i una de cada sis persones el patirà al llarg de la vida, pel que resulta clau actuar en les primeres hores d'aparició dels símptomes, ja que com més aviat s'aplica el tractament les opcions de recuperació augmenten. Fins ara, en els pacients que patien aquest infart cerebral mentre dormien, es desconeixia el temps transcorregut des que s'havia produït l'ictus.

L'estudi donat a conèixer ahir permet establir un nou protocol i, a través d'una ressonància magnètica, es pot determinar el moment en què s'ha patit aquest problema. El responsable del Grup d'Investigació en Imatge Mèdica del departament de Radiologia de l'Institut de Diagnòstic per a la Imatge, el doctor Salvador Pedraza, ha explicat que s'utilitza "una combinació de dues sèries d'imatges de ressonància magnètica".

"La primera, denominada Difusió, permet realitzar el diagnòstic i, amb la segona, es determina si el pacient està dins del marge de les quatre hores i mitja des de l'inici de l'ictus", va subratllar Pedraza. A l'estudi participen 54 centres de set països europeus, entre ells els hospitals espanyols Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès), Sant Pau de Barcelona, Clínic de Valladolid, Clínic de Santiago de Compostel·la i el Josep Trueta de Girona.

Precisament aquest hospital és el centre de referència pel que fa al tractaments d'infarts cerebrals a Girona i el primer a posar en marxa una Unitat d'Ictus a l'Estat espanyol el 1997. El 2002 també es va implantar el Codi Ictus, un protocol especial que mobilitza els professionals sanitaris davant l'existència d'un infart cerebral i que ha permès augmentar el nombre de pacients que aconsegueixen tornar a ser independents.

Els signes que ens han de fer pensar en un probable ictus i demanar ajuda sanitària immediatament són la pèrdua de força o de sensibilitat de manera sobtada a la cara, braç i/o cama d'un costat del cos; pèrdua sobtada de visió en un ull; dificultat per parlar o entendre, sobtat i intens mal de cap.

L'IDIBGI (Institut d'Investigació Biomèdica de Girona), que té els seus orígens en la Fundació Privada Doctor Josep Trueta, es va crear el juliol de 2004 amb la finalitat de promoure, desenvolupar, gestionar i difondre la recerca biomèdica en l'àmbit de les comarques de Girona. Amb aquest objectiu, aglutina grups de recerca de l'hospital Trueta, la Universitat de Girona, l'Institut de Diagnòstic per la Imatge, l'Institut Català d'Oncologia i l'Institut Català de la Salut a Girona.

EFE/DdG
12/03/13