Cada any el Nepal pateix un terratrèmol de grans dimensions en forma de milers de nenes venudes
M’imagino que la saturació d’imatges anirà d’acord amb l’horror que mostren. I es parlarà molt, i amb molt de dolor, de la tragèdia que ha patit el Nepal. Vénen dies de recerca de cadàvers, de lluita pels supervivents, de solidaritat, del món fent-se petit per mostrar la seva ànima gran. I durant uns dies, el Nepal serà el centre de les nostres pregàries i els nostres pensaments, perquè la gent bona, que és molta, es commou amb la tragèdia gratuïta, brutal, descarnada de milers de persones desaparegudes de cop, zas, en segons. I després la devastació, les famílies trencades, les cases destruïdes, les rutes tallades, els medicaments escassos, el reguitzell de desastres que acompanya un immens desastre. No tinc cap dubte que l’empatia amb les víctimes d’aquest terratrèmol letal és sincera. Només cal veure l’esforç de milers de persones per ajudar per totes les vies possibles: diners, desplaçament, materials, aliments...
Tanmateix, passarà, i després d’empatitzar-hi i saber-nos greu i tal vegada plorar, ens oblidarem del Nepal com ens vam oblidar d’Haití, perquè els països més pobres del món són invisibles als ulls humans. Per això mateix, només els recordem quan reben un cop de la naturalesa. Però, i el cop diari, l’extrema fam, l’esclavitud infantil? Perdoneu la contundència, però les dades que organitzacions com Esther Benjamins Trust, que lluita contra la venda de nenes nepaleses per als circs de l’Índia, o d’Anti-Slavery International, que lluita també contra la venda de nenes per a l’ús privat de xeics àrabs i per als prostíbuls del sud-est asiàtic, són brutals. Cada any el Nepal pateix un terratrèmol de les mateixes dimensions que l’actual, en forma de milers de nenes que moriran als quinze o vint anys de sida, venudes pels seus propis pares, o bescanviades per una arada o una vaca. El Nepal és una ferida que sagna cada dia, abandonada a la seva desgràcia per un món que s’entusiasma amb l’Himàlaia però que no ha estat mai capaç de plorar per la seva tragèdia humana.
Per descomptat, el terratrèmol que ha patit m’ha horroritzat com a qualsevol persona amb ànima. I la imatge d’aquest dolor només es pot temperar una mica per la solidaritat internacional que s’ha activat, especialment, per cert, des del molt criticat Occident. Perquè, com passa en aquests casos, als països del petrodòlar se’ls espera ben poc... Però quan hagi passat el primer impacte, i lentament s’hagin recuperat els cadàvers i les famílies hagin plorat els seus morts, i el país vagi aixecant altra vegada les cases i les carreteres, aleshores, en aquell moment fora del focus, hauríem de tornar a mirar al Nepal. I si mirem amb les ulleres de prop potser veurem aquestes famílies amb la gana a les entranyes, i aquestes nenes de set anys llençades als bordells de l’esclavitud, utilitzades com si fossin objectes. I llavors, potser llavors, sabrem que el Nepal fa molt que plora.
Pilar Rahola
28/04/2015
