dijous, 19 de juliol del 2012

Els meus monyons són aletes, i la meva única cama, la cua de sirena

Tinc 39 anys. Vaig néixer a Guadalajara i visc a Madrid amb Xabi des de fa 18 anys. Llicenciada en Periodisme, dirigeixo un programa de televisió. El món i el dia a dia es mouen per les persones, així que crec en elles i no en els partits, i en la reencarnació i en la destinació
Lary León, directora del Programa d'Assistència Hospitalària de la Fundació Antena 3

S'ha reencarnat gaires cops?
Uns quants cops, però crec que aquest és l'últim. Miri'm. 

... 
Tots naixem d'una manera determinada per portar alguna cosa, ensenyar alguna cosa i aprendre alguna cosa. Jo vaig néixer sense braços i sense una cama i he vingut al món per somriure, per ensenyar a altres persones que l'important és el que portem dins. 



És una gran destí. 

Jo no crec en les discapacitats, tots som capaços d'alguna cosa. Em sento una privilegiada perquè he descobert per a què serveixo i en gaudeixo: porto felicitat als nens malalts que estan ingressats als hospitals i consol a les seves famílies. 

... 
I tinc clar que en una altra vida vaig ser sirena. 



Una sirena?
Els monyons són les meves aletes, i la meva única cama, la meva cua de sirena. Vaig créixer amb aquesta fantasia, potser per donar-li una explicació a la forma del meu cos o perquè des que em vaig banyar el primer cop al mar, als sis mesos, vaig sentir que l'aigua era l'origen de la meva existència. 



Parli'm del dia que va arribar al món.
Ningú sospitava com era, llavors no s'estilaven les ecografies. Vaig ser una sorpresa per al meu pare i per als metges, que no sabien què fer amb mi, i segueixo sent una sorpresa per a moltes persones. 



Com van reaccionar els seus pares? 

El meu pare, el primer a veure, es va quedar paralitzat, però gràcies a ell tot va evolucionar. Va buscar els millors metges perquè tot fluís i poguéssim seguir endavant. 



La seva mare? 

Van passar dies i ningú li ensenyava la seva filla perquè no sabien si se'n sortiria. Estava molt nerviosa, però quan per fi em va veure va dir: "Però si ets la cosa més bonica d'aquest món! Com volies que no et vingués a buscar?". Les infermeres van trencar a plorar. 



Els seus germans?
Amb autenticitat. Però en Joaquím, que tenia 14 anys, el més tímid, el més gran dels cinc, em va estimar des del primer moment. "Ocellet sense ales", em deia. 



I a partir d'allà?
Coratge i normalitat. Per sort, tenia ganes de ser independent i alegria, els demanava que em deixessin caure i escriure amb el peu. Van formar un equip perfecte, i aquest és el secret de la meva infància. 



Feliç? 

Molt feliç malgrat totes les operacions, perquè vaig néixer amb el limbe invertit, el maluc no s'aguantava i em van haver de posar pròtesis que em van donar molts problemes. 



Li van posar braços ortopèdics?
Sí, però quan vaig tenir 10 anys vaig aconseguir convèncer-los que no els volia portar. Em defenso molt més bé sense; pesaven moltíssim i m'ocasionaven rascades. 



Com va ser l'escola?
M'ho vaig passar pipa. No hi va haver cap problema perquè escrivia amb els braços ortopèdics, amb els monyons i amb el peu, i el que podia ser una dificultat era un avantatge perquè totes les nenes intentaven fer el que jo. 



Llavors, una mica de maga doncs.
Es tracta de buscar el positiu al que tenim i al que no tenim. Amb el riure, amb la màgia i amb la innocència dels nens no vaig tenir cap problema. 



De vegades són cruels.
Et deixen anar el primer que els hi ve, però m'encanta. Tots em pregunten: "Per què no tens braços?" i "com menges? ...". Els ho explico i s'obliden que no tinc braços. 



Abans, s'amagava qui era diferent.
Sí, però els meus pares no ho feien. La gent es parava a mirar, se senyava. Jo ho veia com un joc, i perquè els meus pares veiessin que no m'influïa, saludava amb el peu o amb els monyons, i això també transforma la reacció de la gent. 



No devia pas ser tot tan bonic, per això. 

Hi ha morbo, però amb tenir-ho clar i pensar que qui no ho fa millor és perquè no sap, la resta es suavitza amb un somriure i l'actitud. 



Vostè és una caixa de sorpreses.
No té tanta importància. La meva no és una història de superació perquè jo he nascut així, no he superat res. A la universitat tothom em copiava els apunts, tinc una lletra bonica. 



Com va ser la universitat?
Bé. Crec que com un es sent ho fa sentir als altres. De petita volia ser locutora de ràdio i ho vaig aconseguir. I ara, dirigir el canal de televisió per a nens hospitalitzats és un luxe, perquè té molt a veure amb la meva infància. Puc donar-los el que jo no vaig tenir. 



Què se'n queda d'aquests nens? 

La meravella de l'esperança i la innocència. 



Tenia por de no trobar parella?
No m'ho havia plantejat mai. Em deixava portar i sempre he tingut un munt d'amics. En realitat, en la vida tot té sentit, fins el metge que li va dir a la meva mare que jo passaria la meva vida en una cadira de rodes, perquè els va empènyer a lluitar. 



Què ha estat el difícil de veritat? 

Encara no m'ho he trobat. De petita veia que les nenes no eren com jo, però no em sentia ni menys ni més, sabia treure avantatges de les meves diferències: si em cansava de fer els deures amb els monyons, els feia amb el peu. La vida és com un joc. 



Bona filosofia. 

No vull anar de happy flowers, però és que he tingut la sort de néixer així. M'agrada que algú em vegi i es digui: "Si aquesta està somrient, per què no vaig a somriure jo?". 

Ima Sanchís
18/07/2012
La Vanguardia