divendres, 17 de març de 2017

'¡Cómo puedes comer eso!': la indústria alimentària al descobert

Bona part dels aliments que mengem han passat per la indústria alimentària. Segons les grans empreses i les autoritats del sector, són aliments absolutament segurs que han passat per estrictes controls de qualitat. Christophe Brusset no n'està tan convençut. I sembla ser que sap de què parla. Ell va treballar durant molt de temps a la indústria alimentària, i assegura que no és així. I Brusset coneix molt bé el sector: com a enginyer agroalimentari i com a directiu ha estat durant 20 anys al sector. I ara, completament desenganyat de la seva experiència, publica ¡Cómo puedes comer eso! Un juicio sumarísimo a la industria alimentaria (Península), on explica les males pràctiques del sector.

Res és impossible

Brusset assegura que moltes de les pràctiques nocives de la indústria alimentària s'amaguen escrupolosament als ulls de les autoritats i dels consumidors. Però ell documenta casos que ell ha viscut personalment o que han arribat als mitjans de comunicació o als jutjats. I posa de manifest un reguitzell de fraus gravíssims: importacions de carn produïda fora de la UE i criada amb mètodes prohibits a la UE; producció de cremes de gruyère sense ni un sol gram de gruyère; ús d'additius que no figuren entre els ingredients perquè es consideren un "additiu tecnològic" i no un aliment; mel que només és una sofisticada barreja de sucres; "fumats" que s'elaboren mitjançant la injecció d'un líquid a l'interior del producte a "fumar"; iogurts de gerds, fets amb pasta de gerds i cucs; ús de cartró reciclat amb residus d'olis pesants en envasos de menjar; dates de caducitat clarament abusives; productes elaborats amb ametlles de la llavor de l'albercoc, en lloc d'ametlles d'ametllers; gelats de vainilla fets amb vainilla "esgotada", que no té gens d'aroma, i aromes artificials... Ara, segons Brusset, el premi a la manipulació se l'enduen els xarcuters industrials, "autèntics mags, mestres de l'art de donar gat per llebre". Un exemple és el pernil que es ven amb aroma "a pernil", i en blocs de deu per deu centímetres i un metre de llarg... Tot això elaborat per una "manteguera industrial", que no és sinó una immensa formigonera d'acer inoxidable.

L'enganyifa del luxe
Els productes luxosos no estan exempts de fraus. Brusset posa alguns exemples: les tòfones xineses, d'una qualitat molt inferior en gust a les europees, es venen habitualment com si fossin tòfones franceses; el que durant anys es va vendre com a gelea reial no tenia ni un gram de gelea, sinó que era un subproducte de la mel que arribava de la Xina a un preu molt econòmic. Segons Brusset, malgrat tot, el rei dels productes adulterats és el safrà: molt sovint es ven flor de càrtam en lloc de safrà. Alguna gent usa escalunyes en lloc de cebes per elaborar determinats plats; és lògic perquè l'escalunya té un gust més delicat. El problema és que sovint la indústria alimentària ven cebes poloneses com si fossin escalunyes: i tenen gust de ceba, per més que siguin poloneses. Contra els apocalíptics Christophe Brusset no és un purista. No és algú que rebutgi de pla el menjar industrial. És més, reconeix que gràcies a les produccions industrials, la gent pot menjar molt millor que no menjava fa un segle. A més a més, gràcies a aquests processos la despesa de les llars en alimentació ha minvat amb el pas de temps, i això, en principi, és positiu. La qüestió, per a l'autor, no és tant suprimir els processos industrials, com regular-los estrictament.

Falta de control
Brusset denuncia que no hi ha una voluntat real de controlar la indústria alimentària. Els escàndols sobre la falsedat de certs continguts es repeteixen periòdicament i no hi ha qui hi posi remei. Per una banda, la indústria actua amb absolut cinisme: dedica ingents recursos a enganyar els consumidors i a buscar les fissures del sistema per continuar amb els seus fraus. "Cal ser astuts", era la consigna de la gran companyia on treballava Brusset... Per altra banda, les inspeccions són molt esporàdiques i les sancions molt petites en relació amb els beneficis. I, a més a més, es compta amb la complicitat de la indústria agroalimentària xinesa, que té uns mecanismes de control mínims i que està interessada a exportar el màxim a Europa. 

A ¡Cómo puedes comer eso! expliquen que la indústria alimentària intenta no esbrinar mai els fraus, encara que els sospiti, perquè sap que legalment no serà perseguida si no es demostra que coneixia el frau. Per això treballen sovint amb una sèrie de societats pantalla, com les societats financeres més tèrboles. Brusset defensa que alguns dels fraus detectats, com l'ús durant dècades de carn de cavall en lloc de carn de vedella a les hamburgueses, han estat possibles per les complicitats generalitzades dins el sector: assegura que en un cas així els responsables de les empreses implicades saben molt bé què passa. Ell explica que quan treballava en un gran conglomerat industrial van comprar uns xampinyons a preu molt baix perquè eren de color blau: no sabien què podia haver passat amb ells però els van recol·locar arrebossant-los.

Crida a empoderar-se
Brusset vol deixar molt clar que aquesta evolució de la indústria alimentària condueix cap a un deteriorament de la qualitat de vida i fins i tot de la salut humana. Denuncia, sobretot, que les grans cadenes de supermercats han rebentat els mercats i han forçat als productors a rebaixar la qualitat dels aliments. I per això crida als ciutadans a prendre les regnes de la seva alimentació i a intentar evitar les estafes. Per començar, Brusset proposa uns consells molt bàsics: llegir bé les etiquetes, rebutjar els productes triturats o inidentificables, apostar pels productes de proximitat... I, sobretot, exigeix que els poders públics comencin aplicar una vigilància dura i sistemàtica a la indústria alimentària.

Conèixer el que cal
¡Cómo puedes comer eso! és un llibre incòmode de llegir, sobretot perquè ofereix una mirada d'una part de la cadena alimentària que ningú mira, i que tothom prefereix no mirar. Aquesta lectura ens obliga a replantejar-nos el dinar, el pot de cereals que tenim al rebost, la compra de la setmana al supermercat, la visita periòdica a l'hamburgueseria... Però en una època on l'obsessió pel menjar sa es combina amb un domini absolut del mercat per part de la indústria alimentària, aquest és un llibre absolutament necessari per obrir-nos els ulls sobre les prioritats que cal establir a l'hora de "menjar sa". La indústria alimentària, que no para d'inventar nous productes que ens presenten com els més sans, és la responsable de produir aliments d'allò més insans. Mentre els mites alimentaris proliferen, Brusset ens adverteix d'on hem de posar la nostra vigilància per tal de garantir la nostra salut.

Gustau Nerín
13/03/2017