dimecres, 18 de juliol del 2012

La dignitat de ser home

L’agressivitat, no pas la violència, és el motor que ens condueix a la força, al dinamisme, a la creativitat, a la determinació

per José Pulido
Els papers i valors que la nostra cultura ha assignat a la dona i l’home ja no són vàlids. Com som homes avui? Quin és el sentit de la nostra masculinitat? Quins són els valors que han orientat i que orienten la masculinitat individual i col·lectiva? Molts homes tenen la sensació que no han tingut un model prou masculí. L’escriptor i activista Robert Bly ja ho va dir al seu llibre Iron John: una nueva visión de la masculinidad fa més de vint anys. Aquesta sensació provoca una certa desorientació i una resposta difícil a la pregunta què és avui dia la masculinitat.

Com aprenem a ser homes? Creixem en un en­torn femení, però no hi ha cap moment en què passem a formar part del món masculí amb l'aju­da d'altres homes i del nostre propi pare. Seria diferent si els nens fessin algun ritual, com conti­nuen fent algunes tribus indígenes -natural­ment, adaptat a la nostra societat-, per determi­nar l'entrada al món dels homes i aprendre'n la manera de ser, amb el conseqüent compromís de la seva part de participar més intensament en la nostra educació.

És veritat que fins ara els nostres pares han estat molt enfeinats a proveir la família, cosa que ha limitat el temps que han compartit amb nosal­tres. Potser aquest fet ha dificultat una part dels nostres aprenentatges i ara no sabem ben bé com hem d'actuar enfront de situacions dispars amb els nostres fills, en la competència amb al­tres homes, en la relació de parella, en la presa de decisions o davant de les pèrdues. Només en són uns quants exemples. Cada home hi pot afe­gir les seves situacions importants i plantejar com els models masculins o l'absència d'aquests models han influït en la seva vida.

En qualsevol d'aquestes situacions vivim emo­cions. Aquest és l'altre gran tema que apareix en les trobades d'homes en què treballem la recerca de la masculinitat contemporània d'una manera experiencial. Sovint responem a la pregunta de com gestionem les emocions amb un "com po­dem". Si les mostrem, podem rebre judicis als quals no sabem com respondre.

El fet de no mostrar les emocions es conver­teix en un hàbit que ens fa perdre la consciència del que sentim. Quan això passa no sabem qui­nes són les nostres necessitats i això implica, a la llarga, pagar un preu que pot ser la insatisfacció, la infelicitat o altres estats similars. Per aquesta raó incloem en les trobades exercicis amb la ten­dresa i l'agressivitat.

És evident que sentim tendresa en moltes si­tuacions, però ens desorientem quan els altres ho perceben. Sembla que l'aprenentatge és que normalment els homes no mostren aquest senti­ment. Només mostren tendresa en ocasions molt concretes i la majoria de vegades a dones. Amb elles és més fàcil perquè en general és de la mare de qui l'hem rebuda i apresa. Quan mos­trem la tendresa a altres homes i l'hi compartim, sentim proximitat, comprensió, pertinença, una gran dosi de descans i la prova que ens sentim molt bé quan mostrem emocions i no fem cas dels possibles judicis que pugui fer un altre ho­me. Per això al final ens sentim més lliures i au­tèntics.

Quan treballem amb l'agressivitat, entenem que és el motor que ens porta a la força, al dinamisme, a la creativitat, a la determinació, a l'audacia, a l'atreviment, a posar límits... En po­dríem continuar posant exemples en positiu. Es important diferenciar aquesta definició de la que també consta al diccionari i que té a veure amb la tendència a la violència. Cal parlar d'agressivitat perquè des que som petits sentim que "els nens són agressius". I sí, és veritat, però qui diu que sigui negatiu, això? Químicament parlant, la testosterona, que produïm en moltíssi­ma més quantitat que no pas les dones, compor­ta agressivitat. Aleshores, acceptem-ho i enviem missatges positius sobre aquest fet natural i lògic als fills.

És interessant treballar amb aquestes dues emocions entre homes: ens sentim més lliures, més clars, entenem més bé les nostres reaccions, comprenem que mostrar la tendresa i sentir l'agressivitat és una cosa que ens allibera. Dei­xant clar que ens reconeixem en l'agressivitat i no en la violència, tot i que a còpia de reprimir aquesta agressivitat positiva, de vegades, ens tor­nem violents.

A parer meu, la masculinitat contemporània implica mostrar-se des del terreny emocional, decidir què vull deixar com a llegat del meu pas pel món i continuar plantejant-me i investigant com vull ser com a home, donant-me permís per canviar d'opinió i tenint clar en cada moment o època de la meva vida quina és la meva resposta a qualsevol input del meu entorn, i tot això sent fidel als meus valors.

Xavier Florensa
Director de l’àrea de programació neurolingüística (PNL) de l’Institut Gestalt de Barcelona.
15/07/2012
La Vanduardia