dijous, 30 de juny del 2016

El dret a morir a internet

Una nova llei catalana: el Govern regularà que els familiars puguin gestionar el llegat del mort a la xarxa 


Les xarxes socials formen part de nosaltres en la vida... i també després de la mort. Internet testimonia un llegat, tot un patrimoni digital farcit de fotos, articles i comentaris que en algun moment hem publicat a les xarxes socials. Gràcies a una nova llei en potència sobre la mort digital que impulsa el Departament de Justícia de la Generalitat, a Catalunya l’última paraula sobre la destinació d’aquests continguts la tindran els familiars. Podran, així, complir-se les voluntats del mort, si és que va donar alguna instrucció expressa.

La majoria de famílies sol·liciten a Facebook, per exemple, que tanqui el compte quan una persona mor. Si no es notifica, el perfil continua actiu. Això implica que coneguts i persones del difunt continuïn rebent missatges automàtics emesos per la mateixa xarxa social que ofereixen entaular amistat. Apareix la seva foto acompanyat de missatges del tipus: “persones que potser coneixes”. És un procediment automàtic massa dolorós si es dilata en el temps. En altres casos, la xarxa social es converteix en una vetlla on es publiquen les últimes paraules en record de la persona morta. Hi ha famílies que com a part del dol mantenen obert el compte perquè el record no quedi difuminat amb el pas del temps.

“Quan ens morim, no ho fem digitalment”, assegura el conseller de Justícia, Carles Mundó. D’aquí la necessitat de la nova llei, que ampliarà el Codi Civil de Catalunya perquè es pugui designar un hereu digital. Aquest hereu tindrà plens poders per gestionar el patrimoni que el mort deixi penjat a la xarxa. “La llei ha de preveure com ens podem morir digitalment si aquesta és la nostra voluntat”, afirma Mundó.

El Govern ultima ja l’avantprojecte amb la voluntat que el Consell Executiu ho aprovi al setembre i que s’iniciï després la seva tramitació al Parlament. L’aspecte troncal de la futura normativa és la creació de la figura de l’hereu del patrimoni digital, que podrà designar-se al testament i que serà qui s’encarregui de tancar el compte del difunt a internet o bé que en manegi el patrimoni virtual: fotos, música, llibres, etcètera.

Les grans operadores de serveis a internet ja ofereixen dins dels seus protocols i normes d’ús la possibilitat de tancar el compte d’un mort així com recuperar el contingut que deixen. Google, Facebook i Twitter tenen a disposició dels usuaris uns formularis en els quals es demana documentació que certifiqui la defunció i el grau de parentiu. No obstant això, la nova llei proporcionarà una cobertura legal al demandant que ara no existeix.

En qualsevol cas, les grans tecnològiques no faciliten en cap cas la contrasenya ni l’accés al compte, fins i tot sent possible –després d’un minuciós examen de les circumstàncies que realitzen els responsables de les xarxes– recuperar part del contingut que el mort va penjar a la xarxa.

Facebook i Google ofereixen opcions per acreditar-se com a hereu digital, en la mateixa línia que apunta la llei catalana, però fins ara no resulta res fàcil acreditar-se com a tal. Google l’anomena gestor de comptes inactius: aquesta persona podrà manejar el tancament del compte i la recuperació dels arxius en cas de defunció.

Per la seva part Facebook ofereix des de febrer de l’any passat el que denomina contracte de llegat, a través del qual l’usuari designa un responsable perquè gestioni el seu compte en cas de morir. Els familiars a més tindran accés a Facebook amb un “compte commemoratiu” que permetrà continuar recordant el difunt, recuperar-ne els arxius encara que amb una sèrie de restriccions per evitar la suplantació de la identitat. No es podran modificar les publicacions que va fer, llegir-ne els missatges privats ni eliminar-ne les amistats.

La reforma que impulsa Justícia facilita les coses i, fet que és més important, reconeix i apodera una persona perquè tingui la capacitat de reclamar davant els prestadors de serveis la possibilitat de gestionar un determinat compte. “El que farem és apoderar-lo perquè no tingui dificultats a l’hora d’acreditar que representa la persona difunta. Es tracta de succeir-lo en la personalitat perquè davant els operadors pugui dir-los: miri, el titular d’aquest contracte que va permetre obrir el compte ha mort i com que ara sóc jo el que representa aquesta persona i complint amb el mandat demano que es tanqui el compte o que se’m passin els arxius”, explica el conseller Mundó. D’aquesta manera es facilita cobertura legal als ciutadans si les tecnològiques en desatenen la petició o incompleixen les garanties.

Aquesta és l’única via que la Generalitat té a disposició per poder regular la mort digital. No pot obligar les companyies que adoptin uns determinats requisits ja que no té competències en matèria de protecció de dades i de telecomunicacions, una possibilitat que sí que estan adoptant a França, per exemple. “ Pensem que encara que no tinguem tot el marc legislatiu que ens agradaria, estem sent sensibles a una realitat social que existeix i que serà creixent”.

Tot i això, hi haurà els qui creguin innecessari pagar un notari per deixar sa i estalvi el llegat del parent mort. Pot passar, sobretot, entre els joves que se sentin allunyats de la burocràcia dels testaments o bé quan no existeixi un patrimoni immobiliari o econòmic. Per a aquests casos, el Departament de Justícia crearà el registre de voluntats digitals.

En aquest registre, les persones que ho desitgin podran designar el seu hereu digital a través d’internet i sense necessitat d’anar al notari. Al web de la conselleria es podrà omplir gratuïtament el document de voluntats digitals, que tindrà davant els operadors de serveis el mateix valor oficial que el testament.

“Creiem que dóna resposta a totes aquelles persones, més joves, que poden tenir la fatalitat de morir-se i segur que té un patrimoni digital que algú ha de gestionar”, comenta Mundó. Si es hi ha la circumstància que el mort va omplir tant el testament com el registre prevaldrà el més recent.

Un dels dubtes que pot suscitar la normativa és si no és més fàcil deixar les contrasenyes escrites al testament. El conseller assegura que en tractar-se d’un element canviant que s’ha d’actualitzar periòdicament és més eficaç designar un hereu digital.

Toni Muñoz
30/06/2016

dimecres, 29 de juny del 2016

Turquia acusa al Papa d'adoptar "una mentalitat de croat"

Ankara s'irrita amb Francesc, que condemna el genocidi en la visita a Armènia 

Es podia esperar que el Govern turc s'irrités per la visita de Francesc a Armènia i pel seu previsible ús de la paraula tabú -genocidi- per qualificar les matances mas­sives perpetrades per l'exèrcit otomà entre la població armènia, fa un segle. Però la irada reacció d'Ankara va desbordar les previsions perquè va utilitzar un llenguatge molt ofensiu i provocador contra el Papa, a qui va acusar d'adoptar "una mentalitat de croat", comentari que va desencadenar la immediata i clara rèplica del portaveu vaticà.

La ira de Turquia -que encara no ha admès la seva responsabilitat i es nega a considerar genocidi el que va passar, malgrat les evi­dències històriques- es va canalitzar a través del vice-­primer ministre, Nurettin Canikli. El dirigent turc va titllar de "molt desafortuna­des" les paraules del Sant Pa­ re i va dir que a les accions del seu papat "és possible veure totes les reflexions i rastres de la mentalitat del croat". No és el primer cop que Jorge Maria Bergoglio fa servir el terme genocidi. Ho va fer ara fa un any i va pro­vocar la retirada de l'ambai­xador turc davant el Vaticà, que es va absentar de Roma durant deu mesos. Però aquesta vegada encara ha fet més mal a Ankara per dir-ho en terra armènia i davant els descendents de les víctimes.

El portaveu de la Santa Seu, el pare jesuïta Federico Lombardi, va contestar amb contundència, tot i que va guardar sempre la cortesia diplomàtica i amb la seva proverbial flegma. Lombardi va recordar que "el Papa no fa croades ni organitza guerres", i que el seu objectiu és sempre "posar les bases per a la pau i el diàleg entre els pobles". El portaveu va insistir que Francesc, en els tres dies d'estada a Armènia, no havia dit ni una sola paraula contra el poble turc.

Abans d'iniciar-se el viat­ge hi havia molta expectació sobre si Francesc utilitzaria o no la paraula genocidi per descriure unes accions que van causar un milió i mig de morts, o si optaria pel terme armeni, que es pot traduir com "el gran mal" però que no té potser la mateixa con­ notació que utilitzar la paraula tabú per als turcs. Ankara no pot suportar que els crims dels otomans es pu­guin equiparar a l'Holocaust jueu. Lombardi va perdre una mica la paciència i va instar la premsa a no obsessionar­ se en una qüestió semàntica que, segons ell, és "una tram­pa politico-sociològica". Al fi­nal, la polèmica no es va po­der evitar i va esclatar en to­ ta la seva virulència.

Ahir es va produir una cosa insòlita en un viatge pa­pal. Francesc no va presidir una missa dominical amb fidels, sinó que va celebrar l'eucaristia en privat. Va par­ticipar, en canvi, en una li­túrgia cristiana presidida per la màxima autoritat de l'Església apostòlica armè­nia, el catolicós Karekin II. Aquesta església és anterior a les esglésies ortodoxes i manté bones relacions amb Roma. El Vaticà dóna molta importància al fet que Armè­nia fos el primer país que va adop­tar el cristianisme com a re­ligió oficial, l'any 301.

En les seves últimes hores a Ar­mènia, Francesc va participar en un dinar ecumènic i va visitar l'impor­tant monestir de Khor Virap, a prop de la frontera amb Turquia. Hi va resar per la pau i va alliberar dos coloms blancs en direcció a l'oest, com a símbol del desig d'entesa amb els turcs i també perquè a prop d'allà hi ha la muntanya Ararat, de més de 5.000 metres d'altitud, on, segons l'Antic Testament, es va po­sar l'arca de Noè després del diluvi universal.

L'actual Armènia -hereva de la república soviètica del mateix nom, al Caucas sud- té 3,3 milions d'habitants. Però al món hi ha una diàspo­ra de més de 7 milions d'armenis, amb extenses comunitats a Moscou, la resta de Rússia, Califòrnia i Fran­ça. La seva dolorosa història ha re­ forçat la identitat col·lectiva. Enca­ra avui els armenis expliquen orgu­llosos un passat d'esplendor i recor­den que un segle abans de Crist sumaven tanta població com l'Índia de llavors.

Eusebio Val
27/06/2016

dimarts, 28 de juny del 2016

Gairebé 6.000 gironins han formalitzat el testament vital al registre de Salut

Girona i Figueres estan entre les ciutats amb més documents de voluntats anticipades, amb 10 i 9 per mil habitants

Gairebé 6.000 persones han registrat un document de voluntats anticipades a les comarques gironines, segons dades del Departament de Salut. A la demarcació hi ha 84 testaments vitals per cada 10.000 ciutadans, cosa que converteix Girona en la segona província catalana -per darrere de Barcelona, on n'hi ha 97- amb més nombre d'aquests documents que recullen quin tractament mèdic es vol rebre o es rebutja en aquelles situacions en què l'interessat no pot expressar el seu parer. Quan es formalitzen, s'afegeixen a la història clínica del pacient.

Segons les dades de la conselleria, el desembre de 2015 a les comarques gironines hi havia el 9% dels prop de 68.700 documents que s'han dipositat al Registre de Voluntats Anticipades de Catalunya entre el 2002 i l'any passat. D'aquests, 5.506 corresponen a substitucions i modificacions d'altres anteriors i 101 s'han revocat.

L'informe recull dades dels documents registrats en poblacions de més de 40.000 habitants. A la ciutat de Girona, se'n comptabilitzen 10,09 per cada miler d'habitants i a Figueres, 9,24, només per darrere de Barcelona (14,31), Manresa (13,55) i Vic (11,06). Les altres capitals de província registren números més baixos: 5,75 testaments vitals per cada 1.000 lleidatans i 7,09 documents per cada mil persones a Tarragona. Durant l'any 2015, a Catalunya es van registrar un total de 6.966 testaments vitals, més de 17 al dia, cosa que suposa un lleuger increment de la tendència que se segueix des del 2007.

Pel que fa al perfil, el 64% de les persones que han registrat la seva planificació de l'atenció mèdica són dones i, encara que són majoritàriament gent gran, el 35% de les dones i el 37% dels homes tenen menys de 60 anys.

No hi ha un document oficial fix, perquè no hi ha unes instruccions estandarditzades, ja que depenen de la voluntat de la persona que el redacta, però Salut ofereix models orientatius. S'hi poden rebutjar procediments mèdics que es considerin agressius o que no busquin la curació del pacient, sinó el manteniment de la vida.

Entre els exemples hi ha evitar la quimioteràpia sense garanties de curació, cirurgia agressiva, la reanimació cardiopulmonar o les mesures de suport vital com el ventilador mecànic. També s'hi pot incloure una petició de cures pal·liatives per evitar el dolor quan no és possible la curació, el consentiment o el rebuig de la donació d'òrgans o una descripció de la jerarquia de valors i creences sobre la vida, cosa que pot ajudar a actuar en aquells casos que no s'han descrit als documents.

Per formalitzar-lo, abans d'entregar-lo al metge de capçalera per incorporar-lo a la història clínica, cal signar-lo davant de tres testimonis o d'un notari. Fins al moment, els gironins són els catalans que més opten pels notaris.

Alba Carmona
28/06/2016

dilluns, 27 de juny del 2016

“La felicitat es pot mesurar i es pot ensenyar”

Martin Seligman, pare de la psicologia positiva, dirigeix el centre Penn
Colab.LV | Foto: Jordi Roviralta
Tinc 73 anys. Vaig néixer a New York i visc a Filadelfia. Sóc casat, 7 fills i 4 nets. Doctor en Psicología Experimental i en Humanitats. Sóc centrista. Crec que Déu arriba al final i no al començament, a molt llarg plaç nosaltres crearem a Déu. Desapareixes quan ja no et recorda ningú.

Què el va portar a estudiar les fortaleses humanes?
Quan em van nomenar president de l’ Associació Americana de Psicologia em vaig proposar de fer bé la meva feina i em vaig dedicar a preguntar pel món què fèiem bé i què fèiem malament els psicòlegs.

Això és curiós, humil i intel·ligent.
Vaig descobrir que investigar i tractar els aspectes negatius i patològics de l’ésser humà (l’ansietat, l’estrès, la depressió, el suïcidi, les addiccions...) ho sabem fer molt bé; però ningú no s’ocupava dels aspectes positius, de manera que la psicologia no li explicava a la gent com podia portar una bona vida.

D’això se’n van encarregar alguns filòsofs.
...I no es tracta de mostrar a la gent com no estar deprimit, no enfadar-se o no tenir ansietat, sinó d’ensenyar-los a ser feliços. Em vaig proposar d’estudiar les bases del benestar psicològic i de la felicitat; i les fortaleses i virtuts humanes, tot dins del marc de la ciència.

A quines conclusions ha arribat?
Que les emocions positives, la qualitat de les relacions, en definitiva: la felicitat, es poden mesurar i es poden ensenyar.

Però cadascú té el seu caràcter.
Es pot canviar. Jo era un pessimista depressiu i he après a ser optimista i alegre.

Doncs expliqui’m com es fa.
Si analitzem les estadístiques de violència, riquesa real, sanitat, educació, no hem fet més que progressar. La queixa sobre el món en què vivim cal repensar-la, i en la vida personal cal canviar d’actitud.

Sense assenyalar les coses negatives, com ho millores?
Suposem que identificant els aspectes negatius d’un pacient la psicoteràpia aconsegueix treure’l del pou ( cosa que només succeeix en el 65% dels casos), és a dir, que passi de menys deu a zero; però així no aconsegueixes que sigui feliç.

Això és demanar molt.
Les habilitats (optimisme, temprança, coratge, humanitat, autoestima, gratitud...) estan per sobre de zero. Potenciar les nostres fortaleses és una manera de potenciar el benestar.

Com ho va fer, vostè?
Durant vint anys vaig investigar el pessimisme. Però personalment, quan em sorprenia pensant de manera negativa, reconeixia aquests pensaments pessimistes i buscava arguments realistes que els desmuntessin.

Cal discutir amb un mateix?
Sí, fins a desmuntar la negativitat. Després, per aconseguir el benestar, cal centrar-se en com s’han de potenciar i desenvolupar aquelles ­àrees en les quals ets bo en lloc de dedicar-te a la prevenció del que pot ser problemàtic.

Apliqui-ho, per exemple, a la depressió.
Les investigacions demostren uns resultats excel·lents amb l’estimulació d’emocions positives com l’alegria, l’esperança o la il·lusió.

Hi ha proves científiques?
Moltíssimes. Hem demostrat que aquestes fortaleses humanes que es poden aprendre són barreres eficaces del trastorn mental. I els estudis mostren que l’optimisme té un efecte directe sobre la nostra resposta immune.

Doni-me’n un exemple.
Als Estats Units hem mesurat comtat per comtat el pessimisme, la infelicitat i l’avorriment; i resulta que són predictors molt més eficaços dels infarts que l’ètnia, els ingressos, l’educació, el sedentarisme o l’obesitat.

Increïble.
Preocupats per l’alta taxa d’estrès posttraumàtic de l’exèrcit nord-americà (5%), em van encarregar un estudi i un pla de xoc. I novament el principal predictor no va resultar ser la intensitat o cruesa del combat, és a dir, el trauma en si, sinó que és el fet de ser una persona catastrofista el que augmenta el risc de tenir estrès posttraumàtic en un 30%.

Doni’m una petita eina.
Hi ha 24 virtuts per treballar, però, per exemple, en les relacions és fonamental passar d’una actitud constructiva passiva (“ Felicitats pel teu discurs!”) a la constructiva activa (“En quin moment t’han aplaudit?”, “Què has dit?”, “Què ha estat el més emocionant?”...).

Això sí que és empatia.
La psicologia sempre ha considerat que els motius de la tristesa, la depressió o l’ansietat ve­nien de fora, però avui sabem que depenen del que tu penses sobre el que t’ha passat, això és el que produeix el sentiment.

Una cosa és el que passa fora i t’afecta, i una altra la falta d’autoestima.
És el mateix procés, per això en moltes escoles dels Estats Units ensenyem als nens les habilitats de l’optimisme i fem un seguiment durant la pubertat. D’aquesta manera hem aconseguit reduir a la meitat la taxa de depressions.

Tot passa pel raciocini?
Jo treballo sobre les estructures cerebrals, i estem fent avenços increïbles en neurociències! D’aquí un mes es publicarà un avenç importantíssim sobre la indefensió apresa (la sensació subjectiva que no podem fer res davant una situació). Steve Miller ha trobat els circuits cerebrals que l’activen i desactiven. Jo els anomeno els circuits de l’esperança, podrem desactivar la depressió.

Quins són els elements essencials que poden elevar el nivell de felicitat?
Augmentar les relacions i les emocions positives, el compromís (posar en pràctica les fortaleses personals), el sentit i l’ assoliment (establir metes que ens motivin a aconseguir-les).

Llàgrimes de Seligman
Va passar d’estudiar la depressió a investigar les bases, tant psicològiques com neurològiques, del benestar i la felicitat i com conquerir-les estimulant les fortaleses i virtuts humanes. Té diversos llibres publicats i un test interessant que està penjat a la xarxa: Qüestionari VIA de Fortaleses Personals. Dirigeix el Centre de Psicologia Positiva Penn (Universitat de Pennsilvània) i imparteix el màster Penn del programa de Psicologia Positiva Aplicada. Em sorprèn quan al final de l’entrevista, quan m’explica que som els humans els que crearem Déu i que tot es resumeix a llum, el pare de la psicologia positiva plora tot d’una. Ha vingut a Barcelona a fer un taller a l’equip directiu sobre com conquerir el benestar.

Ima Sanchís
27/06/2016

dissabte, 25 de juny del 2016

Crisi demogràfica: més morts que naixements per primer cop des del 1941

Durant el 2015, el nombre de naixements va caure un 2% a l'Estat, i les morts van incrementar-se un 6,7%
El nombre de defuncions supera el de naixements per primer cop des del 1941 / GETTY
Durant l'any 2015, el nombre de morts va superar el de naixements, una situació que no s'havia produït mai, o com a mínim no des del 1941, el primer any del qual existeixen dades. La situació, que ja es preveia, és un reflex més de la greu crisi demogràfica que viu l'Estat.

Segons les dades que l' Institut Nacional d'Estadística (INE) ha donat a conèixer aquest dijous, l'any passat, el nombre de naixements va caure un 2%, però les morts van incrementar-se un 6,7%. Dit d'una altra manera, van produir-se 419.109 naixements (8.486 menys que l'any anterior) mentre que van morir 422.276 persones (26.446 defuncions més). Tot plegat dóna un saldo vegetatiu negatiu de 2.753 ànimes.

No són les úniques dades preocupants a nivell demogràfic, tot i que també són qüestions en bona part conegudes. L'edat a les quals les dones tenen el seu primer fill continua augmentant, i és que Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa. A més a més, l' esperança de vida s'ha reduït per primer cop des del 2005, el nombre de naixements és el més baix des del 2002, el nombre de dones en edat de ser mares cau, l'augment del nombre de morts és el més gran des del 1971 i la taxa de mortalitat és la més elevada des del 2003.

La radiografia que en fa l'INE no és gens positiva, i alerta d'una situació que compromet no només la piràmide poblacional, sinó també el futur del mercat laboral, la productivitat o el sistema de pensions i prestacions, perquè una economia amb més gent inactiva que activa no és sostenible.

Des del 2008, quan van néixer gairebé 520.000 nens i es va arribar al màxim en 30 anys, la caiguda arriba al 19,4%. A hores d'ara neixen 9 nens per cada 1.000 habitants i el nombre de dones entre 15 i 49 anys no ha deixat de caure des del 2009. L'INE ho explica per tres raons: que aquest rang d'edat està format per generacions menys nombroses nascudes durant la crisi de natalitat dels 80 i la primera meitat dels 90; a un menor flux d' immigració exterior i, també, a un augment de les emigracions de joves durant els últims anys.

Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa

"Sorprèn el poc debat que genera que una de cada quatre dones acabi per no tenir cap fill, en contra de les seves pròpies expectatives i desitjos". Aquesta és la conclusió del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) de la UAB, que ha fet públic el seu informe sobre l'evolució de la natalitat a l'Estat. El document, que porta el títol 'La infecunditat a Espanya: tic-tac, tic-tac, tic-tac!!!', presenta una sèrie de dades demolidores sobre l'evolució del fenomen de la maternitat, com per exemple que el 25% de les dones nascudes el 1975 no tindran cap fill. Serà la generació "més infecunda de totes les generacions nascudes a Espanya en els darrers 130 anys", que és la data en què van començar a recollir-se estadístiques. El debat no és nou, i de fet ja s'havia avisat que la tendència segueix en caiguda lliure. D es de l'inici de la crisi, el nombre de naixements s'ha reduït un 20%, mentre que l'any passat va ser el primer en què va produir-se una situació que s'allargarà en el temps, com és que el nombre de defuncions va superar el nombre de parts. Ara bé, l'informe de la UAB aporta una altra dada rellevant, i és que Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa. Com pot apreciar-se en el següent gràfic adjunt, entre el 1985 i el 2012 l'edat mitjana de la primera maternitat de les dones s'ha ajornat dels 26 als 30 anys i mig.

El resultat que se'n deriva és que es tracta d'un dels països de la Unió Europea en què hi ha més distància entre el nombre de fills desitjats i el nombre tingut. Després d'analitzar les diferents causes per no tenir descendència, l'estudi apunta que la infertilitat primària, aquella que té a veure amb raons biològiques, s'ha mantingut constant en el temps, al voltant del 2%, i "no és la responsable del elevats nivells d'infecunditat". A més a més, l a millora de les tècniques de reproducció assistida ha fet que aquesta raó perdi encara més força. Hi ha una segona raó, i és que el nombre de dones que no desitgen tenir fills i mantenen aquesta decisió al llarg de la seva vida és sempre inferior al 5%, segons les enquestes que es fan any rere any. "Els nivells d'infecunditat actuals estan associats al retard de l'edat en la primera maternitat i les condicions materials i conjugals" que envolten la decisió final de tenir fills, diu el CED.

Els autors del treball troben especialment destacable que, mentre la societat debat sobre les conseqüències de l'envelliment i la sostenibilitat del sistema de pensions, la viabilitat d'un sistema de salut universal, l'augment de la dependència o la minva de la població en edat de treballar, no hi hagi cap política orientada a fer créixer la natalitat, tot i que diverses experiències a nivell europeu han demostrat que legislar sobre la qüestió té efectes positius.

Si no és per la infertilitat o perquè les dones no volen tenir fills, per què el nombre de fills ha caigut dels 3,15 que es tenien el 1900 als 1,3 fills actuals? Per què mai abans el 25% de les dones no eren mares? El Centre d'Estudis Demogràfics també dóna respostes, i descarta que sigui per la falta d'homes o dones en el "mercat matrimonial", perquè en tot cas era a principis de segle quan existia un elevada solteria definida per una societat molt rígida.

Així doncs, conclou que més aviat es tracta de la voluntat de tenir una bona carrera professional i, especialment en les dones, per la recerca d'una parella que pugui compartir de forma equitativa el projecte reproductiu. " L'Estat s'inhibeix, o es redueix a la retòrica pro natalista", i la realitat és que falta suport a la conciliació real de la vida familiar i laboral, mentre s'estén la inseguretat i l'atur, el treball precari, les dificultats per accedir a un habitatge, els baixos salaris, les llargues jornades laborals i les escasses ajudes públiques. "Si a tot això hi afegim que el cost majoritari de la reproducció recau sobre les dones, la infecunditat està servida", conclou el treball.


EFE
23/06/2016

divendres, 24 de juny del 2016

Troben al metro de Barcelona un dels clans de nens carteristes més gran d'Europa

Segons els Mossos d'Esquadra, una de les líders havia agafat set dels nens de la família a Holanda i els havia portat a Barcelona, on robava al metro amb les dues noies grans
Els menors robaven al metro / P. TORDERA
Els Mossos d'Esquadra i la Policia holandesa han detingut els dos caps d'un clan criminal que es dedicava a fer servir nens per robar als metros de tot Europa, entre els quals, el metro de Barcelona. Una de les arrestades és una dona que va agafar set dels nens de la família que vivien en un centre de menors a Holanda i els va portar a Barcelona per convertir-los en carteristes. Segons els Mossos, la dona ja actuava amb les dues noies més grans al metro de Barcelona.

La investigació policial es va iniciar a Amsterdam a mitjans de l'any passat, quan la policia holandesa va detectar menors que es dedicaven a robar i va posar en marxa un dispositiu de vigilància que va demostrar que, efectivament, els menors eren dirigits per adults per cometre els robatoris. Actualment la policia holandesa està investigant quatre grups criminals actius als Països Baixos que estarien utilitzant menors per delinquir i sospiten que podrien ser fins a 300 nens.

La branca barcelonina del clan
Segons els Mossos, la dona detinguda, de 49 anys, havia demanat asil per poder residir a Holanda l'abril de 2014, acompanyada de set menors que va dir que eren els seus fills. La policia holandesa va anar detenint alguns dels nens que actuaven al metro i en va assumir la tutela. Fa mig any, la dona es va emportar sis dels nens a Barcelona.

L'octubre del 2015 es van establir en dos pisos, a Trinitat i Nou Barris. En un dels pisos hi vivia la dona, l'altre home detingut, que era la seva parella i tres nens, mentre que la resta d'infants eren a l'altre immoble amb una de les noies grans, que estava embarassada i ja tenia un nen d'un any. Una de les sospites de la policia holandesa és que dins el clan hi haguessin abusos sexuals.

Segons el cap de Transports dels Mossos, Joaquim Bayarri, els qui robaven al metro de Barcelona "eren la mare i les dues filles grans". Una de les noies acumulava fins a "cinc antecedents per robatoris al metro de Barcelona i tenia una ordre d'allunyament". Els altres nens localitzats eren tan petits que encara no havien entrat a la roda, mentre que els Mossos busquen el setè menor, "un noi d'uns 14 anys que ja no se sap si continua a Barcelona".

Esquivaven els serveis socials assegurant que eren adultes
Els Mossos expliquen que la branca barcelonina del potent clan havia ideat un sistema per poder defugir el control de les autoritats catalanes i que els nens carteristes no acabessin sota la tutela de l'administració, com els havia passat a Holanda: els tres nens més petits no delinquien i les dues noies grans "es feien passar per majors d'edat". D'aquesta manera, si les arrestaven per furt se'n lliuraven "pagant una multa" i esquivaven el fet d'haver d'estar tutelades per la Generalitat

La policia catalana ja ha comprovat que una de les nenes, que estava embarassada i tenia un fill d'un any, en realitat era menor d'edat i la justícia holandesa –que va demanar la col·laboració del jutjat d'instrucció 10 de Barcelona– ja s'ha fet càrrec de tots dos, igual que dels altres nens més petits. Segons Bayarri, l'altra noia, de la qual encara s'ha de determinar l'edat i constava a efectes legals a l'Estat com a major de 18 anys, ha ingressat preventivament a la presó perquè "tenia una ordre d'allunyament del metro i acumulava diversos antecedents per furts".

El cap de Transports dels Mossos assegura que el clan familiar formava part "d'un grup criminal organitzat, amb una enorme mobilitat". Cada vegada que una policia europea els encerclava "marxaven a altres països amb noves identitats". A mitjans de juny, els Mossos van registrar els dos habitatges del clan, on van intervenir diversos mòbils d'última generació, targetes de telefonia de diverses companyies internacionals, càmeres fotogràfiques, discs durs, documentació personal i uns 1.000 euros en efectiu, així com diversa moneda estrangera.

Montse Riart
22/06/2016

dijous, 23 de juny del 2016

El Bisbat demana a capellans i catequistes el certificat del registre de delictes sexuals

El Bisbat de Girona ja ha dema­nat a capellans i catequistes que aportin el certificat del registre de delictes sexuals. Segons l'ens epi­scopal,la mesura afecta unes 800 persones voluntàries que treballen habitualment amb menors en l'àmbit de la formació, l'acompanyament i altres activitats parro­quials.

L'ens eclesiàstic ha pres aques­ta mesura perquè així es preveu en la llei 26/2015, que versa sobre la modificació del sistema de pro­tecció a la infància i l'adolescència. El Bisbat de Girona ha demanat a les parròquies que mossens, catequistes i altres voluntaris que treballen habitualment en activitats de formació, catequesi o educació en el lleure amb infants i joves aportin per al proper curs el certi­ficat conforme no tenen antecedents per delictes sexuals.

Aquest certificat de penals, l'han de presentar tant els responsa­bles i voluntaris actuals com els que ja s'ha previst que s'incorpo­rin per primera vegada en activitats parroquials a partir del curs vinent.

El Bisbat de Girona va fer la sol·licitud el passat 26 de maig amb una carta dirigida a totes les parròquies i l'ens ha donat de ter­mini fins a finals d'aquest mes de juny perquè un centenar de rectors i responsables de parròquies apor­tin les dades i la documentació ne­cessària de catequistes i voluntaris.

Quan l'ens episcopal disposi de la documentació podrà realitzar la tramitació de manera agrupada davant del Ministeri de Justícia.

Tanmateix, segons informa el Bis­bat en un comunicat, en la matei­xa circular també s'ha informat els voluntaris de la possibilitat de sol·licitar el certificat de forma individual.

La mesura afecta uns vuit-cents catequistes i voluntaris i el Bisbat de Girona també ha posat un te­lèfon d'informació a disposició de rectors i catequistes per resol­dre qualsevol dubte en relació a la tramitació d'aquest certificat obli­gatori.

Pel que fa a altres col·lectius, com són els monitors caps d'escoltes o els professors de religió, segons l'ens eclesiàstic fan la sol·licitud a través de les seves respectives organitzacions i institucions.

Mestres i pediatres
Les professions, oficis i activitats que impliquin un contacte habitual amb menors també han d'a­portar el seu certificat de penals si volen continuar exercint la seva fei­na. Entre ells hi ha mestres, pro­fessors i pediatres.

Aquest passat gener, quan el Departament d'Ensenyament va obrir la borsa laboral per a mestres i professors interins, van haver de certificar que no tenen antece­dents penals per delictes sexuals. Unes sol·licituds que van haver d'obtenir amb pocs dies i que van generar molt de rebombori sobretot per les fortes cues que es van generar els primers dies davant les portes de la gerència territorial a Catalunya del Ministeri de Justícia.

Els mestres i professors es van haver d'esperar durant hores per poder obtenir el certificat de penals i les situacions de tensió van aca­bar amb la decisió que el Govern espanyol presentés d'altres for­mes de tramitar el certificat, com ara anar de forma presencial a les delegacions i subdelegacions del Govern i als registres de qualsevol òrgan administratiu que pertanyi a l'Administració General de l'Es­tat, de les Comunitats Autòno­mes o de l'Administració Local.

Un altre col.lectiu laboral que també ha d'acreditar el seu expe­dient pel que fa a delictes sexuals és el dels pediatres i infermers, que, naturalment, tracten amb menors cada dia. Així ho va anunciar el fe­brer la Generalitat, que va asse­gurar que els pediatres i els professionals d'infermeria per accedir a ser personal estatutari o laboral als hospitals de l'Institut Català de la Salut (ICS) també han d'acredi­tar que no tenen antecedents penals relacionats amb menors. Tam­bé els professionals de l'ICS que ocupin actualment, com personal estatutari o laboral, un lloc de treball que impliqui contacte habitual amb menors han d'aportar en el termini de dos mesos una decla­ració responsable, mitjançant un juramento una promesa de no ha­ ver estat condemnats o una certi­ficació negativa de penals.

CUES A LA GERÈNCIA DEL MINISTERI DE JUSTÍCIA A CATALUNYA
L'oficina del carrer Garcilaso de Barcelona on hi ha la gerència del Ministeri de justícia a Catalunya es va omplir aquest mes de gener i febrer sobretot de mestres i professors que volien obtenir el seu certificat de Penals per tal de poder accedir a la borsa de treball.Ensenyament va prorrogar fins al23 de març el termini davant les dificultats.
 

DdG
20/06/2016

dimecres, 22 de juny del 2016

Sobre la tortura en sentit ampli

Quan ACAT i Justícia i Pau preparàvem l'acte per al Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura, instituït per l'ONU, que s'escau el 26 de juny, vam pensar que potser caldria reflexionar per ampliar el camp de fets que entenem normalment com a tortura.

La Convenció de l'ONU contra la tortura, aprovada el 10 de desembre de 1984, ratificada per l'Estat espanyol i aplicada a Espanya a partir d'octubre de 1987, defineix la tortura així: "S'entendrà per tortura tot acte pel qual s'infligeixin intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, físics o mentals, amb la finalitat d'obtenir-ne informació o una confessió (...), quan aquests dolors siguin infligits per un funcionari públic o una altra persona en l'exercici de funcions públiques (...)".

El diccionari filosòfic de Comte-Sponville diu que "tortura és imposar a algú, deliberadament, un sofriment extrem, en ocasions per pura crueltat (...)". Definició que permet d'ampliar el camp d'accions o situacions qualificables com a tortura.

L'article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans proclama que "Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona". L'article 5 reforça l'anterior: "Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants".

Davant d'això ens sembla raonable considerar tortura una sèrie de fets, habituals a la societat violenta en què vivim, que més que pels poders polítics dels estats sembla regida pel dictat del gran capital que vetlla per afavorir els seus interessos.

Entre els fets que destaquen més actualment hi ha:
  • Rebuig d'aquelles persones que fugint de guerres o conflictes cerquen refugi als països de l'est d'Europa i que són expulsades a Turquia, recloses en camps o retornades als països d'origen.
  • Contenció violenta de la immigració africana de la qual en tenim un exemple a les tanques de Ceuta i Melilla. O en la imputació de 16 guàrdies civils pels fets de Tarajal. Cal remarcar que unes 12.700 persones han mort des del 2010 en voler assolir les costes d'Europa.
  • Fa pocs dies els mitjans de comunicació ens deien que al món hi ha uns quaranta-nou milions d'esclaus, un 24% més que el 2014.
  • L'evolució econòmica dels últims anys ha fet que més d'un 20% de la població visqui per sota el llindar de pobresa. Haver de viure en la pobresa extrema, amb infants desnodrits i, tantes vegades, sense llum ni mitjans de calefacció, no es pot considerar una situació de tortura?
  • Moltes persones viuen al carrer, algunes amb sostre per passar la nit, encara que sigui en condicions insegures o gens higièniques, i altres sense un lloc fix on refugiar-se.
  • Moltes més fa anys que no tenen feina i han esgotat les possibilitats d'obtenir subsidis i ajudes per poder viure amb un mínim de dignitat.
  • Les víctimes de violència domèstica, les persones grans que viuen soles i de les quals ningú no es recorda, ...
Per reflexionar sobre la qüestió de la tortura en sentit ampli, hem preparat una taula rodona amb el títol "Els marges de la tortura". Hi hem convidat com a ponents Anna Quintanas Feixas i Joan Vergés Gifra, del Departament de Filosofia de la UdG i Salomó Marquès Sureda, professor jubilat del Departament de Pedagogia de la UdG, com a moderador. Serà el dia 27 de juny, a les 19.30, a l'Espai, 31, al passatge entre el carrer de Santa Clara i la plaça de Josep Pla. Us hi esperem.

Xavier Merino i Serra
Membre d'ACAT i de Justícia i Pau
21/06/2016

dimarts, 21 de juny del 2016

L'hospital Trueta aplica una nova tècnica d'inducció a la hipotèrmia per tractar asfíxies en nadons

La UCI pediàtrica ha adquirit un aparell que refreda el cos dels nounats per afavorir que el cervell es recuperi de la manca d'oxigen  

El nou aparell que ha adquirit l'hospital Trueta per induir hipotèrmies a nounats que han patit asfíxia / ACN



L' hospital Josep Trueta ha adquirit un aparell d'inducció a la hipotèrmia per a la UCI neonatal. Es tracta d'un aparell que abaixa fins als 33 o 34 ºC la temperatura corporal dels nadons que pateixen una asfíxia moderada o severa durant el part, per culpa de la qual el seu cervell ha patit una falta d'oxigen. A través d'una jaqueta que embolcalla el recent nascut, s'activa un circuit d'aigua que rebaixa dos o tres graus la seva temperatura per provocar que el cervell necessiti menys oxigen per treballar, i d'aquesta manera el nounat es pugui anar recuperant progressivament de l'asfíxia.



Aquesta hipotèrmia moderada, monitoritzada i sota un estricte control, es manté unes 72 hores fins que de manera lenta i programada es torna a apujar la temperatura corporal fins als 36 ó 37ºC. Durant tot aquest temps, els pares poden estar en contacte amb el nadó de forma permanent. Segons concreta l'hospital en un comunicat, "s'ha demostrat que aquesta intervenció terapèutica millora el risc que el recent nascut no tingui lesions cerebrals".

I de retruc, precisa el Trueta, " augmenta la possibilitat que sobrevisqui sense discapacitats". Els responsables de la UCI pediàtrica calculen que aquest nou recurs tècnic s'utilitzarà unes 10 vegades l'any. Com a centre de referència que és, el Trueta rep els casos més crítics de tota la Regió Sanitària, on es calcula que un de cada mil nadons que neix pateix algun tipus d'asfíxia durant el part, ja sigui lleu, moderada o severa. La inducció a la hipotèrmia està especialment indicada només en els dos darrers casos.

ACN
20/06/2016

dilluns, 20 de juny del 2016

Infern al cementiri

A Montjuïc sobreviuen una vintena de dones, la majoria toxicòmanes, que representen la baula més sòrdida de la prostitució

L’infern ofereix servei a Barcelona les 24 hores del dia. Als peus del cementiri de Montjuïc, una vintena de dones –a vegades poden ser una trentena– exerceixen la prostitució. Constitueixen la baula més baixa de la cadena de les misèries. La majoria són dones espanyoles que superen la quarantena, drogodependents i supervivents d’un sistema que fa anys que les vigila de reüll, però sense arribar a emprendre cap pla contundent que les rescati d’aquest infern en què estan atrapades i els torni la dignitat que mereixen. Aquí, en aquesta recta de la Zona Franca hi ha el calador de què es nodreixen depredadors humans com David B. Aquestes dones han estat les seves principals víctimes.

Costa saber quan van arribar les primeres prostitutes a aquesta zona de la falda de la muntanya per on diàriament desfilen caravanes de cotxes de morts. Però en la memòria col·lectiva més recent hi ha la imatge de les toxicòmanes que compraven i prenien droga al desaparegut Can Tunis i es prostituïen als voltants del cementiri. Un cercle viciós, tancat i destructiu que els permetia aconseguir diners i consumir només creuant la ronda del Litoral per sota d’un pont en què, anys enrere, un gitano va arribar a guardar-hi gallines, cabres i cavalls. Les últimes cases barates de la Zona Franca, que acollien un dels supermercats més grans de la droga d’Europa, es van enderrocar el 2004. Molts toxicòmans es van traslladar, seguint l’empremta dels camells, però algunes d’aquestes dones, les més febles, es van quedar.

Segunda María Desviat Mateo, coneguda com la Niñata, és una d’aquestes dones. Una altra víctima mortal a qui les companyes recorden amb afecte, tristesa i moltíssima pena al tram de l’avinguda de la Mare de Déu del Port que transcorre a tocar del cementiri.


A Luana Monteiro se li escapa de l’ànima un lament. Fa cinc anys que aquesta dona es va traslladar a treballar a aquesta zona, cansada d’exercir la prostitució als voltants del Camp Nou i els carrers de Ciutat Vella. Ve diàriament, a primera hora del matí, després d’agafar dos autobusos des de l’habitació, amb vistes i balcó al carrer, que lloga al carrer Parlament.

“Això és l’infern. Tot el pitjor que et puguis imaginar passa aquí”, assegura. Però és incapaç d’explicar per què continua, aleshores, venint a aquest lloc dissenyat per als morts i que diàriament visiten desenes d’homes, joves, molt joves, madurs i vells a la recerca d’un sexe sòrdid i barat que es practica en unes condicions difícils de descriure.

El pitjor de la societat s’acosta per consumir amb presses sexe oral a quinze, deu, cinc, quatre, tres, i fins a dos euros que han arribat a oferir. David B. ho sap bé. “ La Niñata la tenia quan volia a canvi d’unes quantes pipades de cocaïna”, recorda la Verònica. No fa gaire es va aturar un camioner oferint en veu alta “un parell de cigarros” a la que li volgués fer una fel·lació.

Luana Monteiro assegura ser “l’única transsexual del món que canta fados”. Portuguesa d’edat indefinida amb un cutis que ja voldrien moltes i unes ulleres de pasta i vidre de cul d’ampolla que de vegades no es treu per complaure el client, assegura que fa uns quants anys que no consumeix drogues. Va tenir el seu moment dur enganxada al crac, la cocaïna base que s’inhala i que et destrueix a la velocitat del diable, però va aconseguir sobreviure a aquesta addicció amb l’ajuda dels professionals que treballen sota el paraigua dels serveis municipals de prevenció i atenció que dirigeix Teresa Brugal. D’aquesta dona, una autèntica sàvia en matèria de drogodependències, depèn, entre altres serveis, Àmbit Prevenció, ubicat a Ciutat Vella. La Luana hi va setmanalment per proveir-se de “gomes”, com ella anomena els condons, sotmetre’s als controls sanitaris i “rebre cariñito dels assistents”.

Les dones del cementiri funcionen com una família. Si han de lluitar, discuteixen. No dubten a estirar-se el monyo i els cabells per un client, però són capaces d’activar totes les alarmes quan en troben a faltar una de les seves.

“Esclar que conec en David. Fa un temps em va convidar a fumar, però volia que l’acompanyés a la seva tenda de campanya, i no vaig voler. Està boig”, explica una de les veteranes. Cap dubte que va ser ell qui va matar la Niñata, Ana Girona Hurtado, i es posen les mans al cap quan veuen la foto de Verònica Tallo, el cadàver de la qual encara no ha aparegut. “Amb raó feia tant temps que no se la veia”, diu una altra transsexual, brasilera i que recorda haver vist la dona desapareguda a Baluard.

Un cotxe blanc s’ atura, i també la conversa. Acaba de sortir d’un túnel de rentat perquè encara queden gotes d’aigua a la carrosseria. Del mirall retrovisor penja la capa d’una Mare de Déu i uns quants crucifixos. La Luana s’hi acosta i gairebé desapareix de tant que fica el cos, que no és precisament petit, per la finestra del conductor. Hi ha acord. “Quinze euros”. Què? Sexe oral. La dona utilitza un altre terme per descriure el servei. Ella s’avança. Agafada a la seva bossa de mà de plàstic vermell puja pel petit talús que dóna a les vies del tren que només s’utilitzen per al transport de mercaderies de la Zona Franca i el port. Al costat dels rails, entre la mala herba frondosa, les dones han obert un petit clar on amb prou feines s’hi pot estar dret sense colpejar-se amb les branques al cap. El terra és una catifa de restes de mocadors de paper arrugats i tacats, tovalloletes ja seques, condons i tot el que un hi pot deixar després d’exercir i consumir no pas més de 10 minuts de sexe de pagament. Hi ha altres amagatalls com aquest als voltants. En alguns han posat cartrons per terra. Fins aquests racons les dones hi van també de nit. Potser és millor , afirma, reflexiva, la Luana, perquè llavors no veus el que trepitges.

Totes aquestes dones encara són allà perquè fins a aquest lloc sinistre hi van diàriament uns quants homes. Hi ha clients a qui els agrada la sordidesa i d’altres hi van perquè se senten superiors i creuen que allà poden tractar-les com a animals. Alguns ho intenten i si en aquell moment la dona, malalta, toxicòmana i dependent, necessita diners amb urgència per consumir, aquests homes les tractaran amb menyspreu, com mai no s’atrevirien a tractar ningú.

Altres, que també n’hi ha, lluiten per visibilitzar un infern que funciona les 24 hores del dia al costat del cementiri, el lloc on només haurien d’habitar els morts.

Mayka Navarro
20/06/2016

dissabte, 18 de juny del 2016

Vint nens moren al desert del Sàhara abandonats pels traficants

Els cossos de 14 adults es trobaven al costat d’ells al desert del Níger

Els van condemnar a una mort atroç. Almenys 34 persones, entre ells una vintena de nens, van morir de set quan van ser abandonats al desert del Sàhara per traficants de persones. Els cossos de les víctimes, de diverses nacionalitats africanes, van ser localitzats a prop de la ciutat d'Assamaka, a la frontera entre el Níger i Algèria, una zona per on passa una de les rutes centrals d’immigrants o refugiats africans cap a Europa. El ministre d’Interior de Níger va confirmar ahir les morts i va acusar els comerciants de persones. El comunicat de l’organisme nigerí va ser tan escarit com demolidor: “Trenta-quatre persones, inclosos cinc homes, nou dones i vint nens van morir en intentar creuar el desert (...), on van ser abandonats pels traficants”. Abans de morir deshidratats, les víctimes van haver de suportar temperatures de més de 45 graus.

No és la primera vegada que el Sàhara es converteix en una tomba de sorra. Segons l'Organisme Internacional de les Migracions, la ruta central africana, que parteix des de la ciutat nigerina d'Agadèz i des d’allà es deriva a través del desert cap a Algèria o ­Líbia, és una de les més perilloses del món.

Fa menys d’un any, després del descobriment de 48 víctimes més abandonades al Sàhara, el cap de missió de l'OIM a Níger, Giuseppe Loprete, admetia a aquest diari que aquest tipus d’ successos són la punta de l’iceberg d’un drama ocult. “El Sàhara és una tomba tan gran com la Mediterrània, però és difícil quantificar els morts. Estem parlant d’una extensió de sorra més gran que França, molts dels qui hi moren no seran mai localitzats”, va explicar.

Diversos experts en la regió subratllen que la xifra de morts travessant el desert podria ser similar a la d’ofegats a la Mediterrània. Luis Encinas, que va treballar a la zona com a responsable d’operacions a l'Àfrica occidental de Metges sense Fronteres, coneix bé la impunitat amb què operen les diverses màfies de persones. “El Sàhara és el pati del darrere d’aquesta crisi humanitària. Probablement en moren tantes al desert com al mar, però allà ningú no se n’assabenta ni se’n vol assabentar”, apunta. 

Un grup de refugiats s'amunteguen entorn d'un punt d'aigua al campament de Diffa (Níger) (AFP)
A més de suportar viatges de diversos dies en cotxes o camions atapeïts (cada passatger paga uns 130 euros, però el preu varia segons la demanda) i desballestats, en què una avaria mecànica pot ser mortal, la ruta té altres perills: traficants rivals, grups gihadistes o bandits oportunistes que roben i fins i tot assassinen els ocupants dels vehicles.

Les extremes condicions ­cli­màtiques, amb constants tem­pestes de sorra i amb vies ­canviants –parlar de carreteres és una frivolitat–, faciliten que es perdi el rastre dels cadàvers i que la sorra els enterri en poques ­hores.

No hi ha xifres oficials de morts, però sí de quants ho intenten. Segons les autoritats nigerines, cada setmana passen per la ciutat d'Agadèz uns 3.000 immigrants o refugiats en la seva ruta cap a Europa. Sovint el seu rastre es perd a Algèria o Líbia.

L’informe En la ruta d’im­migrants al Níger, basat en entrevistes a 2.000 immigrants i refugiats que van utilitzar aquesta ruta central a l'Àfrica, facilita la ­comprensió de la realitat migratòria a l'oest d'Àfrica. Segons aquest estudi, la majoria de persones que van travessar el desert són homes joves —27 anys de mitjana—, ­solters i de fins a 15 nacionalitats africanes diferents, encara que amb el Senegal, Gàmbia i Mali com a principals llocs d’origen. La ­majoria dels dos mil immigrants entrevistats denunciaven haver rebut abusos per part dels traficants o les autoritats com robatoris dels documents d’identitat, ­assalts o abusos.

Més de 10.000 persones s’han ofegat a la Mediterrània des del 2014, gairebé 3.000 d’elles en el que portem d’any. En el cas del ­Sàhara, no només no hi ha xifres fidedignes del nombre morts al desert; tampoc no hi ha cap missió de rescat per salvar els qui naufraguen a la sorra.

Xavier Aldekoa
17/06/2016

divendres, 17 de juny del 2016

“Alguns metges són terroristes de la medicina”

Salvador Esquena, uròleg, cirurgià oncològic
Tinc 40 anys. Vaig néixer a Girona i visc a Barcelona. Sóc metge. Estic casat i tinc una filla, Aina (1). Sóc un liberal moderat, a la pràctica un socialdemòcrata. Si Déu existeix, ens té un mica abandonats. La mà del metge a l'espatlla cura tant com la pastilla.

Té ben irritats els seus col·legues metges...
Només els que no entenen que l’autocrítica és molt saludable.

Què els ha molestat?
Assenyalo aspectes de l’exercici de la medicina millorables, sempre pensant en el pacient. Per això em vaig fer metge!

Per a què?
Per alleujar els altres, i no per grimpar socialment, promocionar-me o forrar-me.

Acusa altres metges de fer això?
Alguns metges són terroristes de la medicina: miren només pel lucre personal. Haurien de ser empresonats!

Va fort, vostè.
Anuncien en premsa mètodes quirúrgics pels quals cobren exageradament, i que en molts casos apliquen sense ser necessaris. Enganyen i estafen, i plomen el pacient... que a sobre els queda agraïts!

Això que diu és molt greu: denunciï’ls des del Col·legi de Metges!
Preparem un decàleg de pràctiques ètiques, per fer-ho: ara és molt difícil provar-ho.

Però dir-ho així escampa ombres de dubtes sobre tota la professió...
Afirmo que l’assistència mèdica a Catalunya és de les millors del món, la pública i la privada. Només ataco el metge inhumà i deshumanitzat, aprofitat i sense escrúpols.

Un exemple, sisplau.
Enredar el malalt perquè es presti a ser utilitzat com a conillet d’índies d’un tractament o tècnica nous. “Prepareu-me’n dos per a dilluns”, he sentit dir un cirurgià...

Potser això és necessari perquè avanci la medicina...
A qui vagi a fer-ho, li prego que abans es pregunti: “Li faria això a la meva mare?”. I després que actuï en conseqüència.

Queda dit.
Per adquirir experiència i sumar hores de quiròfan, alguns col·legues viatgen al tercer món a practicar: operen sense els controls d’aquí. Utilitzen aquells pacients com a objectes en benefici seu: ho jutjo immoral.

Vostè com va sumar hores de quiròfan?
Operant aquí, amb totes les cures i garanties per al pacient, a poc a poquet.

Quina operació ha estat la més difícil?
Construir una bufeta extirpada amb un tros d’intestí.

Des de quan va sentir aquesta vocació?
De petit em regalaven mini-farmacioles per fer cures als meus companys del pati de l’ escola. I a mi ja m’agradava prou, allò.

Ser cirurgià oncològic són paraules importants...
És una cirurgia molt atractiva, i no et negaré la meva autocomplaença si guareixo o milloro la vida d’algú.

Però... i la responsabilitat de fallar?
Per això el metge ha de ser molt humil: tot es pot complicar. Encara que el pacient ho cregui, no som infal·libles! Així que res d’adormir-se sobre els llorers, col·legues!

Alguns metges s’enfilen massa?
El risc de narcisisme és enorme. I un Narcís crescut pot portar-te a menysprear el pacient, a veure’l com a secundari, com a simple instrument del teu èxit: fatal!

I això passa?
Més del que caldria: és tan llastimós veure un metge altiu, fred, displicent, distant...

Com hauria de ser el bon metge?
Molt format i al dia en la seva disciplina, i alhora molt empàtic: tan bo en l’aspecte tècnic com en l’humà... I d’això hi hauria d’haver exàmens!

Tanta importància hi dóna?
Un bon metge és el que sap comunicar-se amb el pacient, és càlid, tendre, amable, educat, simpàtic, afectuós, empàtic! Això ja és curatiu! És el millor fàrmac.

Les dones metges són mes empàtiques que els homes?
La sensibilitat no es reparteix per sexes, depèn de cada persona.

Què caldria corregir o evitar?
Mals hàbits. Un: els regals de la indústria farmacèutica als metges perquè prescriguin els seus fàrmacs. Hi va haver sobres mensuals per a metges, i un de molt influent va dir: “A mi m’agraden els cotxes esportius...”. A un altre li van pagar una consulta nova.

Quina altra pràctica qüestiona?
Classes de cirurgia amb operacions en viu: augmenta el risc del pacient.

Una altra.
Per aconseguir promoció o fons, hi ha investigadors mèdics que maquillen dades en congressos i en publicacions científiques. El director de la prestigiosa The Lancet ja s’ha queixat de perdre credibilitat, per les boles que li colen als articles.

Doncs que vigili!
Però sovint els periodistes us afanyeu a elevar a titular qualsevol bola... si el tema és prou suggeridor, per atreure lectors... Alguns venen fum... i d’altres en compren.

Alguna crítica més?
Els metges cobren poc i suporten una pressió assistencial brutal, i molta burocràcia... Amb els anys això mina la seva moral, i un metge cremat, desmotivat, no és un bon metge! Als polítics els correspon evitar-ho...

Conclusió?
Tot per al pacient i amb el pacient! Sense paternalismes: posem-nos a la pell del pacient! La mà del metge a l’espatlla... és tan guaridora o més que una pastilla.


En la pell del pacient
Li comento a Salvador Esquena que la sèrie House ha fet mal al seu gremi, perquè projecta la imatge del metge displicent amb tothom, pacients inclosos. És un metge més pendent de la seva pròpia brillantor que de confortar el proïsme. Salvador Esquena em confirma que contra aquest perfil ell reivindica el del metge comunicatiu, amable i empàtic amb el pacient: sosté que l’afabilitat i l’ afecte del metge formen part substancial de la seva eficàcia guaridora. I ho argumenta amb contraexemples al seu llibre En la pell del pacient (Ara Llibres), discutit perquè posa la seva professió davant el mirall. No per denigrar-la: per millorar-la.I opina a Twitter:@ducdemantua


Ima Sanchís
17/06/2016