dissabte, 5 de juliol del 2014

El suïcidi

"Actualment es calcula que diàriament se suïciden 8 persones a l'Estat espanyol. És la primera causa del que s'anomena mort "externa" (no per malalties)"

Ria Munk al seu llit de mort per Gustave Klimt
Sé que tracto un tema antipàtic, fins no es considera recomanable fer-ne literatura per l'efecte encomanadís, tanmateix el suïcidi representa un gran exponent sociològic de la maldat de la crisi i de la permutació dels valors morals i socials. Una evidència social que no es pot amagar.

Fins que no va aparèixer l'assaig El suïcidi, d'Émile Durkheim (1897), llevar-se la vida era un acte inequívocament de bogeria. Classifica el suïcidi en tres grups: els egoistes, que només pensen amb ells mateixos, els heroics o altruistes, que se sacrifiquen per salvar els altres, com soldats, policies, o coman?dants de vaixell, i els "anòmics" (del grec anomia: sense norma, absència de llei o canvi brusc i confús en les regles de joc social); aquest últim és el característic de l'actual societat moderna en temps de crisi.

Abans de Durkheim la ciència no en feia qüestió, ni l'estudiava, l'esbandia de tota reflexió tot interpretant que el suïcidi no mereixia cap atenció especial. El suïcidi no existia. La tradició jueva-cristiana, que dominava en el pensament oficial, havia convençut els investigadors socials que no calia malgastar temps i esforços en un tema banal com aquest. Així doncs, qui s'havia suïcidat era per una fallada cerebral, una pertorbació fisiològica, puix que tallar-se la vida era una prova indubtable d'un dement.

Ara contemplem amb desgrat aquesta teorització capciosa i erràtica, que resultava molt còmode, ja que és innegable que en la Història de la Humanitat trobem persones fonamentals, que no poden ser titllades d'alienats, com Sòcrates o Empèdocles, que es van treure la vida, i actualment grans escriptors i pensadors també han decidit acabar el seus dies provocant-se la mort. El mateix Camus va escriure que el suïcidi és l'únic acte humà d'absoluta llibertat, perquè ens neixen i morim sense el nostre consentiment.

Abans el suïcida declarat no podia ser enterrat en terra santa; els parents quedaven fatalment estigmatitzats i per aquesta raó algunes famílies riques o amb notable prestigi amb la complicitat del metge o del capellà ocultaven el suïcidi i el disfressaven d'accident, inclús s'aconseguia que individus que s'havien penjat o tirat per un penya-segat es presentessin com caigudes involuntàries, les camuflaven com a morts naturals. Les poques notícies sobre aquells que segaren la vida amb la dalla de la mort solen ser falses. En resum, no interessava que se sabés que un familiar s'havia tret la vida per evitar retrets populars. El suïcidi era una ofensa social, un menyspreu a la comunitat, però sobretot significava el més greu pecat contra Déu, donador de vida i qui en última instancia té la potestat de prendre-la. Un atemptat contra la llei divina, l'ordre moral i cívic.

Històricament sempre ha existit una diferència de gènere i de classe social, se suïciden el triple d'homes i els rics molt més que els pobres, perquè qui no té res només té la vida, en canvi qui ha perdut els diners o no veu culminat el somni de grandesa creu que l'existència ha perdut el sentit. La vida masculina era més competitiva que la femenina, cosa que representava més desgast psicosomàtic, a més la dona antigament era més poruga, més cohesionada al grup i més conservadora. La dona amenaça sovint de fer-ho, però finalment se sent responsable i desisteix. Normalment són crits d'advertiment a la família perquè se la prenguin amb més consideració i estima, llevat el cas de les noies joves que poden morir per una sobredosi psicotròpica o per un disgust amorós.

Curiosament en temps de guerra o preguera es redueix considerablement el nombre de suïcidis. La possibilitat que l'enemic em prengui l'existència sense la meva voluntat incrementa les ganes de viure, per altra banda la violència té un conducte legal, la mort de l'enemic; sempre el suïcidi és un acte de violència que hom pot adreçar-lo contra un mateix o contra un altre, depèn sempre del respecte per la vida del proïsme. El suïcidi femení és menys agressiu que el masculí.

A Catalunya el 2011, segons dades subministrades per la Generalitat, es van enregistrar 485 defuncions per suïcidi. Una taxa de mortalitat molt més elevada entre els homes(9,7) que entre les dones (3,4). El major nombre de suïcidis es va produir entre la franja d'edat que va del 35 als 65 anys. Un període decisiu per als homes és el que abraça dels 30 als 40-44 anys, car se suposa que en aquesta edat han de tenir la vida laboralment i familiar resolta. Actualment es calcula que diàriament se suïciden 8 persones a l'Estat espanyol. És la primera causa del que s'anomena mort "externa" (no provocada per malalties), com els accidents de cotxe i els assassinats. L'any 2011, 3.100 persones se suïcidaren. El 2012, 2.714 homes i 815 dones, 3.529 persones; fou la taxa més alta. El suïcidi ha augmentat un 11,3% des del 2005, una xifra esgarrifosa. 

Les dues comunitats amb més suïcidis: Andalusia i Catalunya, seguides per la comunitat valenciana i Galícia. Molts són atribuïbles als desnonaments agressius; quan el crac bancari del 29 als Estats Units molts homes decidiren tallar-se la vida.

La taxa de suïcidis es disparà a partir del 2007 coincidint amb l'origen visible de la crisi, un daltabaix per a moltes economies domèstiques. Tot i això el 2010 es registrà la xifra més baixa de suïcidis en dues dècades, encara ningú ho ha sabut explicar. Els mitjans de comunicació tenen molta cura en informar perquè el suïcidi, com la piromania, produeix un efecte contagi; persones dubitatives s'envalenteixen quan un s'atreví. Tots portem a dins la idea del suïcidi, no obstant això, s'ha de pensar en el mal que podem fer a les persones estimades si optem per segar-nos la vida.

Agustí Casanova i Masferrer
02/07/14
Diari de Girona