" Que tothom pugui gaudir de la calidesa d’una llar,
capaç de retornar l’alegria i la il·lusió de viure,
i ajudar a desterrar definitivament la tristesa del rostre dels humans "
Ara mateix, només com a botó de mostra, fullejo el Llibre publicat l’any 1996 i elaborat per la Comissió Internacional sobre Educació per al Segle XXI per encàrrec de la UNESCO, comissió que va presidir Jacques Delors. A la pàgina 190, a propòsit de la família, diu: “... per tant, el segle XXI s’enfronta a un enorme repte: la reconstrucció de les comunitats humanes... La societat, actual, basada en una actitud ètica de compartir els coneixements i en experiències d’aprenentatge per relacions impersonals sense fronteres, fetes possibles gràcies a la globalització del planeta, sembla que hagi de fomentar l’aparició de valors postmaterialistes. Així, la solidaritat i el nou esperit comunitari poden tornar a ser considerats, de forma natural, com un principi orgànic, organitzador de vida, i com una alternativa a l’exclusió i a la desvitalització suïcida del teixit social. En aquest context, les institucions de socialització, fonamentals i estables, com ara la família i l’escola, han d’assumir de nou el seu paper de nucli a l’entorn del qual es poden establir els fonaments perdurables de la societat del futur.” Quanta confiança dipositaven llavors en la família, els experts internacionals, quan pensaven en les millores per al segle XXI i per fer un món més habitable per a tothom...!
En el preludi d’aquesta reflexió sobre la família, he volgut evocar la manera de pensar dels experts internacionals per no banalitzar-la gens ni mica. Ho he fet, perquè em conec i sé que, en parlar d’aquest tema, haig de posar el fre de mà, perquè fàcilment tendeixo a desbocar-me, ja que, per a mi, la família ha estat permanentment un valor en alça que, malgrat les situacions crítiques i les envestides de la vida, sempre ha aconseguit de superar totes les revàlides amb èxit i amb nota alta. Sé que, pensar i viure-ho d’aquesta manera, segurament és el fruit d’una experiència molt personal. M’abstinc, doncs, volgudament perquè no tinc cap raó per fer-ho, de menystenir cap dels intents actuals per trobar formes alternatives a aquesta institució tradicional i secular de convivència humana; ans al contrari, valoro i admiro tots els esforços humans per trobar-ne. Més encara, puc dir-vos que he tingut ocasió de conèixer de prop assajos moderns de convivència que m’han captivat, sense que, per aquest motiu, minvés gens el meu pensament i la meva valoració sobre la institució familiar tradicional. Benvinguts, per tant, tots els esforços que es duen a terme, modernament, per trobar altres formes d’entesa humana que millorin, quan sigui possible, les ja existents o que les obligui a revisar i a reformar perquè no caiguin en la rutina.
Sóc el desè d’una família d’onze germans que, ara mateix, graonadament anem dels seixanta-cinc fins als vuitanta-cinc anys d’edat. Aquell nucli familiar primigeni que van constituir els meus pares, en casar-se l’any 1925, s’ha convertit en una nombrosa descendència de 140 components. En determinats moments de la nostra història, hem viscut situacions molt difícils i de penúria. Llavors, però, aquesta era una fruita corrent en el nostre poble i, per tant, la vam viure i superar amb relativa normalitat sense gaire escarafalls i traumes. També, com una gran majoria de conciutadans, sortosament hem pogut tastar els beneficis de la societat del benestar que la greu crisi actual sembla haver-li fixat inexorablement data de caducitat; ara per ara, però, a casa nostra considero que estem en aquella reserva de famílies que podríem catalogar com d’econòmicament modestes.
Tres experiències familiars, aparentment sense massa rellevància, m’han marcat profundament. La primera fa referència a les mans aspres i fortes del meu pare, pagès de tota la vida, que, quan de petit m’agafava de la mà per caminar plegats, sentia que em comunicava una calidesa, una força i un coratge que mai més he pogut oblidar; encara ara, de gran, davant les sacsejades de la vida, inconscientment i reiterada m’he trobat arrapant-me ben fort a la seva mà (inexistent, tanmateix: el meu pare fa trenta-cinc anys que es va morir) per recuperar la fortalesa que m’era necessària davant els problemes de la meva vida d’adult. La segona, fa referència al comiat personal de la meva mare quan va sentir propera la seva mort. Ella, en aquells moments, va sentir la necessitat de dir-nos a cadascun allò què esperava de nosaltres. Jo llavors tenia vint-i-quatre anys i l’escoltava entre sanglots: “... no ploris, fill meu. Et deixo un encàrrec: procura que la germanor es mantingui unida i que res del món us separi; llavors, serà com si continués viva, perquè la gent haurà de preguntar-se quins principis us van inculcar els vostres pares que hagin permès, malgrat el pas dels anys i una germanor tan nombrosa, que us mantingueu tan units i estimant-vos”. Res ha calat mai tant a fons com aquestes darreres paraules de la mare. La tercera vivència fa referència a la casa pairal. Jo en vaig marxar a l’edat dels 10 anys per raó dels estudis i de l’enfoc que volia donar a la meva vida. Esporàdicament, però, hi retornava en època de vacances. Jo no sé exactament de quina mena de material incombustible o què és exactament allò que encara traspuen, després d’anys i panys, les parets d’una llar familiar, la veritat però és que, sempre, quan la visito i després quan marxo, tinc la sensació d’emportar-me un quelcom indesxifrable ple d’il·lusió, joia i vida.
Afegiu-hi a tot plegat que, havent arribat tan tardanament a casa meva (sóc el desè, tal com us he dit), sóc molt conscient que, segons els cànons i les possibilitats modernes, a mi no m’hauria tocat d’arribar a l’existència. De totes maneres no he parat mai d’agrair els meus pares que, encara que fos amb calçador, m’haguessin guardat un lloc a la seva llar que, així, ha pogut ésser també la meva i que, de retop, jo hagi tingut la immensa sort de viure aquesta meravellosa aventura que és la vida.
I, per cloure aquests pensaments, permeteu-me extreure del fons familiar la darrera experiència. L’any 2000, a part del canvi de segle, els de casa vam voler celebrar el centenari del naixement dels pares, nascuts tots dos l’any 1900, i que, encara que difunts des de feia molts anys, els seus descendents manteníem molt viva la seva memòria. Llavors, vam fer un programa d’actes per commemorar aquell any centenari i el meu germà gran el va voler prologar. N’extrec uns fragments, perquè em sembla el millor tractat sobre la família. Ho deixo a la vostra consideració i acabo. Ell ens escrivia: “ ... també per a la nostra família aquest any és singular, perquè celebrem el centenari d’unes persones a qui, tants de nosaltres, vam poder invocar amb els qualificatius més afectuosos perquè eren els noms del pare i de la mare, dels sogres o dels avis...; noms i mots capaços, cada un d’ells, de desvetllar els sentiments més rics i emotius de l’experiència humana. I, per tots aquells que no els vàreu conèixer personalment, sé que aquests noms han estat, són i seran omnipresents en les converses íntimes de la vostra llar, i és lògic que sigui així, ells són l’origen de les nostres famílies i de la nostra història. No us vull amagar que m’ha fet molta il·lusió que els nebots em proposessin d’encapçalar amb unes paraules aquest programa. Ho han volgut així –m’explicaven– perquè sóc el fill gran dels homenatjats. Confesso que aquesta circumstància m’honora, em satisfà i m’omple de responsabilitat. Deixeu-me, doncs, que us recordi ara i aquí, repetint l’ensenyament dels pares, que el seu millor llegat és la nostra família. Una família que ens ha donat l’oportunitat de relacionar-nos d’una manera única i irrepetible. Ja sabeu, però, que l’autèntica relació familiar és l’estimació. Una estimació oberta, sincera i constant que ens permet d’acceptar-nos diferents: d’edat, de gustos, de mentalitat...; una estimació que, encara que siguem tants, no impedeix que, en el tronc comú, cadascú hi trobi el seu lloc, s’hi senti acollit i s’hi sàpiga necessari per transmetre, al seu torn, el llegat familiar a les noves generacions. Estic convençut, doncs, que, si aconseguim aquests objectius, els meus pares estaran contents i compartiran la festa amb nosaltres i en nosaltres!”
Xavier Carbó Cañigueral
Professor jubilat d’ESO i batxillerat
