La llibertat és aquesta desconeguda per a les dones en la societat patriarcal. La falsa
llibertat que proclama el patriarcat mira el sexe de les
persones per diferenciar-les, subordinant, desvaloritzant i
violentant les que naixem amb sexe de dona.
El patriarcat com a sistema cultural encara
hegemònic a Nicaragua i estès pel món, construït des d’antic, consolidat amb el capitalisme,
legitimat i beneït pel catolicisme i les diferents
religions, suposa que les persones que naixem amb sexe de dona
som inferiors i de menys valor, que la nostra
missió és reproduir l’espècie, ocupar-nos del servei
domèstic i tenir cura de franc, sense reconeixement, a
costa de la nostra autonomia, dels homes, de la
família, de l’església, de la societat.
Des de l’instant de néixer, només per tenir
sexe de dona, la nostra llibertat es va coartant, i
se’ns mediatitza allò més elemental: decidir sobre
el nostre cos, el nostre temps, decidir sobre el nostre
ésser i estar al món. Se’ns ensenya que ser dones és
ser sotmeses, decents, decoroses, dependents dels
homes els quals necessitem per tal que ens
protegeixin. El món s’organitza de manera que les dones
estiguem en inferioritat de condicions i ens consideren
éssers vulnerables. Està tan consolidat el sistema,
que homes i dones ho tenim molt endinsat, com que és
allò natural, allò lògic, l’ordre social que Déu ha demanat,
en la seva saviesa.
Aquest model patriarcal/masclista comporta
estructuralment discriminació i violència contra nosaltres, les dones, tant en l’àmbit privat (en la família o relacions interpersonals), com en l’àmbit
públic (al carrer, la comunitat, el món laboral,
l’Estat). És una violència verbal, física, psicològica, sexual,
econòmica, patrimonial, laboral, institucional. El
feminicidi, com a violència extrema, és la nostra primera
causa de mort a molts de països; la tolerància i
impunitat d’aquests crims de lesa humanitat formen part
de la mentalitat patriarcal, ja que la nostra vida val menys, val poc.
Des de nenes aprenem els nostres rols a la
casa i no podem anar soles enlloc, ni a l’escola si
és lluny, perquè ens pot passar “alguna cosa”, alguna
cosa que només passa a les nenes, no pas als nens. Quan
som joves, ens adonem que el carrer és molt perillós per a nosaltres: no podem
caminar lliurement, encara menys anar soles a llocs públics, perquè ens miren
malament, els homes es fiquen amb nosaltres, ens volen tocar, fins i tot ens
violen, se senten amb dret a nosaltres. És horrible viure amb aquesta por.
I si ens casem, amb aquest enamorament romàntic
que el patriarcat ens ensenya, ens bolquem en la cura del nostre home per
demostrar-li un amor que ens aliena de nosaltres mateixes. Li servim el menjar,
rentem i planxem la seva roba, netegem la seva casa. Els fills semblaria que
només fossin nostres i no pas d'ells, ja que totes les tasques de criança
recauen damunt nostre. Dediquem les vint-i-quatre hores del dia esforçant-nos,
desgastant-nos i desvetllant-nos per garantir la vida de ta nostra família, però
diuen que no treballem i els nostres homes comencen a dir-nos que no valem per
a res, a controlar què fem, amb qui parlem, amb qui sortim... Després comencen
les empentes, cops, maltractament físic i sexual. Si ens demanen perdó acceptem
pensant que canviaran, però, al cap de poc, més maltractament, i caiem en aquest
cercle de violència, en aquest malson. No tenim llibertat ni al carrer ni a la
casa.
Si sortim a treballar a les maquiles o algun
altre lloc, aleshores fem el doble de jornada de treball: a casa -que ningú ens
paga ni ens reconeix- i a la fàbrica. I fins a triple jornada si a més
participem en el desenvolupament comunitari. I encara que treballem de forma
remunerada no pas per això els homes assumeixen responsabilitats a casa. Ells,
després de La seva jornada laboral, disposen del seu temps, descansen.
Nosaltres no tenim temps per a nosaltres ni descansem.
La nostra capacitat d'embaràs és un revulsiu
per a la nostra feina, com si només fos nostre: també l'embaràs és obra dels
homes. Però si la nostra vida està en risc per l'embaràs o és per violació, les
lleis dels homes i de les esglésies ens impedeixen interrompre'l com si després els
violadors es fessin càrrec dels seus fills. En nom de Déu i de la vida ens
obliguen a tenir aquell fill, decidint sobre els nostres cossos, fins i tot
condemnant-nos a morir.
Per al món de l'economia i la política, de la
cultura, les nostres oportunitats sempre són més limitades i costoses, pels
prejudicis; fins i tot ens consideren males dones, males esposes, males mares,
perdulàries per no estar a casa. Sempre aquesta discriminació, sempre els homes
pendents dels nostres cossos, sempre nosaltres sotmeses a l'assetjament.
Quan decidim trencar el silenci denunciant el
nostre agressor, és un calvari. La ruta crítica per accedir a la justícia no és
bel.ligerant, els funcionaris públic com que no ens creuen, ens esgoten amb un
gran endarreriment de la justícia i la impunitat envalenteix més els homes, ja
que veuen que amb la denúncia no els passa res, i aleshores la violència creix,
i fins i tol pot arribar a matar-nos.
Però anem organitzant-nos com a dones, prenem
consciència que aquest model patriarcal que reproduïm de generació en generació
no és cap ordre diví, sinó un "ordre" social construït, i així com
l'hem après, el podem desaprendre. I aprenem juntes a analitzar la realitat, a
saber diferenciar el sexe del gènere, a adonar-nos de les relacions desiguals
de poder entre homes i dones, un poder de dominació que s'ha d'eliminar. Ens
recolzem entre nosaltres per empoderar-nos física i psicològicament, per
trencar complexes i tabús, trencar els cercles de violència, acabar amb el rol
de víctimes, superar tantes pors i incerteses... canviar la nostra pròpia vida,
lluitar també per canviar aquest sistema opressiu, trencar el lligam, la cadena
generacional.
Volem ser lliures del domini dels homes
(pares, fills, germans, marits, patrons, polítics, sacerdots), volem una
relació d'iguals. Volem igualtat d'oportunitats per a l'accés i control dels
recursos econòmics i socials (feina, salut, educació, vivenda, terra, crèdit,
oci, cultura). Volem igual distribució de responsabilitats a la casa, homes i
dones alhora.
Aquest és un procés d'alliberament lent i
dolorós, però ferm i sense retrocés. Ens porta a conèixer-nos i valorar-nos, a
impulsar polítiques públiques amb enfocament de gènere que defensin i facilitin
els nostre interessos estratègics de canviar aquestes relacions desiguals de
poder. Ens porta a sentir-nos lliures per prendre decisions sobre et que volem
ser i fer, lliures per decidir sobre et nostre cos, el nostre temps, per no
acceptar controls, per no continuar demanant permisos; per enfrontar-nos amb humilitat a
nosaltres mateixes, per mantenir una actitud positiva i de recerca, per
desterrar els dogmes i aquesta càrrega de religiositat tan opressiva que ens han
inculcat.
Hem avançat en les lleis, en les polítiques
públiques. Hem aconseguit convencions internacionals que parlen dels nostres
drets. Hem aconseguit legislacions nacionals per a un millor accés a la
justícia i també lluitem per tal que es complexin. Hem aconseguit estar a l'agenda
política i pública dels nostres països. Estem organitzades en xarxes, locals,
nacionals, regionals, internacionals. El nostre moviment és ampli, es va
consolidant, enfortint. Encara som lluny de ser veritablement lliures del
patriarcat, l'important és que estem en camí, en procés. No estem parlant de
favors, ni de permisos, ni de concessions, ni de que "ens donin; allò que
exigim són drets, els nostres drets humans fonamentals i inalienables,
constitutius del nostre ser.
I la superació del patriarcat no serà possible
no-més prenent consciència i canviant nosaltres, també ets homes han de
canviar, revisar ta construcció de la seva masculinitat, descobrir ets
beneficis del canvi. Ja hi ha homes que s'estan conscientitzant, volent desaprendre,
cercant estratègies per canviar la mentalitat masculina. Encara hi ha moltes
resistències, senten els seus privilegis amenaçats, continua la violència, i
davant l'avenç dels nostres drets, ells encara tenen reaccions i incomprensions
terribles. Moltes dones al llarg de la història hem lluitat per ta nostra llibertat
i dignitat, per ser considerades d'igual valor com a persones i no
desvaloritzades com a dones. La història, androcèntricament explicada, ens ha
invisibilitzat, ens ha relegat a ser màrtirs anònimes de la injustícia
patriarcal/capitalista/religiosa. Som dones les que anem rescatant aquestes
"històries de dones" que ens van precedir, perquè la veritable
llibertat que ens convoca per igual en néixer, ningú ens restà restituint, sinó
que restem conquerint amb la nostra presa de consciència, lluita, organització,
participació ciutadana, solidaritat, incidència política. És et crit del segle
XXI, ja impossible de fer callar, de milers i milions de dones a Nicaragua i
arreu del món, que diem, prou!, que decidim exercir el nostre sagrat dret a
viure lliures de violència, el nostre sagrat dret a la llibertat.
Kora, Carmen, José Luis, Jilma, Reyna, Dolores.
CEBS de Masaya i Carazo, Nicaragua.