divendres, 31 de juliol del 2015

Voluntaris

"L'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats"

Al supermercat em trobo amb un grup de voluntaris que estan recollint menjar per al Banc d'Aliments. Una senyora em demana oli, sucre, carn, i si és possible -afegeix baixant una mica la veu-, peix fresc: «Això estaria molt bé, senyor, hi ha gent que no ha provat el peix fresc des de fa segles». Em fixo en aquests voluntaris. A part de la senyora hi ha dues senyores més, i a més un senyor gran que deu ser un jubilat i tres joves -dues noies i un noi- que tot just ronden els vint anys. En total són set persones que perden una tarda de cap de setmana recollint menjar en un supermercat. Dic «perden» perquè suposo que aquestes persones fan la seva feina de voluntaris a hores lliures que podrien dedicar a estar a la platja o a llegir una revista de modes al costat de l'aire condicionat, però per a ells aquesta recollida d'aliments no és cap pèrdua de temps, sinó tot el contrari. I que consti que no és la primera vegada que veig els voluntaris del Banc d'Aliments. Des de fa un any o dos, els he vist en molts centres comercials, demanant menjar per a la gent que ho ha perdut tot o que tot just aconsegueix omplir la nevera amb un d'aquests sous miserables que ara es paguen per deu o dotze hores de treball.

De tota la gent que he tractat últimament, aquests voluntaris del Banc d'Aliments són les persones que més respecte m'han inspirat, juntament amb les adorables infermeres que ens atenien a la planta de cirurgia digestiva d'un hospital públic (aquests llocs exòtics que el Gran Wyoming i tots els cabdills del pensament «progressista» coneixen pels documentals de la 2, igual que la fauna del desert de Kalahari). A Espanya té molta fama ser activista o lluitador polític, i dotzenes de reeixides carreres polítiques recents s'han fet gràcies al prestigi guanyat per ser un «lluitador» o un «activista», però en canvi no tenim tradició de voluntariat, perquè aquí creiem que l'Estat i les seves moltes ramificacions -municipals o autonòmiques- s'ha d'encarregar de tots els problemes socials, ja que entre nosaltres la responsabilitat individual gairebé no compta. Molt pocs pares es presten, per exemple, a fer classes particulars als nens amb problemes o encarregar-se durant les vacances de la biblioteca del centre. I gairebé no es coneixen iniciatives de músics, cineastes o intel·lectuals que s'hagin dedicat a recollir fons per a la gent que ho està passant fatal (i en canvi, centenars de músics i intel·lectuals fan campanyes polítiques a favor de determinades formacions, gairebé sempre les mateixes que exigeixen a l'Estat que s'ocupi de tots els aspectes de la nostra existència).

I tot i així, malgrat la nostra mandra o el nostre desinterès, aquí hi ha els voluntaris del Banc d'Aliments, de la mateixa manera que hi ha milers de persones que es presten a col·laborar diàriament amb els menjadors socials, rentant plats o servint menjars, o que van a cuidar gent gran o persones sense llar. I el bo del cas és que aquests voluntaris ho fan sense cobrar ni un duro, o fins i tot perdent hores de treball o del seu temps lliure, a diferència de tants «activistes» i «lluitadors» que ho fan cobrant un sou petitet a costa d'una ONG o d'una subvenció d'algun organisme públic. Ada Colau, per exemple, era una heroica activista antidesnonaments, i un, que és molt ingenu, va començar a tenir-la en gran estima, fins que un bon dia va descobrir que l'heroica Ada cobrava 1.800 euros mensuals per fer la seva feina, gràcies a una subvenció de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, la de lluitar contra els desnonaments era una feina com qualsevol altra, molt digna, sí, però no més digne que la d'un lampista o un radiòleg, cosa que em va portar a preguntar-me si no seria molt més útil per evitar els desnonaments que l'ajuntament de Barcelona destinés tot aquests diners a les famílies afectades. Però aquesta mena de preguntes, per descomptat, són les que mai es fa ningú en aquest país nostre, no fos cas que el qualifiquin de seguida d'ogre neoliberal.

Però l'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats. No es faran famosos, no es guanyaran fama d'heroics lluitadors, però aquí els tenim, demanant oli i carn -i si és possible també peix fresc- per a la gent que no té res o que ho ha perdut tot. Honor a ells.

Eduardo Jordá
28/07/2015

dijous, 30 de juliol del 2015

L'educació és l'arma que pot canviar el món

Vijay Singh, que va ser nen dels carrers de Bombai 
Tinc 23 anys. Vaig néixer a Bombai i encara hi visc. Sóc cuiner. Solter, sense fills. Política? Eliminar la pobresa de l'Índia! Creences? Sóc cristià i respecto totes les religions. M'agrada el futbol i sóc culer. Sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat des de Sonrisas de Bombay

Quin és el seu primer record?
La pobresa, no tenir res per menjar, amb el meu germà i els meus pares, emigrats del Nepal, pels carrers de Bombai. Devia tenir jo 4 anys ...  

I ara?
Sóc cuiner en un hotel de cinc estrelles de Bombai! Per a aquell nen aquesta possibilitat era igual a zero. Per això estic agraït.

A qui?
A Jaume Sanllorente, fundador de Somriures de Bombai. Gràcies a la seva obstinació sóc qui sóc i puc ser aquí parlant amb tu.

Com va ser la cosa?
Els meus pares, desesperats per la misèria, em van ingressar en un orfenat de Bombai. Ho recordo com un dia molt trist ...

No m'estranya.
Alhora, jo entenia que no els quedava altra sortida si volien veure sobreviure i rebre alguna educació.

Va tornar a veure els seus pares?
Venien tots els caps de setmana. Dissimulaven les seves penúries perquè no patís i sempre em portaven una mica de fruita ...

Com era la vida a l'orfenat?
Érem uns 40 nens, jugàvem, ens volíem. Un dia ens van dir que anaven a tancar-lo, que ens feien fora al carrer ... Coses de les lleis ... I llavors ...

Què?
S'emociona ... Va aparèixer Jaume. Un blanc, un europeu en viatge turístic. Somreia. Ens va dir que aprenia de les nostres somriures, la nostra alegria, que érem savis ... I va demostrar un lliurament que jo mai havia vist abans en ningú.

En què ho va veure?
Se'n va anar a Barcelona, ​​va vendre tot el que tenia i va tornar a Bombai per quedar-se amb nosaltres: va comprar l'orfenat i ens va cuidar.

Com va canviar l'orfenat amb l'arribada de Jaume?
Va atendre de veritat les nostres necessitats personals, va conrear els nostres somnis, ens va donar esperança. Un amiguet meu, Robinson, tenia les cames malaltes, gairebé no podia caminar. Jaume li va dir: "Tu ballaràs!".

I va ballar?
El va portar a l'hospital, li van operar, va caminar bé ... i va ballar! I tots amb ell. Ningú abans s'havia preocupat tant per nosaltres.

Què somnis tenia vostè?
M'agradava ajudar a la cuinera de l'orfenat a tallar tomàquets. Vaig aprendre a cuinar, vaig sortir amb 16 anys i vaig començar a en un restaurant xinès ...

Bravo!
Però volia estudiar cuina; els vaig dir als meus pares que volia ser un bon cuiner.

Què li van dir?
El curs de cuina era tan car que els meus pares van decidir dormir al carrer per estalviar i pagar-me'l. M'hi vaig negar. I em vaig atrevir a explicar-ho a Jaume ... Em va aconseguir una beca! Darrere de cada moment important de la meva vida ha estat Somriures de Bombai ...

I li va anar bé?
Vol provar el meu pollastre picant? Els meus bolets amb all i pebre? El meu plat de paneer, el formatge fresc de l'Índia? Unes llenties nepaleses? Qualsevol plat de menjar xinès? Estic encantat amb la meva feina, és un luxe!

I què tal se li dóna el menjar occidental?
N'aprenc a les cuines de l'hotel, on hi ha cuiners de totes les especialitats.

Què diuen els seus pares?
Estan molt orgullosos de mi al seu barri, i jo tinc la felicitat de donar-los millor vida amb el que ara guanyo treballant.

Quin és ara el seu somni?
Arribar a ser un xef molt bo i que em reconeguin en el món sencer, i un dia tenir un restaurant del que la gent surti dient: "Aquí hem menjat molt bé!".

A què ha vingut a Barcelona?
A celebrar els deu anys de Somriures de Bombai. I a seguir aprenent a ajudar: tindré més o menys diners ..., però sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat. D'aquesta ciutat va sortir la meva salvació.

Veig que porta una polsera del Barça ...
A l'orfenat jugàvem al futbol, ​​i sóc culer per culpa de Jaume: ell em va ensenyar que el Barça és el millor equip del món. Messi, quina meravella!

Què trobaré si viatjo a Bombai?
Una ciutat de vint milions de persones, gent molt rica i gent molt pobra: la meitat viu en l'extrema pobresa, sense aigua; hi ha milions de nens sense casa, sense menjar, prostituïts, sense escola i que somien cada dia amb poder estudiar ... La misèria fa que, per tres euros, una persona estigui disposada a matar el seu propi germà.

Què li ha semblat Barcelona?
Una ciutat bonica i molt relaxant: quin poc soroll de trànsit! Allà tothom toca el clàxon ... I em meravella una altra cosa de Barcelona: veure tantes noies caminant soles pel carrer. A Bombai no pot ser.

Tenen solució els mals de Bombai?
Confio que el Govern prendrà mesures.

Quin consell donaria al seu Govern?
Que anul·li l'actual llei que expulsa dels orfenats els nens si tenen pares fora ... Què volen, que els nens acabin prostituïts als carrers per les màfies? A l'orfenat poden formar-se, construir el seu futur: l'educació és l'arma més poderosa per canviar el món!

Víctor-M. Amela
28/07/2015
La Vanguardia

dimecres, 29 de juliol del 2015

Les pacients del Santa Caterina podran controlar les dosis d'epidural durant el part

L'anestèsia autocontrolable implantada a Salt permet tenir el mateix efecte amb menys quantitat de fàrmac

La dra Pineda, mostrant el nou sistema d'anestèsia epidural;IAS
L'hospital Santa Caterina de Salt ha implantat l'anestèsia epidural autocontrolable, un nou sistema d'administració de l'anestèsia durant el part que permet que les pacients dosifiquin per si soles la quantitat de fàrmac que es va alliberant. Així, aconsegueixen un millor control del dolor durant el procés i un increment del benestar alhora que una menor afectació de l'anestèsia a la zona motora en comparació amb el mètode tradicional. La doctora Olga Pineda, anestesista de l'Hospital Santa Caterina que ha liderat la implantació de la nova tècnica al centre, destaca també que la innovació permet aconseguir els efectes anestèsics desitjats amb menys dosi de fàrmac.

L'anestèsia epidural consisteix en la introducció d'un anestèsic local en l'espai epidural, fent que les terminacions nervioses quedin bloquejades a nivell de la medul·la òssia, concretament a la seva sortida. S'administra a través d'un catèter molt prim que s'introdueix a la zona lumbar de la columna i, després, a l'àrea que recobreix la medul·la espinal, l'anestesista realitza la punció per introduir l'agulla epidural que permetrà la col·locació del catèter epidural. El catèter epidural, que és flexible i molt fi, se situa a la zona lumbar en l'espai que hi ha entre la segona i la tercera vèrtebra. Després, es treu l'agulla i el catèter epidural queda dins per permetre que l'anestèsia pugui ser bombejada.

La diferència entre els dos sistemes
La diferència entre el nou sistema i el mètode tradicional radica en què abans la bomba d'infusió anava alliberant anestèsic de forma constant amb la possibilitat de dosis extraordinàries a petició de la partera però que havien de ser administrades per l'equip mèdic. L'alliberament constant afectava la zona a tractar però també comportava pèrdua de sensibilitat a altres zones del cos, com les cames. Ara, l'alliberament de fàrmac és intermitent, de manera que es dóna una dosi inicial i se'n programen cada hora. Entre l'interval d'hora i hora són les pacients les qui poden decidir administrar-se més anestèsic en funció del dolor, amb un límit preestablert, i a través d'un petit comandament. El control de tot el procés queda registrat en una màquina.

L'Hospital Santa Caterina va atendre l'any 2014 un total de 1.150 parts, dels quals, el 85,01% van ser vaginals (978), i d'aquests, 636 van ser parts amb anestèsia epidural i 342 van ser parts naturals (30%). La taxa de cesàries es va situar en el 14,99%, superant l'indicador de qualitat del 19% exigit pel Departament de Salut i el 15%, recomanat per l'OMS.

Alba Carmona
24/07/2015

dimarts, 28 de juliol del 2015

La salut és la millor inversió

El cardiòleg Valentí Fuster explica davant una audiència d’executius quins són els beneficis importants a llarg termini

La majoria d’homes espanyols més grans de 45 anys tenen danys a les artèries que poden portar a un infart

Més de la meitat dels homes de 45 a 49 anys –un 51%, per ser exactes– tenen danys en almenys dues de les sis artèries principals de l’organisme, el que els exposa a tenir un infart o un ictus en els anys següents. Entre els 50 i 54 anys, el percentatge puja el 72%. Són resultats d’un estudi realitzat a Espanya i dirigit pel cardiòleg Valentí Fuster que s’ha publicat aquest any a la revista científica Circulation. El mateix Fuster va presentar dimarts els resultats davant d’una audiència d’executius, gran part dels quals està en la franja d’edat de 45 a 54 anys, a l’auditori de La Caixa.

El problema, va afegir el cardiòleg, és que aquests homes no saben que tenen les artèries fetes malbé i, com que encara no han patit cap símptoma de malaltia cardiovascular, no són conscients de tenir un problema de salut. El dia que arriben els símptomes, com que no se senten vulnerables, solen reaccionar tard i malament.

Fuster va explicar la seva experiència amb executius de Wall Street com a cardiòleg de l’hospital Mount Sinai de Nova York, del qual és director mèdic. “Et truquen i et diuen: ‘Doctor, tinc un dolor intens al pit, què faig?’. Els dius: ‘Vingui a l’hospital tan aviat com pugui’. I et contesten: ‘És que ara tinc una reunió, puc venir demà?’. Sembla una broma, però no ho és. Converses com aquesta les he tingudes moltes vegades”. L’explicació, segons Fuster, que també és director general del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC) a Madrid, és que no se senten vulnerables. I això, paradoxalment, els fa més vulnerables.

A l’estudi publicat a Circulation hi han participat 4.184 persones sense símptomes de malaltia cardiovascular. S’han analitzat amb tècniques d’imatge l’estat de les artèries en sis punts del cos: l’aorta a l’abdomen, les coronàries al cor, les dues caròtides al coll que porten sang al cervell i les dues femorals a l’altura del maluc que porten sang cap a les cames.

Els resultats en dones són una mica menys dolents que en homes: un 33% té almenys dues artèries deteriorades en la franja d’edat de 45 a 49 anys, i un 42% en la franja de 50 a 54. Però això es deu, va recordar Fuster, al fet que les hormones segregades pels ovaris fins a la menopausa tenen un efecte protector sobre les artèries. Amb els anys, l’aterosclerosi progressa també en les dones i les malalties del sistema circulatori es converteixen en la primera causa de mort.

“El problema dels executius és que no tenen temps de cuidar-se”, va dir Fuster als assistents a la conferència, la majoria treballadors de La Caixa. “Vostès en saben molt més que jo d’economia. Deixin-me que els ho digui com a amateur. La millor inversió que vostès poden fer és la salut”, va afegir el cardiòleg, qui defensa que cada persona sigui capaç de decidir com viu la seva vida en lloc de fer només el que els altres esperen d’ella.

Isidre Fainé, president de La Caixa, va dir en presentar Fuster que “les idees que defensa el nostre convidat reflecteixen els valors de la nostra empresa”. Fainé va destacar la capacitat de lideratge del cardiòleg, que “sempre ha estat capaç de crear equips”, i va defensar –en la mateixa línia que Fuster– que “per dirigir un grup de persones cal saber respectar la llibertat i la responsabilitat de cada persona”.

Josep Corbella
24/07/2015
La Vanguardia

dilluns, 27 de juliol del 2015

Els prejudicis deixen sols els adolescents amb el VIH

 Núria Curell, doctora en Pediatria

Tinc 56 anys i se m’obren nous futurs. Sóc barcelonina. Divorciada, tinc dos fills magnífics. Sóc cap de la unitat d’adolescents de l’Institut Universitari Quirón Dexeus. La ciutadania va per davant dels polítics que haurien d’atendre tots aquests canvis a bon ritme. Crec en les persones.

Jo no sabia que volia ser pediatre. Jo volia pintar.

I què va passar?
Els meus pares em van dir que estudiés una mica més. Vaig optar per Medicina, vaig fer l’especialitat de pediatria a l’Hospital Vall d’Hebron i em va apassionar.

Quin va ser el primer impacte?
Atendre els primers casos de sida pediàtrica, llavors sense tractament. Van viure situacions molt extremes, nens molt malalts amb mares terminals. Feia por.

Què es preguntava?
El perquè de tant rebuig: fins i tot alguns metges i infermeres qüestionaven tantes anàlisis: “Deixeu-los en pau, moriran de tota manera”. En realitat hi havia molta por del contagi. Era tot molt impactant. Als pares, molt joves, la societat els culpava.

Va viure casos de persones pròximes?
Sí, però curiosament la gent pensa que el VIH és cosa d’altres, i tots hi estem exposats, ara és la població en general la que s’infecta, el 80% dels casos es donen per transmissió sexual. A mi l’estigma sempre m’ha indignat. En aquestes circumstàncies vaig conèixer la Lucía.

Parli-me’n.
Tenia gairebé dos anys, havia estat diagnosticada de sida als 18 mesos. Els seus pares, amb un bon nivell cultural, també van ser diagnosticats, es cuidaven molt de la filla, eren formidables.

Tots van morir?
Sí. Vam lluitar molt..., els primers tractaments antiretrovirals, protocols compassius... La Lucía va morir als 6 anys, el seu pare poc després i per últim la Lola, la mare, però abans va donar tot el seu patrimoni als nens infectats pel VIH. Va crear la Fundació Lucía i va escollir els membres de la fundació entre els professionals que els havien cuidat.

Vostè en va ser un.
El nostre objectiu és millorar la qualitat de vida dels nens i joves amb el VIH : cada any organitzem per a ells colònies infantils, on poden prendre la medicació sense amagar-se; i reunions periòdiques d’adolescents i joves infectats en les quals treballem les seves dificultats, reunions entre iguals, tallers ...

No deu ser fàcil ser adolescent amb el VIH.
Cal acompanyar-los i aconsellar les famílies perquè tot pren una altra dimensió: “Ho expliquem a l’escola?”, “¿els ho explico als meus amics?...” Els guiem, no tenen per què explicar-ho, això és estigmatitzar el nen.

I els joves?
Tampoc no ho han d’explicar a la feina. La confidencialitat és un dret. Avui joves i adolescents amb el VIH poden tenir una vida normal i no patir cap símptoma, però han de conviure amb l’herència d’aquests 30 anys, una història de tabús i de mort.

I com ho viuen?
Amb molta solitud: secret, secret, i secret. Per als adolescents és fonamental la relació amb els seus iguals i no saben com actuar, perquè molts en dir-ho han tingut experiències negatives.

Són rebutjats?
Efectivament. I a casa no els deien que estan infectats fins als 15 o 16 anys, i llavors descobrien l’engany, que la seva mare havia mort per aquesta malaltia. A aquesta edat tan delicada resulta difícil assumir tantes coses.

Ho han de saber abans.
Sí, als 10 o 11 anys, perquè avui en països com el nostre el problema és només social. Si prenen la medicació no encomanen, la seva càrrega viral és indetectable. El perill és que no es mediquin.

... O què no sàpiguen que estan infectats.
La por de fer-se la prova continua sent l’amenaça més gran. El missatge de prevenció, del sexe segur, no arriba, no impacta. La infecció pel VIH per transmissió sexual creix a Catalunya.

Però avui ja no neixen amb la infecció.
No, avui podem tractar les mares infectades durant l’embaràs i el part. El problema són les relacions sexuals sense prevenció.

Què diuen els joves?
No els interessa el missatge de la por. En educació sexual el que més està funcionant són les dramatitzacions, posar els adolescents a interpretar un cas en el qual per exemple un no vol posar-se el preservatiu.

Què podem fer per protegir els nostres fills adolescents?
Parlar amb ells i que tinguin informació. Jo crec que si la feina que fan les entitats es conegués més, poder veure com són aquestes reunions d’adolescents, entendre que són joves com qualsevol altre i visualitzar el seu patiment, ajudaria molt.

Quin seria el missatge adequat més allà del “posa-te’l, posa-l’hi”?
Sempre en positiu: “gaudeix de la vida, sigues feliç, estima, però cuida’t”, en comptes de “vés amb conte amb...!”. Els nostres fills viuen la seva vida i no podem evitar-los fracassos, errors i decepcions, però sí que podem ser al seu costat.

Vostès organitzen trobades periòdiques amb adolescents nascuts amb el VIH.
Sí, xerrades, tallers i dinàmiques de grup que els ajuden a no veure’s com d'un altre planeta.

Ho entenc.
La majoria són orfes, per sort cada vegada més gent els adopta, però els que no tenen aquesta sort als 18 anys passen a un pis tutelat, no tenen feina i estan sols. A molts la malaltia els va atacar el sistema nerviós i els ha costat estudiar. Cal ajudar-los.

Ima Sanchís
24/07/2015
La Vanguardia

dissabte, 25 de juliol del 2015

El poble que es quedava adormit

Unes mines d’urani de l’època soviètica, ja tancades, desprenen monòxid de carboni i radó 

Liubov Belkova va ser potser la primera veïna de Kalatxi, a l’estepa kazakh, que es va quedar adormida. Va passar l’abril del 2010, i l’experiència es va repetir fins a set vegades. Els metges es pensaven que havia tingut diversos ictus isquèmics. Però al cap de poc temps un veí va començar a tenir els mateixos símptomes. Des d’aleshores, més de 140 persones han perdut el coneixement i han caigut en un coma profund durant hores, o fins i tot dies. Aquesta estranya malaltia de la son, per a la qual no hi havia explicació, tenia terroritzats els pocs habitants de Kalatxi i la veïna Krasnogorsk, 480 quilòmetres a l’oest d’Astanà, capital del Kazakhstan.

Després de mesos d’investigació i anàlisi, els científics han trobat la causa d’aquest mal. Segons el viceprimer ministre del Kazakhstan, Berdibek Saparbàiev, aquesta epidèmia de son la podrien haver originat les elevades concentracions a l’aire de monòxid de carboni procedent d’unes mines d’urani de l’època soviètica, avui abandonades i que són a prop de les dues poblacions. Aquestes mines “de vegades concentren molt monòxid de carboni. Com a conseqüència es redueix l’oxigen en l’aire i provoca la malaltia de la son en aquests pobles”, va dir el polític, citat el 10 de juliol passat per l’agència Interfax.

Els resultats dels científics kazakhs es van enviar a laboratoris de Moscou i Praga, que van confirmar les conclusions. Coincideixen amb les suposicions dels veïns, alguns dels quals van estar fins a sis dies adormits.

Les autoritats del país van fer anàlisis de tota mena (aire, terra, aigua, aliments, animals, edificis) buscant substàncies tòxiques. El nivell de radiació estava dins de la norma i es va descartar. El gener passat el director de l’Institut per a la Seguretat Radioactiva del Centre Nuclear Nacional del Kazakhstan, Serguei Lukaixenko, va assenyalar que en algunes cases el nivell de radó i de monòxid de carboni era deu vegades superior al recomanat. Però no n’hi havia prou per explicar el fenomen.

Els metges també van descartar l’existència de virus o bacteris que poguessin haver causat malalties com la meningitis.

La gent de Kalatxi i Kranogorsk, dos petits pobles de l’estepa kazakh a la regió d’Akmola, quedava adormida fins i tot quan anava caminant o conduint. És el que li va passar a Víktor Kazatxenko l’estiu passat, quan anava amb moto amb la seva dona de passatger. “Jo anava a la ciutat el 28 d’agost. El cervell se’m va desconnectar i no recordo res més. Vaig tornar el 2 de setembre. A l’hospital vaig comprendre que m’havia quedat adormit”, explicava aquest veí de Kalatxi al portal Eurasianet.org

Kazatxenko també va patir els altres símptomes d’aquesta estranya malaltia: mals de cap, pèrdua de memòria, nàusees i una debilitat generalitzada. Era la segona vegada que li passava. “La persona malalta sembla que estigui conscient i pot passejar i tot. Però és igual, després cau i entra en un son profund. Quan es desperta, no recorda res”, confirmava el diari Komsomólskaia Pravda després d’una investigació l’any passat. Alguns veïns fins i tot han explicat casos d’animals domèstics també afectats per l’estranya malaltia. Les mines d’urani, considerades secretes durant el comunisme, es van tancar a començaments dels anys noranta, poc després de la independència del Kazakhstan. El mineral de l’estepa va deixar de tenir utilitat i Krasnogorsk, que va arribar a tenir 6.500 habitants, es va convertir en una petita ciutat fantasma. Avui hi viuen 130 persones. A Kalatxi la població arriba a 680.

Però en un futur podrien quedar totalment deshabitats. Sense esperar els resultats definitius, les autoritats kazakhs van començar a reallotjar la població en altres regions el mes de gener passat. En primer lloc, les famílies amb nens. El trasllat s’haurà enllestit a finals de l’any que ve.


Gonzalo Aragonés
21/07/2015

divendres, 24 de juliol del 2015

Una vida d'Amor i Servei

 SOR GENOVEVA MASIP I TORNER (1923-2015)
Fundadora de l'obra social de les Filles de la Caritat de Barcelona



Aquest és carn de sor Genoveva", em va dir un home quan un dia, fa ja molts anys, en sortir de La Vanguardia, es­tava intentant auxiliar un jove estirat al terra, en molt mal es­ tat de salut i amb evident as­pecte de drogoaddicte. "No el podem portar a cap hospital, que no els volen", em va adver­ tir l'encarregat de l'ambulàn­cia que havia cridat. Li vaig preguntar si coneixia aquesta tal sor Genoveva i si sabia on era. Em va dir que sí i li vaig de­ manar que ens hi portés.

En arribar al convent de les Germanes de la Caritat, a la Barceloneta, ens va rebre sor Genoveva, una monja d'aspec­te serè i de somriure dolç, i en veure la despulla humana que vam descarregar de l'ambulàn­cia va exclamar: "Però si és l'Antoñito!". Era, doncs, un dels molts abandonats per la societat que ella i les altres Fi­lles de la Caritat atenien diàriament, una vegada i una altra, amb eterna paciència i afecte,­ sempre que les drogues i l'al­cohol els feien caure de nou.

Els anys en què l'heroïna i la sida feien estralls a Barcelona i destrossaven persones que ningú no volia o podia ajudar, atès el seu lamentable estat, elles les acollien -i encara ho fan-, els rentaven, els vestien amb roba nova, els donaven menjar i habitació i intentaven dignificar-los la vida, orien­tant-los i canalitzant-los cap a hospitals i centres de rehabilitació.Una tasca ingent, que re­quereix un enorme esforç, pa­ ciència i constància, ja que les recaigudes dels toxicòmans són constants. Per això sor Ge­noveva ja coneixia l'Antoñito, un jove drogoaddicte i ex-de­linqüent que al final, després de molts anys d'esforços, grà­ cies a la seva ajuda, va aconse­guir rehabilitar-se. Com va passar -i passa- amb molts més.

Des dels anys vuitanta, els baixos del convent de les Filles de la Caritat, en ple cor de la Barceloneta, on sor Genoveva dirigia l'Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac, han estat -i són- testimoni d'una desfilada diària de persones castigades per la droga, l'alcohol, el desarrelament familiar i social, l'estigma de la presó o les malalti­es mentals. L'activitat de sor Genoveva i de les germanes i els voluntaris que l'ajudaven, era immensa, tant com les necessitats dels desesperats que hi acudien buscant ajuda. Els faltaven hores de feina i donatius constants -que no sempre arribaven- per poder fer front a la seva tasca de cuidar i aten­dre els més abandonats de la ciutat de Barcelona. Una tasca que les Filles de la Caritat, així com alguns voluntaris, conti­ nuen avui dia, seguint l'exem­ple de sor Genoveva, morta divendres passat, després d'una llarga malaltia, als 92 anys.

Sor Genoveva va viure molt de prop la mort de molts joves per sida i sobredosi. Moltes vegades ella mateixa i els seus ajudants havien de sortir a buscar joves abandonats, com l'esmentat Antoñito, que esta­ven a punt de morir.

L'amor de sor Genoveva pels altres semblava que no te­nia límits. Des de molt jove, una vegada ordenada com a re­ligiosa de les germanes de la caritat, visitava els llocs més pobres de la ciutat de Barcelo­na -com al seu dia van ser les coves i les barraques de Montjuïc, de Can Tunis o de la Mi­na- i les presons, i atenia els més necessitats . Amb un gran esperit pràctic, mobilitzava to­ta l'ajuda social i totes les insti­tucions que podia. Buscava centres de rehabilitació, pensi­ons econòmiques per allotjar­ hi els sense sostre i feines per als joves; demanava ajuts soci­als a les institucions, etcètera. I seguia cada cas com si es trac­tés de fills seus, visitant-los a les presons i als hospitals.I des del seu despatx, ja acabada la jornada, llegia i contestava les múltiples cartes que rebia dels seus fills, des de totes les pre­sons, hospitals i indrets del pa­ís, demanant ajuda i consol. Aquesta va ser la seva vida: una vida d'amor i servei incondici­onal als altres.

"L'Administració -deia- ja fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses per fer. De ne­cessitats n'hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on fa falta. Tots ens neces­sitem".

Sor Genoveva sempre va in­tentar donar resposta a les ne­cessitats més urgents de les persones. El seu lema era: "Veig Crist en cada persona que pateix". I aquest amor infi­nit cap a tota mena de persones li donava una força sobrehumana per cuidar-les. Als qui la vam conèixer només ens va donar un consell: "Facin un ac­te d'amor incondicional cada dia, sense esperar res a canvi. Així faran aquest món millor i més just''.

No sé si deu ser una santa, però del que estic segur és que sor Genoveva, al llarg de la se­va vida, ha estat molt a prop de la santedat. Barcelona els deu molt, a ella i a la seva obra, per­què ha acollit, i la seva obra en­cara acull, tots aquells caiguts en desgràcia i castigats per la vida. Va rebre múltiples reco­neixements, però mai no es va sentir mereixedora de cap ho­nor. Només era feliç quan veia l'amor en acció en les perso­nes. La seva alegria més gran era quan rebia dibuixos i bones notícies dels seus fills des de les presons o els hospitals. Di­lluns vinent a les vuit de la ves­pre es farà un funeral en me­mòria seva a la basílica de San­ ta Maria del Mar. Descansi en pau, santa sor Genoveva.

Enric Tintoré
25/07/2015
La Vanguardia

dijous, 23 de juliol del 2015

Un fre per a l'Alzheimer

Presenten dades de nous fàrmacs que alentirien la destrucció neuronal
Actuen en les plaques betaamiloides, origen de la demència
Els especialistes demanen prudència tot i ser a un pas d'un “avenç radical”


Porta oberta a l'esperança en la lluita contra l'Alzheimer. Els resultats de la revisió d'un assaig clínic dut a terme per la farmacèutica nord-americana Eli Lilly mostren que els pacients que, en estadis inicials de la malaltia, han pres un nou fàrmac anomenat Solanezumab redueixen fins a una tercera part el deteriorament de les cèl·lules del cervell. El medicament, per tant, evitaria la pèrdua de memòria en malalts lleus al llarg dels anys.

Les dades de l'estudi van ser presentades ahir a Washington, en el decurs del Congrés Internacionade l'Associació de l'Alzheimer. Juntament amb les del Solanezumab, es van fer també públiques les conclusions de la segona fase d'experimentació d'un altre medicament, en aquest cas desenvolupat per l'empresa també nord-americana Biogen i anomenat Aducanumab. Tot i que els responsables de la investigació asseguren que la recerca és “encoratjadora”, amb relació a les primeres hipòtesis avançades el mes de març els resultats serien una mica més decebedors.

La malaltia es caracteritza per l'aparició d'unes plaques al cervell, les betaamiloides, que afecten el funcionament de les neurones impedint la connexió entre unes i altres. Les plaques produeixen una proteïna tòxica que les afecta. Les neurones són clau per a la memòria i per a les capacitats cognitives.

Fins ara, els fàrmacs al mercat per al tractament de la malaltia (Aricept o Namenda) només apaivagaven símptomes externs mitjançant l'estimulació del nivell de certes substàncies químiques del cervell. Però no atacaven la formació de les esmentades plaques betaamiloides, que es creu que són a l'origen últim del mal. Els dos nous medicaments n'atacarien la formació, però no les bloquejarien totalment. Podrien, però, disminuir la rapidesa amb què es reprodueixen.

El problema de l'Aducanumab rau en l'impacte que una dosi de sis mil·ligrams per cada quilo de pes del pacient té en els efectes més evidents de l'Alzheimer, com ara la pèrdua de memòria o de les capacitats cognitives. Mentre que redueix significativament la producció de plaques betaamiloides, no evita que minvin la pèrdua de memòria o la capacitat de pensar.

Tot i així, es tracta de fets molt rellevants. “Penso que podríem estar a la vora d'un avenç radical [en la lluita contra la malaltia]”, assegurava ahir el doctor Eric Karran, del centre d'investigació sobre l'Alzheimer del Regne Unit. “Per primer cop –continuava–, la comunitat mèdica pot dir que podem retardar l'Alzheimer, un increïble pas endavant. Òbviament, cal confirmar les dades en nous estudis. Però mai com fins ara havíem tingut la prova que podem influir en el procés de la malaltia.”

Cautela
Prudència abans de tot, però. Perquè Eric Siemers, investigador d'Eli Lilly, assegurava ahir que si bé les estadístiques clíniques fan augmentar la seva “confiança” en el Solanezumab, ara “cal esbrinar realment si funciona o no” a partir d'una tercera fase de l'assaig. L'estudi es completarà a finals del 2016 i es durà a terme amb 2.100 pacients amb Alzheimer lleu. La presa de Solanezumab es compararà amb l'administració d'un placebo.

Els resultats dels assajos presentats al congrés de Washington són fruit d'anys d'investigació clínica que, en general, ha acabat en no res.

Del 2002 al 2012, el desenvolupament del 99,6% dels fàrmacs que s'havien testat encaminats a prevenir, guarir o, si més no, millorar una mica els símptomes de l'Alzheimer es va interrompre. Les principals raons d'aquest fet són el gran cost econòmic de les investigacions per a les empreses farmacèutiques i la nul·la rendibilitat a mitjà termini. Ahir, però, potser es va donar el tret de sortida de l'última etapa d'una carrera encara llarga i costosa.

Com més aviat, més eficaç és el tractament
El Solanezumab ja s'havia provat amb anterioritat. El 2012, però, els experiments s'havien considerat fracassats. Però quan els investigadors van analitzar les dades amb més cura van detectar que entre els 1.300 pacients amb demència lleu en què s'havia dut a terme l'assaig clínic original, aquells als quals s'havia administrat el fàrmac mostraven una disminució més lenta de la memòria i de les capacitats cognitives que els que havien pres un placebo.

Per tant, el medicament podria funcionar millor si s'administrava abans. Amb tot, encara calia esbrinar si el Solanezumab simplement tractava els símptomes —millora de l'estat d'ànim o de la concentració dels malalts— en lloc de retardar realment el bloqueig de les neurones del cervell.

Per demostrar-ho, els investigadors va invertir algunes variables: a la meitat dels 1.300 malalts que havien pres el placebo se'ls va administrar el fàrmac i a aquells als quals s'havia administrat el fàrmac se'ls va donar un placebo. A més, a tot el grup se'l va donar Solanezumab durant dos anys més.

Si el medicament només incidia en els símptomes, la lògica suggeria que el grup al qual primer s'havia administrat un placebo presentaria, amb el temps, el mateix estadi de la malaltia que els membres del grup al qual primer s'havia donat el fàrmac. Els resultats presentats ahir, però, mostren que les diferències entre uns i altres es mantenen, senyal que el medicament ha impactat en la progressió de la malaltia perquè s'havia administrat abans.

Quim Aranda
23/08/2015

dimecres, 22 de juliol del 2015

Un personatge de novel.la

LLUÍS HERNÁNDEZ ALCÁCER (1937-2015)
Sacerdot, exalcalde de Santa Coloma de Gramenet 

Foto per Joan Guerrero
Lluís Hernández Alcácer va morir dilluns al vespre a l’hospital Evangèlic del carrer Camèlies. Un lloc alegre ple de pacients tristos. El seu cos era abans-d’ahir l’ombra del que tenia el gener del 2013, quan va penjar els hàbits davant els seus feligresos del barri de Morera, a Badalona. Des del faristol, al qual es va acostar amb petites passes insegures, en Lluís va explicar que el Parkinson, “una malaltia que et va corsecant per dins”, li havia malbarat el futur.

Aquell dia en Lluís va aixecar per darrer cop l'hòstia al cel, va beure el vi transmutat en sang i va assegurar que Déu li ha demostrat que l'estima, tot i que "m'ha fet passar per situacions difícils". Mentre explicava els seus plans truncats, jo el veia fent missa al menjador de casa seva al barri de les Oliveres, o circulant en una Vespa de lloguer el 1976 per l’Eivissa dels hippies, o assegut a la sala de juntes de l’Ajuntament, que el febrer de 1981 els colpistes van metrallar per matar-lo.

Quan la darrera missa va acabar, els feligresos li van mostrar el seu agraïment. Una senyora de l'Acció Catòlica Obrera (ACO) el va definir com un home bo que s'ha mantingut "amb els peus a la terra". És a dir, pobre ("La pobresa, si és volguda, és una riquesa") i honrat: "Vas ser alcalde durant dotze anys i ara no tens res. És la demostració que vas estar a la política per servir i no per servir-te'n".

Lluís Hernández va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSUC des de les primeres eleccions municipals, des del 1979 fins al 1991. La fe i el compromís polític han estat dues constants a la seva vida. Barceloní de Sant Andreu, de pares murcians i perico fervent, Hernández va ingressar al seminari de la Conreria als 13 anys, i poc després d'ordenar-se sacerdot se'n va anar com a missioner a Riombamba (Equador). Allà va conèixer monsenyor Leónidas Proaño, el bisbe dels indígenes. En tornar a Barcelona –deportat per la dictadura equatoriana– va ser rebut amb entusiasme pels capellans obrers de Santa Coloma: Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà.

Hernández es va instal·lar amb la seva mare, Pilar, a les Oliveres, el barri més humil de la ciutat, tan precari com la seva parròquia, que no tindria ni temple. Les misses es feien al menjador de casa seva, un pis amb tres habitacions: una per a la senyora Pilar, una altra per a ell, i la tercera per a magatzem general, incloent-hi la vietnamita on s’imprimien els fulls volants del PSUC. Senzill, proper a la gent, irònic i murri, en Lluís va destacar ràpidament com a líder dels veïns.

Hernández va guanyar les municipals del 79 amb el 45,31% dels vots i el 1983 va tornar a fer-ho davant un PSC que no va digerir que Santa Coloma fos l'única gran ciutat de l'àrea metropolitana que se li resistís. El 1987 va derrotar Manuela de Madre (PSC), que va comptar amb el suport de Felipe González.

La veritable mare de totes les batalles es va lliurar el 1991, quan finalment el PSC (Manuela de Madre) va guanyar, encara que només per 1.500 vots.

En Lluís es va prendre la derrota com una cosa personal. "Va perdre l'equilibri psíquic", explica el seu amic i també capellà Jaume P. Sayrach. Mogut per la ira va ratllar el cotxe particular de la nova alcaldessa, estacionat a l'aparcament municipal, tot formant la paraula "falsa", sense adonar-se que la càmera de seguretat l'estava gravant. "Li va quedar una rancúnia que si bé es pot entendre humanament –diu Sayrach-, no es podia acceptar des del punt de vista polític ni cristià". L'episodi va acabar amb una sanció i la comprensió de Manuela de Madre, que mai no va utilitzar l'incident per venjar-se'n políticament.

A mitjans dels noranta, en Lluís va anar allunyant-se de la política local i va tornar a l'activitat religiosa. Va fer de capellà a la parròquia del Verdum, a Barcelona. Després es va enrolar a l'Apostolat del Mar i feia misses i bodes als creuers turístics pel Carib. Va tornar a la parròquia de Badalona, on la malaltia el va obligar a jubilar-se. La seva personalitat polièdrica, contradictòria, profundament humana, l'han portat als llocs més inversemblants i aparentment contradictoris. En tots ha fet i ha estat ell mateix. Un personatge entranyable digne de figurar com a protagonista d’una novel·la de Graham Greene.

Eugeni Madueño
22/07/2015

dimarts, 21 de juliol del 2015

El monjo pornògraf

El Suprem condemna a 20 anys Neth Khai, que reconeix “l’obsessió per la riquesa”
Espiritualitat. Monjos budistes resant davant del palau reial de Phnom Penh
Encara que l’acusat s’hagi declarat culpable, els delictes comesos són greus, afecten tant la moralitat social com les regles budistes i perjudiquen els valors d’altres monjos”, va dir el president del Tribunal Suprem de Cambodja, Khim Ponn, abans d’emetre el seu veredicte. Una sentència per la qual va confirmar la condemna de vint anys de presó a l’exmonjo Neth Khai.

Amb la seva decisió, el magistrat Khim Ponn va rebutjar la reducció de pena que havia sol·licitat a començaments de mes aquest antic monjo budista, que va ser expulsat de l’orde quan es van saber les seves malifetes. Al favor seu, Neth Khai va esgrimir que havia admès els seus delictes i que els quatre anys que feia que era a la presó l’havien impulsat a reflexionar i a adonar-se dels seus errors. “Estava obsessionat per la riquesa. L’avarícia ha fet que les persones m’odiïn”, va subratllar quan va reconèixer les seves malifetes, segons el diari The Phnom Penh Post.

A Neth Khai, de 39, anys, el va detenir la policia cambodjana a finals de juny del 2010, després de ser acusat de fotografiar i gravar vídeos de més de 600 dones, entre les quals una trentena de menors d’edat, mentre es banyaven en una pagoda. “Havia filmat centenars de dones des de l’any 2008”, va dir el cap de la policia Touch Naruth. Al principi, el van inculpar només d’un delicte de pornografia, cosa que comportava una pena d’entre un mes i un any.

Tot i això, mentre investigava aquest escàndol la policia va descobrir alguna cosa més que una afició per fotografiar dones despullades amb el telèfon mòbil. Quan li van confiscar l’ordinador van trobar que aquest monjo es dedicava a distribuir els vídeos a través de la xarxa i que moltes d’aquelles imatges eren de domini públic a tot Cambodja. “Aquestes víctimes s’enfronten a la vergonya cada dia quan es troben amb amics i veïns. N’hi ha que tenen por i tot d’anar a l’escola perquè aquests enregistraments han aparegut a l’esfera pública”, va dir al seu dia el president del Tribunal Municipal de Phnom Penh, que va emetre la primera sentència contra Neth Khai el 2010.

Però aquestes víctimes van superar la vergonya. Quatre, entre les quals una menor, van fer un pas endavant, i a partir d’aquell moment van ploure les denúncies contra l’exmonjo luxuriós.

Una de les damnificades va declarar davant del tribunal que va decidir recórrer a la policia quan va veure la seva imatge a la xarxa de telefonia mòbil. “Em vaig reconèixer molt bé a les fotos. Realment havia estat fotografiada per Neth Khai, i voldria que el tribunal el castigués d’acord amb la llei”, va dir aquesta dona, que aleshores tenia 33 anys d’edat.

Algunes de les gairebé vint menors que havien estat plasmades en imatges també van presentar càrrecs. Una acció que va motivar que l’exmonjo fos acusat de produir i distribuir pornografia infantil, delicte especialment greu a Cambodja, país on els drets dels menors no estan ni de bon tros respectats, i que comporta una pena d’entre cinc i deu anys de presó.

El delicte de Neth Khai pren especial rellevància perquè suposa un desprestigi del que representa la figura del monjo budista en aquest país en desenvolupament del sud-est asiàtic. Ha trencat els esquemes de moltes famílies que consideren tot un mèrit tenir un fill monjo, encara que sigui temporal. És sinònim de prestigi en una societat majoritàriament agrícola, on un de cada cinc cambodjans viu per sota del llindar de la pobresa i un de cada quatre no sap llegir ni escriure.

És per això que el succés va transcendir ràpidament, en aquest país que té més de 55.000 monjos i 4.300 pagodes, i va suposar tot un escàndol. Fins al punt que Meas Kung, màxim responsable de la pagoda de Srah Chak, a Phnom Penh, on prestava els seus serveis Neth Khai, es va veure obligat a dimitir quan va esclatar el cas i va dedicar tot el temps a refutar les acusacions d’una possible implicació en la gravació dels vídeos.

El superior de Neth Khai va sortir-ne indemne, però no pas aquells a qui va descobrir la policia que descarregaven i distribuïen els vídeos, com va ser el cas de Soeun Sophak, de 24 anys, que va complir un mes de presó. Una minúcia, però, en comparació amb la pena imposada a Neth Khai de vint anys de presó i una indemnització d’entre 10.000 i 12.500 dòlars a cada víctima.


Isidre Ambrós
21/07/2015

dilluns, 20 de juliol del 2015

Un Hospital sense Por

Sant Joan de Déu es transforma perquè els nens malalts s’hi sentin bé 

El pas per l’hospital, ja sigui per un trau al cap, perquè es dispara la febre o per un càncer, deixa una profunda empremta en els pacients petits. Per això és tan important pels gestors de l’infantil Sant Joan de Déu que cada transformació que es faci a les instal·lacions –un pla de deu anys– tingui com a objectiu que nens de qualsevol edat s’hi puguin estar sense por.

A l’hospital de dia les columnes semblen troncs d’arbres i una gelosia que representa una pineda esmorteeix l’entrada de llum exterior És una pretensió que va molt més enllà del confort i la seguretat professional. “Intentem que el pacient se sorprengui, que passin coses sempre que vingui”, resumeix l’arquitecta Rosa Clotet. És la responsable, juntament amb Joan Llongueras i els grafistes Rai Pinto i Dani Rubio, que hi hagi un tobogan per passar d’un pis a altre, que hi hagi matalassos perquè els més petits saltin sense parar mentre s’esperen per entrar a la consulta sense que ningú no es queixi, que la llum de les habitacions de l’hospital de dia, on pacients en quimioteràpia passen molt de temps, estigui tamisada no per unes persianes, sinó per una espècie de gelosia que sembla una pineda, que el TAC sigui una nau espacial o que la nova unitat de cirurgia ambulatòria hagi de tenir el sostre ple d’estels.

A la capçalera del llit de l’hospital de dia hi ha esquirols. Als passadissos nous, els animals representats a mida natural per cilindres de colors van començar sent un entreteniment per a la vista i la imaginació, però ara també ho són per a les orelles: algun nen va tenir la pensada de posar una moneda sobre els cilindres que, quan baixa d’un a l’altre, produeix una melodia. “Amb això no hi comptàvem”, reconeix M. Josep Planas directora de planificació de l’hospital. “Però cada canvi s’ha estudiat a fons i hem rebut l’opinió de totes les professions que intervenen a l’hospital i de les famílies, perquè ells també són aquí dins”.

I els seus suggeriments s’atenen. Per exemple, al nou hospital de dia hi ha, a petició de les famílies, dos seients al costat del malalt, no un, i també una habitació amb microones i nevera (hi passen moltes setmanes tan- cats). I un lloc on es pot plorar i estar tot sol. També van demanar emportar-se el plafó de fotos de l’hospital de dia antic al nou. “Es creen forts llaços sentimentals”, aclareix M. Josep Planas. A l’àrea d’oncologia, on les estades són llargues, hi ha dues habitacions sacrificades per als pares.

Cada transformació, una cosa que es va fent a poc a poc perquè no es pot tancar ni un dia, busca millores que no tenen res a veure amb la tecnologia punta i la seguretat professional, que això ja es dóna per descomptat. Per exemple, a la nova UCI, que estarà a punt a finals de l’any que ve, els llits estaran en un espai amb parets, no cortines, i amb lloc per dormir els pares. A la maternitat, els arquitectes van dissenyar una superfície per a cada habitació on s’inclou tot el que és necessari per explorar i rentar el nadó, de manera que des del llit de la mare.

Esperes Entretingudes

Anar a un hospital no és agradable. N’hi ha a qui no els agrada ni anar-hi de visita. Però es fa encara més costerut quan està relacionat amb la malaltia d’un nen. L’angoixa en una sala d’espera i la por abans d’un diagnòstic es converteixen en moments difícils d’oblidar. No hi ha pares que no retinguin a la memòria haver passat una llarga nit asseguts a urgències amb el nen als braços o la sensació de desesperació quan te l’arrenquen d’aquests mateixos braços per portar-lo al quiròfan o fer-li una prova. I què passa després? Doncs que el nen veu una bata blanca i surt corrents; una agulla a cinc metres i es posa a plorar. Un trauma difícil de superar quan només tens set anys, però en què l’entorn i les formes al final hi tenen molt a dir.

Sí, sí, les formes. Perquè si el metge o la infermera van vestits de colors alegres la reacció del re sempre sigui visible. “Perquè pugui aprendre i preguntar el que vulgui Més car? No necessàriament, però segur que el pediatre triga més a passar visita”, explica la directora de planificació. I sempre buscant llum natural, “per ajudar a orientar-se”.

Els canvis no sempre han estat ben rebuts pels professionals. Com quan van proposar que entressin els pallassos al quiròfan fins que el pacient s’adormís. Ara és una rutina, com també posar l’anestèsia local en braços de la mare i no tombats a la llitera. Els nens estan absolutament distrets, i fins i tot quan els posen la màscara els pallassos els ensenyen a inspirar jugant. Així que ara els anestesistes reclamen el seu pallasso de quiròfan.

La qüestió dels gossos va costar una mica més. Gossos a l’hospital! Són uns autèntics professionals que inciten el nen a camimenor és diferent. La desconfiança es mitiga. I si quan entra a l’hospital Sant Joan de Déu descobreix un tobogan gegant pel qual pot lliscar una vegada i una altra, fins que la mare li talla el rotllo i li diu que s’ha llevat a dos quarts de set del matí per fer-li una anàlisi de sang i no per jugar, és senyal que ha aconseguit oblidar-se de la temuda agulla.

Aquesta intenció de diluir la forta càrrega emocional que pot provocar anar a un hospital, ja sigui de manera puntual o periòdica, és la que està transfornar una vegada i una altra a rehabilitació, encara que els faci una mica de mal. Gossos que asserenen el nen angoixat per la por del que li espera i d’un patiment que no entén. I el súmmum va ser l’entrada de músics a nounats. L’espai estèril per excel·lència, envaït primant el Sant Joan de Déu en una gran ludoteca. Els nens hi juguen i l’espai s’ha dissenyat pensant en ells.

Les esperes en consultes externes es fan més entretingudes si es poden esgotar saltant en matalassos o admirant un gran escenari de Playmobil amb drac i castell. Fins i tot resulta divertit seguir l’itinerari que condueix als diferents serveis marcats al terra de l’hospital. Se segueix la línia de l’ovella, el gat, l’ànec, l’abella... La duresa de l’hospital es dilueix, hi continua sent però fa de més bon suportar. mer per les mares i ara pels músics. “I de sobte, així que sona la música, es fa el silenci, ja no hi ha veus ni plors i tot queda en calma i amb cares somrients”, descriu M. Josep Planas. Els pallassos, els gossos i els músics costen entre 80.000 i 100.00 euros a l’any. “Són uns diners que demanem als donants. No podem encomanar aquesta tasca a voluntaris, perquè els necessitem cada dia, no ens poden fallar”.

És més car? “Cada canvi l’estudiem i el preparem molt prèviament. I el nostre compromís és que sigui una obra sostenible en tots els sentits. Per exemple, que generi menys despesa energètica”, defensa l’arquitecta. Per exemple: el filtre tèrmic que suposa la gelosia del bosc a les vidrieres de l’hospital de dia redueix un 35% l’aire condicionat.

Ana Macpherson/Silvia Angulo 
20/07/2015