dilluns, 9 d’abril del 2012

Carta a González Faus

Benvolgut amic, fa ja un any que et devia aquestes paraules, després del diàleg que vam tenir sobre la transcendència espiritual. Però com l'urgent sempre devora el necessari, la resposta s'ha demorat. Però aquí som de nou per Setmana Santa i parlant de Déu. Vaig agrair la teva preciosa descripció del que era la fe, esplèndidament resumida en el cant d'Atahualpa Yupanki: "Hay cosas en este mundo / más importantes que Dios / que un hombre no escupa sangre / pa que otros vivan mejor”. Aquest Déu que em vas mostrar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino. Creure no forma part del meu diccionari, perquè soc més propera al nihilisme que al bàlsam religiós. Però fa anys que vaig entendre que la transcendència espiritual havia convertit a simples mortals en silenciosos herois que dedicaven la seva vida a millorar la de tots. Aquest Déu que els il·lumina, i que traça una línia de lliurament, és un concepte meravellós que em sedueix malgrat la meva llunyania. Gent com vosaltres, creients d'aquest Déu de llum, sou un exèrcit de bondat que tinta el món amb la pintura de l'amor. I quan observo el vostre recolliment en dies com aquests, sobrecarregats de simbolisme, una mica de la vostra pau m'asserena.

Saps millor que jo, no en va ets un gran pensador de la fe, que Déu és també l'excusa del mal petit i ... del mal en majúscules. 



Avorreixo profundament la fe dels fanàtics, la conversió de l'espiritualitat en una arma d'intolerància, la imposició dels credos, la repressió del dogma, la negació del pensament. Aquest Déu castigador forma part de la pitjor història de la humanitat i és, sens dubte, enemic del teu Déu. Aquesta és la grandesa de la teva creença, que situes l'ésser humà al centre de la fe, i és aquest centre terrenal el que dóna sentit a la teva espiritualitat. Potser som més a prop del previsible, perquè el que tu dius fe, jo dic ètica, però els dos concebem el compromís amb el nostre temps i la nostra gent. Et confessaré -quin verb més apropiat! - Que la Setmana Santa em carrega molt. Tanta exhibició, tant barroquisme guia de carrers, tanta dramatúrgia impostada, no sé, m'allunya d'aquesta creença íntima i humil que engrandeix a gent com tu. Aquest Déu que passegen amb tanta hipèrbole em sembla un Déu vanitós i excessiu, més propi del consum que del recolliment. I a més, aquesta obsessió amb el martiri, quina tortuosa idea! Però el teu Déu, en canvi, és una idea lluminosa que aconsegueix interpelar-me tot i no parlar el seu llenguatge. Deia García Márquez que la idea de l'existència de Déu li desconcertava tant com la negació d'aquesta idea. Per aquí hem de caminar alguns, en desconcert permanent. Però sigui com sigui, el Déu que tu mostres només em dóna certeses. Perquè l'amor és potser l'única certesa que no té desmentit.

Pilar Rahola
08/04/2012
La Vanguardia