 |
| Foto: Masao Yamamoto |
S’han acabat les vacances. I no tenim altre remei que reincorporar-nos a la vida pautada. És saludable que ho vagin assumint també els menors (i no tan menors). Despertar-los la il·lusió que comença alguna cosa nova també per a ells. Inculcar-los que no han de témer els canvis. Encara que l’instint de conservació de l’espècie els faci preferir allò que coneixen, com és natural, cal perdre la por a l’evolució, atrevir-se a explorar pas a pas nous territoris de l’experiència.
Tot aquest aprenentatge comença a casa. I si educar és encarrilar, conduir en una determinada direcció, etimològicament parlant, ensenyar és posar senyals, senyalitzar, abalisar, posar límits. No és precisament això el que avui està en crisi? Educar és prendre’s la molèstia d’aconsellar, i no necessàriament imposar, allò que creiem que és millor. Ensenyar és mostrar no només el que hi ha sinó les possibilitats del que hi ha. I que de nosaltres depèn el seu desenvolupament, per bé o per mal.
La bona o la mala educació tenen a veure amb l’equilibri entre la permissivitat i l’exigència (amb afecte). Però potser mai com ara ha estat tan difícil ser pare, mare, tutor o mestre. Mai com ara ha estat tan difícil mantenir un no o alliberar el menor (i no tan menor) d’influències externes. Mai com ara ha estat tan difícil d’evitar la mala consciència per no poder-los dedicar el temps necessari. Mai com ara ha estat tan fàcil caure en una sobreprotecció que els manté en una excessiva dependència afectiva.
Els fills no són objectes de propietat nostra: són subjectes en evolució que estan temporalment a càrrec nostre. La millor educació és la que es proposa ajudar el menor (i no tan menor) a prescindir de nosaltres tan aviat com sigui possible. No a dependre eternament de nosaltres. Els volem feliços, evitar-los problemes, sí, però no els preparem per assumir responsabilitats, per encaixar frustracions, per compensar drets amb deures.
El menor (i no tan menor) hauria d’aprendre no només a controlar els seus esfínters evacuatoris sinó també els seus esfínters conductuals. Aprendre a reprimir la seva impulsivitat i a dominar les pulsions. Incrementar la seva consciència a nivells de plena autonomia. Tot i que hi ha molt poderosos poders als quals sembla que no interessa gaire que prosperi aquest aprenentatge de l’autodomini. L’educació –a casa o a l’escola– ha de formar persones, ciutadans, no només consumidors.
Oriol Pi de Cabanyes
03/09/14
La Vanguardia
