Ai de l'esport!

L'esport és necessari per a la nostra salut, entesa en el sentit més ampli. Però l'esport ha de seguir unes normes a fi que sigui saludable. L'activitat esportiva mai pot estar per damunt de la persona humana i la seva formació integral. I aquest és un tema que sovint s'oblida.

Les declaracions d'Arantxa Sánchez Vicario (a part de moltes altres consideracions) em fan pensar en la quantitat de nens que sacrifiquen hores i hores d'entrenament per aconseguir millors resultats en una competició. És voluntat d'aquests nens? O és somni d'uns pares amb aspiracions utòpiques o de sentiments interns de frustració? És realista el concepte que un fill ho tindrà més fàcil si aconsegueix ser un esportista d'elit? El seu cas no és aïllat. Quants pares hauran sacrificat, o estan sacrificant, la vida dels seus fills amb l'esguard posat en un èxit esportiu que els llanci a la fama?

Malgrat les moltes hores d'entrenament hi ha dos fets que són reals. En primer lloc, les marques esportives tenen un límit imposat per la mateixa naturalesa humana, sempre i quan no es modifiqui i deixi de ser, per tant, naturalment humana. Diríem que no es podrà aconseguir mai fer els cent metres llisos en una centèssima de segon. Si seguim en aquest nostre món, és clar. I, en segon lloc, de genis de l'esport en surt un de tant en tant. De la mateixa manera que, de tant en tant, pot sortir un geni de la música o de la pintura. Però no sol ser un fet habitual.

Tanmateix, m'ha dolgut el cas d'Alberto Contador. Em cau simpàtic. I imagino que és un noi que ha lluitat molt per aconseguir el que ha aconseguit. I ara li treuen tots els mèrits per uns resultats en unes analítiques. Havia pres, realment, clenbuterol? No ho sé. S'ha dit que, de fet, podria tractar-se de quantitats petites, insignificants, que no justificarien un càstig tan sever. Però la realitat és que els joves esportistes estan avesats a prendre productes energètics ja preparats, dels quals no es qüestiona mai la composició. No és útil una dieta alimentària equilibrada i energètica, dins l'ampli ventall que la Mediterrània ens ofereix? Sembla que no. I, de ben joves, alguns esportistes associen ja el fet de l'entrenament amb el consum d'aquests preparats, sovint a base de proteïnes, que es venen als mateixos gimnasos. D'on han sortit aquestes proteïnes? És que no n'hi ha prou amb el contingut proteic d'un bon entrecot de bou?

Totes aquestes consideracions ens allunyen de l'esport com d'una activitat que pugui estar a l'abast de tothom. Si d'una banda es requereix una vida gairebé apartada de la resta de companys i es recomana una alimentació diferent, ens estem allunyant del que han de ser els valors relacionats amb l'esport.


Josep Cornellà i Canals
16/02/2012
Diari de Girona