dijous, 18 de setembre del 2014

El filantrop és un emprenedor de la generositat

Rebecca Eastmond, directora del Centre de Filantropia de JP Morgan

Tinc 41 anys: el meu pare era pastor anglicà i jo vaig heretar la passió per la caritat, però al meu estil. Vaig néixer a Yorkshire. Casada, dos fills. Sóc creient, però avui em preocupen les conseqüències dels meus actes en vida. Millorem el món des de fora dels partits: sí que es pot.

La creadora de Harry Potter, Joanne Rowling, volia fer filantropia: aconseguir que els seus diners tinguessin un impacte positiu al món.

El seu Potter l’havia fet milionària.
Abans va patir molt per aconseguir-ho, com vostè sap, així que va pensar amb molt deteniment i fonament com invertir la seva fortuna per ajudar els altres.

En el seu cas era lògic un orfenat.
Joanne explica que se’n va adonar que millorar els orfenats no era la solució per als nens orfes, perquè hi acabaven institucionalitzats, incapaços de viure amb autonomia i amb un munt de mancances.

Quina és la solució?
Joanne va pensar a finançar grups de professionals que els substituïssin per institucions modèliques, però al final això hauria estat substituir un orfenat per un altre.

Llavors...
Cal deixar de construir orfenats, perquè cada nen, orfe o no, abandonat o no, té dret a una família.

Ja em dirà com...
Això és la filantropia! És el que fem! Buscar alternatives per als nostres inversors filantrops: arriscar talent, diners, contactes, prestigi, en una idea al servei dels que més la necessiten. Això no ho pot fer un funcionari, ni un milionari que firma un xec i després s’oblida de l’assumpte.

Què va fer l’autora de Harry Potter?
Va fitxar el millor equip d’advocats, professionals socials i coneixedors dels passadissos de Brussel·les per crear un poderós lobby que influís en les polítiques de protecció al menor de la Unió Europea.

Això és pensar en gran.
I a llarg termini: filantropia. Durant set anys, el seu equip va pressionar legisladors, tècnics, polítics... I va aconseguir canviar les directrius de la UE, que ja no consideren gastar els diners públics per millorar els orfenats, sinó per substituir-los per famílies.

Un bon gol.
Per això li vam donar a Joanne el premi Beacon de filantropia. I una cosa semblant vaig provar de fer en la Prince Foundation del príncep de Gal·les; i ho provo de fer a JP Morgan: converteixo la generositat d’un inversor en emprenedoria social, cosa que no pot fer cap Estat i no depèn només dels diners d’un potentat, sinó que requereix il·lusió, coneixements, risc i talent.

El seu programa més efectiu?
A la Prince Foundation vaig dirigir el d’ajuda a escolars i escoles en conflictes. Vam seleccionar escoles amb nens sense oportunitats, perquè eren immigrants que parlaven mal anglès i vivien als pitjors barris. La taxa de fracàs i absentisme escolar era enorme.

Què van fer per ells?
Vam buscar un museu, una biblioteca o una filmoteca propers i vam seleccionar un professor líder per donar-li suport amb un equip d’intervenció. Volíem brindar als petits la sensació que crèiem en ells fins a donar-los seguretat amb l’ajuda del plaer d’apreciar i fer art, fotos, films, dibuixos, teatre, pintura... I així vam descobrir l’Ariel.

Com el poemari de T.S. Eliot.
Un nen orfe somali de 10 anys que no parlava mai però era un geni del dibuix. Vam apostar per ell fins que es va convertir en el líder que va aconseguir que els nois tornessin a classe, i ell va ser admès en un pla per a nens artistes superdotats. Quan vaig deixar el programa, ja servia a 33.000 escolars. Suposo que també es poden llançar els diners amb molt bones intencions. L’altre dia un inversor em va dir que volia construir una escola a Etiòpia...

Què té això de dolent?
He estat a l’Àfrica i he vist moltes escoles abandonades, una rere l’altra, encara amb els orgullosos cartells d’alguna petita oenagé llunyana, mentre els nens sense escolaritzar juguen als camps veïns...

Per què?
Perquè van pagar l’edifici, però no tenien per a professors; o es van cansar de finançar l’escola; o perquè els donants moren i els fills no volen continuar enviant diners a l’Àfrica. Li vaig aconsellar que s’oblidés de construir l’escola.

Li va fer cas?
Hi va insistir, però amb noves idees vam traçar un pla B: construiríem una escola a Etiòpia, però també un centre de tallers i botigues al costat perquè els nens poguessin treballar quan acabessin el col·legi. Faríem un negoci, no un donatiu. I al final tot podria arribar a autofinançar-se.

Això sembla més assenyat.
És arriscat, sí, però també realista a llarg termini i sostenible. Pot fracassar, però té una sortida: potser algun dia els etíops es podran pagar les seves pròpies escoles amb la seva feina.

Què és més útil: pagar més impostos o fer més donatius?
Les dues inversions són necessàries, com és necessari l’Estat de benestar i les pensions i la seguretat social, però també la filantropia. El filantrop és l’emprenedor de la generositat: arrisca part dels seus diners pel bé de tots als racons de marginació social, on no arribarà mai ni el millor i més eficient dels estats.

Lluís Amiguet
10/09/14
La Vanguardia